No ha canviat res a Castella i això diu molt de tant i com està canviant Catalunya

Eleccions

Eleccions

Els resultats electorals de les eleccions a l’imperi castellà d’aquest diumenge han mostrat un resultat en diputats molt cridaner. Hom diria que l’esquerra castellana puja amb força, i que els resultats mostren clarament una pujada clara de les forces d’esquerra i una baixada igualment clara de les forces de dretes, que s’estavellen electoralment.

I és així a nivell de la distribució de diputats al congreso, però una anàlisi dels vots mostra un resultat molt diferent.

Si mirem els vots que han estat dipositats a les urnes, podem veure clarament que pràcticament els resultats electorals són calcats als de fa 3 anys a Castella i colònies, i que les úniques variacions significatives són a Catalunya i el País Basc, en l’eix nacional.

Disclaimer: He fet els números ràpidament, cal anar en compte no sigui cas que em deixi alguna llista que afecti molt als resultats.

Resultats en vots de les forces castellano-cèntriques.

PP+C’s+VOX+altres extremes dretes

2019   2016  
PP 4.356.023 PP 7.941.236
Cs 4.136.600 Cs 3.141.570
VOX 2.677.173 VOX 47.182
NA+ 107.124 UPyD 50.247
PRC 52.197 UPN – PP 106.976
       
11.329.117 11.287.211
Vots 41.906
Percentatge 0,37%

Vots 41.906
Percentatge 0,37%

Les dretes castellanes s’han presentat en tres llistes igualades. Tot i que la distribució d’escons els ha perjudicat, els resultats obtinguts estan molt en la línia dels resultats de fa 3 anys i fins i tot augmenten en vots. És veritat que l’augment de la participació implica que hi ha hagut 2,5 milions de vots més a repartir, i que 41 mil és un percentatge ínfim de 2,5 milions, però també és veritat que, com veurem més endavant, la part més gran dels vots nous no se’ls emporten les esquerres castellano-cèntriques, que només arrosseguen 800 mil d’aquests nous vots.

Cal tenir en compte que les dretes castellanes han aconseguit aquest resultat tot i fer la pitjor estratègia electoral possible. A Catalunya n’hem parlat amb escreix de les estratègies de llista conjunta o llistes separades. És un debat etern, ja que en el fons la resposta correcta no es troba en el què sinó en el com i en el quan. L’estratègia de llistes conjuntes afavoreix molt desproporcionadament aquells que la fan, ja que la distribució d’escons és exageradament favorable a aquells que presenten candidatures úniques. No obstant, les llistes separades permeten posicionar diferents missatges incompatibles entre ells i això porta a molt més vots. És difícil valorar la conveniència d’obtenir més vots o més escons per vot, d’aquí que el debat sigui etern.

Ara bé, el que segur que no funciona és el que han fet les dretes castellanes en aquestes eleccions. Presentar-se amb tres llistes però mimetitzar el missatge entre les tres. Si et presentes amb tres llistes, has de mostrar 3 productes diferenciats. I entre Rivera, Casado i VOX no hi ha pràcticament diferència. Hom no sabria quin és l’ordre d’aquests partits en l’eix dreta esquerra, i la gran diferència teòrica de C’s respecte a PP, la corrupció, ha desaparegut de la campanya i no se l’espera, entre altres coses perquè per ser corrupte has de governar a algun lloc i d’això cada cop en tenen menys.

A més a més, per acabar-ho d’adobar, quan dues llistes es presenten amb un missatge similar, l’elector acaba preferenciant el vot útil a favor de la candidatura que es percep més forta. Això li va passar al PP fa 3 anys en detriment de C’s i va esmorteir la baixada de diputats esperable, però en aquesta ocasió les forces a C’s i PP eren tan igualades que els electors de dreta extrema no han estat segurs de quina d’elles era el vot útil amb el que la repartició de vots ha estat nefasta de cara a traduir-los en escons i senadors.

PSOE+P’s+autoanomenats d’esquerres d’obediència castellana

Si el perdedor no ha perdut tant com podria semblar, els guanyadors tampoc ho han fet.

2019   2016  
PSOE 7.480.755 PSOE 5.443.846
PODEMOS-IU-EQUO 3.118.191 PODEMOS-IU-EQUO 3.227.123
ECP-GUANYEM EL CANVI 614.738 ECP-GUANYEM EL CANVI 853.102
COMPROMÍS 2019 172.751 PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV 659.771
EN MAREA 17.726 PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU 347.542
     
11.404.161 10.531.384
Vots 872.777
Percentatge 8,29%

 

Els resultats del front autoanomenat d’esquerres també en aquest cas guanyen molt menys del que podria semblar. Dels 875 mil vots nous, 160.000 provenen de l’augment de participació a Catalunya, i segurament una part molt significativa de la resta de vots provenen d’un pool de dónes abstencionistes, poc significades políticament, però que en aquestes eleccions s’han despertat alarmades amb la possibilitat que el feixisme en provoqués una regressió de drets. Si no contem amb l’augment a Catalunya de les forces autoanomenades dialoguistes, que pugen un 11%, l’augment de vot d’aquest bloc és només d’un 5%, per sota de l’augment de participació total. I això que aquest bloc governa l’estat, cosa que normalment absorbeix molt vot conformista.

De manera diametralment oposada al cas de les dretes extremes, en aquest cas la percepció de vot útil (inexistent fa 3 anys) ha permès aquest eix materialitzar un augment molt considerable d’escons amb uns resultats relativament calcats als anteriors, a cost que la majoria d’aquests escons passessin a mans del PSOE.

 

La conclusió és clara. Tot i que pugui semblar que a Castella hi ha hagut un tomb cap a l’esquerra, els resultats electorals tenen molt més a veure amb errors d’estratègia i eventualitats de les formacions que no pas amb un canvi de perspectiva. I això cal tenir-ho en compte i molt present, perquè en unes eventuals noves eleccions, si les dretes i P’s deixen de fer el ruc els resultats poden canviar en gran mesura un altre cop.

 

 

A Catalunya el canvi és molt més evident i radical

A nivell de Catalunya encara no estem allà on volem estar, però tot i així, el canvi ha estat radical. Els resultats a nivell castellà ens demostren la importància dels canvis en l’electorat que hi ha hagut a Catalunya.

 

Forces republicanes

 

2019   2016  
ERC-SOBIRANISTES 1.015.355 ERC-SOBIRANISTES 632.234
JxCAT-JUNTS 497.638 CDC 483.488
FRONT REPUBLICÀ 113.008 SI 7.418
1.626.001 1.123.140
Vots 502.861
Percentatge 44,77%

Els vots a les forces netament independentistes ha crescut un 45%, i els vots nous a Catalunya per les forces republicanes explicites guanyen 500 mil nou vots. Tants vots nous a les forces republicanes a Catalunya (amb un 17% de la població) com a la resta de l’estat han rebut les forces que s’hi autoanomenen d’esquerres.

I aquest és un valor especialment important si tenim en compte tres factors que no es poden menys tenir.

