Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Per què no llegim? (4)

0

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!

 

Per què no llegim? (3)

0
il·lustració de Virginie Cognet

A la fira del llibre de l’Ateneu havíen batejat el jorn com especial dels mestres. Els organitzadors havien fet una selecció de lectures adients perquè els mestres encomanaren la lectura als alumnes, a partir del segon trimestre del curs, si és que passarem l’any i farem arribar el ninou encara a batzegades o empentes.

La primera tria consistia en una selecció de llibres del mestre Gianni Rodari, l’autor de Gramàtica de la fantàstica, on explica com va imaginar aquest divertit i emotiu quadern per encomanar l’escriptura als xiquets i els joves. En la introducció, el mestre rondallaire, escriptor de contes, periodista i fabulador, explica la seua primera feina i el seu repte: ensenyar sense avorrir, malgrat que es considerava un mestre pèssim. I potser per això va decidir d’escriure una gramàtica diferent. Però a més, a la fira de Bétera teniem un parell de joies de l’autor del Piamont, l’una en traducció d’una altra maga dels contes i de la narració oral, na Teresa Duran, paraula major de la tria d’àlbums il·lustrats, contes, narracions, i encara més sortilegis que cap mestre no s’hauria de perdre. La parella Rodari-Duran haguessen fet un ball extraordinari al nostre Ateneu, si els controls per la pandèmia no ho hagessin evitat amb criteri i seny atemporal: un dia, si podem fer-la venir, si l’Any nou ens ho permet, convidarem na Teresa i sabreu què és narrar una història i fer caure de cul cent oients, mil, deu mil si ella ho vol. Homenatge sincer.


La segona tria per als mestres era científica, i apuntava cap a la formació dels alumnes valencians en ciències: mestres de la ciència, històries naturals, veus de tot temps que han fet avançar el coneixement malgrat el temps i les pandèmies. La tria de Martí Domínguez apuntava de lo alto, cap a secundària i futurs batxiller. D’aquests llibres, una escola o un institut podria parar la taula amb cent científics que han bastit el món que vivim, a base d’estudi, investigació i, oh la la, lectures. Lectures, mestres! Una cosa que havia de ser a l’examen d’ingrés de qualsevol escola de Magisteri: jove, quants llibres ha llegit enguany, cent, cinquanta, quaranta? Menys? Aleshores no pot estudiar de mestre. Ho sentim, façàs arquitecte, o metge o enginyer, o pitjor, funcionari públic, però mestre mai de la vida.

La tercera tria d’avui en favor dels mestres era una selecció de les millors rondalles valencianes, del mestre Enric Valor, il·lustrades, contades, narrades, perquè representen literatura de primera, sense concesions ni facilitats torbadores; llengua en estat pur que el mestre Valor ens va deixar perquè esl mestres tingúerem una gran guia per aprendre i ensenyar llengua amb garantia. Un pou infinit, una lliçó per cada dia de curs o d’escola, confinada o desconfinada… Pensareu que ho teniu superat, amanit, avorrit… a quin sant! Valor és d’una modernor lingüística que espanta, que ensenya, no n’hio ha cap altre escriptor de literatura diguem-ne infantil-juvenil, capaç d’ensenyar tanta llengua a partir d’una rondalla. Dubte molt que a la universitat, a qualsevol de les facultats valencianes, cap mestre ensenye més llengua que una sola de les rondalles fantàstiques d’Enric Valor. Però tenim el país que tenim, i potser la universitat que tenim…

La quarta proposta era una tria de llibres del mestre Joan Fuster, fins i tot una antologia de textos destinada a joves, que els mestres us hauríeu de fer vostra, perquè cap escola valenciana no ha de perdre’s els orígens, que és ensenyar qui era Fuster i reivindicar per què volem fer i ser escola. Sense aquells fonaments no seríem on som, ni haguéssem resistit tants embats contra la pedagogia i contra l’escola, els valencians. Per això, malgrat que us semble increïble o forasenyat, Fuster és imprescindible a les aules de primària, sí, encara que només siga llegit i narrat pel mestre als seus alumnes: destriar és una feina que us entrenarà a polir lectures, a garantir que allò que proposeu siga d’una qualitat elevada, almenys mínima. I de tant com va escriure, en podreu fer un lligall que us servirà per passar dies excelsos en el debat a l’aula, com a futurs Montaigns

