L'ombra de l'hegemó

Avui els comentaristes del matí de TV3 han hagut de demostrar perquè són ells els que comenten les notícies i no cap altre.

(segueix)
Davant la proposta del Molt honorable president en funcions de la Generalitat de Catalunya de sotmetre a referèndum el 2014 el grau de sobirania del nostre país, el 84% de l’audiència s’hi mostrava a favor.

84% de la audiència!! Considerant que hi ha un percentatge prou important de gent que qualsevol cosa que digui en Carod la considera dolenta, i que hi ha molta gent que té una por terrible a una guerra (cosa totalment inviable perquè els catalans ni tenim exèrcit ni anem a aprendre a lluitar a l’exèrcit castellà), un 84% és un ple absolut.

En canvi, mira quina casualitat, els senyors comentaristes han tingut els collons de catalogar la proposta de broma pesada i no sé quantes coses més. Tots dos.

I un cop s’ha fet palès la discrepància radical entre el missatge dels comentaristes del règim i la opinió del poble, han carregat directament contra el poble, considerant-lo si fa o no fot infantil, i contra en Carod (evidentment) perquè segons ells no se li pot dir al poble si volen un referèndum d’autodeterminació.

Un d’ells ha dit, literalment, que proposar un referèndum d’autodeterminació és com demanar a la gent si vol que tothom sigui ric. Què us sembla la comparació?

L’altre ha mantingut un discurs continuista típic del règim, cantant les excel·lències de la sacrosanta constitució castellana, tot i que no sabia com fer-s’ho per queixar-se a l’hora del desgavell en les infraestructures i transports.

El seu discurs sonava buit, llunyà, fals. Fals com era. Absurd.

Perquè és absurd queixar-se de l’estat de la situació i pretendre que això s’ha de solucionar “en una espanya federal”, com ha dit ell. És de molt baix nivell.

L’estatutet fa només un any que existeix, i està aquí per quedar-se com a mínim 30 anys. Aquest estatutet és el màxim de federalisme que ha admés castella i les colònies afins. Sociates i peperus. Tots ells. El discurs de que hem de trobar l’encaix a Espanya és patètic, perquè els mateixos que el canten ara ens deien fa un any i dos mesos que l’estatutet era la solució i l’encaix.

L’altre discurs que practicàven, aquell que deia que hi havia molt pocs diners a la caixa comuna, i que resava que tampoc ens anava tant malament a nosaltres, ignorant que viviem de renda, tampoc no s’aguanta.

El règim, El Periodico, La Vanguardia i la colla de comentaristes a sou repartits per tots els mitjans catalanoparlants ja no saben com justificar la nostra submissió a castella. Mai han tingut arguments, però ara els han crescut els crios que havien venut que eren nans.

Crec que l’Espartac faria santament en renovar els seus comentaristes. Sobretot tenint en compte que ja fa 15 anys que s’arrosseguen els mateixos per televisions i ràdios del nostre país, indicador evident que el règim no sap trobar comentaristes més joves que transmetin les mateixes mentides de sempre.

Segons el molt honorable president de la generalitat José Montilla, la culpa de que les nostres infraestructures estiguin fetes una merda és de CiU i de la fixació que ha tingut el catalanisme en el debat identitari.

(segueix)
Evidentment, la primera i gran resposta que apareix davant aquesta barbaritat és: quins collons!! Segons aquest senyor, si no hi hagués hagut debat identitari els senyors de la cort castellana no ens haguessin robat el 50% dels impostos durant 30 anys. Quina mentida!!!

En segon lloc, la segona cosa que cal dir-li al molt honorable president és que si pensa dimitir per aquest fet. Un debat, com el seu nom indica enfronta dues opcions contraposades, i per tant no és més responsable CiU que el PSC-PSOE pel fet de estar any darrera any parlant sempre del mateix.

En tercer lloc, és veritat que el debat identitari s’ha bassat en un gran error, que és el d’associar la identitat amb la posició que calia prendre respecte a la sobirania del nostre poble. I en aquesta part del debat han fet molt més els del PSC-PSOE que no pas els de CiU.

