L'ombra de l'hegemó

Aquest apunt està ja una mica fora de lloc, després del pacte entre Syriza i la dreta extrema, sembla que aquests no sabran entendre el que, al meu parer, està passant. Els paral·lelismes entre el cas grec i el castellà (Podemos-UPyd o Podemos-Vox?) o el català (ICV-PPC o IVC-UDC?) són massa llaminers.

En tot cas, la porta encara està oberta i potser en els propers dies hi podran entrar.

Hi ha dos mètodes coneguts per atacar una crisi econòmica. Donades les seves repercussions i les forces polítiques que els han tirat endavant, hom tendeix a dir que són mètodes de dretes o d’esquerres, però segurament el posicionament polític no hauria de ser un factor a l’hora de decidir quin aplicar en cada moment de la història.

El mètode d’esquerres intenta saltar-se la crisi mitjançant grans despeses del govern. El govern d’un estat substitueix la baixada d’activitat amb una gran inversió pública, generant grans deutes públics, però evitant baixades excessives del PIB. Quan el sistema repunta, i la activitat econòmica es restaura, llavors el govern frena la inversió, i ha de passar una gran ressaca de força anys per tornar el deute que ha generat.

El mètode de dretes actua al revés. Davant una caiguda econòmica, el sistema procura sobretot mantenir els números dels estats sota control. Com que baixa l’activitat econòmica, baixa la recaptació (i pugen les necessitats socials). Un cop sembla que el sistema s’ha estabilitzat, llavors és quan l’estat s’endeuta (no tant com en l’altre cas) per reactivar el que ha sobreviscut de l’economia.

Decidir si un mètode o l’altre és millor em sembla fútil. Dependrà de cada cas i moment particular. Ja m’hi estendré en un altre post.

En l’episodi en el que ens trobem, podríem dir que USA i UK, amb els QE, han atacat el problema amb metodologia d’esquerres, mentre que EU l’ha atacat amb metodologia de dretes. Amb tots els peròs del món. No oblido el default de california, la federació o philadelphia.

M’estic sortint d’allò a què volia arribar.

L’episodi europeu s’ha definit com de “retallades”. I s’ha acusat a la Troica d’insensible i malintencionada. Però, què és el que pretenia la Tròica?

La única cosa que ha exigit la Troica ha estat que els països mantinguessin un pressupost equilibrat. Amb pèrdues importants (6% del PIB equival a un 15-20% de deute respecte al pressupost!), però equilibrat.

Ara, donada la sobirania dels estats, els països europeus li diuen a Grècia que no tingui una despesa pública més gran del 3%. No li diuen com ha de “retallar” o si ha de “retallar”.
Perquè per equilibrar la despesa es poden fer quatre coses: 1) Retallar en allò superflu, com ambaixades sobredimensionades, exèrcit, aparell central de l’estat, empreses públiques innecessàries, corrupció, intel·ligència militar,… 2) Augmentar els ingressos atacant les grans fortunes i les grans bosses d’evasió fiscal. 3) Pujar els impostos a la classe mitjana i 4) Retallar serveis socials.

El descontent grec (i el castellà) ve donat perquè els governs del PPSOE grec (com a Castella) han utilitzat les opcions 3 i 4 i han oblidat la 1 i la 2.

Si Syriza és prou intel·ligent i honesta, aplicarà 1 i 2 i segur que la Troica, si veu que van de veres, els donarà el temps que faci falta. Perquè el problema mai ha estat la troica. Al cap de vall, la Troica vol cobrar.

Tres llistes. Llista unitària, llista de CDC i llista d’ERC.

Com bé diu en Vicent Partal, tot el que diem ara ja arriba tard. No està a les nostres mans canviar el que hagin de decidir demà. Però platejo una possibilitat:

Llista única però amb ERC autoritzada per demanar el vot per la CUP a la gent que no vulgui votar la candidatura única.

La reflexió és una de les característiques del caràcter català. Si cap de les solucions és bona, cal esprémer el cervell per cercar-ne una que ho sigui.

És evident que l’espera té costos. Immensos costos en moltes ocasions. Però també és cert que les bones solucions apareixen després de pensar-hi molt i de dormir i no pensar-hi també molt.

Només quan deixem reposar una situació, quan procastinem, el nostre cervell en tot el seu potencial subconscient és capaç de generar una bona alternativa.

El factor temps té una altra avantatge molt important, també. Ens permet modificar-nos a nosaltres mateixos. Els objectius reals i l’estratègia i tàctica per aconseguir-los se separen, i coses que no estàvem disposats a admetre fa dos mesos, ara les veiem possibles.

