El vi, la terra, el país: un nou colp contra el camp

Els llauradors valencians es manifesten a Requena, la Plana d’Utiel, pel preu del raïm, que segons asseguren, han pactat les grans empreses celleristes per arruinar-los expressament, manifesten plegats els sindicats: un preu que enfonsa encara més l’ofici, davant els ulls d’una política espanyola feta a posta contra el camp. Com que el raïm afectat és el que va destinat al vi i al cava, aquesta vegada la protesta-tractorada coincidia amb les reivindicacions dels llauradors catalans. Ara el raïm, abans les pomes, sempre les taronges, tant se val. Els productes valencians a mans de polítiques i polítics espanyols van de mal en pitjor; el camp valencià fa anys que tremola, que es mor… Tampoc no sembla que les polítiques “provincials”, autonòmiques o regionals facen gaire forat en la crisi. Els últims quatre anys el Govern del Botànic no ha fet ni aire al camp, ni bufar, ni fer cas… Ni ajuden ni milloren el caos que vivim. Aleshores què fa la conselleria d’agricultura? Reparteix albarques? Es queixa pel clima? O es prepara per reorganitzar el camp?

Hom es pregunta com és que el vi i el cava, que d’uns anys ençà viuen un reviscolament econòmic i empresarial, que posa cura i qualitat en els nous productes i els petits cellers, encara ha de patir les polítiques abusives dels grans majoristes.

Justament en unes hores, l’Ateneu de Bétera acollirà una jornada sobre el vi, el territori i els grans cellers valencians (grans per la qualitat) i posarà a debat les problemàtiques, les solucions i les causes que ataquen el camp valencià i la vida dels llauradors.

Sobre el títol “Un Jorn sobre els rosats”, un vi que és una tendència, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i el mateix Ateneu han convidat l’Aula Vinícola que dirigeix l’enòleg Joan C. Martín, a coordinador una xerrada debat d’interés: hi són convidats el president de la DO (denominació d’origen) Catalunya, Xavier Pié, el cap d’estudis de l’Aula, el professor Andrea Gabrielli, un expert en vins italians, i el mateix Martín. I encara s’espera que hi haurà més experts a Bétera, si el problema serà gros.

Per aquesta jornada, els organitzadors han convidat expressament tècnics de la conselleria d’agricultura, la mateixa consellera, Mireia Mollà, i els presidents de diverses cooperatives de la comarca. També s’haurien de sentir convidats els presidents i secretaris de la Unió de llauradors, o més responsables de la política agrària dels valencians, a veure si plegats deslloriguen què poden fer els llauradors per salvar el camp.

Si la cosa no acaba en fallida, l’acte acabarà amb un tast de sis vins rosats bons i boníssims. Si hi veniu ho comprovareu.

DIVENDRES 6 DE SETEMBRE, 19.30H ATENEU DE BÉTERA PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 (EL CAMP DE TÚRIA)

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!

La caixa de música (espanyola)

Una televisió passa la pel·lícula “la caixa de música” en versió espanyola. Recordava haver-la vista al cinema, quan encara m’enganyava a veure cinema en espanyol en sales de cinema comercial —ara faig boicot civil a les sales de cinema que prohibeixen d’exhibir cinema en valencià, gairebé totes sense excepció a València (desobediència, valencians!). No recordava que l’havia dirigida Costa Gavras, la pel·lícula, potser un dels directors de cinema més compromesos del segle XX i una garantia de sobrietat. La història explica que una advocada defensarà son pare de les acusacions de criminal de guerra, fins que ella mateix destapa unes proves que l’inculpen. Què farà ella?, denunciarà son pare a la justícia?