És a dir, el debat identitari existia perquè els senyors del PSOE i del PP pretenien una falàcia: Si vosté és nascut fora de Catalunya o se sent “Espanyol”, directament ha de ser pro-castella i la seva cort i no pot ser independentista.

Això és profundament fals. Hom pot sentir-se europeu i no per això ha de voler que Catalunya pertanyi als Estats Units d’Europa. Hom pot sentir-se alemany i no per això ha de voler que Catalunya pertanyi a alemanya. I hom pot sentir-se Castellà i no per això voler que Catalunya pertanyi a Castella. Ans al contrari. El fet de sentir-se castellà immigrat a Catalunya hauria de ser suficient com per convertir-se en sobiranista convençut, ja que un Castellà autèntic sap de quina manera s’estructura Castella i per tant sap quin futur li espera a la terra on viu si es manté vinculada al seu propi país de naixement.

Hi ha 100 milions de Mexicans vivint a EEUU, molts d’ells a Texas que és un territori que els Mexicans consideren seu. Però els Mexicans de Texas no volen que Texas deixi de formar part d’EEUU i passi a formar part d’EEUUMM. Evidentment!! Perquè la identitat és un debat i l’encaix al món n’es un altre.

Per tant, el molt honorable president és culpable d’haver eternitzat un debat identitari estèril sota falsos pretextos, en comptes d’anar a tocar el debat que realment interessava:

A la gent que viu a Catalunya, sigui nascuda aquí o no, sigui Castellana, Catalana, una mica Castellana i una mica Catalana, o sigui el que sigui:

Ens interessa continuar un projecte conjunt amb castella o el millor que podem fer és posar-nos per lliure? Quines són les condicions mínimes que ens permeten encarar un projecte conjunt amb castella?

Després que Castella ens robés les amèriques, els escriptors i pintors, ens matés cada 50 anys i ens hagi estat robant el 50% dels impostos els últims 30 anys, quina necessitat tenim de continuar una vinculació amb castella que pot girar-nos-en en contra en qualsevol moment?

No seria més fàcil que simplement acabéssim aquesta relació en qualsevol cas, encara que les condicions que es poguessin plantejar semblessin en primera instància raonables?

Aquest és el tema que hauriem hagut de discutir la passada dècada.

Si hagués estat aquest el tema, avui en dia les inversions serien tan lamentables com ho són en l’actualitat, però el nostre país estaria a un pas de la independència, i llavors començaria el camí de baixada.

Avui Vilaweb titula que una part important de la direcció del CDC dona suport a la ruptura amb unió. Aquesta és la noticia del segle de la política catalana. Des de ben petits hem tingut dos partits a Catalunya, el PSC-PSOE i CiU. Ara hi ha una part de la direcció del CDC que està pensant en acabar amb la federació.

(segueix)
Això és una bomba. És la bomba. La notícia de l’any. Només podria ser igualada si el PSC digués que trenca amb el PSOE.

I en canvi, aquesta notícia no existeix. He estat mirant tots els diaris digitals: El Periodico, La Vanguardia, l’Avui, el telenotícies. Res. Res de res.

Tots ells es fan resó del fet que en Carretero ahir va dir una obvietat i en Puigcercós en va respondre una altra. L’un que si ERC es mantenia en aquesta posició indefinida li podia sortir un altre partit independentista al costat, l’altre que si apareixia aquest partit li podia passar com al PI.

Això és notícia. I d’això en fan una crisi a ERC.

En canvi, el fet que una part de la direcció de CDC ja comenci a fer públic que estan pensant en dividir l’arxifamosa federació, mira per on, no és notícia.

La idea que volen que quedi és que ERC sempre està en crisi, i els altres partits no. Si es valoren les notícies d’aquesta manera, no m’extranya que tinguin raó.

En Carretero anuncia que si ERC no canvia de rumb, podria aparèixer un altre partit independentista. La meva resposta és … i què?

