Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Foc a Serra: sostenibilitat versus debilitat (2)

La taula debat amb uns quants dels alcaldes i regidors del Camp de Túria va cloure ahir la Jornada de Sostenibilitat a Serra. I ho va fer amb lluïment dels polítics, especialment, que van ser sincers i honestos: potser que no ho van dir tot, que són polítics, però qui ho fa això, ser sincer  completament tret dels innocents; els jutges espanyols?, la policia espanyola?, els mitjans espanyols?, Caixabanc?, o aquella merda que ha destapat, com es diu?, entre el Santander, els jutges, els fiscals i el govern espanyol que van fer de criminals per tapar Botin, una mena de banquer mafiós consentit.

Els alcaldes van començar per dir que han tingut prou en fer net a cada casa-ajuntament, ves si n’hi havia deute: només en tornar deute, estalviar i, ai mare, descobrir que els interventors i els funcionaris posats i llepats del pp són qui manen de la caixa, i han impedit de fer política amb tot de tripijocs i burocràcies. Això passa als ajuntaments, a la generalitat, a les diputacions…

Els alcaldes i els regidors també van coincidir a dir que el caos d’infrastructura heretat del pp era tan gros que ha sigut impossible d’ordenar gaire el desastre en tres anys: el 80% de les urbanitzacions, van dir, aboquen aigües fecals directament al subsòl, sense depuració ni col·lectors, ni depuradora… Què què, pinyol, en el segle XXI encara llancem sense pena contra el mediambient… Els pobles del Camp de Túria han crescut molt en població i edificacions, en urbanitzacions (fins els anys 90 la meitat eren il·legals), som la segona comarca del País que més ha crescut, i aqueixa vivesa de poblament no ha sigut paral·lela al creixement de serveis i millores… Per què?

Una altra herència enverinada del pp: 25 anys de contracte amb empreses concessionàries del fem que fan i desfan com volen, a més que —va dir un dels alcaldes— no sabreu mai què fan amb allò que reciclen, quant en rauen, on va a parar, i qui se’n beneficia del pastís (el pastís del fem, xa)

Vam demanar als alcaldes una frase titular per acabar la Jornada de Sostenibilitat en un optimisme moderat, què caldria, què demanarien, què faran com a futurs responsables de la gestió dels pobles i de la comarca per tenir pobles i ciutats cultes l’any 2025?

—Caldrà que els veïns, tots sense excepció us poseu  a treballar de valent, i participeu activament de la política local, que és participar també de la política global, i caldrà més debats polítics i veïnals com aquest que ha organitzat l’Institut per animar a la participació si voleu uns pobles diferents. (conclusió)

L’organització va agrair la participació dels representants dels governs locals de Serra, Bétera, Marines, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja i Olla

*No van assistir a la Jornada de Sostenibilitat els alcaldes de Nàquera, Llíria, l’Eliana, Benaguasil, Benissanó, Casinos, Gàtova… (tenien l’agenda plena, no els interessava la sostenibilitat de la comarca o…)

 

 

 

 

Foc a Serra: sostenibilitat per a què? (1)

Més de cent persones, entre públic i experts, debaten a Serra, el Camp de Túria, quant hem avançat en sostenibilitat en els últims trenta anys, quan l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria ja demanava als polítics locals i comarcals mesures i polítiques per  ordenar el territori, si era que aquell caos urbà i rural dels anys 80-90 era possible d’organitzar mínimament. No. No hem millorat, als pobles del Camp de Túria, perquè el creixement exponencial d’urbanitzacions, població, i edificacions als centres urbans ha sigut tan destarifat que no ha permés ni el clavegueram mínim, ni un canvi en els serveis, ni en la mobilitat entre els pobles, ni en allò essencial i bàsic que calia. I no diem el pitjor.

Ho avisàvem, experts, estudiosos, la Universitat, urbanistes, però res de res, els polítics de qualsevol color van tirar pel dret, que era una anarquia mal entesa, pitjor planificada i individualista. És veritat que s’han fet coses, que tot no són catàstrofes, que podem trobar vies i accions que han aconseguit petits èxits. Unes molles entre les engrunes.

