L'ombra de l'hegemó

Avui és la jornada de reflexió. No dubto que és un dia innecessari per a la majoria de gent que llegeix els blocs de mesvilaweb. És per això que aprofitaré el dia per a fer una reflexió que res té a veure amb el dia 1 ni amb el dia 2.

O potser sí.
(continua…)
Del que vull parlar-vos és de paraules. I de semàntica. I de tant equivocats com estem tots plegats. De que vivim a Matrix, i de que jo ja he prés la píldora vermella.

I de que us invito a prendre-la amb el mateix argument que a la pel·lícula. No us ofereixo més que la veritat.

Vull parlar-vos de fa 500 anys. D’Espanya, de l’espanyol, del Principat, de la nostra història.

Espanya és la paraula catalana per Hispània, i és la denominació que vam posar els catalans a la península el dia que el rei Català va aconseguir ser el rei de l’últim dels regnes que faltava a la península. Castella.

Catalunya era el país més important del món conegut en aquells moments. Tenia terres arreu del gran mar que hi havia al mig del món. I amb els seus 200 consulats el controlava d’un extrem a l’altre.

Dominava totalment el comerç del gran mar perquè les seves lleis eren les que en regien les operacions comercials. Els consulats de mar eren les borses i els mercats de la mediterrània. I la mediterrània era el centre del món.

Així doncs, quan un rei no gaire estimat va casar-se amb la reina de la gran mosca collonera que suposava Castella, els catalans, que ens saviem tecnològica i econòmicament superiors a Castella vam començar a anomenar Espanya a la integració de Castella a Catalunya.

Catalunya era una federació d’estats absolutament independents, que compartien corona i burgesia, però que actuàven amb total independència. Castella estava cridada a ser un estat més. Com Sicília. Com Nàpols. Com el Regne de València. Com hagués estat Portugal en molt poc temps.

Però el nostre rei, que no era nostre sinó que era Castellà, ens va traïr. I va començar a regalar gran part del nostre regne a Castella. El seu pare havia regalat Còrsega a França per salvar-li la pell, tot i perdre l’honor en l’intercanvi. Així que el nostre rei no va fer res que no fos això. Va regalar Granada a Castella. Va regalar Murcia a Castella. Va regalar tot el que va poder a Castella. Va regalar les Amèriques a Castella.

I com que la cort castellana no tenia honor sinó que només tenia ànsies il·limitades de poder, Castella va començar a anomenar Espanya al seu nou gran regne.

Van apropiar-se del nom, i en van canviar el sentit. Van començar a anomenar elefant a allò que era clarament una poma. I saps que passa quan durant anys i anys les pomes són anomenades elefants? Quan l’administració reescriu els documents oficials i substitueix poma per elefant arreu que aparegui? Quan això passa, les pomes es converteixen en elefants, i tard o d’hora, aquells que tenien alguna mena de drets sobre les pomes passen a tenir-los sobre els elefants grisos i sobre els elefants-poma.

Això és el que ha estat passant des de fa 500 anys. Castella ha estat denominant Espanya a una cosa que no és Espanya. És Castella. Castella la Gran, si voleu, però Castella. Amb la constitució i les lleis orgàniques per sobre dels furs/estatuts. Com sempre ha fet Castella. Castella la Gran.

Una poma.

Una poma que anomenen elefant perquè tots aquells que encara recorden que un dia van pertànyer a Espanya es pensin que ara pertànyen a Castella.

Però ara sabem que això és fals. Ens ho han amagat durant 5 segles però hem descobert un altre cop la veritat. Els elefants no són pomes. Les pomes no són elefants.

Per tant, ha arribat el dia que comencem a anomenar les coses pel seu nom.

El que ara anomenem Espanya no és Espanya. Mai ho estat i mai ho serà. És la Gran Castella. És Castella.

