Recuperem els somriures

Aquest últim mes i mig han passat tantes coses, i tant bèsties, que se’ns fa difícil agafar la perspectiva necessària per valorar on som i què hem aconseguit. És per això que em sembla que ens cal entendre què estem fent, cap a on anem, i quins són els passos imprescindibles per aconseguir-ho.

L’1-O vam demostrar que som molts i que estem molt decidits. 2.040.000 persones van dir el seu Sí a la República tot i la repressió que la Cort Castellana va generar. Ens vam mantenir forts i determinats, fent-los saltar un a un tots els dics de contenció que havien posat. Jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació dirigits, poder econòmic. Va ser tanta i tant clara la nostra determinació que els vam forçar a cometre un munt d’errors. Van haver de moure un munt de fitxes d’aquesta partida d’escacs que no volien moure.

Aquest era l’objectiu principal de l’1-O. Fer entendre Castella que sense negociació estan abocats al desastre. Que per aturar la República se’n duran per davant el Reino.

I ho vam aconseguir. Molt per sobre de les previsions. L’ANC i Òmnium ens avisaven que 1.000.000 de vots serien un èxit, coneixedors de la repressió que Castella volia infringir. I vam aconseguir doblar la xifra.

Ara bé, també hem de reconèixer que el NO va ser significativament petit. La minoria silenciosa no es va mobilitzar, o dit d’una altra manera, es va mobilitzar com els demanaven els seus, que és quedant-se a casa.

Després del referèndum feien falta unes eleccions que consolidessin els resultats. El referèndum tenia com a objectiu mostrar la cara més real i feixista del règim del 78 (aconseguit) i ensenyar a tothom com podia ser una República real, dirigida pel poble i per al poble. Però feia falta que tothom participés en la decisió, i per això feien falta unes eleccions.

Per això el president va declarar la independència sense tirar-la endavant. I per això va proposar fer unes eleccions el 21-D si Castella alliberava els dos primers presos polítics i no tirava endavant l’article 26.

Ara bé, les eleccions del 21-D declarades pel president haguéssin resultat poc comprensibles per nosaltres i ells van decidir facilitar-nos la feina continuant la repressió i aplicant un 155 que acabava en les mateixes eleccions que proposava el MHP.

I després van decidir tancar a la presó el govern.

La sensació que ens pot quedar és que no hem aconseguit gaire res. Però això és un miratge que hem de treure’ns de sobre quan més aviat millor. Hem fet unes passes de gegant. De gegant.

a) Hem capgirat les enquestes pel que fa a la independència, saltant en dos mesos 10 punts en el posicionament de la ciutadania catalana.

b) Hem fet veure al món que Castella s’assembla més a Turquia que a cap democràcia centre europea.

c) Castella s’ha vist obligada a treure’s la careta de “la democracia que nos dimos entre todos”.

d) El PSC i el PSOE han demostrat per la via dels fets que són una versió edulcorada del PPC i el PP.

e) Hem aconseguit que una part molt important dels nostres conciutadans sentin vergonya de pertànyer al bàndol dels maltractadors, per molt que en aquests moments sembli que vagin guanyant.

f) Hem col·locat el problema a la taula d’Europa i del món occidental, que fins fa un mes ni tant sols sabia que existíem.

Ara bé, cal que siguem conscients que la partida que estem jugant és llarga i que tot just hem començat a jugar una de les mans.

Cal que siguem conscients que només aconseguirem guanyar la partida si guanyem el cor de tots els conciutadans que puguem. I que només ho farem com ho hem vingut fent des de fa dècades, amb alegria, amb orgull, amb somriures. Demostrant-los que la República ciutadana i pacífica és molt millor que el Reino repressor i corrupte. Obrint-los els braços i el cor i convidant-los a afegir-se al projecte.

Els que han canviat de parer estan molt tendres encara. Un excés de pressió els pot desencantar. Cal radicalitat democràtica. Cert. Cal que aturem el país demà i que el dissabte fem una gran manifestació. D’acord. Però també cal que tinguem clar que això no és un tema que es resoldrà en setmanes, sinó que falten molts mesos o potser anys.

I cal que les nostres accions vagin sempre orientades a afegir més i més gent al projecte. Per exemple, la peregrinació a Brussel·les és una gran oportunitat. Si aconseguim ser centenars de milers, la nostra veu se sentirà amb força i els nostres conciutadans ens recolzaran conscientment o inconscient. Molt més que no pas si els tallem una carretera quan van a treballar.

Estem guanyant. Anem molt bé. Aquests dies em fixava com a Facebook i Twitter un munt d’antics companys d’escola, d’amics de joventut i de familiars dels més insospitats han deixat la seva habitual equidistància o silenci per fer campanya pel país. És la següent tongada, la que ens obra la porta a més i més gent.

Aquesta és la via. I potser trigarà anys. De fet, si us hi fixeu, l’Honorable Vicepresident Junqueres ja ens va avisar que hauríem de lluitar les municipals (2019), i el fet que es presentin llistes separades respon justament a aquest fet, que cal que a la nostra banda hi hagi democràcia també i puguem definir velocitat i eix social de tot plegat.

Quan temps trigarà? Bé, la resposta és a les nostres mans i dependrà i molt dels resultats que obtinguem el 21-D.

