L'ombra de l'hegemó

Aquests dies he estat reflexionant sobre el curiós cas del PSC. Com convertir en 6 anys el partit amb més vots a la insignificança més absoluta. I me n’he adonat d’una variable que es manté inalterable. La covardia.

La covardia es troba en tota la evolució del PSC i la socialdemocràcia que representa (no és la única socialdemocràcia que hi ha a Catalunya, ERC i PDC tenen molt o tot de socialdemòcrates).

La covardia et porta, per exemple, a no renovar el partit. A mantenir la majoria de quadres per por a perdre visibilitat o a que el partit canvii de discurs. Barons i Capitans fan i desfan i la joventut ha abandonat totalment el PSC. Els únics joves que tenen (que jo conegui) són la Núria Parlon i el Javi López, l’Eurodiputat.

Pel camí, quan ja tenien un dèficit brutal de joventut, han deixat escapar perles com la Laia Bonet, la Rocio Martinez-Sampere, el Jordi Martí i tants i tants altres. I aquesta gent eren la única joventut que encara conservaven!

Els partits polítics, com els arbres, si no els podes de tant en tant, van perden més i més força, per molt que a curt termini pugui semblar el contrari. Quan el gran Carod i tot el seu equip va trobar-se enfrontat a la militància (que no entenia el gran moviment que va generar), va saltar. I després en Puigcercós. Carod, Benach, Puigcercós, Tresserres, Joan Ridao, Puigcercós…

Tots van saltar, i el partit va patir-ho electoralment de la mateixa manera que un arbre podat fa menys fulles. Però gràcies a això aparegueren branques noves, no només noves cares sinó capacitat per adaptar-se a un entorn canviant. Decisions valentes, com la de posar un extern catòlic a dirigir el partit o posar un castellano-parlant a Madrid.

Evidentment, el PDC és un altre exemple d’aquesta valentia. Es va adaptar a la realitat sobiranista, va fer net amb tot el passat de convivència amb el pont aeri (que no aportava res al país i cada cop menys als diputats), va canviar tots els seus quadres i fins i tot va trencar amb UDC i rebentar la marca CDC.

Altre cop, tota una mostra de coratge. Evidentment la poda de PDC és recent i encara no es veuen els resultats electorals, però no es troba en mala posició.

Ara, el PSC és tan covard que no ha canviat amb la societat a la que representava. La posició que havia d’ocupar un PSC valent és la que ocupa CSQEP però amb la valentia d’afegir-se a una data límit en la celebració del referèndum. Perquè és això el que convé al país, i perquè els seus votants els entendrien.

I en canvi ocupen la posició de C’s per por que C’s els prengui un vot que igualment els ha pres.

L’últim exemple de covardia immensa del PSC l’hem vist amb el teatret del No és No.

Ja tinc escrit que la única explicació plausible de l’abstenció del PSOE és la corrupció. El PSOE recolzant a un PP que no s’ha mogut ni un mil·límetre per cercar cap acord. Només té sentit per amagar la corrupció. La por als tribunals. La por al sistema mediàtic. Molt superior a la por als seus votants. Tenen molta merda sota l’estora i tenen una por terrible a que uns tribunals no pressionats pel legislatiu-executiu estirin de l’estora i els mitjans s’hi acarnissin.

Però el PSC, en una rocambolesca por al quadrat intenta quadrar el cercle. Deixar que el PSOE perdi els vots per amagar vergonyes i ells votar NO per por als seus votants.

Però fixeu-vos-hi que a sobre supliquen al PSOE mantenir-hi la relació. Perquè tenen por a quedar al descobert.

Bé. El fet és que tanta covardia al final rebenta. I el PSC s’ha passat de la ratlla. La por l’ha fet trair tothom. El país, els votants, els militants, els joves, els simpatitzants i l’IBEX 35.

I ara estan nus. El vot NO de dissabte no anirà acompanyat amb l’orgull i valentia de denunciar el PSOE de decisions corruptes i abandonar-lo. I com que no serà així, estic convençut que en els propers mesos apareixeran informes del PSC als mitjans de tot l’estat amb les martingales que van estar fent fins fa no gaire.

De moment en vam tenir un tast ahir, amb el Pedro J denunciant a TV3 l’intocable Javier Zaragoza per haver-li proporcionat informes falsos sobre Mas.

Al PSC li ha caigut l’escut. Morirà de covardia.

Aquest post és per a tots aquells de l’òrbita CSQEP-PSC que es definirien a ells mateixos com a no nacionalistes i que la crisi, la igualtat, l’ecologia,… els preocupa més que el destí del país.

Benvolguts companys,

Ahir el conseller Santi Vila ens sorprenia amb l’asseveració que la cultura catalana és i serà espanyolíssima. Desconec la voluntat amb que aquesta frase fou expressada, però és evident que, en la mesura que no podem definir què vol dir “ser espanyol”, la frase és irrefutable.

La definició de “ser espanyol” va des d’una concepció molt propera a “ser castellà (de cultura castellana, de la meseta) a una definició més propera a ser un poble de la península ibèrica. Des d’aquesta concepció Portugal o Gibraltar també serien molt espanyols.

Potser l’honorable conseller Santi Vila es refereix a que la influència de la cultura catalana en la cultura espanyola és immensa, tant que si n’eliminéssim l’aportació dels països catalans, quedaria ben poc de la cultura espanyola/castellana.

És molt possible. Molts dels grans noms d’allò que podríem definir com a cultura espanyola són catalans o beuen de la cultura dels països catalans. Rosario, Estopa, Picasso, Eugenio, el Greco (el grec), la celestina, Velasques, Joan Cristòfor Colom, Servent (el Quixot), Santa Teresa de Jesús, El llàzar de Tormes, o el “franquista” Dalí.

Quan més investiguem, més descobrim que l’aportació catalana a la cultura “espanyola” és més i més gran.

Una part de la població, de l’òrbita de CSQEP i PSC considera aquesta aportació cultural motiu suficient com per mantenir un lligam polític amb Castella.

No ho discutiré (tot i que, evidentment, n’estic en desacord). Ara bé, aquest lligam comú es pot resoldre de dues maneres. Es pot resoldre abaixant el cap i deixant que Castella arrasi el nostre autogovern. O es pot resoldre aixecant-lo, fent-se independents de Castella, tot i restant amatents a un futur en el que es pugui crear una federació o confederació de pobles peninsulars lliures i voluntàriament units, sense imposicions.

