Ulisses20

«Si una nit excelsa en porta una altra!»

En el quadernet “Clàssics per a la vida” que el mestre Nuccio Ordine va escriure fa uns tres anys, treu un paràgraf a Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que sembla una recepta, en favor de la cultura i el coneixement dels homes, una medicina contra la ignorància que, ara que patim tanta objecció contra la ciència en canvi del cretinisme,  només es pot administrar voluntàriament, en dosis individuals. Ho teniu a la pàgina seixanta-vuit, del llibret que va editar Quaderns Crema: “Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir.”

Rosa Serrano va ser a l’envelat de l’Ateneu de Bétera, en visitar la nostra fira i voler participar contra aquest o qualsevol dels hiverns de l’esperit que predicava la mestra Yourcenar, i Rosa va fer-nos un relat de joventut que ens va tenir atrapats, lligats a la narració, a la lectura, a petites històries de vida que conformaven una dona forta, inquieta, capaç de construir-se una cambra pròpia i capaç d’ajudar altres dones a construir i a construir-se.

“Construir és col·laborar amb la terra…” M.Y.

La diglòssia familiar obligada, la vida escolta, els dies convulsos d’universitat i protesta, els tancaments, les corredisses per les amenaces constants de la dictadura feixista, les discussions al carrer i a casa, perquè els pares no entenien que el seus fills es jugaren res al carrer, o potser perquè patien, tan bé com coneixien la brutalitat de la violència feixista i allò que eren capaços de fer, els violents; un concert especial de Raimon a Ubeda_espanya, les dones que van ser referent a la seua vida apareixen en aquestes memòries, el relat en viu entusiasta, passional, que va filant amb una mestria extraordinària…

Això és una mestra excelsa per la lectura en públic. Què ensenyem els mestres, doncs, si no és a enaltir el coneixement sencer del país, que si us penseu que només ensenyem a llegir badeu, home, que és el país que ha d’aprendre, tant com ha d’aprendre. […] El temps passa però ens estaríem escoltant la mestra Rosa durant hores, com ells explica els anys seixanta, els setanta, València, Paris, Barcelona… Com lluita contra la desmemòria col·lectiva d’un país valencià que continua amenaçat, que no ha deixat mai de banda la persecució terrible de partits i forces, mitjans i poders que ens ataquen els fonaments, l’escola, la llengua, aquelles forces patètiques que es pensen redemptores salvapàtries: falangistes de merda.

Les petjades del temps són les memòries d’una dona extraordinària, que anit va ser supervendes a la Fira de Bétera, i que ens acompanyarà durant uns dies una lectura per explicar-nos la història dels valencians, d’un grapat de valencians cabdals en la segona meitat del segle XX. Alfred Ramos m’ha demanat un text que en parle d’aqueta mestra fundadora d’Escola Gavina entre més fites, dels primers anys d’escola i de mestra vol que en parle, i ja veurem què sabré dir.

Quina nit, a Bétera, contra els hiverns de l’esperit!

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.

Infant dels infants tots, que acabes just de néixer,

saps prou que en fuig el temps i ja no et veurem créixer

fins a fer-te prou gran i, en afable conversa,

ens pugues ensenyar que poc hi ha hora adversa

si el delit que ens emmena és prou viu i esplendent,

i tremola tothora com una flama al vent.

Infant dels infants tots, d’una naixor auroral,

llevant sense ponent del jorn primordial,

no apagues pas encar, l’estelada que roda

per l’univers i, folla de tendresa, broda

la nit que ens aporuga amb la mort abismal.

Infant, avui que tornes, retorna’ns a Nadal.

JEM CABANES, Nadal 2019

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.