Amb tot això vull dir que em sembla que el pacte Mas-Junqueras que sembla que està a punt de tancar-se és una molt bona notícia.

Un encert en tots els seus vessants.

Ja sé que els cauran crítiques de totes bandes, tant per el temps que han trigat a plantejar-lo com per l’acord en sí, difícil d’entendre en tota la seva complexitat.

Sobre el temps, la resposta és clara: En els 2 anys i mig que fa que dura el procés no he sentit ni llegit ningú que proposés l’acord al que han arribat. O sigui que, abans de criticar Mas i Junqueras per haver trigat tant, caldrà demostrar que algú havia valorat aquesta possibilitat abans.

Sobre l’acord, permet els dos objectius prioritaris. Fer net a les llistes convergents de males companyies i gent no implicada totalment amb el procés per una banda, i limitar la fugida de vots cap als populistes de C’s i Podemos.

Algú pot dir que les pèrdues per la demora són més grans que els guanys. No ho crec. Hi ha tres raons de pes. La primera és que després del rally V-9N feia falta un descans. Ja sé que no ho sentíem, que estàvem engrescats com qui acaba una cursa i les endorfines li fan pensar deu minuts després que encara podria fer 10 quilòmetres més. Però el descans haurà anat bé. Després de la via catalana també va semblar que havíem perdut embranzida per encarar la V, però sense el descans del començament del 2014 no haguéssim pogut encarar la V i el 9N amb la força amb que ho vam fer.

La segona raó per la que el temps és bo és perquè ha permès un acord bo i equilibrat, i això permetrà una aliança entre CDC i ERC molt més forta que si s’hagués acceptat d’inici i per les presses una de les dues alternatives irreconciliables.

Finalment, la tercera raó és perquè permetrà l’acceleració de l’acostament de part de l’antic PSC a ERC. Fora d’esperar que l’exigència de que la llista d’ERC no incorpori independents forci una part dels membres del PSC en plena transició a fer un salt i afegir-se a l’estructura d’ERC. Potser fins i tot algú d’ICV.

És un bon acord. Com ho va ser en el seu moment la pregunta doble, que ens va semblar d’inici un simple pedaç.

Quan als propers dies comenci a perfilar-se la llista del president, la imatge de la mateixa, que ara sembla massa associada a la dreta s’anirà centrant. Transversalitzant.

És fàcil preveure que ERC no aconseguirà, ni de bon tros, els resultats que li preveien les enquestes. Però això és absolutament intranscendent. Perquè en les eleccions plebiscitàries la única cosa que és fonamental és que ERC, Mas i la CUP aconsegueixin molts més vots que PPSC’s. I qui rebi els vots és una simple curiositat.

Abans que res, un disclaimer que considero important: En aquest post no pretenc atacar a ningú. Sé que el títol pot resultar insultant per alguns i demano disculpes. En tot cas, com he comentat altres vegades en aquest mateix bloc, entenc la posició de Mas, entenc la posició de Junqueres, entenc els que diuen que millor esperar al 2016 i en general, tot i que tinc opinió sobre el que jo faria, crec que qualsevulla cosa que facin estarà ben feta.

El discurs del MHP en el que va plantejar el seu full de ruta per al futur era clar i contundent. Ben trabat i creïble. Bàsicament, com és sabut per tots, proposava una llista única en la que obria la porta a no presentar-se com a cap de cartell. I deia que les eleccions plebiscitàries havien de ser només plebiscitàries, que si havien de ser eleccions tradicionals amb elements plebiscitaris, llavors es farien al 2016.

Bé, tot tenia la seva lògica, tot i que amagava una important trampa. Una d’aquelles trampes que, no tant extranyament, passen desapercebudes a tertulians i experts.

I la trampa és la següent: El president Mas va demanar vots cedits al 2012 per fer el 9N.

Les últimes eleccions en les que va guanyar per l’eix social foren al 2010, ara fa quatre anys. A les que es va presentar al 2012 va demanar el vot de tothom, dretes i esquerres, per a fer la consulta que es feu el 9N. Un cop feta la consulta, el seu mandat ha finiquitat i s’imposen eleccions noves.

Si bé és cert que en el discurs d’investidura va proposar allargar la legislatura fins al 2016, aquesta proposta era, específicament, condicionada a que l’estat permetés la consulta, cosa que no ha passat.

La proposta que feia llavors era que si l’estat permetia la consulta, ell es comprometia a allargar la legislatura, amb el suport implicit del PP o el PSC o tots dos per donar temps a l’estat a preparar una contraoferta i fer unes plebiscitaries en segona ronda dos anys després.