Ja ho sé. Molts de vostès consideren que això no és tant important com les lluites socials i el neo liberalisme, i l’animalisme, i moltes altres coses. No els podré convèncer del contrari.

El que sí que els puc dir és que l’opció que prenguin porta associada directament una sèrie de danys col·laterals. Danys col·laterals que el Tribunal Constitucional de la cort castellana ha decidit que són definitius i inalienables.

Mantenir-se dins d’Espanya, a partir d’ara i per sempre, vol dir això:

a) Que tenim prohibit legislar a favor que la gent necessitada pugui tenir llum i aigua i electricitat els mesos d’hivern. Si vostè no és independentista, necessàriament, vostè accepta que la gent pobre es quedi sense serveis bàsics. El TC ha decidit que mai més podrem legislar sobre això.

b) Que tenim prohibit legislar sobre els bancs o fer-los pagar impostos.

c) Que tenim prohibit legislar sobre l’espectacle de les matances d’animals. Queda prohibit. Vostè no pot, ni podrà mai més, decidir si els braus, o les baralles de galls, o la boxa a mort són espectacles que es puguin admetre en la seva ciutat.

d) Potser vostè creu estar molt preocupat per la gent sense sostre i els elevats preus dels habitatges. Sàpiga que, si no es fa independentista, el TC ha decidit que la seva comunitat no pot legislar mai més sobre els pisos buits, que mai podrem (ni vostè, ni jo, ni tots dos junts) posar un impost als bancs sobre els pisos buits, per ajudar a liberar-los. El TC ha decidit que això no pot passar. Ni ara ni mai més.

e) Oblidis de la igualtat entre homes i dones. El TC ha decidit que ni vostè, ni jo, ni tots junts, podem decidir (per molt majoritaris que siguem) perseguir o prevenir l’assetjament sexual, ni procurar la igualtat de tracte i oportunitats, ni exigir als sindicats de les grans empreses catalanes que destinin un delegat sindical als temes d’igualtat de tracte.

És a dir, si no defensa vostè el seu federalisme des de la prèvia proclamació de la sobirania plena, les regles del joc que vostè accepta han estat reescrites en els últims anys. Ara vostè defensa, implícitament, que a la gent gran se la deixi sense electricitat, que hi hagi espectacles sagnants amb animals torturats, que els bancs són intocables, que els preus dels habitatges buits són intocables, que no podem prevenir l’assetjament sexual, que no podem simplificar l’administració, ni evitar el fracking, ni parlar al parlament sobre allò que vulguem, ni fer consultes populars mai més.

És a dir, si no és independentista, llavors, està d’acord vostè, per exemple, amb els desnonaments, ja que el TC ha suspés la llei que els evitava en casos d’exclusió social. Per sempre. I està vostè en contra de la dació en pagament. O el lloguer social obligatori.

Tot això, el Regne ha decidit que no es pot decidir. Que la sacrosanta constitució ho prohibeix. Que els centres comercials obriran les vegades que ho decideixi Madrid a conveniència del teixit comercial de Madrid i no el vostre. Que vostè no pot oposar-se a l’aire contaminat dels avions o els vaixells. Ni oposar-se a l’energia nuclear, ni esperar certa col·laboració del govern de Catalunya en l’acció exportadora de la seva empresa.

Queda tot prohibit. No pel gobierno, sinó pel TC. No per una temporada o uns anys, sinó definitivament i sense possible marxa enrere.

Així que, si tot i així continua volent mantenir-se dins l’estat, potser que vagi votant al PP, perquè finalment representa la realitat que vostè defensa.

Però si decideix vostè que no és nacionalista, i que totes aquestes coses de la llista estan molt per sobre de les banderes, llavors, benvingut/da. Tenim un lloc reservat per vostè al costat de tots nosaltres. Fem la independència entre tots i ja hi haurà temps en un futur de veure de quina manera creem llaços sòlids amb els veïns peninsulars.

Aquesta setmana hem vist com implosionava el PSOE. La veritat, la notícia a mi m’ha agafat desprevingut.

La propaganda diu que tot gira vers l’intent tímid de Pedro Sánchez d’intentar un acostament a l’independentisme. Que els nacional-nacionalistes castellans han tallat les ales a aquesta possibilitat.

Però alguna cosa grinyola amb aquesta asseveració.

El PSOE potser perdria suports a les Espanyes amb un pacte amb els indepes, però el cost de donar suport al PP és molt més gran.

Convertir-se en la oposició que regala el govern a l’equip més corrupte i maldestre del sistema post-dictadura implica la pèrdua automàtica de la segona posició a l’estat. Convertir el #NoesNo a #NoesBuenoVale no paga la pena.

L’excusa que diu que en unes terceres eleccions el PP es faria amb la majoria absoluta és absurda. Les enquestes s’han demostrat, elecció rere elecció, prou inexàctes com per poder-les presentar com a prova de res. De fet, podem considerar que la caiguda del PSOE a les segones eleccions consecutives fou conseqüència de no haver aconseguit cap pacte, i que ara és Rajoy que podria veure’s perjudicat per aquest fet.

En tot cas, perdre les terceres eleccions és molt menys greu que rebentar per dins com ho han fet. De fet, justament per haver rebentat per dins, suposadament per evitar-les, el PP segurament les convocarà. Sembla clar que, ara sí, al PP li interessa convocar eleccions amb el PSOE esquarterat que intentar manar amb força insuficient al congreso.

Res no quadra.

Excepte una cosa.

En la legislatura que intenten encetar, no només s’hi juguen la gestió d’un govern sense recursos i obligat a fer encara més retallades. S’hi juguen una altra cosa.

Els casos de corrupció.

El sistema judicial de la cort és la única cosa que encara no té totalment sota control l’establishment. Constantment veiem com alguns jutges mantenen els casos de corrupció existents oberts, i cada cop que un jutge avança en un cas, suposa un terratrèmol pel PP. I això que encara no han començat els judicis importants.

El legislatiu i l’executiu no s’han quedat amb els braços creuats. La màfia ha canviat jutges i ha fet tota mena d’ingerències per deixar clar als jutges que qualsevol condemna per corrupció comportarà el final de la carrera judicial d’aquell insensat que s’atreveixi a dictar-la.

