L'ombra de l'hegemó

Avui toca parlar de llengua a Vilaweb. De si sobreviurà o no i de si el Castellà ha de tenir estatus oficial al país que estem construint.

Vagi per endavant que les dues úniques persones de Catalunya amb qui parlo en castellà són el meu pare i la meva àvia en pau descansi. I ho faig exclusivament perquè penso que, si fossin italians, russos o cambotjans, també els parlaria en els idiomes propis.

Compro al Bon Preu perquè les coses estan etiquetades en català, i si hi ha una única marca de “Llet”, ni em plantejo comparar-la amb els brics de Leche.

Dit tot això, penso que el debat sobre el català a l’estat català és un debat prematur, que no porta enlloc. I la raó és que, en la meva opinió, no sabem encara quin rumb prendrà el país que ha de venir.

Segons jo ho veig, l’economia i polítiques catalanes de la república tindran tres eixos principals. Potser quatre.

En primer lloc, hi haurà l’eix europeu/primer món. La nostra independència i la radicalitat democràtica i de llibertats del nostre poble ens han de permetre convertir-nos en la Suècia del sud. Si és així, el castellà donarà pas a l’anglès, el francès i l’alemany i el català, essent l’idioma troncal entre una multitud d’idiomes foranis, mantindrà amb tranquil·litat la seva hegemonia. I molt més si amb el temps Les Illes, el País Valencià, Occitània i d’altres pobles van optant per formar part de la federació europea sense necessitat de pertànyer a un estat nació.

En segon lloc, trobem l’eix mediterrani. Catalunya té moltes possibilitats d’esdevenir pol principal en l’eix mediterrani. Això vol dir, bàsicament, francès, italià i àrab-marroquí.

En tercer lloc, la Catalunya alliberada li fa la competència directa a Madrid/Castella com a pont d’entrada d’iberoamèrica a Europa. La gent més lliure d’Amèrica castellanoparlant, classes mitges, sembla que poden tenir més tendència a venir a provar sort a Europa mitjançant Barcelona que no pas mitjançant Madrid. Com a mínim una part. El mercat que es pot establir amb les ex-colonies castellanes pot ser molt important, i el pes de la societat castellanoparlant també.

Finalment, tenim la no gens menyspreable península ibèrica. L’aire fresc català pot tornar a ser pol d’atracció dels territoris de la gran Castella, que, ara per ara, intuïm que es mantindrà durant una temporada en l’anacronia reaccionària.

Quatre eixos que poden ser 6 si hi afegim el pont amb Àsia i l’orient mitjà que suposa el port de Barcelona.

6 eixos dels que no tenim ni idea de quina força tindrà cadascun d’ells.

Això sí, aquests quatre o sis eixos marcaran amb força l’esdevenir de la llengua. Alguns d’ells l’afavoriran, d’altres la perjudicaran. Amb el control dels mitjans de comunicació pública (que són TOTA la ràdio i televisió), potser en tindrem prou.   Amb el fet d’esdevenir un estat també normalitzarem automàticament l’idioma de comunicació de les principals multinacionals i els seus productes.

I amb la nostra generació, majoritàriament angloparlant, la relació entre català i castellà necessàriament variarà. Potser.

En tot cas, crec que són massa variables damunt la taula per emetre sentència anticipada sobre què cal fer o deixar de fer. Potser el que cal és tenir menys por per la llengua i simplement estar atents a com evoluciona, tant la llengua com, sobretot, la cultura a la que representa.

Apple està cometent grans errors estratègics. Grans errors que li comportaran problemes, ja que la posició preferent que ocupen no l’estan aprofitant com haurien de fer.

Aquí en poso dos:

a) L’iWatch com a extensió exclusiva d’iPhone: Aquest és un error garrafal que demostra que no han entès la seva història. L’èxit contra pronòstic de l’iPod, precursor de l’iPhone, es basà en una estratègia no prou contemplada: L’aparició de l’iTunes per Windows. L’iPod, a diferència de la resta de productes i accessoris de la companyia, per primera vegada va colocar-se al mercat com a producte independent de la tecnologia del seu germà gran. No calia tenir un Mac per tenir un iPod. Amb l’iPhone van reproduïr l’experiment. No calia tenir un Mac per tenir un iPhone. I amb el temps van aconseguir (amb l’iPad) que ni tansols necessitessis un ordinador per gestionar l’iPad o l’iPhone.