Però això no ha passat. I per tant, no hi ha espai per mantenir la legislatura dos anys més.

El president es va presentar per fer la consulta. I per assegurar els possibles votants que no es tractava d’una trampa convergent, va assegurar que no es tornaria a presentar.

Quants diputats va obtenir gràcies al seu posicionament? 2? 10? 15? Tant se val. El fet és que té diputats cedits per fer la consulta i no pot pretendre ara que aquests diputats foren obtinguts per convergents i no per consultistes.

El sistema imposa pensar que ERC veu la oportunitat de guanyar les eleccions i que això és el que els fa proposar llistes separades. No ho crec, però encara que fos així, el que compta aquí és que els resultats d’ERC no foren, fa dos anys, els que havien d’haver estat, perquè una part dels seus possibles votants va cedir el vot al president perquè aquest obtingués un mandat fort per poder tirar la consulta endavant. La consulta ja s’ha fet. Ara no pot pretendre que aquests vots eren per CiU.

Al 2012 no va haver eix social. Cal tenir-ho clar. Encara que ERC ara es tanqués en banda i volgués unes eleccions “normals” (que no és el cas), el president hauria de reconeixer que aquestes eleccions s’imposen, perquè les últimes foren al 2010.

Sempre he tingut recança a considerar el MHP com una persona “fiable” per a liderar el procés. La raó d’això prové de la traïció del pacte Mas-ZP.

Us recordaré una mica com va anar. En plena negociació de l’Estafatutet del 2006, la societat civil va organitzar una de les majors mobilitzacions que es recorden, amb l’objectiu d’empoderar el parlament per fer front a l’estira i arronsa que tenia amb la cort de Castella.

Poques hores després d’aquesta demostració de força, s’anunciava un pacte entre el cap de l’oposició a Catalunya, Artur Mas, i el cap de govern de la cort castellana, ZP, certament, a la baixa.

Diu un provervi àrab que la primera vegada que algú t’enreda, ell n’és el culpable, però la segona vegada que ho fa, n’és un mateix el culpable.

Així que sempre he tingut presents aquells fets, esperant que arribés la segona vegada.

Ara però, començo a pensar que d’aquell pacte el MHP en va aprendre una cosa: “els tractats amb rostres pàlids sempre són paper mullat”. Aquell pacte a la baixa tenia una regla no escrita: el PSOE-PSC l’havia de defensar a mort. Era la línia vermella. En canvi l’esquerra castellana i la regionalista catalana se’n va inhibir, i encara va intentar durant mesos continuar laminant-lo.

Aquest és el punt negatiu. Guardiola també va fitxar Txigrinsqui. Ara, cal reconèixer al President que en cinc moments clau ha sortit amb cinc moviments d’una intel·ligència inaudita.

El primer fou quan va anunciar la seva retirada i va focalitzar les properes eleccions en el dret a decidir en comptes de la independència.

El segon, importantíssim, quan al debat d’investidura del 2012 va proposar fer una consulta al 2014 amb el compromís que, si li deixaven fer, ell garantia que mantindria el mandat fins al 2016, obrint la porta a que, sabuts els resultats, en 2 anys la cort castellana tingués temps de formular una oferta que desactivés en segona ronda el mandat sortit de la consulta.

El tercer fou la formulació de la pregunta doble, que va permetre una quadratura de cercle pràcticament impossible quant des d’una banda deien que només reconeixerien una pregunta amb més de 2 opcions i des de l’altre que només en reconeixerien una amb 2 opcions. I a sobre, la pregunta doble servia per guanyar força sí o sí davant Castella, ja que si no triomfava la segona part, amb la primera n’hi havia prou com per fer força des de dins l’estat. Simplement genial.

El quart moviment genial fou el N9N. Davant la dicotomia dels mortals, abandonar o trencar massa d’hora la baralla, apareix la proposta que coneixem del N9N que aconsegueix més vots pel SíSí que no pas vots afirmatius va tenir l’actual estafatutet.

I ara el cinquè moviment. Llista única sense presentar-se ell però amb la condició que si la lidera Junqueres, aquest no es torni a presentar d’aquí a un any i mig. Senzillament, genial. Extraordinari. Fins i tot la CUP s’hi podria afegir (si no fos que potser interessa que faci de contrapoder de Podemos).

PS: És extaordinari també aquest tros del discurs d’ahir. Un president que no defuig dels problemes ni els endolceix perquè sap que la majoria de problemes de la societat no s’arreglen només des de l’acció de govern i que negar-los només perquè un és al poder i n’és el directe responsable (que no culpable) només els engrandeix.