I només obtindrem grans resultats si som capaços de sobreposar-nos i tornar a somriure. El nostre projecte és il·lusionador. És el seu que és un infern. Deixem que siguin ells els que neden en la seva bilis.

 

 

 

 

Reserveu-vos el 21 de desembre

Disclaimer: No tinc cap mena d’informació privilegiada que em permeti concretar el que us expressaré a continuació.

Estem en un moment d’alta confusió. Com va demanar el MHP cal paciència, perseverància i perspectiva. El relat que es va construint ens deixa descol·locats. Perspectiva és la paraula clau. La República s’ha declarat, sembla, i els nostres haurien d’estar defensant-la activament, sembla. Tot i així tot indica que alguna cosa grinyola.

La física quàntica ens explica un món en el que les partícules actuen com ones, es troben en diferents posicions i estats a la vegada fins que es fa una observació. Només quan observem una partícula l’ona es trenca i emergeix una resposta concreta. Això sí, per observar la partícula cal actuar sobre ella i per tant un cop observada agafa una altra direcció i torna la incertesa.

Actualment estem en un món polític quàntic, amb una realitat sobreposada. I encara no hem fet la observació definitiva.

El referèndum de l’1-O va deixar una variable a l’aire. Vam comptar prou vots del Sí com per proclamar la república, però no vam comptar prou vots del NO com per assegurar que una part significativa de la societat, contrària a la llibertat, reconeixeria els resultats. No em refereixo a reconèixer formalment els resultats. Això, molts d’ells no ho faran mai. Sinó a entendre que els del Sí som més que els del NO. Com a demòcrates i com a republicans, hauríem d’estar oberts a la possibilitat de comptar tots els vots, sempre, això sí, que les eleccions es facin en llibertat, sense un panorama en el que ens diguin que si votem mantenir la república, llavors tancaran a la presó els nostres representants. Això no és democràcia.

Crec que no és prudent explicar fil per randa el que està passant. Part del secret i la indeterminació és imprescindible perquè els més eixelebrats no rebentin el pla. Ara bé, també és imprescindible tenir present una cosa. Reserveu-vos el 21D perquè el més possible és que haguem d’anar a votar per defensar una altra vegada la República. Per deixar palès que des del 27S del 2015 han passat moltes coses (com que el PSC/PSOE/C’s s’ha arrenglerat amb el Rajoy més corrupte o que el conte de fades de Csqep s’ha demostrat inviable). Per mostrar a tothom que som ja més del 50% de tots els que votaran.

Oblideu-vos de si són eleccions autonòmiques o si són eleccions forçades per un estat estranger. Deixeu l’orgull a banda. Estem construint una república per tothom i cal que tothom s’hi senti interpel·lat. Els naixements de les repúbliques són lents. Les celebracions disteses i plenes al 100% d’alegria deixem-les per l’any que ve o l’altre, a la celebració del primer any de república. Ara encara estem en guerra. Guerra pacífica, guerra democràtica, però guerra.

Això vol dir abandonar el govern i el parlament? Ni molt menys. Al contrari. Ara és quan més fidelitat els hem de mostrar, perquè en qualsevol moment ens poden cridar a files per tirar endavant definitivament el que ara sembla que avança a mitges.

No és segur que les eleccions es facin. Davant tenim el Reino de España, l’estat més trampós i vergonyant que existeix a Europa. Però nosaltres tenim una clau fonamental. Sense la col·laboració dels nostres ajuntaments i de la nostra gent, pacífica però decidida, aquestes eleccions no es podran fer. Si els nostres ajuntaments, a petició del nostre president electe diuen que no obren els col·legis electorals, si la nostra gent es planta pacíficament davant dels llocs de votació de manera massiva, pacífica però ordenada i determinada, no aconseguiran ni de llarg els 2040000 vots que necessiten per pretendre que el NO és majoria. I això que l’1-O vam perdre molts vots pel camí en forma de col·legis tancats abans d’hora, violència paramilitar i confiscació d’urnes.

Si ens presentem a les eleccions, encara que cridem a no fer-les i boicotejar-les, els nostres interventors podran bloquejar la seva intenció de fer tongo electoral i inventar resultats. I sense resultats determinants, el que queda és el referèndum de l’1-O.

A més, fixeu-vos en un detall determinant. El dia de la proclamació de la república, la prima de risc del reino en comptes de pujar va baixar. Com s’explica? S’explica perquè TOT el deute castellà l’està comprant el BCE. Europa li està dient al Reino de España que el recolzen, sí, però donat que el Reino ha fet el que pretenia fer dijous el MHP, i no el que havien dit que farien, sembla que també li estan dient que aquest recolzament passa per dirimir la qüestió en un referèndum final en el que tothom estigui cridat a votar.

Si guanyem aquestes eleccions, què els quedarà a Madrid sinó acceptar la independència? No poden pretendre tornar a començar amb eleccions noves. Si les guanyem encara que no aconseguim una majoria del 50% de vots, els bolquejarem qualsevol intent de “poner orden” i la partida s’allargarà.

