L'ombra de l'hegemó

Les sortides de discurs d’en Duran i Lleida d’aquest últim any podrien estar prefigurant un escenari inquietant. Cal que no les subestimem, perquè ens hi juguem molt. Ens hi ho juguem tot!
(segueix)

Existeix un escenari que no sé si ens hem plantejat amb l’atenció que requereix. És un escenari totalment desleial amb el resultat expressat a les urnes, però tot i així és congruent amb el pes de les formacions al parlament i cal estar amatents perquè no succeeixi.

Aquesta setmana en Duran i Lleida es va despenjar amb la seva Tercera Via. La tercera via és un eufemisme per intentar millorar les opcions del NO. És evident. No té sentit per ella mateixa, ja que ningú defensa (ni PPC, ni C’s) que ens quedem com estem. Tots diuen voler millorar les nostres condicions dins l’estat. Només que aquestes condicions les volen millorar des de la submisió a Castella. Una submisió que ja ens ha demostrat que aquesta via estarà minada d’allargaments de negociacions, negacions, prohibicions i incumpliment dels pactes contrets.

Al final, si la tercera via és prou potent com per resoldre d’una vegada per sempre l’encaix de Catalunya a les Espanyes, continua remetent a la mateixa pregunta: Aquesta tercera via, la negociem des de la llibertat de tenir un estat propi, o des de la submisió a Castella?

Per tant, encara que una part de la societat pretengui trobar un encaix diferent en una estructura sobre-estatal i sub-europea, la pregunta continua sent: Quin és el proper pas? Ens independitzem o no?

La tercera via, per tant, no és més que canviar-li la cara al NO. I quina necessitat hi ha de fer-ho justament ara?

Si ens fixem en com s’ha mogut l’unionisme els últims mesos, sembla que la resposta podria ser clara i que l’atac ens podria agafar desprevinguts. Molt desprevinguts.

En els últims mesos el PSC, C’s i PPC han mogut fitxa descaradament per ajuntar els seus missatges. El PSC, que es presentà a les eleccions dient que els independentistes podien votar PSC, s’ha decantat, un cop guanyats els vots, directament cap a l’unionisme més jacoví. A canvi, C’s i PPC s’han mantingut al marge obrint la porta en el seu discurs a renegociar l’estatus de Catalunya dins l’estat castellà.

Tots tres sumen ara 48 escons, menys que CiU, i per tant la seva força resulta inocua. Però, què passaria si UDC canvia de bàndol?

Evidentment, no és senzill que UDC canvii de bàndol. Si en Duran volguès forçar el seu partit a fer un canvi de timó el partit no el seguiria, o no en la seva totalitat. Per això es despenja amb la “Tercera Via”. Un nou nom pel NO.

Però ara imaginem un moviment molt preocupant: Imaginem que C’s presenta una moció de censura després del debat de política general. Imaginem que en paral·lel, el PP de Madrid fa alguna mena d’acostament a la tercera Via (siempre dentro de lo que dicta la constitución – que evidentment ells si que poden modificar a conveniència).

La presentació de la moció de censura per part de C’s podria ser considerada anecdòtica.

Però resulta que si PSC, PPC, C’s i UDC la recolzen, llavors conten amb 63 diputats contra 59 de ERC, CDC i la CUP. I llavors només necessiten 5 diputats d’ICV per embarrancar el procés.

És, com a mínim, imaginable, que 5 diputats d’ICV puguin votar un candidat alternatiu. Si això passa, la consulta se’n va a norris, i durant 3 anys tindrem un president unionista que farà un pacte amb l’estat. Un pacte que d’aquí a uns anys es tornarà a demostrar inviable i absurd però el fet és que haurem perdut l’oportunitat.

Game Over.

Ara bé, la societat conta amb una bassa important. Cal que guanyem adeptes entre els que encara estan a mig camí. Cal que continuem creant enllaços amb els elements d’UDC, l’ala catalanista del PSC i la gent d’ICV. Reconeixer-los la seva representativitat i la seva importància en el procés. Deixar de comportar-nos a la defensiva, que encara no és moment de tancar files, i comportar-nos com vam fer-ho fins l’agost, amb generositat, sabent escoltar l’altre i mirant d’integrar la seva visió en el pojecte comú.