La pel·lícula és de 1989, i explica uns fets de 1942-45. Avui vivim al nostre país uns fets gairebé paral·lels. Uns homes denuncien els crims de guerra d’un estat que no ha volgut mai recuperar la memòria ni fer justícia i, què dieu que farà aquell estat governat pel pp i pel psoe? Doncs denunciarà qui ha trobat les proves a la caixa de música i empresonarà els demòcrates. En canvi deixarà lliures els criminals i els elevarà a l’altar del culte i la intocabilitat. Vet ací el segle XXI espanyol comparat amb els estats demòcrates d’arreu del món. No ens estranya que Turquia argumente que pot destituir o tancar alcaldes electes, si espanya també ho fa i europa calla o, pitjor, afig llenya al foc dient que té el dret de tancar qui vulga, espanya, sigues demòcrata, diputat, presidenta d’un parlament o president d’una entitat cultural. Sense més, tots els marchenes del món es veuen capaços de tancar qui vulguen sense proves, sense llei, sense democràcia…

Sí, senyors, en La caixa de músíca, Jessica Lange (americana) pren una decisió valenta i coratjosa en favor de la llibertat i l’honestedat i denuncia son pare, que ha comés crims de guerra contra la humanitat. A espanya hom denuncia crims, terrorisme, connivència de la justícia i la política, clavegueram, corrupció, fins i tot un rei borbó que anima la violència contra la població civil, i qui penseu que tanquen? Qui penseu que detindran per posar en perill la democràcia i el benestar? Efectivament, l’advocada, la Jessica, perquè a espanya, per damunt dels drets universals hi ha el crim organitzat, el franquisme, els borbons, l’agressió contínua: sí, espanya roda la mateixa pel·lícula cada dia, la caixa de música, però inverteix els papers i els valors: i qui ho denuncia ja corre el risc de ser perseguit, linxat, agredit, perquè un rei borbó més ruc que el tacó, un mogutu vulgar pocapena, ha convidat a perseguir demòcrates i agredir els valors universals.

La dictadura espanyola va cada dia més despullada, més desenfrenada, en liderar una punta de llança cap al feixisme europeu del segle XXI, amb el psoe ballant al ritme de la caixa de música (espanyola).

Molt Honorable president Enric Morera

Molt Honorable president Enric Morera

Benvolgut,

jo sóc de vacances, com gairebé molts mestres durant el mes d’agost, com tanta gent durant aquest mes, però no me’n puc estar, de pensar en aquesta realitat tan crua que vivim, contra la democràcia i les llibertats en el segle XXI. Ho dic, li ho dic benvolgut president, perquè em faig creus cada dia que passa, i passa que una altra Molt Honorable com vosté, presidenta d’un parlament democràtic com el valencià, siga en presó per les idees i la llibertat. I encara vosté i els seus (*), no ho diguen i es queixen prou alt i clar, cada dia, fins que posen remei a la manca de llibertats que patim. Fins que posen remei.

Com és que espanya, el partit psoe, i els seus alts funcionaris, tenen empresonada la màxima representant de la institució d’aquell país, Catalunya, i vosté, que té més veu de responsabilitat, de major calat, no diu prou, prou de disbarats contra la democràcia.

Em demane com poden fer vida normal, els polítics, els ciutadans, i els MH, o els Honorables a seques, davant la humiliació a la democràcia, el setge i la mala interpretació de lleis que fan allà per perjudicar-nos i, sobretot, per tenir empresonada gent honesta, castigada per la desviació conscient de jutges animats per tot de capricis polítics de baix estil.

Molt Honorable president, fins i tot l’ONU, garant dels Drets universals, dels drets bàsics que com vosté sap tant van costar d’aconseguir (3.000 anys de civilització?), ha demanat/exigit l’excarceració de la presidenta Forcadell i de la resta de presos polítics…, amb fermesa en favor de la llibertat i la democràcia… Aleshores, com és que vosté, des de València, no exigeix cada dia que s’acomplesca aquesta demanda? O potser vosté també admet que amb espanya no es pot dialogar i per això caldrà acotar el cap i deixar que facen i ens facen que vulguen, les seues lleis, els seus jutges, la seua política que —vosté ho sap millor que jo— sembla feta a posta contra la democràcia en majúscula i, especialment, contra els valencians.

Tan lligats de peus i de mans són en aquest càrrec que no poden denunciar i actuar en favor de la llibertat, plantant-nos-en fins que no aconseguim la llibertat d’homes i dones bons que són en presó només per les idees?

És que hem de viure encara la Inquisició espanyola com si fórem en el segle XVII, i tots els demòcrates hauran d’exiliar-se sense remei perquè els homes de responsabilitat a dalt de tot de les institucions no poden ni dir què pensen o senten, en favor de les llibertats?