Si, com sembla, PP+PSc+C’s presenta una llista única i Csqep rebenta en dos afegint els indepes a la nostra llista única, llavors tindrem el més semblant a un referèndum definitiu que hem tingut mai. I si al final admetem jugar aquesta partida, caldrà que tots i cadascun de nosaltres votem a favor de la República. No hi podrà faltar ningú. Absolutament ningú. Ni el dia de les votacions ni durant la campanya electoral. Ha de ser massiva com han estat els altres comicis i referèndums. Fa dos anys vam aconseguir el 48,2%. Crec que si ens mobilitzem de veritat, fidels a la república que ens demanarà que hi participem, després del que ha passat aquests dos anys, hem de poder arribar al 50% dels vots i, llavors sí, començar a treure’ns de sobre aquest estat asfixiant i corrupte amb el que convivim forçadament.

Les revolucions pacífiques volen temps i temps. Són extenuants. Però tingueu present que les revolucions violentes volen el mateix temps o més i produeixen molt més dolor.

Això sí. Tingueu claríssim que a Castella faran tot el que puguin durant aquests dies per fer por als indecisos i fer-los creure que la república és un infern. Sempre hem jugat amb una mà lligada a l’esquena. Però això ens enforteix. Ho fa més difícil i més llarg, però també ens determina, ens agrupa i ens uneix.

Estem fent el camí. I l’estem fent molt bé. No penseu ni per un moment que això és un pas enrere, al contrari, veieu-ho com una ofensiva. Anirem a atacar, pacíficament i decidida al seu camp. Els guanyarem al seu camp. Els invadirem les seves posicions des la democràcia i la pau.

El president va dir que donava 2 mesos a la negociació. I els dos mesos s’acaben el 21 de desembre. Guanyarem la nostra llibertat. N’estic plenament convençut.

El rei, SEAT i Volkswagen

El delegat de la generalitat a Madrid i durant molts anys periodista corresponsal a Alemanya Martí Anglada ha anunciat que el Rei Felip II va trucar a Volkswagen per requerir-los que la SEAT marxés de Catalunya.

Li dono credibilitat total a la informació. Martí Anglada és periodista i dels bons. No faria pública aquesta informació si no ho sabés del cert. Essent corresponsal durant tants anys a Alemanya és fàcil imaginar que algú amb contactes l’ha fet sabedor d’aquesta intromissió.

M’agradaria analitzar aquesta notícia. En primer lloc, quin sentit tindria aquesta pressió il·legítima i il·legal si no és que a Castella saben que Catalunya ja l’han perduda i que l’article 26 que pretenen aprovar divendres no és aplicable? Castella ja sap que l’article 26 no és aplicable a Catalunya, i hom pot intuir que la única raó per la que l’intenten aplicar és perquè el seu objectiu no és Catalunya sinó Euskadi i la resta d’autonomies. L’article 26 (155) el trauran a passejar a partir d’ara cada dos per tres a totes les altres autonomies aconseguint finalment desmuntar-les sense haver de reformar una constitució que saben que no és reformable perquè està en fals des de fa dècades, perquè saben que si la tornessin a votar o no seria refrendada o ho seria per un marge tan petit que no els serviria de res. L’article 26 és la nova LOAPA, un auto cop d’estat, com el del 81, en tota regla.

En segon lloc, com caurà aquesta notícia a la SEAT de Martorell? El reducte nacional-unionista de Martorell ha rebut del seu rei un cop de pala brutal. El seu rei els vol obligar a emigrar o els deixa sense feina. Als directius vinguts de Madrid això tant els fa. Però als 20.000 treballadors de la fàbrica… quants d’ells començaran a entendre que Castella ens vol mal a tots, per molt espanyols que pensin que se sentin?

En tercer lloc, imaginem que per alguna cosa a Volkswagen els donés per cedir a les pressions. On creieu que muntarien la fàbrica nova? Sabeu a on? ENLLOC! Volkswagen ja té un excés de fabricació a tot el món. Tenen fàbriques de sobra i cada cop que llencen un model nou les fàbriques lluiten acarnissadament per veure quina d’elles es queda la producció. Quina necessitat té Volkswagen de crear una fàbrica nova a algun lloc de la meseta i trobar i formar 20.000 treballadors nous si la opció més fàcil és la de repartir la producció entre les desenes de fàbriques que tenen arreu del món? Cap ni una. Si Volkswagen cedís a les pressions, potser compraria uns terrenys en mig dels Monegros o allà on els diguin. Però mai, mai, hi arribarien a fer una nova fàbrica, amb la titànica inversió que això suposa.

I finalment, però no gens menys important. Suposem que Volkswagen marxa i buida la fàbrica. Quedaria una fàbrica de cotxes gegantina buida, i tot un exèrcit de treballadors qualificats disponible. Just quan Tesla ha de trobar el lloc on començar a fabricar a Europa. Dos i dos fan quatre. Si la SEAT marxa no passaran ni uns mesos abans que Tesla, el futur de l’automoció, s’estableixi a la fàbrica de Martorell i comenci a fabricar les belleses de cotxes que fan per a tot Europa i part de l’Àsia.

El despropòsit de Madrid, el Rei i la Cort Castellana només respon a una realitat. Estan desbordats. Han perdut. Nosaltres guanyarem. Tranquilitat. Endavant les Atxes i radicalitat democràtica i pacífica.

A little explanation of why do they behave the way they do.

Spain never existed until 300 years ago. Yes there was a shared king by diferent kingdoms and counties but anyone had their rules and laws and interests and by any means they were independent countries such like Australia and UK are independent countries right now even if they share a Queen.

