L'ombra de l'hegemó

Una part majoritària de la direcció del PSc ha optat per convertir el partit en una mala còpia de C’s. Les declaracions extemporànies i demagògiques estan a nivell de les de Ciudadans i la resposta del partit és el silenci o la no justificació 15 dies després de que s’hagin fet.

La seva justificació en aquesta deriva unionista sense condicions és que el 75% del seu electorat recolza les seves tèsis.

Evidentment, però, la direcció fa trampes al solitari. És clar que el seu electorat recolza les seves tesis. Si d’un dia per l’altre decidissin ser el partit nudista i recolzar una societat que anés despullada de juny a octubre, segur que també, els pocs que els votessin, estarien d’acord amb les seves tesis.

(segueix)

La trampa dels ocupes del PSC rau en tres punts:

1) No han fet primàries.

Les resolucions del 12é congrès del PSC diuen en repetides ocasions que el partit farà primàries per escollir els que es presentaran a les eleccions. Primàries obertes a la ciutadania. Aquestes primàries no es varen fer i la direcció va segrestar ilegítimament el partit.

La raó fou tant burda com falaç. Segons la direcció, l’avançament electoral no va permetre fer-les. És un argument falaç per tres motius principals. Primer perquè tothom podia sospitar que el moviment de la gran manifestació de l’11S2012 comportaria un avançament electoral. Segon perquè tenien temps material per fer-les. Tercer perquè no partien de cap candidat electoral. En Pere Navarro era un desconegut i no era presidenciable, només primer secretari, i posats a “crear” un líder, tant era un com un altre.

Aquest fet és un cop d’estat al PSC. El presidenciable del PSC no ha estat votat per les seves bases, al contrari, ha estat posat a dit per la direcció del partit EN CONTRA del que el mateix partit va aprovar al seu congrés.

2) No és el votant fidel el que ha de dirigir el posicionament del PSC, sinó el votant potencial.

Si una cosa queda clara en les infumables 115 pàgines de les resolucions de l’últim congrès del PSC és la voluntat manifesta de esdevenir el partit hegemònic de l’esquerra del país. Per cada vegada que diuen que són unionistes, diuen 3 vegades que són federalistes i 30 vegades que volen tornar a tenir una posició hegemònica a l’esquerra i ser-ne el referent.

Tant de bó no ho aconsegueixin mai, però aquest no és l’argument.

L’argument és que les resolucions del congrés són clares: Han de posicionar el partit allà on estigui la majoria social, sense renunciar, evidentment, al seu caràcter de centre-esquerra.

Allà on hagi anat a parar, per tant, el vot del PSC és allà on estarà l’objectiu del PSC, amb independència del reducte de votants, gens menyspreable, que es mantenen fidels.

Per deduir on és el votant potencial, podem tirar enrere 10 anys per veure on està aquest votant que recolzava el PSC al 2003.

Candidatura      2003       2012      Dif.
=======      ====     ====     ===
CiU                   30,94%  30,68%   -0,26%
PSC                  31,16%  14,43%   -16.73%
ERC+SI+CUP   16,44%  18,45%    +2%
ICV                  7,28%     9,89%     +2.61%
PP+C’s             11,89%  20,57%    +8,68%

Un primer cop d’ull a les dades pot indicar que un 8,7% dels suports han marxat cap a l’unionisme i només un 4,6% han marxat cap a l’independentisme/federalisme condicional.

Però això suposaria no tenir en compte que la posició del PSC respecte a la convivència incondicional amb Castella era al 2003 EXÀCTAMENT la mateixa que la de CiU, i per tant, és esperable que la suma de suports a l’unionisme vagi més o menys en els mateixos números. És a dir que 4% dels vots hagin anat de CiU a PP+C’s i 4% del PSC a PP+C’s.

Donat que ERC+SI+CUP guanya 2% dels sufragis, és facil especular que aquesta tripla s’ha fet amb el 6% dels sufragis que surten del PSC, ja sigui directament, ja sigui passant per ICV.

