El Gobierno ens està fent la feina bruta

Un dels punts que jo preveia més controvertits a partir del 2-O és què passaria amb l’estament judicial. Prescindir totalment d’un estament tant unionista com aquest és complicat. És més senzill prescindir de l’exèrcit que de tot l’estament judicial. I en canvi, ens podem trobar que en el procés de creació de la república, el judicial s’afegeixi a la oposició per posar pals a les rodes a la decisió sobirana del poble.

Una vegada més, però, la clarividència del gobierno de Castella, que envesteix com un brau ferit, ens fa la feina. Primer va involucrar el TSJC en la seva lluita i els va obligar a posicionar-se respecte a les dues legalitats, la castellana i la catalana, i aquests han optat per la castellana. Molt bé. Resultarà fàcil inhabilitar-los a tots el dia 2 d’octubre un cop el país hagi decidit ser sobirà.

Però a quí posarem en el seu lloc? El Gobierno ara fa uns minuts ha decidit ajudar-nos en això. Ara exigeix a tots els jutges que exerceixin a Catalunya que detinguin alcaldes díscols amb Castella.

Perfecte. Així sabrem quins d’ells no poden ser jutges a la república catalana perquè no han estat disposats a acceptar la sobirania del parlament.

Gràcies Soraya. Un problema més que ens heu tret de sobre.

 

Una gran diferència entre el 27S i l’1-O

Ara fa dos anys es van fer unes eleccions al parlament de Catalunya per desbloquejar el tema del referèndum. En aquelles eleccions es van presentar 5 alternatives.

La primera la ventilem ràpidament. PACMA, RECORTES CERO, PIRATA.CAT,… va aconsequir un 1,12% dels vots i els desestimo perquè no queda gaire clar el seu posicionament i entenc que el seu votant no es va definir sobre l’estat sinó sobre d’altres coses. Una mica de tot en aquests grups.

La segona és JxSí i la CUP. Proposaven la independència i van obtenir el 47,8% dels vots.

La tercera és el PP i C’s. Proposaven la submissió incondicional i van obtenir el 26,39% dels vots.

Això fa que entre el Sí i el NO, el resultat fos 64% a favor del sí a la independència i 36% en contra de la independència.

Els resultats, com ja sabem, no varen ser definitoris. I no ho varen ser perquè hi ha dues altres alternatives que es van presentar amb sopars de duro, però tot i això van aconseguir una mica més del 24% del vot. No és d’extranyar. Uns anys abans la Carme Chacón havia guanyat unes eleccions amb un èxit inigualat venent als mateixos votants que la crisi que patim des de fa 10 anys no existia ni existiria si la votaven a ella.

Ara bé, aquestes dues opcions presentaven dues propostes diferenciades i similars. La primera opció, la que més hem denunciat, és la de CSQEP. Bàsicament deien que el tema de l’encaix es podia fer d’una altra manera, que només feia falta tenir aliats a Madrid. Bé, durant aquests dos anys aquesta opció s’ha demostrat totalment falsa. Els aliats de Madrid no han estat ni molt menys els que farien falta, i el PSOE va preferir renunciar al govern castellà, mantenir un any el seu país sense govern, repetir eleccions, fer saltar la direcció del partit i donar el govern al corrupte Rajoy abans que permetres ni tan sols seure a una taula a negociar un referèndum. Qualsevol referèndum.

La segona opció pretenia que existia una tercera via, que l’empresariat català i la classe política tradicional podia forçar Madrid a obrir una negociació que podria aconseguir algun rèdit, ni que fos petit, que provoqués que una part de l’electorat deixés d’optar per la independència. Aquesta segona opció, a la que hi contem PSC i UDC encara ha estat un fracàs més estrepitós. Per no aconseguir no han aconseguit ni tan sols un full de ruta dels seus socis a Madrid. Ni un pacte fiscal, ni un compromís inalienable amb res del que ells requerien per Catalunya. Res de res. Ans al contrari. Van guanyar els vots per la tercera via i els han utilitzat pel NO davant la seva impossibilitat de negociar, ja no amb el Gobierno o amb el Congreso, sinó ni tan sols amb el PSOE. Un fracàs estrepitós tenint en compte que contaven amb el suport del pont aeri i gran part de l’empresariat català de l’IBEX 35.