Però, és clar, aquesta amenaça només es pot dur a terme si tens sota control el poder executiu i el legislatiu.

Ara bé. Fixeu-vos que en això no només hi tenen les parts enganxades a can PP, sinó que també a can PSOE. El cas dels ERE d’Andalusia pot acabar amb tota la direcció de can PSOE a la presó, igual com ha passat amb el PP a València.

Hi ha una cosa pitjor que perdre la condició de lideratge de la oposició, i aquesta és acabar a la presó per corrupció.

Si el PSOE aconseguís formar govern amb P’s, Compromís i les forces sobiranes d’Euskadi i Catalunya, és evident que la regeneració democràtica que diuen voler liderar s’hauria de produïr sí o sí. I això vol dir deixar fer als jutges. Amb totes les conseqüències que se’n puguin derivar.

Deixar que Gurtel rebenti la direcció del PP. Però també deixar que els EREs rebentin la direcció del PSOE andalús. I molts altres casos que implicarien una neteja sense precedents.

Només si el PP aconsegueix la majoria i el control del govern, els corruptes podran respirar. Perquè el PP no tindrà cap mena de problema moral per fer impossible la carrera de qualsevol jutge que intenti fer net.

Amb aquest punt sobre la taula s’entén que a can PSOE hagin optat per rebentar per dins. Perquè els hi va el coll. Literalment. I davant la possibilitat d’acabar a presó, sembla que rebentar per dins és pecata minuta.

És famosa la frase que diu que “Roma no paga traïdors”. Pel que he llegit a la Viquipèdia, la frase es remunta al segle II aC, quan el cabdill Viriat, cap dels Lusitans va ser mort pels seus i després Roma matà als soldats que s’havien venut.

La idea que subjau a la frase és que hom no confia en aquells que traeixen els seus, tot i que aquesta traïció pugui afavorir els interessos propis.

El que no sé si està prou reflexionat és que aquesta idea s’aplica als partits polítics i les eleccions: “Els votants no voten traïdors”.

Un exemple clar: El PSE a Euskadi va governar fa una colla d’anys gràcies a la traïció democràtica que suposà prohibir el 25% de la població votar. És veritat que molta gent els va votar llavors. Perquè els interessava que les coses anessin com van anar. Però a la vegada van prendre bona nota de la manera d’actuar del PSE que, traint la voluntat popular, va preferir un pacte PP-PSE que no representava el poble, que no pas un govern de PNV que l’hagués representat més.

En aquell moment el PSE va crear-se un sostre electoral que ja no l’abandonarà mai. Els votants no paguen traïdors. Un cop aconseguit l’objectiu dels votants, castigar les opcions polítiques violentes, també van prendre nota de com el PSE es va aprofitar de la situació. Els mateixos que els votaven llavors, conscients o no, li posaven la creu.

Aquest esdevenir també li succeeix al PSC. Per molt que a molts votants d’avui la posició unionista del PSC els sigui favorable (prova d’això és que fa anys que no baixen dels 515.000 vots), molts d’ells entenen en el seu interior que el PSC ha traït el seu esperit i el que representava. El PSC era el partit central de l’esquerra catalana, i com a tal hagués hagut de moure’s cap a l’independentisme o el sobiranisme tipus RUI.

Si ho hagués fet, segurament hagués perdut molts vots. Però aquests vots, passada la independència, haguessin tornat, perquè el partit no hagués traït la seva raó de ser. Però havent-se traït a ell mateix, al PSC li espera el mateix futur que a UDC (un cas similar) o com a molt una agònica mort tipus Partit Comunista.

En canvi, CDC no ha traït els seus postulats. Era partit de centralitat i com a tal es va moure cap a la nova centralitat. I també ha perdut una muntanya de votants. Però un cop assolida la independència, aquests votants hi tornaran, perquè saben que és un partit confiable, encara que les decisions que pugui prendre, en un moment, se li girin en contra.

Ara falta saber si els Comuns se n’adonen d’aquest fet. Perquè estan en una posició similar.

Sembla que l’unionisme intenta vendre que les manifestacions de la Diada han baixat de participació i que això és un signe que indica que l’independentisme va a la baixa.

És veritat que la participació fou sensiblement més baixa. Però també és cert que, com a mínim pel que jo conec, la gent que no va anar aquesta vegada a la manifestació no ho feu perquè siguin menys independentistes que abans. Ho feu per dues raons bén diferents:

a) El Parlament i el Govern ja estan fent el que se’ls demanava i no han entès que hagin d’anar a manifestar-se per reclamar res més.

b) En certa manera com a mesura de pressió perquè volen resultats ja i així indiquen als seus representants que si no fan allò que els hem exigit, no contaran amb el seu recolzament.

I, evidentment, hi ha qui ja ha anat un munt de vegades a manifestar-se i li ha fet mandra aquesta vegada, un altre cop, sostenint-se en aquests dos punts.

Però això no és una bona notícia per l’unionisme. Ni molt menys. L’independentisme està tan viu com l’any passat i la situació d’ingovernabilitat de l’estat (i la traïció a la democràcia del PSOE) encara n’ha convertit molts més.

S’equivocaran si es pensen que anem de baixada, igual que s’equivoquen els que pensen que la pujada dels comuns a les eleccions castellanes volia dir altra cosa que la voluntat de forçar un acord pel referèndum (última oportunitat abans del RUI).

Estem a punt.

La relació que mantenim els independentistes amb ICV-Comuns és enrarida. Voldríem convèncer-los, que s’afegissin al projecte, que s’adonessin que allò que diuen defensar és absolutament inviable.

Voldríem que entengueren quines són les seves arrels, que no són precisament arrelades en l’status quo sinó més aviat en la revolució. En canviar les coses refent-les i no apedaçant-les amb pegats que ja els han dit per activa i per passiva que no són al seu abast.

Voldríem que, un cop deixada acta de que consideren el nostre pla desafortunat (i nosaltres el seu) fessin pinya amb la immensa majoria, que ha decidit emprendre un camí concret. Si no té sortida hi haurà anys i panys per lamentar-se’n.

