L'ombra de l'hegemó

Les tertulies s’omplen de tertulians que pretenen analitzar les dades de l’enquesta del CEO. I una de les dades que s’analitza amb més atenció és el moviment de votants d’una formació a una altra.

Ara bé, si observem les estadístiques atentament, veurem una cosa curiosa: El record de vot es mou mimèticament amb la intenció de vot. Si la intenció de vot puja, el record de vot puja. Si la intenció de vot baixa, també ho fa la intenció de vot.

Evidentment, si la gent no mentís, amb 2000 entrevistes hi ha una població prou gran com perque els resultats es mantinguin entre elecció i elecció, i corresponguin aproximadament als resultats reals, o com a mínim es mantinguin estables respecte als resultats reals.

La gent menteix. O millor, deforma el record de la realitat. Perquè? Suposo que la majoria perquè a un no li agrada haver-se equivocat. Hom considera que sempre té raó. I els humans tenim memòria selectiva.

A qui va votar vostè? Jo a ERC. Segur? Bé, ara que ho diu, em sembla que al final vaig estar dubtant entre una papereta i l’altra però crec que… miri, no ho sé, posi ERC que és a qui vull votar ara.

L’exemple clar en aquesta enquesta és ERC. El vot que va tenir ERC fou del 9,20% però el record de vot en les últimes dues tongades és de 15,6% i 17,3%.

Si això és així, llavors vol dir que la majoria del moviment entre vots està amagat i les estadístiques dels “sincers” són una part molt petita de la imatge i molt poc significativa.

Com a cada onada del CEO he anat a llegir àvidament els gràfics i les dades que s’hi presenten, per fer-me la meva pròpia composició.

Vagi per endavant que, tot i que s’hi observa una lleu caiguda de Convergència i Unió, aquesta no és, ni molt menys, la que extrapolen amb els resultats que presenten. De fet, com diuen ells mateixos, la proporció de diputats a partir d’una enquesta és un invent. Un pur invent.

Hom dirà que a vegades l’encerten. I és veritat. Però només l’encerten en els periodes en els que el moviment entre partits és poc.

Quan el moviment en l’arc parlamentari és de pocs punts que es mouen entre el partit hegemònic de la dreta i el partit hegemònic de l’esquerra, les prediccions a partir d’una enquesta poden tenir certa consistència, però quan hi ha grans moviments de vot, com és el cas, la veritat és que de l’enquesta només se’n poden extreure els resultats “en brut”, que ja són prou importants.

(segueix)

Un exemple: La intenció directa de vot al PP se situa en el 2,1% i la d’ICV en el 7,4. Però a l’hora d’assignar escons, els assignen els mateixos escons a uns i els altres!!!

La raó? Que en un passat, el percentatge de vot ocult al PP ha estat sempre elevadíssim. I si estiguessim en un moment normal, segurament aquesta norma es continuaria complint.

Però ara? Amb els escàndols de corrupció i sobres i Barcenas i Camacho la mentidera i l’agonia de l’estat?

La veritat és que no ho sabem. Simplement, no ho sabem. La gent està a l’atur. Especialment els que voten el PP, PSC i C’s. Pot ser que poc a poc comencin a canviar de vot, i pot ser que no.

M’escapo per les branques.

El que volia dir que falta a l’enquesta que s’ha presentat és qualsevol pregunta relacionada amb la corrupció. Específicament la corrupció. Hi ha un descontent general amb la classe política, però quin percentatge d’aquest descontent té a veure amb la percepció de corrupció i quin amb la percepció d’incapacitat?

Potser, si s’hagués respost aquesta pregunta tindriem una idea més clara del que està passant. Perquè, potser, un dels motius principals del moviment de vot entre CiU i ERC és la percepció de corrupció institucionalitzada d’un i altre partit.

En Pere Navarro ha fet unes declaracions aquesta setmana que se li han criticat molt. Segons Pere Navarro cal eliminar els concerts basc i navarrès perquè són “privilegis” injustos.

Bé, ni són privilegis, ni són injustos.

(segueix)

El concert basc i navarrès funcionen com qualsevol règim federal del món. Cada estat de la federació gestiona els pròpis impostos i en cedeix una part al govern federal per a que exerceixi les seves funcions.