Això va permetre que molta gent que no s’hagués comprat mai un iMac per tenir un iPhone, accedís a aquest últim. L’iPhone va aconseguir un percentatge altíssim del seu mercat, igual que l’iPad, i això va ajudar lleugerament els portàtils Mac amb el temps.

Ara, lluny d’haver entès l’encert, surt un iWatch que no és compatible amb Android/BlackBerry. És un moviment increïblement estúpid. Si el rellotge pogués interactuar amb d’altres plataformes, s’hagués convertit en el regal preferent de la propera temporada. Ara per ara, l’iWatch és a anys llum de la competència, no en capacitats, però sí en imatge de marca i imatge personal. Això, per a un rellotge, és fonamental. Tots els rellotges de pulsera del món donen l’hora. I els rangs de preus van entre els 5 Euros i els 30.000 Euros. El valor afegit pràcticament únic és justament la imatge.

Però de la mateixa manera que ningú es va comprar un Mac per comprar-se un iPhone, sinó que es van comprar un iPhone i llavors, uns quants van descobrint-se comprant un Mac, si el rellotge hagués estat parcialment independent de la plataforma del telèfon, molta gent hagués accedit a l’iWatch com a primer producte d’Apple, i amb el temps haguessin saltat a la resta de linies de la companyia.

b) El segon error increïble és la política de preus del MacPro. L’any passat, sense fer massa soroll, Apple va presentar l’ordinador del futur. Un ordinador de sobretaula silenciós i molt potent. El problema? La versió més barata d’aquest ordinador costa 3000 Euros. Sense pantalla, ni teclat, ni res de res. Així, els ordinadors de sobretaula d’Apple segueixen dues linies ben diferenciades. Tenim els ordinadors “de joguina”, els Mac Mini, entre 620€ i 1000€. Bones màquines, però que amb el reduït tamany fa por utilitzar per feines professionals de veritat. I després tenim els MacPro, que tenen preus entre els 3000 i els 8000€, i que només es poden justificar per a Workstations d’edició gràfica.

El preu dels MacPro no està relacionat amb el seu revolucionari disseny, sinó amb el màrqueting i la gamma de processadors que inclou, els més potents del mercat.

Altre cop, un error immens. Hi ha marge per a un Mac, amb carcassa silenciosa de MacPro i CPU potent però no extraordinàriament cara. I un preu que rondi els 1200 -2000 Euros.

Aquest error no és nou. Ja el van cometre amb els MacBook Air i van perdre 2 anys. Quan fa uns anys Apple va presentar els MacBook Air, en comptes de fer-los un 30% més barats que els MacBook, els van fer un 50% més cars. Resultat: Les vendes foren testimonials. Anys després, havent arreglat la política de preus, els MacBook Air van resultar ser els iniciadors de la categoria dels Ultrabooks, però per entre mig, van perdre tant de temps que no van servir per menjar-se mercat.

Ara els passarà el mateix. El dia que se n’adonin de l’error amb els macpro, hi haurà una bona colla de marques que estaran oferint formats similars, i hauran perdut l’avantatge.

No és que a mi m’hi vagi res, però m’indigna l’estupidesa d’algunes decisions.

Les declaracions extemporànies de Duran i Lleida d’aquest cap de setmana, en forma de piulades no s’entendrien si no és gràcies a la inestimable confessió del President Pujol al començament de l’estiu.

El President Pujol va destapar al començament de l’estiu la seva pròpia caixa dels trons. I fent-ho ens va revelar un punt del procés que no sempre queda clar: els draps bruts són una variable fonamental en el posicionament dels partits polítics catalans.

No podem entendre les declaracions dels partits polítics, especialment UDC i PSC sense tenir clar aquest aspecte. Aquestes formacions (i CDC) tenen molt a amagar. Moltíssim. Tanta porqueria guarden sota la catifa que arriben a preferir enfonsar els seus respectius partits polítics davant la possibilitat que algun dossier dels que guarda el sistema corrupte castellà vegi la llum. Perquè si veu la llum algun d’aquests dossiers, no només poden acabar amb el seu partit, sinó que poden acabar a la garjola.

Cal tenir en compte que la direcció d’Unió, i sobretot la direcció del PSC, no ha canviat. Són els mateixos que fa anys i panys que es reparteixen les cireres. Duran, Pellegrí, Sanchez Llibre, Salvador Sedó, Iceta, Chacón, Balmon, Zaragoza, Corbacho, Sabaté, Daniel Fernández, Joan Rangel, Teresa Cunillera, Montilla,… qualsevol cas de corrupció institucionalitzada entre el 1990 i el 2006 (en especial el desori del Fòrum 2004) els afecta directament.

