L'ombra de l'hegemó

Disclaimer: Abans que surti algun llampat dient que som violents, quedi clar que parlem d’ofensiva com a actitud davant d’una situació, i que practiquem i pregonem en tot moment la no violència.

————-

Segueixo el fil de les dues entrades anteriors. El pesimisme detectat fa uns dies a la xarxa es basa en una actitut defensiva. De barricada.

Tenim por de l’avançada de Podem. Ens pavoritza que ERC estengui la mà a BeC o que Podem faci un pacte amb Procés Constituent o amb les CUP.

I és perquè estem a la defensiva. És normal. Calculem que tenim un 50% del vot i un marge tècnic suficient i tendim a considerar que ja hem recollit tot el que haviem de recollir i ara només hem de mantenir tant vot com sigui possible.

Bé. Fals.

Fals totalment.

Ni tenim prou vot com hauriem de voler, ni tenim cap seguretat de poder-lo retenir si la nostra actitud és defensiva.

L’actitud defensiva és l’actitud del Golum. És antipàtica i desconsiderada. I això allunya el dubitatiu, que no es veu estimat ni animat.

Però a més, és que el nostre contrincant no té ni mitja bofetada (si us plau, poseu-hi aquí un adjectiu no violent).

El nostre gran contrincant, Podem/PC/CeC fonamenta la seva religió en dos punts:

a) La dreta catalana és el dimoni.

a1) Tots són corruptes.

b) Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.

c) Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.

Ja està. És tot el discurs. No en tenen més.

Davant d’aquest discurs, disfressat d’elitisme, podem contraposar senzilles evidències:

a) “La dreta catalana és el dimoni.” L’equilibri entre dretes i esquerres a Catalunya és moooolt més favorable a les esquerres que no pas a Espanya. Els que no volen la independència volen, per tant, ser governats per la dreta.

PP, o PP+C’s+UPyD (+PNV+CiU+CC) governen i governaran Castella en un futur. Encara que fessin un petit parèntesi en les properes eleccions, tornaran al poder en breu i s’hi estaran per molts anys. Si Catalunya roman a les ordres de Madrid, serà governada per la dreta la majoria del temps.

Els que s’omplen la boca de les maldats de la dreta catalana, volen viure sota el jou de la dreta castellana, molt més corrupta, irracional, insensible i salvatge que la dreta catalana.

Per cert: Davant el “tots són corruptes” cal dir clarament que ERC no ho és, no té casos de corrupció i ha renovat la cúpula dues vegades. Cal dir clarament que les CUP no ho són i renoven periodicament la cúpula. I cal dir que C’s tenen una llarga llista de casos i Podemos ja ha tingut més sospites i irregularitats que la suma d’ERC i les CUP en tot un segle de CNI investigant-los.

b) “Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.” Les retallades Mas no eren evitables. Simple. Sense la independència no es pot ingressar ni un duro més, ens roben els nostres estalvis i no tenim les eines d’estat per negar-nos a pagar el deute o tenir una política expansiva. Sense la independència, un augment de deute hagués comportat la desaparició de l’autonomia. Sense independència no es poden modificar els impostos ni tenir un sistema fiscal més eficient amb les classes altes.

Si no vols la independència, vols les retallades. Podem Catalunya vol les retallades. És possible que a molts altres ens vagi bé que el pressupost no es dispari, però el que és evident al 100% és que els unionistes, per definició matemàtica, estan a favor de la restricció pressupostària.

c) “Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.“. Qualsevol futura Espanya fraternal passa per la independència. Aquest és un altre punt fonamental. Potser el més important.

Cal que quedi clara una cosa, que és contrainutitiva però tremendament clara. Els federalistes de debó són independentistes. Els confederalistes de debó són independentistes. Els autonomistes de debó són independentistes.

Qualsevol mena d’organització de l’estat espanyol que passi per una distribució de poders entre la Generalitat i Madrid, passa INDEFECTIBLEMENT per la independència.

Tenim proves suficients TOTS, independentistes i unionistes, per saber amb certesa que qualsevol acord al que es pogués arribar amb Castella, sinó passa per la INELUDIBLE INDEPENDÈNCIA, serà circumstancial i traït en el moment que els sigui possible.

NOMÉS si Castella accepta que Catalunya hi és perquè vol, es pot negociar un repartiment de poders just i a llarg termini. Fins i tot aquells repartiments en els que Catalunya cedeix una part important de sobirania, com l’autonomisme. Castella només acceptarà que Catalunya hi és perquè vol si hem estat independents, ni que sigui unes hores.

QUALSEVOL UNIONISTA de bona voluntat ÉS, per definició, INDEPENDENTISTA. Els únics que no són independentistes són els submissionistes (aquells que volen posar-se a les ordres de Madrid sense condicions) i els colaboracionistes que tenen por a perdre alguna cosa i els és igual la societat en la que viuen.

És evident que hi ha més arguments, però us deixo aquests.

També és veritat que hi ha molta gent impermiable als arguments, perquè només senten el que els diu La Sexta i els seus esquerranosos de pà sucat amb oli, Telecinco o el Cuní. Que no ens llevi el son. Si no podem fer-los arribar el missatge, és que no podiem.

Però no defugim el diàleg, perquè som nosaltres els que tenim raó. L’opció d’esquerres que no és independentista no és d’esquerres. No és opció. L’opció identitària que no és independentista és covarda i submisionista, perquè qualsevol mena de reestructuració de l’estat estable passa per la independència. L’unionisme que cerca l’encaix ha de ser, necessàriament independentista.

Si ERC s’acosta a BeC o CDC manté UDC aprop és perquè els nostres arguments són molt superiors. I quan hi hagi molta gent convençuda en aquests fronts, caldrà anar a buscar més gent al PP, i al PSC. I a C’s.

Tots els objectius que els han dit que són més importants que la independència, només es poden defensar desde la independència. I si aconseguim que la gent ho raoni, hauran d’arribar a aquesta conclusió. Necessàriament.

Però cal que ho mirem tot amb alegria i optimisme. Amb l’actitud del Barça quan surt a jugar la final de la copa d’Europa. Amb la tranquilitat de qui sap que pot perdre, però que si juga amb il·lusió i alegria, en condicions normals, guanyarà.