L'ombra de l'hegemó

Ahir ens van expulsar d’una reunió de pares.

La cosa va anar més o menys així. (segueix)
Va començar la reunió i la noia que s’asseia
al nostre costat va dir que venia d’Argentina i que si us plau si podien
parlar tots en castellà. Fa tres mesos que està aquí.

La professora va dir que si ningú hi tenia inconvenient ho faria. Així que la
meva dóna i jo vam dir que sí que en teníem d’inconvenient, i em vaig oferir a
la noia a fer-li la traducció simultània perquè la reunió es pogués
desenvolupar amb normalitat en l’idioma del país que l’ha acollit.

Fins i tot vam canviar cadires amb la meva dóna per poder fer la traducció.

Oops!! Llavors va sortir el típic sociata i va canviar les regles de joc. Ara
resulta que a ell li era igual i que segons ell això s’havia de decidir per
majoria. Evidentment la majoria de gent no vol ser el capullo de la reunió.
Tothom vol ser el guais. Cal recordar que jo m’havia ofert a fer la traducció
simultània, però això no ho havia sentit tothom, i a l’argentina no semblava
importar-li gaire.

El que ella volia no era entendre el que es deia, sinó que els altres
s’adaptessin a la seva conveniència.

Aquell pare sí que m’havia sentit, de fet, va sortir en defensa del castellà quan va veure que la nostra resposta havia invalidat els arguments pels quals la llengua de comunicació social havia de ser la del país del costat.

I per tant la reunió es va reprendre en castellà.

A la meva dóna i a mi no ens va quedar més remei que aixecar-nos i marxar de
la sala, procurant no fer massa soroll.

Potser a partir d’ara no podrem assistir a cap reunió de pares. Potser algun
dia algú més s’aixecarà i abandonarà la sala. Potser algun dia serem prou gent
que marxarem.

Ja sé que l’autoodi us fa pensar que som nosaltres els que havíem de passar
per la canonada.

Però: I si a holanda a una reunió de pares un anglès hagués requerit que tots
parlessin en anglès? Ho haguessin acceptat? I si a Florida un immigrant acabat
d’arribar hagués requerit que tots parlessin en castellà, ho haguessin
acceptat? I si aquí la majoria de pares fos del Magreb, s’hagués parlat en
àrab?

I si jo m’hagués aixecat i hagués dit que com a persona molt religiosa no
podia assistir a una reunió en que homes i dónes estiguessin barrejats i els
hagués demanat que, si us plau, perquè jo em pogués assabentar del que
s’estava dient, fessin el favor de recol·locar-se a dreta i esquerra de la
sala. Ho haguessin acceptat? Pel bé de la comunicació, home, si a vosaltres us
és igual, no?

Benvolguts senyors, em sap molt de greu haver-me d’aixecar, però acabo
d’arribar a aquest país i en el meu, és obligatori que totes les reunions es
facin orientant les cadires cap a la Meca. Oi que no els importaria que perquè
jo pugui assabentar-me del que es diu a la reunió girin tots la cadira 30
graus en el sentit de les agulles del rellotge? 10 graus? 5 graus?

Hagués sortit algun pare dient que això s’havia de decidir per majoria? Si
hagués sortit, quanta gent s’hi hagués oposat? Quants haguessin girat la cadira per evitar una situació violenta? Quants haguéssim abandonat la
sala?

La meva dóna i jo haurem de demanar hora amb la psicóloga del centre perquè ens expliqui el que estava dient a la reunió. Semblava prou interessant. Clar, que també ho hagués pogut fer la senyora argentina, i així no hagués necessitat traducció simultània.

De fet, si hagués parat l’orella se n’hagués adonat que no feia falta. Que més o menys ho havia entés tot.