Però també ens pesen en la memòria els casos del PSC i UDC, partits que, lluny d’acceptar el moviment de la societat, van decidir enrocar-se, dividir-se, rebentar per dins, a veure si així podien mantenir el vot d’aquell que només vota les sigles, i així, portar-nos de tornada cap al forat del que volem sortir. Tot pinta que els Comuns segueixen la mateixa trajectòria. Potser nosaltres en som responsables. Potser res del que nosaltres diguéssim hagués pogut fer-los canviar.

En tot cas, quan les flamarades de twitter s’encenen, tard o d’hora, algun dels comuns llença la inevitable acusació. El 3%. Sempre i en tot cas.

Per a ells, JxSí és una pantalla de la corrupció de CiU. I l’odi a la corrupció de CiU val per tot. Ho justifica tot.

Tant se val que hom els faci saber que el PSC era tant o més corrupte que CiU. Tant se val que els vulguis fer entendre que UDC, la part més corrupte, és unionista (i per tant dels seus), i que CDC ha fet els deures de regenerar-se mentre que al PSC mantenen els mateixos quadres que van institucionalitzar la corrupció.

Tot això tant se val. Perquè l’odi a la suposada gran corrupció és definitiu.

Cal dir que en això els puc entendre. Per a mi tot el PP és radicalment corrupte, sense pal·liatius. I UDC també. I C’s ho serà, tot i que no en tinc més proves que Cañas i Javier Nart.

Ara, del que no s’adonen és que ells pateixen EXÀCTAMENT de la mateixa corrupció institucionalitzada que tant odien. De la mateixa.

ICV deu 11 milions d’Euros als bancs, segons tinc entès. Això vol dir que per aconseguir uns resultats electorals que no els pertanyien, van demanar uns 5 Euros per votant als bancs, i aquests els els van deixar sense previsió que els podien tornar.

Diners que no són d’ells, ni dels bancs, i que pagarem TOTS NOSALTRES, ja sigui en augments d’interessos per crèdits o en disminució d’interessos pels estalvis.

No hi ha gaire diferència moral entre rebre donacions per l’actuació pública en forma de generoses aportacions empresa-partit o rebre donacions en forma de crèdit sense retorn per part dels bancs. És el mateix.

Les empreses poderoses (bancs i d’altres) deixen diners i fan aportacions a aquells que els seus directius consideren. I evidentment no són ERC ni el PI, ni la CUP. Són UDC, el PPC i ICV.

En un moment, el sistema permetia que els deutes dels partits als bancs poguessin ser condonats. Això es va prohibir, perquè és clarament corrupció. Però com que no van dir res de refinanciar-los, la condonació s’ha convertit en deute etern. Però és el mateix.

Presentar-se a les eleccions amb un pressupost inflat amb aportacions que no pots tornar és frau electoral. Tant com presentar-s’hi amb aportacions fosques relacionades amb la gestió dels pressupostos. Ni més ni menys.

Ara, podem racionalitzar el fet. Podem dir que eren altres èpoques. Que ara els comuns no ho fan més (és fals, la campanya l’han pagada amb micro-crèdits, no amb micro-donacions), i podem dir que no han fet res il·legal (com segurament pot dir el CDC).

I segurament és veritat. El que ara s’anomena corrupció política, en un passat se’n deia “finançament irregular”. I tots els partits reconeixien tenir-ne. Eren les normes de la pseudo-transició.

Repeteixo, està bé tractar amb indulgència la manera d’actuar els partits als 80 i començament dels 90 pel que fa al seu finançament. Però si acceptem que ICV s’ha refet moralment d’aquests fraus comesos, llavors cal acceptar que, com a mínim, PDC s’ha refet moralment de part d’aquesta manera d’actuar.

El que no val és considerar inexcusables i eterns els errors del passat dels antecessors dels altres i acceptar sense problemes els mateixos errors dels teus o els seus antecessors.

Això és deshonest. Profundament deshonest.

La primera norma de la política internacional és la norma/pacte de no ingerència. Hom no es fica en els assumptes polítics d’un altre estat. No maniobra per canviar els governs dels altres.

Castella la Gran tindrà un parlament de 303 membres quan acabem el procés. D’ells, 158 corresponen a PP+C’s. Una majoria més que folgada. Castella i colònies han votat (dos cops) i han decidit donar-li el govern al PP amb el concurs de C’s. Punt i final. No té sentit que els independentistes pretenguin canviar-ho. De fet, seria il·lògic.

Podria tenir sentit si fos que els mesos que falten per a la desconnexió definitiva aquesta es fes en col·laboració amb l’antic Regne d’Espanya, a punt de desaparèixer. Això voldria dir que Castella accepta un referèndum per decidir si Espanya s’ha de separar en dues parts, i llavors la part catalana col·labora en la creació d’un govern de transició Catalano-Castellà.

Aquest és l’únic cas en que els partits independentistes haurien de prendre part en l’elecció del nou president de les corts o del govern del Regne d’Espanya.

Però clarament, no és el cas.Perquè fos el cas, caldria que l’aritmètica parlamentària permetés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I per això és imprescindible que el PSOE l’accepti. El PSOE està a les antípodes d’aquesta possibilitat. Han decidit que no hi ha trajectòria conjunta fins a la separació en dues parts. Ja exerceixen (sempre ho han fet) com a representants de Castella, només, i no com a representants del regne.

I per tant, resultaria incoherent i agressiu que Catalunya intercedís per forçar un govern a Castella que no és el que pertoca. Castella ha decidit que vol PP governant. Catalunya no s’hi ha de ficar.

De fet, imagineu la contrària. Imagineu que ERC+CDC forcen (i mantenen) un govern P’s+PSOE (m’és igual l’ordre). Un govern que deixarà d’estar legitimat per exercir cap funció el dia que el regne es divideixi en dues meitats, però que no reconeixerà aquest fet. Un govern que, a més a més, tindrà el concurs del Congreso per intentar imposar la seva existència a una de les parts.

Un govern amb una minoria absoluta el dia que els representants dels catalans deixin d’anar al congrés, en mans d’un congreso que li pot requerir fer qualsevol cosa.

S’entén, oi? Si no hi ha recorregut comú, acordat, no hem d’intercedir en la política castellana. És simple.