La conclusió és clara: ens falten instruments per construir el país que hauríem de tenir, i que molts volem i desitgem.

Aquest és el tema a partir d’ara. Llistes conjuntes o separades. I em sembla que “Podemos” (vagi per endavant, i al meu entendre, el pitjor que li pot passar al país avui en dia) n’és el desllorigador.

“Podemos” arrossega vot d’arreu. Bàsicament amb el mateix missatge trampós i autodestructiu que el PSC arrossega vots d’aquests que se n’havien anat a l’abstenció, a ERC o a C’s. Com és possible?

Bé, crec que el panorama no és bidimensional com ens tenien acostumats, sinó tridimensional. Als tradicionals eixos dreta-esquerra i l’eix nacional, se li ha incorporat un eix, potser el més important, el de la percepció de corrupció. Per això C’s i Podemos arrosseguen vots de PP i PSC. I també per això ERC arrossega una part important de vots de CiU i PSC.

L’eix de percepció de la corrupció és fonamental. I en aquest eix CiU està molt mal situada. I ERC no.

Aquest eix és fonamental a l’hora de destriar quina és la millor opció de cara a les plebiscitàries. I la percepció de corrupció és independent de la corrupció. C’s té casos de corrupció greus (com el de l’Eurodiputat Javier Nart) abans i tot d’arribar a tocar poder, però el seu votant els desconeix. ICV té al capdavant dos models de virtud (aparent) com en Raúl Romeva i n’Herrera, però la incorporació a Agbar dels seus ex alts càrrecs no els col·loca en una bona posició.

ERC no té cap cas de corrupció conegut important, i la ex-cúpula del partit s’ha apartat honestament de la vida pública publico-privada.

Finalment la CUP també està neta. I els sondejos li pronostiquen doblar diputats.

Segons aquest eix, hom podria preveure que l’opció més intel·ligent seria la de presentar-se per separat, amb dues llistes tant englobadores de la societat civil com fossin possibles i que CDC aprofités la circumstància per a fer totalment net del passat, fent saltar Felip Puig i tot aquell que pugui ser sospitós de convivència amb l’antiga manera de fer les coses, encara que siguin innocents.

CDC ha de ser conscient que no té ningú a la dreta, i que, per tant, té un topall a partir del que no pot perdre més vots. Però que a la vegada ERC té molta oferta al voltant, molta gent que mai a la vida votaria Mas, i que si percep que ERC es taca de corrupció (i de dreta) en la candidatura única, optarà per votar Podemos o PSC en comptes de votar la CUP, que és invisible per a molts d’ells.

En tot cas, que quedi clar: Allò que decideixin els protagonistes, sigui quina sigui la decisió, em semblarà bé.

Aquest post és de números. Perdoneu.

Els meus amics saben que quan em preguntaven quin seria un bon resultat per el procés participatiu del 9N sempre els deia que el límit eren 1.882.650 #SíSí.

1.882.650 és el número de vots favorables que va obtenir l’estafatutet del 2006(*). Si el podíem igualar o superar voldria dir que la independència contaria amb més suport que l’estafatut de fa 8 anys, cosa, al meu entendre molt important, perquè si d’un emana legitimitat democràtica, de l’altre (amb més vots i més recent) hom diria que també.

El recompte final del 9N fou de 1.861.753 vots(**), quedant-nos a 20.897 de la xifra màgica. Però tots els voluntaris sabem que molta gent no va poder votar per problemes amb el seu carnet d’identitat!!

Aquí és on pren gran importància els quinze dies de marge en els que les votacions resten obertes al Palau Robert i d’altres centres. La Liz Castro ha comunicat a twitter que 6.241 persones van emetre el seu vot entre dilluns i dimarts d’aquesta setmana. Si aconseguim que molta gent que no va emetre el seu vot ho faci en aquests centres aquesta setmana i la que ve, podem arribar a la xifra màgica. Entenc que pràcticament el total del vot d’aquestes jornades serà pel #SíSí, per això m’he permés la licència de restar els 6.241 vots als 20.897 que restàven.

Contant-ho així, només falten 14.656 per superar els sí de l’estatut del 2006. Difícil però possible.
(*) El número oficial de votants del sí a l’estafatut del 2006 foren 1.899.897, però en aquest número es compta el vot exterior. Si veiem els resultats publicats per la generalitat del 9N, la suma de vots per vegueries és igual al total, prova de que el vot exterior de les delegacions de la generalitat no ha estat contabilitzat.