Vist així, quedaria clar que el 8% dels votants del PSC han optat per opcions independentistes o federalistes condicionals, mentre que només el 4% han optat per l’unionisme.

I tot i així, continua havent un 4% de votants del PSC que votaria independència, mentre que un 10% votaria unionisme. Falta saber quants d’aquests votants canviarien de pensament si el partit els digués que fa falta fer-ho. És fàcil esperar que ho fes, com a mínim un 4% més, si tenim en compte els resultats d’ICV.

I aquí és on els ocupes del PSC fan trampes. El mandat del 12é congres era diàfan. Recuperar la centralitat. Una centralitat que es polaritza, un 14% cap a l’unionisme i un 12% cap a l’independentisme i un 4% cap a allò que digui el partit.

Voler representar només la meitat del que representàven és, com a mínim, traïr les bases d’allò pel que van ser votats.

Suposo que si algú del PSC ha seguit la meva trajectoria a les xarxes i llegeix ara aquest “companys”, d’inici pensarà que soc més cínic que l’alcaldesa de Màlaga Càdis, que es queixa que la gent que necessita ajudes per alimentació tingui internet i dos minuts després anuncia una xarxa wifi gratuita a la ciutat.

Però el que vull dir és sincer.

(segueix)

El país s’encamina a la independència de Castella. Ningú pot saber encara si l’aconseguirem, però el que està clar és que com a mínim el “xoc”, o l’intent, existirà. No pot ser d’una altra manera. La societat ha decidit provar-ho. I ho ha fet sola. Sense que ningú l’hagi dirigit.

La societat, com a ens, ho decidit a la manifestació del 2010. El dia que a una manifestació en defensa de l’estatut, uns quants vam cridar independència i uns molts no ens van fer callar.

Aquell dia, aquells primers crits després dels quals no va haver la tradicional queixa a mig to dient que la gent confonia coses, o no va haver qui cridés “Estatut” o “Catalunya” per contrarestar el crit d'”Independència”, aquell dia el país havia decidit que calia plantar-se.

És important ser-ne conscient. Perquè molts poden pensar que el moviment ha estat dirigit, però tots hi erem a aquella manifestació. Vostès també. Ho vam viure.

Vol dir això que el país, el 2010, es va convertir en independentista? Crec que no, crec que el país va decidir que ja n’hi havia prou d’aquell estira i arronsa que durava 30 anys. Que no podia ser que ens estiguessim barallant tot el dia amb Castella. Que calia començar a pensar en marxar. Que ja no erem nosaltres els que haviem de pretendre trobar un encaix a la Gran Castella (Espanya per alguns), sinó que havia arribat el moment de decidir que si no canviaven les coses, marxàvem. Que eren ells els que havien de proposar, però que la paciència s’havia esgotat.

Companys socialistes, sé que molts de vosaltres heu cregut durant temps que si els doneu prou temps, la Gran Castella canviarà. Poc a poc, però ho farà.

I sé que és molt i molt i molt difícil adonar-se que un s’ha equivocat. Enfrontar-se al fracàs és el més difícil que hi ha en aquesta vida.

Bé. Adoneu-vos-en. Han passat ja més de tres anys. I no ha canviat res. RES! L’únic petit micromoviment, la declaració de Granada. Un brindis al sol. No perquè no hi hagi un moviment significatiu, sinó perquè està a anys llum del que caldria a hores d’ara.

A hores d’ara caldria que el PSOE ja hagués ofert una compromís sòlid. Quelcom que no pogués tirar-se enrera, ni pel PSOE ni pel PP, UPyD o tribunal constitucional. Sobretot després de les continues traicions i desleialtats dels últims 30 anys. Però d’això res. Tot just una declaració d’intencions buida.

Així doncs, ens dirigim inexorablament cap a la creació d’un nou estat. L’estat Català.