En primer lloc, els comuns han presentat un candidat independentista. Això els pot haver fet perdre vots cap al Psc, però també ha fixat la frontera cap a ERC i tot i així ERC arrossega un munt d’electors.

En segon lloc, el Psc i els comuns han desenvolupat un discurs molt més escorat cap a les posicions republicanes, si ve no en el fons, sí en les maneres, intentant abanderar el diàleg (per molt buit que sembli ser) i la necessitat d’establir un pacte amb l’estat, presentant un candidat independentista de cap de llista. Com veurem, això els ha comportat un augment de vots, i tot i així, les forces d’adscripció nacional pugen molt.

En tercer lloc, en aquest cas, es demostra que un bon posicionament «comercial» unit a una estratègia de llistes separades és una molt bona opció. ERC ha pogut trobar electorat nou a la bossa dels comuns i sociates mentre que Front Republicà ha pogut rascar a la bossa d’aquells que volen anar més ràpid cap a Ítaca.

En tercer lloc accèssit, el dia que JxCat abandoni la posició defensiva i es llenci a l’atac de la bossa de centre dreta de C’s, PSC i PP, obtindrà uns rèdits brutals. No és senzill, però ERC mostra que és possible i quin és el camí. La bossa de vots de JxCat inclou l’antiga unió democràtica de Catalunya, una part importantíssima de l’electorat del PPC que ha quedat totalment orfe i un munt de votants de C’s i del PSC que estan fent la seva personal transició nacional. Cal establir ponts de diàleg i vies de trànsit des d’aquestes bosses de votants, que semblen tan allunyades del projecte Republicà.

 

 

Forces dialoguistes

Un dels ressorts que demostren el terratrèmol que han significat aquestes eleccions a nivell nacional és, justament, que les forces que fan frontera amb les republicanes, en comptes de baixar resultats com a conseqüència de l’èxit impressionant de les primeres, milloren els seus propis resultats.

2019   2016  
PSC 958.343 PSC 559.870
ECP-GUANYEM EL CANVI 614.738 ECP-GUANYEM EL CANVI 853.102
1.573.081 1.412.972
Vots 160.109
Percentatge 11,33%

Que el PSC recuperi una part tant important de l’electorat em sembla poc transcendent. Entenc que l’efecte vot útil els ha afavorit molt, el discurs del (fals?) diàleg també i han recuperat una part del vot cedit a C’s. Com veurem a l’últim punt, els 116 mil vots que perd la suma PPC+VOX respecte al 2016 són menors que els 96 mil vots que augmenta C’s. Aquests 20 mil vots han anat a parar a algun lloc, possiblement a l’abstenció, però segurament han saltat al PSC.

 

Forces feixistes desacomplexades (no autoanomenades)

 

Finalment, a Catalunya, les forces que s’han vingut anomenant el trifachito en aquesta campanya baixen lleugerament, cosa que els provoca una gran patacada donat l’augment tant considerable de la participació.

2019     2016
Cs 477.096 Cs 380.497
PP 200.209 PP 464.538
VOX 148.481 VOX 198
PxC 722
   
825.786 845.955
Vots -20.169
Percentatge -2,38%

Res a dir, encara és apassionant veure com mantenen tants bons resultats quan tots els partits d’àmbit castellà han fixat l’odi a Catalunya com la seva bandera electoral.

En tot cas, un detall curiós i rellevant és el desastre del PP. Molt més rellevant que el que podríem imaginar a primera vista.

Posar una dona argentina a liderar un projecte missogen i «de raza» em sembla un moviment naïf. La Cayetana va començar la campanya insinuant que els catalans érem racistes i que ens oposàvem identitàriament a aquells que venien de fora. Sembla que els sus votants li han volgut donar la raó.

Però el més significatiu de tot plegat és que el PPC català es queda totalment orfe. La Cayetana és un element forani que no pot esdevenir l’enllaç entre el PPC històric i les famílies que històricament s’hi relacionaven i la cort. Mantenir-la implica que el PPC deixarà de tenir cap mena de representació ni influència a Castella. Haurà de saltar i deixar al seu lloc Joan López Alegre, que si no vaig errat és un outsider que va marxar del partit i relacionat amb SCC.

Havent perdut UDC i ara amb un sol diputat del PPC, ara per ara una forània sense relació amb Catalunya, l’IBEX i les 400 famílies es queden sense influències al congrés dels diputats. I això és tant com dir que la branca catalana de l’IBEX es queda sense influències a l’estat. I més tenint en compte que els ponts que encara bastien amb el CDC els han desaparegut. Zero influència. Acostumats a tenir 10 o 15 diputats servils disposats a qualsevol ingerència ( entenguis que no ho jutjo, només ho reflecteixo), passen a tenir-ne 0 o com a molt 1 a mitges. Un desastre.

La seva influència a Madrid es reduirà a allò que puguin influir en el monstre que ells mateixos van crear, C’s i al PSC. Però si hom veu la llista de diputats de C’s que els queden, 1. Inés Arrimadas García, 2. Antonio Roldán Monés, 3. José María Espejo-Saavedra Conesa, 4. Fernando Tomás de Páramo Gómez, 5. Carina Mejías Sánchez

Sense conèixer-los i injustament googlejant-los durant 3 minuts, em sembla que el seu perfil s’allunya molt d’allò al que estaven acostumats. No són Duran i Lleida ni Sanchez Llibre ni Pere Macias ni Carles Campuzano. Ni Josep Piquè, ni Dolors Nadal ni Dolors Montserrat ni Jorge Moragas. Ni en influència ni en predisposició.

Només els quedarà el PSC. I si bé PSC és un aliat fidel, no és ni molt menys una relació d’amor fraternal com la que la direcció de La Caixa, Banc de Sabadell, Gas Natural, Cuatrecases o laboratoris Esteve podien tenir amb mitja CDC, tota UDC i tot el PPC fa només 15 anys.

Eps, disclaimer, parlo des de la desinformació total. Només és intuïció.

En tot cas, em sembla una oportunitat d’or per fer veure a aquesta gent que les seves influències estan tant i tant tocades que la única opció raonable que els queda és començar a acostar posicions amb la República que està per néixer. Una gran oportunitat per JxCat per fer allò que calgui fer, encara que ens costi d’entendre.

 

 

Bé, això són els meus quatre cèntims. Segur que tot és massa evident o massa equivocat, però qui sap si algun dels punts que plantejo els he encertat.