(segueix)
En una entrada anterior, Nacionalismes i Independentismes, comentava la diferència entre ser independentista i voler la independència de Catalunya.

El senyor Carretero sembla ser independentista, però no sé si vol realment la independència de Catalunya, mentre que ERC, al meu entendre, està intentant ocupar, des de l’independentisme, una posició de centralitat.

El senyor Carretero veu en aquest panorama la possibilitat que aparegui un altre partit independentista més contundent a l’arc parlamentari. Un partit que no vulgui formar part de cap govern presidit pel PSOE, ni votar a favor de cap pressupost del govern castellà.

La pregunta que jo em faig és: I què?

Des del punt de vista de voler la independència de Catalunya aquesta és una possibilitat bona. ERC intenta menjar-se el votant del PSC-PSOE, li anirà bé que li aparegui un partit independentista que li faci competència.

Encara que perdi part dels vots que té ara.

Pel projecte que porta a la sobirania del nostre poble fa falta que les altres formacions que formen el nostre parlament també siguin independentistes.

I evidentment, això es pot fer reconvertint partits o creant-ne de nous.

L’estratègia d’ERC passa per dos eixos. En primer lloc cal que ERC mengi terreny al PSC, cosa que ara per ara no està passant, però que pot començar a passar en el moment en que la gent se n’adoni de la presa de pèl que suposa la inexistent Espanya (Espanya no existeix ).

Aquell dia, és possible que alguns periodistes dels que ara viuen de ser amables amb el totpoderós PSC decideixin començar a apostar per ERC, i les tornes canviaran.

En segon lloc, CiU ha d’estar fora del govern fins que el CDC se separi d’UDC, els primers siguin sobiranistes i els segons siguin el que vulguin ser.

Això ens donarà una minoria important al parlament (CDC independentista + ERC no sumen però poden pretendre sumar en un futur).

Aquest pla pot ser que comporti l’aparició d’un PI o una CUP que arribi a ser relativament important al parlament. Però això importa poc. Primer perquè els vots que absorbirà el PI-CUP segurament ja s’han abstingut d’ERC. Segon perquè més vots es perdran si el CDC es torna sobiranista. Tercer perquè si ERC no és capaç de suplir aquestes perdues amb vots provinents del PSC-PSOE, no hi ha res a fer, no assolirem la independència. I quart perquè a l’hora de la veritat, en el moment que ERC plantegi en campanya electoral fer el referèndum tots aquests vots tornaran ràpidament, igual que va passar amb l’SNP.

Dos menys dos fan zero. No fan quatre. Per molt que sociates i convergents i unionistes i El Periodico i La Vanguardia i TV3 i Catalunya Ràdio vinguin repetint-ho des de fa 30 anys, dos menys dos fan zero.

L’Espoli fiscal és insuportable a mig-llarg termini. Una cosa és que Catalunya faci un esforç fiscal determinat durant un període determinat per posar en marxa escoles, hospitals i carreteres a la castella colonial (Andalusia, extremadura, murcia,…).

L’altre cosa, molt diferent, és utilitzar aquests diners per fer-los autopistes gratuïtes, donar a Madrid recursos il·limitats per substituir-nos com a capital econòmica de la península, i subvencionar-los la vida a tots amb els plans rurals.

Dos menys dos fan zero. Si el 40% dels nostres impostos mai tornen de la Cort Castellana, què és el que deixem de fer? Deixem de fer inversions de futur.

Hem estat conduint un cotxe sense fer-ne les revisions ni estalviar pel seu recanvi.

Els diners d’aquestes revisions els donàvem gratuïtament al nostre principal competidor.

Ara ell té cotxe nou. I a nosaltres ens ha petat el motor.

I encara li continuem pagant, això sí que té collons, perquè ens fa mandra i por enviar-lo a pastar fang.

O ens aixequem i marxem de Castella, o som absorbits i ens convertim en una Andalusia més. No hi ha punt intermedi.