Ulisses20

Conec uns quants alliberats sindicals que…
Que jo també conec uns quants mestres que…
Sí, tens raó, per aquest cantó no anem bé. Però els modos i les maneres del segle XX no serveixen per encaminar una protesta general. On és el conflicte, realment, en els polítics?, en els empresaris?, en la concentració de capital dels bancs?, doncs triem on volem incidir sense teatralitzar situacions, sense convertir-les en mediàtiques per veure qui pixa més lluny o més alt, amb maneres velles que no fan cap servei, o fan servei del segle XX, que és no tenir res a dir, res de res, ara mateix. Tenim uns sindicats sense idees, o objectivament maldestre. Sí, els models sindicals han canviat poc, com els models polítics, com els guanys bancaris, perquè algú no va fent bé la feina. O prefreix de fer-la com si res no hagués canviat. 

Calen noves propostes. Sens dubte, si volem atendre millores, socials i polítiques, Però això no convé, no convé gens als homes i dones que ja hi són, al pessebre polític i al pessebre sindical.
Per exemple, una nova manera d’acció fóra impedir l’accés als bancs. No als mercats ni als polígons, sabeu, als grans bancs de poder econòmic d’aquest país. Assaltar-los pacíficament, legalment, perquè en realitat si hi tenim els nostres diners, són també nostres en bona mesura. Acampem dins els bancs una setmana, quinze dies, de segur que la incidència fóra diferent, més directa contra els veritables protagonistes que van decidir la crisi, per males arts, per mala gestió, per usura, per avarícia…, i són qui van decidir com s’havia de fer front a la crisi, és a dir, ells recuperaven els ajuts per tenir liquidesa, ells es van salvar, ells van rebre tot de garanties mentre la resta continuem jugant a obrers, a sindicalistes, a lluites i vagues, com en el segle XX. Com aleshores, els bancs guanyen, la banca sempre ho fa, i la resta del món perdem, com sempre. Però ells continuen tenint els nostres diners. Els ho permetem.

Acció dos. Demà fem un altre tipus de vaga, senyors sindicalistes, ordenen a tots els seus de traure els diners que tinguen en el banc, en tinguen pocs o molts, liquidem comptes. Veuran quina resposta mundial no creen. Veuran atenció mediàtica de la bona, veuran qui es caga camals avall, i provoca un ressò de calat profund.
Sense avisar ni donar-los temps de reaccionar, bloquegem-los els seus jocs, amb els nostres diners. 

Tercera acció. Reclamem de buidar totes aquelles administracions sobreres, carregades de funcionaris sobrers, que es rasquen el nas a compte nostre, que no fan brot, que parasiten i llastren l’eficàcia, la gestió pública, l’agilitat social. Solament uns quants, que n’hi ha que faran falta, encara.

Perquè si fóra per política, per polítics i coses per l’estil, els valencians, una part important, hauríem de ser de vaga general contínuament. Per dignitat, per respecte, per coherència. Pel descredit de dos partits majoritaris que, ací i enllà, s’han menjat el saquet de berena a trenta anys vista, quaranta potser, de milions de ciutadans que no tenien sinó la culpa d’haver-los consentit capricis, amiguismes i fatxenderies impensables en un país culte i civilitzat. Ni en fer vagues no podem ser moderns. Caguenlosti.

Mariano Fernàndez Enguita és un home llest, molt preparat, que sabia on era dissabte, allà a l’Alcúdia davant quatre-cents mestres. En el seu discurs va saber aplomar-nos una història de com l’escola ha servit per fer nació, més que cap altra institució. Em sembla que hauria d’haver dit Estat, perquè realment n’hi ha nacions que no tenen una escola prou forta, encara.
L’escola per uniformar en aquella dèria d’una llengua, una pàtria, una cultura i tota la pesca en vinagre. Es va estalviar que al darrere hi havia un exèrcit, una policia i tota la dictadura feixista, l’església i encara poders més foscos, consentits aleshores i ara mateix. Sabia on era quan feia broma sobre l’Alcúdia i Carlet, o quan va argumentar que l’escola hagués sigut una altra si la idea de Països Catalans hagués quallat. L’he escoltat dos o tres vegades en directe i en sap un ou, que no enganya. D’educació, de fracàs, del fracàs de la repetició escolar (en dades, som els més entrenats a fer repetir de tota Europa). Potser per això som al furgó de cua, en tantes coses. Per ell, l’escola serà l’única institució capaç de formar persones preparades en l’era global. Poca broma.