Es veritat que CDC també manté uns quants històrics que hom pot suposar que tenen les mans brutes, com Felip Puig, però són molts menys i no tenen el control del partit que tenen els antics dirigents del PSC i UDC.

Hom podria pensar que el posicionament polític d’UDC i PSC, decantat cap a l’unionisme “at any means”, els salva d’estar a l’objectiu del CNI i dels aparells corruptes de l’estat, però no és ben cert. L’objectiu de Castella és fer rebentar el procés, i en qualsevol moment poden decidir que, per fer-ho, els interessa treure els xanxullos d’UDC.

I la única manera de que això no succeeixi és que en Duran, ara sí, ara també, exerceixi activament de gra al cul del sobiranisme.

Les declaracions extemporànies i repetides de Duran i Lleida, així com el posicionament de la direcció del PSC, els hem d’entendre en aquest sentit. Per sobre de la por a la pèrdua de poder i vots, i per sobre dels interessos de partit i país, està la por a que l’estat pugui fer publiques les seves vergonyes. Perquè aquestes vergonyes, tal i com està el pati, els poden portar a la presó de pet i sense l’indult corresponent del que històricament han gaudit els dirigents d’UDC.

I tot això ho veiem clar gràcies a la manera com el President Pujol ha enfonsat la seva imatge i la de la seva família per un cas menor de fa 34 anys que ha deixat al descobert els casos punibles i menyspreables de la seva dóna i fills.

Quan en Duran diu que es trenca el consens, en veritat, el que està és suplicant a l’estat castellà que no destapi allò que amaguen.

Ahir a la tarda corrien per Twitter i Whatsapp imatges de l’amfiteatre de Tarragona (amb un aforament de 800 persones) mig ple. Són imatges que va enviar la mateixa organització. Tot indicava que la concentració havia punxat estrepitosament. Els números que deien (4.000 o 7.000 persones) eren irrisoris, i evidentment, després que els mitjans castellans parlessin de 100.000 persones al centre de la plaça Catalunya el 12O2013, podíem pensar que el bluf havia estat sonat.

Avui però, hem pogut llegir a diaris no unionistes que a l’hora dels discursos l’amfiteatre estava ple de gom a gom, i que es va quedar força gent fora.

El col·lectiu Contrastant parla de 3.307 persones. Em sembla que, comptabilitzar 7.000 manifestants no és forassenyat, tenint en compte que sempre, sempre, s’inflen les dades de manifestants a qualsevol manifestació.

Quanta gent podem assegurar que hi havia ahir a Barcelona? 560.000 inscrits, més nens i jovent, més aquells que hi van anar sense registrar-se i els nombrosos que van registrar-se però no van rebre el correu, més tots aquells que pensaven anar a un tram que ja estava ple, i per tant no es van registrar, més la gent que va baixar al carrer sense samarreta, més aquells que es van apuntar a un autobús o un cotxe però no es van registrar, perquè ja s’havia registrat l’amo del cotxe… podem més o menys assegurar que érem com a mínim 1 milió.

És just admetre que si ens contem 1.800.000 permetem que ells es contin 7.000.

No hem de caure en la supèrbia. És molt més savi ser realistes.

7.000 persones és la xifra. I a favor d’ells cal contar que l’acte no l’organitzaven a Barcelona, sinó que obligaven a la gent de l’àrea metropolitana a desplaçar-se fins a Tarragona.

Quan la gent s’ha de desplaçar per manifestar-se, sobretot quan ho ha de fer fora de Barcelona, cada manifestant té molt més valor.

Perquè d’això es tracta. Un “manifestant” és diferent a “una persona que es manifesta”. Si la manifestació és lluny, o costa diners, o t’has de registrar abans (ni que sigui per reservar plaça a un autobús), si et demanen dades teves o de la gent a qui representes, o t’has de comprar una samarreta d’un color determinat, o has d’escollir una posició determinada en un tram concret, el número de persones que es manifesten per la mateixa causa és molt menor. El valor de cada manifestant en relació a la causa que representa creix.

Està bé que contem 7.000 persones. 7.000 persones de les que una part van desplaçar-se a Tarragona, amb les despeses pagades. 7.000 persones resultat de la crida feta per el PP, part del PSC, UPyD, C’s, PxC i diferents col·lectius feixistes.

7.000 persones en una àrea metropolitana de prop de 456.000 habitants, on és correcte especular que molta gent assistí sense desplaçar-se.

7.000 persones després que tots els mitjans castellans i els locals donessin cobertura a l’acte amb escreix.

