Deflació i economistes
És alarmant veure com els economistes del nostre país analitzen la situació actual. No estic d’acord amb el que diuen, i el pitjor és que fa deu anys que no hi estic d’acord i el temps em dóna indefectiblement la raó.
(segueix)
Ahir, a l’Agora, el conjunt de despropòsits que s’hi deien feien esfereir. Per una banda els comerciants demanant que s’obrís l’aixeta del crèdit familiar.
Un estat amb la balança comercial més desequilibrada del món de molt llarg, 4 vegades més desequilibrada que el nostre següent competidor, no es pot permetre de cap manera que les families continuint podent accedir a crèdit per comprar-se neveres fetes a la xina, corea, alemanya o polonia.
Segons els comerciants, ells han reduït durant molt temps els seus marges comercials, prova de que han fet les coses bé. D’acord. Però els hauran de tornar a pujar. Perquè ara vendran menys. El que han de fer és pujar un 20% el seu marge esperant vendre un 30% menys. I aguantar els anys que faci falta.
En canvi, el que faran és mantenir els marges baixos, perquè els agradàven els temps en que s’ho podien permetre, i com que ara no s’ho poden permetre cauran el 30% dels comerços. Un cop aquests comerços hagin caigut, els que quedin pujaran el 30% o el 40% els seus marges. I nosaltres pagarem a mig termini més pels productes i pels aturats.
Una altra bestiesa que sento últimament és la del perill de la deflació. Equanimament el conjunt d’economistes han decidit que la deflació és dolenta. Punt. Hem de fer el que sigui per evitar-la. L’exemple: Japó.
Però això és una bestiesa. Japó té la balança comercial positiva més gran del món. La seva moneda no deixa de pujar de valor. Només aquests dos punts ja fan que qualsevol comparació amb Castella i colònies no tingui cap mena de valor.
El nostre cas és totalment diferent. La nostra productivitat està pels terres i la balança comercial també. La nostra moneda està enllaçada a la de la resta d’Europa i no es pot desenllaçar.
Si entrem en una espiral deflacionaria, el que passarà és que els sous hauran d’anar baixant progressivament. I per tant, pujarà la productivitat. Com que el canvi de la nostra moneda està fixat amb la moneda de la resta d’europa, no ens trobarem amb el problema que té el japó, que és que la deflació és acompanyada per un augment del valor de la moneda.
Si l’any que ve els preus baixen un 5% i a Europa en general pujen un 3%, els nostres productes valdran un 8% menys i potser podem començar a exportar i recuperar la balança.
Si els francesos que vinguin l’any que ve de vacances noten que tot val un 8% menys, l’any següent destinaran més dies a les seves vacances de sol. I gastaran més.
No nego que hi ha perills associats a la deflació. Però comparar la nostra economia amb la del Japó és simplement estúpid.
La nostra economia no pot pujar la productivitat un 8% en un any augmentant-ne l’eficiència. I en canvi si que pot fer-ho reduïnt els preus i els salaris associats.
Evidentment, sé que molts pensareu que això repercutirà negativament en la capacitat adquisitiva dels ciutadans. És possible. Però també és cert que un 50% o més de molts sous van a parar apagar un lloc on viure. O sigui que sembla lògic que el cost de l’habitatge es redueixi en paral·lel a la reducció del salari.
D’altra forma, sinó, el que tindrem és que l’index d’atur creixerà i creixerà fins que se sostinguin només aquelles empreses que sí que tinguin un producte competitiu per eficiència i no per costos salarials.