L'ombra de l'hegemó

Avui ens despertem amb la notícia que el poc útil presidente de Castella Mariano Raxoi li va comentar a David Cameron que hi hauria avançament electoral.

Sembla que tots els periodistes s’extranyen del fet, cosa no extranya si hom comprova els pocs coneixements matemàtics que tenen aquests.

El líder del PSOE, intrèpid, surt a twitter a anunciar que encara és més ruc que Rajoy, i que 3 mesos no són prou per fer unes simples sumes.

Però les sumes, l’aritmètica, està aquí. I els posicionaments dels partits també:

PP 123

C’s 40

PSOE 90

P’s 69

Indepes: 19

Altres (IU+CC+PNV): 9

Aquests són els números. I per molt teatre que facin no canviaran si no es tornen a fer eleccions (i amb eleccions noves no sé si canviaran gaire).

És ben senzill: Per governar necessites dues coses.

a) Una majoria parlamentària inicial que et permeti formar govern.

b) Un pacte de legislatura o una majoria suficient al parlament que et permeti tirar endavant pressupostos i lleis. Això vol dir: El SÍ practicant ha de ser més gran que el NO practicant, de manera que el NO no pugui fer caure el govern des del parlament.

Ara, fem números:

Opció 1

PP+C’s: 163

No Practicant (PSOE+P’s+Indepes): 178

Opció 2

PSOE+P’s+IU : 161

No Practicant (PP+C’s): 163

Opció 3:

PSOE+C’s: 130

No Practicant (PP+P’s) : 192

Game over: Només hi ha tres alternatives possibles.

Alternativa 1: Gran coalició.

Que PP, C’s i PSOE es posin d’acord per fer una governança amb cert recolzament (encara que no tots estiguin al govern). Ja ha quedat clar, claríssim, que el PP ha dit que no al PSOE i que el PSOE ha dit que no al PP. Via morta.

Alternativa 2: Referèndum.

No cal ni comentar tant morta com està aquesta via.

Alternativa 3: Sortida tipus Mario Dragi.

Un independent o un mindundi relacionat amb PPSOEC’s que lideri un govern tecnòcrata.

Sembla evident que aquesta alternativa no és possible, i en tot cas, en Pedro Sanchez no l’encapçalaria. Potser després de les segones eleccions serà el més viable.

Total que ja està. 2+2 fan quatre. D’on no n’hi ha, no en raja.

Jo no veig cap alternativa. La veieu vosaltres? Però si fins i tot Rajoy ja se n’ha adonat!

Pensant en el galdós procés d’elecció de cap d’estat a Castella i colònies, em ve al cap aquell acudit en el que, estan en una dictadura, un li pregunta a l’altre:

— “Com va la vida?” — i l’altre li respon

— “No puc queixar-me”.

Així que el primer li torna a preguntar: — “Així què, tot et va bé?”

I l’interpel·lat li torna a respondre: — “No. És que, de veritat, no puc queixar-me.”

Aquests dies estem assistint a un curiós procés a Castella i colònies. L’elecció del primer ministre està bloquejada, i no sembla que s’hagi de desbloquejar en breu.

Un detall que em sembla prou rellevant i no gens comentat és: quin és el paper del cap d’estat en tot això? Al meu entendre la única responsabilitat del cap d’estat, a part de la vessant diplomàtica, és la de cercar la manera de formar govern a partir de l’elecció del parlament.

Pot ser que sigui tant discret que de moment no sabem de què i qui està parlant. Però no sé perquè, em dona la sensació que el cap d’estat s’ha limitat a fer el tràmit de parlar amb tots, que tots li diguin que no tenen acord i deixar passar el temps.

No hauria de fer d’àrbitre, la casa reial? No hauria d’estar cercant entre els 350 diputats un personatge que pogués aconseguir la majoria de vots?

No ho tinc clar, potser si ho fes també el criticaria per intromissió. Però he pensat que és interessant pensar-hi.

Fa uns dies algú de l’òrbita de Podem/ICV/PSC ens interpel·lava a tots a Twitter si algú sabia perquè Catalunya havia retallat en sanitat “el doble que la mitjana d’Espanya”.