7.000 persones de les que desconeixem quantes vingudes d’Aragó i quants Blavers.

7.000 persones quan la organització havia posat desenes d’autocars gratuïts des de Barcelona, Mataró i Sant Cugat i un tren a disposició dels assistents.

7.000 persones entre les que hem de comptar la direcció i agrupacions territorials de Ciutadans, la direcció i agrupacions territorials del partit popular i destacats dirigents del PSC, tant a nivell local com a nivell estatal.

7.000 persones i cap incident remarcable.

7.000 persones el dia que necessitaven ser-ne centenars de milers si havien de plantar cara al sobiranisme, just en el penúltim “tour de force” abans del 9N.

No hem de minimitzar les xifres que ens presenten. No perquè no ens calgui, sinó perquè la nostra força resideix en part en ser conscient de la realitat que ens envolta i no falsejar-la a conveniència.

Castella sí que té un pla B.

El pla A ja el coneixem: provocar el xoc de trens, si pot ser, prou ràpid perquè la societat catalana no hagi encara assumit el que ens tocarà fer. Si la societat catalana no recolzés el procés com caldrà (i això vol dir, per exemple, negar-se a pagar massivament els impostos a Castella, i fer-ho només a Catalunya), l’emancipació faria figa i la resposta seria terrible i sense compassió. Cal tenir present que les tropes borbòniques anàven pels pobles el 1715 exigint que la gent escollís entre els propis joves 1 de cada 8 per executar-los públicament.

Però segurament ja han fet tard per aquesta alternativa. Ara per ara, la societat està prou madura com per entomar les coses com farà falta entomar-les, i el sistema corrupte castellà està tant podrit que no aconseguirà que la gent es tiri enrere, perquè l’alternativa (acceptar la seva supremacia) és sempre pitjor.

Hom podria pensar que el Pla B Castellà passa per l’ocupació militar. La veritat és que aquesta no és una opció. No és una opció, no per falta de ganes, sinó perquè és inviable. Si l’estat decidís ocupar militarment Catalunya (amb policies o exèrcit, tant se val), Europa automàticament tancaria l’aixeta del crèdit. Automàticament. La Unió Europea va nèixer amb un únic gran propòsit: evitar que es reproduissin els fets de les dues grans guerres del segle XX. Tenint l’aixeta del crèdit tou que manté l’estat castellà viu, és fàcil deduir que qualsevol intervenció militar enfilaria màgicament els tipus d’interès fins a nivells estratosfèrics. Però és que, encara que Europa no decidís actuar, ocupar un país de 7 milions de persones és extremament car, i quan tens una economia tant tocada com la castellana, això vol dir que els tipus d’interés es disparen. I amb un 100% del PIB de deute, no tens diners, només crèdit.

No només això. La ocupació militar hauria de ser, necessàriament indefinida en el temps. I la democràcia a Catalunya abolida. Perquè en qualsevol moment que la gent pogués optar a les urnes, la resposta del poble seria incontrolable.

Per tant, la ocupació militar està fora de la taula. Si pensessin dur-la a terme, ja ho haurien d’haver fet quan el parlament va declarar la sobirania de Catalunya.

Quin és el Pla B, llavors? Bé, per mi, el Pla B Castellà passa per deixar que el TC no prevariqui i admeti que la consulta es pot fer. L’estatut de Catalunya diu que les competències en materia de consultes són exclusives de la Generalitat, i en el diccionari del RAE del 2011 es defineix clarament què és un referèndum, que difereix clarament del que és una consulta (per cert, l’últim any van canviar el diccionari per canviar la llei sense que es noti).

El TC pot dir, sense despentinar-se, que la Consulta és legal sempre que s’entengui que no és més que una macro-enquesta sense valor polític immediat.

I si això passa, les coses se’ns compliquen. Primer perquè part dels votants entendrien que el TC, per molts el desencadenant del problema, ha baixat el cap. Segon perquè el moment d’inercia que tenim ara l’hauriem de mantenir 2 anys fins al 2016 (compromís del MHP si se li deixava fer la consulta). Tercer perquè el 2015 hi ha eleccions castellanes, i es prefigura un escenari sense majories que pot fer creure a molts que la tercera via és possible.

La possibilitat que Castella tingui al cap executar el Pla B i que les declaracions actuals no siguin més que una maniobra de distracció no és un problema. Nosaltres, en tot cas, hem de premer l’accelerador, que el salt que hem de fer és llarg.

Però és important tenir present que aquesta carta roman sobre la taula, i que si la giren, haurem de mantenir una nova partida de dos anys amb resultat incert.