(**) Segurament el número de votants del #SíSí ja ha superat el dels votants del Sí del 2006. Entre els 71.131 vots contabilitzats com Altres n’hi havia dos tipus que destacaven. Els que havien marcat els dos No (que crec que haurien de ser contabilitzats com a No, ja que sembla un error de comprensió) i els que van respondre només la segona pregunta amb un Sí (que també sembla un error de comprensió però que expressen clarament la voluntat de votar un doble sí).

Si no ho tinc malentès, les actes van adjuntar aquests vots Altres. Estaria bé que la Generalitat recontés aquests vots ja que, al tractar-se d’una consulta, és més important, al meu entendre, conèixer amb certesa el suport a cada opció que no pas si “legalment” es poden considerar vàlids, que aquí no ens hi juguem cap regidor.

En aquest sentit, jo contaria també tots aquells vots que indiquen clarament la preferència, com són els molts vots del No que anaven acompanyats amb algun missatge, generalment despectiu.

El problema és que s’autoproclami d’esquerres i catalanista i critiqui dia sí dia també les retallades del govern.

A les ordres de Castella dos i dos fan quatre. Tens un pressupost màxim que no depèn en absolut de la quantitat de diners que puguem recollir en forma d’impostos. Ans al contrari, quan més impostos recuperis més et castigaran en la distribució.

Amb aquest pressupost has de formar govern. No pots gastar més perquè el mercat sap que no ho podràs pagar per l’arbitrarietat manifesta dels ingressos. I no pots gastar més perquè saps que Castella està esperant que gastis més per suprimir-te l’autonomia. Fins i tot han fet una llei que ho diu.

Així que les coses estan clares. Si vols mantenir l’autonomia, o bé fas retallades fins que arribis a la independència, o bé fas retallades fins que màgicament canvii la relació de forces a Castella.

I això implica ser profundament injust socialment quan més pateix la societat.

És evident que augmentar la despesa no és una opció vàlida. Si augmentes la despesa et treuen l’autonomia, i redueixen dràsticament la despesa.

Així que, tal i com estan les coses, i sobretot tal i com han estat els últims tres anys, s’havia de ser injust socialment sí o sí. Fos quin fos el govern. De dretes o de centre o d’esquerres.

El tema central no era si es podia ser socialment just, sinó quan de temps s’havia de mantenir el càstig a la societat.

La independència dona un horitzó temporal clar per acabar amb les desigualtats socials. Potser més llarg que el que voldria ERC i potser més curt que el que voldria CDC, però és un horitzó a mesos vista.

La submissió que pregona el Sí No no té aquest horitzó temporal. No hi ha cap seguretat que Podemos aconsegueixi guanyar les eleccions castellanes. No hi ha cap seguretat que encara que les guanyi pugui o li interessi formar govern. No hi ha cap seguretat que el PSOE i el PP no facin un pacte de govern. No hi ha cap seguretat que el líder de Podemos pugui controlar els diputats que obtindrà un cop aquests tinguin representació.

En el millor dels casos, el Sí No submergeix en la injusta pobresa la societat desafavorida catalana fins a començaments del 2016. En circumstàncies normals ho farà indefinidament.

I puc entendre que Herrera prefereixi sacrificar els desafavorits durant uns anys en pro d’una solució a mig termini que ell creu viable (i jo sé que no ho és).

El que no puc acceptar és el cinisme i la demagògia profundament injusta de continuar acusant el govern de la Generalitat de no ser just socialment amb un pressupost volgudament injust. És Herrera que vol que aquest pressupost sigui injust indefinidament.

Hauria de ser prou sincer com per reconèixer-ho.

És ben curiós que persontages com l’Ana Mato, en Fernandez Diaz, la Cospedal, la Camacho o tants d’altres no hagin estat forçats a dimitir o cessats de les seves funcions tot i haver motius objectius rellevants per a fer-ho.

Com és possible que el PP no se n’adoni de la conveniència de llençar algun dels seus a les feres pel bé del circ i el partit?

Bé, hi ha una explicació possible, i fins i tot raonable. Si els papers de’n Barcenas són certs (literalment o parcialment) n’hi ha moltíssims que xupaven de la caixa B. Molts. I només que un d’ells doni fe del fet, tot caurà com un castell de cartes.

Vist així, s’entén com el PP fa el gallet davant de casos com els dels alcaldes de la setmana passada (que sembla que no tenia contacte amb la direcció) però maté en les seves funcions una sèrie d’intocables per molt malament que ho facin.

L’adversari també juga. Pot semblarnos que ho fa d’una manera maldestre, i segurament fins ara ha estat així, però cal tenir molt clar sempre que en qualsevol moment pot llençar un colp que ens faci caure.

