L'ombra de l'hegemó

Segons els resultats de l’enquesta d’Omnium Cultural el Sí guanya per la Mínima de la Mínima.

Un cop eliminats els 99 vots nuls que no conten al recompte, els vots per al sí sumen 1109, i els vots del NO i Blanc 1080.

Cal recordar que per aprovar l’estatut cal que el Sí superi el vot blanc i el vot NO sumats. I a més ho ha de fer a les quatre provincies per separat.

Davant d’aquestes premises, per tant, no és difícil d’aventurar que l’avantatge del Sí és tan minsa que amb quasi tota seguretat, si tinguéssim les dades per separat, la suma de NO’s i blancs faria caure l’estatut en alguna de les quatre provincies.

Si hom està pensant que això és trampa perquè Omnium no representa a un nucli important de votants socialistes, i per tant el sí tindria les de guanyar, no els diré pas que no.

Però és important remarcar que quan hom diu que El SÍ GUANYA PER POC AL NO, és un enunciat capciós, que no té en consideració els condicionants i les regles per les que es regirà la consulta.

De fet, amb el mateix criteri s’hagués pogut enunciar que EL VOT DE REBUIG SUPERA PER TRES PUNTS AL SÍ tot i que en aquest cas també caldria remarcar que el vot NUL, per molt independentista que pretengui ser, no és més que un SÍ enmascarat, possiblement de manera involuntària, ja que no computa en el resultat final.

Així doncs, tota la força de La Vanguardia, El Periodico, els informatius tipus NODO del règim a TV3, els comentaristes interessats de Catalunya Ràdio, l’actuació antidemocràtica i fraudulenta del Govern de la Generalitat de Dalt i la pinça sociovergent no aconsegueix més que 0,7 punts per sobre del llindar del 50%.

No seria gens aventurat dir, per tant, que si els poders fàctics no neguessin la paraula antidemocràticament als representants del NO, aquests estafatut tindria moltes possibilitats de no ser aprovat.

La plataforma del Sí aglutina suposadament 372 persones, una de les quals simpatitzant d’ERC. Aquest últim fet ens el recordaran mil vegades.

Però la Plataforma Pel Dret a Decidir, que aposta pel NO aglutina 694 ENTITATS.

Ho dic jo perquè està clar que en els mitjans no en faran referència, ans al contrari, que pretendran que la primera és transversal i la segona som quatre penjats.

No us enganyeu, el PPC pot dir, sempre amb la boca petita petita i un fil de veu, que s’oposa a aquest estatutet que no canvia res, però n’estan encantats.

Feien soroll per l’estatut del 30 de setembre. És llavors que feien parlar als militars golpistes i engegàven recollides de signatures, però després de la rendició catalana a mans de l’Arturito, han callat.

Justament per això el PSc treu el seu eslògan. Qui insulta abans insulta millor. Si tu dius que els altres són uns corruptes mentre fas i desfas en el litoral valencià, la resposta “i tu més” queda vaga i sense força.

Des de petits vam aprendre que si algú et diu “tens el nas de patata”, per molta nàpia que tingui, la resposta “tu el tens més” mai funciona. Encara que no deixi de ser certa.

El PP no pot utilitzar el NO, perquè el NO pertany a l’independentisme i als nacionalistes amb dignitat. Els votans del PP volen que res no canvii. Per això votaran que Sí.

El PP utilitzarà el teu Sí a un estatut sense finançament ni competències exclusives ni nació. I si no, temps al temps.

Ahir, per primera vegada, vam anar tots al camp nou a veure els Jugadors arribar-hi i parlar. Una hora abans que obrissin el camp ja hi érem tots fent cua.

La raó: Podia ser un dia històric de veritat. Un moment històric com el “Ja soc aquí” o el “Declaro la república catalana”.

(Segueix)

La probabilitat era petita. No em mal entengueu. Però existia. Secretament confiàvem que Oleguer Pressas aprofitaria el seu moment de glòria per trobar una manera elegant de demanar el NO.

