L'ombra de l'hegemó

Disclaimer: Abans que surti algun llampat dient que som violents, quedi clar que parlem d’ofensiva com a actitud davant d’una situació, i que practiquem i pregonem en tot moment la no violència.

————-

Segueixo el fil de les dues entrades anteriors. El pesimisme detectat fa uns dies a la xarxa es basa en una actitut defensiva. De barricada.

Tenim por de l’avançada de Podem. Ens pavoritza que ERC estengui la mà a BeC o que Podem faci un pacte amb Procés Constituent o amb les CUP.

I és perquè estem a la defensiva. És normal. Calculem que tenim un 50% del vot i un marge tècnic suficient i tendim a considerar que ja hem recollit tot el que haviem de recollir i ara només hem de mantenir tant vot com sigui possible.

Bé. Fals.

Fals totalment.

Ni tenim prou vot com hauriem de voler, ni tenim cap seguretat de poder-lo retenir si la nostra actitud és defensiva.

L’actitud defensiva és l’actitud del Golum. És antipàtica i desconsiderada. I això allunya el dubitatiu, que no es veu estimat ni animat.

Però a més, és que el nostre contrincant no té ni mitja bofetada (si us plau, poseu-hi aquí un adjectiu no violent).

El nostre gran contrincant, Podem/PC/CeC fonamenta la seva religió en dos punts:

a) La dreta catalana és el dimoni.

a1) Tots són corruptes.

b) Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.

c) Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.

Ja està. És tot el discurs. No en tenen més.

Davant d’aquest discurs, disfressat d’elitisme, podem contraposar senzilles evidències:

a) “La dreta catalana és el dimoni.” L’equilibri entre dretes i esquerres a Catalunya és moooolt més favorable a les esquerres que no pas a Espanya. Els que no volen la independència volen, per tant, ser governats per la dreta.

PP, o PP+C’s+UPyD (+PNV+CiU+CC) governen i governaran Castella en un futur. Encara que fessin un petit parèntesi en les properes eleccions, tornaran al poder en breu i s’hi estaran per molts anys. Si Catalunya roman a les ordres de Madrid, serà governada per la dreta la majoria del temps.

Els que s’omplen la boca de les maldats de la dreta catalana, volen viure sota el jou de la dreta castellana, molt més corrupta, irracional, insensible i salvatge que la dreta catalana.

Per cert: Davant el “tots són corruptes” cal dir clarament que ERC no ho és, no té casos de corrupció i ha renovat la cúpula dues vegades. Cal dir clarament que les CUP no ho són i renoven periodicament la cúpula. I cal dir que C’s tenen una llarga llista de casos i Podemos ja ha tingut més sospites i irregularitats que la suma d’ERC i les CUP en tot un segle de CNI investigant-los.

b) “Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.” Les retallades Mas no eren evitables. Simple. Sense la independència no es pot ingressar ni un duro més, ens roben els nostres estalvis i no tenim les eines d’estat per negar-nos a pagar el deute o tenir una política expansiva. Sense la independència, un augment de deute hagués comportat la desaparició de l’autonomia. Sense independència no es poden modificar els impostos ni tenir un sistema fiscal més eficient amb les classes altes.

Si no vols la independència, vols les retallades. Podem Catalunya vol les retallades. És possible que a molts altres ens vagi bé que el pressupost no es dispari, però el que és evident al 100% és que els unionistes, per definició matemàtica, estan a favor de la restricció pressupostària.

c) “Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.“. Qualsevol futura Espanya fraternal passa per la independència. Aquest és un altre punt fonamental. Potser el més important.

Cal que quedi clara una cosa, que és contrainutitiva però tremendament clara. Els federalistes de debó són independentistes. Els confederalistes de debó són independentistes. Els autonomistes de debó són independentistes.

Qualsevol mena d’organització de l’estat espanyol que passi per una distribució de poders entre la Generalitat i Madrid, passa INDEFECTIBLEMENT per la independència.