De fet, això és evident per tots. És per això que en els 20 dies que han passat des les eleccions, ni el PSOE ni P’s s’han posat en contacte amb ERC o CDC per intentar fixar alguna mena d’acord que permeti escollir un Congrés que representi tots dos països.

Tots ho saben que això no tindria cap més lògica que la de fer un govern de transició fins al referèndum. No és tacticisme ni estratègia. Va més enllà.

Ara, la vella política, de la que Podemos són mestres hereus, requereix intentar utilitzar qualsevol excusa per intoxicar. I és això el que fan Domenech i Colau. Aprofitar l’avinentesa per intentar confondre el ciutadà no informat fent-lo pensar que un altre posicionament és possible. Demagògia barata i de molt baix nivell.

Com sempre, la intoxicació la integra gent amb mala fe que entén el que passa i gent no prou capacitada intel·lectualment per entendre què està passant. No crec que la Colau tingui mala fé, tot i que no n’estic segur.

A Castella no es posen d’acord. I no sembla que s’hi hagin de posar.

La raó és simple. A tothom li interessa un govern en funcions.

Anem a pams. La política es fa amb els diners que sobren. Si no sobren diners de la recaptació d’impostos, no hi ha política. És així de simple. És per això que a Catalunya és intranscendent si governen les dretes o les esquerres mentre no siguem independents.

No sempre sobren diners. Un 85% del pressupost de qualsevol govern (municipal, estatal,…) està compromès amb despeses finalistes. Qualsevol govern, sigui del color que sigui, ha de pagar un mínim en escoles, metges, policia, pensions,… que se li mengen el 85% dels recursos que ingressa, com a mínim i en els bons moments.

En les èpoques de vaques grasses, queda un romanent. Petit. I amb aquest romanent es poden fer polítiques, ja sigui fent noves carreteres, televisions, baixant els impostos o posant més professorat.

Però en èpoques de crisi dura, quan tot són deutes, no hi ha romanent, i per tant no hi ha política.

L’aplicació de les polítiques que hom representa és una de les dues principals raons per les que hom accedeix a un govern. L’altra és el poder i els ingressos que se’n poden generar, ja sigui gràcies a l’ús del romanent, portes giratòries, com als favors corruptes.

Però l’al·licient de la corrupció, ara per ara, no és d’aplicació a la corona castellana. Hi ha una veda de corrupció que encara durarà una bona temporada.

Amb aquest estat de coses… a qui li interessa liderar un nou govern? Al PP és clar que no. Mentre estiguin en funcions, poden fer de gestors sense cremar-se, ja que de ben segur que donaran totes les culpes d’allò que pugui passar al fet que no estan en el govern més que en funcions.

Al PSOE tampoc els interessa gaire el govern. Saben que hi ha una tercera crisi consecutiva a les portes, amagada als números del poder, esperant que governi l’esquerra per fer-la rebentar i donar-li la culpa. Mantenint-se en la oposició poden cantar la canço de l’enfadós sense cremar-se.

Als independentistes i els bascos, ens està millor un govern en funcions que no pas un govern legitimat.

Als únics que els interessa un nou govern és a C’s, perquè saben que unes terceres eleccions els poden fer desaparèixer, i a P’s, perquè saben que poden seguir ràpidament el camí de C’s. No obstant, no els interessa tant com per juntar forces per entronar el PSOE. Tots dos són molt conscients que un tripartit PSOE,C’s,Ps comportaria ràpidament la desaparició dels dos últims. El votant de C’s no perdonaria el partit que pactés amb P’s i a la inversa.

També li podria interessar un nou govern a la corona, però aquesta ni existeix ni se li espera.

Per tant, no seria d’estranyar, en absolut, que veiem les posicions enrocades “ad infinitum”, amb Rajoy reclamant la presidència, conscient que és la única cosa que el PSOE no pot passar per alt, Sánchez negant-se a col·laborar amb el PP i C’s i P’s bordant molt però sense cap mena d’intenció d’arribar a un acord entre ells que faci al PSOE alternativa involuntària.

I mentrestant, nosaltres, anar-hi anant.

Vagi per davant: El millor que li pot passar al país és que CDC ja hagi tocat terra i estigui començant la remuntada. Cal un centre-dreta fort per assolir la independència.

Dit això, ERC ha mostrat, un cop més, una capacitat inaudita per avantposar l’objectiu a les sigles. Primer fou Junqueras, un independent, després Alfred Bosch, un altre inedependent, i un munt d’independents més. I ara en Rufián, un castellanoparlant independent.

CDC necessita imperiosament seguir l’exemple d’ERC, que és l’exemple del Barça. Una cantera forta que aguanti el nivell i el millor davanter que un pugui trobar, sigui o no de la casa.

Sé que és fàcil de dir i no tan fàcil de fer, però és imperiós per Convergència que trobi el talent de fora que no és possible trobar dins. I no em refereixo al Mikimoto ( que espero que algun dia sigui president del país), sinó a aquells que els obrin mercat al sac de votants d’UDC, PP i C’s.

Soc conscient que és una tasca complicada. Però hi pot haver un munt d’empresaris, caps d’organitzacions empresarials, professors universitaris de tall liberal o membres de les 400 famílies que hagin canviat de bàndol cap a l’independentisme en els últims anys, o que ho hagin estat sempre, però entenguin la psicologia dels votants d’UDC,PP i C’s i els puguin moure cap a les nostres posicions.

Al meu entendre, aquesta és la tasca prioritària de CDC en els propers mesos. I que quedi clar, no es tracta només de fitxar algú de fora. Es tracta de donar-li les claus de la casa. Que faci i desfaci. Acollir-lo amb les mans obertes.

La resiliència psicològica és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Si mirem les dades de les eleccions Castellanes, entendrem que aquest és un factor clau en el nostre moment psicològic-polític actual.

Resiliència.

Els resultats són prou reveladors. 32,09% Pro independència, 40,41% PPSC’s, 24,71% indeterminat. És evident que dins del vot al PPSC’s s’hi amaga molt vot independentista, d’aquell antic, que passi el que passi, a l’hora de votar al congrés castellà només distingeix entre Felipe González i (Fraga) Aznar, i que vota amb aquest paràmetre. Posa-hi 2 punts com a molt. I també és evident que algú pot argumentar la contrària, que hi ha alguna gent que no votaria independència però sempre votarà en clau catalana.