La cinquena via que podria ser la primera, però vaig trobar que pagava la pena no espantar-vos, són els consells del mestre Ferran Zurriaga, Olocau, el Camp de Túria (1936) un dels lectors principals del país, i orientador de lectures i pedagogies a l’aula: ahir mateix va dir que tenim uns narradors ara mateix de primera línia europea i tornava a quatre grans noms: baixauli, garí, beneixiu i ibarz… (naturalment que en tenia d’altres al seu calaix principal, entre més domínguez). Però d’aquests quatre d’ara, en l’última conversa ell deia que els mestres hauríeu de fer bíblia i començar 2021 amb el major dels criteris lectors. No sé quins dels quare autors seran ara mateix als paradors de les llibreries (la desorientació dels llibreters no us ha de preocupar més del compte) però si no els teniu encara damunt el vostre escriptori preferit correu a cercar-los. Els valencians hem posat a primera línia la literatura, llàstima que els lectors no ens acompanyen, però per això els mestres sou tan necessaris, per orientar els alumnes i atacar tanta mancança com patim: el franquisme encara dura, sinyors, i va fer tan de mal com prohibir-nos de ser bons lectors: no és en canvi de res que el psoe no considere necessari saber valencià per accedir a ser funcionaris, que l’atac a la llengua dels valencians dura i dura i dura.

Però d’aquests autors en parlaré demà, va!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no llegim? (2)

0

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.

Per què no llegim? (1)

0
Il·lustració de VIRGINIE COGNET

L’Ateneu de Bétera ha organitzat una nova fira de llibres, coincidint amb les vacances de Nadal. És una acció en favor de la lectura, la dels fills, la dels joves, la dels pares, la dels mestres i també la de les famílies. Enguany hem reduït la fira a tres-cents llibres en valencià, del sud i del nord, d’originals i de traduïts, d’editorials diverses, àlbums, contes, novel·les, poesia, assaig…, n’hi ha autèntiques joies de la literatura: diria que llibres imprescindibles a qualsevol casa. N’hi ha de més lleugers, sí, però el conjunt encaterina només de mirar-lo. Atrapen els ulls els àlbums il·lustrats, excelsos, extraordinaris, però també les novel·les, les novetats i algunes troballes que qualsevol expert voldria emportar-se a casa. Però ves que, malgrat que ho hem anunciat, cada any ho fem, no esperem una resposta extraordinària. Ni especial. Hom dirà, de seguida, la pandèmia. Sí, la pandèmia contra la lectura, ves.
Aquesta feina extra de l’Ateneu en favor dels lectors, o de l’escola, de fer bons lectors dels valencians que a penes si llegeixen, forma part de l’educació. Si fem cas d’aquell consell del mestre Celestin Freinet, un pedagog del segle XX que encara estudiem poc, hom hauria de tenir una biblioteca pròpia, a les acaballes de la vida professional d’uns cinc mil llibres, pel cap baix. Ara, aquells eren mestres molt lectors, moltíssim, d’una formació profunda i excepcional. Però no volem això per als nostres fills? Per als joves, o per als veïns del poble?
Fa anys que l’escola té el compromís dels llibres i la bona pedagogia. I l’Ateneu de Bétera no defuig aquesta responsabilitat, d’ajudar a fer escola. I l’una cosa no la podem separar de l’altra, la lectura i la pedagogia. És la feina d’educar. En això hi som tots: els mestres, els llibreters, els editors, els autors, els il·lustradors, i les famílies —mares i pares, naturalment. N’hi ha pobles que tenen bones llibreries, però no és el nostre cas. Fins i tot a la comarca n’hi ha una escassetat tan grossa que denuncia clarament la realitat valenciana: no som lectors. Esperem que l’escola, desprès de la magnífica resposta a la pandèmia, haja encomanat el deure als alumnes de visitar llibreries i biblioteques. D’encomanar com a necessari la compra de llibres per farcir els regals de Nadal i reis.
Això per evitar que cap família renuncie a comprar llibres. Cap ni una, ni ara ni durant les vacances de Nadal ni més endavant. Perquè això també és una decisió que afecta la formació dels fills.
Cada any fem un estudi particular a la classe. Quants llibres s’han trobat, comprats o regalats per Nadal, els alumnes. I n’hi ha cases que no han sabut fer la benvinguda a cap llibre. Oh. L’estudi fa una comparació entre allò que ens passa a nosaltres, nosaltres els valencians, i allò que passa, per exemple a Finlàndia, a Bèlgica, a Dinamarca… I la diferència no és només en el clima o la latitud. Fa uns anys que prove de veure si cap alumne de quart de primària té, com a primera activitat preferida, en el seu temps lliure, la lectura. A Finlàndia, per posar un exemple, el 42% de les xiquetes tenen com a activitat preferida en el temps lliure la lectura. Són dades de l’últim estudi, que té uns quants anys. Però és una dada molt elevada, que espanta. Que voldríem.