I que el públic eufòric aplaudiria emocionat. Emocionat de que tot i les estratègies il·lícites utilitzades pel govern i l’establishment sociovergent, s’havia trobat un forat per anunciar a tothom que no estem sols. Que molts pensem igual.

Que tots aquells que no estan connectats a Internet sabessin que és possible. Que no només podem aturar l’estatut, sinó que podem enviar-los un NO tangran que explori l’establishment en 1000 trossets dels que reneixi només el 10% aprofitable.

Però algú va apagar el micro. Tots els micros. Massa sospitós. I quan la gent va començar a pitar, perquè s’adonàven del que estava passant, en dos segons van començar a sonar els petards, mostra evident que no va ser un petit problema tècnic. Que sabien molt bé el que feien.

Aquesta gent ha sobrepassat de molt la línia que separa la democràcia d’una altra cosa.

I sí no, que ens mostrin els micros. Que ens els posin a disposició per demostrar que estan espatllats. Que ens ensenyin el cable que va fer figa o expliquin quina mena d’error pot fer que cap microfon dels 8 que hi havia al camp deixi de funcionar.

No tinc cap prova, és cert. Però tampoc en tenia cap de que les Armes de destrucció massiva no existien a Irac. I no per això no vam deixar d’encertar-la.

El PSC ha decidit un lema de campanya electoral, “El teu NO servirà al PP per anar contra Catalunya”, tan demagog i destraler que ells mateixos se’n desmarquen. L’excusa que dona la Tura, però, és molt pitjor que l’eslogan.

(segueix)

Primer, és destraler perquè aquesta raó només era vàlida mentre la societat catalana i ERC feia un vot SÍ crític demanant el vot nul. Llavors el PP sí que podria capitalitzar el 5 o 10% de vots que haguessin passat de les consignes i haguessin votat NO tot i ser nacionalistes.

Però després de que la societat catalana i ERC hagin decidit votar NO, deixen al PP sense raons per capitalitzar el vot negatiu.

Segon, és destraler perquè intenta posar en el joc al PP i el que fa és posar en el joc al PPC, un partit que, molt intel·ligentment, fa dies que resta callat, en una posició que els dona seriositat. Dirigir els focus al PPC només servirà perquè aquests arrosseguin alguns vots no sobiranistes que fugen del desconcert en el que s’ha sumit la direcció del PSC.

Finalment, Monserrat Tura se’n desmarca al·legant que tot plegat és resultat del nerviosisme i l’extrema necessitat d’aprovar l’estatutet que el PSC té.

Monserrat, massa tard. Els que heu posat l’estatut en perill de mort per polítiques EXCLUSIVAMENT partidistes heu estat vosaltres, l’establishment sociovergent, que heu intentat aprovar un estafatut a la baixa per forçar ERC a sortir de la centralitat política i poder recuperar l’espai de centre perdut.

Si volíeu aprovar l’estatut, haguéssiu hagut d’obrir les portes a un pacte amb ERC durant la tramitació, però vau preferir que el ZP no en sortís perjudicat electoralment.

Ni tansols ho vau intentar. Al contrari. Us vau assegurar que en cap moment hi hagués cap possibilitat que ERC digués que sí. Amb un text tancat que només s’obria per continuar-lo retallant, li dèieu a ERC que s’hi sumés, com si això fos un vi que millora amb el temps.

Però, què vau oferir perquè ERC entrés en el bloc? Què podeu posar sobre la taula com a mostra d’intransigència d’ERC? Oferíeu els aeroports i ERC va dir que NO? Oferíeu nació a l’articulat i ERC s’hi va negar? Oferíeu Agencia Catalana o blindatge real de competències i els Fonamentalistes van dir que no?

No. No vau oferir res. Us vau dedicar a fer-vos fotos entre vosaltres per fer creure a la societat civil que PSC i CyU són les úniques opcions possibles. Vau assegurar-vos per activa i per passiva que ERC no s’hi afegís, a costa del futur del vostre poble. Hipotecant el futur del vostre poble amb un estatutet infumable.

Ara no val queixar-se. ERC fa el que li heu forçat a fer.