Aquesta tercera opció va aconseguir un 24% del vot.

Total, que aquesta és la gran diferència entre fa dos anys i avui en dia. Un 24% d’electors han picat de cara amb la realitat. Quants d’ells es mantindran en l’absurd? No ho sabem, i no ho sabrem fins que es convoquin les eleccions constituents. Però no seria d’estranyar que una part significativa d’aquests votants, 1 de cada 4 dels que van votar fa 2 anys, decideixi que els van enredar, com els van enredar al dir que no hi havia crisi, i decideixi votar sí. I com que només va d’un 1,5% per tenir majoria absoluta en vots, aquesta és la gran diferència entre el 2015 i el 2017.

Per això no ens volen deixar votar.

 

 

La llei ha canviat de bàndol

La bandera de la legalitat ha canviat de bàndol i és fonamental ser-ne conscients. A partir d’ahir per la nit, el que és legal és fer el referèndum i el que és il·legal és intentar evitar-lo. Tota la gent que ha estat anys i panys pretenent que les lleis estaven per sobre de la voluntat popular han de saber que el seu argument els obliga a acceptar el referèndum i el seu efecte vinculant. Cal que ho tinguem molt clar.
Diran que la llei es va tramitar irregularment. Total, tot l’espectacle d’ahir tractava d’això. No podem acceptar-los aquest argument. La llei va ser pulcrament legal. No té sentit, per exemple, que el consell de garanties estatutàries hagi d’emetre un dictamen en una llei que es tramita d’urgència en una única sessió. No té sentit per molt que el CGE envii un escrit dient que és preceptiu. Finalment, són consultius, i en aquest cas els desautoritza la pròpia lògica.
Però és que a més, resulta que la seva llei, la seva constitució, aquesta sí que va ser tramitada irregularment. Al 78 amb els militars a la sala del costat dictant-ne els artícles, al 81 amb un cop militar, i al 2012 en una nit, sense CGE ni res, sense referèndum i canviant-la de dalt a baix amb un article que deia que tots els drets quedaven eliminats perquè el deute els passa obligatòriament per davant. Això sí que va ser irregular. I antidemocràtic. I anticonstitucional, perquè la mateixa seva constitució obliga a fer un referèndum si els canvis afecten a la part de l’articulat referent als drets, i evidentment quan van fer un article que posava per sobre el deute internacional dels drets van afectar-los de ple.

Les seves lleis han estat aprovades sempre amb mecanismes irregulars. Exèrcit, cop d’estat, reforma anticonstitucional,… la nostra en canvi és perfectament ajustada a reglament. I l’han d’acceptar. Ara és part de la seva llei.

Ara la legalitat està de la nostra banda. I ells l’han de respectar, no perquè la llei estigui per sobre les persones, sinó perquè ells han estat dient que la llei està sobre les persones durant anys i anys.

Autodefensa obligatòria

Benvolgut Jordi Évole,

Ahir ens obsequiaves amb un enllaç a un article que celebraves i agraïes públicament per tuiter, senyal, entenc, que el recolzaves.

https://amp.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1d123e5fdeaa2738b462d.html

Amb el títol de “pobres muertos” el periodista pretén dues coses. La primera, responsabilitzar l’independentisme de polititzar la manifestació. De fet, ens acusa de fer teatre en una manifestació, de buscar-hi la foto. Com si una manifestació no fos justament això. La segona, considerar que som uns ingenus, perquè en comptes de respondre a l’agressió amb la cara ben alta i els braços ben oberts, posant-hi l’altra galta, s’entén al final de l’article que el periodista voldria que optéssim per l’altra via, i aquesta no és altra que la de la repressió, la de la revenja, la de l’exèrcit al carrer i la de la militarització de la ciutat sota el pretext de voler evitar que torni a passar el que va passar. La de la por. La del ressentiment. La de l’odi.

No ho diu a l’article que aquesta és la seva via. Però sí que es desmarca de la via del “No tinc por” i per tant, l’altra via és la que és.

I a sobre, el periodista que es posa el vestit de la no politització acaba l’article decidint el que pensen els morts i decidint que la resposta oberta no només és ingènua (un insult si tenim en compte que Barcelona és la rosa de foc, bombardejada durant tota la seva història, pels de dins i sobretot els de fora) sinó que tot és un negoci. És a dir, si no penses com jo, ets un mesell manipulat per fer diners.