 

La llarga espera

Us presento una analogia que em sembla que permet analitzar la situació amb perspectiva. Imagineu un camp de batalla del segle XVIII. Un immens camp acabat de segar on es troben les forces d’un i l’altre costat per entrar en batalla. A primera hora del matí les forces són ridículament descompensades, un 5% dels soldats es troben a les files de la gent lliure, el 95% restant, d’alguna manera, són a la banda dels repressors. Els repressors es troben còmodes en aquesta circumstància, tant que obliden cuidar les seves tropes i les tracten tant malament com sempre han fet. És l’hora Carod-Rovira. Les hores van passant i passa un fenomen que no esperaven. De la banda repressora comencen a desertar soldats. Alguns van a parar a fora del camp de batalla. La majoria canvien de bàndol. Els militars repressors estan astorats. En comptes de parlar amb la seva tropa i convèncer-los de quedar-se, arremeten contra ells i els maltracten, convençuts que la por els farà quedar on són. És la hora Ansar. Però lluny del que pretenien han aconseguit l’efecte contrari. Del que inicialment era un 5% s’ha passat a un 15% i després a un 30%. De cop una de les divisions que es trobava a la banda dels repressors canvia de bàndol. No ho suporten més i passen a les files de la gent lliure. En bloc. Són els convergents. El diàleg que han intentat no ha funcionat. Ans al contrari. Quan més va, més irracional es torna el bàndol repressor. I mentrestant, tot i que un a un i no de cop, els socialistes van canviant també de bàndol, i els comuns abandonen el camp de batalla per mirar-s’ho des de fora. Les tropes repressores fan una incursió i capturen els líders de les tropes lleials a la llibertat. De fet, no és difícil. Els mateixos líders s’havien posat uns metres més endavant que la gent i la possibilitat que allò passés era evident. Són les 12 del migdia i la situació ha canviat. Ara, al bàndol dels homes lliures hi ha el 47% de les tropes, el 43% resta a la banda repressora i la resta ha abandonat, de moment, el camp de batalla i s’ho mira des de fora. Els repressors, tot i tenir menys gent, tenen cavalls i artilleria. Els hómens lliures s’autoorganitzen eficientment en petites unitats, tot i que no estan molt coordinats.
Davant d’aquesta situació… us sembla que és el moment d’atacar? Jo crec que no. Encara que puguéssim guanyar ja la batalla, el cost seria terrible. 47% vs 43% més artilleria i cavalleria, no només no assegura la victòria, sinó que en cas de victòria serà una carnisseria brutal. I fet i fet, per molt que una part del bàndol lliure vulgui atacar i començar la batalla, no té cap sentit que un sol escamot, per molt que molt nombrós, ataqui, si no és que tot el bàndol està preparat per fer-ho.
A mi em sembla que, veient com estan sent els esdeveniments, amb l’objectiu de guanyar la batalla, l’estratègia i la tàctica demanen mantenir-se ferm, expectants. Avançar posicions al camp, sense llençar-se a l’atac. Enlloc no està escrit que no puguem acabar sent 60% vs 30%. L’obsessió ha de ser com aconseguir estirar, un a un, aquells soldats i comandaments de l’altra bàndol que puguem anar arrossegant. Paciència. Les batalles no les guanya qui ataca abans, sinó qui ataca quan les condicions són les idonees. Ves a saber, potser ells acaben sent tant pocs que no cal ni atacar i s’acaben retirant (tot i que això sembla molt poc probable).

L’amenaça de les eleccions… per a quí?

Sembla que Pedro Sánchez “amenaça” d’avançar les eleccions castellanes. Els diaris i fòrums d’opinió publicada ja han decidit que aquesta és una amenaça a l’independentisme. Tot plegat fa una mica de gràcia sinó pena.

Jo plantejo… després del “no èxit” de la manifestació feixista del diumenge… qui és el que pot sortir més perjudicat d’un avançament electoral? El PSOE no sembla que en surti perjudicat, és possible que es mengi una part de l’electorat de P’s i a més es converteix en l’únic partit que pot fer ombra al feixisme declarat de C’s,PP, VOX (tot i que el PSOE al meu entendre és el feixisme no declarat).

Els independentistes tampoc tindran gaire problema amb un avançament electoral. Vaja, crec jo. La mobilització unionista a Catalunya no els serà fàcil si tenim en compte el trist paper repressor de la Castella imperial. Les enquestes manipulades del GESOP/ErPeriodico/PSC mostren que com a mínim el bloc sobiranista es manté inalterat i el que sembla és que pot haver un moviment de vots de C’s cap a PSC/Comuns o cap al republicanisme català.

Els que poden sortir més perjudicats de tot plegat són els que demanaven eleccions diumenge. PP, VOX i C’s. Dividir el vot entre 3 candidatures i no dues els pot sortir molt car. Avui en dia tenen el control del Senat, per la majoria absoluta del PP a la càmera. Però això no té perquè repetir-se. La majoria dels senadors s’escullen per províncies. Quatre per cadascuna. Amb independència de si la província té més o menys electors.

A la pràctica això vol dir que a la majoria de províncies castellanes i de les colònies s’assignen 3 senadors a la llista més votada i 1 a la segona.

L’elecció de senadors és totalment antidemocràtica, i per això es devia fer així, perquè així el senat el controla el feixisme sempre i per sempre. Com que cada votant pot votar a 3 senadors i les llistes per partit només tenen 3 representants, la gent en el 97% dels casos vota als tres senadors d’una mateixa llista. I com que això és així, els 3 representants de la llista més votada tenen assegurada la plaça.

Per exemple, a Lleó, al 2016.

Candidatura Nombre y Apellidos Votos Elegido
PARTIDO POPULARPP – PARTIDO POPULAR
Luis Aznar Fernández
Esther Muñoz de la Iglesia
Alfonso Jesús Rodríguez-Hevia González
110.019
108.102
107.055
S
S
S
PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOLPSOE – PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL
Graciliano Palomo García
Nuria Díaz de Geras Rodríguez
José Luis Martínez Matilla
75.433
71.942
69.688
S
N
N
UNIDOS PODEMOSPODEMOS-IU- – UNIDOS PODEMOS
Emilia Luisa Esteban Fernández
Raúl Martín Gil
Susana Carballo González
44.059
41.201
39.506
N
N
N
CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍAC’s – CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA
Ignacio Ramón López Fernández
Miguel Ángel Cuervo Santos
María del Mar Ordóñez Álvarez
28.380
24.545
23.812
N
N
N
UNIÓN DEL PUEBLO LEONÉSUPL – UNIÓN DEL PUEBLO LEONÉS
Luis Manuel Esteban Gutiérrez
6.099
N

Un repartiment proporcional hagués donat 2 senadors al PP, 1 al PSOE i 1 a P’s. I amb la llei d’hont també, 2 PP, 1 PSOE, 1 P’s.

Però el mètode antidemocràtic inventat pel feixisme de la transició dona automàtica i gratuïtament 3 senadors a la llista més votada i el primer de la segona llista.  Els 3 senadors que representen el 39% del vot se n’emporten el 75% de la representació.

I així és com tenyeixen de democràcia una cosa que no ho és.