En canvi, i malgrat que Jose Antonio Marina és un orador nat, de renom, que sap portar un gran auditori al terreny que vol, de discurs sòlid, fluïd, ens va ensabonar amb destresa, als mestres, i ens va saber contar unes quantes històries que van provocar que l’auditori es rendís. És molt bo. Marina també és signant d’aquell manifest sobre el castellano como lengua única, que va parir en Savater i aquella colla de serpents, amb Tele cinco i el Mundo. N’hi ha uns quants intel·lectuals que van retirar la signatura després, quan es van assabentar de l’ús polític que se’n volia fer. Al professor Marina no li calia signar allò, no li calia senyor Marina?, per guanyar prestigi i demostrar quant en sap, però és un dels principals defensors del manifest que, entre més coses, augura a la resta de llengües no espanyoles un paper secundari, de majordomes i prou, de criades de la llengua d’ells. És bo el Marina, sens dubte, però també és un trampós. Si no és que es va equivocar, que el van portar a signar allò contra la resta de llengües i contra el coneixement. Un intel·lectual que es precia, que no siga mala persona, no pot defensar el coneixement a mitges, justament atacant-lo. Perquè aquell manifest del qual ell és un els principals signants, ataca molts dels principis que defensa a través de les seues investigacions, llibres i blocs en favor de l’escola. Ara, ningú no és perfecte, Jose Antonio, com tu mateix dius. 

[Tots dos homes van tancar el congrés de l’Alcúdia sobre emocions, valors i educació, i tots dos van fer aportacions brillants al debat. No cal dir qui trobe més sincer en tot plegat.]

Baixem a la ciutat amb els xiquets de sisé. Empar, que és la tutora, m’havia convidat a acompanyar-los a veure l’exposició ‘Les comarques valencianes’ que hi ha a la Universitat. Pagava la pena, de poder lligar la lectura del Mural d’Estellés amb aquella proposta. Com que som un grup de vint-i-cinc xiquets, ens havien proposat de fer dos grups, mentre l’un visitava l’exposició, l’altre seria guiat pels espais emblemàtics de la Universitat de València-Estudi General.
Però no hem tingut sort, avui, perquè el guiatge no era adient, ni oportú plantejat d’aquella manera. M’estalvie la resta de comentaris per l’esforç d’una voluntarietat mal entesa. La Universitat de València, malgrat que siguem xiquets, no se’ns pot explicar d’aquella manera.
M’ha decebut més encara l’exposició, que m’ha caigut en terra. Potser que té alguna cosa de tecnologia, o pretén d’ensinistrar el jovent amb una mica de pantalles i jocs més o menys afortunats. El contingut és tòpic, pobre, i de menú enganyós. Aquest grup de sisé de primària va fer l’any passat, quan estudiava cinqué, un treball del país i de les comarques més agosarat i llaminer que no ha preparat la Universitat per ensenyar-nos les comarques. Em sorprén la participació de la Federació d’Instituts d’estudis comarcals del País Valencià, encara que solament a nivell testimonial. Sort que el país, i les comarques, és alguna cosa més que no s’ensenya al carrer la Nau.

*És tard i pegue en espés. Claustre sobre convivència, Consell escolar municipal amb el programa d’activitats escolars per a tot l’any, i encara a la nit un clàssic del cinema en blanc i negre que m’ha deixat massa tou.
-Potser és que no hi havia suficient pressupost, i per això els comissaris no han pogut consultat amb ningú de les comarques com podien millorar tot allò…

L’escola és l’única que pot formar ciutadans en l’era global, segons Mariano Fernández Enguita. Oh. Potser que tinga raó, redéu! Per això que me’n vaig a dormir.