Tenim proves suficients TOTS, independentistes i unionistes, per saber amb certesa que qualsevol acord al que es pogués arribar amb Castella, sinó passa per la INELUDIBLE INDEPENDÈNCIA, serà circumstancial i traït en el moment que els sigui possible.

NOMÉS si Castella accepta que Catalunya hi és perquè vol, es pot negociar un repartiment de poders just i a llarg termini. Fins i tot aquells repartiments en els que Catalunya cedeix una part important de sobirania, com l’autonomisme. Castella només acceptarà que Catalunya hi és perquè vol si hem estat independents, ni que sigui unes hores.

QUALSEVOL UNIONISTA de bona voluntat ÉS, per definició, INDEPENDENTISTA. Els únics que no són independentistes són els submissionistes (aquells que volen posar-se a les ordres de Madrid sense condicions) i els colaboracionistes que tenen por a perdre alguna cosa i els és igual la societat en la que viuen.

És evident que hi ha més arguments, però us deixo aquests.

També és veritat que hi ha molta gent impermiable als arguments, perquè només senten el que els diu La Sexta i els seus esquerranosos de pà sucat amb oli, Telecinco o el Cuní. Que no ens llevi el son. Si no podem fer-los arribar el missatge, és que no podiem.

Però no defugim el diàleg, perquè som nosaltres els que tenim raó. L’opció d’esquerres que no és independentista no és d’esquerres. No és opció. L’opció identitària que no és independentista és covarda i submisionista, perquè qualsevol mena de reestructuració de l’estat estable passa per la independència. L’unionisme que cerca l’encaix ha de ser, necessàriament independentista.

Si ERC s’acosta a BeC o CDC manté UDC aprop és perquè els nostres arguments són molt superiors. I quan hi hagi molta gent convençuda en aquests fronts, caldrà anar a buscar més gent al PP, i al PSC. I a C’s.

Tots els objectius que els han dit que són més importants que la independència, només es poden defensar desde la independència. I si aconseguim que la gent ho raoni, hauran d’arribar a aquesta conclusió. Necessàriament.

Però cal que ho mirem tot amb alegria i optimisme. Amb l’actitud del Barça quan surt a jugar la final de la copa d’Europa. Amb la tranquilitat de qui sap que pot perdre, però que si juga amb il·lusió i alegria, en condicions normals, guanyarà.

Ahir ja explicava en aquest post que anem molt bé. Avui m’agradaria continuar aprofundint una mica en la realitat, perquè em sembla que el nostre pessimisme habitual ens porta a veure fantasmes on no n’hi ha.

Tant és el pessimisme que respiren alguns comptes de twitter que fins i tot he arribat a pensar que alguns d’ells deuen estar sucats pel CNI per injectar-nos pessimisme via xarxa.

Tant li fa.

Fa molts anys Isaac Asimov va sorprendre el món amb un concepte per Freaks anomenat Psicohistòria. A la saga de Les Fundacions Asimov teoritza un món en que els grans moviments socials són absolutament inevitables i una ciència, la psicohistòria, que és capaç de modelar aquests moviments fins a l’extrem de poder calcular quines palanques els acceleren o els frenen.

Bé, en aquests últims anys estem veient la psicohistòria en el seu màxim esplendor.

Estem decidint quin serà el curs que prendrà el país, i aquest curs el decidirem mitjançant un mandat democràtic refrendari.

El que teoritza la imaginària psicohistòria és que les corrents de fons passen, tot i que ens costi de veure si ens fixem només en les onades.

No podem preveure les onades, perquè les generen milers de caps pensants i un cap no pot preveure què faran tots els altres caps. Però la corrent de fons sí que és previsible.

Per exemple, en el procés cap a la independència, CiU, PSC i ICV tenien un problema que ERC, CUP, PP i C’s no tenien. La negativa a fer referèndums portava a les plebiscitàries, i les plebiscitàries els obliguen a definir-se sobre el fet nacional.