Sobre la posició del pare sociata, vés a saber, igual no és sociata. Igual és pepero o fins i tot convergent. Potser fins i tot es defineix com a catalanista. Hom no sap mai si aquestes coses es fan amb mala fé, ocultant que el vertader objectiu que es persegueix és la desaparició de l’ús social de la llengua, o amb poc cervell, ignorant les repercusions que tenen les propies accions qüotidianes.

Els governs d’arreu del món continuen amb la banya ficada a injectar diners als bancs perquè creuen que així els bancs els deixaran a les empreses. Potser en d’altres indrets això té lògica. Però a Castella i per extensió a Catalunya això és absurd. Perquè més que actius tòxics aquí hi ha empreses tòxiques. Ningú sap quines empreses demanen diners per finançar operacions i quines d’elles falsejen operacions per demanar diners i allargar l’agonia, amb l’esperança que les altres caiguin abans i així tenir un forat al mercat.
Per tant, mentre les empreses siguin tòxiques ningú sap quines cauran i quines no. Per molts diners que els donin als bancs per deixar… qui s’arriscaria a deixar els diners a unes empreses que tenen un 20% de possibilitats de ser tòxiques?
Hom faria molt millor deixant que aquestes empreses petin i destinant la morterada de milions a aquelles empreses que tinguin alguna mena de projecció internacional. Aquestes són les empreses que ens ajudaran a sortir del forat. Deixar diners a les empreses tòxiques només allargarà l’agonia de tota l’economia en el seu conjunt.

Portem ja mig any que la raó de tots els mals de l’economia segons la premsa, els “experts” i les institucions econòmiques públiques i privades és “El problema del finançament de les empreses”.

Sóc conscient que jo no soc ningú qualificat per emetre una opinió al respecte. Però m’admetreu que ni premsa, ni experts, ni institucions públiques o privades tampoc tenen aquesta qualificació, ja que cap d’ells va ser capaç d’avisar de cap al carreró sense sortida al que estàvem encaminant la nostra economia.

N’hi ha que si que ho vam fer, tot i no tenir “qualificació”. Així que si voleu no fa falta que em creieu. El temps em donarà o em treurà la raó.

En tot cas, com escric tot seguit, el suposat “problema de finançamet” és fals. Passo a descriure per què. (Segueix…)
L’economia és un ecosistema. Segueix les mateixes lleis de l’evolució que segueixen els organismes vius. Les empreses millor adaptades a una situació sobreviuen, creixen i es reprodueixen (mitjançant imitació o escisions). Les que no hi estan adaptades moren.

És veritat que si una economia d’un país pateix una crisi de finançament això afecta la seva capacitat de mutar ràpidament quan hi ha un canvi. Si els altres països si que tenen aquesta capacitat, reaccionaran més ràpidament als canvis, i per tant s’avançaran a l’economia afectada.

Els casos múltiples casos d’aquesta situació són evidents. A sudamèrica i a l’àfrica ha estat molt més difícil històricament aconseguir crèdits, i per tant, quan la revolució de les telecomunicacions, d’internet o del mòbil ha aparegut, s’han resentit respecte a d’altres economies que, via crèdit, han pogut incorporar ràpidament les noves tecnologies.

Si deixes de regar un sol arbre en un camp, els altres arbres no trigaran a prendre-li el sol.

Però aquest no és el cas avui en dia. Perquè avui per avui la crisi financera és global. No hi ha diners per deixar a cap país. Hi ha sequera a tots els arbres.

I en aquesta situació, s’apliquen directament les lleis de l’evolució. El que s’adapti millor a aquesta situació sobreviurà. El que no s’hi adapti morirà.

Els arbres se’n resentiran, però seran substituits per plantes carnoses, que justament fa un temps tenien les de perdre, perquè l’abundància d’aigua i d’arbres els robàven el sol.

Aquelles empreses que tinguin per costum pagar al dia i cobrar al dia (i no a 120 dies) sobreviuran molt millor que les que han estat abusant de l’excés de crèdit.