Però estigues tranquil·la. Hi ha una cosa millor que no pas que l’estatut surti aprovat. I és que l’estafatut no surti aprovat, i per tant, quedi clar que, o bé d’aquí a cinc anys se’n fa un com cal, o bé fotem el camp d’aquest país que no és el nostre.

El President de la Generalitat, que se suposa que és el president de tots els catalans, també meu, ens ha anomenat Fonamentalistes Extrems a tots els que votarem NO.

(continua)

Aquest senyor molt honorable es veu que es creu amb el dret a decidir qui és fonamentalista i qui no ho és. I segons ell, uns Independentistes que acceptem un estatut com el del 30 de setembre que ho és tot menys sobirà, que acceptem donar el govern del nostre país a un President regionalista que es dedica a insultar-nos, que intentem fer els possibles per ajuntar els partits polítics del nostre país en un bloc que doni resposta unitària a la Cort Castellana, som uns Fonamentalistes.

Molt bé Pasqui.

I vosaltres evidentment no ho sou. Vosaltres que us mengeu qualsevol retallada a Madrid pel bé de la unitat inalienable. Què sou capaços fins i tot de sacrificar el vostre partit i projecte polític suposadament d’esquerres. Que submergiu Catalunya en un sot de dependència econòmica a qui MAI no ha repartit bé els diners perquè no sou capaços de dir que NO. Vosaltres que us salteu les lleis i envieu cartes demanant explícita i il·legalment el vot per al sí amb frases com “… ara és el moment de demostrar que ha valgut la pena l’esforç que s’ha fet”. Que treieu del vostre govern als que us hi han posat perquè pensen diferent.

Vosaltres, resulta que no sou Fonamentalistes. Els fonamentalistes som els altres. Els que no volem tenir un projecte comú amb Castella però tot i així busquem una manera justa d’entendre’ns-hi.

Molt bé, molt honorable. Molt bé. Moltes gràcies.

Atentament,

Un súbdit insultat

En aquells dies, Moises va baixar de la muntanya amb els deu manaments.

Tot el poble va rebre els manaments amb alegria i joia, però el Govern Espanyol va dir que aquells manaments eren anticonstitucionals i que qualsevol reforma de manaments havia de seguir estrictament la sagrada constitució.

(continua)

Així doncs, durant dos llargs anys, Moises va haver de negociar amb els representants del govern espanyol a Catalunya el nou catàleg de manaments.

Després de treballar-los llargament, dels deu manaments tot just en van sobreviure 6, dels quals només 3 van mantenir la redacció, mentre que els altres 3 van ser modificats amb un llenguatge complicat, per poder dir el que deien sense dir-ho directament.

Llavors, els 6 manaments van passar per un equip d’experts en constitucionalisme catalans, que en va eliminar 1 i van modificar dos mes.

En un emocionat parlament, Moises, els seus deixebles i els representants del govern espanyol van signar un acord per dur a terme els 5 manaments, 4 d’ells modificats.

Els 5 manaments van arribar a la cort castellana amb un gran rebombori. El govern espanyol havia dit que els manaments que arribessin un cop passat el tramit de la constitucionalitat serien acceptats. Però tot just quan van arribar van decidir canviar de punt de vista. Ara s’havien de negociar.

Així doncs va començar la negociació. I el primer que es va fer és eliminar el manament que no s’havia tocat. El “no mataràs” es va passar a un “Moises i els seus deixebles diuen que si no és necessari i no se’n tenen ganes quasi millor que no matis”, es va escriure en un tovalló de paper i es va tirar a la brossa.

Dels quatre manaments modificats que quedàven, ja només en quedaven 2 quan llavors, uns que es deien seguidors de Moises van signar un acord amb el govern Espanyol:

Van trencar les taules on figuràven els manaments i les van posar en una arca. Van comprar un parell de màrbres en blanc i van decidir que aquells serien els nous manaments.

Així van tornar de la Cort. Orgullosos amb els seus manaments. Ensenyant el marbre blanc i net a la població que estranyada mirava a Moisès amb cara d’extranyesa. Havien arribat a un acord deien. Tenien un marbre nou i net.