Aquest és el mar de fons. Després, les onades, el com es fa, és impredectible. És interessant, perquè té conseqüències pels agents, però no és fonamental.

Per exemple, CiU ha deixat assentar el tema i ha vist com amb el temps podia focalitzar el submissionisme en UDC, i deixant-ho assentar més, ha acabat precipitant en la meitat d’UDC. I ni això, perquè el plà aprovat per la direcció d’UDC és independentista. Un independentisme light i abocat a perdre, però independentista. Propi d’una part de la població que ja ha entès que hem de saltar, però que encara s’intenta agafar a la corda inexistent de l’acord institucional amb Castella.

En el cas del PSC, han fet una lluita fraticida per la marca, que ha portat a que els submissionistes se la quedessin, però ja totalment devaluada per sempre més.

A ICV es van ficar en el carreró sense sortida d’exigir un referèndum impossible que els convertia d’idealistes a botiflers. La solució eventual que han trobat és barrejar-se en un poti-poti de corrents (CUP, Podem, ICV, PC, Colauistes,…) que acabarà emergint en dos blocs, un netament independentista i l’altre més tebi. Segurament.

Onades. Però el fons és que s’està arribant al 27S2015 amb el panorama aclarit.

Un altre cas de psicohistòria és el de la decisió. El que havia de ser una pregunta es va convertir en una pregunta amb apartat doble (o triple, que el Sí-Abs era significatiu). Però la realitat va fer que la pregunta fós única, amb els Sí-Sí a una banda i els “no vaig a votar” a l’altra.

La llista transversal és la següent part de l’auca. En principi no podia ser, per raons clares i concretes, però l’actitud forasenyada de Colau-Ubassart-Fachin-Forcades negant a una part de la societat participar en la redacció de la constitució, pot fer que al final la llista que havia de ser de la dreta passi a ser la gran llista unitària.

Tot es mou. Amb grans onades que van d’una banda a l’altra. Amb grans capgirades i canvis sobtats de direcció. Però tot es mou en la direcció que toca.

Entenc que d’aquí surt el pessimisme. De la gent que es queda aturat indignat amb la forma que ha pres una onada en concret, sense adonar-se que no és la onada el que importa, sinó la marea que va per sota.

Ahir donava dos punts de reflexió per veure tant bé com anàvem. Avui en dono tres més: A València tenen un alcalde nacionalista valencià. A Palma tindran un alcalde independentista. A la meitat de rotondes del país hi ha hissades estelades.

Salteu cinc anys enrere i penseu en el que us he dit. Ho imaginàveu possible?

Anem bé. I hem d’estar a l’ofensiva per aconseguir més vots, no a la defensiva. Però això tocarà un altre dia.

En els últims dies noto un excés de nerviosisme a la consciència global que és Twitter. Una gran quantitat de piulaires sentencien sobre allò que (segons ells) hagués hagut de fer ERC i haguessin hagut de fer els altres, en general, amb una gran angoixa pel futur.

Bé, a mi em sembla que hem de començar a tenir clar que anem molt bé. Molt bé. I que ara per ara, tal i com anem, només podem fallar nosaltres. No els partits, sinó nosaltres.

El que estem a punt de fer és molt similar a un gran salt. Un salt endavant d’aquells que fan por, por de caure. Un salt d’aquells que sabem que podem fer, però per fer-lo amb èxit necessitem només una cosa: que no ens tremolin les cames.

I perquè no ens tremolin les cames, el primer que cal és reconeixer i acceptar una cosa: Potser no ho aconseguirem. Ja està. No passa res. Ja som a dalt del trampolí, i potser caurem de cul i ens farem mal, però enrere no podem anar, així que tota l’atenció a saltar tan bé com sabem.