Si n’hi ha cap govern que incompleix, lleis, normatives, drets i promeses, és l’espanyol. Fa anys i panys que ho fa, desdir allò compromés o saltar-se fins i tot les lleis que ha aprovat prèviament. Li ho ha recordat europa, fins i tot l’europa còmplice d’aquest estat feixista, l’ONU o amnistia internacional. Li ho han recordat tribunals europeus, governs, o ong’s internacionals. Sobretot pel que fa a drets i llibertats, però també a qüestions d’economia, patrimoni, cultura, o justícia, fins i tot pel que fa a ètica, li han recordat no pocs organismes internacionals, que espanya era un niu de corrupció que només si defensava el clavegueram més lligat al franquisme i tots els seus poders: monarquia, església, poder judicial, policial, empresarial, fins i tot periodístic. Tot passava per aquell sedàs putrefacte de l’incompliment.

Però vet ací el polític “avalos”, homenic i mediocre, que ens amenaça que, sense agenollar-nos, no n’hi haurà diàleg. Aquest home, incapaç de defensar la taronja dels valencians (ell diu que és valencià), quina promesa podrà acomplir, ell que s’ha negat a parlar la llengua dels valencians, en menystenir-la, o considerar-la menor, incapaç avalos amenaça que sense llepar el cul de l’amo (ni és ell ni el seu cap) no ens pensem que xarraran de res, els seus del psoe. Home, hom dirà, però a València, entre valencians, hom té el dret de no usar mai la llengua, si no és la llengua de l’imperi! Vet ací, doncs, els valors que representa aquest home i què serà capaç de dialogar. I encara pitjor o similar o tant se val, el seu cap sanchez.

A genollons, a llepaes, que vulguen fer els representants d’erc és cosa seua i del seu partit, i la burla durarà anys, farà ratlla i quedarà com un altre dels insults espanyols a la democràcia. Però hom podria pensar que la bona voluntat és arribar al diàleg, i que la jugada d’erc és necessària per arribar a una línia d’eixida, entre iguals.

Una merda, que m’entens? espanya no ha fet cas de l’ONU, ni de la Unió Europea, ni dels tribunals internacionals, ni de res que l’obligue a la democràcia plena. Espanya, ara mateix sanchez i avalos, sense accents i minúsculs, són carcellers d’una dona excelsa, Carme Forcadell, entre més polítics o representants de la societat civil democràtica catalana, són això, carcellers, que tenen prohibides les televisions que no es convenen o no són prou feixistes, que mantenen a consciència el desequilibri de finançament valencià només per tenir-nos agafats dels ous, collats als seus designis, com si ells foren res, entre incapaços i inútils, que ens tracten com si els criminals fórem els valencians, com si els deguérem la vida, i els haguérem de besar el sòl que trepitgen… I és amb aquests, els autèntics corruptes i criminals, que hom pensa que farà un bon negoci democràtic, si afluixa, si acota el cap, si els regala que ens governen en canvi de mantenir presoners polítics, l’amenaça feixista, mitjans que no els convenen castigats o desconnectats, aquest que apliquen normes contra la democràcia dels parlaments autonòmics, que ens ofeguen les inversions (fins i tot les que ens corresponen segons les seus lleis pudents), que ens ataquen la sanitat, l’escola, la llengua, la dignitat de ser… És amb aquests passarells que pactareu els republicans?

Hi havia aquella faula de l’escorpí i la granota: l’escorpí havia de travessar el riu, passar el tràngol a llom d’una granota: “que no, que no et picaré” deia l’escorpí, sabeu… Fa tants segles d’Isop i de les fàules, i dels enganys que ja depassen l’ètica, fins i tot la política.

*Pactar amb els carcellers avalos i sanchez, sense accents i minusculs? Mai, Mai de la vida.