Acompanyava el comentari un enllaç al pamflet que en un passat havia estat un diari. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/sanitat/catalunya-retalla-sanitat-doble-que-mitjana-despanya-3785036

Com a pamflet, la informació no podia ser més esbiaixada i malintencionada. El titular incendiari no s’acompanyava amb la informació necessària per posar-lo en context. Segons el diari la despesa sanitària a Catalunya s’havia reduït més que a Castella i colònies, però no indicava de quins números absoluts partíem. Petita dada fonamental, no? Si un gasta el 40% del seu pressupost en sanitat i l’altre el 20%, i passat un període els percentatges es redueixen al 38% i el 19%, podem dir que el primer ha reduït el doble que el segon. Amb lletres ben grosses. Però l’ocultació de la realitat és evident, oi?

En tot cas, el més indignant de la pregunta a Twitter no era l’ensarronada, l’insult intel·lectual d’intentar passar un titular falsificat per una veritat absoluta.

El més molest de la interpel·lació tuitaire era que la persona que es queixava… NO PAGA IMPOSTOS!!!

Es pensa que els paga. N’està convençuda. Però l’aritmètica no l’acompanya.

L’aritmètica actual és més o menys aquesta: La meitat dels impostos que paguem els catalans no tornen mai a Catalunya i es queden a Madrid sense que n’obtinguem CAP retorn. CAP NI UN.

Tot i coneixedors d’aquesta situació, la meitat dels residents a Catalunya amb dret a vot i que l’exerceix, continua votant opcions unionistes o, com a mínim, que no opten pel trencament immediat per arreglar la situació.

Com a resultat d’aquesta situació, normalment els independentistes hem considerat que Madrit (concepte) ens prenia la meitat dels impostos. Quan algú de l’òrbita de Csqep es queixa de “les retallades” ens ve al cap el dèfict fiscal. I intentem argumentar la injustícia de la situació.

Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho. Molt més sagnant. Però no menys certa.

Si considerem que els independentistes pagaríem el 100% dels nostres impostos al govern del nostre país (no em sembla suposar gaire), dona la casualitat que la despesa de la Generalitat (educació, sanitat, seguretat pública i assistència social principalment) és coberta amb les aportacions dels independentistes.

I de llarg.

La Generalitat la sufraguem els independentistes, donat que amb els diners dels nostres impostos ja es paga i és una veritat absoluta que els independentistes, per definició, pagaríem tots els impostos al país.

Ergo, resulta que, en comptes de considerar que Madrid concepte ens manlleva la meitat dels impostos, podem considerar que els unionistes, simplement, no paguen impostos.

És evident que els unionistes paguen. Paguen grans quantitats a la metròpoli. Però també és evident que ho fan voluntàriament i que les seves aportacions a la metròpoli no contribueixen en un ral a l’educació, la sanitat, la seguretat pública o l’assistència social del nostre país.

Em sembla que és fàcil d’entendre seguint lògica de Cou. Si amb els diners recaptats pels independentistes n’hi ha prou per cobrir el pressupost, i els independentistes, per definició, destinarien si pogueren el 100% de la recaptació al pressupost del país, els no independentistes no contribueixen al país.

Si fem un pot per comprar menjar i uns quants decideixen gastar la meitat del pot per comprar una pilota que acaba penjada en un terrat… creieu que aquests estan autoritzats moralment a opinar sobre si la despesa en menjar és o no és suficient?

Senyors de Podem/ICV/PSC, si no tenim diners per sanitat és perquè vostès, en comptes de posar els diners dels seus impostos en sanitat, els han posat des de fa anys a la pilota de la plurinacionalitat. I aquesta pilota fa anys i panys que està penjada en un terrat del que mai baixarà.

Són lliures de gastar els diners de tots en allò que vulguin, si són majoria. Però, per favor, no ens insultin a la intel·ligència opinant sobre com i quants diners hem de gastar si vostès no contribueixen.

I ara ja poden continuar insultant tant com vulguin.