Una petita història en relació al diari de sessions del 31 de maig del 2005
Aquest és un correu que vaig escriure el 2005 a diputats i diputades del parlament. Cap d’ells em va respondre i dubto que cap d’ells l’arribés a llegir. En tot cas, la seva validesa és evident, així que el copio aquí per si algú té la paciència de llegir-lo.
Aquí teniu l’enllaç al diari de sessions al que em refereixo.
Benvolguts senyors diputats,
He estat llegint el Diari de Sessions del 31 de maig del 2005, en el que
vostés van rebre en compareixença al senyor Santiago Cortés, president d’HP i
la senyora Rosa García, en representació de Microsoft.
Després de llegir les preguntes de vostés i les seves explicacions, m’ha
semblat intuir que hi havia cert desconeixement de quines són les virtuts que
pot representar utilitzar programari de codi lliure en contraposició al
programari propietari a l’administració.
No, si us plau!! No esborrin aquest missatge encara!! Els prometo que aquest
missatge no serà una llista moral de virtuts del dret a escollir i la
llibertat individual!!!
Aquest missatge només pretén posar un símil que els ajudarà a comprendre la
situació i veure clarament de què estem parlant. Confio que sigui útil tant
per als que es perden i desconecten quan senten a parlar de bits i bytes com
per aquells d’entre vostés que són informàtics o enginyers i potser ja tenen
una idea més o menys clara de què és o deixa de ser aquest nou paradigme.
En primer lloc, si he aconseguit retenir la seva atenció fins aquí em
presentaré. Sóc l’Eduard Pertíñez, Enginyer Superior en Informàtica per l’UAB
des de 1997.
Soc usuari en exclusiva de sistemes operatius GNU/Linux, però no treballo en
la implementació del codi lliure a terceres empreses, així doncs, no tinc un
interés especial en que l’administració implementi solucions obertes en
comptes de solucions propietàries, més que en aquells casos en els que l’ús
de solucions propietàries m’impossibilita a mí i al 20% de la població usar
serveis de l’administració, com l’e-catàleg, 3alacarta, …
De fet, ara per ara justament utilitzo el codi lliure per crear solucions molt
més integrades i a un cost molt més baix que aquelles que fan servir els meus
competidors, així que, per a mi, ja em va bé que el meu ninxol de mercat no
creixi, pel bé de la meva pròpia competitivitat.
Dit això, calculo que un 40% de vostés ja han rebut alguna trucada o la rebran
abans de finalitzar la lectura d’aquest missatge. Confio que no l’esborrin!!!
De veritat que crec que el símil els ajudarà a veure la situació amb més
claretat!!
Aném a barraca.
Imaginin vostés que se’ls encarrega muntar una línia de producció industrial
de magdalenes. Han de muntar una cadena de producció en la que, per una banda
entra la farina, l’aigua, els ous, el sucre, l’oli i la sal i per l’altra
banda surten les caixes plenes de magdalenes.
Si se n’adonen, aquesta cadena no és gaire diferent a la majoria de processos
informatitzats que té l’administració. Per una banda entren les sol·licituts,
les instàncies, els informes i els documents, i per l’altre surten les
resolucions, els carnets, o el que sigui que es requeria.
Bé, per fer la cadena de producció de magdalenes necessitarem tota una colla
d’instruments i maquinari. Necessitarem batedores, forns, motlles,
empaquetadores,…tot lligat per una cinta transportadora que portarà el
producte d’un pas al següent.
Se’ns plantegen tres possibles solucions al problema.
Per una banda, existeix una solució una mica absurda, però que ara per ara
malhauradament és la que més s’utilitza en el món de la informàtica. Es
tractaria d’utilitzar electrodomèstics de consum per muntar aquesta cadena.
És a dir, anem un dia al Mediamark i comprem desenes de termomix, llavors
desenes de forns microones, i de motlles tuperware i d’empaquetadores
manuals.