Un sol esplèndid, el pavelló de gom a gom que no hi cabien més cadires, els xiquets preparats per eixir a l’escenari, un escampall de famílies pel pati, la parada de llibres, la barra del bar-café perquè la intendència no falle, l’equip de la cuina que no afluixarà durant hores, l’escola infantil que comença a desfilar abillada de mocadors, tot plegat anuncia un concert sentit, emotiu, reconeixement a un dels mestres cabdals de l’escola i de la nostra escola en particular. Moixaranguers, Anna i Mònica, el taller de Teatre, Amin, el cor de pares i el cor de l’escola, Pau Aleixandre, uns quants dolçainers i tabalaters, la tia Júlia que no se’n perd mai cap, que ja és la tia de tots nosaltres, les dues directores, un equip al darrere, a l’ombra, perquè les veus dels xiquets més fràgils no descarrilen, l’aula de música que sembla l’estació del Nord, el cartell que anuncia l’exposició del 22… “Somriures amb Llorenç” és una idea compartida de molts mestres, coordinats i dirigits per Ferran Aleixandre que aplega teatre, màgia, circ, música, veus, i moltes hores d’assaig, perquè gaudim del Primer contacontes, de l’home, del ferm compromís pel país i per la terra, per la llengua, perquè compartim sense embuts i sense amagar-nos aquell propòsit de la llibertat, d’una vida plena dedicada a fer-nos gaudir sense perdre ni una engruna de dignitat. Llorenç va ser un dels primers mestres de la nostra escola, de l’escola dels valencians, cooperativa i pública, però també un dels primers a portar la llengua allà on calgués. Hem cantat, hem plorat, hem somrigut, i hem treballat plegats, moltes hores, per oferir aquest regal que ell ens va fer cada dia de la seua vida.”Gràcies, Llorenç”, acabava una de les últimes cançons del cor en un jorn especial, de sol esplèndid, de somriures, de complicitat i d’un compromís que no defallirà, si hem aprés res: si ja ho sabem els valencians de sobres, que feina per endavant tanta com en vulgueu. Gràcies, Llorenç. I gràcies també a les famílies, a les incondicionals, que n’hi ha, i a tantes que van agafant el testimoni, per anys i anys, d’una vida dedicada a l’educació, a l’escola, a construir què som.

Per cert, que també n’hi havia polítics de primera, alts càrrecs, i editores, i exalumnes, i gent de la Muixeranga, la Nova, i mestres vells, i mestres de pràctiques, i mares que fins avui no se n’havien assabentat, i Africa que avui feia d’ama de la porta per on passava tothom a l’escenari, i tot de llandes i coques dolces i salades, i els exalumnes, que ja ho sé que ho he dit, però és que aquests no fallen mai, que no fallen mai, i una escola farcida de vida, d’història, de petites històries que en fan una de molt grossa. Però què seria l’escola sinó, un munt de petites històries que ens fan grans, que ens fan créixer, fer camí amb totes les esperances i les albardes carregades. Per anys i anys, Llorenç, com tu ens vas ensenyar.

En unes hores celebrarem una festa ben especial. Aquesta festa és per a tu, amic, mestre, company. Una festa especial, perquè tu n’ets, d’especial. Preparem les nostres millors gales: els jupetins que ens fan sentir-nos elegants com tu, amic, mestre. Et regalarem les nostres veus, que de la mà del mestre Ferran t’arribaran on tu sigues, amic, mestre. També t’enviarem els nostres somriures perquè ens retornes el teus, com tantes vegades ho has fet. I ens vestirem de gala i serem amb tu, i tu seràs amb nosaltres. Des de la distància, amb el caliu que ens farà sentir-te a prop, com sempre. Per a tu, Llorenç. Menuts i grans et retornem l’estima que tantes vegades ens has fet arribar. Gràcies. [creuplanells]

Dissabte, 14 de desembre, l’escola farà un concert especial “Somriures amb Llorenç” reconeixement al mestre, a l’amic, al primer contacontes d’aquest país i un dels mestres iniciadors del projecte Escola Gavina, l’any 1975.

Com diu el mestre Ferran Aleixandre, estima, reconeixement i gratitud, per aquest ordre, farem un concert d’emocions, de joia, de rialles i de passió, atributs que Llorenç va escampar a través de les paraules, l’oralitat i els llibres, i una mostra, com bé diu el nostre mestre de música, és el llegat de paraules, contes, anècdotes, endevinalles, acudits, expressions i estima pel valencià, la cultura i la gent del món.

Sí, un home únic sens dubte, un amic, un mestre especial i extraordinari.Aquest concert de Nadal al mestre Llorenç, serà una porta inaugural a l’exposició que prepara l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera. D’entre més actes i activitats que organitzen els amics per al 22 de desembre.

