L'ombra de l'hegemó

La tupinada del PSC en les seves primàries és de traca i mocador. Pròpia del PRI a Mèxic. Ara, els resultats de les primàries emascaren un problema encara més greu i evident pel PSC.
(segueix)

Ahir i abans d’ahir ens vam quedar astorats amb la tupinada a cara descoberta que feu Jaume Collboni, el personatge de l’aparell, a les primàries del PSC a Ciutat Vella. Ara bé, és important remarcar certs aspectes molt més greus que aquest.

a) Sabem el que va passar a Ciutat Vella perquè allà hi havia periodistes, però les dades ens indiquen problemes molt més greus a la resta de la ciutat que han passat desapercebuts.
b) Jaume Collboni no és l’únic beneficiat de la tupinada. Evidentment, si el sistema s’havia de treure de sobre els crítics, feia falta assegurar el tret. Carmen Andrés és l’última en les votacions si tenim en compte els 21 col·legis que no corresponen a Nou Barris. En canvi, a Nou Barris, aconsegueix 1070 vots mentre que tots els altres sumants en fan 240. Segons la Viquipèdia la trajectoria de la Carmen Andrés a Nou Barris tampoc és tan llarga com per justificar una adhesió tan important i tant transversal (Aconsegueix vots a tots quatre col·legis electorals de Nou Barris, però molt pocs fora).
c) Evidentment, si la Carmen Andrés no tingués les mans fins al fons en la tupinada, el primer que hagués fet seria posar en dubte el procés i donar compte de’n quines circumstàncies ha guanyat tants vots a Nou Barris. Hi ha la possibilitat que un col·lectiu determinat hagi estat fent una promoció específica, però els resultats són massa sospitosos com per no donar comptes clares. Les dades no permeten un ambígu “Caic molt bé a Nou Barris”.
d) Les dades i informacions periodístiques són manifestes. El fet que la junta electoral desestimi en poques hores les al·legacions de Tupinada fetes per Jordi Martí és molt significatiu. Caldria saber si aqesta junta electoral és la mateixa que va permetre la tupinada de les europees, en les que van fer recompte a porta tancada i sense interventors. La manera com han tancat la impugnació sense presentar el cas els inculpa. http://www.directe.cat/noticia/341111/tupinada-al-psc

Ara: EL BOSC.

El referèndum de la diagonal es va considerar un fracàs, perquè només el 12% de la població el votà i un 80% dels votants va decidir no fer res. L’opció de l’alcalde rebé 16.000 vots. En total 137.474 vots. Fracàs total.

Doncs bé, si 140.000 vots és un fracàs total… com anomenem als 7500 vots que ha aconseguit el PSC a les primàries (una 20a part d’un fracas total) tenint en compte que 1500 d’aquests són resultat de la tupinada?

5000 vots de 1.400.000 possibles (700.000 esperables). El 0,35% de participació (0,7% si tenim en compte només el centre-esquerra). I això tenint en compte que dels 5 candidats, 3 pretenien connectar en major o menor mesura amb l’ala sobiranista.

I, senyors, el dissabte no feia sol.

Ara fa pràcticament 4 anys ja vaig escriure això:

El PPSOE va fer fa uns mesos una neteja del tribunal d’excepció, tornant-hi a posar 12 membres i renovant els càrrecs caducats. Però el fet és que en van quedar un munt, la majoria, que havien participat en un tribunal il·legal d’excepció, i per tant són prevaricadors i han comés alta traïció. Estan invalidats pel càrrec.

Amb 7 o 8 membres prevaricadors, sense cap mena de dubte, aquest tribunal no és, de cap manera, constitucional.

Va haver conspiració a l’11M? Jo intueixo que és possible. No dic probable.

Però no pas per fer caure el govern, sinó tot el contrari, per donar-li majoria absoluta, que era clar que no tenia assegurada.

Si l’Ansar i companyia no haguessin estat tant maldestres en els tempus i  l’atemptat no hagués estat tant bèstia, potser haguessin pogut convèncer prou temps la població que l’atemptat era obra d’ETA, i llavors haguessin aconseguit prou vots com per aconseguir la majoria absoluta que necessitaven els de les Azores per continuar la seva bojeria.

El que és evident és que l’atemptat, en sí, no perjudicà electoralment el PP. El que el perjudicà fou el descobriment de l’engany descarat i voluntari, la infàmia d’intentar fer passar uns terroristes en procés de desactivació per genocides.

Si els serveis d’intel·ligència a l’ombra haguessin organitzat un atemptat de 20 morts i no de 200, si l’Acebes hagués estat prou hàbil com per no acusar directament ETA (ETA mata, pero no miente), si la xarxa 2.0 no hagués fet aparició sobtada i insospitada… El public hagués reaccionat com era esperable, parapetant-se en el seu govern i donant-li la majoria absoluta que estava a punt de perdre.

Si hi va haber una conspiració, caldrà pensar en qui afavoria la conspiració. I en principi, la conspiració afavoria el PP i els neo-liberals de’n Bush. O sigui que el normal és mirar en aquesta direcció.

Però potser només va ser un atemptat jihadista.