La professora Adela Cortina va fer la primera de les ponències del congrés de l’Alcúdia, «Emocions, valors i educació», sobre la formació d’una ciutadania cordial. No descobrim aquesta dona de discurs fluïd, de cultura ampla, de solidesa de referents, catedràtica d’Ètica de la Universitat de València, però ahir la vam trobar especialment brillant, en favor de l’educació, dels mestres, de l’escola. Sobre les raons del cor, les raons cordials, va situar l’auditori en els canvis que s’han produiït en educació ens els últims quaranta anys. Les referències a Aristòtil, fins a tres vegades, i a un seguit de patums del coneixement, els dilemes de Kohlber, i la intel·ligència emocional de Goleman, passant per l’actualitat de la taxa Tobin. Ara, Kant és un referent també impepinable: sóm per l’educació’, i l’educació és el més important d’una societat, juntament amb el seu govern, segons la doctora Cortina. No voldria fer l’acudit fàcil, quina educació tenim i quin govern, a València i a Espanya, per posar dos exemples absurds del que vivim.

L’objectiu del discurs era arribar a educar en la prudència, per trobar la vida feliç, en l’art d’allò suficient, en la vida d’allò suficient. Si l’apropament a la realitat és bàsicament emocional, ens interessa i ens preocupa allò que provoca afecte, positiu o no, l’encert de la conferència, d’aquest gran inici de Tercer Congrés, és trobar lligams i coincidències en les grans persones que fa tants anys es preocupen per millorar l’escola en tots els sentits. La raó i l’emoció són indisociables, i no podem aconseguir d’interessar l’alumnat si no els provoquem un afecte positiu envers el que han d’estudiar, fins i tot en provocar-los l’entusiasme pel coneixement. Ens passa com a adults, que ens interessa allò que ens emociona, que ens atreu per afecció i interés, no podem doncs provocar coneixemnet, interés pel coneixment a les aules, si no els sabem atrapar afectiva i emotivament.

Me n’he anat, ho sé, però si no ho dic rebente. Tinc un pesar que rebente.

Adela coincida amb altres referents seus, que les emocions sí que tenen capacitat argumentativa, són responsables dels sentiments i són cultivables, educables caram. Com eduqem coneixments, no oblidem tampoc aquest objectiu principal (tampoc no cal excedir-se de beats), que és l’afany de conèixer, de provocar curiositat, a partir del que tenim, del que ens poden escoltar, des de l’estratègia i el diàleg. Educar en la prudència, sobretot en els nostres joves adolescents, per trobar la vida feliç, en l’art d’allò suficient (potser que tot plegat sembla que pegue en espiritualot), en la vida en cooperació, per damunt de la vida en conflicte. Va acabar la professora Cortina anunciant-nos un bé, que els mestres d’aquest congrés sigueu exemple de la raó cordial, ací a l’Alcúdia, i després a les vostres pròpies escoles, demà, despús-demà i l’altre. Afegesc.

Divendres, 20.00h. Auditori de Benaguasil. En directe, l’Orquestra simfònica Consolat de Mar, que dirigirà el jove Andreu Ramos, com un ball de direcció, de plasticitat, de conduir els músics i la música. Tant se val el programa, que ho val, o la feinada que tingueu. Com ve passant fa tres anys, el Camp de Túria té la sort d’escoltar una de les bones orquestres que es formen amb l’excusa dels premis, els concursos o els festivals internacionals. L’afegit és que l’orquestra la formen músics de bandera, que d’una altra manera no podríem escoltar plegats. Al poble, no. Benaguasil és un poble, malgrat el puturrú de polítics i de llepafigues.
El calendari de l’any, al Camp de Túria, comença divendres 24 de setembre, com el curs escolar, perquè és llavors que la comarca es vist de la cultura majúscula, de la mà de Consolat de Mar, l’aposta per una empresa polivalent, comercial i culturalment. Concerts, xerrades, presentacions de llibres, recitals, homenatges a poetes, edició de llibres, compromís social…, tot plegat sembla que passa per aquelles naus a l’entrada nova de Benaguasil, com si no passés res, com si fos tan natural, de farcir de cultura la comarca amb pressupostos mínims, sense ajudes, ni subvencions, ni cap protecció. A prenre pel sac, els mamons. La idiotesa valenciana comença per la política però s’estén com una pandèmia monumental i fallera.

Tant se val. Si no els heu escoltat mai, si no heu vist mai l’Andreu Ramos en directe, ara teniu la sort de cara, i de començar l’any amb bon peu.  
Ferran Zurriaga farà l’obertura, amb un parlament sobre la Repoblació. A les portes de Sant Miquel, si enguany no l’amanyaga la vaga.