Aquelles empreses que s’autofinanciin i no confiin excesivament amb les linies de crèdit per poder oferir els seus serveis sobreviuran. I la mort de les altres els obrirà el mercat a noves operacions.

Em temo que d’aqui a uns anys si que tindrem un problema de finançament. Conforme les diferents economies es vagin recuperant i la nostra no ho faci apareixerà el problema de finançament.

Però ara per ara el que tenim és un problema d’endeutament. No de finançament. Per molt que premsa, “experts” i institucions públiques i privades diguin el contrari.

La Carmen Chacon i el seu govern de castella està fent mans i mànigues per agreujar la crisi en la que ens han ficat.
Dilapidar els necessaris diners públics regalant-los fa un any a cabaços a aquells que mantenien el preu de l’habitatge de lloguer per sobre de cost no fou suficient.
Això li va servir per la via populista per guanyar les eleccions. La Catalunya Optimista.
El cost per les finances públiques: forasenyat. Però què més dona? Les eleccions les van guanyar i els seus votants encara no s’han adonat del mal que van fer-nos a tots plegats. Ells inclosos.
No prou contents per no haver fet prou mal a l’economia, fa uns dies van contraatacar. Ara ho van fer amb el decret llei que permet allargar l’hipoteca a aquells que no la puguin pagar. Quin despropòsit. Quina manipulació de la gent. Quina impunitat. Quin poc cervell!!!

A veure, m’explico.

Les coses són més o menys així: Tenim tres problemes interconectats. El primer és l’endeutament excesiu. La societat alegre i estúpida ha tirat de l’endeutament per mantenir una economia ficticia. Com va passar a Argentina no fa massa temps. O a l’Africa.

Ha estat a nivell global però el fet és el mateix. Creixíem perquè ens endeutavem. Compràvem perquè ens endeutàvem. Veníem perquè ens endeutàvem.

Però arriba un moment en el que hom no es pot endeutar més. La societat no es pot endeutar més. I llavors cal apretar-se el cinturó i deixar de comprar, per pagar el que es va comprar. Però com que és la societat la que s’ha endeutat, hi ha menys gent que compri, i per tant, menys gent que vengui. La cosa es complica durant un temps.

Per sort, cada mes que passa en aquesta situació és una lletra més que es paga, i per tant, cada dia va sortint més gent de l’endeutament i normalitzant la seva situació personal. Amb el que se surt de la crisi. Potser passen 5 anys però se surt.

El segon problema que se suma en aquesta equació, sobretot a Castella i territoris ocupats, és l’absurda economia de la construcció en la que tots ens van ficar o no ens van treure. Un 20% de la gent treballava de la construcció. I aquest 20% de la gent haurà de reconvertir-se laboralment.

I com que la Carmen i els seus amics van dilapidar els diners de l’estat per allargar l’agonia d’un sector de mercat moribund, hi ha menys diners al calaix per gastar quan sabrem on podem recol·locar a la gent que ha estat treballant en la construcció. Aquest problema no existeix a la resta del món. L’especulació immobiliaria ha estat global, però no tots els països han destrossat la seva economia lliberant sól al mercat perquè un 20% de la força laboral es dediqués a construir-hi habitatges que no es necessitàven.

El tercer problema, la patata calenta, és l’especulació immobiliària. Sembla el mateix que el primer però és diferent: Els pisos i les cases no valen el que s’ha pagat per elles.

Si ho valguessin, el problema seria limitat. Imaginem que en comptes de cases haguessim comprat or. I ara resulta que ens adonem que no podem pagar les quantitats ingents d’or que hem comprat. Bé, el vendriem a d’altres països i recuperariem gran part de l’inversió.

Però amb l’habitatge, el que ha passat és que uns professionals de la valoració immobiliaria han dit que allò que es comprava valia 400.000, quan en veritat, no en valia més de 180.000. I els senyors bancs i fons d’inversió han deixar 400.000 a algú que no ho pot pagar i que ho haurà de pagar durant tota la vida. I aquesta persona ara no pot vendre allò pel que s’han pagat 400.000, perquè continuaria debent 220.000 i a sobre no tindria lloc on viure.