Posició Nom Població Percentatge Densitat (hb./km²)
1a Madrid 6489680 13,75% 809
2a Barcelona 5529099 11,72% 715
3a València 2578719 5,49% 239,59
4a Alacant 1934127 4,10% 332,55
5a Sevilla 1928962 4,08% 137,36
6a Màlaga 1625827 3,42% 222,53
7a Múrcia 1470069 3,11% 129,94
8a Cadis 1243519 2,63% 167,23
9a Biscaia 1155772 2,45% 521,32
10a La Corunya 1147124 2,44% 144,29
11a Illes Balears 1113114 2,35% 222,97
12a Las Palmas 1096980 2,32% 269,73
13a Astúries 1081487 2,31% 102
14a Santa Cruz de Tenerife 1029789 2,19% 304,03
15a Saragossa 973325 2,07% 56,3
16a Pontevedra 963511 2,05% 214,1
17a Granada 924550 1,95% 72,6
18a Tarragona 811401 1,72% 128,3
19a Còrdova 805857 1,71% 58,5
20a Girona 756810 1,60% 127,4
21a Guipúscoa 709607 1,50% 370,5
22a Toledo 707242 1,48% 45,4
23a Almeria 702819 1,48% 79,3
24a Badajoz 693921 1,47% 31,8
25a Jaén 670600 1,43% 49,7
26a Navarra 642051 1,35% 65
27a Castelló 604344 1,29% 91,1
28a Cantàbria 593121 1,26% 112,7
29a Valladolid 534874 1,13% 65,8
30a Ciudad Real 530175 1,11% 25,9
31a Lleó 529799 1,11% 32,1
32a Huelva 521968 1,10% 51,2
33a Lleida 442308 0,94% 36,2
34a Càceres 415446 0,88% 20,9
35a Albacete 402318 0,85% 26,9
36a Burgos 375657 0,80% 26,7
37a Salamanca 352986 0,75% 28,6
38a Lugo 351350 0,75% 35,9
39a Ourense 333257 0,71% 46,1
40a La Rioja 322955 0,69% 64,1
41a Alaba 319227 0,67% 107,1
42a Guadalajara 256461 0,55% 20,7
43a Osca 228361 0,49% 14,6
44a Conca 219138 0,46% 12,7
45a Zamora 191612 0,39% 18,4
46a Àvila 172704 0,37% 21,4
47a Palència 171668 0,37% 21,4
48a Segòvia 164169 0,35% 24,2
49a Terol 144607 0,31% 9,7
50a Sòria 95223 0,20% 9,2
51a Ceuta 82376 0,17% 4355,6
52a Melilla 78476 0,16% 5674,2
TOTAL 47190493 100% 93,17
Població Percentatge de Població Senadors Percentatge de senadors
Territorio Nacional 28513328 60,42% 148 72,55%
Territori República 9724224 20,61% 28 13,73%
Territori en disputa 8982990 19,04% 28 13,73%

Hi ha alguns senadors més determinats per les autonomies, però ni de llarg eviten la sub representació que suposa aquesta elecció arbitrària de normes i províncies.

Bé tot plegat me’n vaig per les branques. El que volia indicar és que la composició del senat depèn directament de quina és la llista més votada. I aquest és un gran què. A les eleccions del 2016, la llista més votada era el PP perquè el que li prenia C’s al PP era similar o menor al que li prenia P’s al PSOE. Però… si resulta que el PP ha perdut l’hegemonia i a més VOX els pot pendre un 5-20% del vot, la possibilitat que desapareguin del Senat i que aquest estigui pràcticament en la seva totalitat en mans del PSOE és altíssima.

I el mateix que els pot passar al Senat els pot passar al congrés. Vox farà una queixalada significativa al vot de PP i C’s. I a l’hora de repartir diputats, la llei d’hondt i les circumpscripcions petites castiguen extraordinàriament les llistes que no són conjuntes.

Poden trobar-se, fàcilment, que guanyen en vots sumant tots tres i perden clarament en nombre de diputats.

Serà curiós com, de cop, “las normas que nos dimos entre todos” es convertiran ràpidament en ocupas i tongo electoral.

En tot cas, jo no aniria tant alegrement demanant eleccions, perquè te les poden concedir, i a més fer el paripé i pretendre que les fas en contra dels independentistes.

Alan Turing, l’informàtic que va guanyar una guerra

Alan Turing fou el primer informàtic. Tan pioner que de fet els ordinadors encara no existien quan ell va guanyar la segona guerra mundial.

Si n’heu vist la pel·lícula, sabreu que els alemanys tenien un sistema d’encriptació dels missatges que s’enviaven per ràdio indestructible. Tenien unes màquines increïbles que mitjançant rodets i politges eren capaces de codificar i descodificar missatges que s’enviaven en clau.

Els anglesos estaven perdent la guerra fins que Alan Turing, el pare de la informàtica, va ser capaç de crear una immensa màquina que era capaç de descodificar els missatges en clau que s’enviaven els alemanys.

Però no fou la màquina la que va guanyar la guerra. Aquesta només va ser el primer pas. El que va guanyar la guerra és que els anglesos, un cop van descobrir el codi, van fer el pas més intel·ligent de tots. Van dedicar-se a decidir quins missatges interceptats podien utilitzar i quins no. L’objectiu: que els alemanys no descobrissin que tenien la màquina descodificadora. Si els anglesos haguessin començat a esquivar tots els atacs dels alemanys, aquests en poc temps haguessin descobert que els havien trencat el codi, i haguessin cercat una altra manera de comunicar-se.

Per evitar-ho, els anglesos van haver de decidir cas per cas, quins dels atacs alemanys evitaven i quins d’ells deixaven que els fessin mal. Meticulosament. Sàdicament. Van haver de decidir que es perdien moltes i moltes vides aliades perquè els alemanys no havien de sospitar que tenien les comunicacions intervingudes.

I evidentment, la societat anglesa no en sabia res d’això. No ho va saber fins temps després d’acabada la guerra.

Us explico això perquè crec que hem de posar en perspectiva el que ens va passant com a país. Fa dos anys vam estar mesos sense govern perquè la CUP i JxSí no es posaven d’acord amb qui havia de ser el president. A l’últim moment va acabar essent Puigdemont i ara, si mirem enrere tots convindrem que és una opció molt millor que no pas que hagués continuant essent president el MHP Mas.

En aquells moments ens va semblar que era la CUP la que forçava innecessàriament la investidura. Pot ser. Però també pot ser que la agònica negociació no respongués a la necessitat de la CUP de marcar posició per evitar que Podemos es menges el seu terreny. Segurament qui necessitava més la llarga i agònica negociació era Mas i l’equip del CDC, que tot i saber que Mas no podia ser president, necessitaven aquest teatre perquè els seus votants acceptessin la nova aritmètica parlamentària.

Tot plegat va ser una sort o una necessitat que la investidura fos tant agònica. I d’aquell incident en va sortir un bloc nacional molt més fort.

Ara, crec, estem en mig d’un procés similar. Sembla que ERC i JxP no es posen d’acord. Estratègies diferents. Però potser és que no es poden posar d’acord. No encara. Perquè la situació actual de desgovern i feixisme desbocat ens afavoreix. Com podem convèncer als nostres conciutadans que se sumin a la República si no és demostrant-los com dia a dia cada cop és més injustificable no fer-ho?

Veurem amb el temps si el desgovern actual és o no una bona cosa.

Jo penso que anem bé. I s’acosta la primavera.

Rússia contra Napolió, el temps juga a favor nostre.