Avui hi tornes. I ho escrius tu mateix. Un esquema similar. Pretens parlar des de l’objectivitat però elimines del teu discurs un munt de dades monumental.

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20170827/y-cuando-despertamos-todo-estaba-politizado-6248977

En primer lloc, és evident, tot és política. Davant d’un atemptat com el de les Rambles, hom pot decidir convocar la manifestació amb el nom de NoTincPor i abraçar imams o pot convocar-la amb el nom “Fuera ETA de las instituciones” i fer una llei de partits per la que pot il·legalitzar a qui li plaga.

Però la injustícia de l’article és que passa de puntes per la realitat. En primer lloc. Hi va haver 3 manifestacions. A Cambrils, a Ripoll i a Barcelona. Cap de les altres dues va tenir cap lluita de banderes ni es va xiular als representants unionistes. Què passa? Que no hi ha independentistes manipuladors a Ripoll? O a Cambrils? És evident que n’hi ha de malvats independentistes. Que aquelles manifestacions no eren polititzades? I tant que ho eren! Fer parlar en una manifestació a la germana d’un dels agressors és de premi de politització! Politització per la causa del #NoTincPor.

Jordi, com bé saps, la única raó per la que hi havia multitud d’estelades en una manifestació en la que no havien de ser el referent és perquè a Castella van decidir rebentar-nos el dol, i van portar la plana major del PP (aquell govern corrupte que no es va presentar a Barcelona, sospitosament, fins a quarts d’una de la matinada i encara no va voler parlar amb els mossos). Castella va decidir portar el seu Rei, aquell al que xiulem sorollosament cada cop que hi ha un acte públic en el que ens l’imposen.

I va decidir omplir de banderes espanyoles la manifestació per jugar a vendre una realitat fictícia en uns mitjans per als que la realitat esdevé plastilina.

Què buscaven? Són tant aliens a la realitat que pensaven que se sortirien amb la seva? O justament buscaven obligar-nos a respondre per poder rebentar-nos la manifestació pacífica i pretendre que som uns fanàtics mesells? Intueixo que se sumaven les dues coses, però tenint en compte la presència d’estants de SCC i “con la selección” és molt possible que busquessin només la nostra resposta.

Buscaven, segurament, que tu els ajudessis, com estàs fent amb aquest article.

Perquè, quina és la resposta que pretens que haguéssim hagut de tenir des de l’independentisme? Que no apareguéssim a la Manifestació perquè no se’ns comptes com unionistes? O millor, que permetéssim la imatge d’una manifestació totalment plena, onejant banderes espanyoles i tots darrera el rei i Rajoy?

És això el que pretens amb el teu article? Ens renyes perquè? Només hi ha tres alternatives: no anem a la mani, hi anem deixant que la foto sigui la que han preparat, o hi anem deixant clar què som i qui no hi és benvingut.

I com que som una societat lliure i no mesella, quan prenem aquesta determinació, la prenem individualment. I si molts arribem a la mateixa conclusió, resulta que la xiulada és brutal. Al Rei, al ministre Piqué o a la UEFA. Tant se val.

Vam xiular perquè ens van rebentar el dol. Perquè havíem de fer una manifestació de dol i ens van obligar a reprendre la batalla sense treva. I justament aquells que van rebentar l’acte de dol van venir a fer-nos ganyotes.

Tot és política, Jordi, ja ho saps. Però és deshonest que facis un escrit com el que fas sense plantejar que cap altra alternativa era possible. Sense reconèixer que aquells que hem decidit que no tenim por i que som ciutadans sobirans i no súbdits no podíem admetre que manipulessin la manifestació sense posar en seriós risc la nostra sobirania i ciutadania.

Per cert, jo no recelo de les teves intencions. Crec que estan honestament equivocades i crec que parteixen d’esquemes mentals oposats, però no són intel·lectualment planes i que si resulten tramposes no és voluntàriament, sinó dut per la rauxa de la que ens acuses.

 

 

 

 

Sense quarter

Sé que encara no és el moment. Com tampoc era el moment quan ens vam haver d’alçar després de l’11M reclamant la veritat abans de fer el dol corresponent. Sé que segurament, tot i el que exposaré ara, potser tampoc s’hagués pogut evitar el desastre.