El PSC va tocar fons en els 515.000 vots i els manté sòlidament. CDC espero que ja hagi tocat fons. Sembla que una part del vot a l’UDC ha anat a parar al PP.

L’independentisme perd 58.000 vots, l’indeterminisme 81.000, l’unionisme 100.000.

Dit tot això, emergeix com a imprescindible una necessitat imperiosa de mostrar la màxima intel·ligència emocional de que siguem capaços. Perquè al final, volem la independència, i per aconseguir-la hem d’aconseguir que un 80% dels indeterministes i algun sociata faci el moviment que esperem.

Els retrets a ECP no funcionaran.

Tenim l’exemple del que va fer ERC amb CiU. Deixar la porta oberta a un pacte però mostrar-se ferms a l’hora de demanar una única condició: l’independentisme. ERC ho feu amb la màxima intel·ligència emocional. Vam deixar temps a CiU perquè passes de l’unionisme al Pacte Fiscal, del Pacte Fiscal al dret a decidir, del dret a decidir a la sobirania, i de la sobirania a la independència. I això li ha costat un munt de votants, i per això, a canvi, els hem donat la presidència del país. Se la mereixen.

Ara toca fer el mateix amb els votants de Csqep. Hem de deixar-los la mà estesa perquè facin el seu propi moviment. Sense pressions, però també sent excessivament generosos. Si volen una Catalunya d’esquerres, els la haurem d’oferir. Si volen el canvi de presidència els l’haurem d’oferir. Si volen RUI, haurà d’estar sobre la taula. Això sí, tot a canvi d’una única però innegociable contrapartida. Que es converteixin a la independència. Que entenguin, acceptin i comparteixin que el seu model de país només passa per la independència de Catalunya. Que qualsevol model federal estatal passa per la independència de Catalunya.

Serà difícil. Ahir Domènech intentava enrocar-se atacant CDC. Rabell i Coscubiela han generat anticosos, com ho feu Duran. Però ni l’ún ni els altres estaran necessàriament al parlament que s’haurà de constituir l’any que ve.

En canvi, el que sabem del cert és que a Castella, Rajoy i la seva colla de lladres es mantindran, com a mínim, durant 4 anys, i els que vindran.

A favor nostre, la llista interminable de casos de corrupció del PP i el PSOE (i UDC), que posades al costat dels de CDC fan riure. I això que els casos de CDC són d’unionistes.

En contra nostra, el desig de venjança i revenja versus ECP.

Els indepes de tota la vida estem esparverats pel fet que els Comuns tinguin l’èxit electoral que se’ls auguren i que ja van tenir al desembre.

Aconseguir la rellevància i centralitat que hem aconseguit ens ha costat molta suor. Molta mobilització de milers d’associacions, de centenars de milers de persones movent ajuntaments, organitzant diades multitudinàries, sent exemple pel món i els nostres conciutadans.

Sembla decebedor observar com tot aquest esforç sembla anar pel terra simplement perquè La Sexta va decidir donar rellevància el seu dia a un dels seus presentadors (o era d’una altra cadena, no en sé prou de la graella castellana).

Observem astorats com la gent sembla caure en el mateix parany que queia amb Felipe González, amb ZP, amb la Chacón (si em voteu no hi haurà crisi) i amb tants i tants d’altres.

Pensem que hem perdut una part important, fonamental, dels indepes que hi havia a Csqep (només en necessitàvem 1,8%). I no entenem què passa. Com es pot ser tan ruc com per creure un altre cop en la mateixa fal·làcia?

Però és que hi ha un anàlisi de la situació molt diferent. Hi ha una bona part dels nous indepes que venen de posicions socialistes. Que han abandonat els sociates perquè ja fa temps que de sociates només en tenen el nom. Que entenen que Castella no té solució. Que el Gobierno de España no existirà si no renuncia expressament a un referèndum. Que la relació de forces farà inviable cap canvi constitucional significatiu a les espanyes. I tot i així, voten Podemos. Domènech. Colau.

Com és possible? Bé, en primer lloc, aquesta gent no té sensació de pèrdua ni de tirar enrere. Poden votar Podemos i continuar sent indepes. Naltros els veiem i ens pensem que els hem perdut, però ells tenen les seves conviccions internes que no estan afectades pel seu vot del 27J. És molt diferent.

En segon lloc, necessiten que quedi clar que, si hi ha independència, serà perquè Castella és incapaç de canviar. I no volen en cap moment que la història pugui dir que van retirar-se de la partida abans d’hora. Aniran a votar un encaix sabent d’avançada que aquest encaix és impossible. Però votaran massivament a qui planteja l’encaix. Fins i tot encara que molts d’ells, aquest encaix, ja no el voldrien. Però volen que quedi clar que qui s’aixeca de la taula és la cort, i no ells.

I finalment hi ha un aspecte tàctic d’extrema importància. Les eleccions del 27S poden crear dos escenaris de cara a l’assoliment de la independència. Per una banda podem trobar un govern Rajoy en funcions indefinides, o una gran coalició plena de dubtes i a disgust. Això és si votem independència.

Per altra banda, podem trobar un govern de Podemos recolzat pel PSOE.

Hi ha gent que analitza la situació i arriba a la conclusió que el capítol final de la transició al nou estat és millor passar-lo amb Iglésias com a cap d’Estat que no pas amb Rajoy, per molt debilitat que estigui.

Evidentment, aquesta opció té molts inconvenients. El govern de Madrid liderat per Podemos tindrà una pressió interna immensa quan arribi el moment, i qualsevol passa que faci per imposar la voluntat de Castella serà recolzada per el Congreso en bloc. Antes roja que rota.

Aquest govern és molt possible que sigui de coalició amb PSOE i segur que el PSOE reclamarà carteres fonamentals en el moment que toqui, com interior.

No és una bona idea. Potser. Però cal tenir en compte que molta gent no ho veu com jo, i per això Podemos treurà bons resultats. No tant perquè li hagin comprat la moto per enèsima vegada, sinó perquè els sembla que en el mentrestant, prefereixen Pablo que Mariano.

Disclaimer: No soc historiador. de fet, sóc de ciències, això no treu que el que dic estigui documentat, però és evident que no sóc un expert en la matèria.

