L'ombra de l'hegemó

Avui ha parlat Junqueras a Catalunya Ràdio. Audíblement emocionat. Ha perdut la veu i tot i la Mònica Terribas s’ha vist obligada a parlar durant dos llargs minuts per permetre Junqueras recomposar-se.

Perquè tanta emoció? Perque ens acostem a un punt crucial del procés. Arribem al moment de la caixa o faixa.

I ara per ara, no sabem com anirà tot.

Sembla que després del N9N es convocaran eleccions plebiscitàries. Però el tema és… per a fer què?

Existeixen dos panorames possibles. El primer d’ells és que les eleccions plebiscitàries serveixin per a declarar immediatament la “independència”. Poso “independència” entre cometes perquè, per a fer-ho ben fet, el que cal no és declarar la independència sinó l’extinció de l’estat espanyol ( ho explica perfectament Delenda Est Hispania, de l’Albert Pont) i la consegüent creació de l’Estat Català.

Aquesta declaració d’extinció de l’Estat no serà barata. Caldrà que automàticament absorvim la part del deute de l’estat que ens correspongui per població (un 100% del PIB castellà) a canvi de que se’ns admeti en tots els fòrums internacionals en igualtat de condicions amb el que quedi de l’Estat.

És a dir, si donem per estingit l’estat, automàticament haurem de dir al món que per cada paperet de deute espanyol que ens entreguin, nosaltres els pagarem el 17% del valor (amb els seus interessos), però condicionat a que, si la resta del reino es manté a la UE, la OTAN, la ONU, etc. nosaltres també.

A favor nostre tindrem, però, que el FLA i el 47% de deute públic català que està en mans de castella quedarà congelat en espera que hi hagi un repartiment d’actius i passius en el que estiguem d’acord totes les parts.

La declaració d’extinció de l’estat i la posterior proclamació de la República Catalana comportarà la necessitat de crear una hisenda pública de campanya, un exèrcit de campanya i una delegació internacional improvisada, entre d’altres estructures d’estat que haurien de començar a estar preparades però no ho estan.

Aquest és el panorama que contempla ERC i l’assamblea, i segurament les CUP.

Hi ha un altre escenari possible, un escenari que és el que sembla contemplar actualment CiU. Es tractaria de fer eleccions plebiscitàries i, després d’aquestes, amb el resultat de les mateixes, fer el mateix procés que hem fet aquesta vegada amb la consulta. Intentar posar sobre la taula de la cort castellana el resultat per tal d’exigir que Castella plasmés la voluntat popular en forma d’independència de Catalunya respecte el Reino de España (que en aquest cas, continuaria existint). Anar allargant el tema confiant que el govern de castella se les foti a les municipals i autonómiques de la primavera, i després se la torni a fotre a les generals, i confiant que el congreso resultant sigui més permeable a un acord. Un acord que pot passar per l’acceptació de la independència o per un govern tripartit d’esquerres que ofereixi una tercera via amb prou garanties (qualsevol pacte amb Madrid és excempt de garanties).

En aquest escenari, la força de les plebiscitàries permetria la creació serena de totes les estructures d’estat necessàries per tal de fer una transcisió ordenada.

Evidentment, de cara al capital, aquesta opció sembla més assequible, ja que a priori no hi hauria el mateix rebombori que el que suposa un trencament (que tampoc és tant).

Només hi ha alguns problemes amb aquesta opció. Bàsicament, el principal, no és viable. Castella no té cap mena de voluntat d’arribar a cap acord. No és només el PP qui s’hi oposa, és també el PSOE i UPyD. El PP no s’enfonsarà tant si és capaç d’enarborar la bandera de la “indisoluble unidad”. Castella atacarà amb més ofec de les arques catalanes. Atacarà amb el poder judicial, el legislatiu i l’executiu qualsevol intent de crear ordenadament les estructures d’estat que el govern no ha volgut avançar.  Qualsevol pacte amb la Cort, qualsevol, serà paper mullat en el moment que notin certa desmobilització ciutadana.  I sobretot, un aspecte psicològic rellevant, sense un termini clarament definit, la mandra infinita dels parlamentaris per a fer l’últim pas serà enorme.

A més, un escenari com aquest segon no admet una candidatura unitària ni de la societat civil.  Si la candidatura és exclusivament per proclamar la independència immediata i engegar un procés constituent, aquesta pot ser equilibrada pel que fa a CDC i ERC i admetre molta gent externa. Però si la candidatura té l’objectiu de governar el país, llavors haurà de ser eminentment política i caldrà saber si la ciutadania la prefereix de centre dreta o centre esquerra. I aquí apareix un problema encara més important. Si es presenten dues candidatures separades, amb quasi tota seguretat la candidatura d’ERC serà rupturista i ampliament majoritària amb el que CDC no podrà implementar el procés seqüencial que pretén.

Això sí, aquest segon escenari impedeix que a Madrid et prohibeixin les eleccions, ja que si l’objectiu és implementar l’independència desde l’acord amb l’Estat, en principi, l’estat difícilment pot prohibir les eleccions.

És per evitar aquesta prohibició que caldria que les eleccions plebiscitàries del primer escenari fossin ABANS que les municipals. Perquè les municipals són molt més difícils de prohibir i amb prou força municipalista es pot provocar el mateix resultat.

Què decidirà sobre un escenari o l’altre? Sense dubte, el resultat del N9N. Si el resultat del N9N és clar, amb 3 milions o més de vots a favor del #SíSí, l’opció primera s’imposarà. Si el resultat és difús, per sota dels 2 milions, la segona opció serà l’escollida pel president.

Definitivament, la força està a les nostres mans. Hem de mobilitzar absolutament tothom, i, sobretot, hem d’evitar de totes totes que un percentatge d’independentistes es quedi a casa com a motiu de protesta, perquè ens hauran rebentat la possibilitat de ser lliures.

Junqueras sap que la partida està oberta. D’aquí la seva emoció.