Aquest és el problema més greu, perquè aquesta persona que ha de pagar el que no té durant tota una vida, no pot reaccionar com necessita la societat. No pot canviar de casa per amotllar-se a les seves possibilitats. No pot provar de posar un negoci nou o arriscar en cap aspecte de la seva vida, perquè ha de continuar treballant allà on treballava i resant per no perdre el lloc de treball, que perdrà inevitablement si no hi ha prou gent que es pugui obrir camí innovant i arriscant.

Com es pot arreglar aquest problema? Molt fàcilment. Repercutint els costos de l’especulació en aquells que n’han sortit especialment beneficiats.

La idea és simple: Per decret llei es diu que la valoració oficial d’una vivenda no pot tenir mai una diferència interanual negativa de més d’un 10%. És a dir. Si l’estat, mitjançant valoradors oficials, ha dit que una vivenda val 400.000 i tant el comprador com qui ha posat els diners hi han estat d’acord, un any després aquella vivenda no pot valer 180.000. Com a mínim ha de valer 360.000. Encara que en veritat avui en dia no es pugui vendre per aquest preu.

També, per decret llei cal deixar clar (que jo diria que ja ho està) un mecanisme pel qual hom pugui decidir un dia deixar de pagar l’hipoteca. Registrar-se a algun lloc per poder dir que a partir d’un moment donat ja no es paga la vivenda i per tant a partir d’aquell moment el valor de l’immoble es congela en base a la valoració oficial que se’n va fer.

Finalment, cal deixar clar que les condicions de pagament del deute adquirit quan s’atura el pagament d’una hipoteca i es fa una liquidació de bens s’han de mantenir. És a dir, que si hom està pagant una hipoteca a 40 anys i torna el pis al banc, el que encara degui ho ha de deure amb el mateix temps i condicions.

D’aquesta manera, si algú no pot pagar una hipoteca com la del nostre exemple, pot tornar l’habitatge al banc, deure 40.000 Euros a 30 o 40 anys (perquè escarmenti) i recuperar la seva llibertat per poder tornar a generar riquesa.

La resta de la devaluació se la menjaran els bancs i els fons d’inversió, que justament és on han anat a parar els diners de la gent que ha aconseguit rèdits d’aquesta especulació.

Aquesta és la solució.

Segurament algun Banc caurà d’aquesta manera, però el sistema es recuperarà.

Que fan la Carmen i els seus amics en canvi?

Tot el contrari del que haurien de fer. Utilitzen la mateixa estratègia que van fer servir per guanyar les eleccions i descapitalitzar l’hisenda pública: Fan un decret llei pel qual els aturats puguin reduir la quota de l’hipoteca durant x anys fins a un 50%.

Un 50% vol dir que no es tornen ni els interessos!!! És a dir que passats els dos o tres anys de moratòria encara deuràs més del que vas començar a deure.

Aquesta solució absurda només serveix per encadenar a la gent a la seva vivenda, de manera que no tingui prou llibertat de moviment per tornar a generar riquesa mai més.

I serveix perquè els bancs no acumulin una quantitat brutal de pisos tornats, que si es fessin les coses com s’haurien de fer és el que passaria. Que els bancs acumularien pisos sobrevalorats i per tant, es veurien forçats (per no morir) a llogar-los ràpidament a preus baixos.

El resultat de la solució que es proposa és la baixada brutal del cost de l’habitatge, i per tant la ràpida recuperació de l’economia (encara que es porti algun banc per endavant). El que proposa la Carmen Chacon i els seus amics és agreujar indefinidament la crisi, això sí, fent creure a tothom que els estan ajudant mentre els carden, de per vida, la cartera.