El Molt Honorable President ha dit que no hi ha Pla B. I me’l crec.

Primer perquè hi ha una opció molt més viable que la gent es pensa: Que el tribunal constitucional declari vàlida la consulta.

De fet, perquè el TC declari invàlida la consulta, cal que prevariqui. Tothom dona per descomptat que el TC prevaricarà, però vés a saber.

És evident que no tenen gaire problemes a prevaricar aquesta gent. La constitució Castellana diu inequívocament que “La llei no pot fer cap mena de discriminació per raons de sexe” i que “El servei militar ha d’ésser regulat per llei”. I evidentment, no van fer cap mena de cas a la lletra escrita mentre aquest va estar en vigor.

Però en tot cas, ens trobem en una situació similar. La llei és clara i diàfana. La Generalitat i el parlament tenen competència exclusiva en matèria de consultes no refrendàries. I un referèndum és una votació per la qual el poble sanciona una llei o acord que ja ha estat redactat prèviament.

El 9N és una consulta: “Què voleu?” I no un referèndum: “Ens independitzem. Hi esteu d’acord?”

Si el TC decideix no prevaricar, hauria de resoldre que la consulta és plenament legal amb el benentès que no és un referèndum i per tant no se’n deriven consequències polítiques immediates. Si Vilaseca vol separar-se de Salou pot emetre una consulta a tota la població per saber què volen, sense que aquesta impliqui directament la separació.

El fet que el TC sigui el que permeti la consulta el legitimaria davant de part de la població catalana, i a la vegada el govern del PP salvaria els mobles, ja que haurà recorregut la llei de consultes i “acatarà” el que digui el tribunal d’excepció. Això els donaria dos anys de coll i permetria una reforma estètica de la constitució i, molt probablement, bloquejar el procés el 2016.

A ulls de molts, fou el TC el que genrerà el problema, i podria ser el TC el que el solucionés, tot tancant el cercle.

Ara bé, és possible que Castella sigui prou curta de gambals com per prevaricar i tirar enrere la llei de consultes via TC.

Si això passa, emergeixen dues alternatives: Convocar eleccions plebiscitàries i tirar endavant la consulta igualment.

La primera té força punts en contra, i no és en absolut desitjable: Ni UDC ni ICV la volen (perquè els implicaria definir-se a nivell de partit i no ho volen fer), significaria una renuncia davant Castella, allargaria el procés i desgastaria la gent i, sobretot, podria donar un resultat molt indefinit si ERC-CDC-CUP no aconsegueixen més del 50% dels vots i ICV-Podemos fan un bon pessic.

La segona, tirar endavant la consulta igualment, té només un escull: Cal que el parlament autoritzi el govern a fer qualsevol cosa (DUI inclosa) per assegurar la votació. I cal que especialment ICV (i UDC) digui sense cap mena d’embuts que primer està la sobirania i la democràcia i després el Reino de España, i que abans renunciaran al Reino que no pas a la democràcia.

Quina és la triada? Cap. No hi ha cap solució pactada, perquè no és el moment. No li pertoca al president escollir, perquè ha de ser necessàriament una decisió col·legiada, i ERC només optarà per les plebiscitàries si ICV es desdiu.

Procastinar és la millor solució. ICV i UDC estan en procés. El dia que el TC anul·li temporalment la llei de consultes (si ho fa), llavors es farà la reunió i la votació corresponents. I calla que no decideixin encara donar marge al TC per aixecar la sanció.

Però el panorama es mou. Implacable. El dia que ICV va pactar la consulta, sabia que la CUP li estava fent forat, perquè el missatge radical d’ICV no correspon amb la fermesa que hauria de tenir per dur-lo a terme. Ara sap que la CUP fa forat, Podem els fot un forat brutal i Guanyem els fa encara més forat. Si a l’Octubre no són radicals pel que fa a sobirania i democràcia estaran tocats de mort, no per raons identitàries, sinó perquè deixaran de representar l’esquerra que puja, aquella que està disposada a emportar-se el sistema per davant si aquest sistema ja no ens serveix.

I a la vegada la direcció d’UDC cada cop té més clar que si se surten de la foto, no hi tornaran a entrar ni que guanyin els unionistes. Roma no paga els traïdors.

Tot això estarà sobre la taula a l’octubre. I una altra variable. També hi estarà el resultat de la V. Si la V punxa o és un èxit incontrolable.

