Iceta, una entrada complicada
Miquel Iceta no és necessàriament heterosexual. Suposo que molts dels que llegiu això ja ho sabeu, ja que fou el primer diputat català que sortí de l’armari. Però també pot ser que alguns de vosaltres ho desconeguéssiu, perquè a Catalunya d’això no en fem qüestió. Cap ni una.
En fem tan poca qüestió que ningú ha posat, fins ara, aquest punt sobre la taula. Ni en el comentari més indirecte de la tertúlia més exaltada. No és rellevant per la seva tasca i punt.
I això ens honora i per tant, em deshonora personalment escriure aquesta entrada fent-ne referència.
Però és que ahir, escoltant el discurs de Miquel Iceta a “l’Oracle” de Catalunya Ràdio, només em venia aquest punt al cap.
Es veu que Iceta està molt preocupat, no sigui que el procés acabi esclafat per la maquinària de l’estat. Ens diu que, per si de cas l’estat volgués reprimir-nos, més val que no siguem persones lliures. Que la història demostra que d’altres vegades no ens ha anat bé.
Que la llei és la llei, i s’ha de complir. Si de cas, somniar a convèncer els altres que algun dia la canviïn, però ja està.
I, és clar, jo penso: Quina vergonya per al moviment. Quanta gent ha estat reprimida, quantes lleis s’han dictat en la història en contra de l’homosexualitat. Quanta gent ha hagut d’amagar els propis fills i ocultar les seves estructures familiars per por que la llei no els prengués les criatures. Quanta gent ha hagut de pretendre que vivien separats perquè la llei no els permetia viure junts. Quants homes i dónes durant aquests últims centenars d’anys han hagut de lluitar contra la llei, fora de la llei, per aconseguir, finalment, que aquest detall no fos més que una característica curiosa, de la que no se’n fa esment.
Tota aquesta gent ha viscut en contra de la llei. En països democràtics i no democràtics. Sempre. Ha viscut contra la llei que els impedia ser com volien ser. Com havien de ser. Tota aquesta gent ha estat sempre conscient que per sobre de la legalitat hi ha valors que no són renunciables.
I no puc deixar d’imaginar el discurs de Miquel Iceta a l’independentisme aplicat fa 40 anys a la onada de llibertat sexual que ens ha dut a la normalitat. “Més val que no reclamem drets per als homosexuals, no sigui cas que vingui la santa inquisició i ens cremi, que ‘la història demostra’ que sempre acaben així les coses”. “Sobretot no ens saltem la llei, si la llei diu que ens està prohibit estimar, ja intentarem convèncer el Papa que la canviïn, però mentrestant, no estimeu a ningú.” “A mi em preocupen les manifestacions en favor de la llibertat sexual, no sigui que algú acabi a la presó”. I anar fent.
No m’agrada fer esment de la preferència sexual d’algú ni per fer un apunt com aquest. De fet, ni tan sols crec que sigui correcte o justificable fer-ho. Però quan veig algú que gaudeix plenament d’una llibertat atorgada per centenars d’anys de lluita cruenta dels que l’han precedit dir el que diu, se’m remou l’estómac.
El que no calia era personalitzar, però el paral·lelisme entre la visió unionista de les llibertats nacionals i la visió sexista de les llibertats sexuals és ben clar: o la simple repressió o la tolerància («si tenen la desgràcia de ser catalans/homosexuals, almenys que “aquestes coses” les facin d’amagat»).