Now, some 500 years ago, Madrid was born in a middle of a desert as the capital of Castilla and the place were Castillian King rested for the most of its time. The location of Madrid does not respond to any natural placement. It is not in a middle of a historical road, or close to a river or the sea. The only reason for someone to live in Madrid was to be close to the Court and manage to have some living from the empire organization.

Same that happens in Brazilia right now, Madrid grow up with a big amount of people trying to scalate in the empire power structures. Some of them managed to do it. Lawers, politicians, army, huge fortunes and so, all of them fighting of a slide of power and king royalites.

That birth made Madrid a huge canibal of resources that needed to sustract resources from the territories it controlled. I don’t mind this is an exception. All big capitals do it. But the big difference between Madrid and other Capitals was that Madrid never atracted comerciants or fabrics or economic growth, because they were in the middle of nowhere.

Liberals and people with initiative used to go to Catalonia and other places, close to the sea and Europe and therefore a good place to make business.

That is how Castilla finished starting a war on Catalonia and incorporating it by force to what became Spain, a bigger Castilla but with the cultural heritage of Madrid’s Court.

Now, during centuries Madrid has tried to overcome its beginnings “terraforming” the Iberican peninsula in a way that made Madrid a “natural” place to do business. Everytime they tried their economy has collapsed because of excesive effort. Spain is the country in Europe that has got more state bankrupcies. Around 20 in 500 years.

They tried to create king roads that went from any corner of the peninsula to Madrid. Then railways, then higways, now fast velocity trains.

Not only the effort ruined spain once and again. Their worse mightmare is that everytime they made the problem of Madrid bigger. If you connect two near traditional selfsustained cities between them by any new transportation paradigm both of them rise. But when you connect places so distant and with an unpopulated near desert between them, what happens is that people that used to live in the towns do not go back and forth, they happen to go to live in the big Capital/Madrid, letting the towns without economic ecosystem and increasing the problem of sustaing a ever bigger city in the middle of nowhere.

Yet big fortunes arise when such mastodontic constructions are made, mostly between the people that is around the King’s court, so it is like a ball of snow.

Now, the only way to feed the growing monster is to have an army and substract huge amounts of richness form other places. Yet those places use to react and become independent when they have the opportunity. That is what happened during XVIII and XIX centuries with all latno-america.

Once you lose a place to substract richness from, you jump into the others left more fiercifull, yet you become a smaller weaker monster also.

Now, Catalonia has been military ocupied and boombed and arrassed every 50 years or so by spanish troups in orther to make us remain in Spain by force.

Our language has been forbidden and our freedom removed. Yet we stand up again and again.

It is a necessity. For example, half of our hard payed taxes go to Madrid and they never come back. Most regions of Spain receive much more money that we do even when we put most of that money.

And Madrid behaves the same that always. With this big recession, fast train railroads to no place has continued to be built, huge army contracts has been signed every year, all kind of connected people have obtained billions of Euros from failed projects. Madrid continues to esencially be the King Court with tens of thousands of people around the government trying to get their slide of the cake. Democracy is just a aesthetic face in Madrid. All judges and government lawers and powers and families are the same that when dictator Franco was in power. Nothing changed but a government that has never been stronger that “the system” and that “the system” has put them in.

I know that this seems like an exageration and that there is a lot of industries in Madrid right now and there is plenty of good people there and that they rise against fascism on Franco Coup d’Etat. I am not trying to fool yourself or myself. There are lots of nicer layers over the kernel and they have their strenghs. Most of them should never agree with my opinion and surely most catalans neither.

But in my opinion the kernel, their cultural heritage, is still there. And that is ultimatelly what makes them not wanting to negotiate at all, even if they, surely, are going to loose a lot. They simply never understood they had to negotiate anything with their colonies.

Lo que ha pasado en Cataluña este fin de semana

Hola a todos. Hoy escribo en castellano.

Sabéis que nunca lo hago. En inglés, en portugués, o en catalán, pero casi nunca en castellano.

Pero igual algún castellano hablante de bien leerá estas palabras. Y quiero que las lea.

Lo que ha pasado en Cataluña este fin de semana no tiene igual. Hemos tenido que guardar los colegios abiertos durante 48 horas. Durmiendo poco y en el suelo y haciendo guardias porque una loca que se cree Juez y un estado represor consideró que lo que decidió la gente hace 40 años es palabra de dios. Un texto que han modificado a su antojo en 5 ocasiones y nunca se atrevieron a refrendar de nuevo simplemente porque saben que nadie aceptaría desde hace mucho tiempo.

Un texto sacralizado por una votación a punta de pistola que contiene conceptos como monarquía machista o ejército contra pueblo que si fuera refrendado otra vez, hace mucho tiempo que seria rechazado.

A las 5 de la mañana del domingo cientos de personas ocupaban pacíficamente los 2300 centros electorales para asegurar el voto. Cansados, sin haber dormido, o durmiendo en el suelo de miles de colegios electorales, solo para permitir que el NO se pudiera expresar, que el Sí ya tenia mayoría en El Parlament.

Cientos de miles de personas repartidos en pequeños grupos indefensos. Todos jugándonos nuestra integridad y nuestra posición económica, mientras que el estado español nos decía que en su demencia nos arruinaría a todos si nos atrevíamos a ponernos en una mesa electoral para contarnos.