Però ells des del minut 1 han trencat la baralla. Des de la casa reial dient que “la Rambla volverá a ser de todos” fins al Rajoy arribant a misses dites a parlar d’unidad.

No és una excusa. Segurament tot i això hauria de callar, encara. Però no puc. Les raons s’amunteguen i m’han de sortir del pap. Perdoneu si no toca encara. Fareu bé de no llegir-ho.

Ahir vam patir un atemptat gihadista a Barcelona. És quelcom que hem de donar per descomptat que pot passar i pot tornar a passar. És el nostre preu per la llibertat de no viure en una societat militaritzada. L’analogia que se m’acut (confio que no massa feridora)  és la de l’aigua a l’estiu. Tots sabem que hi haurà morts a les platges i piscines. Unes desenes. I prenem precaucions. Però no deixem de fer-les servir ni hi entrem amb salvavides. La vida s’ha de viure.

Ara bé, les raons s’amunteguen en contra del govern castellà. De l’estructura de poder de Castella. Potser és necessari tenir present que fa només 2 anys la policia espanyola informava als gihadistes que estaven éssent espiats pels Mossos. Potser és imprescindible recordar que el Gobierno de Castella va evitar que els Mossos tinguessin informació de l’Europool. Potser és imprescindible dir que els responsables de la lluita antiterrorista, que són ells, en comptes de fer la seva feina, estaven inspeccionant maletes a El Prat perquè el Gobierno volia protegir els negocis de Feijoo i perquè El Gobierno i AENA havien destinat la meitat de diners a la seguretat de El Prat que a la seguretat de Barajas.

Potser cal afegir que aquests últims 2 anys, la GC en comptes de perseguir cèl·lules radicalitzades, s’ha dedicat a perseguir catalans pel sol fet de ser sobiranistes.

Potser cal posar sobre la taula que el Gobierno de Castella va negar a la Generalitat la contractació de 500 policies més i pretenia utilitzar les eines repressives per impedir la contractació. Potser resulta bàsic tenir en compte que Castella es va negar a permetre la reunió de la Junta bilateral de seguretat durant més de 8 anys.

Però sobretot, el que resulta imprescindible és tenir present que el Gobierno de Espanya no existeix a Catalunya. A l’hora de la veritat, és el departament d’interior el que pren el control, i sota aquest lideratge, el Govern Català i les màximes autoritats de l’Ajuntament de Barcelona es posen a treballar.

Hi són els que hi han de ser. L’Alcaldesa de Barcelona, com a màxim representant, per si s’ha de fer alguna cosa ràpidament que desbordi la capacitat de qualsevol altre alt càrrec. El president del país que arriba a BCN en el temps imprescindible per venir de Palamós. El vicepresident, el ministre d’exteriors català. Hi són tots, perquè hi han de ser. I han de ser ells.

Però el Gobierno espanyol no hi és. I no hi serà fins 7 hores més tard. El delegat del gobierno Millo no és qui ha d’estar present. Ni el ministro del interior (que intenta per twitter associar l’atemptat a ETA, un altre cop), ni la SS que potser està a BCN però no darrera el president com sí que hi són Colau i Junqueres, ni tan sols el ministro del Interior, que no se sap on para.

No hi són durant 7 hores. El presidente del Gobierno pot fletar un avió del ejercito, si és convenient, i volar de Pontevedra a Barcelona en 90 minuts, però en necessita 420. I això 45 dies abans que decidim si els necessitem o preferim anar per lliure.

I encara, quan arriben a quarts d’una de la matinada, en comptes de reunir-se amb els que han estat a primera línia, amb els mossos, amb la guàrdia urbana, amb el departament d’interior de la Generalitat i el gabinet de crisi, va i se’n va al seu búnquer, la delegación del Gobierno, amb la seva Policia Española i la seva Guardia Civil i els seus inútils i després fa les seves declaracions en favor de “La Unidad”.

No hi són. Ni poden ni volen guanyar-se el respecte dels Catalans.

No hi són, i així és com ha de ser.

 

PS: Per cert, si el Gobierno Espanyol va arribar tard, el Rei d’Espanya ni tan sols ha aparegut mentre escric aquestes linies. Potser és que estava a Arabia Saudita amb els seus amics els reis d’Arabia, que es dediquen a finançar EI i a tot aquell que a Catalunya decideixi radicalitzar-se, a veure si de tant en tant surt algun sonat com els d’ahir.

