L'ombra de l'hegemó

Aquest país nostre, subjugat per Castella, és com una de tantes famílies catalanes de l’última dècada. Immersa en un forat financer desproporcionat en el que per cada 2000 Euros que ingressa se’n gasta 3000.
Ha anat tirant de l’Hipoteca Oberta, ampliant el crèdit concedit i confonent crèdit amb ingrés.
Però el crèdit s’ha acabat. I amb les despeses forasenyades de mantenir el pis del fill, pobret, de 35 anys i nini que és Castella, simplement, no podem menjar.

I què fem? Li diem al fill que maduri d’una vegada i que ja no li pagarem ni un duro més? No!!! Un dia veiem un anunci de Cofidis per la tele, 2500 milions d’Euros per una trucada!!!

I ja hi som. Ja hi hem trucat. I molt contents, perquè deseguida ens han concedit el crèdit. Qué bons que som!!!

Que l’haurem de pagar al 7’45% més despeses? És igual. De moment, durant un parell de mesos, podrem continuar pagant els dispendis del fill sense haver-nos d’enfrontar a la realitat.

(segueix)

I aquí m’ha fallat ERC. Generalment he estat d’acord amb totes les seves
decisions estratègiques. De fet no crec ni que s’hagin plantejat el que
diré ara. Però crec que hagués estat bé que hagués muntat una mica de
merder per la creació d’aquests bons. Com a mínim prou com per fer
reconèixer al PSC ben alt que si no es creàven els bons, no cobrarien
els funcionàris un més abans de les eleccions.

Perque, la veritat, és que aquest país, el que necessita de veritat, i aquesta és una ocasió única, és emportar-se per davant el PSC-PSOE. Encara que això arrossegui parcialment a ERC.

No ho ha dit literalment, però ho ha dit.

Les frases utilitzades, bàsicament, són:

1.- “No reeditarem el tripartit.”
2.- “No pactarem amb CiU la sociovergència.”
3.- “Volem guanyar les eleccions (ergo accedir al govern).”

És ben senzill doncs: Si volen accedir al govern però renuncien públicament a pactar amb CiU i ERC, llavors, d’on pretenen treure els 68 diputats necessaris?

És clar. El PSC preten pactar amb el PP!! (I Ciudadanos).

L’aposta és clara:

Aconseguir aturar l’hemorragia i mantenir 35-37 diputats.

Sumar-hi els 14-16 del PP i si tenen sort els 4-5 de Ciudadanos.

Suposant la zona alta es coloquen en 58 diputats.

A partir d’aquí només caldria forçar ICV a fer un pacte “d’esquerres” entre PSC-ICV-C’s (uns 53 diputats) que fos suportat des de fora del govern pel PP.

Els mateixos del “Si tu no vas ellos vuelven” ara amaguen el “Si me votas ellos vuelven”.

Cal que ho cridem ben alt nosaltres, perquè evidentment els mitjans de comunicació no ho faran.

Fa un temps que vinc dient-ho i ara l’Artur m’ha donat la raó.

El concert econòmic és una trampa. Una trampa enorme.

Ens enmirallem en el país Basc, però al país Basc el concert econòmic funciona, no pas perquè sigui concert, sinó perquè és barat.

El concert econòmic funciona d’una manera molt senzilla: es quantifiquen els costos que tenen els serveis que la federació (en aquest cas Castella) presta a l’estat (en aquest cas Euskadi). Un cop quantificats això és el que l’estat (euskadi) pagarà anualment a la federació (castella).

Cada cinc anys es renegocien els números (els costos poden haver variat o no ser realistes). SI NO S’ARRIBA A UN ACORD ES MANTÉ EL PACTE ANTERIOR.

Com que a Euskadi tenen un bon contracte d’inici (paguen molt poc), estan en la posició de força per tota negociació posterior. Perque sempre és Castella qui vol estirar més diners d’Euskadi. I Euskadi sap que si no es posen d’acord, cap problema, el proper any, i l’altre, i l’altre poden continuar pagant el que tenien estipulat. Que és poc.

Però el que planteja en Mas és absolutament oposat.
(segueix)
El que planteja en Mas és fer un concert econòmic dolent. Tant destructiu com el sistema actual.

Bàsicament proposa un pacte en el que els serveis de l’estat estiguin absolutament sobrevalorats.

Ahir va dir que calculava que en treuriem 9000 milions. Això vol dir que pensa continuar regalant a l’estat 13.000 milions cada any. Bàsicament uns 8000 Euros per familia i any.

I aquesta és l’aposta de sortida. Si el seu límit de sortida ja és només de 9 sobre 22, és fàcil deduïr que acabarem en 2 sobre 22.

En la negociació de l’estafatut es va partir de 7000 milions i es va acabar en 1000, que a l’hora de la veritat han resultat 0.

O sigui que la gran solució de CiU és passar de 22.000 milions anuals d’expoli a 20.000 milions anuals d’expoli. De 12.000 Euros per familia i any a 11.000 Euros per familia i any.

I a sobre fer un contracte que digui que en el cas que s’hagin de refer els números la part més beneficiada sempre pot optar a no arribar a un pacte, amb el que es prorroga l’acord indefinidament.

Quina aixecada de camisa.

El provervi àrab és ben elocuent:

Si algú t’enreda una vegada, la vergonya caigui sobre ell.
Però si et torna a enredar, la vergonya ha de caure sobre tu!!!

El pacte Mas-ZP fou la primera volta.