Com sé que és un home valent i coratjós, Molt Honorable president, segona màxima autoritat del nostre país, m’atrevesc a demanar-li que faça per aconseguir la llibertat de la presidenta Carme Forcadell, Molt Honorable, i els altres polítics. Perquè no passe un minut més sense que siguen lliures. Perquè no passe un minut sense que el nostre MH represente tots els demòcrates valencians sense excepció.

atentament i afectuós

 

 

Espanya ens roba(10): o nosaltres o violència

És una realitat contundent, penosa, patètica. Espanya ens roba els homes, els diners, els recursos, les infrastructures… la democràcia. És un dels estats on el grau de delinqüència del govern passa de mà en mà, ara a un partit, ara a un altre, sense que cap d’ells pose remei a la desfeta que patim. No hi posen remei, perquè no troben que el robatori que perpetren siga fora de la llei que escriuen i aproven polítics, jutges o policia, els mitjans que els renten el cul i una majoria de ciutadans que troben fins i tot correcte i de dret que el seu govern robe, siga quin siga. I ells, els governs que bescanvien el comandament, ja ho saben, que la situació és aquesta, com si robar fos natural, com fer esport o beure aigua, a espanya. Si durant deu anys, o vint o més, espanya només ha fet una despesa en infrastructures al nostre país del 10%, espanya ens ha robat tots aquests anys: no només infrastructures, també recursos per a la sanitat o l’educació. Per al camp, o per als pobles de l’interior, per va les petites ciutats i per a les grans. Un any i un altre, dècades senceres hem patit un robatori exagerat, un botí de bilions, que cada govern respectiu no ha repartit entre la resta de súbdits, no. Els ha ben repartit entre corruptes, uns altres delinqüents tant o més grossos: empreses, bancs, alts funcionaris, o els ha invertit en projectes ruïnosos, idiotes, en canvi de justificar una vegada i una altra que el lladrocini era justificat.

Qualsevol que ha denunciat amb proves el robatori, i n’hi ha hagut diverses denúncies, ha sigut castigat, empresonat o eliminat. Sense immutar-se, sense despentinar-se, públicament. Lleis noves, normes noves, o falses acusacions han servit per matar qualsevol dissidència. De les idees, de la política, o dels recursos. Sobretot si la dissidència comportava un enfrontament que es negava a mantenir un dia més el robatori. Si el MH Puig diu, en parlarem, dialogarem. El robatori continua, cada vegada més gros i més delinqüent. Ells mai no s’immuten. Ni ells, ni els jutges, ni la policia, ni els borbons. Són la mateixa banda. Au. Si el MH Puigdemont diu, ens plantem i mone, independència d’això, d’aqueixa corrupció suïcida intolerable pudent i franquista. Aleshores els homes són en presó o a l’exili. Perquè ni la democràcia ni la llibertat són possibles en aquesta situació de robatori continuat, d’amenaça, de violència… Ho ha dit repetidament el menistrot Margallo: mai us deixarem lliures sense violència, mai. Que vol dir que mai viurem en democràcia pacíficament. Ves si serà bèstia l’afirmació i la filosofia espanyola. O meua o morta. O nosaltres o violència. I això sembla que, per una majoria d’espanyols, els dóna el consentiment de la violació continuada, contra la democràcia i la llibertat. La violència assegurada. De tots i cadascun dels partits espanyols còmplices: psoe, pp, c’s, franquistes…

Diàleg, diu Puig, el MH. Violència diu espanya, tan poc honorable. I mentre l’espanya violenta fa vacances (polítics, jutges, policia, mitjans, bancs, empreses), els homes lliures i els demòcrates són en presó. I els joves. Un dia, un altre, cent, mil dies.

Però quan ha dialogat el feixisme espanyol?

[continuarà]

La merda, per als valencians

Governe qui governe a espanya, València calla. I paga. I així sembla que continuarà la cosa del finançament i de la política, uns anys més, mentre siguem reus i presos de les decisions del govern d’espanya. Ho ha dit el MH Ximo Puig, que ell no pensa exigir, ni pleitejar, ni queixar-se gaire (almenys públicament), contra el partit que se suposa que governa a espanya, que és, si fa no fa, el mateix partit que governa a valència, amb alguna petita excepció. Callem. I paguem.