 

 

 

 

El 2-O dels altres.

Guanyarem, entre d’altres coses, perquè ells no poden guanyar.

L’estratègia i arguments unionistes s’han fonamentat en projectar un període de transicisió caòtic i complicat per a la independència. No ens diuen que l’Estat Català no tingui futur. Ens diuen que vagarem a l’espai interestel·lar durant un temps molt llarg, que tindrem problemes per pagar les pensions durant un temps massa prolongat o que aconseguiran fer-nos un veto a Europa i el món que no ens permetrà estabilitzar-nos durant anys.

Ara, imaginem que Castella és capaç d’evitar el referèndum. Que és capaç de controlar els mossos d’esquadra i de mantenir Catalunya sota el seu control aquest octubre. La pregunta és… i desprès què? Poden convocar eleccions il·legalitzant tota una part de l’electorat? Ok, i desprès què? Quina legitimitat tindrà un govern escollit per un 30% de l’electorat i liderat per la cap de la oposició? Quina serà la següent cagada que encendrà la guspira? Com podrà CSQEP justificar les genuflexions constants a la política neo-liberal que els obligarà la Cort? O CSQEP també serà il·legalitzat? Durant quant de temps? Quanta gent necessitaran portar de Castella per mantenir Catalunya sota control? Quan trigarà a sortir un grup d’ajuntaments i fer front a l’autoritat castellana? Quanta gent forania i per tant ben pagada necessitaran per controlar els ajuntaments? O escolliran entre els seus votants locals? Quanta gent se’ls colarà si ho fan? Quants ineficients unionistes hauran de contractar? Com ho faran sense generar un deute enorme?

I sobretot… ens encarem a una nova crisi econòmica, o millor dit a la sortida de la crisi, que és una crisi en ella mateixa. Per sortir de la crisi ha quedat una cosa pendent de fer. Cal tornar a pujar els tipus d’interès. El tema és complicat i gens trivial. Quan pugin els tipus, els països que estiguin al descobert com Castella patiran. De fet, sembla la raó per la que no han pujat els tipus fins ara. Però no pots pujar els tipus quan vols. Si puges els tipus d’interès les valoracions de les companyies a les borses cauen. Si un Estat et dona un 0,5% pels teus diners, sense risc, una companyia al la borsa te n’ha de donar un 1% perquè et surtin els números. Però si l’estat et dona un 2,5%, la companyia te n’ha de donar un 5%. I això només pot passar de dues maneres. O bé els preus de les accions es redueixen a una cinquena part, o bé esperes al moment en que les companyies comencen a recuperar-se de la crisi per pujar els tipus en sincronia amb els seus creixements de marges.

En tot cas, no ho fas quan vols, sinó quan pots. I quan puguis, a més, hauràs d’acompanyar a la sortida als països que han sobreviscut en base a l’augment de deute sota interessos inexistents. O els acompanyes o els deixes caure definitivament, que també és una opció.

Així que Castella es pot trobar amb un augment del dèficit a termini indefinit per intentar mantenir sota control Catalunya a la vegada que el món té pressa per pujar tipus. La possibilitat que els deixin caure esdevé altíssima.

I llavors què? Sense economia, com aconseguiràs evitar la revolta?

Un argument benintencionat però trampós.

Quan estem a vigílies del referèndum d’autodeterminació, surten veus reclamant un mínim de participació i un mínim de diferència entre el sí i el no per validar-lo.

Sobre la primera de les qüestions no m’hi estendré gaire. Ja hi ha prou gent que ho explica millor que jo. En quatre números s’explica ràpid. La diferència entre un referèndum guanyat per el 90%  amb una participació del 40% i un referèndum guanyat pel 55% amb una participació del 70% és que en el segon cas, o bé la gent no té un criteri definit sobre el tema, o bé ha decidit boicotejar l’elecció. Si admetéssim que cal un mínim de participació, sempre, els partidaris de no canviar res promourien l’abstenció. Dit d’una altra manera, si exigim un mínim de participació, aquest mínim s’hauria de moure al voltant del 20-30% que no és pas el que pretén qui reclama un mínim. O podríem reclamar que la opció guanyadora es mogui al voltant d’un 15-20% del vot total. Tampoc és això el que es reclama. I ni així. El referèndum sobre la diagonal va tenir una participació irrisòria, bàsicament, perquè la majoria de la població no creia tenir una opinió prou sòlida o interessada com per desplaçar-se a votar. I això no treu que la ciutadania va parlar.

