L'ombra de l'hegemó

segueix
Fa uns anys es va posar de moda un llibret “Qui s’ha endut el meu formatge?” que explicava la història de dos ratolins que vivien a un lloc on sempre hi havia formatge.
Amb el temps, el formatge va deixar d’aparèixer a aquell lloc amb la assiduïtat amb la que ho venia fent, així que un dels ratolins va decidir marxar a cercar una nova beta.
El ratolí que es va quedar va passar-ho molt malament a la llarga, perquè el formatge va continuar sent més i més escàs, mentre que el que va marxar, tot i passar una llarga travessia, va acabar trobant d’altres llocs amb més formatge que d’on havia sortit.

El conte em va venir a la memòria mentre sentia aquest cap de setmana el discurs del Duran. Un discurs dels anys 80 reclamant per CiU les mateixes tècniques fallides dels últims 30 anys.

Utilitzar la força de CiU a Madrid per imposar-hi el model d’estat en el que ens hi podríem sentir a gust.

Però aquest formatge ja no existeix. El PP i el PSOE han demostrat clarament que el model que volen és un model castellano-cèntric, tant culturalment com econòmica.

Castella mana i els demés obeeixen. Aquest és el tracte. Podem tenir certa autonomia de pandereta. La gestió d’alguns aspectes no esencials per l’estratègia de Castella. Però res més. Es reserven el dret a sobreescriure la nostra legislació quan els sembli, i a destinar els nostres diners allà on els sembli. A més de controlar totes les nostres infraestructures estratègiques: Aeroports, ferrocarrils, autopistes, ports i sobretot diners.

A parer de Castella, Catalunya és el competidor més gran que poden tenir en el seu mercat, per tant, el tracte que se’ns ofereix és el de subjugar-se al poder de Madrid. I per assegurar-se’n ataquen sistemàticament i sense aturador totes i cadascuna de les nostres indústries. Amb els nostres recursos.

Turisme. Indústria. Energia. Banca. Tot és manllevat dels territoris i portat a la capital de Castella.

El formatge d’en Duran, la il·lusió d’aconseguir un encaix estable de Catalunya a l’estat, ja no existeix.

S’ha esvaït.

És evident que encara molta gent ho creu possible. També creien fa 10 mesos que la crisi económica no existia i van votar estúpidament “la Catalunya Optimista” de la Chacón.

Però el nom no fa la cosa. I la crisi econòmica existeix per molt que la neguem i la determinació de Castella d’organitzar la península en base als interessos de la Cort castellana existeix per molt que en Duran no ho vulgui creure.

Game Over.

La única via que queda és la via de la sobirania. Tant per els que volen ser independents com pels que voldrien trobar un encaix estable a alló que va ser en un passat el nostre país. Els nostres països.

La única via que queda és la de deslligar-nos-en. I llavors, si voleu, des l’independència fixar les basses d’una col·laboració més o menys estreta amb els nostres veins.

Unes bases sòlides que ens permetin atacar projectes comuns amb la seguretat de poder tirar enrere si les coses es desviessin. Com passa amb Europa.

El formatge del Duran ja no existeix. Per molt que ho vulgui.

Fa deu anys un amic meu es va comprar un baix a Barcelona per 17 milions de peles. Per el seu salari tot semblava indicar que necessitaria quinze anys per pagar-lo. Havia començat la crisi.

Des llavors ença la crisi només ha fet que empitjorar més i més. Any a any hem anat de pitjor en pitjor, perdent cada any economia productiva, fabriques, teixit industrial i capacitat de fabricar coses.

Durant aquests fatídics anys hem substituit l’economia productiva per la totxana inútil. Hem hipotecat una generació sencera de joves donant-los sous de vergonya (per alts) perquè deixessin d’estudiar i es posessin a pintar parets o jugar amb la playstation. Hem deixat que se’ns morís el tèxtil amb un Euro als nuvols per substituir-lo per un estèril entramat d’empreses de la construcció, que morirant tant ràpid com la propia bombolla immobiliaria.

Els governs, TOTS, han ajudat a fer més i més gran la crisi que hem patit durant tots aquests anys. Fins a proporcions astronòmiques. Primer el PP a Madrid, alliberant el mercat de lloger i escanyant els Ajuntaments per obligar-los a financiar-se lliberant sól i malmetent el medi. Després els Convergents, amb ajudes fiscals als compradors (entre tots posàvem diners perquè pugés el preu de l’habitatge) en comptes d’aplicar mesures fiscals als que mantenien pisos buits. Finalment els sociates de banda i banda i banda (ajudants per ICV i ERC) que veient com petaria la bombolla han deixat que pujés i pujés en comptes de rebentar-la abans perquè no fés tan mal.

Hem estat veient any a any com les fàbriques tancàven mentre els treballadors oblidàven el que sabien fer i es posàven a treballar directa o indirectament en el món de la construcció.

Hem vist com importàvem gent a quantitats industrials sabent que aquests, el dia que explotés la bombolla, no tornarien allà d’on van venir, perquè més val ser un aturat marginal a casa nostra que tornar a ser un pobre a la seva comunitat (no és veritat, però és el que creuen).

Hem vist astorats com malmetien l’economia davant dels nostres ulls mentre la gent, la família, els coneguts, es mantenien ben contents i anestesiats davant la increible crisi que estàvem atravessant.

Hem vist com l’economia creixia un 3 percent mentre l’endeutament ho feia un 7%, prova evident que les coses estàven molt malament i que realment estàvem en una recessió tècnica d’un -4%.