Llavors van demanar a la població que els ratifiquessin el gran acord al que havien arribat. Els explicàven que era molt millor tenir aquell marbre en blanc que no tenir res. Qui podia dir que no?

Bé. En Moises va dir que no. Com aquell petit nen que veia el rei despullat mentre que tots pretenien veure’l vestit.

Els suposats seguidors de Moises i els seus amics representants del govern espanyol a Catalunya van tenir por que passés el que passava en el conte del rei despullat. Així que van fotre fora al Moises de la decisió d’aprovar els nous i brillants ZERO Manaments.

En moises diu que hem de recuperar, com a mínim, els 5 manaments que van sortir del parlament. Els altres diuen que el marbre és tot el que tindrem, i que és un marbre d’una molt bona beta.

I tú que hi dius?

Els espanyols i la sociovergència ens diran que, si guanya el NO, Catalunya s’enfonsarà en un forat sota terra, del que no se salvarà ni la moreneta.

La veritat és que no tenen pensat que faran si guanya el NO. Això ens dona avantatge. Podem pensar nosaltres per ells, igual que vam fer al dissenyar l’estatut que a última hora han convertit en estatutet.

(continua)

Si guanya el NO hi ha eleccions anticipades. Això està clar. I si hi ha eleccions anticipades el panorama quedarà més o menys com ara, però amb una lleugera pujada d’ERC.

És molt possible que llavors s’estableixi una Sociovergència, però no està clar. La sociovergència portaria a ERC a convertir-se en el gran partit d’oposició, i això no els interessa a cap dels dos grans. Un d’ells corre el risc a pseudo-desaparèixer.

En tot cas, el que sí que està clar és que el PSOE passaria a governar en minoria i la situació contractual de Catalunya amb Espanya continuaria sense solució.

La primera cosa que faran, per tant, és substituir la “solució estatut” per un paquet de mesures que s’hi assemblin. El pacte de 7 anys, el 50% del IVA i la transferència de les poques competències que figuraven en el nou estatut es poden fer sense necessitat del text.

D’aquí a 5 anys es podrà presentar un nou text. I més val que el facin prou bo, perquè mentrestant la situació de debilitat del país continuarà sent la que és, i si no ens ho solucionen, l’opció més lògica és tirar pel dret i prescindir d’una espanya que no ens vol.

Un cop arreglades les transferències i el finançament al nivell del que proposa l’estatutet, serà més fàcil que l’estatut a fer d’aquí a cinc anys arregli allò que ara no han volgut arreglar. El sistema de finançament.

És molt molest veure com la socioconvergència menteix tant barroerament davant dels nostres ulls. Indignant.

Ara es veu que segons Zaragoza “Catalunya i els catalans han de sortir amb una sola veu i han de donar suport contundent al nou Estatut que posi el PP al seu lloc”.

Evidentment, la frase no pot ser més encertada, estic d’acord. Però per fer això, només es pot fer amb un estatut acceptat per TOTS ELS PARTITS, no amb un estatutet pactat expresament entre CiU i PSOE/PSM (Partit Socialista del Montilla).

No és una suposició. CiU i PSOE han fet un estatut a mida d’ells dos. No hi ha hagut ni una mínima possibilitat de teatralitzar una porta perquè esquerra s’hi pogués sumar.

I ara es fan l’indignat perquè ERC no fa com ICV, de xais que van a l’escorxador.

Fa vomitar. Quins Mentiders controlen el nostre país.

Mentre ells menteixen, però, nosaltres tenim molta feina a fer. Els convergents ja ens avisen que, si surt el NO, el món més o menys s’enfonsarà, i caurem al costat fosc de la força.

Bé, a mans d’ells és possible que això passés, perquè són tant ineptes que no serien capaços de moure fitxa.

Cal que comencem a planificar els moviments del dia després del NO. Jo ja tinc algunes idees. I totes pinten bé.

Els diaris impresos pretenen distingir-se de la informació digital tot revestint les seves informacions com a “professionals”, “objectives”, “imparcials” o allò que es diu tant “honestes”.

Ara bé, en el cas repetit d’ElPeriodico, la seva honestitat, imparcialitat i objectivitat competeixen directament amb les de l’e-notícies.