Cal tenir clar que potser no ho aconseguirem. Però també cal tenir clar que, si no ho aconseguim ara, no s’acaba el món ni Catalunya. Una de les certeses que tenim en aquest procés és que a la majoria absoluta del PP de Castella li queden 6 mesos, i en aquest temps no podran desmuntar-nos prou.

Dit això, cal que tinguem una altra cosa ben clara. Una cosa que em sembla que la consciència digital global tendeix a oblidar o obviar. No sabem en quin moment estem. No ho sap ningú. Sabem que evolucionem, però ningú sap exàctament en quin moment de l’evolució es troba la societat en el seu conjunt.

No estem ni tant enllà com ens agradaria ni tant poc com necessitarien els submissionistes. La victòria pírrica del Duranisme a la consulta d’aquest cap de setmana n’és una prova evident.

Cal recordar que només fa tres anys, el Duranisme va guanyar 80% a 20%. Han perdut 60 punts d’avantatge en 3 anys. I això que fa 3 anys el Duranisme reivindicava el No, i aquesta vegada han intentat reivindicar un sí difús o sí condicional.

Estem molt enllà. Però no sabem encara on. I com que no sabem on som, l’estratègia que es prefigura és l’adient:

A) CDC/LlistaMas-ERC-CUP tres candidatures clares pel trencament ja amb 18 mesos de procés.

B) Catalunya en Comú que pretén un procés constituent a l’espera de reafirmar-se d’aquí a 24 mesos.

C) Submisionistes barallats entre ells.

No sabem si la opció A suma encara majoria absoluta. Sabem que A duplica C. I també sabem que A o A+B governaran el 28S i que ho faran amb prou força gràcies a presentar 3 llistes uns i no sabem quantes els altres.

Hi ha qui creu que hagués sigut millor presentar només A i C a les plebiscitàries. Molta gent ho creu.

Aquesta gent no enten una cosa molt simple: Primer, els B estan a mitja transcisió entre C i A. I segón: Els A no decidim si els B es presenten. Com a molt podem decidir si els considerem amics o enemics. I és evident que els hem de considerar amics.

Hi ha qui creu que si A no aconsegueix la majoria absoluta el 27S2015, hem begut oli. Bé, en això us dic una cosa. No ve de 5 punts. Perquè al final de tot això continuem tenint una variable que no controlem, que és Madrid. I quan Madrid surti del seu enroc al desembre (si en vol sortir) veurem què fa B i quina part d’A torna a B.

Mentrestant nosaltres tenim unes eines poderossísimes. Estarem creant un estat nou, guanyi A o guanyi A+B. I a més els A tenim una certesa que cal que fem entendre a els B i els C: Qualsevol futur viable i interessant passa per la independència. Fins i tot el federalisme, el confederalisme i l’autonomisme. Perquè Espanya només serà si ho és des del reconeixement mutuu de les parts.

Així que, si us plau, deixeu-vos de pors i de donar voltes a tonteries com si és necessaria una llista única o no o si és imprescindible UDC junta o separada o qualsevol altra bestiesa. Tot això són detalls, però no són, ni molt menys, fonamentals.

El que és fonamental és que omplim l’11S2015 la Meridiana i que veiem aquest procés amb energia i il·lusió. Que arrosseguem els indecisos amb la nostra energia i vitalitat.

I si l’A no aconsegueix majoria absoluta (que està per veure), llavors serà perquè els del B tenien raó i encara no estava tot tant cuït. Però com que B proposa més o menys el mateix que A, tranquils, que encara quedarà molta partida.

I quan algú es posi nerviós, només cal que es fixi en dos detalls: Sabadell té un alcalde d’ERC. Badalona té una alcaldessa de les CUP.

Repeteixo, perquè cal que captem el canvi brutal que ha fet aquest país: Sabadell, aquest bastió del socialisme unionista, té un alcalde d’ERC. Badalona, aquella ciutat del cinturó vermell que haviem donat per perduda totalment i sense remissió fa 10 anys, té una alcaldessa de les CUP, hereves pacífiques dels Maulets, MDT i Catalunya Lliure.

