El problema no ha estat mai la Tròica
Aquest apunt està ja una mica fora de lloc, després del pacte entre Syriza i la dreta extrema, sembla que aquests no sabran entendre el que, al meu parer, està passant. Els paral·lelismes entre el cas grec i el castellà (Podemos-UPyd o Podemos-Vox?) o el català (ICV-PPC o IVC-UDC?) són massa llaminers.
En tot cas, la porta encara està oberta i potser en els propers dies hi podran entrar.
Hi ha dos mètodes coneguts per atacar una crisi econòmica. Donades les seves repercussions i les forces polítiques que els han tirat endavant, hom tendeix a dir que són mètodes de dretes o d’esquerres, però segurament el posicionament polític no hauria de ser un factor a l’hora de decidir quin aplicar en cada moment de la història.
El mètode d’esquerres intenta saltar-se la crisi mitjançant grans despeses del govern. El govern d’un estat substitueix la baixada d’activitat amb una gran inversió pública, generant grans deutes públics, però evitant baixades excessives del PIB. Quan el sistema repunta, i la activitat econòmica es restaura, llavors el govern frena la inversió, i ha de passar una gran ressaca de força anys per tornar el deute que ha generat.
El mètode de dretes actua al revés. Davant una caiguda econòmica, el sistema procura sobretot mantenir els números dels estats sota control. Com que baixa l’activitat econòmica, baixa la recaptació (i pugen les necessitats socials). Un cop sembla que el sistema s’ha estabilitzat, llavors és quan l’estat s’endeuta (no tant com en l’altre cas) per reactivar el que ha sobreviscut de l’economia.
Decidir si un mètode o l’altre és millor em sembla fútil. Dependrà de cada cas i moment particular. Ja m’hi estendré en un altre post.
En l’episodi en el que ens trobem, podríem dir que USA i UK, amb els QE, han atacat el problema amb metodologia d’esquerres, mentre que EU l’ha atacat amb metodologia de dretes. Amb tots els peròs del món. No oblido el default de california, la federació o philadelphia.
M’estic sortint d’allò a què volia arribar.
L’episodi europeu s’ha definit com de “retallades”. I s’ha acusat a la Troica d’insensible i malintencionada. Però, què és el que pretenia la Tròica?
La única cosa que ha exigit la Troica ha estat que els països mantinguessin un pressupost equilibrat. Amb pèrdues importants (6% del PIB equival a un 15-20% de deute respecte al pressupost!), però equilibrat.
Ara, donada la sobirania dels estats, els països europeus li diuen a Grècia que no tingui una despesa pública més gran del 3%. No li diuen com ha de “retallar” o si ha de “retallar”.
Perquè per equilibrar la despesa es poden fer quatre coses: 1) Retallar en allò superflu, com ambaixades sobredimensionades, exèrcit, aparell central de l’estat, empreses públiques innecessàries, corrupció, intel·ligència militar,… 2) Augmentar els ingressos atacant les grans fortunes i les grans bosses d’evasió fiscal. 3) Pujar els impostos a la classe mitjana i 4) Retallar serveis socials.
El descontent grec (i el castellà) ve donat perquè els governs del PPSOE grec (com a Castella) han utilitzat les opcions 3 i 4 i han oblidat la 1 i la 2.
Si Syriza és prou intel·ligent i honesta, aplicarà 1 i 2 i segur que la Troica, si veu que van de veres, els donarà el temps que faci falta. Perquè el problema mai ha estat la troica. Al cap de vall, la Troica vol cobrar.