Perquè aquesta estratègia de l’unionisme, que jo estic convençut que està sobre la taula, només s’aguanta si tots els diputats del PSC i UDC, tots 35, fan el pas de traïr allò pel que van ser votats. I crec que si ens mantenim oberts i integradors tenim moltes possibilitats de bloquejar aquesta jugada per la força de la determinació i voluntat de la societat.

PD: Teniu en compte que si es perd una moció de censura també es perd la possibilitat d’avançar les eleccions, ja que aquesta bassa depen del president, i en una moció de censura, la presidència canvia de mans.

La UE diu en repetides ocasions que el procés d’independència de Catalunya és un afer intern de l’Estat Espanyol. Això ens sembla moltes vegades que és contraproduent per a les nostres intencions, però crec que no és així.
(segueix)

Avui mateix en Joaquin Almunia deia que “La part segregada no és membre de la UE” en relació a una possible independència de Catalunya.

Ara bé, la Constitución Española diu clarament una cosa a l’article 2:

Hi ha dues vies cap a la independència. La segona és la curta, la que figura en l’imaginàri col·lectiu. Aquesta via diu que l’estat castellà es farà l’orni i proferirà amenaces, Catalunya intentarà fer un referèndum l’any que ve, i davant la negativa i impediment, es farà en el seu lloc unes eleccions plebiscitàries i es proclamarà la independència l’endemà.

Aquesta via implicaria que durant aquest any 2014 es muntés alguna mena de ATC de cartró pedra i que se sortís al món amb una mà davant i l’altra darrera.

Però les paraules de Margallo avui, contra pronòstic, configuren un altre escenari. L’escenari desitjat pel MHP i se’ns dubte la única i millor opció pels unionistes.

(segueix)

Avui el Ministre Margallo ha sorprés amb unes paraules que hom no podria creure si no fos perquè les ha sentit:

el ministro de Exteriores, José Manuel García-Margallo, ha considerado que los actos de celebración de la Diada fueron “un éxito de convocatoria, organización, logística y comunicación” y que le producen “preocupación y tristeza”.

Fixeu-vos-hi perquè les paraules no són sobreres ni gratuïtes: convocatòria, logística, organització i comunicació.

Quatre adjectius per deixar clar que el canvi de rumb és imminent.

I aquest canvi de rumb és el que sempre ha proposat el MHP a qui l’hagi volgut escoltar: Acord amb Castella per fer una consulta “permesa” el 2014 amb la pregunta clara.

I un cop el SÍ guanyi (no sembla gaire possible que el NO pugui recuperar els 30 punts de marge que li porta el SÍ en un any), dos anys més dins l’estat fins les plebiscitàries del 2016.

Un cop el SÍ guanyi a la consulta, el govern de Catalunya tindrà les mans lliures per preparar les estructures d’estat i negociar internacionalment la posició de sortida del país independent. Però també l’unionisme tindrà l’oportunitat de presentar una tercera via amb la que convèncer els indecisos i part del sí.

Llavors, d’aquí a 3 anys, si l’unionisme ha presentat una oferta prou interessant i la gent té prou amnèsia política, la independència s’haurà frenat en segona volta. Al contrari, si no són capaços de reaccionar, la independència serà una realitat.

Partim amb una diferència de 28 punts. 52 a 24. No és un mal marge. Però veurem si som capaços de mantenir-lo quan els cants de sirena convencin als nous convertits.

En tot cas, també és evident que no està clar que el govern del PP pugui canviar tant fàcilment de rumb, ja que és un govern que penja d’un fil i està presionat per la FAES i Rubalcaba, màxims representants del jacovinisme que ens durà, possiblement, a la victòria.

Queda escrit.

Segons Margallo: ‘la constitució espanyola té dos articles, i només dos, la resta és literatura: L’article 1.2 diu que la sobirania pertany al poble espanyol en el seu conjunt, i per tant la secessió d’un territori hauria de ser aprovada per tots els constituents, i l’article 2 que diu que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible’.

L’article 1.2 diu que la sobirania pertany al poble espanyol. No diu res del seu conjunt. El conjunt l’hi posa ell, perquè sap que està en fals. De fet, la sobirania és tant diferent a “en el seu conjunt” que cada ajuntament escull els seus alcaldes, i cada comunitat autònoma els seus parlaments. I ho fan en vistut d’aquest article 1.2 que reconeix que la sobirania pertany al poble (i no a la constitució) i evidentment no en el seu conjunt.

Si fos “en el seu conjunt” el congrés castellà escolliria pesidents de comunitats i alcaldes.

