Aritmètica parlamentària i “teatro del bueno”
Després del gir tragicòmic d’ahir, cal fer unes quantes reflexions que em semblen importants per no deixar-nos arrossegar per les aparences del que està passant.
En primer lloc cal adonar-se de quina és la relació de forces de l’arc parlamentari actual.
UDC 15, CDC 35, ERC 21, ICV 13, CUP 3
Majoria absoluta 68.
Aquests números segurament no corresponen a la voluntat popular actual, però són els que tenim.
Si hom els analitza bé, veurà que no hi ha alternatives contundents que no incloguin UDC i ICV. Això vol dir que, si aquests dos partits no volen fer un trencament per assegurar un referèndum pre-electoral, aquesta opció no està sobre la taula. Per molt clara que la veiem. Per molt que creiem que la societat l’acceptaria, perque l’aritmètica parlamentària, si es fessin eleccions ara, es giraria com un mitjó.
En segon lloc, cal llegir el que ha passat objectivament, i entendre que possiblement el que tenim és una representació melodramàtica d’un acord. Un acord que, necessariament, necessita de teatre perquè resulti efectiu.
Fa temps que us plantejava que era molt possible que el tribunal constitucional castellà acceptés la consulta, perquè era la única manera que Castella tenia d’optar a reconduir la situació.
Aquests dies hem vist la pràctica totalitat d’editorials dels diaris més influents del món exigint Rajoy que mogués peça. Això, en Real Politik vol dir que la comunitat internacional ha mogut fils.
Així que, imagino, que via tercers o simplement sense parlar-s’ho, el que ha passat és que Mas ha dit: en comptes de fer una consulta per saber quina opinió té la ciutadania, farem una consulta per saber quina opinió té la ciutadania. I Castella, que fa una setmana estava disposada a tot per frenar-nos-la, ha dit: d’acord.
Dels 4 diaris castellans, només El Mundo (que sempre va per lliure) anuncia possibles imposicions de castella per frenar la nova consulta. Els altres diaris es fixen en les diferències entre els partits pro-consulta i en alguna declaració de “la ciudadania” dient que aquesta consulta serà una “xirigota carnavalera com al 2009”. Tenint en compte fins a on ens ha portat la “xirigota carnavalera” del 2009, em sembla que el menysteniment només pretén que els seus es creguin i acceptin la nova consulta.
Així que, tenim consulta. Tolerada per l’estat. No és la que hom volia, però és una consulta tolerada per l’estat. El president és lliure de considerar que això el compromet a allargar la legislatura fins al 2016 o no.
Finalment, passem a les plebiscitàries. Tothom ha donat per descontat que immediatament després de la consulta hi haurà plebiscitàries. Però això no és necessàriament cert. No és el que ha dit el president. Hom ha de llegir exàctament el que diu el president perquè ja ens ha demostrat que una cosa és el que diu i l’altra és el que la gent creu entendre.
Bàsicament, el que ha dit és que (sí la consulta és un èxit participatiu) sí hi ha una candidatura unitària CDC-ERC convocarà eleccions. Sinó, no. “Si els partits es posen d’acord i em demostren la necessitat i el perquè de les eleccions, jo les convocaré ordinàriament, sinó no” (mes o menys).
I aquí hem de tornar allà on hem començat. L’aritmètica parlamentària. Les eleccions europees ja van demostrar que el CiU 50, ERC 21 ja no és veritat. Bàsicament tenim un CiU 36-ERC 38. I això a la primavera. I això implica que CDC deu tenir uns 28 dels 36 de CiU. Potser menys.
És molt difícil que CDC opti per unes eleccions plebiscitàries en les que sap que ERC s’enfilarà i ells cauran moltíssim si es presenten per separat. Per separat d’UDC i per separat d’ERC. I, de fet, no sé si és bo que així sigui, perquè una part de la burgesia pot sentir-se desvinculada del procés si no el senten com a propi. Just en el moment que seran més necessaris.
Però per altra banda, hi ha el risc evident que els vots a ERC vagin a parar a diputats del CDC que puguin canviar de bàndol si l’oferta d’última hora de Castella els sembla prou atractiva. I aquest és un fet que s’evitaria si es presenten per separat.
Tampoc està clar si una candidatura unitària centre-dreta/centre-esquerra suma més que si les candidatures van per lliure.
Si a tot això li sumem que el president pot considerar que castella ha tolerat la consulta i que, per tant, pot donar els dos anys de marge amb que s’havia compromés (amb la inestimable col·laboració parlamentària del PSC), sembla que la cosa podria anar per llarg.
Ja ho veurem. No hi ha res escrit.