L'ombra de l'hegemó

Aquests dies el tema és la data i la pregunta. I encara en tenim per uns dies. Vagi per endavant que em semblarà molt bé el que es decideixi (sempre que, evidentment, sigui clara i el Sí suposi legitimar una DUI).

A mi em sembla que hi ha dues opcions evidents:

a) Vol vosté que Catalunya es converteixi en un estat independent? (o les seves derivades… vol que Catalunya sigui independent,…)
b) Creu vosté que Catalunya ha de ser un estat independent?

Em sembla que la opció b) és la que quadra amb el que demana ICV. No sé si està sobre la taula, ni sé si se m’escapa alguna cosa de perquè no ho hauria estar.

(segueix)

En la meva opinió, la segona opció: “Creu vosté que Catalunya ha de ser un estat independent?” és a la vegada clara, de resultat binari i inclusiva.

Molta gent no “voldria” que Catalunya esdevingui un estat independent si la realitat no s’hagués mostrat tant tossuda, però en les circumstàncies actuals, creu que aquest és el camí lògic a emprendre.

Tots els federalistes poden entendre fàcilment que la opció b) els inclou, ja que només desde la independència el federalisme és viable.

I a més, el fet que el poble indiqui que creu que s’ha d’optar per la independència, al meu entendre, té molta més força que no pas el fet que indiqui una voluntat. Em sembla molt més fort el mandat:

El poble creu que ens hem d’independitzar.

que no pas

El poble vol que ens independitzem.

Evidentment, penso que molta de la gent que abans només creia que feia falta fer el pas, ara també el vol, ja que és el moviment lògic. Però em sembla que aquest petit canvi de verb quadra amb allò que ICV demana.

Em perdo alguna cosa?

Ja vaig teoritzar fa mesos en aquest post que La Constitució Castellana està a favor de la Independència
Ara fa uns dies me n’he adonat que, no només permet tranquilament la independència, sinó que obliga a la convocatòria del referèndum.
(segueix)

Com que els castellans ho saben, fixeu-vos que cada vegada que anomenen l’Article 1.2 de la constitució de castella el falsegen. Sistemàticament. Sempre incorporen “en su conjunto” al text. Un conjunto que no apareix per enlloc al text. El text, com a molt, és indeterminat.

El que passa és que aquest text no està sol en la redacció de la constitució castellana. L’acompanya l’article 10.2 que n’elimina la indeterminació.

L’article 10.2 resa “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”

És a dir, l’article 1.2 diu que la sobirania recau en el poble (no en la constitució), i els castellans hi afegeixen “en su conjunto” entenent que aquest era l’esperit del text.

No obstant, l’article 10.2 diu que allò indeterminat a la constitució es regula pels acords internacionals. I què diuen els acords internacionals?

Ben senzill: El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977.^[2]

El seu Article 1 proclama:

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Per tant, queda resolta la indeterminació de l’article 1.2. Quan la constitució castellana reconeix que la sobirania resideix en el poble (que, per altra banda, és quelcom innegociable), no pot està parlant del “poble español en su conjunto”, ja que adment la vigència de l’article escrit a sobre, que reconeix el dret als pobles, tots els pobles, més grans o més petits.

Així doncs, la constitució obliga l’estat a promoure l’exercici del dret. Només podria negar-se a un referèndum si hi hagués proves objectives que es tracta d’un moviment d’un president, i no la voluntat del poble. Però evidentment, aquest cas no s’aplica perquè:

a) El 80% de la població vol el referèndum.

b) l’independentisme, majoritari, es troba en les forces polítiques de TOT l’arc parlamentari.

c) L’independentisme va colocar al carrer 2.000.000 persones i l’unionisme 30.000.

Per tant, el govern castellà, si no vol anar contra la constitució, està obligat a vehicular la determinació del poble català.

Vosté què vol? Marxar de l’empresa, que li pugin el sou i deixin de fer-li mobbing o quedar-s’hi tot i el mobbing i l’estafa de sou que cobra?
(segueix)

En l’experiència laboral de molts de nosaltres ens podem haver trobat alguna vegada amb aquest moment. Un dia ens n’adonem que no podem aguantar més temps abaixant el cap i pretenent que la direcció tard o d’hora reconeixerà el nostre valor a l’organigrama i deixarà de tractar-nos malament.

Normalment, un no s’aixeca un matí i diu “marxo”. Un va acumulant motius i un dia sembla que el “marxo” té més força que el “paciència, ja m’ho reconeixeran”. I aquell dia demana una reunió amb direcció o recursos humans o qui sigui que hagi de prendre la decisió.

I s’hi presenta amb una proposta clara. O em pugen el sou i em respecten (3a via) o marxo (independència). I en el 90% dels casos el seu interlocutor es plantarà.

És a dir, el NO, el “abaixo el cap”, el “ja canviaran” i el “puc anar tirant amb el que tinc”, tot això pertany al no. I en canvi, el marxo i la 3a via pertanyen al sí.

Així que, als que pregonen una tercera via: Els podriem fer cas. Però amb una condició ben senzilla i òbvia: Facin vostés la llista de condicions irrenunciables ( hom no va a la reunió dient “pugim el sou”, diu “vull cobrar tant o marxo”). I un cop la tinguin, sàpiguen que donarem una setmana a Castella perquè acceptin les condicions de la 3a via, i que si no les accepten, llavors seran vostés contats al SÍ, com, per altre banda, no podria ser de cap altre manera.

Perquè el que no es pot fer és amenaçar amb marxar si no es donen les condicions (3a via) i després quedar-se. Això, evidentment, és una cobardia intolerable per a una persona, i inadmissible per a una societat.