Al 1812 Napoleó, després de controlar tota l’Europa occidental, va decidir atacar Rússia. Per a fer-ho va utilitzar l’exèrcit més gran que s’havia vist mai, de prop de 700.000 homes. La guerra va començar al Juny. Els russos s’havien preparat per la guerra, però no eren tants, i, sobretot, no tenien la tecnologia militar de que gaudia Napoleó, amb el que tot i reunir uns 500.000 efectius, no podien presentar batalla a camp obert. Qualsevol batalla a camp obert l’haguessin perdut estrepitosament. Els francesos tenien centenars de milers de cavalls, milers de canons i una estructura militar ordenada i moderna pràcticament invencible.

Així que els francesos van arribar al setembre a les portes de Moscú. En aquells moments, els russos ja havien aconseguit reunir prop de 900.000 homes, però tot i així, en comptes de presentar una batalla que segurament haguessin perdut, després de resistir una mica, van deixar entrar els francesos a la capital de facto, Moscú.

Ara, abans que entressin els francesos, els russos van fer dues coses a Moscú. La van desallotjar i hi van calar foc. La ciutat era bàsicament de fusta, així que el foc la va destruir completament.

Quan els francesos van ocupar Moscú, van trobar que no tenien una capital que els permetés prendre el control sobre res, i, sobretot, es van trobar que l’hivern començava a entrar i que sense provisions ni capital ni lloc on raure, la seva superioritat restava molt disminuida.

I llavors va ser el torn dels russos. Quan l’hivern va començar amb força, els russos van començar a atacar les posicions logístiques dels francesos. Evidentment els russos es movien molt millor sota zero que els francesos. Els francesos van haver de començar a menjar-se els cavalls que portaven i això els va obligar a desplaçar-se a peu. Centenars de milers morien o se’ls congelaven mans i peus. El fred els matava.

A més, una gran part de l’exèrcit francès, format per mercenaris dels territoris ocupats, van canviar de bàndol. El resultat? El gran exèrcit francès va perdre el 80% dels efectius, la majoria mentre es retiraven en aquell hivern glaçat.

 

Aquesta història té moltes analogies amb la nostra actual. Passo a descriure’n algunes.

a) El temps metereològic és un factor important. Determinant. La nostra força és el carrer. La revolució dels somriures. Igual que els russos van haver de patir a l’estiu i van haver d’esperar a l’hivern per contra atacar, nosaltres hem hagut de patir a l’hivern i esperar a la primavera per contraatacar. La resposta ciutadana no és la mateixa quan les nits són gèlides que quan són càlides. Sortir al carrer i ocupar indefinidament places i punts estratègics s’ha de fer un cop entrada la primavera. Intentar-ho al desembre o al gener està cridat al fracas.

b) Els historiadors encara discuteixen sobre el fet de si els Russos van utilitzar aquesta estratègia volgudament o per casualitat. Tant li fa. De la mateixa manera, la nostra situació actual és insignificant. Si hem de tenir un president de la generalitat a l’exil·li o un president de la república a l’exil·li i un primer ministre a la generalitat, és poc important. El que és important és que estem mantenint les posicions mentre entra la primavera. Per això ells estan nerviosos i ens ataquen amb l’Escola.

c) Moltes coses que van fer els russos no les haguessin fet uns mesos abans. De juny a setembre van passar només 4 mesos. Estic convençut que si el Tzar hagués proposat cremar Moscú al Juliol, qui hagués saltat és el Tzar. La nostra resposta ciutadana, pacífica i contundent, arribarà quan hagi d’arribar, i no abans. Farem coses que ara no ens podem imaginar.

d) Part de la derrota francesa fou deguda al canvi de bàndol d’una part important de la tropa. Finalment, aquesta és una de les nostres cartes. L’adscripció nacional de l'”a por ellos” se’ls esgota. Ok, ja ens heu colpejat. I ara què? Què penseu fer? La resposta de l’estat ha convertit la seva democràcia imperfecte, ja no en una no democràcia, sinó que s’han carregat fins i tot l’estat de dret. Ja no tenen TC ni jutges. Ni estat de dret. Les seves propies lleis se les salten quan decideixen arbitràriament que uns van a la presó i els altres no. Perquè sí. Els canvis de bàndol estan arribant, i seran cada cop més.

En definitiva, al començament del setembre a qualsevol rus li podia semblar que la guerra estava totalment perduda, i en canvi estaven a punt de guanyar-la contundentment. De la mateixa manera, la nostra posició a finals de febrer és molt més sòlida que el que sembla.

Anem guanyant i guanyarem.

Ha guanyat Ciutadans. Visca!

Uns quants apunts respecte a les eleccions d’ahir. Només han passat unes hores des que sabem els resultats, així que deixo anar algunes coses que em sembla que no s’han dit encara. Per la vostra reflexió.

Número 1.

El fet més important a hores d’ara és la victòria aclaparadora de C’s. Aquesta victòria marcarà el futur. C’s a destrossat i de quina manera el PP. El que va passar ahir és el principi d’una guerra civil sanguinària a la Corte madrilenya. El partit frontissa que van crear per evitar la pujada de Podemos i sobretot per suprimir el poder català i basc al Congreso està a punt de menjar-se els partits del poder. El poder mateix.

Li han donat tanta força mediàtica per intentar aturar-nos, tanta televisió gratuïta, tantes entrevistes que no eren més que publicitat encoberta que els ha crescut un monstre de proporcions incontrolables. I ara amenaça amb menjar-se’ls si no l’aturen.

La guerra civil pel control de Castella està servida. Molta gent està al poder a Castella per la posició que ocupen al PP ells o els seus familiars. Alguns canviaran de bàndol, total C’s és de la mateixa pasta corrupta, feixista i nepotista. Però per a molts d’ells el canvi implica perdre la posició dominant. Passar de dalt de tot de la cadena tròfica a sota de tot.

I a sobre hi ha els processos oberts per corrupció. El PP necessita imperiosament mantenir-se en el poder, perquè si el perden no controlaran més els jutjats, i sense controlar els jutjats poden acabar molts a la garjola.

Sumeu-hi una altra cosa. Si molt no m’equivoco, el 2018 i el 2019 seran anys negres per l’economia castellana. L’economia de Castella viu del crèdit a tipus zero i sense límit que ha existit al món durant tots aquests anys. Però això s’acaba. I quan pugi l’interès, a partir del gener, de cop es trobaran amb el pagament d’un immens deute que han anat acumulant durant tots aquests anys. I només hi podran fer front retallant les pensions i retallant el Gobierno. Qui voldrà rebre aquesta patata calenta? Ningú.

Tot plegat, aigües molt mogudes. Una gran oportunitat per nosaltres. Una gran sort que C’s hagi estat primera força, perquè implica que PP s’ha convertit en la última. A un pam de sortir del parlament. El seu bloc unitari s’ha trencat. La seva espanya mediàtica idíl·lica ha rebentat. La guerra mediàtica també està servida.

Número 2.