Per remeiar la nostra falta, l’Ateneu us ofereix la possibilitat de triar llibres de molta qualitat, que us ajudaran a entendre ara o més endavant, què diem, a través el què llegim o què podríem fer per llegir.

(continuarà)

POST1: Virginie Cognet és una il·lustradora francesa que té una sèrie d’imatges de dones llegint molt atractives, suggerents, fresques, que us convidem a visitar ACÍ

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola no emblanquirà el feixisme

0

Hom no pot entrar avui a l’escola amb normalitat. De fet, cap dia no podem entrar a l’escola sense l’esperit de llibertat necessària d’aquells grans mestres valencianistes, d’aquelles mestres que van ser mestres malgrat espanya.

Els calaveres jutges, fiscals i botifarrons van condemnar ahir la llibertat d’un jove que protestava pels abusos contra la democràcia. Els calaveres jutges actuen cada dia contra la democràcia. Avui és Dani Gallardo, demà seràs tu, o jo, perquè venir a per tu i a per mi és l’esport de la justícia espanyola, la màfia d’una pederàstia judicial encarregada de matar la democràcia coste que coste. Espanya és un estat que permet l’acció feixista des de la borbonia, els governs, l’empresa i els mitjans, i els jutges són el braç armat encarregat de tenir la dictadura present, encarregada dels afusellaments contra els demòcrates: l’estat espanya o l’estat marchena, tenen el repte de matar la llibertat i els drets. I tota la resta de partits espanyols consenten el genocidi, els presos polítics, la vulneració de drets: es neguen a investigar el terrorisme policial i polític, els borbons criminals, en canvi de permetre tota la resta d’abusos: violacions, desnonaments, acaçament, drets humans, tot li està permés a l’estat repressor. En canvi de matar la llibertat i llepar les baves als borbons.

Per això, com podem els mestres explicar continguts, o història, o matemàtica si no és pel filtre d’explicar, cada matí, abans de començar, que espanya ataca l’escola i l’ensenyament cada dia, ataca els homes, els joves, les llengües, els pensaments, i els condemna si no són prou feixistes… Cada dia, els mestres passem per alt l’agressió, l’estupidesa, la violència, si només que fem escola i oblidem el primer i principal dels reptes de l’escola: la dignitat humana, el respecte, la llibertat de pensar i de ser.

Escola i combat, contra espanya, contra el feixisme, contra la repressió, contra l’estupidesa dels jutges, si representen la misèria, la humiliació, la baixesa. Escola i combat, mestres!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La “claveguera” és espanya

0

En referència a la vida de cada dia, de l’estat espanyol i les seues institucions —dels borbons als policies municipals—, no hi ha ni un espai per a l’honestedat o la bonior.

—A quin sant!

Ni entrenant-se dia i nit, podrien aturar aquesta màquina corrupta, de nom espanya. Perquè espanya apunta a organització criminal a gran escala: borbons, jutges, casernes, església, empreses…, bancs, esports, premsa, tvs…

—Misèria i ronya!

Ahir, avui, sempre, tornava una altra de les notícies habituals: l’Oficina antifrau d’espanya s’encarregava de planificar els paradisos fiscals per a les grans fortunes, que són els lladres i els corruptes de sempre. En això els borbons són figures, l’as de copes!, emblema d’amagar els diners robats, en tot de paradisos, apunt i preparats per quan els facen fora del món terrenal… Si és que mai tornarà la democràcia o la decència, o ambdues coses.

—Com poden furtar tant, els borbons? Com els regalen tanta cosa, els propis governs? Com s’aproven pressupostos públics que afigen aquesta corrupció com una cosa natural?

Hom diria que el motiu i la causa és perquè el clavegueram, ui, ho té tan lligat que no s’hi pot fer una altra cosa. El clavegueram això, el clavegueram allò, una organització subterrània que no deixa respirar la democràcia de cap manera i qualsevol canonada, o albelló o trapa ha de pegar amb feixisme pur i dur.

—No hi ha excusa.