Comença el tercer Congrés de l’Alcúdia: talent, sentiments, valors, estratègies per aprendre…, això de l’Alcúdia, durant tres dies, és una aposta ferma per l’escola. Solament que és el tercer Congrés i sembla que han bastit una crida en favor de l’escola de molt de pòsit. Malgrat l’Administració d’En Camps i del botarate forense, que es neguene a ensenyar en valencià. Pel que ens diuen, aquell ajuntament és una altra cosa, de les poques coses que n’hi ha, de polítics que governen en favor del país. Com va dir Fina, tampoc no és una casualitat que Bausset en siga fill d’aquell poble, cent anys en favor de servir-nos, a nosaltres i a la pàtria, diu ell sempre amb goig. No, les coses no són casuals que ja vénen abonades. En l’homentage cristià, segons que ens informa el fill amb tot de correus, també van ser diferents: van oferir unes pilotes de vaqueta, el diccionari valencià de Ferrer i Pastor, i el Misteri d’Elx en CD. Com deia aquell amigot panameny del Botifarra, ‘serà bonico això, mare!

Au, l’entusiasme per l’escola i que Rode la Mola, la nòria, la sínia, en favor de l’educació. És cert que aprendrem llengües, però també ho és que hi participen figures de primera, compromesos de l’escola i d’educar. L’organització és a càrrec de mestres i de la regidoria de l’Alcúdia. Per molts anys, Bausset, de primer. Per molts anys l’Alcúdia. També. I Manolo Boix, i Toni de l’Hostal, i encara més, qui em deixe? 

Comencem la classe des de Llíria. En realitat la comence virtualment, des de Llíria, amb el documental ‘Roda la Mola’ que ha elaborat Escola Valenciana per animar a aprendre en valencià, per denunciar que solament el vint-i-cinc per cent de l’alumnat valencià pot aprendre en la seua llengua, per impediments i falques del govern valencià mateix. El PP i el PSOE, tant se val qui governa. No sé si cap dels dos, a l’engrós i traient les excepcions de sempre, es creu això dels valencians. 
Veiem el documental i ens emocionem, a classe. Els xiquets aprenen a partir dels blocs, de les tecnologies, a partir d’altres llenguatges. Ens proposem d’elaborar un documental propi, sobre l’escola. Per relatar la notícia, penge a la pàgina de l’escola una foto extreta del documental. El mestre és un home gran, ell no es molestarà per això, un mestre d’una senzillesa brutal, d’un esperit incansable, d’amor a l’escola. A la nit trobe el correu d’una mestra de l’escola infantil; demà em vindrà a abracar, emocionada. Aquell home era el seu mestre de xiqueta, per ella, un home que s’estima la terra, el país, l’escola. Em diu, gràcies pel regal!
M’abraça i m’explica qui és per ella Toni Martí Alemany. Jo també m’emocione. Havíem eixit de Llíria, virtualment, aquell matí, i navegàvem rumb a Ítaca, a partir d’un bloc. Quin goig d’històries per l’escola. [400COLPS] i [De Llíria a Ítaca]

Tenim un deute gros. Gairebé insuperable. En crear-nos la ruïna són uns mestres, els polítics. Hi ha retard en els pagaments, empreses d’homes senzills, votants de la dreta i del PP, no han cobrat de fa molts mesos. Són empreses ofegades, que gairebé si alenen. A punt de tancar. N’hi ha empresari que ha estat operat tres vegades de l’estómac. Els ensortits no augmenten el desfalc que han provocat els seus. I ells ja no tenen pèls a la llengua: ens han venut els nostres. Ni això no han sabut fer bé.
El Corte Inglés diuen que paga les factures de sanitat, a València, les nòmines de metges i infermers, a canvi de cobrar en espècie, en un futur. Torna el rumor que El Corte Inglés es quedarà un edifici hospitalari ben important, en canvi de favors econòmics. El govern valencià no té liquidesa per afrontar els mínims, i el seu deute no és solament moral. Ha de recórrer a empreses amigues, i per això va hipotecant patrimoni. El canvi i el guany serà espectacular i novament especulador. Però els valencians ja li ho sabran perdonar. Seríem capaços de perdonar-los el que no sabem ni veiem. Queda tan valencià el farol.
N’hi ha més canvis que vindran en poc temps: la reducció d’hospitals, d’escoles, de serveis bàsics. Som els de major endeutament autonòmic, provincial i municipal, i res no ve a canvi de viure confortablement. Si almenys ens hagués lluït un mínim.
Un exemple, a Bétera encara no han pagat el xec escolar de 2009.
-Home, això és una anècdota sense importància.
Sí, com el cost d’aquells vestidets de Milano. El detall no amaga tanta pederastia.