Dit això, el que em crida més l’atenció és la reclamació que un referèndum d’autodeterminació no es pot guanyar per un vot, sinó que caldria guanyar-lo per 10 punts de diferència com a mínim.

Aquest argument es basa en el supòsit que no es pot anar tirant endavant i enrere una independència en base a petites variacions en el pensament social i que si la solució és del 51%-49%, uns mesos després el resultat pot haver capgirat i llavors caldria tornar enrere.

Aquest argument és fal·laç per diferents motius. En primer lloc: No ha passat MAI A LA HISTÒRIA que un país que s’autodetermina decideixi uns anys després tornar enrere. MAI. Un cop el país s’allibera del seu conqueridor, mai torna a trucar a les portes d’aquell de qui va marxar. Per molt ínfima que sigui la diferència. La raó? Segurament hi ha un percentatge important de vot que, simplement, no vol canvis, ni en una direcció ni en la contrària, i, per tant, un cop decidit encarar el país en una altra direcció, continuarà votant no a qualsevol canvi que es proposi.

La segona falsedat de l’argument és considerar que la tornada és tan traumàtica com la sortida inicial. Això és fàcil d’entendre amb el Brèxit. Suposem que UK decideix que potser s’han de repensar això de sortir de la UE. Referiu-vos a l’argument 1 (això no passa mai) si en teniu dubtes. Però imaginem que passa. Bé. I què? Deixar el Brèxit suposaria zero maldecaps. Simplement s’encetarien les negociacions amb Europa en base a un acord treballat durant anys i en unes hores es podria haver canviat de direcció sense cap mena de problema.

Ara, la tercera falsedat, la més ignominiosa, és pretendre que l’argument del canvi com a inconvenient no ha estat considerat ja per la població votant. És voler comptar doble una variable. Els que consideren traumàtic prendre una decisió transcendent per un 51% sota el supòsit que pot implicar canvis repetits de direcció ho tenen prou fàcil. Si existeix una segona ronda de votacions, simplement, que s’abstinguin o votin en contra de tornar a canviar la direcció.

Oi que no? Oi que no admetran que no puguin votar unitat d’aquí a uns mesos si ho estimen necessari i es planteja un segon referèndum? Oi que no admetran que el país ha de seguir la seva ruta cap a la independència plena encara que un segon referèndum doni una majoria petita a tirar enrere el que ha decidit el poble sobirà? És evident que no ho admetran. Perquè en veritat hom només vol posar un diferencial mínim, bé perquè pensa que perdrà i no és prou demòcrata, bé perquè ha cregut en un argument que d’inici sembla que pugui ser lògic però que amaga una gran trampa.

 

Fer por als Funcionaris

Ahir la Guardia Civil Española es va dedicar a interrogar a tort i a dret els funcionaris de la Generalitat, intentant aconseguir alguna declaració atemorida que els pogués incriminar, a ells o als seus companys.

És la manera que té l’estat d’intentar atemorir als ciutadans. O em fas cas i et comportes submisament o et castigaré.

Ara bé, conforme l’estat mostra la seva cara repressiva, per activar la por d’aquells que volen celebrar el referèndum, també activa una por paral·lela. Què passa als funcionaris si no aconseguim celebrar el referèndum? Bé, amb un estat que és capaç d’enviar la Guardia Civil sense ordre judicial a interrogar arbitràriament funcionaris com si fossin delinqüents, és fàcil de preveure que, si no aconseguim fer el referèndum, el mateix estat no tindrà cap mena de problema per rebentar la Generalitat, eliminar-ne qualsevol eina executiva i reduir-la a una mera institució folclòrica.

És a dir, els funcionaris potser s’enfronten a interrogatoris si es fa el referèndum. Però se’n van a l’atur massivament si no es fa. Perquè el que és evident és que si guanya Castella, la repressió està garantida i serà brutal.

Al 1715, els exèrcits castellans anaven pels pobles de Catalunya exigint els vilatans que escollissin un de cada 8 vailets del poble per a ser executat públicament.