En el nostre símil, de fet, ni tansols podem comprar aquests elements. De fet,
encara que sigui per una aplicació industrial, hauriem de comprar licències
d’ús dels electrodomèstics. Els electrodomèstics no foren nostres, sinó de
l’empresa que ens el ven. A més, aquests electrodomèstics vindrien protegits
per una mena de resina interna que faria impossible que pretenguessim
obrirlos. Són electrodomèstics tancats.
De cara a que la nostra cadena de producció sigui efectiva, només podem fer
dues coses, o bé utilitzem un munt de gent “copy & paste”, un munt de gent a
la cadena encarregada de treure les coses d’un electrodomèstic i posar-les
manualment en un altre, o bé ens dediquem a crear complicats mecanismes
“xapuça”, braços robotitzats i estranys engranatges que ens permetin obrir i
programar el forn o obrir i tancar la termomix.
I el pitjor de tot. Un cop dissenyada aquesta cadena, depenem directament dels
proveedors inicials. No podem comprar una “termoplus” si ens interessa,
perquè el mecanisme d’obertura no es correspon amb el nostre sistema extrany
d’engranatges. No podem canviar el forn, perquè implicaria canviar el dit
robotic que acciona els botons del programador, i la veritat, ja no ens
recordem ni tansols de quí el va fer. Segurament, l’empresa que el va fer ni
tan sols existeix, i tampoc ens va donar els plànols.
A més a més, i segurament això és el més greu: Si un dia descobrim que
necessitariem que el nostre forn cogui a més temperatura o que la termomix
bati a més revolucions, simplement, no ho podrem fer. L’única cosa que podrem
fer és demanar a termomix que faci una versió extesa del seu producte, però
tenim molt poques possibilitats que termomix ens tingui en consideració.
Termomix té la màxima que els seus aparells han de ser simples, així que un
botó més o unes revolucions màximes no aptes per a l’ús domèstic trenquen amb
la seva visió de negoci.
Ens quedem encallats en la tecnologia. I si això no és més greu és simplement
perquè tota la nostra competència ha aplicat una solució similar.
Això sí, els nostres treballadors “copy&paste” no han necessitat gaire
formació, perquè tots coneixien els forns i les termomix que utilitzàvem. No
deixen de ser les que tenen a casa.
Hi ha algú que encara estigui llegint aquest correu? De veritat? Moltes
gràcies!!! Confio que aquells que hagin arribat fins aquí hauran entés que el
primer exemple fa referència al model Microsoft de cadena de producció, que
utilitza Windows, ContaPlus, MS Office i Outlook, i Microsoft Exchange i
Internet Explorer i un munt de programets extranys i exclussius en Visual
Basic per enllaçar un amb l’altre.
Molt bé. Anem a la segona solució. La segona solució és la que implementen la
majoria de cadenes de producció industrial i malhauradament un percentatge
massa petit (encara que molt significatiu) de cadenes de producció
informàtiques.
Això és degut bàsicament a que qui escull la cadena de producció industrial és
l’enginyer encarregat, mentre que qui escull la cadena de producció
informàtica és el gerent o els administratius, o pitjor, informàtics no
qualificats.
Bé, en aquest segon exemple, el que fariem és utilitzar electrodomèstics
industrials per muntar la nostra cadena de producció. No utilitzariem
termomix sinó una gran amassadora industrial. No utilitzariem forns domèstics
sinó forns industrials, i comprariem una empaquetadora alemana que empaqueta
les magdalenes quasi sense treure-les de la cinta transportadora.
És evident que aquesta solució és molt més cara en inici que l’anterior. Pel
preu d’una amassadora industrial bé podries pagar 50 termomix. Però
l’amassadora industrial et permet enllaçar-la amb la cinta, a més porta un
programador que no requereix que hi hagi ningú movent la palanqueta i prement
el botonet.
Amb aquesta solució ja no farà falta tirar totes aquelles caixes i caixes de
magdalenes que es cremàven perquè l’encarregat del forn havia comés un error
o perquè el braç programador “xapuça” s’ha tornat a encallar i no ha amassat
correctament.