La #JornadadeSostenibilitat aplegarà aquesta vesprada a Serra els polítics, alcaldes i regidors i representants de la Conselleria o de la Diputació. Serà l’horta del debat, d’avaluar els deures fets, de repassar la feina, perquè l’examen serà a maig, any d’eleccions al nostre país, als ajuntaments i a la generalitat.

Tres idees sobre les comunicacions del matí i el debat amb el públic:

1 L’educació serà clau per fer entendre a la societat present i del futur (no n’hi ha gaire confiança en allò fet fins ara), per conscienciar d’un canvi d’hàbits si volem res de diferent. A Riba-roja, per exemple, l’escola sembla compromesa en aquesta mirada nova sobre vida i sostenibilitat, segons que explicava Antoni Morales.

2 Les mesures locals s’han d’implementar amb una visió global, però sense oblidar les grans possibilitats-potencialitats del nostres pobles al camp de Túria, malgrat que la voluntat política local no tinga un horitzó de llarga distància, de gran calat, més ample.

3 El govern del Botànic, si només eren tres anys i mig d’acció, ha tingut voluntat, però poc finançament, i ha sigut poc efectiu encara en aquesta legislatura (la seua incidència en els PORNS o parcs naturals no ha modificat gairebé res, malgrat que el gran desastre era propietat 100% del PP).

Una aportació particular de Carles Arnal, un activista de nom propi al país valencià, ha encés un debat viu i punyent contra la ponència principal, que ha trobat esbiaixada, poc realista, i provocadora, en argumentar que l’excés de massa vegetal-forestal, no ajuda a gestionar bé el nostre paisatge (!)

 

 

Porteu els jutges escarnidors a Catalunya

En canvi del que proposa espanya, porteu els jutges espanyols a catalunya, perquè coneguen un país nou, una idea nova, un estat viu a europa, si no els fa por la llibertat. Porteu-los perquè aprenguen conceptes bàsics com democràcia, drets universals, la carta de l’ONU, la llibertat, i que ho facen amb neutralitat, amb justícia, sense escarni contrac els homes i les dones que no pensen com ells…

Quina barbaritat, podria exclamar qualsevol homo sapiens del segle XXI. Exactament, la mateixa barbaritat fóra portar presos homes i dones demòcrates, que són en favor del coneixement i de la civilització, de la política del debat i la raó, empresonats fa més d’una any per les idees, el pensament; que pel debat polític han sigut escarnits per les forces franquistes espanyoles que conformen el 155 i els seus fonaments espirituals: jutges, policies, mitjans, i tot el clavegueram major del franquisme, que viu de luxe amb una Transició feta a mida per tenir-los regalats.

Portem aquells jutges a Europa, per prevaricadors, per falsos, per atemptar contra la llibertat, contra la pau, contra la política, contra el pensament d’una Europa lliure, malgrat els borratxos que governen Europa. Portem tots els jutges feixistes, hereus dels privilegis franquistes, perdonavides de violadors, agressors, assassins i colpistes, portem-los a denúncia pública, davant tribunals populars, civils i demòcrates, més preparats moral i espiritualment que ells mateix, que se’ls suposa que han estudiat tant per arribar on són, que no són sinó funcionaris inútils, incapaços, impropis d’homes i dones del s. XXI, estintolats de bruses i collars, de formes i protocols rancis, imitadors d’una dictadura que es pensa per damunt el poble, el coneixement o la història.

Portem-los a la plaça pública perquè paguen el mal que fan, que pretenen, que han ordit durant anys i panys, contra catalans, valencians i mallorquins, contra els bascos, contra les llengües, contra l’escola, contra l’acolliment, contra la immigració, contra la gent de bé, contra la sanitat o contra la dependència, contra els pobres en canvi de mantenir els privilegis, els rics, les empreses corruptes i els partits criminals.

Portem-los davant la justícia de veritat, la que fa el poble, la gent de bé, la democràcia, els valors universals, perquè entenguen que no ens representen, ni els atribuïm cap autoritat moral, ni de dret, ni del revés, si arriben a ser mereixedors de llàstima, de pena, aital dissort com representen.