Aquests dies estem veien coses que no són “normals”. Els casos de corrupció no s’han aturat davant la sentència en contra del jutge Silva, ans al contrari, s’han multiplicat.

S’han multiplicat fins a nivells que, tot i que ens sembli ja normal, no ho són. 50 imputats, l’escàndol de les targes negres de Bankia, els casos que s’anuncien de Caja Madrid i en Rajoy demanant disculpes no són només un grau més en la desfeta de l’estat. Intueixo que pot ser una cosa més.

I si han decidit fer caure el govern? Aquesta és una carta que podrien jugar. Per dues coses. La primera: Podemos guanya terreny cada dia. Ara està a punt de superar el PSOE, però si se li dona el temps que necessita, fins a finals del 2015, pot convertir-se en la primera força. Els grecs han demostrat que és possible.

La segona és el cas català. Què passa si Castella abança les eleccions i les situa al Gener? Les nostres eleccions plebiscitàries es veurien certament afectades si han de compartir espai i temps amb les eleccions castellanes. No només això. La incertesa del resultat a la cort castellana faria que un percentatge de la gent a Catalunya encara els donés una estúpida oportunitat més.

És veritat, també, que si el govern castellà cau, el PP ho pagarà molt car. I per tant, és un escenari que no sé si té gaires numeros. Però cal estar-hi atent.

Aquests són els vots favorables a l’estafatut del 2006. Si aconseguim superar aquesta xifra el N9N tindrem més vots a favor de la independència que a favor de l’estafatut. Aquesta és la xifra a batre.

Avui ha parlat Junqueras a Catalunya Ràdio. Audíblement emocionat. Ha perdut la veu i tot i la Mònica Terribas s’ha vist obligada a parlar durant dos llargs minuts per permetre Junqueras recomposar-se.

Perquè tanta emoció? Perque ens acostem a un punt crucial del procés. Arribem al moment de la caixa o faixa.

I ara per ara, no sabem com anirà tot.

Sembla que després del N9N es convocaran eleccions plebiscitàries. Però el tema és… per a fer què?

Existeixen dos panorames possibles. El primer d’ells és que les eleccions plebiscitàries serveixin per a declarar immediatament la “independència”. Poso “independència” entre cometes perquè, per a fer-ho ben fet, el que cal no és declarar la independència sinó l’extinció de l’estat espanyol ( ho explica perfectament Delenda Est Hispania, de l’Albert Pont) i la consegüent creació de l’Estat Català.

Aquesta declaració d’extinció de l’Estat no serà barata. Caldrà que automàticament absorvim la part del deute de l’estat que ens correspongui per població (un 100% del PIB castellà) a canvi de que se’ns admeti en tots els fòrums internacionals en igualtat de condicions amb el que quedi de l’Estat.

És a dir, si donem per estingit l’estat, automàticament haurem de dir al món que per cada paperet de deute espanyol que ens entreguin, nosaltres els pagarem el 17% del valor (amb els seus interessos), però condicionat a que, si la resta del reino es manté a la UE, la OTAN, la ONU, etc. nosaltres també.

A favor nostre tindrem, però, que el FLA i el 47% de deute públic català que està en mans de castella quedarà congelat en espera que hi hagi un repartiment d’actius i passius en el que estiguem d’acord totes les parts.

La declaració d’extinció de l’estat i la posterior proclamació de la República Catalana comportarà la necessitat de crear una hisenda pública de campanya, un exèrcit de campanya i una delegació internacional improvisada, entre d’altres estructures d’estat que haurien de començar a estar preparades però no ho estan.

Aquest és el panorama que contempla ERC i l’assamblea, i segurament les CUP.

Hi ha un altre escenari possible, un escenari que és el que sembla contemplar actualment CiU. Es tractaria de fer eleccions plebiscitàries i, després d’aquestes, amb el resultat de les mateixes, fer el mateix procés que hem fet aquesta vegada amb la consulta. Intentar posar sobre la taula de la cort castellana el resultat per tal d’exigir que Castella plasmés la voluntat popular en forma d’independència de Catalunya respecte el Reino de España (que en aquest cas, continuaria existint). Anar allargant el tema confiant que el govern de castella se les foti a les municipals i autonómiques de la primavera, i després se la torni a fotre a les generals, i confiant que el congreso resultant sigui més permeable a un acord. Un acord que pot passar per l’acceptació de la independència o per un govern tripartit d’esquerres que ofereixi una tercera via amb prou garanties (qualsevol pacte amb Madrid és excempt de garanties).