Al periodisme se li demana una cosa: que es documenti i parli amb propietat. Però aquesta cosa, que sembla obvia, cada cop és més complicada de veure.

Constantment veiem referències a la premsa i ràdio a Felip VI. Però resulta que Felip VI no existeix, i si la història no ens castiga, segurament no existirà mai.

Felipe “el Hermoso” de Castella (Felipe I) no fou mai rei d’Aragó i molt menys compte de Barcelona.  De fet, quan va morir, el regnat de Castella va passar a mans de la seva mare i no del seu fill, Carles I d’Aragó, compte de Barcelona (príncep del principat de Catalunya) i V de l’Imperi Germànic.

No fou fins la mort de Juana I de Castella (Juana “la Loca”) que Carles I esdevingué Carlos I de Castella. I ho fou durant un brevíssim període de 3 anys, si no vaig errat.

Per tant, des del punt de vista de la corona d’Aragó, Felipe V de Castella era Felipe IV d’Aragó i el compte Felip IV del comptat de Barcelona, amb drets sobre el principat de Catalunya.

Els números no s’hereten, ni es fa un màxim dels números. Carles I no fou mai Carles V ni Carlos V, ni a Castella, ni a l’Aragó, ni al comptat de Catalunya. El numeral de l’Imperi germànic no es traspassà al regnat, per molt que el títol d’emperador sigui de rang superior al de Rei.

Així que, pel que fa a la corona d’Aragó, Felipe VI de Castella és Felip V de la corona d’Aragó.

Pel que fa al principat, fins i tot podríem anar més enllà. Si bé al començament del comptat de Barcelona els catalans teníem rei, el rei dels Francs i després el rei de França, a partir del compte Borrell II, el comptat de Barcelona i el principat va deixar de tenir rei. La màxima autoritat era el Compte de Barcelona.

Hi ha una diferència molt gran entre ser un regnat i ser un comptat. Més o menys la mateixa diferència que hi ha entre una república presidencialista o una dictadura i una república no presidencialista o una oligarquia. El Rei és totpoderós en el seu regnat, el compte no ho és i es deu, en part, als braços.

Així que el Principat de Catalunya esdevé un comptat independent. I així funciona fins que Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella d’Aragó i n’incorpora el regnat d’Aragó.

Però això no fa que el comptat es converteixi en un regnat. El compte de Barcelona passa a ser TAMBÉ rei d’Aragó. De la mateixa manera que, posteriorment, el Compte Jaume I esdevé Rei de Mallorca i Rei de València, sense per això esdevenir Rei de Barcelona.

I durant uns segles, el Rei dels Catalans no és Rei al Principat de Catalunya. N’és compte només. Tot i que l’anomenaven rei perquè n’era dels territoris de la corona. Aragó, València, Mallorca, Nàpols, Sardenya,…

I així seguí fins al decret de Nova Planta en que, finalment, el Rei de Castella conquerí Catalunya i l’annexionà al seu regnat. Fa 301 anys.

Però, donat que nosaltres sempre hem considerat que l’annexió no suposa la desaparició de l’entitat política de Catalunya, es pot considerar que Felipe V de Castella esdevingué Felip I de Catalunya, ja que els Felipe II, III, VI i el mateix Felipe V foren comptes de Catalunya, però no reis fins al decret de Nova Planta.

O sigui que Felipe V de Castella esdevingué el Compte Felip IV de Barcelona i a partir del decret de nova planta, el rei Felip I del principat.

I per tant el rei actual és Felip II de Catalunya i el compte Felip V. Però mai, mai, Felip VI.

Estaria bé que els periodistes es documentessin a l’hora d’anomenar gratuïtament el rei actual com l’anomenen.

PS: De fet, hom podria adduir amb tot dret que Felipe VI de Castella és Felipe II de España, ja que l’anterior monarquia composta, les espanyes, donà lloc a una nova entitat política, espanya, diferent a les anteriors.

Disclaimer: No sé fins a quin punt és lícit, dins d’això que anomenen democràcia espanyola, criticar el suprem rei de Castella i colònies. Per tant, de l’escrit ulterior només són vàlides aquelles frases que no atemptin contra aquest precepte. El text final resultant del missatge que transmeto és només aquelles frases que no atemptin contra cap llei de Castella i el “reino de España”. Qualsevol cosa que no sigui legal, no la he dita i hom hauria de restar-la del text que emeto.

Vagi per endavant una cosa: A mi em sembla molt normal i coherent que es repeteixin les eleccions al regne de Castella i colònies. No hi ha cap aritmètica possible que permeti un govern amb possibilitat d’aprovar cap pressupost, a no ser que s’accepti un referèndum a Catalunya. I em sembla normal que, un cop passats uns mesos amb No Acord, es convoquin noves eleccions per veure si el temps i l’exposició a l’opinió pública d’uns i altres ha fet canviar l’aritmètica.

No hi veig cap problema. Ni em sembla un fracàs ni res similar. Si de cas, em pot semblar un autèntic fracàs el PSC-PSOE en sí, per la incapacitat d’entendre el que està passant. Em pot semblar una impostura incalculable la opció del PSC-PSOE, que es diuen d’esquerres i opten per pactar amb la quasi-extrema dreta de C’s. Però no és un fracàs del sistema, sinó d’un dels agents.

Ara bé, veig que la opinió publicada, i la opinió pública al darrere ( per sobreexposició, segurament), considera que la falta d’acord és un fracàs dels nostres veïns i els seus polítics. I cadascú cerca ara a qui encolomar el mort. Tothom cerca el culpable de la situació. Evidentment, la culpabilitat va per barris, i és molt possible que la majoria dels votants decideixi que el culpable no és el partit que ha votat i s’ha mantingut ferm en les seves posicions, sinó aquells partits que no han votat i que no han estat flexibles.

En tot cas, pel que veig, ningú enfocarà cap al veritable responsable d’aquesta situació: La Cort. La Monarquia. El rei.

Les cartes dels partits eren visibles a l’endemà de les eleccions. El bloqueig era evident i era fàcil deduir que seria insalvable. La única opció real d’acord entre partits passava per que es permetés una consulta a Catalunya, opció no desitjada per la casa reial.

A les monarquies constitucionals se’ls demana poc. Que facin una mica de relacions públiques i que un cop cada 20-30 anys exerceixin d’àrbitres entre els partits per formar govern quan l’aritmètica és complicada.