Avui he vist la representació de l’obra ‘Zero Responsables’ al Teatre Micalet. ‘Zero responsables’ és el resultat d’un lligall d’històries sobre l’accident de Metro a València, ara fa quatre anys, on van morir 43 persones. Crua, sincera, contundent, malgrat alguns riures que els actors i el text provoquen, n’hi ha poques concessions en aquesta confessió de realitat valenciana que fa anys vivim. Els morts són un nombre gran, però de responsables no n’hi ha cap. I l’obra repassa polítics amb nom propi, jutges, amigots de l’ànima, periodistes, directius de TV, fins i tot el Papa passeja contínuament per aquesta obra agosarada, valenta, d’un coratge poc habitual. Solament que tornem a l’època de la dictadura i la Transició, quan els actors havien de denunciar a través del teatre la realitat que vivíem aleshores, recordaríem l’audàcia i la sinceritat a l’escenari. 
La realitat actual valenciana fa tan actual i viva aquesta denúncia que fins i tot els grans gags són difícils de riure si no abstraus que tot plegat encara és un malson que continua acusant els valencians. Acusant-nos sense excepció d’idiotesa, per deixar-nos governar per una banda de criminals i falsos homenics del nacionalcatolicisme. Aqueixa manifestació antipapal d’ahir a Londres fóra encara impossible a València, davant el sangonerisme del PP. 
N’hi ha força escenes d’emoció, d’un teatre de primera, d’una escola formal en molts sentits, vint-i-quatre actors i actrius a escena ja fan una gran escola, i una capacitat d’aplegar destresa i força contra el sistema com no trobarem enlloc. Ni al nord del país. Això no és cap manifest, ni un pamflet…, és teatre pur, lluny del servilisme de l’escola barcelonina, acomodada i aburgesada trenta anys als plecs i condicions del teatre de les subvencions i els polítics de torn. 

N’hi ha una segona cosa que voldria explicar, malgrat que serà difícil acomplir el desig: Zero Responsables hauria de representar-se a tots els pobles del país, en places i instituts, als cinemes, als teatres del nord i del sud, perquè és una autèntica lliçó en defensa de la vida, sobretot d’una vida teatral no acomodada.
No recorde tots els noms dels actors de cada història, però n’hi ha a manta que m’han tornat el goig del teatre i de viure un diumenge imprescindible: l’orgull de sentir-nos valencians, de l’un costat, malgrat els fills de puta de la Generalitat. L’orgull d’aquests actors nostres, que enmig del desert cultural i polític amb què han convertit València els malparits del PP ( o del PSOE, tant se val), creixen exponencialment com aquells dramaturgs universals i imprescindibles de tots els temps. 

No sé com podrem agrair-vos tant d’esforç, em demane. Per molts anys.

Una sola decisió política d’un homenic fa trontollar tant d’esforç per construir. Però l’homenic és francés, una mena de Napolió petit, en esperit i grandeur, que ell voldria. I la resta d’homenics d’Europa, una majoria, s’hi han posat del seu costat. Berlusconi, ZP, Barroso, no sé si n’hi ha més. Les víctimes són els de sempre, i les raons exposades també són les de sempre, desigualtat, desequilibri, desavantatge… El resultat és expulsió, malgrat que ells no accepten que això és xenofòbia. Som francesos de la igualtat, la República, la libertat! Però els homenics ja han sabut capgirar el debat, perquè en realitat no tenen respostes, ni solucions, després de tants anys de civilització, de coneixement, d’universitats… Tenim tan poques respostes per als temes realment importants, que fa feredat tot plegat. El món, almenys l’Europa més recent, és a mans de poca intel·ligència, de l’acadèmica i de l’emocional, i el resultat és igualment decebedor. 
– És que són delinqüents, roben, es fan cases on no toca, es fan construccions il·legals, no compleixen lleis, no respecten les tradicions, ni la cultura, ni l’home…

Però home, si esteu retratant els polítics, els dirigents de major rang, i també els altres, els més baixots (els valencians almenys).