No aconseguim trencar les seves defenses, però ara tenim temps per fer-ho. Amb el 47,7% del vot no podem optar per la via directa a la República. El percentantge s’ha mantingut pràcticament inalterat des de fa 2 anys. És evident que aquestes dades amaguen una realitat, no és el mateix el que comportava la independència fa 2 anys que el que comporta ara. La realitat d’ara és molt més agre que la que votàvem al 2015 quan pensàvem que la UE mantindria el feixisme castellà a ratlla. Categòricament el vot del 2017 és molt més determinat que el del 2015. Però tot i així, no arriba al 50%.

Hem d’arribar a les zones unionistes. Els hem d’obrir els braços i el cor. No només hi hem d’anar. Hi hem de ser. ANC i Òmnium han de crear una estratègia clara en nom de la República per ajudar tots els nostres conciutadans unionistes que estan abduïts per la televisió. Jo proposo #apadrinaUnCiutadà. Una iniciativa perquè cadascú de nosaltres apadrini un ciutadà unionista amb problemes. Que els ajudem en tràmits, en afectes, econòmicament. Sempre en nom de la República. Que trenquem aquesta barrera social que estem creant i anem a l’ofensiva per aconseguir guanyar-nos el cor de la gent necessitada que han omplert d’odi contra nosaltres. Anar amb el lliri a la mà i regalar-los-hi. Sistemàticament. Massivament. 1 a 1. Teixir complicitats.

També cal que abracem els Comuns i els Sociates. Creem un projecte comú amb ells fins allà on puguem. Incorporem-los a la República.

 

 

Bé, són dues reflexions. Això va per llarg, però anem molt bé. Haver resistit a l’escapçament dels líders, al poder de l’IBEX i al mediaStorm és un gran pas. Ara, amb tranquilitat i resilència, marquem-nos com objectiu incorporar un 15% més de població al somni.

 

Recuperem els somriures

Aquest últim mes i mig han passat tantes coses, i tant bèsties, que se’ns fa difícil agafar la perspectiva necessària per valorar on som i què hem aconseguit. És per això que em sembla que ens cal entendre què estem fent, cap a on anem, i quins són els passos imprescindibles per aconseguir-ho.

L’1-O vam demostrar que som molts i que estem molt decidits. 2.040.000 persones van dir el seu Sí a la República tot i la repressió que la Cort Castellana va generar. Ens vam mantenir forts i determinats, fent-los saltar un a un tots els dics de contenció que havien posat. Jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació dirigits, poder econòmic. Va ser tanta i tant clara la nostra determinació que els vam forçar a cometre un munt d’errors. Van haver de moure un munt de fitxes d’aquesta partida d’escacs que no volien moure.

Aquest era l’objectiu principal de l’1-O. Fer entendre Castella que sense negociació estan abocats al desastre. Que per aturar la República se’n duran per davant el Reino.

I ho vam aconseguir. Molt per sobre de les previsions. L’ANC i Òmnium ens avisaven que 1.000.000 de vots serien un èxit, coneixedors de la repressió que Castella volia infringir. I vam aconseguir doblar la xifra.

Ara bé, també hem de reconèixer que el NO va ser significativament petit. La minoria silenciosa no es va mobilitzar, o dit d’una altra manera, es va mobilitzar com els demanaven els seus, que és quedant-se a casa.

Després del referèndum feien falta unes eleccions que consolidessin els resultats. El referèndum tenia com a objectiu mostrar la cara més real i feixista del règim del 78 (aconseguit) i ensenyar a tothom com podia ser una República real, dirigida pel poble i per al poble. Però feia falta que tothom participés en la decisió, i per això feien falta unes eleccions.

Per això el president va declarar la independència sense tirar-la endavant. I per això va proposar fer unes eleccions el 21-D si Castella alliberava els dos primers presos polítics i no tirava endavant l’article 26.

Ara bé, les eleccions del 21-D declarades pel president haguéssin resultat poc comprensibles per nosaltres i ells van decidir facilitar-nos la feina continuant la repressió i aplicant un 155 que acabava en les mateixes eleccions que proposava el MHP.

I després van decidir tancar a la presó el govern.

La sensació que ens pot quedar és que no hem aconseguit gaire res. Però això és un miratge que hem de treure’ns de sobre quan més aviat millor. Hem fet unes passes de gegant. De gegant.

a) Hem capgirat les enquestes pel que fa a la independència, saltant en dos mesos 10 punts en el posicionament de la ciutadania catalana.

b) Hem fet veure al món que Castella s’assembla més a Turquia que a cap democràcia centre europea.

c) Castella s’ha vist obligada a treure’s la careta de “la democracia que nos dimos entre todos”.

d) El PSC i el PSOE han demostrat per la via dels fets que són una versió edulcorada del PPC i el PP.

e) Hem aconseguit que una part molt important dels nostres conciutadans sentin vergonya de pertànyer al bàndol dels maltractadors, per molt que en aquests moments sembli que vagin guanyant.

f) Hem col·locat el problema a la taula d’Europa i del món occidental, que fins fa un mes ni tant sols sabia que existíem.

Ara bé, cal que siguem conscients que la partida que estem jugant és llarga i que tot just hem començat a jugar una de les mans.

Cal que siguem conscients que només aconseguirem guanyar la partida si guanyem el cor de tots els conciutadans que puguem. I que només ho farem com ho hem vingut fent des de fa dècades, amb alegria, amb orgull, amb somriures. Demostrant-los que la República ciutadana i pacífica és molt millor que el Reino repressor i corrupte. Obrint-los els braços i el cor i convidant-los a afegir-se al projecte.

Els que han canviat de parer estan molt tendres encara. Un excés de pressió els pot desencantar. Cal radicalitat democràtica. Cert. Cal que aturem el país demà i que el dissabte fem una gran manifestació. D’acord. Però també cal que tinguem clar que això no és un tema que es resoldrà en setmanes, sinó que falten molts mesos o potser anys.

I cal que les nostres accions vagin sempre orientades a afegir més i més gent al projecte. Per exemple, la peregrinació a Brussel·les és una gran oportunitat. Si aconseguim ser centenars de milers, la nostra veu se sentirà amb força i els nostres conciutadans ens recolzaran conscientment o inconscient. Molt més que no pas si els tallem una carretera quan van a treballar.

Estem guanyant. Anem molt bé. Aquests dies em fixava com a Facebook i Twitter un munt d’antics companys d’escola, d’amics de joventut i de familiars dels més insospitats han deixat la seva habitual equidistància o silenci per fer campanya pel país. És la següent tongada, la que ens obra la porta a més i més gent.

Aquesta és la via. I potser trigarà anys. De fet, si us hi fixeu, l’Honorable Vicepresident Junqueres ja ens va avisar que hauríem de lluitar les municipals (2019), i el fet que es presentin llistes separades respon justament a aquest fet, que cal que a la nostra banda hi hagi democràcia també i puguem definir velocitat i eix social de tot plegat.

Quan temps trigarà? Bé, la resposta és a les nostres mans i dependrà i molt dels resultats que obtinguem el 21-D.

I només obtindrem grans resultats si som capaços de sobreposar-nos i tornar a somriure. El nostre projecte és il·lusionador. És el seu que és un infern. Deixem que siguin ells els que neden en la seva bilis.