Als concertos econòmics d’Euskalerria se’ls acusa de ser insolidaris i injustos. Bé, cap de les dues asseveracions són certes.

No són insolidaris: El País Basc i Navarra no paguen a l’estat una quota de redistribució entre les comunitats autònomes. Però tampoc en reben cap. Si fins ara els ha sortit positiu aquest funcionament és, simplement, perquè s’han organitzat millor que els altres i han invertit millor els seus diners. Simplement. Si li donessis les mateixes condicions econòmiques inicials a Extremadura (amb un 30% de la població treballant per l’administració i un 30% més a l’atur), en pocs anys Extremadura tindria un problema molt greu, ja que ningú l’ajudaria amb aportacions de la “quota de solidaritat”.

Hom dirà que això és demagògia. Que Extremadura és tant capaç com qualsevol altre. A bodes em convides. Si Extremadura només contés amb els seus impostos s’hauria d’espavilar tota sola. I d’aquesta manera es demostaria que la responsabilitat fiscal és bona i la política de subvenció il·limitada (tant en quantia com en temps) és profundament perjudicial, tant pel subvencionat com pel subvencionador.

És a dir, al País Basc i Navarra, els números els surten perquè fan les coses millor que a Castella. Si les fessin pitjor, en sortirien molt perjudicats, perquè no tindrien aportació dels altres. No és un privilegi. O millor dit, només és un privilegi si ets capaç de fer les coses bé.

En segon lloc, hom (molts) consideren que el problema no és el país basc, sinó al quota que s’hi aplica. Que és una quota molt baixa. El País basc paga pels serveis de l’Estat (defensa, corona i representació exterior, bàsicament) uns 1000 milions d’Euros amb un 5% de la població de l’Estat. Comparat amb els 18.000 milions que paga Catalunya amb una població del 16.0% de la de l’estat és, evidentment irrissori.

Ara bé. El problema aquí no és que la quota sigui baixa, sinó que l’Estat gasta massa.

Es calcula que els costos de mantenir el nou estat català seran d’uns 3000 milions. Si l’Estat fos federal i tothom fes la contribució que fa el País Basc, l’Estat recaptaria uns 20000 milions per al seu funcionament. 20000 milions!! 6 vegades més que el que ens caldrà a nosaltres. Més que suficient.

Hom dirà que amb 20000 milions no n’hi ha per mantenir un exèrcit gaire gran, ni unes embaixades gaire grosses ni per fer fons de solidaritat interterritorial.

I és clar.

Aquesta és la gràcia del sistema que existiria si tothom tingués els “privilegis” d’Euskalerria. Madrid-concepte hauria de treballar com tots els règims federals del món. Sense tants cotxes oficials. Sense ministreris que no tenen atribucions. Sense grans embaixades absurdes. Amb un exèrcit proporcional a les capacitats de la federació i no inversament proporcional a l’estatura intel·lectual dels seus líders, com fins ara.

I millor. Els pressupostos d’una federació d’estats no es circumscriuen als costos de l’administració de la federació. Quan la federació necessita més recursos, els estats, si ho consideren convenient, els aporten. Potser Catalunya, Madrid i Euskadi farien una aportació extra al pressupost d’ambaixades a canvi de disposar d’uns espais en la mateixa ambaixada compartida. Com fa Quebec amb les ambaixades Canadenques. Potser Catalunya disposaria d’un exèrcit propi que pagaria i posaria en mans dels interessos comuns de la federació, com fa Escòcia. O potser no. Ja veuriem, perquè la necessitat de financiació extra del govern federal n’obligaria la fiscalització.

Els concerts econòmics d’euskalerria, per tant, són tot el contrari del que diu el petit Navarro. Són justos i foren la única via teòricament viable perquè una federació hispano-ibèrica tingués sentit.

Si en Navarro fos federal en promouria la implantació arreu, i no la seva desaparició. Però, de fet, amb el moviment d’en Navarro, ara per ara, el PSc és ja pràcticament indistingible de C’s i el PPc. Del tot.

Delenda est hispania.