El conflicte no és entre Catalunya i Espanya. És entre Catalunya i Castella. Catalunya no és Catalunya. És el principat de Catalunya. La Catalunya Central. L’Espanyol no és l’idioma castellà. No ho fou mai. És l’idioma català. L’idioma de comunicació de totes les terres sota domini Espanyol fins que Castella va començar a autodenominar-se Espanya.

Però si comencem a denominar les coses pel seu nom els fonaments del seu imperi es desfaran. Perquè el seu imperi té els fonaments de paper. De paper tergiversat i reescrit amb mentides.

El nom fa la cosa. Recuperem els noms. No parlem d’Espanya, que és una cosa nostra. Parlem de Castella. Castella la Gran si voleu.

No parlem de Catalunya com si Catalunya s’acabés una mica més enllà de l’Ebre, perquè no és veritat. Parlem del Principat de Catalunya. La Generalitat del principat de Catalunya, la Comunidad Autónoma del Principado de Cataluña.

O de la Catalunya Central, si voleu. O millor La Comunidad Autónoma del Condado de Barcelona. Que pertany a Catalunya com hi pertanyen el regne de valència o les illes balears.

Les eines més importants per desfer la caseta de paper que tenim són les paraules. El significat de les paraules.

Si diem a València si volen pertànyer als Països Catalans o a Espanya, és molt possible que diguin que a Espanya. Perquè han oblidat com o quan, però se saben espanyols.

No fem servir les seves armes. València vol pertanyer als Països Catalans, dels quals el Comptat de Barcelona n’es un més, o a la Gran Castella?

Se senten Castellans o valencians?

Aquesta és la veritable qüestió.

Us convido a reflexionar-hi.

Voleu saber què passarà el dia després de les eleccions? Quin govern es constituirà i com? Bé, llegiu aquest article, imprimiu-lo i poseu-lo a la tauleta de nit.

I cada dia abans d’anar a dormir doneu-li una ullada, a veure si el guió del que passa s’adapta a la meva versió.

(segueix)
Després de les eleccions tindrem un resultat calcat a l’actual. Es mouran uns quants escons d’una formació a l’altra, però la força de cada partit al parlament serà bàsicament l’actual. Majoria teòrica del tripartit d’esquerres i majoria teòrica del tripartit Unió-Convergència-ERC.

Evidentment, si CiU i PP arribessin a sumar, CiU posaria de president del parlament a un dels seus (amb els vots del PP), i després presentaria el seu candidat Mas, que guanyaria en segona ronda (amb majoria simple i el PP abstenint-se).

D’aquesta manera el PP pot posar Mas al capdavant del govern i tots dos poden dir que no ha estat així.

Però el més segur és que això no passi. Que ERC mantingui la clau de la governabilitat.

Quan els resultats oficials apareguin i tots ells es llepin les ferides (Mas per haver perdut la possibilitat de governar en minoria de primeres, Montilla per la desfeta), ERC llençara la seva OPA al govern.

ERC avançarà el que ve dient en veu fluixeta. Si hi ha tripartit, ERC l’ha de presidir.

La raó és evident. Només presidint el tripartit és possible que no et fotin fora quan els convingui.

Així doncs, un cop constituit un parlament similar a l’actual, comença la festa. Les primeres hores marcaran el que passarà a continuació. Quan es constitueixi la messa del parlament sabrem com acabarà tot plegat.

Si el president del parlament és de UiC, ja està. El PSC es rendeix i no busca pacte amb ERC, i el president del parlament proposa Mas.

Si el president del parlament és d’ICV vol dir que les coses estan ja prou parlades i que hi haurà tripartit presidit per ERC. La jugada seria massa arriscada per ERC si no és que hi ha absoluta possibilitat d’entesa.

Si el president del parlament és d’ERC vol dir que la cosa està oberta. Si hi ha tripartit, ERC pot renunciar a la presidència del parlament, mentre que si no n’hi ha, ERC s’assegura proposar a Mas, i que ICV-PSC no li facin el llit proposant Montilla i forçant ERC a definir-s’hi en contra.