Ara bé, aquesta solució continua tenint un problema de base. Tampoc hem pogut
en aquest cas “comprar” les nostres màquines industrials. Continuem tenint
una “licència d’us” d’aquestes màquines, i, per molt que siguin més
desmontables i que es puguin programar, el cor de la màquina continua estan
protegit per la resina, i tampoc podem tocar-lo.
A més, resulta que si volem aconseguir aquells graus de més que necessitàvem
per la nostra cocció, hem de comprar un model superior (sempre hi ha models
superiors en l’entorn industrial) que porta ventilador, té doble capacitat i
un sistema molt especial de balança de càrrega.
No necessitem res d’això, i la màquina val 10 vegades més perquè afegeix totes
aquestes tecnologies, però, com a mínim, podem comprar la màquina si ho
dessitgem. Encara que haurà de venir un especialista a instal·lar-la que ens
costarà 5 vegades més que el que val la màquina sola.
Bé. En el nostre exemple, aquesta solució equivaldria a muntar una cadena de
producció d’informació amb servidors UNIX, o grans servidors d’IBM, amb
programari SAP/R3 o qualsevol sistema professional.
Opps, ara sí que ningú ha arribat a aquestes linies!! Vaja, hagués hagut de
començar per el tercer exemple, que és el que fa referència al model de codi
lliure!
Bé, continuo per si algú està encara llegint. Més que donar-li les gràcies, el
que faig ara és felicitar-lo per la seva paciència.
Continuant amb el nostre símil. La tercera i última opció a l’hora de
dissenyar una cadena de producció de magdalenes és la d’utilitzar tecnologia
pròpia.
Des que va apareixer internet, tota una colla d’enguinyers industrials d’arreu
del món, tots amb els mateixos problemes a l’hora de dissenyar diferents
cadenes de producció, van començar a posar a la xarxa plànols i esquemes de
diferents forns i batedores i empaquetadores. El model funciona de la següent
manera: Un enginyer necessita un forn. Ja sigui perquè vol vendre forns o
perquè la seva empresa necessita un forn en la seva cadena de producció.
En comptes de comprar el forn, l’enginyer decideix dissenyar-ne un. Ni que
sigui perquè ha estat 5 anys estudiant com fer forns, i no com
instal·lar-los. Un cop té un forn mínimament funcional, que segurament
soluciona el problema de la seva pròpia cadena de producció, posa els
esquemes a internet. Tothom que vulgui pot agafar els esquemes i la llista de
components, anar al Bahaus i comprar els components. I només que sigui
mínimament espavilat, en 24 hores ha muntat un forn industrial per un preu
irrisori.
Així doncs, ha passat que, els que han optat per implementar aquest forn, han
trobat que li faltàven característiques. I simplement han agafat els
esquemes, han modificat allò que els ha convingut i li han enviat les
modificacions a l’enginyer que havia iniciat el projecte.
Amb totes aquestes modificacions incorporades, els plànols i esquemes del forn
han anat augmentant i augmentant, i ara per ara els forn d’esquema obert són
tant i més potents que qualsevol altre forn, ja sigui domèstic o industrial.
O sigui que la última manera de muntar la nostra cadena industrial és muntant
els nostres pròpis electrodomèstics. Podem anar directament al Bahaus i podem
comprar-los a alguna empresa que es dedica a muntar-los.
Si decidim fer el segon, per el preu d’una sola licència de termomix tindrem
tota la cadena de producció.
És veritat, com deia la senyora Rosa Garcia, que les empreses que ens venen
els electrodomestics d’esquema obert, fan petites modificacions als esquemes
i ens diuen que si variem els esquemes, perdem la nostra cobertura de
manteniment, però, la veritat és que això no és tant important. Primer perquè
els electrodomèstics d’esquema obert tenen un 99% dels nostres requeriments.
I segon, i més important, perquè en cas que els volguem modificar, sempre
podem utilitzar un altre operador de la competència perquè ens porti el
manteniment de les màquines.