Portem-los davant el món, despullem-los les sotanes, els barrets, les medalles, aquells posats funestos, que passen dol de tant de mal com fan i han provocat tants anys contra el món i contra la llibertat.

Despullem-los la falsedat, tanta rancor, la mala fel, tota la idiotesa. Festegem-los en els morros la nostra llibertat, l’enteresa, la força de saber-nos lliures. Homes. Dones. Saber-nos què no seran ni podran ser mai ells ni els seus.

La gran superfície dels rucs

L’ajuntament de Paterna, Horta Nord, es debat entre els diners que li plouran del cel en canvi de desfer el paratge de Les Moles o entre mantenir-se fidel al paisatge i al patrimoni natural. El PSOE que els governa, maedéu que em quede com estic, ja ha venut l’ànima al dimoni i voldria que tots els partits del PSOE del món feren el mateix, el de Bétera, el de Burjassot, el de Godella, l’Eliana, la Pobla… Que es veneren també l’ànima, malgrat que la venda fes molt de mal al comerç local. El comerç local?, el petit comerç local que malda per obrir cada dia els la bufa, i que tothom tanque i pegue a comprar fóra del poble, als centre comercials, els tira més que la maroma, vinga a cercar les mandarines de SudÀfrica o els mitjons de la Xina, per bé que la Xina, oh sorpresa, ja va decidir d’omplir els pobles de botigues xineses que van fent-se amb el monopoli local.

Diverses iniciatives, entre més la federació de comerços, les agrupacions locals, i uns altres partits valencians ja es van posicionar contra el nou aquelarre urbanístic, el més gran d’Europa, deien, que s’instal·laria al terme de Paterna, que insisteix a trencar l’harmonia del formigó, i la conselleria de Medi Ambient ja ha dit no, oficialment, a Puerto Mediterráneo, ara Intu Mediterrani, els noms propis d’un gran corrupció urbanística contra els valencians. Els estudis fets ja avancen que aquella empresa no crearà nous llocs de treball, però sí que desfarà un dels últims paratges naturals de l’Horta a més que afectarà negativament els centres comercials que són a tocar.

La CV-35 sembla que volen convertir-la en un embús crònic, de trànsit i de superfícies comercials, de Llíria a València. El PSOE de Llíria no ha volgut plantar-se, i el seu alcalde ha demanat de construir encara més caos en aquella via de comunicació que cada dia alena com una mort anunciada. Ha de pensar, l’alcalde Manolo Civera, que els llirians que baixen a la ciutat ho fan contents cada dia de passar aquell calvari d’autovia dita d’Ademús.

Sembla que dissabte ho parlaran tot de savis i alcaldes del Camp de Túria, en una Jornada sobre Sostenibilitat a Serra que debatrà la comarca, l’infern i el purgatori: en el segle XXI, hi ha alcaldes que viuen del somni urbanístic de desfer els pobles i convertir-los en femers de formigó i conflictes, que no fan sinó cagallons sostenibles des que governen entre urbanitzacions i nius de ferralla, incapaços d’ordenar res ni de donar valor al paisatge si no els ompli la butxaca pròpia i d’amigots.

La Jornada té quatre objectius principals:
1) Mostrar els aspectes bàsics de la sostenibilitat de la comarca, i complir amb uns objectius mínims de Desenvolupament Sostenible per canviar el model existent.
2) Proposar solucions i vies de desenvolupament per a potenciar el valor cultural del territori com a factor de creixement.

3) Conèixer, analitzar i decidir plegats un model de Parc Natural que s’adeqüe al nostre territori i a la nostra gent.

4) Sensibilitzar-nos per un Món possible i necessari i coordinar accions entre Institucions i el teixit associatiu com a model d’actuació preferent per a dur a terme un programa integral sostenible al Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ.
idecocampdeturia@gmail.com

Sostenibilitat o burrera

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Per la mandarina a déu!

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Gonzalez Pons i la taronja valenciana

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

 

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]

No convertiu en normal l’anormalitat

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!

Vicent Partal i Vicent Olmos, entre més biografies

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor