L'ombra de l'hegemó

Disclaimer: No sé fins a quin punt és lícit, dins d’això que anomenen democràcia espanyola, criticar el suprem rei de Castella i colònies. Per tant, de l’escrit ulterior només són vàlides aquelles frases que no atemptin contra aquest precepte. El text final resultant del missatge que transmeto és només aquelles frases que no atemptin contra cap llei de Castella i el “reino de España”. Qualsevol cosa que no sigui legal, no la he dita i hom hauria de restar-la del text que emeto.

Vagi per endavant una cosa: A mi em sembla molt normal i coherent que es repeteixin les eleccions al regne de Castella i colònies. No hi ha cap aritmètica possible que permeti un govern amb possibilitat d’aprovar cap pressupost, a no ser que s’accepti un referèndum a Catalunya. I em sembla normal que, un cop passats uns mesos amb No Acord, es convoquin noves eleccions per veure si el temps i l’exposició a l’opinió pública d’uns i altres ha fet canviar l’aritmètica.

No hi veig cap problema. Ni em sembla un fracàs ni res similar. Si de cas, em pot semblar un autèntic fracàs el PSC-PSOE en sí, per la incapacitat d’entendre el que està passant. Em pot semblar una impostura incalculable la opció del PSC-PSOE, que es diuen d’esquerres i opten per pactar amb la quasi-extrema dreta de C’s. Però no és un fracàs del sistema, sinó d’un dels agents.

Ara bé, veig que la opinió publicada, i la opinió pública al darrere ( per sobreexposició, segurament), considera que la falta d’acord és un fracàs dels nostres veïns i els seus polítics. I cadascú cerca ara a qui encolomar el mort. Tothom cerca el culpable de la situació. Evidentment, la culpabilitat va per barris, i és molt possible que la majoria dels votants decideixi que el culpable no és el partit que ha votat i s’ha mantingut ferm en les seves posicions, sinó aquells partits que no han votat i que no han estat flexibles.

En tot cas, pel que veig, ningú enfocarà cap al veritable responsable d’aquesta situació: La Cort. La Monarquia. El rei.

Les cartes dels partits eren visibles a l’endemà de les eleccions. El bloqueig era evident i era fàcil deduir que seria insalvable. La única opció real d’acord entre partits passava per que es permetés una consulta a Catalunya, opció no desitjada per la casa reial.

A les monarquies constitucionals se’ls demana poc. Que facin una mica de relacions públiques i que un cop cada 20-30 anys exerceixin d’àrbitres entre els partits per formar govern quan l’aritmètica és complicada.

Què podia fer la casa reial? Molt. Hagués pogut convertir-se en el referent extern a l’hora de trobar un desllorigador. Hagués pogut trobar algú que generés prou consens a can PSOE i can PP (i a Europa) i hagués pogut asseure a tots dos a una taula per crear un programa de govern tecnocràtic que donés una legislatura curta. I un cop tenint la persona o persones i un esbós del programa de govern, només hagués hagut de fer-ho arribar a la premsa per forçar l’acceptació de la proposta. Qui hagués pogut dir no al rei? El PP? El PSOE? C’s?

És, de fet, la seva obligació. En té poques. Poquíssimes. Però una d’elles és aquesta. Actuar de mitjancer quan les parts del parlament no se’n surten. És per això que la casa reial està al càrrec de tot el que passa a la cort. És per això que la Casa Reial té un pressupost absurdament alt i tota mena de diplomàtics al seu servei. Per activar una tercera via quan fa falta.

Ara, repeteixo, sembla que la casa reial, per incapacitat o per voluntat, ha decidit que la millor opció és tornar a repetir eleccions. I jo comparteixo aquest punt de vista. Si ha d’actuar en les seves funcions segurament és només a partir d’un segon empat tècnic en la repetició de les eleccions.

Però aquells que pensen que la repetició d’eleccions s’hagués hagut d’evitar de totes totes, potser farien bé d’enfocar la seva mirada a qui tenia la responsabilitat de sacsejar el taulell i no ha mogut un dit. Que sabem.

La lluita per la independència, des que va començar, és una lluita per donar velocitat o frenar el procés.

A diferència del que hom podria pensar, qui dona velocitat al procés, des del principi, és el govern Castellà, convençut que si es va massa ràpid, el procés descarrilarà, mentre que qui frena el procés és el Parlament i el Govern de Catalunya, coneixedors que el temps corre a favor, i que cada mes que passa, la irreversibilitat del que estem fent és més palesa als cors i els caps dels nostres conciutadans.

En aquesta guerra freda, la última batalla la tenim avui amb el ministro Montoro i el govern en funcions intentant enfonsar el sistema autonòmic tancant l’aixeta del FLA.

A mi em sembla més que clar que la no renegociació del sistema de finançament de Catalunya, obligatòria i no executada per Madrid, desautoritza qualsevol mesura coactiva posterior. Si una part no renegocia el que té per obligació renegociar, qualsevol exigència posterior hauria de ser desestimada per un tribunal independent.

Si vostè i jo tenim un pacte de lloguer i no el renegociem com marca la llei als 5 anys, no té sentit que després jo li vagi amb exigències. Qualsevol tribunal dirà que el canvi d’exigències ha de passar, indefugiblement, per la re-negociació obligatòria.

Però també és evident que no hi ha tribunals objectius. El 23F del 81 va emergir la evidència que no som ciutadans, que som súbdits d’una gran emmascarada i que els pactes només es poden llegir de la manera que Castella disposi en cada moment.

I si quedava algun dubte, un tribunal no constitucional (amb 11 integrants dels 12 imprescindibles per a ser constituït) va acabar de certificar-ho el 2010.

Dit tot això, emergeix una possibilitat a considerar. D’aquí a uns dies és d’esperar que hi hagi una segona sessió d’investidura per intentar investir Pedro Sanchez. És possible que es presenti a la sessió sense acord. Però em sembla possible que encara que es presenti sense acord sí que tingui l’acord d’una de les parts. Que tingui el vot favorable de C’s o P’s i contrari de l’altre.

I jo plantejo: Si Pedro Sanchez té el vot favorable d’un dels dos… seria plantejable que JxSí votés a favor, no de constituir un govern, sinó de canviar el Govern en funicons?

Podrien votar a favor i dir públicament que requereixen al nou govern preparar noves eleccions automàticament i per tant, bloquejar a partir de llavors qualsevol acció del govern entrant? Els números surten clarament si Sanchez es presenta amb P’s. 176 diputats. Amb C’s, més o menys. CC segurament donarà el seu vot a qualsevol dels dos, i queden EH-Bildu i altres.

Potser no arribarà aquesta possibilitat, i no hi haurà vot favorable de ningú si no és que es té garantida l’abstenció per l’altra banda. Però si arriba el cas, que ens afavoreix més? La convocatòria immediata de noves eleccions amb Rajoy al govern fins llavors, o el daltabaix que suposa tenir un govern amb minoria?

No dic que hagi de ser millor la segona opció. Un cop investit, el PSOE podria arribar a pactes puntuals amb P’s i C’s i anar tirant endavant. Però és una opció a considerar.