Per primera vegada en tota aquesta analogia, els electrodomèstics són relament
nostres. Podem modificar-los, obrir-los, posar una segona porta al forn
perquè les magdalenes entrin per un lloc i surtin per un altre. Podem
contractar un enginyer especialitzat perquè augmenti la temperatura màxima
del forn o perquè augmenti les revolucions de la batedora. Podem INTEGRAR la
batedora i el forn i fer una batedora-forn de màxim rendiment i podem
utilitzar els recursos que ens sobren per contractar un enginyer que poc a
poc vagi millorant la nostra cadena de producció ara aquí i ara allà afegint
funcions o millorant els enllaços entre els elements.
Si sóm suficientment intel·ligents, recomenarem al nostre enginyer de
capçalera que cada cop que faci una modificació als electrodomèstics de la
nostra cadena de producció, encara que això ho faci més lent, envii les
modificacions a l’enginyer responsable del producte. Així, si decidim
actualitzar algun dels components, segurament, aquest component tindrà totes
les modificacions que nosaltres mateixos hem incorporat.
Aquest tercer model correspon al codi lliure.
Molt bé. Ara sí que estic convençut que ningú ha arribat fins aquí!! Què hi
farem!!
Però si algú hi ha arribat, voldria fer un últim comentari. En la realitat,
tant de les cadenes de producció de magdalenes com sobretot de les cadenes de
producció i gestió d’informació, cap de les cadenes correspón purament a un
dels tres models. Sempre apareix algun electrodomèstic domèstic, algun
d’industrial i algun d’esquema obert (si aquests últims existíssin).
I d’aquí s’extreu que el que deia el senyor Santiago Cortés sobre que
l’important és la magdalena i no els elements que utilitzem per a crear-la
no pugui ser rebatut directament.
Ara bé, de la seva explicació es pot extreure que tant s’hi val si utilitzem
un software com un altre, i això no és ben bé així. El que està passant en
aquests moments és que els injectors de xocolata a les magdalenes i els
empaquetadors amb adhesiu col·leccionable només funcionen sobre forns
domèstics o algun forn industrial dels models 1 i 2 del nostre símil.
I aquí està la trampa en la que els volen fer caure. Si comencen a posar forns
domèstics a la seva cadena de producció per tal de poder treure al mercat
quan abans millor la magdalena de xocolata, perdran tot el control sobre la
seva cadena de producció. Els forns domèstics estan específicament dissenyats
per evitar que funcionin en un entorn d’electrodomèstic obert.
L’excusa d’utilitzar els electrodomèstics que més s’acostin al que vostes
busquen porta com a referons fer-los creure que necessiten tenir al mercat
magdalenes amb xocolata immediatament. Encara que aquest sigui només un 10%
del mercat i envii tota la seva cadena de producció a can pistraus.
Cal que se n’adonin que la seva competitivitat es bassa en tenir control sobre
la seva cadena de producció. Perquè els interessos de Microsoft o de HP o de
SAP/R3 no són ni molt menys els de vostés. I tampoc els de T-Systems.
Si vostés aconsegueixen controlar la seva cadena de producció, contractin
llavors a un enginyer que els faci el mòdul d’injecció de xocolata sobre el
forn-batedora d’esquema obert. O comprin una licència del mòdul si volen,
però sempre si aquest mòdul funciona sobre el forn de codi obert. Potser
trigaràn més a tenir la magdalena al mercat, però un cop la tinguin els seus
costos de producció continuaran sent molt inferiors als de la competència, i
el seu control sobre la seva cadena de producció també.
Podran treure al mercat la magdalena de xocolata blanca i negra perquè
l’injector de xocolata l’han desenvolupat vostés. I la competència, que no té
recursos perquè se’ls menja la nómina del personal de la seva cadena de
producció no podrà fer res al respecte. Ells no controlen els seus
electrodomèstics i vostés sí.
Vostés han superat a la competència en l’aspecte més important de tots. El del
coneixement. Una cadena de producció de codi obert està formada en la seva
gran majoria de gent qualificada.
Bé res més,
Moltes gràcies per haver llegit fins allà on hagin pogut.
Resto a la seva disposició per qualsevulla pregunta que vulguin fer-me.
Prometo no extendrem tant en la meva resposta.
(Ningú va respondre aquest correu)