En aquest escenari, la força de les plebiscitàries permetria la creació serena de totes les estructures d’estat necessàries per tal de fer una transcisió ordenada.

Evidentment, de cara al capital, aquesta opció sembla més assequible, ja que a priori no hi hauria el mateix rebombori que el que suposa un trencament (que tampoc és tant).

Només hi ha alguns problemes amb aquesta opció. Bàsicament, el principal, no és viable. Castella no té cap mena de voluntat d’arribar a cap acord. No és només el PP qui s’hi oposa, és també el PSOE i UPyD. El PP no s’enfonsarà tant si és capaç d’enarborar la bandera de la “indisoluble unidad”. Castella atacarà amb més ofec de les arques catalanes. Atacarà amb el poder judicial, el legislatiu i l’executiu qualsevol intent de crear ordenadament les estructures d’estat que el govern no ha volgut avançar.  Qualsevol pacte amb la Cort, qualsevol, serà paper mullat en el moment que notin certa desmobilització ciutadana.  I sobretot, un aspecte psicològic rellevant, sense un termini clarament definit, la mandra infinita dels parlamentaris per a fer l’últim pas serà enorme.

A més, un escenari com aquest segon no admet una candidatura unitària ni de la societat civil.  Si la candidatura és exclusivament per proclamar la independència immediata i engegar un procés constituent, aquesta pot ser equilibrada pel que fa a CDC i ERC i admetre molta gent externa. Però si la candidatura té l’objectiu de governar el país, llavors haurà de ser eminentment política i caldrà saber si la ciutadania la prefereix de centre dreta o centre esquerra. I aquí apareix un problema encara més important. Si es presenten dues candidatures separades, amb quasi tota seguretat la candidatura d’ERC serà rupturista i ampliament majoritària amb el que CDC no podrà implementar el procés seqüencial que pretén.

Això sí, aquest segon escenari impedeix que a Madrid et prohibeixin les eleccions, ja que si l’objectiu és implementar l’independència desde l’acord amb l’Estat, en principi, l’estat difícilment pot prohibir les eleccions.

És per evitar aquesta prohibició que caldria que les eleccions plebiscitàries del primer escenari fossin ABANS que les municipals. Perquè les municipals són molt més difícils de prohibir i amb prou força municipalista es pot provocar el mateix resultat.

Què decidirà sobre un escenari o l’altre? Sense dubte, el resultat del N9N. Si el resultat del N9N és clar, amb 3 milions o més de vots a favor del #SíSí, l’opció primera s’imposarà. Si el resultat és difús, per sota dels 2 milions, la segona opció serà l’escollida pel president.

Definitivament, la força està a les nostres mans. Hem de mobilitzar absolutament tothom, i, sobretot, hem d’evitar de totes totes que un percentatge d’independentistes es quedi a casa com a motiu de protesta, perquè ens hauran rebentat la possibilitat de ser lliures.

Junqueras sap que la partida està oberta. D’aquí la seva emoció.

Després del gir tragicòmic d’ahir, cal fer unes quantes reflexions que em semblen importants per no deixar-nos arrossegar per les aparences del que està passant.

En primer lloc cal adonar-se de quina és la relació de forces de l’arc parlamentari actual.

UDC 15, CDC 35, ERC 21, ICV 13, CUP 3

Majoria absoluta 68.

Aquests números segurament no corresponen a la voluntat popular actual, però són els que tenim.

Si hom els analitza bé, veurà que no hi ha alternatives contundents que no incloguin UDC i ICV. Això vol dir que, si aquests dos partits no volen fer un trencament per assegurar un referèndum pre-electoral, aquesta opció no està sobre la taula. Per molt clara que la veiem. Per molt que creiem que la societat l’acceptaria, perque l’aritmètica parlamentària, si es fessin eleccions ara, es giraria com un mitjó.

En segon lloc, cal llegir el que ha passat objectivament, i entendre que possiblement el que tenim és una representació melodramàtica d’un acord. Un acord que, necessariament, necessita de teatre perquè resulti efectiu.

Fa temps que us plantejava que era molt possible que el tribunal constitucional castellà acceptés la consulta, perquè era la única manera que Castella tenia d’optar a reconduir la situació.

Aquests dies hem vist la pràctica totalitat d’editorials dels diaris més influents del món exigint Rajoy que mogués peça. Això, en Real Politik vol dir que la comunitat internacional ha mogut fils.

Així que, imagino, que via tercers o simplement sense parlar-s’ho, el que ha passat és que Mas ha dit: en comptes de fer una consulta per saber quina opinió té la ciutadania, farem una consulta per saber quina opinió té la ciutadania. I Castella, que fa una setmana estava disposada a tot per frenar-nos-la, ha dit: d’acord.

