Acomodar el pla de ruta
La independència comporta un procés constituent. I la constitució es fa, necessàriament, a partir de la relació de forces existent en el moment d’iniciar el procés.
El gir a l’esquerra que va donar el país a les municipals (que no sembla haver tocat sostre ni molt menys) indica una cosa molt senzilla: O bé la dreta es dona pressa a accelerar el procés, o bé es trobarà una constitució molt més d’esquerres que el que desitjaria.
La sacsejada ha estat tant i tant forta que estem començant a veure uns moviments tectònics brutals. Potser acabaran en no res, però ja són indicatius del que passarà més endavant:
a) El PPC volent donar l’alcaldia als independentistes. Això no és anecdòtic. El PPC sap que la bandera de l’extremisme unionista li ha tret Ciudadanos, i també sap que, mentre mantingui la bandera unionista no rascarà vots de l’altre dels seus ressorts, el conservadurisme. Així que, com que a aquesta gent “namés” els importa la cadira, de cop han canviat d’enemic. Si fins fa uns mesos el seu enemic era l’independentisme, ara proposen i promouen un govern de Barcelona de CiU+ERC.
Em sembla que no hem centrat prou l’atenció en aquest punt. El PPC fa dos dies ha deixat de ser “antiindependentista”, i el PP de Castella, destrossat com està, no l’ha cridat a l’ordre.
b) El moviment de l’esquerra més extrema cap a l’independentisme. De moment les declaracions de BeC són sorprenents per molts de nosaltres, però no ho són per a la gent que conec que els ha votat o que en algún moment els ha pogut votar (i que van votar al 9N). El no nacionalisme s’ha tornat independentista, justament perquè si hom és no nacionalista, vol dir que pot canviar d’estructura estatal per criteris objectius, i a nosaltres ens sobren criteris objectius.
No podem pretendre, ara per ara, que Catalunya en Comú es presenti amb un programa plebiscitari. Però potser podem pretendre que es presenti amb un programa que explicitament digui que al desembre farem el referèndum definitiu i que si no ens deixen fer-lo proclamarem una DUI.
I potser podem aconseguir que Catalunya en Comú, sense definir-se totalment, recolzi majoritàriament posicions independentistes.
Si les dates són properes clares i inamovibles, potser hem d’endarrerir una mica el full de ruta de cara a encabir-hi un 10% més de població.
De fet, honestament, qualsevol federalista hauria de convenir que un projecte creïble de federació/confederació ibèrica passa indefectiblement per la declaració de sobirania plena que implica una DUI.
No dic que s’hagi de fer. Però sí que dic que hem de començar-ho a pensar seriosament.
Les coses s’han mogut molt des de diumenge. Es precipiten.