Si n’hi ha cap intent de modernitzar res, aleshores apareixen els rumors que el clavegueram no deixarà viure els demòcrates, o no deixarà investigar un cas clar de terrorisme espanyol, ni un atemptat ordit pel propi estat, que és per la seua policia…, o no explicarà cap detall dels tripijocs borbònics, per engrandir una fortuna feta a base de robar, de parar la mà, fins i tot en temps de crisis profundes…

—Riu-te’n de les màfies!

I quan tot fa pudor a una conxorca criminal ordida des del soterrani (de soterranis n’hi ha als tribunals, a les comissaries, a les casernes, a cada empresa de l’íbex, als bancs, a l’església catòlica…) podeu imaginar que el clavegueram és tan gros com el mateix estat, això és, les institucions que el conformen, totes sense excepció… Perquè la claveguera és espanya mateix, que ja no s’amaga de delinquir, de furtar i d’atiar el feixisme per protegir els interessos corruptes, això és: atacar amenaçar insultar empresonar demòcrates, en canvi de premiar com més grossa la fa el feixisme, el policia, el jutge, el militar de torn, el retor amb sotana o sense.

Qui són aquesta caverna-clavegueram espanyol, amb el borbó al capdamunt de tot?, qui governa aquesta xarxa de canonades de merda?, que s’ha empoderat de tot i de tothom i ha portat el conjunt del seu estat mateix a una ruïna sense precedents?

A cada bugada perden llençols públics (pensions, drets, recursos, subvencions, prèstecs) però les seues butxaques i els seus negociots no perden mai. Mai. Malgrat que són ruïnosos, els seus afers, damunt ens han tocat tot un equip d’inútils, tenen bandes de criminals preparats per continuar farcint les butxaques feixistes de sempre: fiscals, advocats, jutges, policies, casernes completes amb medalles i premis perquè continuen defensant la tropa dels putots i els golfos de la roma espanyola…

I l’agonia serà tan llarga i intensa, que cada colp més, han de continuar robant-nos, el futur i l’esperança,

—Si és l’única cosa que saben!,

Mantenir els privilegis d’uns milers, en canvi de tenir-ne milions d’amenaçats, fins i tot apuntats amb els fusells, arguments que mai no han abandonat en el seu paper criminal i prepotent de dir-nos que, en queixar-se, les coses podrien ser pitjor. Si és que n’hi haurà res de pitjor que patir aqueixa espanya d’ells, fills de punta de lo alto!

Espanya és una claveguera de tinya, de merda, de ronya, que ningú no compraria ni en els pitjors mercats negres. Ni regalat ni donat, qui ho voldria!

 

Una constitució feixista

0

L’única manera d’aterrar la constitució feixista espanyola és independitzar-nos. Ja sabem que, democràticament, no ens deixaran lliures. Justament per això, aqueixa constitució atempta contra els drets i contra la llibertat dels pobles.

Hom dirà que som exagerats, de dir que la constitució espanyola és feixista. Possiblement, que ho diran, però només per amagar la por, la seua submissió, l’encaix en un model que els ha apessebrat a colps i amaneces.

Avui mateix diverses manifestacions d’extrema dreta feixista eren tolerades, animades o exaltades per caprici de jutges, polítics i policies. Com són acceptades de legals les manifestacions de militars que reclamen afusellaments. Consentides les amenaces reals, després es converteixen en autèntic terrorisme emparat pels jutges, els fiscals i els polítics espanyols, que es neguen a investigar qui hi ha darrere de tot, i encara dels atemptats de l’estat. Les clavegueres espanyoles seran una de les institucions més criminals, feixistes i protegides del món, un programa reglat per atemptar cada dia contra la democràcia al món.

I aquesta tolerància espanyola amb el feixisme ja és una moda que va eixamplant-se per Europa, per la Unió Europea, que juga amb les mateixes amenaces del pp i del psoe… de delinquir contra els Drets Humans aprovat per l’ONU, que fa temps que reclama l’alliberament dels presos polítics, però aquests partits i les institucions criminals que representen es neguen a fer-ne cas, a atendre els drets universals, a ser demòcrates de veritat.

Potser que no fóra casual que aquella declaració es redactés també en espanyol, perquè aleshores ja sabien que espanya seria l’indret on, per anys i anys, la democràcia seria paper mullat.

Combat, mestres!

Policies, municipals o dels altres, pel feixisme!

0

L’amic i arquitecte Josep Blesa ha sigut atacat avui pels refills de la policia feixista de sempre. Ell ho denuncia, jo publique el seu afer al meu bloc i el feixisme continuarà viu i perdonavides. La policia, de qualsevol varietat o color, ens voldria al segle XV, o en presó, perquè de Drets Humans ningú no els en parla o els alliçona. La misèria és això, el feixisme consentit, una espanya de caspa i València llep’ant-los els mocs.