L’article 2, per altra banda, només afecta a la vigència de la constitució castellana. La constitució castellana deixa de ser vigent en el moment que la nació espanyola sigui dividida per l’ent sobirà, és a dir, el poble. És un article fonamental, ja que implica que l’estat castellà deixarà d’existir en el moment que ens en separem, i per tant, no podrà reclamar ser l’objecte dels acords internacionals ni exercir els vetos que preten.

Tot això, el senyor Margallo ho sap perfectament. I per això necessita afegir al text constitucional paraules que no consten en aquest text.

El MHP Mas ens avisa que les eleccions plebiscitàries les planteja pel 2016. És evident que això és una mala notícia per molta gent.

Principalment, és la pitjor notícia per a 650.000 catalans en atur, 350.000 dels quals hauràn d’aguantar 2 anys més en la seva penosa situació. Irònicament, gran part dels mateixos s’oposen encara a fer el pas que els tornarà a donar la vida i l’orgull, però això és una altra qüestió.

També és una molt mala notícia pel personal de sanitat i educació, que veuran 2 anys més del necessari el seu sou retallat i la societat a la que serveixen desatèsa, no perquè no sabem recaptar prou impostos com per pagar els serveis, sinó perquè som massa porugs com per evitar que ens els prenguin.

És molt mala notícia pel país, que veurà la seva economia retrocedint innecessàriament dos anys més i que veurà com marxa i ja no torna tota una generació de joves molt preparats, que si estan massa temps a l’estranger faran arrels i ja no tornaran més que per vacances.

(segueix)

Finalment, és una molt mala notícia perquè entrem en un territori de risc innecessari i que podria esdevenir fatal:

En primer lloc, perquè si en aquests 3 anys Espanya és convidada a abandonar l’Euro, llavors haurem begut oli. Literalment. Castella no es pot plantejar una ocupació militar mentre depengui dels diners dels altres, però amb moneda pròpia poden plantejar qualsevol barbaritat.

En segon lloc perquè no podem menystenir la capacitat de persuasió de la caverna castellana. Tot just aquesta setmana han estat treient pit d’unes dades d’atur horribles, amb el 27% d’aturats, venent que ja s’havia tocat fons, quan en veritat el que passa és que els països que mantenen un atur alt durant molt de temps pateixen una emigració massiva de dues capes de població: L’immigració recent i les persones instruïdes. Ningú ha fet esment d’aquesta tragèdia.

En tercer lloc perquè fa dubtar de la voluntat real de Convergència, i posa en perill el procés pacífic. Només que un petit gropuscle de gent decideixi que ja en té els nassos plens i comenci a fer accions violentes (per una banda o per l’altra) el procés també s’haurà frenat.

Ara bé, tot això són males notícies, però n’hi ha també de bones. La primera de totes és que amb 3 anys l’esquerra d’aquest país (ERC, CUP, ICV i Procés Constituent) poden agafar molta força a la vegada que PPc i CiU en poden perdre molta. Si això passa, podrem crear un país nou de veritat, sense l’intercanvi de cromos que el Puente Aéreo podria fer en aquests moments.

És veritat que segurament la motivació principal d’aquest allargament de plaços és permetre les 400 families canviar de bàndol amb tranquilitat, de manera que tot continui en mans dels mateixos. Però si es juguen bé les cartes, segurament les eleccions plebiscitàries poden acabar donant ales a l’independentisme trencador, i això pot fer que, per exemple, la nova república elimini els peatges per decret o suprimeixi prevendes i corrupteles varies que ara per ara serien molt difícils d’eliminar.

També es prefigura una altra possibilitat. Si ERC no entra al govern, o en surt al 2014 un cop la consulta sigui suspesa, llavors CiU podria plantejar la sociovergència durant 2 anys, i això, de facto, afegiria el PSC o una part important del mateix de pet a dins del procés. Ho veig difícil. Però em sembla que és la única opció que tindria CiU, ja que allargar la legislatura en solitari o amb el suport del PPc suposaria la mort de la formació.

Confio que això no passarà. El mal que es faria al país amb 2 anys més d’aquesta situació insofrible seria molt difícil de recuperar amb el temps, però cal tenir present aquesta possibilitat i treballar perquè, si resulta que hem d’esperar 3 anys, llavors ens assegurem que no queda ningú de l’èlit actual en la direcció de cap departament d’aquest país.