Els independentistes sempre hem oblidat una cosa que en política és fonamental. La inèrcia de la societat. La societat es mou amb una inèrcia, com una immensa pilota molt pesada.
És per aquesta inèrcia que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera.
Els independentistes, històricament, sempre hem oblidat aquesta inèrcia. Pensem, raonem i arribem a una conclusió de com ha de ser el nostre futur, i creiem que donat que tenim tant clar que la pilota ha d’anar en una direcció només cal cridar-ho fort i aquesta pilota canviarà de direcció.
Però la pilota és immensa i no podem pretendre canviar-li la direcció i el sentit si no és convencent a tots aquells que l’empenyen en la direcció contrària.
(segueix)
Per sort, i segurament gràcies al tant criticat Vice President del govern Tripartit, una nova força va aparèixer fa uns anys a part dels “independentistes”. Aquest nou corrent és el de “la gent que vol la independència de Catalunya”. Sembla el mateix, però no te gaire a veure.
Els independentistes històrics sempre han volgut canviar automàticament el sentit de la pilota, oblidant la inèrcia que la du en una direcció o una altra.
La gent que vol la independència de Catalunya és conscient que això no és possible. Que només si un gruix importantíssim de la societat empeny conseguirem reduir-ne poc a poc la velocitat. Que per aconseguir que la pilota agafi la direcció i la velocitat desitjada pot ser tant útil empènyer-la en la direcció contrària a la majoria com empenyer-la en la mateixa direcció que els altres muntanya amunt, conscients que l’energia que imprimim ara a la pilota ens serà tornada quan la força de la gravetat/realitat ens retorni irremeiablement muntanya a baix.
Per sort, nosaltres no sóm els únics que oblidem els efectes de l’inèrcia en la física política. Els castellans sembla que l’estan oblidant també.
Avui en Partal feia esment del fet que els castellans ocupen els màxims càrrecs institucionals dels nostres països. I és veritat. I nosaltres els hem ajudat a empenyer fort cap allà on ells volien. Però hem canviat lleugerament la direcció de la pilota. Prou com per fer-la pujar per una pendent tant i tant forta que per molts que siguin i per molt que empenyin no podran contra la força dels fets.
El que ells volien a Catalunya és evident. Volien governar en minoria i així poder justificar un pacte de mínims en finançament. Volien omplir-se la boca parlant del pacte entre totes les comunitats autònomes. Poder dir als que els ajuden a empènyer que l’oposició de CiU i ERC i PP al seu pacte era simple retòrica indocumentada. Que ELLS estàven al govern, i que ELLS sabien tant difícil com havia estat la negociació i que ELLS sabien tant bé com ens aniria a tothom amb el nou i patètic finançament.
Aquest era el seu pla. I l’haguessin executat tranquilament i a la perfecció si ERC s’hagués plegat a les exigències de Reagrupament i els hagués deixat fer.
El pla era senzill i sobradament provat. Trens sense diners, representació minoritària a l’aeroport del prat i un finançament de merda, però un parell d’anys d’inversions de l’estat a Catalunya. La mateixa tècnica que als jocs olímpics. Acompanyat per uns mitjans que dia sí dia també dirien que la culpa del que ens passa és nostra, com si el fet que un 50% dels nostres impostos no tornin mai no hi tingués res a veure.
Però ERC ha aprés de la física de la política i els ha deixat descol·locats. Amb ERC al govern tot canvia. Tot. Canvia perquè ERC també està al govern, ERC també està a les negociacions i ERC també sap com ens anirà depenent del pacte al que s’arribi. I és molt diferent que la oposició s’oposi a l’acció de govern que no pas que l’oposició i una part del govern s’hi oposin.
Així que els hem fet agafar un camí de pujada. I han oblidat la inèrcia. La seva solució ha estat simple, continuar empenyent en la mateixa direcció esperant que ERC no pogués aguantar més en la seva posicio “colaboracionista” i els deixés en pau amb la seva estratègia. Com? Incumplint els pactes, allargant l’agonia. Intentant no arribar a cap acord amb l’esperança que ERC no pogués aguantar la seva posició.
I sense adonar-se han anat muntanya amunt, cada cop més amunt. Cada cop amb més cansament i menys velocitat. I si esperàven trobar algun pla a dalt de la muntanya no el trobaran, perquè la crisi s’ha assegurat que la muntanya sigui només una immensa i infinita pendent.
La bola es va aturant. I per molt bon pacte que ara vulguessin fer, la crisi la passarem igual, i serà terrible. Si CiU i ERC diuen que és un mal pacte de ben segur que la gent s’ho creurà, no només perquè sigui veritat, sinó sobretot perquè la situació de l’economia del nostre país serà terrible fins i tot amb el millor finançament possible.
La bola va muntanya a munt i nosaltres hem après les lleis de la física. Per això en Carretero ha marxat sense fer sang. Per això ERC ha aplaudit Carretero quan ha marxat. Sense intentar enfonsar al que marxa. Tots som conscients ara que un cop la pilota comenci a rodar muntanya a vall caldrà algú a l’altre banda que empenyi en la direcció addient.
Estem molt aprop. La xiulada de la final de la copa del Rei ho demostra. L’estelada que portava a la mà en Piqué quan va recollir la seva copa ho demostra. El somni de la creació d’Espanya a partir del que existeix ara, de Castella, s’esvaeix. D’aquí a molt i molt poc la pilota començarà a canviar de direcció. I estigueu segurs que la inèrcia que hem tingut durant tant temps en contra llavors jugarà a favor nostre. I amb una energia enorme.