I us necessitem. Perquè aquest ha de ser l’estat de tothom, i no es pot construir un estat per tothom només imaginant quina serà la veu dels altres. Cal que totes les sensibilitats hi estiguin representades.

És cert que ara per ara ens costarà molt que les sensibilitats dels prop de 800.000 ciutadants catalans que representen PPC i C’s estiguin presents en la creació de l’estat. Però vosaltres… vosaltres hi heu de ser.

Podeu formar part del procés sense renunciar al vostre federalisme des de dins. Només cal que tingueu clar cap a on es dirigeix el país i quina és la relació de forces que hi ha actualment.

Colaborar en la independència del país no vol dir que, si hi ha una última oferta creïble per part de Castella, no tingueu el dret de canviar d’opinió a últim moment. Ho sabeu.

Entenc que el que fa por és que si us afegiu ara, després potser ja no voldreu mirar enrere. Però el temps dirà.

En tot cas, estem construint un Estat, i la creació de l’estat no dependrà de si vosaltres colaboreu o no. Però l’estat serà molt més inclusiu i molt millor si vosaltres ens ajudeu a crear-lo.

Què dic, “ens ajudeu”!?

L’estat serà molt millor si vosaltres el creeu amb nosaltres.

Ara fa tot just uns dies, en Xavier Sabaté del PSc es va despenjar amb un tweet realment poc afortunat:

“Mingú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges?. Avui 2 morts més. i el govern? Ah! Prepara la cadena”

Els motius pels que la piulada era totalment fora de lloc ja s’han expressat: La majoria de morts eren accidentals i segurament impossibles d’evitar. El govern de la generalitat no és el responsable de la seguretat a les platges. El número de morts és alt però no s’allunya del número de morts d’altres anys.  I sobretot, això no té res a veure amb la Via Catalana i el Govern no hi té cap vinculació especial amb aquesta via ( tret, evidentment, que tallar 400 quilòmetres de carretera i estar al tanto que s’hi desplaci un milió de persones és un fet logístic realment remarcable).

(segueix)

Sempre considerant que no ho fes premeditadament, al Xavier Sabaté el va poder, però, l’instint primari de la confrontació. Si hagués dit “i el govern? Ah! De vacances!”, hagués estat d’una demagògia similar, però el twit no hagués passat la linia del que no només és políticament inadmisible, sinó políticament absurd.

Durant uns dies, aquesta redacció tant desafortunada ha servit de munició per a tots els que creiem que la direcció del PSc actual està fent un flac favor a la societat catalana en el seu conjunt i principalment als seus representats.

L’hem piulat i repiulat, i hem fet de l’anècdota categoria, jo el primer, perquè és el que toca i perquè és un error tàctic que no tenim perquè no aprofitar. Sobretot tenint en compte que en Xavier Sabaté no s’ha disculpat pas.

Exàctament en la mateixa linia, trobo que el titular d’avui i ahir de l’Editorial de Vilaweb és un gran error. Grandíssim error.

No estic acostumat a que en Vicent s’equivoqui (al meu parer), i fa anys i panys que segueixo Vilaweb. Des de la seva creació.

L’ànalisi a interior de l’editorial és impecable, amb correcció i mesura, tot i amb contundència. No estic del tot d’acord amb l’últim paràgraf, però això mereix una entrada per ella sola. Ara, en general, els dos editorials semblen una bona anàlisi des d’un punt de vista determinat (que no té, evidentment, perquè ser compartida).

Però això és igual. Perquè el mal ja està fet. L’associació “PSC=Feixisme” serà utilitzada per l’oponent de la mateixa manera que nosaltres hem utilitzat “Morts a les Platges=ViaCatalana”. Exàctament. La paraula “bascula” i l’interrogant desapareixen del redactat.

De fet, pitjor, perquè una part de l’Unionisme més propera a C’s que al PSC no té problemes a fer demagògia no ètica que no s’ajusti als fets, i d’un titular en treuran una màxima: “L’independentisme embogit ara diu que el PSC són nazis.” Això diran.