I les coses es mouen. I com que es mouen, fins a l’Octubre no hi haurà pronunciament. Tots coneixen les cartes que tenen. I quan siguin convocats prendran la decisió. No abans.

Atenció, aquesta entrada és pura demagògia. No està fonamentada en cap informació privilegiada ni cap dada oculta. Però la demagògia està a l’ordre del dia.

Davant la confesió de Jordi Pujol de tenir una herència no declarada a l’extranger tothom ha arribat a la conclusió que la família Ferrussola i Pujol Ferrussola amassa una gran fortuna i que aquesta és en la seva majoria il·legítima. Pura demagògia.

I, que quedi clar, jo m’inclino a pensar que aquest raonament demagògic a l’entorn de la família Pujol pot tenir una base i ser cert en gran mesura.

Ara bé, si considerem que la família Pujol ha estat desenmascarada degut a que s’han posicionat a favor del procés, amb el que això comportarà per a la mateixa família, cal arribar a una altra conclusió lògica. Inapel·lable. Demagògica però inapel·lable, si això és possible.

El PSC s’ha posat en contra del procés perquè estan de merda fins al capdemunt.

Ningú enten perquè el PSC ha preferit autoimmolar-se abans d’acompanyar el país en el procés d’emancipació nacional. ICV ho ha fet, i partia d’una situació similar, fins i tot menys avantatjosa.

Tots hem arribat a la conclusió que el problema rau en les dues ànimes del PSC i de com el PSOE a Catalunya ha agafat el control del partit i expulsat els disidents. I segur que això és una part de la veritat.

Però la teoria grinyola. Un partit socialista és universalista i demòcrata, i per molt unionista que pretengui ser, és evident que hauria de prioritzar la democràcia a l’uinionisme. L’universalisme implica no prioritzar els fets nacionals, però també implica relativitzar la importància de les fronteres.

Es fa difícil d’entendre que gent com Iceta pugui caure en un plantejament unionista tant pla com el de l’Alícia Sánchez o el Millo. Iceta és capaç, intel·lectualment.

I en tot cas, un partit que té vocació de govern no opta per un camí que el portarà fora del govern per sempre més. El PSC s’ha constituit de gent que, més que perseguir un ideal, volia fer. L’oferta d’esquerra pels idealistes és extensa i el PSC no hi exceleix. El que aportava el PSC als seus militants era la capacitat de posar en pràctica. De fer, més que de creure. Fets i no paraules.

Quin sentit té que un partit format de gent amb vocació executiva opti per una posició que els allunyarà per molts anys de cap govern tret del de L’hospitalet? No cassa.

Ara bé, i si hi afegim la variable Pujol? La variable que diu… si t’enfrontes a l’Estat et treurem tots els draps bruts?

Llavors arribem a un raonament interessant. I el raonament és: El PSC ha pres la via de la submisió a l’estat… perquè està entrampat fins les orelles amb les mateixes corrupteles i vergonyes que ho està la família Pujol Ferrussola.

El PSC s’ha enrocat en una posició que els portarà a la marginalitat. No es pot governar Catalunya sense estar assentat al territori i el PSC desapareixerà del territori. Sembla lògic considerar que ho fan perquè estan emmerdats fins a les dents amb les corrupteles de l’oasi, i saben que, si s’enfronten a Castella, no perdran només el partit, sinó que poden arribar a perdre-hi molt més.

El cas Pujol interpel·la directament el PSC d’Iceta, perquè si a Pujol li han aixecat la catifa per haver-se enfrontat a Madrid, és facil concloure que el contrari és, com a mínim, congruent: El PSC no s’ha enfrontat a Madrid perquè té tanta merda sota la catifa que saben que estarien tots exposats.

I repeteixo, és demagògic, però profundament lògic. Molts sospitavem i sospitem que la família Ferrussola no era aigua clara, que el finançament de CiU no era clar, però si sou capaços de recordar, també estareu d’acord amb mi que la mateixa sospita que envoltava convergència, envoltava el PSC. Exàctament de la mateixa manera.

La confessió de Jordi Pujol i Soley no és una mala notícia. Ans al contrari, és una boníssima notícia en tots els aspectes.

Tots coneixiem o sospitàvem que els Pujol i Ferrussola havien aprofitat la posició del pare i marit per fer molts diners. Saber que el començament de la fortuna no guarda relació amb la posició política directe del pare alleugera la situació. I sobretot l’explica.

El pecat original confessat el divendres no és gran cosa. No és que el vulgui minimitzar amb els canons d’avui en dia. Però cal posar-se en situació. El 1980 feia 17 anys que Jordi Pujol havia estat empresonat, però les coses estàven tèrboles. Al començament del 1981 hi va haver un cop d’estat liderat pel rei.