No fa encara un any, el major perill que afronta Catalunya, la Carme Chacón, regalava els diners de tots als llogadors per intentar evitar que la bombolla esclatés abans de les seves eleccions, i ho feia encara sota el fals propòsit d’ajudar als llogaters. Coneixedora que si un percentatge significatiu de llogaters disposàva d’un xec de l’administració això només repercutiria en l’augment o manteniment del preu de l’habitatge.

I encara es presentava com la Catalunya Optimista: El cinisme portat a l’extrem. La vergonya sense vergonya propera presidenciable del nostre país. Desapareguda de la vida pública mentre poguem recordar als seus votants el mal que ens farà quan sigui presidenta d’aquest país que tan poc estima.

Hem estat deu anys en una crisi rotunda. I ara en sortim. En sortim de la pitjor manera, perquè han deixat que la bombolla petés en comptes de fer-ne una explosió prematura més controlada.

En sortim malament, perquè els que han contractat hipoteques impagables seran esclaus de la seva hipoteca mentre que els que han deixat els diners perquè s’arribés a aquesta impagabilitat els asseguren els dipòsits.

En sortim malament perquè els que han contractat hipoteques que poden pagar no podran ser l’eina imprescindible d’innovació i aventurisme que haurien de ser per recuperar l’economia, ja que estan lligats com esclaus a la seva galera hipotecària i no tenen el marge de llibertat que haurien de tenir per emprendre aventures sense càrregues.

Però finalment sortim de la tremenda crisi en que ens vam ficar fa deu o quinze anys i comencem a veure la llum al final d’aquest fosc tunel en el que hem estat vivint els que sabiem que estava passant.

He vist tot el debat. I ara puc donar una opinió. I si mirem simplement la batalla Biden-Palin, podriem dir que ha estat un empat.

Palin és com la Chacón. Hom no sap si el que diu és perquè no en sap més o perquè menteix de meravella. Però totes dues són capaces de reproduir el missatge simplista de la teoria del seu partit ignorant totalment la complexitat de la realitat que els envolta i el fet que la realitat els posa en evidència.

(segueix)
Si les eleccions es fessin per votar president i vice president per separat, podriem dir que ha estat un empat, com diuen els mitjans. Però les eleccions es fan per escollir president, i en aquest cas, la candidatura de McCain-Palin ha sortit més debilitada que la candidatura Obama-Biden.

Perquè els dos que han sortit més tocats en aquest debat són Biden (degut als atacs de Palin) i McCain (degut als atacs de Biden).

Diu que hom temia que Palin no se’n sortís, i que ha estat una sorpresa que ho fes. La veritat és que Biden ha perdonat des del minut 1.

Només començar, la Palin ha sortit parlant de canvi i renovació, dient que Amèrica necessitava un canvi i sang nova, presentant-se així com la imatge del canvi i juventut. És evident que Biden llavors ja li hagués pogut dir que qui ha posat un president jove a les llistes i un vicepresident amb experiència eren ells, que els Republicans havien fet justament al revés.

I després, durant tot el debat la Palin se l’ha passat dient que ella com a alcaldessa això i que ella com a senadora allò altre. A la trentena vegada que s’ha referit a la seva condició d’alcaldessa, Biden hagués pogut dir que el poble del que ha estat alcaldesa no arriba a tenir 10.000 habitants. I l’estat al que representa des de fa 2 anys no passa de 130.000.

Però ha callat. I ha callat també quan la Palin ha dit enorgullida que els caps de les companyies energètiques no estàven gaire contents amb ella, perquè en no se quina negociació va aconseguir no se quins beneficis pel seu poble.

Hagués pogut deixar anar que segur que era així. I que per això les energetiques havien injectat milions de dollars a la seva campanya. Que el millor vicepresident que podien triar les companyies d’energia era algú que es pensés que els havia posat recte quan no ho havia fet.

Però Biden ha callat. Igual que ha callat quan la Palin, igual que McCain l’altre dia, continuava ajuntant els criteris d’eficiència en la despesa amb els de quantitat de despesa pública.

Biden li hagués pogut dir que una cosa no estava renyida amb l’altre, ans al contrari. Que el sistema seria molt més eficient en la despesa si a part de la guerra s’ocupava de l’educació i la seguretat social, perquè hauria de fer moltes més coses amb els mateixos diners.

Que un govern neo-conservador com el de Bush, ha comportat el dèficit i la ineficiència més gran a l’economia nord americana justament perquè tenia molts diners a la butxaca per a fer molt poques coses. I que aquests diners dels contribuents han anat a parar al calaix de Halliburton.

Hagués pogut destroçar-la quan la Palin ha sortit dient que el que els patriotes americans el que demanàven al govern és que no es fiqués en res, que deixés en mans de les empreses privades i les families allò que considera que els pertoca. Li hagués pogut dir que sí. Que ho deixes en mans de les empreses igual que el govern de Bush ha deixat el finançament bancari en mans de les empreses privades. Que aquest és el model que Palin defensava.

Però Biden ha llegit bé els escacs. I ha entès que la partida no és sobre qui conserva la reina sinó qui conserva el rei. I tot i posar la reina en perill, ha llençat un escac al rei vermell.

Potser Palin i els republicans, donat que els sembla que tenen la partida perduda, s’han postulat com a propers candidats republicans a la casa blanca per d’aquí a quatre anys. Però si és així, més els val que sàpiguen llegir el debat, i que s’adonin que la Palin no ha perdut perquè l’han deixat sortir-ne honrosa. No perquè no hagi comés errors que és el que la premsa diu avui.