Dels 4 diaris castellans, només El Mundo (que sempre va per lliure) anuncia possibles imposicions de castella per frenar la nova consulta. Els altres diaris es fixen en les diferències entre els partits pro-consulta i en alguna declaració de “la ciudadania” dient que aquesta consulta serà una “xirigota carnavalera com al 2009”. Tenint en compte fins a on ens ha portat la “xirigota carnavalera” del 2009, em sembla que el menysteniment només pretén que els seus es creguin i acceptin la nova consulta.

Així que, tenim consulta. Tolerada per l’estat. No és la que hom volia, però és una consulta tolerada per l’estat. El president és lliure de considerar que això el compromet a allargar la legislatura fins al 2016 o no.

Finalment, passem a les plebiscitàries. Tothom ha donat per descontat que immediatament després de la consulta hi haurà plebiscitàries. Però això no és necessàriament cert. No és el que ha dit el president. Hom ha de llegir exàctament el que diu el president perquè ja ens ha demostrat que una cosa és el que diu i l’altra és el que la gent creu entendre.

Bàsicament, el que ha dit és que (sí la consulta és un èxit participatiu) sí hi ha una candidatura unitària CDC-ERC convocarà eleccions. Sinó, no. “Si els partits es posen d’acord i em demostren la necessitat i el perquè de les eleccions, jo les convocaré ordinàriament, sinó no” (mes o menys).

I aquí hem de tornar allà on hem començat. L’aritmètica parlamentària. Les eleccions europees ja van demostrar que el CiU 50, ERC 21 ja no és veritat. Bàsicament tenim un CiU 36-ERC 38. I això a la primavera. I això implica que CDC deu tenir uns 28 dels 36 de CiU. Potser menys.

És molt difícil que CDC opti per unes eleccions plebiscitàries en les que sap que ERC s’enfilarà i ells cauran moltíssim si es presenten per separat. Per separat d’UDC i per separat d’ERC. I, de fet, no sé si és bo que així sigui, perquè una part de la burgesia pot sentir-se desvinculada del procés si no el senten com a propi. Just en el moment que seran més necessaris.

Però per altra banda, hi ha el risc evident que els vots a ERC vagin a parar a diputats del CDC que puguin canviar de bàndol si l’oferta d’última hora de Castella els sembla prou atractiva. I aquest és un fet que s’evitaria si es presenten per separat.

Tampoc està clar si una candidatura unitària centre-dreta/centre-esquerra suma més que si les candidatures van per lliure.

Si a tot això li sumem que el president pot considerar que castella ha tolerat la consulta i que, per tant, pot donar els dos anys de marge amb que s’havia compromés (amb la inestimable col·laboració parlamentària del PSC), sembla que la cosa podria anar per llarg.

Ja ho veurem. No hi ha res escrit.

El que ha passat en les últimes hores és massa complex com perquè en faci un anàlisi exhaustiu ara. Bàsicament diria que cadascú ha jugat el seu rol.

Espero que el 9N tothom que pugui vagi a dipossitar la papereta el #SíSí a l’urna i que el milió de vots que van generar les consultes pugi a 2 milions de vots.

Dit això, el que em preocupa ara és el tema de la candidatura unitària. Entenc el President quan preté una candidatura unitària. I també entenc que ERC s’hi oposi.

Em sembla que el punt intermig és presentar una candidatura unitària amb les següents condicions:

a) Només 7 places per CDC i 7 places per ERC. 3 per UDC si s’hi volen afegir, 3 per la part independentista d’ICV i 3 per la part independentista del socialisme català. 1 plaça per Solidaritat Catalana, 1 per reagrupament. No hi conto la CUP. No crec que s’hi vulguin afegir.

Amb això tenim 25 seients per els polítics, que sabran que, si no van de veritat, no tornaran a posar el cul a l’escó durant molt de temps. I en canvi, si la candidatura fa la seva feina, que és la declaració unilateral d’independència, podran engegar el procés constituent i convocar noves eleccions en breu.

Ara, llista de societat civil:

3 representants escollits per omnium (als que jo no hi posaria la Muriel Casals per evitar suspicàcies).

3 representants escollits per  l’assamblea (als que jo no hi posaria la Carme Forcadell per evitar suspicàcies).

Manel Delgado

Lluís Llach

Teresa Forcades

Xavier Sala i Martin

Joan Laporta

Xavier Rovert de Ventós

Eduardo Reyes

Albert Pont

Me’n queden molts. S’admeten propostes.