Davant d’aquesta situació, guardar-se un salconduït en forma d’herència a l’extranger a nom de la dóna i els fills no sembla una cosa tant forasenyada ni faltada d’ètica. Si aquests diners haguessin restat en una caixa forta o un compte bancari a Andorra sense tocar-los, el fet no hagués sigut més que una anècdota més a les memòries del President.

Una anècdota sucosa, però res més. És possible que ni tant sols hagués merescut comentaris a les tertúlies que van generar les memòries. Legalitzant la situació i demostrant que el compte no havia tingut moviments més que els interessos n’hi hagués hagut prou.

Però resulta, intuïm tots, que les coses no van anar així. Jordi Pujol i Ferrussola, i segurament d’altres dels germans i la dóna, van decidir moure els diners. I entrar a Convergència. I aquesta és la tragèdia.

Perquè de sobte tenim el fill de l’amo dins del partit i movent diners negres. I fent amics amb Alavedres, i Prenafetes, i Felips Puigs i d’altres personatges funestos.

I evidentment, si el fill de l’amo mou molts diners negres i l’amo sembla mirar cap a una altra banda, el missatge és clar i meridià. Barra lliure. El salt del simple salconduït a les comisions, els xanxullos, i la corrupció institucionalitzada és fàcil de deduïr.

I el Molt Honorable President no va aturar-ho. Ans al contrari. Va deixar que l’empresa de Jardineria de la seva dóna facturés grans sumes de diners provinents de totes les administracions (en especial de l’ajuntament socialista de Barcelona) sense frenar mai el tema.

I segurament va deixar que l’estat espanyol i corruptors de tota mena li fessin tota mena de xantatges (a ell i al país que representava) en base a una pilota que no deixava de creixer.

Irònicament, el cas Pujol ens demostra justament tant dolent com és pertànyer a Castella. Perquè, o bé Castella és tan increïblement ineficient que no va saber detectar que les fortunes dels fills no podien sortir del no res, o bé Castella és tant corrupta que van permetre durant anys el desfalc per poder tenir controlat el President.

Totes dues raons ens porten a la mateixa conclusió ineludible, hem de sortir de Castella quan abans millor, perquè Castella és sinònim de corrupció. Corrupció dels seus i corrupció dels nostres.

Evidentment, el cas també ens diu que ni el més messianic dels presidents està lliure de cometre il·legalitats. I també ens explica que no és necessària una mala fè inicial per generar un sistema corrupte fins al moll de l’òs, fins al pal de paller.

Però és millor que ho sabem així que no pas que triguem una generació a descobrir-ho.

Finalment, els que en poden sortir més beneficiats de tot l’afer és justament Convergència. Convergència perd votants en cada elecció, i si bé és veritat que gran part d’aquests votants es mouen cap a ERC per raons nacionals ( i tard o d’hora haguessin tornat), és també veritat que aquesta fugida no justifica tots els votants que perd. Que en el subconscient colectiu d’una part important de la societat rau la idea que Convergència, juntament amb Unió, el PP i el PSOE, forma un nucli de personatges corruptes, disfressats amb barretina, però més o menys de la mateixa baixesa moral que el PPSOE.

La confessió del MHP carrega de raons aquests votants. I justament per això, dóna l’oportunitat a Convergència a acabar de fer net de tota sospita. No queden gaires caps per tallar, però encara hi ha gent de l’època que són rèmores. L’alcalde de Barcelona n’és un. En Felip Puig, amic personal de Jordi Pujol i Ferrusola n’és un altre. I el conseller Boi Ruiz, segons acusa Café amb Llet, sembla que pot ser la llavor de la propera generació.

No són tants ni tant importants com per no fer net d’una vegada. I el CDC té una oportunitat d’or per no disculpar allò conegut i aprofitar per llicenciar aquells que podrien ser seguidors dels primers. Si ho van poder fer amb Oriol Pujol, no ho podran fer amb Felip Puig?

El model de periodisme tradicional tenia tres importants fonts d’ingressos, la venda de diaris, la publicitat i la generació d’opinió pública, al servei del poder.

La tercera font, de fet, ja fa temps que es va convertir en la primera. Modificar la opinió pública en base a veritats o mentides era poder, i el poder és llaminer.

El tema és que amb internet i el web 2.0 el model de negoci se’ls ha enfonsat. Ni es venen prou diaris, ni la publicitat és tan ufana, ni, sobretot, funciona ja la generació d’opinió pública.