I això no ens afavoreix. Potser senta bé, però no ens afavoreix. No afavoreix la societat ni el projecte que estem construint.

Perquè el projecte que estem construint NECESSITA, si nó el PSc, sí algú que representi la gent que els vota. Són la segona força en número de vots, i sobretot, la seva participació és necessària per equilibrar l’eix dreta esquerra inicial del nou estat.

Avui, el pes de l’eix dreta-esquerra nacional està descompensat en el procés: 50 centre-dreta, 21+13+3 centre-esquerra.

I fer titulars com aquest, al meu entendre, no ajuda a anar despenjant, un a un, els militants i simpatitzants del PSc. Al contrari.

Com a mínim és la meva opinió, i em sembla coherent que aparegui publicada al mateix diari d’on és l’Editorial. Ni que sigui per fer palès que, de pensament únic, res de res.

Quí hauria d’anar a la Via Catalana cap a la independència? Els independentistes? Els que volen una consulta? Els que no ho tenen clar?

A mi em sembla evident. Tots aquells que no ho tenen 100% clar que volen la independència, que es preguntin una cosa: A dia d’avui, i veient la reacció del govern castellà i de l’oposició castellana… optarien per la independència? Si la resposta sincera és que sí, que desitgen i confien que castella reaccionarà, però que ara per ara no veuen reacció i comencen a dubtar-ho, que s’afegeixin a la cadena.

Si la resposta sincera és que no, que tot i el tracte de Castella vers Catalunya encara es mantindrien dins l’Estat Castellà esperant que en un futur un canvi de tornes impossible ens permeti aconseguir algun rèdit que serà suprimit de nou quan el PP tingui majoria absoluta, doncs que no vingui.

Em sembla senzill.

Portem dies parlant sobre el lema de la Via Catalana, i sobre si hi pot encabir la gent només a favor de la consulta o no.

Evidentment, hi ha poderoses raons per les quals molts de nosaltres creiem que la Via ha de ser pura i netament independentista.

Bàsicament, les raons són una: Davant una hipotètica DUI d’urgència que hagués de fer el Parlament o el govern per algun moviment estúpid de castella, la Via Catalana pura i clarament independentista és el suport democràtic a l’acció dels nostres representants. Si una consulta o referèndum no són possibles i un avançament electoral plebiscitari tampoc, llavors, la manera de copsar la opinió del poble és en base a les posicions demostrades en forma de manifestacions.

(segueix) 

Els puristes de la consulta potser s’alarmen al veure les meves paraules. Potser creuen que estem oblidant la democràcia. No és així. La democràcia es fonamenta en Votacions i referèndums, cert. Però també en expressions multitudinàries.

L’autèntica democràcia és la que fa caure un govern plantant 2 milions de persones al carrer.

Vivim tan immersos en la falsa democràcia castellana, que creiem que és normal que 4 milions de persones surtin al carrer a reclamar No a la Guerra, i el govern en faci cas omís. Però no és així. L’autèntica democràcia ha de permetre que expressions populars importants i transversals facin trontollar les estructures de govern fins fer-les caure.

Evidentment, SEMPRE QUE ES PUGUI, cal tornar a les urnes quan abans millor per tornar a tenir una radiografia clara d’allò que pensa el poble, però ha de quedar clar que coses com les consultes per la independència, la manifestació de fa un any i la Via Catalana són agents democràtics pels quals un govern o un parlament poden fer un tomb legitim, tant a nivell local com internacional.

Des d’aquest punt de vista, és evident que l’entrada d’una petita minoria que només persegueix la consulta es pot veure com un atac a la causa, ja que, de la mateixa manera que el referèndum de l’any passat o el propi parlament actual, la consulta uneix, però també fa invisible el suport popular a la independència.

Dit això, cal tenir present una cosa. Pot ser que les peticions d’UDC, ICV i els catalanistes del PSC siguin sinceres.

Hi ha una gran part de la població que està en plena transcisió. Han abandonat la via morta del peix al cove, i poc a poc, sense ser-ne conscients, van transicionant des de posicions unionistes a les purament independentistes. I una part d’aquesta gent, entre les que segurament s’hi conta gran part de la cúpula d’ICV i una colla de personatges d’UDC i PSC, encara no es troben confortables del tot amb el fet de reconeixer-se com a independentistes o independentistes potencials.

Si aquesta transcisió encara no s’ha acabat, és important escoltar aquells que ens avisen que ens estem deixant gent enrera, que no podem tancar les portes de la nau encara.

És molt important. Perquè crec que el crit que ens diuen és que si els donem uns mesos més, ells, els d’UDC, els d’ICV i la meitat del PSC deixaran de ser consultistes per convertir-se totalment a l’independentisme.

Per tant, cal incloure a la via catalana la gent que vol només el dret a decidir? No ho sé. I crec que ningú de vosaltres tampoc ho sap. I com que no ho sabem, crec que el millor és recolzar aquells que poden prendre la decisió més informada, que són els dirigents de l’ANC.

Segurament arribaran a un compromís en el que la Via digui clarament que és independentista però quedi una porta petita pel Dret a Decidir.

“Fem Via cal a la independència” em sembla un bon lema. Dit això, el més important és donar suport a la decisió que es prengui. Potser no és la més encertada o intel·ligent, però serà la més informada.

Molts dels que ansiem l’independència de Catalunya tenim més o menys clar com anirà tot plegat. Aquest any, mentre ens dessagnen des de Madrid, farem la llei de consultes, que ens tiraran enrera, i la convocarem igualment, i a Madrid ens amenaçaran amb fer servir la policia per aturar les votacions o simplement anunciaran que suprimeixen indefinidament l’autonomia. Llavors, nosaltres farem una DUI. I llavors sabrem si el país està preparat. En el moment que la societat hagi de decidir a qui paga els impostos.

Ara bé, en aquest panorama no tenim en compte una variable molt important.
(segueix)

Fins ara semblava clar que el govern de Castella, donada la seva majoria absoluta abassegadora i el fet que tot just portava un any al poder, es mantindria allà com a mínim fins a la consulta.

També hi havia els que pensàvem que podia haver-hi eleccions anticipades a Castella, però que això no canviava res, donat que una possible pèrdua de majoria absoluta del PP seria compensada per un augment d’UPyD i que al final, les coses, pel que fa a Catalunya i la negació de les llibertats per part de Castella, quedarien més o menys igual.

Ara bé, ahir La Vanguardia pronosticava, a partir dels últims resultats del CiS, un panorama diferent. Segons La Vanguardia, PP i UPyD cauen molt, mentre que PSOE+IU+ICV quasi arriben a majoria absoluta.

És veritat que cal tenir en compte quins són els resultats que li interessaria a La Vanguardia que la gent pensés que poden succeir, i cal tenir en compte que la parcialitat i manipulació de La Vanguardia està seguint últimament el lideratge dels seus germans grans, El Mundo, ABC i La Razón. Però tot i així, és un escenari a considerar.

O i més si tenim en compte una altra dada: Fa deu dies en Mariano Rajoy digué que “Barcenas ya no formaba parte del PP cuando Rajoy llegó al gobierno”. Ara El Mundo es destapa amb una nòmina del PP datada 2 mesos després que Rajoy accedís al govern.

Sembla extremament improbable que Rajoy decidís, en seu parlamentària, mentir intencionadament sobre aquest fet. Per a què? Hagués pogut utilitzar una altra mena de llenguatge per a dir el mateix sense que el poguéssin acusar de mentir: “Barcenas se desvinculó del PP cuando Rajoy llegó al gobierno”.  O similar.

Per tant, només queda una explicació raonable. Li han fet el llit. Qui li va escriure el discurs no tenia la informació pertinent o actuava per algú altre i li va fer dir aquestes paraules per posteriorment lliberar a la premsa la informació que el desacreditava.

Si cau Rajoy, qui queda? Tota la direcció del Gobierno està emmerdada. Tota la direcció del partit també. Tota la vella guardia del PP (aznar, aguirre) també.

Si cau Rajoy no poden posar a ningú. I en tot cas, encara que aguanti, fins quan? A la primavera del 2014 hi ha eleccions europees, i quan el PP es foti una hòstia històrica en aquestes eleccions, amb molta probabilitat caurà el govern si no ha caigut abans.

I quan caigui, si puja una dupla PSOE+IU, tornarem a tenir el de sempre. Els que fan pactes que després resulten ser paper mullat. Serem capaços de contrarestar la moto que ens vendran?

No ho sé, però ho hem de tenir present des d’ara mateix.

Els incidents a la frontera de Gibraltar, matussers i absurds, no responen a una cortina de fum. És un contraatac diplomàtic de Castella contra Anglaterra. Castella s’ha sentit atacada per Anglaterra i respon escatusserament, sense tacte i fora de mida.

La raó: Anglaterra s’ha posicionat clarament a favor dels Catalans.

(segueix)

El llenguatge diplomàtic és curiós. Hom no pot dir MAI directament el que vol dir, ja que normalment encara no és el moment de dir-ho. Així, el missatge diplomàtic es bassa en indirectes. En posicionaments que no comprometin però que deixin clara la posició d’un país respecte als altres.

Anglaterra, en aquest sentit, ha sigut molt clara. Durant molts mesos, diaris i revistes especialitzades d’Anglaterra s’estan posicionant clarament i sense fisures a favor del procés Català. Fins i tot el president del seu govern.

I de la manera més diplomàtica:

In the case of the sovereignty debate, the UK PM said: “The correct thing to do is present your arguments, defend them and let the people decide – but I would never want to tell people in Spain how to deal with their own challenges. This is something the Spanish government and president need to decide.”

És a dir: “La manera correcta de fer les coses és aquesta, però jo no et diré com ho has de fer”. Elegant però contundent. Tant contundent com es pot ser en aquestes alçades del procés.

La raó per aquest posicionament és triple. És famosa la dita que Anglaterra no té amics, sinó interessos, i aquest és un dels casos.

En primer lloc hi ha el seu procés intern. Els anglessos saben que el que va frenar la independència del Quebec fou la gran manifestació de Canadencs que van anar al Quebec en campanya pel referèndum per donar-los el missatge “si us plau, quedeu-vos amb nosaltres”. I aquesta és la seva tàctica. Ser amables amb Escòcia. I quina millor manera de ser amables amb Escòcia que empatitzar amb Catalunya i el seu procés?

En segon lloc, hi ha un tema més inconfessable però no gens menys important per a un país de la tradició d’Anglaterra. És el que es coneix com “El Cas dels Catalans”. Al tractat d’Utrech de fa 300 anys Anglaterra va renunciar a la llarga aliança amb els catalans i es va desentendre de nosaltres a canvi, explícitament, de la inmunitat TOTAL de Catalunya i els catalans.

Els Castellans es van passar pel folre aquest acord i 12 dies després de signar-lo van atacar amb tot el que van poder i feren una represió sanguinària.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4103754/20130411/article-xiii-tractat-dutrecht.html

Anglaterra recorda com Castella va traïr l’acord.

Finalment, i segurament com a punt més important, hi ha el tema de les empreses angleses. En els anys de la bombolla, els castellans es van dedicar a comprar bancs i empreses de la City de Londres. Els diners que treien del totxo i de les grans aportacions Europees els portàven a Londres per a controlar part de l’economia Londinenca. I podem suposar que dirigeixen les empreses comprades de la mateixa manera matussera amb que condueixen les empreses locals.

Anglaterra calcula que si Catalunya s’emancipa, Castella entrarà en una gran debilitat, i la City podrà recuperar el control de les seves empreses, o com a mínim les posarà en mans de d’altres inversors internacionals més capaços i respectuosos.

O sigui que hi ha tres grans eixos que fan que Anglaterra lideri l’avançada diplomàtica europea en favor de Catalunya i la nostra emancipació.

Castella ho sap, i victima del seu odi embesteix maldestra i cega, tancant la frontera de Gibraltar, no perquè aquest sigui un paradís fiscal, sinó perquè… llencen blocs de formigó al mar seu per aturar les xarxes d’arrossegament dels pesquers andalusos!!

Castella arremet perquè se sap sola. És perillosa. Però és molt dèbil. 

Ahir vam viure una altra demostració de com funcionen les coses a Castella, que cada dia s’assembla més a Egipte. El President castellà va admetre que el principal responsable de finances del seu partit tenia una comptabilitat oculta i que els passava un sobresou.

Segons el Preshidente, la comptabilitat oculta del principal responsable de finances del seu partit era desconeguda i no era del partit, sinó d’ell mateix. I també segons el Preshidente els “complements” que rebien… “para los gastos” eren totalment correctes. “Despeses de representació comercial” com si diguessim.

Ell no en sabia res de tot plegat.

Ok. Suposem que és veritat. Ell no en sabia res. Però si resulta que admet que cobrava “Despeses de representació comercial” que provenien de donacions ilícites, per molt que no en coneixés la procedència, en qualsevol país el Preshidente faria les maletes.

A Castella no.

Ahir en Duran va tornar a sortir amb unes declaracions extemporànies amb voluntat manifesta que algú li demani el coll i poder així trencar el procés. Això em va suggerir una possible solució.
(segueix)

Sembla que l’estratègia d’en Duran és clara i meridiana. El país es mou cap a la independència amb molta més força que no pas representació parlamentària. Tot i tenir marge independentista, aquest és molt fi si eliminem els diputats d’UDC i els d’ICV.

La seva única opció ara per ara és forçar la seva destitució i confiar que això arrossegarà la resta d’UDC i obligarà CDC a avançar eleccions.

No és una mala idea. Si CDC avancés les eleccions per presentar-se per separat d’UDC, difícilment podria justificar unes eleccions plebiscitàries el 2015. I si les eleccions plebiscitàries s’avancen sense haver esgotat les vies de negociació, això debilita la nostra posició internacional.

Ara bé, existeix una via que no ha estat plantejada ni tan sols pel consell nacional per la transcisió.

I la via és la següent. Es pot fer un avançament electoral amb clau plebiscitària. Un avançament en el que CDC es presenti clarament i sense mitges tintes com a sobiranista, igual que ERC. Unes eleccions en les que es trenqui definitivament el PSc i es convidi ICV a mostrar una posició clara i diafana sobre el fet nacional.

Però, en comptes de convertir-les en l’últim pas, aquestes eleccions podrien ser un pas previ. Un avançament. Continuar les negociacions amb l’estat, però ja amb un parlament amb legitimitat internacional total per declarar la independència d’un dia per l’altre.

L’avantatge d’aquesta possibilitat és que, si les eleccions les desencadena el 2013 una crisi de govern de CiU, són molt difícils de prohibir. A més, com que CDC s’hi presentaria amb la voluntat de continuar les converses pel dret a decidir consensuat, la posició de UDc i PSc seria molt més dèbil encara.

A més, si les enquestes no enganyen, fora possible que aquestes eleccions les guanyes ERC, amb el que podria més fàcilment liderar-se un front CDC-ERC-ICV-CUP-PSC* que, evidentment, no pot liderar el president.

Quedi clar que en aquests moments, crec que el més assenyat és recolzar totalment la decisió que prenguin govern i parlament. Però estaria bé que aquesta opció estigués sobre la taula.

(*) Em refereixo a la facció catalanista del PSc.