Y entonces el horror. Seis mil mal nacidos han empezado a reventar cabezas, protegidos por nuestra determinación de no responder más que con la resistencia pacífica. Seis mil. Solo. Contra cientos de miles de personas. Aprovechando que estábamos en grupúsculos asegurando los votos. Aprovechando que no íbamos a presentar combate, ni siquiera pacífico.

Llegaban noticias de heridos graves. De policías y guardia civiles rompiendo uno a uno los dedos de mujeres indefensas. De policías lanzando escaleras abajo a mujeres y gente mayor que protestaba pacíficamente. De disparos al aire y de pelotas de goma, prohibidas en Cataluña, que hacían reventar ojos de ciudadanos indefensos que no presentaban más batalla que la determinación de dejar que el pueblo se expresara para constituir una nueva república, más justa y democrática, menos corrupta y más libre.

Nos llegaban videos de policías sanguinarios cobardes desbocados. De grupos de paramilitares uniformados en cantidades desproporcionadas que sin levantar acta alguna llegaban a pequeñas poblaciones lanzaban gases lacrimógenos, reventaban y destruían escuelas y ayuntamientos aun después de haber requisado los votos. De una masa inmensa de gente de bien protegiendo con su vida, literalmente, el derecho del NO a expresarse y frenar la república que vamos a declarar.

Y también de colegios aplaudiendo los votantes que llegaban con la bandera de España a votar NO o nulo. Porque de eso se trataba, de expresarse democrática y pacíficamente.

Por la tarde nos ha tocado a nosotros. Se me llenan de lágrimas los ojos cuando lo escribo. Han llegado a mi pueblo. 25 furgones de cobardes asesinos, dispuestos a repartir golpes, romper piernas, estirar cabellos de mujeres de 60 años. Nos iba a tocar recibir. Aguantar los golpes con el único propósito que perdieran tiempo y no pudieran hacer daño en otro sitio. Las urnas estaban a buen recaudo, pero teníamos que resistir. Que sufrir en nuestras carnes la represión injustificada, la violencia fascista de Soraya y sus sanguinarios ejércitos civiles.

Sabíamos perfectamente lo que había pasado en otros lugares. Y sabeis que? Que nos hemos quedado todos allí. Juntos. Determinados. Cientos de adultos de muchas edades. Parapetados delante de la puerta del colegio electoral. Terror. Pero también inmenso orgullo. Intensas horas que parecían siglos mientras llegaban noticias de por donde andaban los secuaces. Estaban cerca. No eran rumores. Durante muchos minutos sabíamos positivamente que nos iba a tocar a nosotros. Iban a machacarnos y reventar las puertas de la escuela de adultos donde ejercíamos nuestro derecho al voto. Pero íbamos a resistir. Pacífica y contundentemente. Hombres, mujeres. Castellano-hablantes, catalano-hablantes. Gente de paz, de 20 a 70 años.

No nos ha tocado. Por casualidad. Pero el miedo y el terror de vivir momentos en los que no sabes si vas a sobrevivir, eso no sabes lo que es si no lo has vivido. Iban dando vueltas porque querían impedir que la gente votara. Porque si la gente votaba, se acababa el régimen fascista. Pero hemos votado. Con rigor. Con miedo. Con valentía. Y hemos ganado. 2.300.000 votos que se han podido contar. Un resultado apabullante. Incontestable teniendo en cuenta los centenares de miles de votos robados por los ejércitos de Mordor. Un resultado sin discusión sabiendo la cantidad de gente que no ha ido a votar por miedo, o porque ha encontrado su colegio electoral cerrado antes de hora ante el riesgo que nos quitaran los votos conseguidos.

Y os aseguro una cosa. No hay marcha atrás. No somos unos cuantos que hemos sentido la represión y el horror recorriendo nuestras venas. Somos todos. Los miles que se agolpaban delante de los colegios y los cientos que miraban por las ventanas o lo veían por televisión. Lo que nos ofrece España es eso. Represión, muerte, encarcelamientos, multas, condenas, imposición.

Ante eso solo cabe la posibilidad de ofrecer resistencia y empequeñecer un 20% el monstruo constituyendo una república libre, pacífica y democrática. Y cualquier español de bien debería ver cómo ayudarnos. Porque después de nosotros seréis vosotros. Aún no sabéis la causa. Quizás protestas por recortes de las pensiones, quizás una ley que vuelva a prohibir el matrimonio LGTB. Quizás mas recortes en los derechos laborales. Algo encontraran, porque su régimen necesita de un enemigo interno desvalido. Y esos asesinos sanguinarios os los van a enviar a vosotros si esta batalla no la luchamos. La ganaremos porque somos la gran mayoría, alegres, combativos y porque lo que nos han hecho pasar este fin de semana nadie lo olvidará jamás.

Pero id pensando en ayudarnos o en sucumbir unas generaciones mas al yugo del fascismo disfrazado de “democracia modélica” como vuestro estúpido presidente tubo bien en describir ayer.

844 víctimas contabilizadas. Dos muy graves.

La República ha llegado.

L’error brutal de la repressió castellana

Fixeu-vos que el Gobierno sempre diu que la resposta que fa és “mesurada” i que no vol ser més contundent per no escalfar els ànims, perquè “és el que els independentistes volem”. Això no és més que una excusa que amaga una gran veritat: No poden fer més del que fan.