Un accident en una escola germana provoca un sotrac difícilment explicable. Racionalment podem entendre que passen coses, però no som capaços d’explicar-nos un minut tan injust i traïdor. L’acompanyament, el dol, que voldríem saber respondre més adientment en situacions difícils, per compartir amb els pares, mestres i alumnes la desraó contra la infantesa. Mai no he sabut si ho fem bé, en aqueixos moments. Personalment, sempre pense que ho faig malament, n’estic convençut. Sort que també sé que els altres no s’estan sols. Encara sort.
Demà l’escola ha de continuar, i és ací on caldrà el màxim de coratge: animar-nos tothom a  continuar, a treballar per garantir el goig cada dia. I ves que serà difícil. Molts dels altres problemes que vindran, per molt que pensem que són de gran dificultat, són relatius i en comparació ben poca cosa. 

‘la cosa més dolça i fina, ai’
un mal vent se l’emportà, per la mel que més volia. 
No hi ha consol per a mi. Gràcies amigues i amics,
no hi ha consol per a mi, per la vostra companyia. 
Ho hi ha consol per a mi.

Aquest cant d’albat que et trenca el cor. 
-Per tota la família Carolines.

Ser Francesc Camps afirma que som qui més empreses hem creat durant l’estiu, els valencians. Durant tot el dia canal 9 anuncia la fita com un aconseguiment personal del president. Després també inaugura una jornada sobre el Tirant lo Blanc. Ell i no cap especialista és qui parla d’aquesta obra cabdal de la literatura moderna. Ell que avui mateix honora el pitjor dels consellers d’educació d’Europa: ell l’adjectiva d’Herculà, per tanta feina ingent, deu voler dir, contra la llengua mateix dels valencians, que és la llengua del Tirant i de tot el país, de Salses a Guardamar. L’home també apareix en tres o quatre talls de TV que sembla que és l’únic protagonista viu entre els valencians, segons el Canal 9. Possiblement perquè ni tanta presència no el reanima, pobre, de tant com li han pegat els darrers mesos. La seua pròpia realitat se l’engul, i cap dels despropòsit il·legals que va muntar, que va organitzar, que va tolerar, no li val per deixar de mentir. Segons Ser Francesc Camps, València és el millor dels territoris per invertir i crear empreses. 
Ho repeteix, l’home, fins que ell mateix s’ho creu, sense entusiasme, ni convicció, ni gaire fe, quina llàstima d’homenic.

De matí, tinc l’oportunitat de parlar amb tres empresaris diferents, tan fotuts com preocupats, de la realitat que viuen, aquests sí sense amagar-la ni amagar-se del que van passant. La situació que descriuen no és preocupant, és l’infern professional per a dos d’ells, una situció de ruïna i perspectiva futura com no havien conegut mai, i puc assegurar que no són dels que acabaven d’arribar. L’un és d’esquerres, i els altres dos jo els pintaria de dretes. Cap d’ells no confia en els polítics, ni en els colors, i tots tres coincideixen en una cosa: aquests fills de puta s’han emportat els diners que n’hi havia, els han liquidat, i tenim un país completament mort. 
Ni les mentides de Canal 9 no poden apagar la sensació de fracàs en tots els sentits. Cap dels tres, dos homes i una dona, no poden amagar l’angoixa del que encara ens espera en els propers mesos i anys. 

Ser Francesc Camps representa el cinisme, la manca d’honestedat i d’honradesa. No el creuen ni els seus. I dubte que la família el mire als ulls i els aguanten deu segons. En ZP representa gairebé el mateix, sense la corrupció declarada, suïcida i vergonyosa que patim, però si fa no fa carregat amb tanta falsedat, mentides i poca talla com la resta de polítics que ens han governat a províncies. Robar ho han fet els dos, l’un il·legalment, l’altre emparat amb uns quants pretextos. La decisió salomònica és que ho patim els treballadors, que ho paguem doblement. Ei, que els pengen de cap per avall a tots dos, i l’últim que aguante que enterre l’altre i apague el llum.