No és la primera vegada que en parlo, però conforme arriba el gran dia les manipulacions creixen fins a un extrem tan esperpèntic que al propi Salvador Sostres li faria vergonya signar un article així amb el seu nom.

(continua…)

L’article en qüestió s’anomena “CiU i el PSC busquen el xoc amb el PP per animar el ‘sí’ a l’Estatut”, i el firmen C.COLL i M.BALDOMÀ.

L’enllaç el teniu aquí…
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=5&idioma=CAT&idnoticia_PK=300905&idseccio_PK=8&h=060504

En el món virtual, això s’anomena “flame” i aquests senyors són uns “trolls”.

L’article explica que ahir al senat tots els grups catalans van anar a buscar l’enfrontament amb el PP, segons diuen els “periodistes”, com a estratègia per aconseguir una victòria del Sí.

Els trolls ho defineixen així:

“CiU, el PSC, Iniciativa i, encara que sembli incoherent, també ERC, van buscar ahir amb afany al Senat l’enfrontament amb el PP, ara per ara la millor estratègia per garantir una victòria suficient del sí en el referèndum previst per al 18 de juny.”

Opps!! Sembla que és incoherent que ERC ataqui al PP!! Clar, com que tots dos voten NO, deu ser que tots dos pensen igual, no?

“Va ser una jornada estranya. El galimaties intern d’Esquerra, tret d’una petita broma enverinada que li va fer Mas a Carod-Rovira, va ser com si no existís.”

I el galimaties intern de Convergència i Unió que un vol fer govern a Madrid i l’altre suposadament no? Que va existir? I el galimaties intern del PSC, que està en lluita fraticida entre els Montillistes i els Maragalians, que va existir? I el galimaties intern del PPC, amb un cap que s’aguanta només perquè té bona prensa però que no agrada ni als de dalt ni als de baix. Aquest va existir?

“Així, en definitiva, només va despuntar, per voluntat expressa de la delegació catalana, el rebuig del PP a l’Estatut i, en conseqüència, l’argument que votar sí és donar una clatellada a Mariano Rajoy. Per exemple, en la bateria d’atacs al PP del senador d’ERC Carles Bonet no hi va faltar ni tan sols la foto de les Açores de José María Aznar, George Bush i Tony Blair.”

Literalment aquestes dues frases diuen que la crítica que feu ERC a la Foto de les Açores és un exemple de l’argument que votar sí és donar una clatellada a Mariano Rajoy.

Diu justament i exàctament això.

I s’anomenen periodistes. Es presenten i diuen: “Hola, bon dia, em dic Col i soc periodista”.

És possible posar en el DNI, com a professió, “demagog”? O “mentider”?

Si no és possible, proposo el canvi, com a professió nova. Per als periodistes de El Periodico (i d’altres).

“Al final, van passar les hores i l’aguda crisi interna d’ERC no es va colar en el debat.”

I afegeixo jo…

… Ni el president del Madrid es va presentar a la sala amb els calçotets al Cap, que tampoc té res a veure amb el que parlàvem.

… continua …

“Formalment no tenia cap sentit, perquè la sessió estava convocada per analitzar la proposta de veto del PP al text de l’Estatut, que va ser tombada fins i tot amb els vots d’ERC.”

…a cony, igual és això el que els cou. Que el senyor Col i el senyor Baldomeru voldrien que ERC hagués enviat el text de tornada al congrés.

Segurament perquè no entenen que si el text no els retornarà modificat del congrés, no te sentit que el tornin. Segurament perquè no entenen que ERC i PP ara per ara no sumen ni un 30% del vot a Catalunya i per tant ERC no està moralment autoritzada a tirar enrere aquest pamflet.

Segurament perquè no volen adonar-se que, a diferència de CyU, ERC entén que és la societat civil la que ha de plantar cara als botiflers amb el seu vot a les urnes, i no els dirigents del partit amb el seu vot al senat.

Jo li he explicat a una pastanaga que tenia a la nevera i no ha semblat entendre-ho tampoc.

O potser sí que ho entenen. I és per això que han abandonat la seva professió per dedicar-se a escriure a El Periodico.