El guió no està escrit, i si ho està, ningú sap/pot llegir-lo encara. Però anem molt bé, i aniria perfecte que deixessim les pors al marge.

Durant aquests anys hem creat dos blocs, els independentistes-sobiranistes i els unionistes. Bé, em sembla que anomenar unionistes als que no són independentistes/sobiranistes és un error. I la raó és senzilla:

Qualsevol unionista ha de ser independentista.

Només hi ha una manera d’aconseguir un encaix de Catalunya dins de l’Estat Espanyol que sigui equilibrat, respectuós i durador. I aquesta manera és fer-ho des de fora. Des de la sobirania plena i la independència.

Tant se val si després aquest encaix és federal, confederal o autonòmic. El fet és que, si hom vol realment la unió espanyola, aquesta unió passa ineludiblement per la independència. Els unionistes, per tant, han de ser necessàriament independentistes. Els federalistes, els confederalistes i els autonomistes. Tots aquells que alvirin una Espanya unida i respectuosa amb les nacions/regions que la integren. Una Espanya sense tensions territorials.

El que reuneix, per tant, tots els actors contraris al procés no és l'”unionisme” si nó la voluntat de submissió a Castella en virtud d’una demografia desigual. El que iguala PSC, PP, C’s i Duran no és la voluntat d’unió amb Castella, sinó la voluntat de submissió esclava als dessignis de la meseta.

És la submissió el que els uneix.

Per tant, sembla lògic que en comptes de contar-nos entre independentistes i unionistes ens comencem a comptar entre sobiranistes i submisionistes, entenent que en aquests moments de la història, qualsevol projecte de futur passa inel·ludiblement per la execució de la sobirania en forma d’independència.

PS: Que quedi clar que personalment no crec que existeixi cap mena d’encaix amb castella que ens afavoreixi, ni des del sobiranisme unionista ni evidentment des del submisionisme. Però això sera un tema de discusió un cop haguem obtingut la independència i Castella ens l’hagi reconegut.

Abans que res, tot i que aquest text és clar i directe, i ataca l’argumentació tramposa d’ICV, Podem i l’òrbita que els acompanya i vota, he d’avisar que no vull pas enfrontar-m’hi.

No crec que hi hagi maldat en el plantajament erròni sobre el debat nacional. No obstant, això no treu que sigui radicalment erròni.

El tema és el següent:

Davant la conveniència que “els Comuns” (tots els grups que s’han presentat amb sigles tipus Guanyem o en Comú) s’afegeixin al pla de ruta per assolir la independència, la resposta d’aquests grups ha estat que estan d’acord amb “el dret a decidir-ho tot”.

En aquesta linia, han proposat fer una consulta ciutadana a Barcelona per saber si la ciutadania es vol afegir a l’AMI.

Tot plegat, una idea ben sonant però que ataca directament al nostre intel·lecte, perquè està plena d’incongruències. Simplement en remarco tres:

a) És evident que l’estat prohibirà aquesta consulta amb la mateixa diligència que va prohibir el 9N.

b) És evident que PPSC’s s’oposaran a la consulta i demanaran els seus seguidors que hi facin boicot exàctament igual que van fer amb el 9N. El NO, per tant, hi serà subrepresentat de la mateixa manera que ho esteu a la consulta feta pel govern del país.

c) La consulta ja es va fer, el 9N. Ja tenim resultats de la consulta. És evident que com a mínim tots els del SíSí (400.000 vots a BCN) volen que Barcelona s’afegeixi a l’AMI. No se m’acut cap raó per la que un votant del SíSí preferís votar No a l’adscripció a l’AMI. I a més, és d’esperar que tots els demòcrates barcelonins vulguin que Barcelona s’adscrigui a l’AMI simplement per un valor democràtic bàsic. El SíSí va guanyar.