Què podia fer la casa reial? Molt. Hagués pogut convertir-se en el referent extern a l’hora de trobar un desllorigador. Hagués pogut trobar algú que generés prou consens a can PSOE i can PP (i a Europa) i hagués pogut asseure a tots dos a una taula per crear un programa de govern tecnocràtic que donés una legislatura curta. I un cop tenint la persona o persones i un esbós del programa de govern, només hagués hagut de fer-ho arribar a la premsa per forçar l’acceptació de la proposta. Qui hagués pogut dir no al rei? El PP? El PSOE? C’s?

És, de fet, la seva obligació. En té poques. Poquíssimes. Però una d’elles és aquesta. Actuar de mitjancer quan les parts del parlament no se’n surten. És per això que la casa reial està al càrrec de tot el que passa a la cort. És per això que la Casa Reial té un pressupost absurdament alt i tota mena de diplomàtics al seu servei. Per activar una tercera via quan fa falta.

Ara, repeteixo, sembla que la casa reial, per incapacitat o per voluntat, ha decidit que la millor opció és tornar a repetir eleccions. I jo comparteixo aquest punt de vista. Si ha d’actuar en les seves funcions segurament és només a partir d’un segon empat tècnic en la repetició de les eleccions.

Però aquells que pensen que la repetició d’eleccions s’hagués hagut d’evitar de totes totes, potser farien bé d’enfocar la seva mirada a qui tenia la responsabilitat de sacsejar el taulell i no ha mogut un dit. Que sabem.

La lluita per la independència, des que va començar, és una lluita per donar velocitat o frenar el procés.

A diferència del que hom podria pensar, qui dona velocitat al procés, des del principi, és el govern Castellà, convençut que si es va massa ràpid, el procés descarrilarà, mentre que qui frena el procés és el Parlament i el Govern de Catalunya, coneixedors que el temps corre a favor, i que cada mes que passa, la irreversibilitat del que estem fent és més palesa als cors i els caps dels nostres conciutadans.

En aquesta guerra freda, la última batalla la tenim avui amb el ministro Montoro i el govern en funcions intentant enfonsar el sistema autonòmic tancant l’aixeta del FLA.

A mi em sembla més que clar que la no renegociació del sistema de finançament de Catalunya, obligatòria i no executada per Madrid, desautoritza qualsevol mesura coactiva posterior. Si una part no renegocia el que té per obligació renegociar, qualsevol exigència posterior hauria de ser desestimada per un tribunal independent.

Si vostè i jo tenim un pacte de lloguer i no el renegociem com marca la llei als 5 anys, no té sentit que després jo li vagi amb exigències. Qualsevol tribunal dirà que el canvi d’exigències ha de passar, indefugiblement, per la re-negociació obligatòria.

Però també és evident que no hi ha tribunals objectius. El 23F del 81 va emergir la evidència que no som ciutadans, que som súbdits d’una gran emmascarada i que els pactes només es poden llegir de la manera que Castella disposi en cada moment.

I si quedava algun dubte, un tribunal no constitucional (amb 11 integrants dels 12 imprescindibles per a ser constituït) va acabar de certificar-ho el 2010.

Dit tot això, emergeix una possibilitat a considerar. D’aquí a uns dies és d’esperar que hi hagi una segona sessió d’investidura per intentar investir Pedro Sanchez. És possible que es presenti a la sessió sense acord. Però em sembla possible que encara que es presenti sense acord sí que tingui l’acord d’una de les parts. Que tingui el vot favorable de C’s o P’s i contrari de l’altre.

I jo plantejo: Si Pedro Sanchez té el vot favorable d’un dels dos… seria plantejable que JxSí votés a favor, no de constituir un govern, sinó de canviar el Govern en funicons?

Podrien votar a favor i dir públicament que requereixen al nou govern preparar noves eleccions automàticament i per tant, bloquejar a partir de llavors qualsevol acció del govern entrant? Els números surten clarament si Sanchez es presenta amb P’s. 176 diputats. Amb C’s, més o menys. CC segurament donarà el seu vot a qualsevol dels dos, i queden EH-Bildu i altres.

Potser no arribarà aquesta possibilitat, i no hi haurà vot favorable de ningú si no és que es té garantida l’abstenció per l’altra banda. Però si arriba el cas, que ens afavoreix més? La convocatòria immediata de noves eleccions amb Rajoy al govern fins llavors, o el daltabaix que suposa tenir un govern amb minoria?

No dic que hagi de ser millor la segona opció. Un cop investit, el PSOE podria arribar a pactes puntuals amb P’s i C’s i anar tirant endavant. Però és una opció a considerar.

Avui es publicava el resultat de les primeres enquestes sobre el futur de convergència. El títol que he llegit als mitjans feia referència a un fet, al meu entendre, secundari: Només un terç dels enquestats considerava convenient mantenir el nom del projecte.

Però l’enquesta destapa una altra dada, que sempre ha estat allà, però que cada cop és més present. Convergència no és de dretes. Els convergents s’auto consideren de centre i creuen que Convergència ha de representar el centre-esquerra.

Només un 1% dels enquestats creu que el moviment s’hauria de definir de dretes. I més del doble de gent enquestada considera que convegència s’ha de definir de centreesquerra (31’5%) respecte als que consideren que s’ha de definir de centre-dreta.

Curiosament també un 28,3% considera que CDC ha de definir-se socialdemòcrata mentre que només un 10’9% considera que s’ha de definir com a liberal.

En la majoria de les preguntes del qüestionari el perfil es manté. Un 64% considera que hauria d’existir la dació en pagament, el 73% que cal imposar el caràcter mixt de les escoles de cara a accedir a recursos públics, el 75% vol l’accés universal a la sanitat (per un 9% que no),…

Davant d’aquests resultats se’m desperten dos interrogants.

a) Crec que hi ha una diferència evident entre el que pensa el votant-simpatitzant de convergència sobre la seva opció política i el que pensen els seus adversaris i no votants.

b) Dues opcions polítiques independentistes, CDC i ERC, s’encaren cap al mateix electorat, mentre que l’electorat de dretes i centre-dreta queda en mans dels unionistes de C’s i PPC.

Tot plegat, fa pensar.