Concert “Somriures amb Llorenç“, dissabte 14 de desembre 11.00h Escola Gavina, Picanya.

L’Aljama renaix cada any amb la Mostra de ball popular, la música i la tradició, però sempre passada, aqueixa tradició que perdem amb cada rentada, per un sedàs d’estètica, de bellesa, de posar cura a les coses que hom estima i voldria sempre conservar en els flascons dels perfums inoblidables.

Aquesta vegada, la Mostra havia convidat l’Alkartasuna Dantza de Bermeo, una trentena de balladors i balladores que van portar a Bétera la tradició de la música i el ball popular d’Euskalerria —la jove que els va presentar, va fer ús de les tres llengües amb una facilitat extraordinària (normalitat?), centrada sobretot en un poble de mar: vam poder veure ballar el patró o president de la cofraria damunt la caixa que guarda eines, records, ofegats, diners, que allò pesava sobre els muscles dels que aguantaven aital jerarquia. I vam veure alguns balls que s’assemblen a balls valencians, olles i cassoles, xa.

Per la participació de l’Aljama, enguany havien convidat músics excepcionals, Tobal Rentero, Efrén López, Ciro Montanari, i encara la rondalla s’havia enfortit amb la veu de Marieta i els músics Vicent Tautero i Carles Durà. Oh, la música anit era una joia, i afegia un valor d’excepció. N’hi havia més col·laboracions, en la direcció de ball, en les llums, en el so, i tot plegat el conjunt va lluir com cada any de manera extraordinària. Fóra una llàstima que tant d’esforç, només es puga gaudir un colp l’any, com una esclafit que comença i acaba en una hora. A més, aquell estil de ballar, els moviments, els passos —repetiré que l’Aljama ha elevat a la categoria de culte el ball tradicional—, és una pena que no tinga major difusió o més representacions, per exemple, en aprofitar el Nadal.

Com cada any ho dic i ho reivindique, l’Aljama mereix l’esforç que calga per veure’ls actuar més vegades en un escenari o a la plaça. Si mai no els heu vist ballar, potser que us perdeu el bo i millor del ball tradicional: el bolero de l’Alcúdia, amb els arranjaments d’Enric Murillo, i la direcció de la mestra de ball, Imma López, són sens dubte un moment únic: guardeu-lo com un dels tresors estètics del ball popular dels últims cent anys.

Si encara ningú no s’anima a fer-los ballar públicament més vegades…

La festa de l’Aljama era també una caixa de solidaritat en favor de la fundació Vicent Ferrer, amb els parlaments de Siona Ricart i les fotos i audios Bes: el vídeo de commemoració dels cinquanta anys d’aquesta Fundació, emotiu i compromés, quina llàstima que no tinga una subtitulació al valencià com cal.

Al final de l’encontre, bascos i valencians van ballar una jota de Bétera, ep, que no sabries dir qui la ballava millor. Per molts anys.

Una constitució que permet el feixisme al parlament, que permet els presos polítics, que permet uns justícia feixista, amb franquistes vestits de jutges, amb franquistes vestits de fiscals, amb franquistes vestits d’advocats…, és una constitució què, model?, de transició?, de visionaris?, d’intel·ligents a seques? A cagar a la via! Aquesta constitució espanyola que permet el feixisme és un document feixista, interpretat i governat per feixistes.

Als valencians ja ens va bé, pel que sembla, aquesta ruïna política i econòmica, disfressada anys i panys per enfonsar-nos a la misèria. Que la festegen ells, i a escriure la nostra. Va, animem-nos a tenir decència política!

Però no, sembla que el govern valencià festejarà la constitució espanyola, malgrat que els jutges l’esgrimeixen contra els valencians: contra l’escola, contra el dret civil valencià, contra qualsevol cosa que faça pudor de valencià, els jutges espanyols, feixistes en la seua majoria, carreguen contra els valencians… Però el MH vol fer festa constitucional, per aquell document cagamànecs que mai, mai de la vida, no ha defensat els valencians, el contrari.

A cagar a la via la seua constitució.