Aquesta setmana hem vist com han detingut a la gent impunement, sense garanties, sota la base que un jutge els havia, simplement, cridat a declarar per aprofundir en la investigació que està fent sobre un tema que ni tan sols és penal. Regirant les conselleries, símbol de la nostra sobirania. I hem vist com han enviat la policia nacional espanyola a la seu de la CUP, sense cap ordre judicial, només per intentar generar una revolta que els permetés repartir llenya i vendre revolta i violència.

I ara veiem com porten dos o tres vaixells carregats de policies per intentar prendre el control del país, un país que, per altra banda, resta lligat de mans fins el dia 1-O quan els vots donin la definitiva autorització al govern per declarar la independència i prendre les regnes, si el país, evidentment, així ho vol.

És normal que ens espantem i pensem que són molt més poderosos del que són. Però si ho analitzem, veurem que no ho son tan. Ans al contrari. Van al límit i els estan sobrepassant.

Per exemple, analitzem el tema dels vaixells, que és un desllorigador. Ja corren vídeos per la xarxa de policies nacionals queixant-se de les condicions. Els cambrots dels vaixells són petits. Ínfims. Són, de fet, una presó. Una presó que acceptem amb ganes quan fem un viatge de plaer amb la família, però que seran molt difícils de suportar per uns policies que hi hauran d’estar mesos, just en el seu període de vacances. Si els estibadors del port es mantenen ferms, els vaixells no tindran neteja ni accés a serveis bàsics. Els policies no són militars. No han escollit la seva feina per a viure en aquestes condicions. Quan surtin al carrer, dia rere dia, i es trobin un poble unit, alegre i combatiu, però pacífic, començaran a preguntar-se què hi estan fent en aquella presó. La pressió per tornar cap a les seves llars es tornarà més i més forta cada dia que passi.

Però, a més, enviant tots els antidisturbis a Catalunya, deixen la resta de l’estat sense antidisturbis. És fàcil endevinar que a Madrid, els 30 antidisturbis que hi quedaran, seran incapaços de controlar una situació que pot molt bé convertir-se en insostenible. Si supleixen els antidisturbis amb policies de carrer, se la juguen a que a qualsevol d’ells el nerviosisme el pugui i es generi una revolta. Si la gent a Madrid surt al carrer, els feixistes també hi sortiran, i sense antidisturbis l’escalada de conflicte pot esdevenir molt important.

I qui diu Madrid, diu el país basc o Andalusia.

No aguantaran més de 15 dies amb els antidisturbis aquí. I l’exèrcit no el poden mobilitzar si la nostra resposta és pacífica, perquè sortiran automàticament de la UE i llavors seran ells els que tindran problemes per tornar-hi a entrar.

Han posat tota la carn a la graella mentre diuen que poden fer molt més. Però estan al límit. I a més, és un límit que no poden mantenir gaire temps.

Així que nosaltres a lo nostre. Ja tenim totes les eines. Encara que ens tanquessin el govern en ple, tenim els col·legis electorals, tenim la manera de fer paperetes, i qualsevol caixa pot servir d’urna. Tenim la gent. Si votem a les 8 del matí tenim tot el temps del món per anar a recolzar aquella gent que tingui problemes per votar. I a les 8 de la tarda podem estar tots als col·legis defenent el recompte de qualsevol intromissió.

No ens espantem. Estem guanyant i ells estan molt més enllà del límit del que ens sembla. Temps al temps.

El Gobierno ens està fent la feina bruta

Un dels punts que jo preveia més controvertits a partir del 2-O és què passaria amb l’estament judicial. Prescindir totalment d’un estament tant unionista com aquest és complicat. És més senzill prescindir de l’exèrcit que de tot l’estament judicial. I en canvi, ens podem trobar que en el procés de creació de la república, el judicial s’afegeixi a la oposició per posar pals a les rodes a la decisió sobirana del poble.

Una vegada més, però, la clarividència del gobierno de Castella, que envesteix com un brau ferit, ens fa la feina. Primer va involucrar el TSJC en la seva lluita i els va obligar a posicionar-se respecte a les dues legalitats, la castellana i la catalana, i aquests han optat per la castellana. Molt bé. Resultarà fàcil inhabilitar-los a tots el dia 2 d’octubre un cop el país hagi decidit ser sobirà.

Però a quí posarem en el seu lloc? El Gobierno ara fa uns minuts ha decidit ajudar-nos en això. Ara exigeix a tots els jutges que exerceixin a Catalunya que detinguin alcaldes díscols amb Castella.

Perfecte. Així sabrem quins d’ells no poden ser jutges a la república catalana perquè no han estat disposats a acceptar la sobirania del parlament.

Gràcies Soraya. Un problema més que ens heu tret de sobre.

 

Una gran diferència entre el 27S i l’1-O

Ara fa dos anys es van fer unes eleccions al parlament de Catalunya per desbloquejar el tema del referèndum. En aquelles eleccions es van presentar 5 alternatives.

La primera la ventilem ràpidament. PACMA, RECORTES CERO, PIRATA.CAT,… va aconsequir un 1,12% dels vots i els desestimo perquè no queda gaire clar el seu posicionament i entenc que el seu votant no es va definir sobre l’estat sinó sobre d’altres coses. Una mica de tot en aquests grups.