Llavors ve la negociació. I aquesta negociació pot acabar de tres maneres:

a) President Carod. Poca força d’ERC al govern però amb la impagable presidència.
b) President Puigcercós. PSC justifica el govern presidit per ERC fent saltar l’anticrist espanyol. A canvi ERC obté una quota de govern més important.
c) President Montilla. Perquè el president sigui el Montilla, el gran perdedor de les eleccions, caldrà que ERC hagi venut molt cara la presidència: Conselleria de Cultura, Presidir CCRTV, TV3 i CatRàdio, i la lluna en un cove.

Evidentment, si no hi ha acord, CiU passa a formar govern en minoria, i a les municipals, ERC es desmarca del PSC.

Unió i Convergència (ops, de fet, bàsicament convergència) basa el seu missatge en dir que “Catalunya necessita un govern amb Lideratge fort”. Oposant el “líder” Artur Mas al no líder Montilla.

(continua)

Un cap de cartell líder es diferencia d’un cap de cartell no líder en que aquell que és líder fixa la opinió del govern o del partit. Els que l’acompanyen reprodueixen el que ell diu o intenten endevinar el que ell diria.

Curiosament, el que és menys Líder de tots és Artur Mas. A l’artur li fan la campanya en Madí i el Felip Puig. Ell repeteix el que li dissenyen els seus ideòlegs.

I per altra banda, en Montilla ha apartat del seu voltant tot aquell que li pogués fer ombra o que no tingués el seu discurs. És molt possible que això no el faci necessariament un líder de govern, però segur que el fa un líder de partit.

Finalment, un altre dia o hora ja m’extendré, però l’elecció no és entre Mas i Montilla. És entre Mas i Carod.

Avui la blogosfera va plena de l’entrevista del Sala i Martín a en Montilla. Pobre Madí. Les coses no li han sortit bé.

He llegit l’entrevista que publica el Sala i Martín orgullós al seu web. I em sembla que cal fer un parell de comentaris.

(segueix)
Aquest aprenent de Falcó que es creu molt inteligent i el que passa és que és un tonto útil. L’han posat de catedràtic a Columbia perquè és tonto i creu en el neo-liberalisme que els interessa als falcons intel·ligents, no perquè sigui llest.

Confio que algun dia se n’adonarà i començarà a tocar de peus a terra.

Tota la primera part de l’entrevista és una colla d’atacs absurds.

Atacar al ministre de turisme per la vaga a l’aeroport és com atacar-lo per una apagada general a Barcelona. No té sentit.

A la segona part, però, en aquella on en Montilla perd els papers, es mostra una gran veritat.

El Montilla no està acostumat a que li preguntin el que pot fer mal, perquè està massa acostumat a envoltar-se de llepaculs. Els periodistes, normalment, si l’apreten perden la feina. Només un periodista no periodista pot teure suc a un candidat.

Però és veritat que demostra molt poca intel·ligència en la resposta als atacs.

Els atacs no són sorpresa. Són preguntes que ell mateix ha posat en el primer pla de la campanya, quan el seu equip de publicistes ha començat a dir que “Ara és l’hora dels catalans” o ha començat a emetre publicitat en castellà.

Hauria de tenir clares les respostes a aquestes preguntes. No són tant difícils.

“No se li hauria de demanar el nivell C de català per presidir el país?”

“A ningú se li demana cap mena d’estudi per presidir el país. Ni nivell C ni EGB.
Si vosté considera que el meu nivell de català és un factor definitori a l’hora d’escollir el seu vot, és lliure de tenir-ho en compte. Però hi ha milions de persones en aquest país que no han tingut la sort que ha tingut vosté d’aprendre en aquesta llengua. I que estan més interessats en la qualitat de les escoles i la sanitat i la catalunya del futur que no pas en la qualitat de les escoles i la sanitat i la catalunya de quan jo vaig estudiar fa 30 anys.”