Llegiu-lo.

Arribarà un dia que Catalunya s’independitzarà. Ara per ara sembla que mitjançant unes eleccions plebiscitàries.

I aquell dia, Madrid dirà que ens vol fora de la UE. Estan convençuts que el seu dret a veto els ho permetrà fer.

Però nosaltres direm que Espanya ha deixat d’existir. Que ‘Espanya és indivisible’, com diu en Margallo, i que un cop dividida, deixa d’ésser. I que els trossos que en queden no poden mantenir dret de veto els uns sobre els altres. Si nosaltres quedem fora de la UE, Castella també.

I ens faran cas, perquè el nostre cas serà contundent i ben argumentat. I perquè ells s’estan ficant tots solets de peus a la galleda amb frases com la d’avui: ‘Espanya és indivisible’, diu el ministre d’exteriors d’espanya. Ergo, un cop Catalunya apliqui la sobirania que ja ha reconegut… Delenda est Hispania.

S’ha encetat un debat lingüístic sobre el país que volem. Uns diuen que el Català ha de ser la única llengua oficial del país. Els altres que cal que hi hagi una cooficialitat del Català i el Castellà, donat que la meitat de la població que viu a Catalunya utilitza aquesta segona com a llengua social.
Els motius per una cosa i l’altre ja els han esgrimit els uns i els altres. I, com sempre, estic d’acord amb els arguments d’uns i els arguments dels altres. Sobretot amb els arguments de la Cármen Pérez. De moment, cap agrupació independentista d’arrel castellana i/o castellano-parlant social ha demanat/exigit que el Castella sigui oficial a la propera república.
Dit això, crec que el més important no ha entrat encara al debat.
(segueix)

El més important, al meu entendre, és que qualsevol nivell d’oficialitat del Castellà a Catalunya no pot esdevenir una llosa per a les generacions futures.

El fet és que no sabem com evolucionarà el país a partir de que sigui lliure. No ho sabem. Podem intuir que hi haurà una revolució en els mitjans de comunicació, per exemple. Un cop fora de les imposicions estatals de quotes radioelèctriques i televisives, segurament el percentatge de Català respecte al Castellà en l’ús social variarà a favor del Català.

Un cop lliures de les imposicions, i decidint el nostre propi entorn, segurament hi haurà la necessitat de fer presents al país altres llengües ara per ara quasibé silenciades. El Francès i l’italià preferentment. Perquè aquest segurament serà el nostre nou entorn.

Però no ho sabem. Què passarà en el futur? Si Catalunya se’n surt econòmicament i s’enforteix ( i jo crec que serà així), existeixen dos escenaris pausibles.

El primer és que Catalunya/Barcelona esdevingui la capital del Sud d’Europa. En aquest cas, caldrà que la nostra població parli amb fluidesa i percentatges significatius les 3 principals llengues de la nostra àrea d’influència. Francès, Italià i Castellà. I caldrà (i això és el més important) que aconseguim que els nostres nens aprenguin aquestes llengues diferents sense que això suposi un trencament social a nivell educatiu.

El segon escenari pausible és que Catalunya, amb la seva recuperació econòmica, prengui el protagonisme a un Madrid agonitzant i es converteixi en la capital econòmica/política de la península ibèrica i la porta d’entrada i sortida d’Europa cap a llatinoamèrica. En aquest cas, el castellà mantindrà la seva força o potser encara en guanyarà més.

I si tot va bé, el futur ens portarà un poti-poti de tots dos escenaris. Ja ho veurem. La veritat: no ho sabem.

El que sí que sabem és que és molt possible que en un futur el percentatge de castellano-parlants o castellano-parlants socials disminueixi en gran mesura. I si això és així, llavors, caldria que la nova constitució no fos un fre a les necessitats del país.

Així doncs, se m’acut que la constitució hauria de redactar-se més o menys així:

“El Català és la llengua autòctona de Catalunya. És la llengua en la que s’ha teixit la idiosincràcia de la nació i com a tal ha de ser especialment protegida.