 

 

 

 

Reserveu-vos el 21 de desembre

Disclaimer: No tinc cap mena d’informació privilegiada que em permeti concretar el que us expressaré a continuació.

Estem en un moment d’alta confusió. Com va demanar el MHP cal paciència, perseverància i perspectiva. El relat que es va construint ens deixa descol·locats. Perspectiva és la paraula clau. La República s’ha declarat, sembla, i els nostres haurien d’estar defensant-la activament, sembla. Tot i així tot indica que alguna cosa grinyola.

La física quàntica ens explica un món en el que les partícules actuen com ones, es troben en diferents posicions i estats a la vegada fins que es fa una observació. Només quan observem una partícula l’ona es trenca i emergeix una resposta concreta. Això sí, per observar la partícula cal actuar sobre ella i per tant un cop observada agafa una altra direcció i torna la incertesa.

Actualment estem en un món polític quàntic, amb una realitat sobreposada. I encara no hem fet la observació definitiva.

El referèndum de l’1-O va deixar una variable a l’aire. Vam comptar prou vots del Sí com per proclamar la república, però no vam comptar prou vots del NO com per assegurar que una part significativa de la societat, contrària a la llibertat, reconeixeria els resultats. No em refereixo a reconèixer formalment els resultats. Això, molts d’ells no ho faran mai. Sinó a entendre que els del Sí som més que els del NO. Com a demòcrates i com a republicans, hauríem d’estar oberts a la possibilitat de comptar tots els vots, sempre, això sí, que les eleccions es facin en llibertat, sense un panorama en el que ens diguin que si votem mantenir la república, llavors tancaran a la presó els nostres representants. Això no és democràcia.

Crec que no és prudent explicar fil per randa el que està passant. Part del secret i la indeterminació és imprescindible perquè els més eixelebrats no rebentin el pla. Ara bé, també és imprescindible tenir present una cosa. Reserveu-vos el 21D perquè el més possible és que haguem d’anar a votar per defensar una altra vegada la República. Per deixar palès que des del 27S del 2015 han passat moltes coses (com que el PSC/PSOE/C’s s’ha arrenglerat amb el Rajoy més corrupte o que el conte de fades de Csqep s’ha demostrat inviable). Per mostrar a tothom que som ja més del 50% de tots els que votaran.

Oblideu-vos de si són eleccions autonòmiques o si són eleccions forçades per un estat estranger. Deixeu l’orgull a banda. Estem construint una república per tothom i cal que tothom s’hi senti interpel·lat. Els naixements de les repúbliques són lents. Les celebracions disteses i plenes al 100% d’alegria deixem-les per l’any que ve o l’altre, a la celebració del primer any de república. Ara encara estem en guerra. Guerra pacífica, guerra democràtica, però guerra.

Això vol dir abandonar el govern i el parlament? Ni molt menys. Al contrari. Ara és quan més fidelitat els hem de mostrar, perquè en qualsevol moment ens poden cridar a files per tirar endavant definitivament el que ara sembla que avança a mitges.

No és segur que les eleccions es facin. Davant tenim el Reino de España, l’estat més trampós i vergonyant que existeix a Europa. Però nosaltres tenim una clau fonamental. Sense la col·laboració dels nostres ajuntaments i de la nostra gent, pacífica però decidida, aquestes eleccions no es podran fer. Si els nostres ajuntaments, a petició del nostre president electe diuen que no obren els col·legis electorals, si la nostra gent es planta pacíficament davant dels llocs de votació de manera massiva, pacífica però ordenada i determinada, no aconseguiran ni de llarg els 2040000 vots que necessiten per pretendre que el NO és majoria. I això que l’1-O vam perdre molts vots pel camí en forma de col·legis tancats abans d’hora, violència paramilitar i confiscació d’urnes.

Si ens presentem a les eleccions, encara que cridem a no fer-les i boicotejar-les, els nostres interventors podran bloquejar la seva intenció de fer tongo electoral i inventar resultats. I sense resultats determinants, el que queda és el referèndum de l’1-O.

A més, fixeu-vos en un detall determinant. El dia de la proclamació de la república, la prima de risc del reino en comptes de pujar va baixar. Com s’explica? S’explica perquè TOT el deute castellà l’està comprant el BCE. Europa li està dient al Reino de España que el recolzen, sí, però donat que el Reino ha fet el que pretenia fer dijous el MHP, i no el que havien dit que farien, sembla que també li estan dient que aquest recolzament passa per dirimir la qüestió en un referèndum final en el que tothom estigui cridat a votar.

Si guanyem aquestes eleccions, què els quedarà a Madrid sinó acceptar la independència? No poden pretendre tornar a començar amb eleccions noves. Si les guanyem encara que no aconseguim una majoria del 50% de vots, els bolquejarem qualsevol intent de “poner orden” i la partida s’allargarà.

Si, com sembla, PP+PSc+C’s presenta una llista única i Csqep rebenta en dos afegint els indepes a la nostra llista única, llavors tindrem el més semblant a un referèndum definitiu que hem tingut mai. I si al final admetem jugar aquesta partida, caldrà que tots i cadascun de nosaltres votem a favor de la República. No hi podrà faltar ningú. Absolutament ningú. Ni el dia de les votacions ni durant la campanya electoral. Ha de ser massiva com han estat els altres comicis i referèndums. Fa dos anys vam aconseguir el 48,2%. Crec que si ens mobilitzem de veritat, fidels a la república que ens demanarà que hi participem, després del que ha passat aquests dos anys, hem de poder arribar al 50% dels vots i, llavors sí, començar a treure’ns de sobre aquest estat asfixiant i corrupte amb el que convivim forçadament.

Les revolucions pacífiques volen temps i temps. Són extenuants. Però tingueu present que les revolucions violentes volen el mateix temps o més i produeixen molt més dolor.

Això sí. Tingueu claríssim que a Castella faran tot el que puguin durant aquests dies per fer por als indecisos i fer-los creure que la república és un infern. Sempre hem jugat amb una mà lligada a l’esquena. Però això ens enforteix. Ho fa més difícil i més llarg, però també ens determina, ens agrupa i ens uneix.

Estem fent el camí. I l’estem fent molt bé. No penseu ni per un moment que això és un pas enrere, al contrari, veieu-ho com una ofensiva. Anirem a atacar, pacíficament i decidida al seu camp. Els guanyarem al seu camp. Els invadirem les seves posicions des la democràcia i la pau.

El president va dir que donava 2 mesos a la negociació. I els dos mesos s’acaben el 21 de desembre. Guanyarem la nostra llibertat. N’estic plenament convençut.

El rei, SEAT i Volkswagen

El delegat de la generalitat a Madrid i durant molts anys periodista corresponsal a Alemanya Martí Anglada ha anunciat que el Rei Felip II va trucar a Volkswagen per requerir-los que la SEAT marxés de Catalunya.

Li dono credibilitat total a la informació. Martí Anglada és periodista i dels bons. No faria pública aquesta informació si no ho sabés del cert. Essent corresponsal durant tants anys a Alemanya és fàcil imaginar que algú amb contactes l’ha fet sabedor d’aquesta intromissió.