 

Excel·lentíssim batle de València, En Joan Ribó i Canut,

Sóc en Josep A. Blesa i Morante, ciutadà de València, amb número d’identitat 19.840.595

EXPOSE:

Que a les 09:32 eixia del portal de ma casa i he estat interpel·lat per una parella de la Policia Local aturada sobre la calçada del vèrtex periodista Azzati i Marquès de Sotelo, fora de la vorera amb llurs motos (des del lloc on s’interposa el quiosc que hi ha entre la seua posició i el portal de casa. Jo caminava sense gent al meu voltant, ni a 2m. Els policies m’han demanat d’acostar-me. Ho he fet. Han dit que em denunciarien “por no llevar mascarilla e ir fumando”, i jo els he respost: “…i això que penja de les orelles i tapa la meua barbeta, què és?
Possiblement, com la carasseta és de les negres de tela i jo vestia suèter negre de llana no s’han adonat que la duia. Tot seguit han al·legat que venia por la acera desde más allá de Bankia …quan els he replicat: “Impossible, perquè acabe d’eixir del portal de casa i vostès no podíem veure-ho des de la seua posició, ho impedeix visualment el quiosc de premsa, el telèfon públic i el quiosc de l’ONCE. Tot seguit, els he dit que duia pressa perquè havia de dur la dona a l’INCLIVA, Institut oncològic —ella pateix càncer de pulmó.
La meua dona ha telefonat un parell de vegades perquè tardava —perquè no es fatigue jo generalment la recullc a la porta de casa i la duc al Clínic on és l’institut esmentat. Quan els he respost en valencià, l’agent m’ha alçat el to de veu per intimidar-me o aterrir-me.
En el moment què parlava amb la dona pel mòbil, un dels agents s’acosta a l’altre li diu: “éste es de los que no se arrodillan ni doblegan”. Però jo sóc dòcil quan l’autoritat té raó i no fa ús abusiu i mentider de la seua condició. Encara més, en un tema social i col·lectiu com la COVID-19.

Transcric el que han escrit en majúscules en la denúncia: “PERSONA ANDANDO POR VÍA PÚBLICA FUMANDO SIN HACER USO DE MASCARILLA RODEADO DE GENTE SIN RESPETAR LA DISTANCIA ENTRE PERSONAS DE DOS METROS”. La denúncia diu que a 09:45 ha finalitzat l’Acta-denúncia.

Els agents són els números 22740 i 21524, encara que no es llig bé la numeració.
INFRACCIONS LLEUS marcat amb una X. 1. “Incumplimiento uso de mascarilla o uso inadecuado.”
Abans d’acabar, els he pregat d’escriure en la denúncia per a remarcar les falsedats que relataven i signar-la. Però els agents han posat l’excusa que “estamos en COVID y no puede tocar nuestros papeles ni firmar”. Després comprovaré, en l’apartat “LA PERSONA DENUNCIADA”, que han escrit: “no firma instancia sanitaria COVID-19, recibe copia”

 

SOL·LICITE:

1. Que deixen sense efecte aital Acta-denúncia, doncs no s’até a la realitat. Anava sol i no hi havia ningú proper a mi.
2. Els agents han faltat a la realitat: com a poc, la meua carasseta de gran format arribava fins al llavi inferior.
3. Jo m’he adreçat en valencià en tot moment. Perquè és el ciutadà qui diu l’idioma en què ens hem de relacionar l’administració i el ciutadà. Jo he triat el valencià, la llengua de València i els seus ciutadans formats i informats.
4. L’Acta-denuncia “ACTA INSPECCIÓN EN MATERIA DE PREVENCIÓN FRENTE A LA COVID-19”, és la D Núm. 112143, redactada íntegrament en castellà, i això que porta el segell de la Generalitat Valenciana.
5. M’ha semblat de poc “agents públics” que criden per tal d’acoquinar-me perquè deixés de parlar en valencià.
6. L’actitud dels agents m’ha semblat més d’uniformats verds forasters que de blaus valencians.
7. Igualment, que les administracions valencianes de la Batllia de València, la Conselleria de Justícia, Interior i Administració Pública i la Generalitat Valenciana, exercisca com a tals, no com a sucursals de poders forasters.

València, 1 de desembre de 2020

En Josep Blesa i Morante, ciutadà valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari