El 3% dels comuns
La relació que mantenim els independentistes amb ICV-Comuns és enrarida. Voldríem convèncer-los, que s’afegissin al projecte, que s’adonessin que allò que diuen defensar és absolutament inviable.
Voldríem que entengueren quines són les seves arrels, que no són precisament arrelades en l’status quo sinó més aviat en la revolució. En canviar les coses refent-les i no apedaçant-les amb pegats que ja els han dit per activa i per passiva que no són al seu abast.
Voldríem que, un cop deixada acta de que consideren el nostre pla desafortunat (i nosaltres el seu) fessin pinya amb la immensa majoria, que ha decidit emprendre un camí concret. Si no té sortida hi haurà anys i panys per lamentar-se’n.
Però també ens pesen en la memòria els casos del PSC i UDC, partits que, lluny d’acceptar el moviment de la societat, van decidir enrocar-se, dividir-se, rebentar per dins, a veure si així podien mantenir el vot d’aquell que només vota les sigles, i així, portar-nos de tornada cap al forat del que volem sortir. Tot pinta que els Comuns segueixen la mateixa trajectòria. Potser nosaltres en som responsables. Potser res del que nosaltres diguéssim hagués pogut fer-los canviar.
En tot cas, quan les flamarades de twitter s’encenen, tard o d’hora, algun dels comuns llença la inevitable acusació. El 3%. Sempre i en tot cas.
Per a ells, JxSí és una pantalla de la corrupció de CiU. I l’odi a la corrupció de CiU val per tot. Ho justifica tot.
Tant se val que hom els faci saber que el PSC era tant o més corrupte que CiU. Tant se val que els vulguis fer entendre que UDC, la part més corrupte, és unionista (i per tant dels seus), i que CDC ha fet els deures de regenerar-se mentre que al PSC mantenen els mateixos quadres que van institucionalitzar la corrupció.
Tot això tant se val. Perquè l’odi a la suposada gran corrupció és definitiu.
Cal dir que en això els puc entendre. Per a mi tot el PP és radicalment corrupte, sense pal·liatius. I UDC també. I C’s ho serà, tot i que no en tinc més proves que Cañas i Javier Nart.
Ara, del que no s’adonen és que ells pateixen EXÀCTAMENT de la mateixa corrupció institucionalitzada que tant odien. De la mateixa.
ICV deu 11 milions d’Euros als bancs, segons tinc entès. Això vol dir que per aconseguir uns resultats electorals que no els pertanyien, van demanar uns 5 Euros per votant als bancs, i aquests els els van deixar sense previsió que els podien tornar.
Diners que no són d’ells, ni dels bancs, i que pagarem TOTS NOSALTRES, ja sigui en augments d’interessos per crèdits o en disminució d’interessos pels estalvis.
No hi ha gaire diferència moral entre rebre donacions per l’actuació pública en forma de generoses aportacions empresa-partit o rebre donacions en forma de crèdit sense retorn per part dels bancs. És el mateix.
Les empreses poderoses (bancs i d’altres) deixen diners i fan aportacions a aquells que els seus directius consideren. I evidentment no són ERC ni el PI, ni la CUP. Són UDC, el PPC i ICV.
En un moment, el sistema permetia que els deutes dels partits als bancs poguessin ser condonats. Això es va prohibir, perquè és clarament corrupció. Però com que no van dir res de refinanciar-los, la condonació s’ha convertit en deute etern. Però és el mateix.
Presentar-se a les eleccions amb un pressupost inflat amb aportacions que no pots tornar és frau electoral. Tant com presentar-s’hi amb aportacions fosques relacionades amb la gestió dels pressupostos. Ni més ni menys.
Ara, podem racionalitzar el fet. Podem dir que eren altres èpoques. Que ara els comuns no ho fan més (és fals, la campanya l’han pagada amb micro-crèdits, no amb micro-donacions), i podem dir que no han fet res il·legal (com segurament pot dir el CDC).
I segurament és veritat. El que ara s’anomena corrupció política, en un passat se’n deia “finançament irregular”. I tots els partits reconeixien tenir-ne. Eren les normes de la pseudo-transició.
Repeteixo, està bé tractar amb indulgència la manera d’actuar els partits als 80 i començament dels 90 pel que fa al seu finançament. Però si acceptem que ICV s’ha refet moralment d’aquests fraus comesos, llavors cal acceptar que, com a mínim, PDC s’ha refet moralment de part d’aquesta manera d’actuar.
El que no val és considerar inexcusables i eterns els errors del passat dels antecessors dels altres i acceptar sense problemes els mateixos errors dels teus o els seus antecessors.
Això és deshonest. Profundament deshonest.