M’agradaria analitzar aquesta notícia. En primer lloc, quin sentit tindria aquesta pressió il·legítima i il·legal si no és que a Castella saben que Catalunya ja l’han perduda i que l’article 26 que pretenen aprovar divendres no és aplicable? Castella ja sap que l’article 26 no és aplicable a Catalunya, i hom pot intuir que la única raó per la que l’intenten aplicar és perquè el seu objectiu no és Catalunya sinó Euskadi i la resta d’autonomies. L’article 26 (155) el trauran a passejar a partir d’ara cada dos per tres a totes les altres autonomies aconseguint finalment desmuntar-les sense haver de reformar una constitució que saben que no és reformable perquè està en fals des de fa dècades, perquè saben que si la tornessin a votar o no seria refrendada o ho seria per un marge tan petit que no els serviria de res. L’article 26 és la nova LOAPA, un auto cop d’estat, com el del 81, en tota regla.

En segon lloc, com caurà aquesta notícia a la SEAT de Martorell? El reducte nacional-unionista de Martorell ha rebut del seu rei un cop de pala brutal. El seu rei els vol obligar a emigrar o els deixa sense feina. Als directius vinguts de Madrid això tant els fa. Però als 20.000 treballadors de la fàbrica… quants d’ells començaran a entendre que Castella ens vol mal a tots, per molt espanyols que pensin que se sentin?

En tercer lloc, imaginem que per alguna cosa a Volkswagen els donés per cedir a les pressions. On creieu que muntarien la fàbrica nova? Sabeu a on? ENLLOC! Volkswagen ja té un excés de fabricació a tot el món. Tenen fàbriques de sobra i cada cop que llencen un model nou les fàbriques lluiten acarnissadament per veure quina d’elles es queda la producció. Quina necessitat té Volkswagen de crear una fàbrica nova a algun lloc de la meseta i trobar i formar 20.000 treballadors nous si la opció més fàcil és la de repartir la producció entre les desenes de fàbriques que tenen arreu del món? Cap ni una. Si Volkswagen cedís a les pressions, potser compraria uns terrenys en mig dels Monegros o allà on els diguin. Però mai, mai, hi arribarien a fer una nova fàbrica, amb la titànica inversió que això suposa.

I finalment, però no gens menys important. Suposem que Volkswagen marxa i buida la fàbrica. Quedaria una fàbrica de cotxes gegantina buida, i tot un exèrcit de treballadors qualificats disponible. Just quan Tesla ha de trobar el lloc on començar a fabricar a Europa. Dos i dos fan quatre. Si la SEAT marxa no passaran ni uns mesos abans que Tesla, el futur de l’automoció, s’estableixi a la fàbrica de Martorell i comenci a fabricar les belleses de cotxes que fan per a tot Europa i part de l’Àsia.

El despropòsit de Madrid, el Rei i la Cort Castellana només respon a una realitat. Estan desbordats. Han perdut. Nosaltres guanyarem. Tranquilitat. Endavant les Atxes i radicalitat democràtica i pacífica.

A little explanation of why do they behave the way they do.

Spain never existed until 300 years ago. Yes there was a shared king by diferent kingdoms and counties but anyone had their rules and laws and interests and by any means they were independent countries such like Australia and UK are independent countries right now even if they share a Queen.

Now, some 500 years ago, Madrid was born in a middle of a desert as the capital of Castilla and the place were Castillian King rested for the most of its time. The location of Madrid does not respond to any natural placement. It is not in a middle of a historical road, or close to a river or the sea. The only reason for someone to live in Madrid was to be close to the Court and manage to have some living from the empire organization.

Same that happens in Brazilia right now, Madrid grow up with a big amount of people trying to scalate in the empire power structures. Some of them managed to do it. Lawers, politicians, army, huge fortunes and so, all of them fighting of a slide of power and king royalites.

That birth made Madrid a huge canibal of resources that needed to sustract resources from the territories it controlled. I don’t mind this is an exception. All big capitals do it. But the big difference between Madrid and other Capitals was that Madrid never atracted comerciants or fabrics or economic growth, because they were in the middle of nowhere.

Liberals and people with initiative used to go to Catalonia and other places, close to the sea and Europe and therefore a good place to make business.

That is how Castilla finished starting a war on Catalonia and incorporating it by force to what became Spain, a bigger Castilla but with the cultural heritage of Madrid’s Court.

Now, during centuries Madrid has tried to overcome its beginnings “terraforming” the Iberican peninsula in a way that made Madrid a “natural” place to do business. Everytime they tried their economy has collapsed because of excesive effort. Spain is the country in Europe that has got more state bankrupcies. Around 20 in 500 years.

They tried to create king roads that went from any corner of the peninsula to Madrid. Then railways, then higways, now fast velocity trains.

Not only the effort ruined spain once and again. Their worse mightmare is that everytime they made the problem of Madrid bigger. If you connect two near traditional selfsustained cities between them by any new transportation paradigm both of them rise. But when you connect places so distant and with an unpopulated near desert between them, what happens is that people that used to live in the towns do not go back and forth, they happen to go to live in the big Capital/Madrid, letting the towns without economic ecosystem and increasing the problem of sustaing a ever bigger city in the middle of nowhere.

Yet big fortunes arise when such mastodontic constructions are made, mostly between the people that is around the King’s court, so it is like a ball of snow.

Now, the only way to feed the growing monster is to have an army and substract huge amounts of richness form other places. Yet those places use to react and become independent when they have the opportunity. That is what happened during XVIII and XIX centuries with all latno-america.

Once you lose a place to substract richness from, you jump into the others left more fiercifull, yet you become a smaller weaker monster also.

Now, Catalonia has been military ocupied and boombed and arrassed every 50 years or so by spanish troups in orther to make us remain in Spain by force.

Our language has been forbidden and our freedom removed. Yet we stand up again and again.

It is a necessity. For example, half of our hard payed taxes go to Madrid and they never come back. Most regions of Spain receive much more money that we do even when we put most of that money.

And Madrid behaves the same that always. With this big recession, fast train railroads to no place has continued to be built, huge army contracts has been signed every year, all kind of connected people have obtained billions of Euros from failed projects. Madrid continues to esencially be the King Court with tens of thousands of people around the government trying to get their slide of the cake. Democracy is just a aesthetic face in Madrid. All judges and government lawers and powers and families are the same that when dictator Franco was in power. Nothing changed but a government that has never been stronger that “the system” and that “the system” has put them in.

I know that this seems like an exageration and that there is a lot of industries in Madrid right now and there is plenty of good people there and that they rise against fascism on Franco Coup d’Etat. I am not trying to fool yourself or myself. There are lots of nicer layers over the kernel and they have their strenghs. Most of them should never agree with my opinion and surely most catalans neither.

But in my opinion the kernel, their cultural heritage, is still there. And that is ultimatelly what makes them not wanting to negotiate at all, even if they, surely, are going to loose a lot. They simply never understood they had to negotiate anything with their colonies.