Però com passa a tots els imperis, la direcció dels diaris és la última en adonar-se de què està passant. I quan se n’adonin serà tard.

Els models de periodisme que creixen són aquells que es basen en una honestetat idiològica suficient perquè una colla de subscriptors vulguem ajudar a emetre el missatge. Sigui post pagament (com Vilaweb) sigui amb projectes de periodisme tipus Verkami que segur que s’implementaran en breu.

Un cas paradigmàtic és el de l’enquesta publicada avui sobre la intenció de vot a l’ajuntament de Barcelona.

Cal dir que una enquesta sobre el que passarà la primavera del 2015 a les eleccions municipals és absolutament absurda, donat que dependrà en gran mesura del que haurà passat a la tardor del 2014.

Però tot i així, el tema és que la honestetat se l’han passat per on els sembla.

Fixeu-vos en la barbaritat: La projecció de vot a ERC és, segons ErPeriodico un 23% menor que la pròpia intenció de vot!!!

O sigui, que algun periodista visionari o millor, algun expert en estadística, ha decidit que tots els partits tindran més vots que no pas votants convençuts, però que per alguna raó màgica, ERC en tindrà… un 23% menys!!

Un de cada quatre entrevistats que diuen que ja tenen el seu vot decidit per ERC, es veu, menteixen. I no només menteixen, sinó que es veu que tampoc votaran CiU, ja que aquest 4,1% manllevat a ERC no va a parar a CiU, sinó que va a parar al PSC i PP.

És veritat que sempre hi ha un important vot ocult al PP (vot que cada cop és menor), però fixeu-vos en la disparitat dels marges d’error assignats a les formacions i la correlació entre el marge d’error i els resultats que somniaria la direcció del diari i els que els paguen:

Aquesta vegada s’han passat. I molt. Confio que fareu correr les dades per desenmascarar-los.

(*) Cal dir que també han fet trampa amb Guanyem, que l’han desvinculat de la CUP i Podem, cosa que no sembla que hagi de succeir quan arribi el moment, sobretot i el tema nacional ja està ressolt.

Els últims dos dies hem pogut veure com els unionistes ens regalaven una munició que no esperàvem. No sé si ho fan perquè no en saben més o bé perquè els és igual com responem, ja que el seu objectiu no és convèncer Catalunya sinó convèncer els castellans, als que la nostra resposta arribarà silenciada.

Els primers que han volgut regalar-nos munició han estat els del gobierno. Amb les seves balances falsificades (tant que no s’atrabeixen a dir-ne balances) ens diuen dues coses:

a) Al no publicar el flux monetari accepten el Flux Monerati que dona la Generalitat: 15.000 milions.
b) Consideren per tant que l’Estat Central té un cost per Catalunya de 7.000 milions (la diferència entre els 15.000 milions del flux monetari i els 8.000 del seu càlcul).

El CNN i diferents estudis han calculat que esdevenir un estat ens costaria 4.500 milions (que es quedarien a casa). Així doncs, resulta que segons els números de l’estat central SURTIRIA MÉS BARAT TENIR UN ESTAT PROPI (4.500) que no usar l’estat Castellà (7.000 milions).

Moltes gràcies per l’aclariment.

Això, evidentment, sense comptar que tenint un estat propi recuperariem els 8.000 milions addicionals que ens manlleven cada any!!

En segon lloc, resulta que els de Sociedad Civil Catalana han volgut quantificar la gent que apareix en primera línia a la Via Catalana. 800.000 persones. Moltes gràcies per l’esforç.

És evident que no costarà gaire sumar la gent que apareix a les fotos del 12-0 a la plaça Catalunya, però a més, és fàcil calcular que, si com a mínim hi havia 800.000 persones, si tenim en compte les que no apareixen a les fotografies i les que hi havia a Barcelona i les ciutats, el número pot superar fàcilment les 1.400.000 persones.

Si la gent que apareix a les fotos de la plaça Catalunya no passa de les 10.000, què diran? Que no tothom que hi era apareixia a la foto? Com justificaran que ells, en el millor dels casos, multipliquessin el seu número per 3 (i en el pitjor per 16) quan nosaltres en el pitjor dels casos l’estem multiplicant per 2 i en el millor per 1,1?

Com ens poden acusar de res?

Cal agrair, per tant, la seva aportació generosa. Potser, un cop contades les persones, sent mínimament intel·ligents, haguessin hagut de callar i llençar la feina que tants mesos els ha costat. S’agraeix que no ho feren.