A partir d’aquí, podriem parlar sobre la conveniència o no de fer una consulta i com aquesta consulta pot acabar afectant al calendari previst.

Però hi ha una dada més bàsica a tenir en compte amb tot el que hem dit.

A les passades eleccions municipals, els partidaris del No van posar 206.000 vots sobre la taula. El 9N, el SíSí a BCN en va posar 400.000. Encara que sumessim tots els vots de BeC al No (cosa evidentment absurda), sumen 382.000 vots, 20.000 vots menys que el SíSí.

Són fabes contades. El Sí suma 287.000 vots a l’ajuntament de BCN. És fàcil imaginar que els 130.000 vots que falten es troben entre els vots a BeC. Això donaria 130.000 vots pel sí i 46.000 vots pel NO/Abstencio. BeC va aconseguir 176.000 vots.

Siguem negatius. Imaginem que només el 40% del vot a BeC és independentista, tot i que les dades ens estan indicant clarament que el número s’acosta al 70%. Fins i tot així, el SíSí guanya folgadament.

És a dir, ara per ara existeixen prou dades absolutament objectives i escrupulosament democràtiques com per dir, sense cap mena de dubte, que la ciutat de Barcelona està a favor d’ingressar a l’AMI. No hi ha dubtes. No hi ha dubtes raonables.

És més: fins i tot si es planteja la necessitat d’una consulta ciutadana que sentencïi, mentre aquesta no arriba, l’alcaldable ha de considerar que el que preval són les dades objectives de que es disposen i aquestes dades indiquen clarament que el Sí guanya.

I no parlo d’enquestes. Parlo de consultes ciutadanes i eleccions.

BeC fonamenta el seu argumentari en que la ciutadania decideix. No només opina, sinó que decideix.

Molt bé. Doncs cal ser conseqüents. La ciutadania ha estat consultada dues vegades en els últims mesos. I entre els que van anar a votar a la primera crida i els que hi han anat a la segona, emergeix un mandat ciutadà clar i meridià: El poble diu que Barcelona s’ha d’integrar a l’AMI.

I si es vol fer un referendum que ratifiqui la decisió, em sembla molt bé. Recolzo l’opció per innecessària i absurda que em sembli. Però sempre amb el benentès que, mentre no arriba, preval la decisió ja presa i contada en número de vots.

Perquè si no es fa així, llavors estem davant d’una immensa impostura on aquells que diuen parlar en nom del poble mimetitzen l’actitud dels feixistes i la seva majoria silenciosa.

El poble decideix? Ja ha decidit, companys. Si voleu ho torneu a preguntar, però ara per ara ha parlat prou clar.

Moltes vegades ens ha semblat que Unió, finalment, s’havia regenerat. Però a l’hora de la veritat, els opositors al règim han estat escombrats i el màxim suport que han obtingut és el d’un terç dels votants.

És per això que ja alviro que el més possible és que el dia 15 guanyi el Sí a la pregunta de la direcció. I amb una diferència folgada.

Ara bé, també podria ser que es despertin d’una vegada, i se n’adonin que corren el risc de desapareixer si continuen posant el seu destí en mans del líder suprem. Que cap dels partits que han traït la ciutadania durant el procés seran tinguts en compte en el futur. Mai més. I que si bé el PSC pot perdre un 50% del seu suport i sobreviure, UDC desapareix si això passa.

Total, que el que volia dir, perquè em sembla molt irònic, és: Si l’independentisme d’Unió abraça el NO a la pregunta que es planteja, què farà el submisionisme? Deixarà que guanyi el NO i que això provoqui la substitució de la direcció per una de caire independentista? O recolzarà el SÍ per recolzar el gran líder?

Jo crec que recolzaran el SÍ. I tancaran files envers al líder.

O sigui que, irònicament, com qui no vol la cosa, els submisionistes (“unionistes”) d’UDC estan a punt de convertir-se en independentistes i no se n’hauran adonat.