Aquesta constitució reconeix també que el plurilingüísme és de gran valor per al país, i que és responsabilitat de l’Estat tenir-ne cura i millorar-lo tant com sigui possible. En especial, el Castellà ara per ara és una llengua amb gran presència social a Catalunya, i mentre això sigui així, caldrà que l’Estat en garanteixi cert grau de cooficialitat, sempre que això no suposi un risc notable pel Català i sense excloure que en un futur d’altres llengues parlades a Catalunya optin també a aquesta cooficialitat.”

(Comentari: No oblido l’aranès, simplement ara no ve a “cuentu”).

(Comentari 2: Evidentment és una idea. No he, ni tantsols, revisat el text de la proposta. Només m’interessa la idea de fixar-ne un grau de cooficialitat de moment i lligat a l’ús que se’n faci).

Com ho veieu?

Madrid va tant embogida que no se n’adona dels clars síntomes que està donant la comunitat internacional a favor de Catalunya i en contra de Castella en el nostre litigi. Aquí en teniu una mostra:

(segueix)

a) Anglaterra, mitjançant editorials als seus diaris, porta unes quantes setmanes posant a parir Castella i els seu neo-franquisme.
b) EEUU ha canviat d’Ambaixador a Madrid i els ha posat un ambaixador gai i obertament antitaurí.
c) A la presentació de la Marca Espanya que van fer fa una setmana a Bruseles, tots els parlamentaris europeus els van fer el buit i van acabar fent el présec presentant la marca espanya als diputats del pp i el psoe.
d) La oposició alemana s’ha mostrat obertament a favor de la consulta. La oposició alemana té molts números per esdevenir govern d’aquí a pocs mesos.
e) Membres de l’élit francesa van arribar a dir la setmana passada que “negar la consulta és atemptar contra els drets humans”.
f) El Corredor Central ha estat desestimat.

Aquestes són les que recordo, però n’hi ha més. Castella va perdent flassades i segurament no se n’adonen de l’important missatge diplomàtic que els estan fent arribar.

A l’Agustí Colomines li agrada cridar l’atenció. És un personatge com en Sostres, només que una mica més cretí, ans en Salvador Sostres es reconeix a ell mateix com més o més el que és, mentre que en Colomines pensa que tot el món està equivocat excepte ell.
I si les dades no li quadren, llavors, se les inventa.
(segueix)

La última que s’ha inventat és dir que al parlament no hi ha majoria independentista.

Fem números:

En aquests moments al parlament hi ha 21 representants d’ERC i 3 de la CUP. Que jo sàpiga cap d’aquests representants s’ha definit ni es definirà com a antiindependentista.

Per la majoria en falten 44.

Si cerquem al PSC en trobarem com a mínim 4. Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez-Sampere i Àngel Ros. Que sí, que són federalistes, però això és igual. El tema és si davant del retrocés democràtic de l’estat del PPSOEUPyD, prefereixen sumicar el federalisme o independitzar-se i proposar-lo des de la llibertat.

Ja només en falten 40.

A ICV com a mínim la secretària general adjunta se n’ha declarat. Imaginem que n’hi hagi 4 o 5 més.

Ja només en faltarien 35.

Ara, està segur n’Agustí Colomines que dels 50 diputats de CiU en trobaria 15 no independentistes?

Jo penso que no.

No tenim una majoria folgada. Però en dos anys s’ha passat de 14 a la ratlla de la majoria. I avui, només 6 mesos després de les últimes eleccions, ja surten sondejos que ratllen la ratlla dels 77 diputats (sense contar els del PSC i ICV) o 87, ja que la intenció de vot a CiU baixa, però el vot independentista en el seu conjunt es dispara, i està clar que CiU o el CDC es presentaran ja com a sobirans en les properes eleccions, i per tant, els podem contar tots en bloc.

I això és molt important perquè molts dels diputats que podrien tenir la intenció de frenar el procés no ho faran davant la situació social.

El que li dol a en Colomines és que ell hagués volgut que CiU liderés en solitari el procés. Que això fos un intercanvi de cromos entre el poder, que negociés prevendes a canvi de canviar de bàndol. Què em dones a canvi dels meus contractes amb el BOE?