Als funcionaris els pot fer por que la Guardia Civil actuï per lliure mentre existeix resistència. Però el que els ha de fer por de veritat és que si guanyen, Castella els passarà per sobre sense miraments, els expulsarà, tancarà els departaments de la generalitat i els enviarà a treballar a Extremadura mentre envia Castellans de pro aquí. Com sempre han fet.

Majoria absoluta de votants

CSQEP es va presentar a les eleccions amb el compromís d’engegar un procés constituent català sense supeditar a l’evolució de l’estat castellà. Que l’objectiu final que persegueixin sigui una federació ibèrica no vol dir que no hagin d’honorar el seu programa electoral.

Políticament, els grups pro independència tenim tot el dret a llegir la voluntat del votant de CSQEP com honestament considerem.

Fins ahir, però, des de CSQEP venien a dir que, encara que no estiguessin complint el seu compromís fundacional, ells representaven els seus votants, i, en certa manera, ells eren els que sabien què pensaven els seus votants.

Bé. Fins ahir. Perquè ahir una de les diputades de CSQEP va decidir unilateralment representar els seus votants i el seu compromís electoral i, per tant, votar a favor dels pressupostos per poder fer el referèndum.

El percentatge de sí del 27S era del 48,2%, cada un dels 11 diputats de CSQEP representa aproximadament un 0,8 dels 8,94% de votants que van tenir.

Així doncs, amb el seu vot, la posició de JxS+CUP+partdeCSQEP ja representa un 49% dels votants. Amb dos díscols més, tindrem també majoria absoluta de votants.

Confio que no s’atreviran a considerar també que el que pensa el Coscubiela sobre el que opinen els seus votants té més valor que el que pensa qualsevol altre diputat del grup.

 

El cas Palau FAES

El sistema ataca aquests dies anomenant el cas Palau com el cas 3%, i reanomenant el que s’havia dit el cas del saqueig al palau com el cas del finançament il·legal de Convegència. I nosaltres, candits com som, ens ho mengem amb patates.

Si analitzem el cas, però, sembla que no quadra res del que els mitjans ens fan arribar.

Per començar, Millet fou SOCI FUNDADOR de la FAES i amic personal d’Aznar (al que convidava a la seva casa a Menorca).

També sabem que Ferrovial, l’empresa del gendre de Calvo Sotelo feia importants donacions al Palau de la Música. Sabem que els diners que donaven els directius de Ferrovial desapareixien. Dels 30 milions en donacions que se sap que no es van utilitzar per al Palau, 9 estan desapareguts.

Ara, Millet i Montull, a 6 mesos de declarar la independència i amb el poder judicial en mig d’un cop d’estat en el que pretenen imposar-se a la societat sobirana, acusen CDC d’embutxacar-se els 9 milions que, segons ells, els donava Ferrovial TANT SI MANAVA CONVERGÈNCIA COM SI HO FEIA EL TRIPARTIT.

Proves? Cap. Un parell d’ACUSATS diuen que convergència els va dir que anessin al Palau a cobrar unes coses seves.

Però jo pregunto… 9 milions sense declarar en mans de CDC… no haurien d’haver generat alguna mena de pagament en negre de campanyes publicitàries o qualsevulla altra despesa de CDC?

Perquè, tot i que la desviació de fons cap al CDC pugui ser real, a mi em sembla que hi ha una altra possibilitat molt més congruent que explicaria molt millor el tema del Palau.

Podria ser, simplement, que els diners que pagava Ferrovial i que es convertien en negre per a no aparèixer mai més servissin per pagar sobresous als directius de Ferrovial, o engreixar els comptes de la FAES de la que Millet era soci fundador i president a Catalunya.

Podria ser que Millet, soci de la FAES, sàpiga que la seva millor defensa és intentar arrossegar amb ell CDC, coneixedor que si fa aquest favor als seus, ells li el tornaran en forma d’indult per motius humanitaris.

Perquè, perdoneu, però a mi no em quadra que una empresa de construcció nascuda en la renfe franquista i d’arrel franquista, faci donacions a l’amic d’Aznar i fundador de la FAES perque les faci arribar a CDC, fins i tot quan qui governa és el Tripartit.

I això no té res a veure amb pensar o no que CDC s’hagi finançat “irregularment” durant aquests 40 últims anys.