PS: Ja, hom pot considerar que jo, en aquest escrit, també soc un demagog. Però jo no soc periodista, ni pretenc estar dient una veritat “objectiva” perquè el public es crei la seva opinió.

No. Les bases us han dit que digueu no. Ara bé. No us ho agafeu com una ofensa personal. Vosaltres heu fet el que havíeu de fer, tendir a la moderació i la centralitat, i les bases han fet el que havien de fer, explicar-vos què opina l’home del carrer.

La direcció no podia escollir directament el NO al referèndum de la mateixa manera que no podia tombar l’estatut al senat amb l’ajuda del PP. I no ho podia fer per una raó molt simple. No era una decisió que hagués de prendre ella.

Sembla més clar el segon cas que el primer, però és molt similar. Al senat ERC i PP representàven la majoria, i per tant haguessin pogut votar NO a la vegada i fer tombar l’estatut. En canvi, no ho van fer. I no ho van fer perquè ERC va considerar que els representants del 27% (PP 12+ ERC 15) dels votants de Catalunya no tenien força moral per tombar la decisió del que representava l’altre 70%.

Només el poble de Catalunya està moralment autoritzat a tombar l’estatutet.

Bé. En el cas de la direcció contra les bases, la circumstància és similar. La direcció d’un partit que pretén ser pal de paller de l’oposició al costat fosc de la força (representada per l’imperi de la socioconvergència que ha de venir), ha de ser moderada. Un NO d’entrada s’hagués interpretat com una voluntat d’exacerbar les bases i radicalitzar les postures. Els socioconvergents haguessin utilitzat ràpidament les comparacions odioses entre PP i ERC.

Els votants de les altres opcions polítiques que no volen passar pel tub que proposa la socioconvergència haguessin vist el NO com un vot de recolzament directe a ERC i potser no l’haguessin considerat.

Finalment, la gent del carrer potser no estava tant “cabrejada” de com han anat les coses, i potser li anava millor un sí crític (el vot nul) que no pas un NO.

Bé. Aquesta era la feina de la direcció. L’han feta bé.

Però la feina de les bases d’un partit com ERC és fer rectificar a la direcció quan la posició estratègica de la direcció s’allunya del que necessita el país. I és aquí on intervénen les bases.

La feina de les bases ha estat clara. Han dit que NO. Que el carrer vol votar NO. Que ens fa vergonya quan ens expliquen que en un passat vam fer uns estatuts boníssims que van ser una i una altra vegada esquilats a Madrid. Que no volem ser partíceps de l’esquilada, ni amb un sí ni amb un sí crític (vot nul).

Això han dit les bases per immensa majoria.

Ara li toca a la direcció modificar la seva postura. I si us plau modifiqueu-la de veritat. Abandoneu el vot nul com a opció. No té sentit que es demani a la vegada el Sí (vot nul) i el NO (vot en blanc o NO) en el mateix referèndum. No tingueu por de votar NO. Les bases i el carrer estan d’acord. El NO triomfarà. Com a mínim treurà un 40%. Només queden 10 punts.

Avui el primer secretari del PSC, és a dir, el “JEFE” del PSC, ha valorat molt negativament la nacionalització que ha fet Bolívia del petroli.

Venezuela va fer aquest pas fa 3 anys, i el moviment provocà que el país passés de rebre un 1% del preu del cru en regalies a un 30% del preu.

Aquest increment importantíssim d’ingressos, junt amb un govern socialista que està invertint en la classe mitja-baixa, està aixecant el nivell de vida de la societat veneçolana fins a nivells inaudits.

Bolivia vol seguir els passos de Venezuela en aquest plantejament socialista del món. I al senyor Montilla, que tant s’omple la boca de dir-nos als catalans que hem de ser solidaris amb els que ens maltracten i se n’aprofiten, ara li sembla malament que a Bolívia uns socialistes vulguin tirar endavant un projecte socialista.

Sobreposa els interessos d’una empresa petroliera als interessos de tota una societat. Es veu que la seva solidaritat acaba quan s’acaba la frontera del seu país.

Curiós.