La segona és JxSí i la CUP. Proposaven la independència i van obtenir el 47,8% dels vots.

La tercera és el PP i C’s. Proposaven la submissió incondicional i van obtenir el 26,39% dels vots.

Això fa que entre el Sí i el NO, el resultat fos 64% a favor del sí a la independència i 36% en contra de la independència.

Els resultats, com ja sabem, no varen ser definitoris. I no ho varen ser perquè hi ha dues altres alternatives que es van presentar amb sopars de duro, però tot i això van aconseguir una mica més del 24% del vot. No és d’extranyar. Uns anys abans la Carme Chacón havia guanyat unes eleccions amb un èxit inigualat venent als mateixos votants que la crisi que patim des de fa 10 anys no existia ni existiria si la votaven a ella.

Ara bé, aquestes dues opcions presentaven dues propostes diferenciades i similars. La primera opció, la que més hem denunciat, és la de CSQEP. Bàsicament deien que el tema de l’encaix es podia fer d’una altra manera, que només feia falta tenir aliats a Madrid. Bé, durant aquests dos anys aquesta opció s’ha demostrat totalment falsa. Els aliats de Madrid no han estat ni molt menys els que farien falta, i el PSOE va preferir renunciar al govern castellà, mantenir un any el seu país sense govern, repetir eleccions, fer saltar la direcció del partit i donar el govern al corrupte Rajoy abans que permetres ni tan sols seure a una taula a negociar un referèndum. Qualsevol referèndum.

La segona opció pretenia que existia una tercera via, que l’empresariat català i la classe política tradicional podia forçar Madrid a obrir una negociació que podria aconseguir algun rèdit, ni que fos petit, que provoqués que una part de l’electorat deixés d’optar per la independència. Aquesta segona opció, a la que hi contem PSC i UDC encara ha estat un fracàs més estrepitós. Per no aconseguir no han aconseguit ni tan sols un full de ruta dels seus socis a Madrid. Ni un pacte fiscal, ni un compromís inalienable amb res del que ells requerien per Catalunya. Res de res. Ans al contrari. Van guanyar els vots per la tercera via i els han utilitzat pel NO davant la seva impossibilitat de negociar, ja no amb el Gobierno o amb el Congreso, sinó ni tan sols amb el PSOE. Un fracàs estrepitós tenint en compte que contaven amb el suport del pont aeri i gran part de l’empresariat català de l’IBEX 35.

Aquesta tercera opció va aconseguir un 24% del vot.

Total, que aquesta és la gran diferència entre fa dos anys i avui en dia. Un 24% d’electors han picat de cara amb la realitat. Quants d’ells es mantindran en l’absurd? No ho sabem, i no ho sabrem fins que es convoquin les eleccions constituents. Però no seria d’estranyar que una part significativa d’aquests votants, 1 de cada 4 dels que van votar fa 2 anys, decideixi que els van enredar, com els van enredar al dir que no hi havia crisi, i decideixi votar sí. I com que només va d’un 1,5% per tenir majoria absoluta en vots, aquesta és la gran diferència entre el 2015 i el 2017.

Per això no ens volen deixar votar.

 

 

La llei ha canviat de bàndol

La bandera de la legalitat ha canviat de bàndol i és fonamental ser-ne conscients. A partir d’ahir per la nit, el que és legal és fer el referèndum i el que és il·legal és intentar evitar-lo. Tota la gent que ha estat anys i panys pretenent que les lleis estaven per sobre de la voluntat popular han de saber que el seu argument els obliga a acceptar el referèndum i el seu efecte vinculant. Cal que ho tinguem molt clar.
Diran que la llei es va tramitar irregularment. Total, tot l’espectacle d’ahir tractava d’això. No podem acceptar-los aquest argument. La llei va ser pulcrament legal. No té sentit, per exemple, que el consell de garanties estatutàries hagi d’emetre un dictamen en una llei que es tramita d’urgència en una única sessió. No té sentit per molt que el CGE envii un escrit dient que és preceptiu. Finalment, són consultius, i en aquest cas els desautoritza la pròpia lògica.
Però és que a més, resulta que la seva llei, la seva constitució, aquesta sí que va ser tramitada irregularment. Al 78 amb els militars a la sala del costat dictant-ne els artícles, al 81 amb un cop militar, i al 2012 en una nit, sense CGE ni res, sense referèndum i canviant-la de dalt a baix amb un article que deia que tots els drets quedaven eliminats perquè el deute els passa obligatòriament per davant. Això sí que va ser irregular. I antidemocràtic. I anticonstitucional, perquè la mateixa seva constitució obliga a fer un referèndum si els canvis afecten a la part de l’articulat referent als drets, i evidentment quan van fer un article que posava per sobre el deute internacional dels drets van afectar-los de ple.

Les seves lleis han estat aprovades sempre amb mecanismes irregulars. Exèrcit, cop d’estat, reforma anticonstitucional,… la nostra en canvi és perfectament ajustada a reglament. I l’han d’acceptar. Ara és part de la seva llei.

Ara la legalitat està de la nostra banda. I ells l’han de respectar, no perquè la llei estigui per sobre les persones, sinó perquè ells han estat dient que la llei està sobre les persones durant anys i anys.