Passades les eleccions al parlament de catalunya del 25N2012, els diaris de Madrid es van pensar que l’independentisme havia punxat. I anaven errats. Ara, un grup destacable de personalitats reclament un “referèndum tant sí com no”.

Crec que, com els va passar a Madrid fa 1 any i uns mesos, no se n’adonen de quin equilibri de forces existeix.
(segueix)

El parlament de Catalunya té actualment un equilibri de forces peculiar. Una majoria de més de 2/3 parts està a favor de celebrar una consulta, però una part molt significativa d’aquests diputats bloquejen les alternatives que surgeixen per dur-la a terme.

Per una banda, els més evidents, són UDC (amb 15 diputats), que exigeix una consulta “legal”. Per l’altre, el PSC, que ja ha anunciat que traeix als seus votants i que no només vol una consulta “legal”, sinó “dins de la legalitat castellana” i “quan als castellans els vagi bé”.

I finalment tenim ICV, que vol una consulta i no vol plebiscitàries, perquè amb una consulta no cal que divideixin el partit. Però a la mateixa vegada, no està clar que estiguin disposats a arribar a allò que es necessitaria per celebrar-la: Una DUI Temporal/Definitiva.

Si restes de l’equació aquests diputats, et queda que, els diputats que estarien disposats a tot el que calgui per fer la consulta sumen només 35+21+3=59. A 9 de la majoria absoluta imprescindible, i molt menys que una majoria qualificada que permeti encarar el procés amb garanties.

Això és el que tenim. I és així perquè aquest parlament reflexa fidelment la societat catalana del novembre del 2012, ara fa tot just un any i uns mesos.

És possible que el país hagi canviat durant aquest any. No ho sabem. Pel que ens diuen les estadístiques, el trasbàs de vots és major entre forces del mateix bàndol de l’eix nacional que entre bàndols, però no sembla que encara sigui suficient per tirar pel dret sense dubtar-ho.

Però això no és gaire important, perquè tenim l’equilibri que tenim, i la única manera de canviar-ho és mitjançant les plebiscitàries que es preten no celebrar.

Això vol dir que hem de renunciar a la consulta? En absolut.

L’estratègia de la Consulta em sembla clara i evident. I encara que costi d’albirar en aquests moments, té força possibilitats d’èxit.

Es tracta d’aprovar la llei de consultes en el moment addient perquè el govern castellà la intenti parar als tribunals però PERDI EN PRIMERA INSTÀNCIA.

Com pot perdre el govern castellà si la constitució els dona tan clarament competències absolutes en materia de convocació de referèndums?

Bé, la clau és presentar la consulta com una macro-enquesta en comptes d’un referèndum. L’estafatutet del 2006 assigna competències exclusives en matèria de consultes que no siguin referèndums. Pel que he pogut llegir en la sentència del tribunal il·legal d’excepció que anomenen tribunal constitucional, aquest article no ha estat rebatut.

Com a molt, s’acota que els temes per consultar a la població han de ser temes pròpis de la competència de la Generalitat.

I aquí rau el quit de la qüestió. Segons Castella, la independència de Catalunya és quelcom que no és a l’àrea de competència de la Generalitat. Però segons la Generalitat, encara que la independència no competés a la Generalitat, engegar un procés de secessió sí que li compet, i per tant, fer una consulta per saber si aquest és el camí que vol el poble és perfectament legal i no bloquejable.

Per posar un exemple, una cosa és tenir un acord d’adhesió a la UE firmat per governs i parlaments i sobmetre’l a referèndum al poble, i l’altre molt diferent és preguntar al poble si vol pertànyer a la UE, amb la voluntat de conèixer-ne la opinió abans de començar a parlar amb la UE.

Una cosa és celebrar un referèndum per declarar Collserola patrimoni de la humanitat de la UNESCO i l’altre és celebrar una consulta per saber si el poble vol que l’alcaldia explori aquesta possibilitat.

A priori, tot sembla indicar que els tribunals castellans aturaran la llei de consultes i s’entrarà en el carreró que acaba en plebiscitàries i DUI. Però existeix una possibilitat molt evident d’evitar aquest camí: que els tribunals decideixin que la generalitat és competent per consultar a la població (amb el benentés que això no pot comportar cap decisió política més que la de començar converses amb Castella).

I aquest és el pla. Si la consulta és autoritzada, el TC pot guanyar la legitimitat perduda, el govern Rajoy salva la cara i el procés s’allarga, com a mínim fins al 2016.

Si la consulta no és autoritzada, el parlament català pot tirar pel dret, però ICV i UDC, els principals beneficiats amb la consulta, no ho faran, per tant, caldrà fer un avançament electoral.

Tot és un tema de timings i números. El Govern Castellà ha de tenir prou temps com per presentar recurs i salvar la cara sense que en tingui prou com per estudiar d’altres vies polítiques tipus LOAPA per aturar la consulta.

I a la vegada, potser el proper parlament de Catalunya ja serà netament pro-independència. Però ara per ara el que tenim és només un parlament pro-consulta. Cal que ho tinguem clar.

 

Durant molts i molts dies, la “opinió publicada” de la part independentista del país ha estat que feia falta una candidatura única per les europees. Així s’han expressat l’Assamblea, la CNN i multitud de comentaristes, blocaires, twitaires i analistes polítics.

El clam ha estat tant unànim com la conclusió que, si no hi ha hagut candidatura unitària és perquè els interssos de partit han pogut més que els interessos del país.

Perdoneu, però no hi estic d’acord. De fet, hi estic radicalment en contra.
(segueix)

És natural que molts dels independentistes estiguem totalment convençuts que sense independència que freni la sagnia econòmica de la que som víctimes, tant li fa dretes que esquerres. Que tot avenç que puguessim fer amb una estratègia econòmica o l’altra seria correspost amb un constrenyiment equivalent de les nostres arques per part de Castella.

I és natural, per tant, que tinguem tendència a voler una candidatura única, ja que el missatge és clar. Primer ens independitzem. Després ja veurem.

No obstant, aquesta opció té molts punts negatius. Molts punts que no es poden menystenir ni considerar que són només excuses, perquè són centrals de cara a l’estrategia.

A) Una part molt considerable de la gent no votaria MAI Mas ni el CDC.

Amb l’equilibri de forces actual, el cap de llista de tota qualició que es formés hauria de sortir de l’orbita del CDC. I molta gent no votaria MAI una llista encapçalada per algú de CiU. Mai. I no em refereixo a un percentatge residual de votants. Al contrari. Parlo de la immensa majoria de votants de les CUP. De la immensa majoria de votants d’ICV. I del 25-50% de votants del PSC que estan plantejant-se canviar per primera vegada el seu vot. Fàcilment un 25% dels votants potencials de la candidatura “unitària” refusarien votar una candidatura encapçalada per algú en l’orbita de la dreta i de l’status quo. I aquests vots se’ls quedaria, bé l’abstenció, bé qui es sortís de la foto (com el federalista que es presenta per ICV), bé Ciudadanos.

B) Cal que sigui visualitzada la caiguda de Navarro.

Suposem que una candidatura unitària pogués aconseguir un número de vots equivalent a la suma de candidatures. Les previsions inicials semblen indicar que CiU baixarà i ERC pujarà molt.  Però una candidatura unitària no discriminaria. El resultat seria bó, però discret. Els diputats es repartirien a parts iguals.
Ara bé, si podem contar els vots d’ERC i ICV per separat de CiU, llavors els podem comparar amb els del PSC. I si el resultat del PSC és molt negatiu en relació amb el de ERC i ICV, això rebentarà definitivament el PSC i la seva direcció.

A la vegada, és molt més significativa la qualició ERC-NEC que no pas que NEC s’hagués afegit a una llista unitària.

C) Cal concretar l’equilibri de forces CDC-ERC.

Aquí hi tenim una altra peça importantíssima d’aquest trencaclosques. D’aquí a uns mesos és molt possible que haguem de crear un govern de coalició o presentar-se amb una candidatura unitària a les eleccions plebiscitàries. Quan aquest cas es doni, quin percentatge del pastís es queda quin partit? És important que hi hagi dades fiables a l’hora de fer el repartiment, per no produïr suspicàcies.
I ara per ara, no en tenim ni la més remota idea de quin és l’equilibri real. Les dades ens presenten un 50 contra 21 (encara més si contem només els vots). En canvi les enquestes publicades ens mostren un escenari molt diferent.

Quina és la realitat? No ho sabem.

No sabem quanta gent d’esquerra van fer cas a la crida del president Mas a que li fessin recolzament. I no sabem quanta gent del CDC va votar ERC per assegurar que el missatge arribava. No sabem si ERC està acoseguint acumular vots d’esquerres o si la gent del PSC és molt més de centre i tendirà cap a CDC. No ho sabem. I serà fonamental tenir dades de cara al futur.

D) No és la llei d’hont, sinó l’abstenció, l’enemic a batre.

Finalment, encarem unes eleccions europees certament singulars. Si molt no m’equivoco, el càstig per als dos grans partits d’àmbit castellà serà espectacular, i principalment vindrà de la banda de l’abstenció.

Catalunya no restarà aliena a aquesta abstenció. Però si podem contrarestar-la mitjançant la canalització de la nostra necessitat d’exercir el vot en referèndum, podem aconseguir una bona participació.

Això seria fonamental. Perquè els vots es compten a tot l’estat, i si a Catalunya podem aconseguir 10 punts més de participació que a l’estat, pot suposar 3 o 4 diputats més.

Presentar-se per separat, també en aquest cas, ajuda molt a assolir l’objectiu, ja que evita que Castella pugui presentar-nos com el papus a vèncer.

E) La última raó: Fins ara ens ha anat molt bé així. Les múltiples candidatures es marquen les unes a les altres i qui es tira enrere és castigat a les urnes. Castella no pot embrutar la imatge de tots els candidats a la vegada, ni comprar-los a tots.

Si fins ara ens ha anat bé, potser la candidatura unitària és una bona opció, no ho sé, però sembla temerari pensar que les múltiples candidatures no responen a estratègia de país, també.