Mira que fàcil.

“Em pot escriure la primera estrofa del Virolai?”

“No.”

“Darrere d’aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i calculador? O no?”

“Ser fred i calculador, com de vegades es diu que soc, no està renyit amb ser una bona persona. Per ser un bon polític has de tenir molt clars els objectius nacionals que defenses, i no deixar-te portar per les emocions inmediates. Si no, pots acabar com Convergència, perdent el nord i fent panfletons-dvd’s pseudo-feixistes per no haver pogut entendre el que ha dit la ciutadania.”

“No és veritat que el Tripartit s’hagi acabat abans d’hora?”

“Finalitzat un procés constituent com el de la creació d’un nou estatut és normal que es convoquin eleccions. El president ha estat coherent. Primer donant estabilitat al govern durant el procés, i després convocant les eleccions.”

“No és veritat que el President Maragall no es presenta a la reelecció?”

“És veritat. I el President ha donat sobrades explicacions de perquè ho ha fet. Tant ell com el partit hem convingut que era la millor opció.”

El Sala i Martín és un impresentable. Això ho sabem tots. Però en Montilla no és un bon orador. I això és important en política. A no ser que en veritat (confio que així sigui), t’estiguis presentant per conseller primer en comptes de per president.

“Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.”

Quan ha sigut rica i plena Catalunya?

Els que ens hem cregut la història oficial i la portem amb orgull hauriem de creure que molt poques vegades, que cada cop que ha semblat que podiem ser-ho ens han fotut garrotada.

Bé. Això és mentida. Mentida podrida. Caca.

La història oficial que ens explicava la profe, tant reivindicativa i voluntariosa, és mentida.

La història oficial que expliquen a les universitats és falsa. Falsa.

Tant falsa com la història oficial que expliquen als convents sobre Jesús.

Però hi ha un grup de gent, el grup de gent més important que té aquest país en aquest moment, que està descobrint la VERITAT.

La VERITAT en majúscules, negreta, cursiva i tot allò que li pugueu posar.
(continua)

I aquesta veritat, com la veritat del mite de la caverna de plató, fa mal als ulls. Al començament enlluerna i en volem fugir.

Hem estat educats per refusar la veritat. Per dir NO a l’evidència. Perquè la veritat és perillosa per aquells que ens permeten explicar mentides als nostres fills.

El primer capítol de la veritat ja navega amb vent a favor. Catalunya descobrí amèrica.

No fou l’atzar, ni la bogeria. Fou la ciència catalana triomfant que portà a terme l’empresa que canvià el món.

Del genocidi se n’ocuparen els castellans. No heu de patir per això ara. El genocidi és allò que ens enlluerna i ens fa tornar a la caverna.

Per això l’hi han posat. Han permés el nostre equivocat refús al 12 d’octubre.

Però si aconseguim sobreposar la nostra voluntat a les pors inculcades, llavors veurem la llum. Catalunya descobrí Amèrica. I se’n va apropiar. El rei ens va firmar un xec en blanc per Amèrica.

El segon episodi que s’ha escrit de la història té un punt àlgid el 20 d’octubre a Barcelona. El seu títol: Enigma Cervantes.

El lloc: Cinema Alexandra, 4 de la tarda.

És absolutament imprescindible que omplim els blocs, les llistes de correu, els fòrums. Tot.

Hem d’aconseguir omplir les quatre sales del cinema. Bloquejar la rambla. Fer aparèixer els periodistes.

Podem fer-ho. Vam reunir 60.000 persones al Catalunya-Euskadi. Per omplir el cinema necessitem molta menys gent.

I és molt important.

Molt més trascendent que els partits de fireta.

Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. Però només ho serà quan tinguem clar quan hem estat triomfants.

Si us plau, extén la bona nova.

Per més informació www.histocat.cat

Habitualment l’esquerra independentista catalana ha lligat la celebració del dia de la hispanidaz, el dia de la raza, amb el genocidi dut a terme pels castellans a les Amèriques.