Doncs no serà així. I com no es donin presa els convergents i les èlits a canviar ràpidament de costat, no salvaran ni Abertis ni La Caixa i el primer que farà el nou govern de la república sera nacionalitzar-los tots dos.

Per ells faran. A mi, que vols que t’hi digui… ja m’està bé!!

El senyor Rajoy s’ha despenjat amb unes declaracions típiques de la meseta. Em recorden molt a les declaracions d’un membre del PSC el desembre del 2009 que vaig comentar el seu dia. Toros i independentisme. Les incongruències del discurs Regionalista.

Tots dos utilitzen la mateixa tècnica. Si la dius prou grossa desactives momentàniament l’adversari, perquè ha de tirar molts passos enrere per rebatre’t i l’observador desinformat arriba a la conclusió errònia i buscada de decidir que el dubte del contrincant té a veure amb la raó.

(segueix)

Segons en Rajoy, més val ser un país gran, perquè els països petits no compten per a res. Les grans decisions, segons Rajoy, es duen a terme entre els països grans. Alemanya, França, Itàlia i Castella. Els altres són meres comparses.

Podem intentar rebatre aquesta asseveració. I segurament hi tindrem èxit. Alemanya lidera Europa, no només perquè sigui gran, sinó, sobretot, perquè no només es representa a ella, sinó que representa a tota una colla de països petits als que dona suport i li donen suport. Àustria, Holanda, una part de bèlgica, Dinamarca, Polònia, Luxemburg, Suècia, Noruega… Segurament sumen més que alemanya en població. I, la veritat, perquè cremar la pròpia imatge si pots donar suport discret a qui et representa?

En canvi, Anglaterra, que en principi té un pes en població similar, no ha generat (voluntàriament) aquesta xarxa europea de connexions. I ara per ara no conta gaire pel que fa a l’esdevenir europeu. Repeteixo, voluntàriament.

Però per molt que puguessim continuar trobant raons de pes en contra de l’asseveració, en veritat haurem caigut a la trampa. Perquè no es tracta de si un país més gran o més petit té més representativitat a la UE o al món, sinó del que es tracta és de si Catalunya té més representació i pes internacional annexionada o lliure.

I la resposta és: Una Catalunya lliure tindria com a mínim 6 o 7 vegades més pes i representació internacional que ara, que pràcticament no en té.

Perquè? Primer i principalment perquè no tenim pes a Madrid, que és qui ens representa, i sense pes a Madrid, no estem representats a Europa ni al Món. Al contrari, qui ens representa actua contra nosaltres. La representació en el nostre nom treballa per aconseguir el corredor central i evitar el corredor mediterràni. Treballa per que el Català no estigui reconegut a Europa. Treballa perquè Europa relaxi les polítiques fiscals quan un país lliure no necessitaria aquest relaxament. I moltes altres coses.

Els únics representants catalans que defensen els interessos de Catalunya són en Tremosa, en Romeva i un 50% del Junqueras. 2 representants i mig. La resta treballen a les ordres dels interessos castellans i abaixen el cap a tot els que els ordeni Castella, que, entre d’altres coses, és qui dissenya les llistes.

En canvi, sabem que una Catalunya independent tindria uns 17 representants escollits democràticament. I fins i tot els representants unionistes com els del PSC no haurien de retre pleitessia al país del costat, o sigui que suposarien actius a favor del país, mentre que ara són actius en contra del país.

El mateix podem dir per la resta de representació institucional. Al conjunt de l’estat castellà, la diplomàcia d’origen català representa només el 2% del total. La població un 17% i el PIB un 21 però la diplomàcia un 2%. I si d’aquest 2% li restes els botiflers i els unionistes, no crec que quedi cap representant a tot l’estat que defensi els interessos del nostre país.

En Rajoy no parla de nosaltres. Para d’ells. Ells tenen por de quedar petits i tenir el pes que té Polònia (o menys) quan perdin Catalunya. Per això diuen que si són més petits no els respectaran. Però nosaltres, avui en dia no tenim CAP representació tret dels 2’5 super-eurodiputats. Nosaltres, necessitem imperiosament la independència per ser representats al món. Potser com a país petit. Però com a mínim amb certa representativitat, que ara no en tenim cap.