La trampa del FLA (d’on no n’hi ha no en raja)
És curiós l’espectacle de la cort castellana amb el FLA. És un gran exemple de tant rucs com arriben a ser. Tan curtterministes.
Qui sap. Potser en soc jo. Però no ho sé veure.
El FLA va nèixer en paral·lel al procés. Ara no recordo l’any, però el fet és que l’estat castellà estava retallant tant i tant els ingressos de les comunitats autònomes que els inversors internacionals van adonar-se que les comunitats no controlaven els seus ingressos i, per tant, no podien comprometre’s a tornar el que demanaven.
Davant l’assecament del crèdit immediat, i la possible acceleració del procés, el Govern Castellà no va voler avalar el deute de les comunitats, sinó que va decidir que la millor opció per ells, per poder-se fer el gallet i demostrar “quien manda aquí” seria fer de prestatari únic de les comunitats.
Així que durant anys hem hagut d’anar a “pidolar” a Castella els nostres diners. I a sobre durant molts anys en cobraven interessos per sobre de mercat.
Què rucs.
Perquè el que no s’adonaven és que, mentre es pensaven que ens estaven posant rectes s’anaven posant ells solets la soga al coll.
Perquè?
Perquè al començament del 2016 resulta que més del 70% del deute de la Generalitat està en mans de l’estat castellà. I això vol dir que el dia que ens declarem independents, el primer que farem és ajornar el pagament del deute públic fins a arribar a acords econòmics amb Castella. De fet, no cal ser tant radical. Anunciem solemnement que ajornem el pagament del deute que s’ha contret entre el 2012 i el 2016. Sine die. Fins que arribem a un acord total en el repartiment d’actius i passius amb el que quedi del Reino de España i la resta de la comunitat internacional.
Ja està. 50% del PIB de dèficit que no caldrà pagar de moment. Una moratòria indefinida. I els castellans, que tenien un 100% de deute, enfilaran el seu deute al 130% + 15% del nostre FLA.
I llavors començarem a negociar quí es queda què.
Jo em demano el portaavions.