L'ombra de l'hegemó

Fa 6 anys Catalunya decidí esdevenir sobirana, i els súbdits del rei que la integraven decidirem, sense saber-ho encara, esdevenir ciutadans.

La diferència entre súbdit (subjecte a un poder major) i ciutadà ( no subjecte a cap poder superior si no és per delegació voluntària) és fonamental. És el que diferencia les democràcies de qualsevol altre sistema (incloses les democràcies aparents com la castellana).

Quan els súbdits esdevenen ciutadans paguen un preu: a partir de llavors tenen la obligació indefugible d’auto-governar-se. Sembla una evidència, però no ho és. El govern del poble implica, justament això. Que hom ha d’entendre que és responsable de no tirar deixalles al carrer si no vol que el carrer estigui brut, i que és responsable de collar els polítics i crear alternatives (CUP, Cseqp, C’s) si no vol ser governat per un altre i esdevenir súbdit una altra vegada.

Bé, el 2010 potser no érem conscients que havíem decidit ser ciutadans. Abans d’anar a la gran manifestació no sabíem que acabaríem sobrepassant la capçalera de polítics que ens volien súbdits, ni que cridaríem independència.

Però van venir més manifestacions, i vies catalanes. I llavors, com a ciutadans lliures, vam decidir encarar el país cap a la sobirania plena, condició indispensable per a esdevenir ciutadà.

Una part important dels nostres polítics va reaccionar com els exigíem. I una altra part, tant o més important, va pensar que en el fons érem súbdits amb aires de grandesa, covards que es farien enrere al moment de tirar endavant la nostra sobirania.

Per sorpresa de molts, va ser una part del centre el que va decidir esdevenir ciutadà (CDC). En canvi, la dreta (UDC) i el centre-esquerra ( PSC, ICV) van renunciar a ser ciutadans lliures.

Les conseqüències de tot plegat són conegudes. I ara som on som. Amb prop d’una desena de polítics encausats per haver pres partit per la voluntat popular en comptes de fer cas al sistema hereu del franquisme.

El diumenge s’ha convocat una manifestació per fer saber a aquests polítics que estem junts en aquest procés d’emancipació ciutadana. Que farem el que calgui fer per esdevenir lliures. Que no hem llençat la pedra i amagat la mà. Que no els hem llençat als lleons per deixar que se’ls cruspeixin per desídia o cobardia.

I crec honestament que el diumenge és una prova de foc. Hem de ser molts. Si no hi som, no podrem reclamar res a aquells que els poden fer figa les cames. Fa mandra. Ja ho sé. Però és un pas fonamental. Tenim la responsabilitat ciutadana que representa La Coronela, l’exèrcit ciutadà que es posava voluntàriament a les ordres dels braços quan el país o la ciutat necessitava defensa. Via fora. Perquè si no ens movem quan cal, no només serem arrasats, sinó que en serem responsables.

Dolors Montserrat ha estat escollida Ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat del país del costat. Curiosament comparteix una interessant característica amb Lluís Franco Rabell.

Tots dos, se suposa, defensen la despesa social. Defensen, en teoria, que el govern gasti en seguretat social i polítiques socials, l’una per ser la ministra del ram, l’altre per el posicionament polític de Csqep.

I tots dos tenen o han tingut empreses que, per les raons que sigui, han acabat amb grans deutes amb Hacienda i la Seguretat Social.

Pel que m’ha arribat per Internet, sembla que les empreses de la ministra deuen 2 milions d’Euros a Hacienda i Franco Rabell tenia una empresa que al 2009 va fer suspensió de pagaments i va deixar a deure a la Seguretat Social 33.000 Euros.

Les empreses poden anar malament i tenir deutes. És evident. Però arriba un moment que hom ha de decidir si qui es queda sense cobrar són els proveïdors o les Escoles, els Hospitals i els Pensionistes.

Entenc que tant l’una com l’altre hagin optat per pagar abans als comerciants capitalistes que no pas la igualtat, la Sanitat i les polítiques socials.

Ara bé, és legitim considerar que aquesta decisió els inhabilita, l’una per ser la Ministra que distribueix els fons dels que és morosa, l’altre per liderar un partit en el cor del qual està la recaptació i distribució per part de l’estat (el que sigui) de partides socials que un dia va decidir que no pagava.

Enllaços:

http://locomotoracatalana.blogspot.com.es/2015/09/quien-es-lluis-rabell.html

http://www.diaridevilanova.cat/noticia/1984/deute/amb/hisenda/empresa/familiar/dolors/montserrat/supera/meur

El canvi d’hora trasbalsa molt a una part de la població. Cada any la gent se’n queixa i desacredita l’existència d’aquesta norma.

Hi ha dos punts que cal tenir en compte a l’hora de prendre partit.

En primer lloc, cal tenir en compte que l’horari canviat és l’horari d’estiu i no el d’hivern. El problema que soluciona la norma és que abans als voltants de Sant Joan es feia de dia cap a les cinc del matí, però la gent continuava dormint fins a les 8, de manera que perdien 3 hores de llum.

El segon punt és que l’horari que ens pertocaria per la situació en que ens trobem és l’horari de Greenwich. El meridià d’Aragon o de Greenwich passa, precisament, per Aragó.

Però bé, en tot cas, el tema per a mi és molt senzill. Si us trasbalsa tant el canvi d’horari, simplement, no el feu. És així de senzill. Si us lleveu a l’estiu a les 7 del matí, quan es canvia l’hora lleveu-vos a les 6. És fàcil. I si us anàveu a dormir a les 11, aneu a dormir a les 10 a l’hivern. Problema resolt.

En comptes de pensar que a l’hivern ens llevem una hora més tard, podem pensar que a l’hivern entrem a treballar una hora més tard. Els que entren a treballar a les 10 (per exemple els que treballen a les botigues) no necessàriament es lleven una hora més tard que els altres.

Aprofiteu aquesta hora per fer coses que faríeu a la tarda. És senzill.

De fet, fins i tot podeu negociar amb l’empresa d’entrar a treballar una mica abans i sortir una mica abans a l’hivern.

La única cosa que us farà anar malament si ho mireu així és la televisió. Aquells programes que estàveu acostumats a seguir els faran una hora més tard. Però això també té solució: Desempallegue-vos de la televisió en directe. És fàcil. TV3 a la carta i televisió per Internet.