Cada colp estem més mal finançats, en canvi que espanya continue fent despeses militars, borbòniques, eclesials, franquistes o en clavegueram. Ells mai no pateixen retallades o sancions o impostos. En canvi, la resta hem de pagar sempre, en retallades, en impostos, en fiscalitats negatives, perquè els comptes de l’estat suren, i els de sempre mantinguen privilegis: bancs, empresaris, corruptes, polítics, partits, església…

Tant se val que se’n burlen, que se’n riguen, que ens prenguen el pèl, mentre paguem ells no canviaran mai la política ni els modos. Mentre siguem lligats a un estat corrupte tan antivalencià, la merda serà per nosaltres i els diners se’ls quedarà espanya. Molles i engrunes, valencians, anys i panys. Encara que governe un partit, el mateix partit: espanya són ells i els valencians uns faves. Per ells els confits, per nosaltres la merda. Ells descansen al llit i nosaltres caiguem en terra.

És la cançó de sempre, malgrat que el MH diga que el diàleg és millor que res i que les solucions arribaran del cel… Amb espanya, quin dialeg? Espanya ni en sap ni en vol dialogar. Ni de política, ni de finançament, ni de democràcia, ni d’igualtat, ni de llengües, ni de cultura… Menys encara del camp i de les taronges!

Perquè si parlem de taronges…

70.000, assegura Pepe Rausell

En un moment de la coetà del Gos, a l’Albereda de Bétera, Pepe Rausell (un dels coeters majors del país) comenta que enguany els majorals han llançat 70.000 coets. Si hom calcula que aquella coetà es concentra en una plaça engabiada i en un temps d’una mitja hora, aproximadament, ja deveu calcular com és l’infern si els coets que cremen els festers són més de 2.300 per minut. El tercer dia de festa gran o grossa, entre els veïns, vivim un dels moments especials de la festa, la coetà del Gos, i si no fóra que enguany Bajoqueta ja va deixar una mostra de la música rock d’aquesta comarca (són de Riba-roja), potser que és el punt final de tres dies espectaculars a Bétera (recordeu que fins el 22 d’agost tenim vuitava).

N’hi ha debat i debats. De l’un costat, en aquella coetà ara s’escapen poques femelletes fora de la gàbia. Sobretot perquè els majorals han sigut avisats que no, que no poden tirar-ne fora perquè els segurs no es farien responsables d’allò que pogués passar. I n’hi ha veïns que afirmen que aquella coetà perd el sentit si la gent no té el cuc i el neguit d’esperar quan un d’aquelles coets esclatarà ben aprop que ens farà córrer amunt i avall. En canvi de raons i arguments en favor que, engabiats, els coets els podem gaudir tothom, fins i tot els que els tenim por i respecte.

Un altre dels debats ja porta més cansalà i molt mala llet: sobretot perquè una veïna (o vecina) es lamenta que polítics i jutges (marchena, lamela, llanera…?) no hagen aturat o prohibit una altra coetà ben famosa i molt més divertida que no aquesta del Gos, la coetà de Sant Roc (que ja sabeu que era un sant república molt altruista). Però de com farà passar per anticonstitucional el coet, la vecina, i potser ca Rausell, fóra bo de llegir-ho en l’editorial que Vicent Partal ens regala ahir, a partir dels coets en favor de la democràcia, la llibertat i la república dels valencians.

 

 

Potries, Eva Dénia i Open Arms

POTRIES #musicfest destinarà la recaptació del concert d’Eva Dénia a l’ONG Open Arms

CONCERT AVUI DIUMENGE 23.00 PARC DE LA CONCÒRDIA

  • La recaptació del concert d’Eva Dénia en el Potries Musicfest es destinarà a l’ONG Open Arms
  • L’Ajuntament retira la bandera de la Unió Europea fins que es garantisca un port segur per als immigrants del vaixell Open Arms i l’Ocean Viquing
  • La bandera comunitària s’ha retirat del pal de la façana del consistori en senyal de protesta per la inacció dels estats membres de la UE en el drama dels immigrants que naveguen en dos vaixells en el mar Mediterrani
  • El govern municipal protesta així, pel que entén, una vulneració dels drets humans i insta al govern espanyol i a les autoritats europees a facilitar l’ajuda humanitària que necessiten els immigrants rescatats per les organitzacions humanitàries en alta mar

En una resolució adoptada hui per l’alcaldessa, es reitera la necessitat de garantir vies legals i segures d’entrada en la UE per a acabar amb les xarxes de tràfic de persones i a adoptar mesures urgents per a resoldre el drama humanitari que es viu a la Mediterrània i en les fronteres europees. L’Alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, ha assegurat que la resolució recull l’esperit dels tractats internacionals. «No podem deixar morir persones que fugen de la guerra i de situacions d’extrema violència. Cal que s’adopten mesures urgents i decidides per humanitat i per dignitat», ha destacat. A més l’ajuntament com a organitzador del festival intercultural Musicfest ha acordat amb el seu director, Ausiàs Garrigós, i Eva Dènia, destinar íntegrament la recaptació del concert que la cantant oferirà diumenge en la cloenda del certamen a l’ONG Proactiva Open Arms.

Tota la informació és del diari Serpis

 

Comencem la desobediència civil contra els delinqüents que governen els estats d’Europa. Per la república valenciana, que encara és sense senyal, sense finançament sense fiscalitat pròpia, sense recursos, perquè espanya ens roba cada dia. 

Sant Roc i el Gos, el 17A

Tercer dia de festa grossa a Bétera. Després de Sant Roc, el Gos.

Molt desigual, cadascú vivim la festa de manera desigual, perquè de colp les circumstàncies no acompanyen com voldrien: una malaltia d’un amic, la mort d’un veí, els anys o el cansament, la feina endarrerida, poden passar tantes coses en un segon, en un minut, que no tenim ganes ni d’escriure, si és que no hem de dir res que pague la pena. Res que puga escampar aqueixa sensació de disgust. Si fa no fa, com viuran els familiars dels presos, dels exiliats, els que són abord de l’Open Arms, els familiars dels morts i ferits en aquell atemptat 17A que espanya no ha volgut investigar perquè tenia gent a sou treballant-hi (no sabem quanta, a quina intensitat, fins a quin punt de l’organització criminal).

Això també és la festa, el dia a dia de la vida en temps del treball i en temps de l’oci. I ara que just si acabem les festes grosses (fins al 22 d’agost encara quedarà metxa) i fugirem amb els amics a cercar un temps més benigne, cal continuar insistint-hi: només la república valenciana defensarà els valencians, els drets universals i les llibertats bàsiques. Dos exemples contra la nostra economia: la fiscalitat valenciana ha empitjorat, a mans del govern espanyol. I aquest govern espanyol ha permés de comprar ara mateix milers de tones de mandarines estrangeres per rebentar el mercat agrari valencià en la campanya de tardor.

Però encara molts dels nostres joves lluen aquella bandereta al canell pensant-se que això farà modern o els unirà a la tribu pròpia d’adolescents a la qual pertanyen. I continuem, sense TV3, sense connexió, sense recursos propis (ens els roben cada dia), sense una política agrària amb sentit… Fóra com dir, de la festa, l’angoixa. I qui dia passa, any empeny.

Ballar per la república dels valencians

Som de festa major a Bétera. Demà és el dia gros, i despús-demà, i l’altre. La maedéu, Sant Roc i el Gos. Però avui ballem a la plaça, les danses de Bétera, les dansetes, una versió particular de l’Aljama sobre la dansà, amb variacions i afegits d’interés. A un quart de dotze, ballarem de la placeta del Sol a la plaça del Mercat. Després començarà la cantà. i durant la nit, qui puga, que descanse per al 15 d’agost. Paraula major.

Cadascú ja triarà què i com, jo ballaré amb goig pels amics i per la República dels valencians. Això que no ens ho roben, que ja n’hi ha prou feixistaes cada dia que passa. Pels amics, per la República Valenciana i pels presos polítics, i els exiliats, i per aquella gent que és a alta mar, amb l’Open Arms i altres vaixells i barques que no són creuers ni fan estiu ni turisme.

Per tothom que ballaré, amb gana, les dansetes de Bétera. Festes majors.