Potser això tenia molta lògica fa uns anys, i jo era el primer que alimentava aquest discurs. Però ha de canviar.

El 12 d’Octubre serà, més tard o més d’hora, LA FESTA NACIONAL DELS CATALANS.

EL 12 D’OCTUBRE FOU EL DIA DE LA GESTA MÉS GRAN QUE HA FET MAI CAP CATALÀ.

I d’aquí a uns anys els mateixos que ara la celebren tant orgullosos el seu dia de la Castellanitat, s’hauràn de menjar amb patates les seves celebracions.
(continua)
I és que el 12 d’Octubre es conmemora la data en que l’expedició catalana comandada pel Joan Colom i Bertran va veure terra i així establir la ruta amb les amèriques.

L’expedició de descoberta i colonització del nou món fou un projecte d’alta tecnologia català. Un exemple de capacitat de navegació, de coneixement del món i de la història antiga que n’explicava les formes oblidades.

Fou una gesta única per la seva organització. Només comparable amb l’arribada a la lluna (si de veritat s’hi arribà), però no pas superada.

No només es tenien uns grans coneixements tècnics que van permetre fer sobreviure tres vaixells en mig de l’atlàntic durant tres mesos. La tecnologia catalana va ser capaç de trobar vents favorables en un oceà desconegut, extrapolar quasi a la perfecció quan es trobaria terra i un cop allà, estar prou preparats per poder-hi fer parada i fonda i explorar des d’allà.

Després van arribar els castellans i van fer el genocidi. I les barbaritats. I ens van robar les amèriques. I totes les coses horribles que els independentistes associàvem a la descoberta quan pensàvem que era un cop de sort castellà.

Però això passà en viatges posteriors. No el 12 d’octubre. No per culpa dels catalans.

Així doncs, no ens equivoquem. El 12 d’octubre del 1492 és la data més important de la història de Catalunya. No deixeu que la ceguesa i la mentida us faigin veure el contrari.

Trobareu més informació sobre la gran gesta catalana a www.histocat.cat.

En Saül Gordillo diu en el seu bloc que els que insistim en la evidència matemàtica i sociològica “fem trampa” i “no som seriosos”.
És molt curiós veure com afloren en les seves paraules els sentiments profundament cristians i regionalistes quan s’acosten les eleccions.

Bé, Senyor Gordillo. Jo soc de ciències, i sé dividir, sumar i restar. I sé com funciona la llei d’Hondt.
El fet que Convergència, un partit de centre, laic i amb sectors importants nacionalistes i Unió, un partit de dreta, catòlic i més aviat regionalista es presentin en una llista conjunta no vol dir que estiguin més aprop intelectualment que PSC i ICV o que ICV i ERC.
(continua)
Simplement vol dir que UdC està molt ben pagada a la Coalició. Res mes.

Unió rep tradicionalment el 25% dels diputats que es reparteix la coalició. És evident que si anessin per separat aquest percentatge seria molt menor.

A canvi, Convergència recupera els diputats perduts en el pacte dels altres partits, gràcies a la llei d’Hondt, i a més, evita tenir un contrincant més a la dreta que li faci nosa.

Ara bé, això és un pur tacticisme polític. Res més. Considerar que aquest fet dona més legitimitat a la suma de vots de UiC que a la suma de vots de PiI o PiEiI és fer trampa.

Els altres partits no poden jugar a aquest joc per una raó molt senzilla. Ni ERC ni ICV van a la baixa. Cap d’ells pot acceptar una correlació de forces a priori amb el PSC perquè aquesta hauria de ser tant beneficiosa per a totes dues formacions que el PSC no podria recuperar els escons amb la llei d’Hondt.

Unió perd suport cada 4 anys pel simple fet que es moren els seus votants. ICV i ERC creixen en intenció de vot pel mateix fet, perquè els seus votants són prou grans com per votar.

Però vosté vol que a sobre de falsejar el sistema atorgant més diputats a unió que el que li correspondrien pel suport que el partit té al carrer, li tinguem en compte per legitimar o deslegitimar el diputat que el parlament posarà al càrrec del Govern de la Generalitat.

Això si que és fer trampa.

Per cert, estic convençut que vosté no és ni profundament cristià ni particularment regionalista. Però això diu en favor del meu argument. No del seu.

Ja hi som. Falsejant la realitat. La realitat és viva i no agrada. És normal. Els dos primers no volen reconeixer que la realitat és cosa de tres. Què hi farem.

En tot cas, aquest comentari no parla d’això. El que vol posar de manifest és el baix nivell de la política catalana actual.
(continua)
El senyor Zaragoza i l’equip PSOE del psc han proposat a Artur Mas que es faci un debat electoral per televisió espanyola i en castellà “para toda españa”.

Necessiten vots dels que no voten mai. I saben que aquests que no voten mai no miren la televisió pública del seu país, sinó la del país del costat. Volen el conflicte lingüístic. Volen el conflicte identitari. Volen trencar Catalunya, dividir-la entre Catalans i Foranis, i pretenen que l’idioma sigui el factor de tall. Perquè si no fan de l’idioma el sistema de tall, si deixes a la gent que triï la seva adscripció nacional amb independència de l’idioma que parla, els números no els sortiran. Mira el PPC.

Volen crear conflicte preelectoral per raons idiomàtiques. Esperen que CiU eviti el debat dient que el PSC és espanyolista, i així ells podran dir que CiU és excluent.

Molt bé. Però el que a mi m’emprenya és que a CiU, tot un departament de demagogs professionals, no siguin capaços de trobar la resposta adient a l’oferiment. I la resposta és molt senzilla:

“ESCOLTI, MONTILLA, VOSTÉ PARLI L’IDIOMA QUE VULGUI, NINGÚ L’OBLIGA. NO COMENCI A OBLIGAR A LA GENT A PARLAR EN CASTELLÀ ABANS DE SER PRESIDENT. FINS I TOT FRANCO VA ESPERAR A SER PRESIDENT PER OBLIGAR A PARLAR A LA GENT EN CASTELLÀ.”

Mira que fàcil.

Només cal acompanyar-ho amb un:

“I SOBRE EL TEMA DE FER EL DEBAT A TVE, JO LI DEMANARIA PERQUÈ A TVE I NO A EURONEWS? O A LA CNN? FEM-LO A LA CNN EN ANGLÈS? O A LA TELEVISIÓ DEL MARROC?

SENYOR MONTILLA, LA GENT QUE ESTÀ INTERESSADA EN L’ESDEVENIR D’AQUEST PAÍS JA SAP ON POT TROBAR LA INFORMACIÓ NECESSÀRIA PER DECANTAR EL SEU VOT.

NO OBLIGUI A VOTAR A LA GENT QUE NO VOL VOTAR.”

Això diria jo.

L’Artur Mas diu que signarà davant notari que no farà cap pacte d’investidura amb el PP.
Jo signaré davant notari que farà EXÀCTAMENT EL MATEIX PACTE D’INVESTIDURA AMB EL PP QUE FA 7 ANYS.
Si no canvieu l’estatut (ara ja no cal, ja està canviat) i us porteu bé amb la dreta, us donarem suport sense pactes explícits.
(continua)
El senyor Artur Mas sap que fent polítiques de dretes com l’eliminació de l’impost de succesions patrimonials, i fent polítiques anti-nacionalistes, com l’eliminació de l’impost de succesions patrimonials en té prou perquè el PP el mantingui al govern de Catalunya durant 4 anys.
Que trist és pel país que la coalició de forces majoritària de l’oposició menteixi tant descaradament i falsa.
Com a mínim callin, senyors. Però no ens menteixin d’aquesta manera. El país no s’ho mereix, i els seus afiliats tampoc.