Autodefensa obligatòria

Benvolgut Jordi Évole,

Ahir ens obsequiaves amb un enllaç a un article que celebraves i agraïes públicament per tuiter, senyal, entenc, que el recolzaves.

https://amp.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1d123e5fdeaa2738b462d.html

Amb el títol de “pobres muertos” el periodista pretén dues coses. La primera, responsabilitzar l’independentisme de polititzar la manifestació. De fet, ens acusa de fer teatre en una manifestació, de buscar-hi la foto. Com si una manifestació no fos justament això. La segona, considerar que som uns ingenus, perquè en comptes de respondre a l’agressió amb la cara ben alta i els braços ben oberts, posant-hi l’altra galta, s’entén al final de l’article que el periodista voldria que optéssim per l’altra via, i aquesta no és altra que la de la repressió, la de la revenja, la de l’exèrcit al carrer i la de la militarització de la ciutat sota el pretext de voler evitar que torni a passar el que va passar. La de la por. La del ressentiment. La de l’odi.

No ho diu a l’article que aquesta és la seva via. Però sí que es desmarca de la via del “No tinc por” i per tant, l’altra via és la que és.

I a sobre, el periodista que es posa el vestit de la no politització acaba l’article decidint el que pensen els morts i decidint que la resposta oberta no només és ingènua (un insult si tenim en compte que Barcelona és la rosa de foc, bombardejada durant tota la seva història, pels de dins i sobretot els de fora) sinó que tot és un negoci. És a dir, si no penses com jo, ets un mesell manipulat per fer diners.

Avui hi tornes. I ho escrius tu mateix. Un esquema similar. Pretens parlar des de l’objectivitat però elimines del teu discurs un munt de dades monumental.

http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170827/y-cuando-despertamos-todo-estaba-politizado-6248977

En primer lloc, és evident, tot és política. Davant d’un atemptat com el de les Rambles, hom pot decidir convocar la manifestació amb el nom de NoTincPor i abraçar imams o pot convocar-la amb el nom “Fuera ETA de las instituciones” i fer una llei de partits per la que pot il·legalitzar a qui li plaga.

Però la injustícia de l’article és que passa de puntes per la realitat. En primer lloc. Hi va haver 3 manifestacions. A Cambrils, a Ripoll i a Barcelona. Cap de les altres dues va tenir cap lluita de banderes ni es va xiular als representants unionistes. Què passa? Que no hi ha independentistes manipuladors a Ripoll? O a Cambrils? És evident que n’hi ha de malvats independentistes. Que aquelles manifestacions no eren polititzades? I tant que ho eren! Fer parlar en una manifestació a la germana d’un dels agressors és de premi de politització! Politització per la causa del #NoTincPor.

Jordi, com bé saps, la única raó per la que hi havia multitud d’estelades en una manifestació en la que no havien de ser el referent és perquè a Castella van decidir rebentar-nos el dol, i van portar la plana major del PP (aquell govern corrupte que no es va presentar a Barcelona, sospitosament, fins a quarts d’una de la matinada i encara no va voler parlar amb els mossos). Castella va decidir portar el seu Rei, aquell al que xiulem sorollosament cada cop que hi ha un acte públic en el que ens l’imposen.

I va decidir omplir de banderes espanyoles la manifestació per jugar a vendre una realitat fictícia en uns mitjans per als que la realitat esdevé plastilina.

Què buscaven? Són tant aliens a la realitat que pensaven que se sortirien amb la seva? O justament buscaven obligar-nos a respondre per poder rebentar-nos la manifestació pacífica i pretendre que som uns fanàtics mesells? Intueixo que se sumaven les dues coses, però tenint en compte la presència d’estants de SCC i “con la selección” és molt possible que busquessin només la nostra resposta.

Buscaven, segurament, que tu els ajudessis, com estàs fent amb aquest article.

Perquè, quina és la resposta que pretens que haguéssim hagut de tenir des de l’independentisme? Que no apareguéssim a la Manifestació perquè no se’ns comptes com unionistes? O millor, que permetéssim la imatge d’una manifestació totalment plena, onejant banderes espanyoles i tots darrera el rei i Rajoy?

És això el que pretens amb el teu article? Ens renyes perquè? Només hi ha tres alternatives: no anem a la mani, hi anem deixant que la foto sigui la que han preparat, o hi anem deixant clar què som i qui no hi és benvingut.

I com que som una societat lliure i no mesella, quan prenem aquesta determinació, la prenem individualment. I si molts arribem a la mateixa conclusió, resulta que la xiulada és brutal. Al Rei, al ministre Piqué o a la UEFA. Tant se val.

Vam xiular perquè ens van rebentar el dol. Perquè havíem de fer una manifestació de dol i ens van obligar a reprendre la batalla sense treva. I justament aquells que van rebentar l’acte de dol van venir a fer-nos ganyotes.

Tot és política, Jordi, ja ho saps. Però és deshonest que facis un escrit com el que fas sense plantejar que cap altra alternativa era possible. Sense reconèixer que aquells que hem decidit que no tenim por i que som ciutadans sobirans i no súbdits no podíem admetre que manipulessin la manifestació sense posar en seriós risc la nostra sobirania i ciutadania.

Per cert, jo no recelo de les teves intencions. Crec que estan honestament equivocades i crec que parteixen d’esquemes mentals oposats, però no són intel·lectualment planes i que si resulten tramposes no és voluntàriament, sinó dut per la rauxa de la que ens acuses.