No sé si el federalisme amb Castella i colonies és desitjable o no. El que sí que és un fet indiscutible és que la federació d’estats passa la creació d’aquests estats. El federalisme és independentisme. I el contrari. No es pot ser federalista sense ser independentista. De fet, el projecte federal és un projecte, com a mínim, a 20 anys vista a contar a partir que Catalunya s’alliberi. Cal que el que quedi es reorganitzi i veure si Madrid-Concepte és capaç de cedir part del poder als paganinis de València i Balears o bé si en breu valencians, illencs, andalusos, bascos gallecs i cornisa nord aniran separant-se de Castella fins que només quedi Castella. I un cop passi això, si passa, llavors serà el moment de decidir què fer. Si mantenir la independència o bé crear un estat federal, entre molts o entre pocs.
(segueix)
Una federació és això. Una unió lliure d’Estats. Però per constituir-la, abans cal saber quans estats volen ser-ho o necessiten existir. Ara per ara, Castella i colònies formen un bloc sòlid, inviable però sòlid, on no hi ha lloc per la creació d’estats en el seu sí.
Els que s’anomenen federalistes ho poden entendre perfectament. Amb quí vol federar-se Catalunya? Amb Castilla-LaMancha o amb la gran Castella i Euskadi? Perquè si ens hem de federar amb els últims, la distribució de forces serà tant desequilibrada que tornarem a estar on som.
La única via per a una federació ibèrica de pobles és la independència. I llavors deixar passar el temps a veure com són capaços d’organitzar-se la resta. Si són capaços d’organitzar-se en una unió estable, llavors no existirà mai la federació. La Gran Castella mai voldrà (com ara) renunciar al poder absolut per afegir un petit territori a la seva organització.
Però també pot ser que la gran castella no sigui viable (que amb tota seguretat crec que és el que passarà, i qualsevol federalista ho ha de creure). Un cop els catalans ja no en formem part, Castella intentarà robar a un altre lloc per mantenir la seva insaciable capital. Li tocarà el torn a València, les illes, Euskadi-Navarra i es frenarà la regalia de capitals cap a Andalusia i Extremadura. Només quedaran diners per amamantar els seus, Castella i la cort.
I un cop no hi hagi dubte de tant espanyols com se senten tots, llavors el terreny de combat no serà emocional sinó de poder. No es tractarà de si se senten espanyols o no, sinó de si, tot i sentir-se’n, volen ser dirigits per una insaciable i ineficient cort madrilenya o no.
I estic totalment convençut que molts, ofegats per la insaciabilitat de la cort, no voldran. D’aqui a 5 o 10 anys el país valencià, les illes, andalusia, Euskalerria i la cornisa nord s’hauran desempallegat de Castella de la mateixa manera que tothom es va desempallegar de Servia o de l’imperi Austro-Húngar en un passat.
I després, veurem. O ho veuran els nostres fills. Potser d’aquí a unes dècades començarà alguna mena d’acostament entre estats per constituir una federació. La federació de països catalans, o alguna cosa més grossa. Si observem el cas de l’imperi austro-hungar, al final es van unir uns quants per formar alemanya i uns altres per formar hungria, i Àustria en va restar al marge. I aquesta fou la sortida federal.
Això és el federalisme. Una altra cosa és enredar el personal mentint o demostrant una incapacitat flagran per copsar i entendre la realitat.