M’ha demanat la meua neboda, Júlia, a través de l’skype. Des que va anar-se’n per segona vegada ?és d’Erasmus a Itàlia?, que no n’havíem parlat, així que la sorpresa ha sigut doblement especial. Ella estudia arquitectura; ara mateix, mentre conversàvem, m’ha ensenyat un autèntic volum sobre urbanisme del Lazio. N’hem parlat de la llengua, de la distància, de tantes visites com ha rebut últimament, que no la deixaven estudiar ni concentrar-se, dels bous de Bétera ?ella en passa totalment?, de l’escola, que demà celebrem la festa grossa, enguany sobre la imatge, i ves per on que aconseguim de veure’ns a través de l’ordinador, ella i jo, quan és mitjanit, i esplaiar-nos a plaer amb les paraules del pregon idioma. La tecnologia, i les pantalles, també són comunicació, ho són per damunt de moltes altres coses. I l’escola n’haurà d’aprendre, ràpidament, si no vol perdre el contacte amb la realitat del jovent, s’haurà d’alfabetitzar amb un llenguatge que els xiquets coneixen més que no els mestres. Amb el llenguatge convencional, l’escrit, potser que no els arribem al cor de les coses, per això que ens costa tan de connectar-hi.
Li explique a Júlia que hem adobat l’escola com cada any [avui podríem exposar-la sencera al MOMA de NY], i hem acabat morts, però ha pagat tant la pena, aquest últim sospir de veu i de sang, des de Roma. No podia haver tancat millor el jorn, el jorn de la batalla. A més, em confirmen que hi ha enquestes que desmenteixen altres enquestes, i que al si del pp el neguit comença a somoure cadires i cadafals. Ai, quina por! És veritat, avui hi havia gent amb il·lusió, que feinejava amb més goig. Físicament estem baldats, però conserve un sentiment joiós. Als meus, a Júlia sobretot, i a vosaltres, contra qualsevol distància, bona nit.
In the dark
Si tanque els ulls se’m dibuixa un verí…
Als nostres pares no els calia saber de lletra per deixar-hi el nom escrit. Els iaios ens van deixar escrit molt més que ara enginyers, constructors, o polítics, malgrat que van tenir poca oportunitat d?anar a escola i aprendre. A ells no els va caldre tant d?estudi per ensenyar-nos una lliçó que mai no oblidem, si venim de cor net i ànima sincera. En els seu llibre de la vida no cabien textos que afebliren el territori o feren ús de la impunitat. Com podien desfer-se’n de tantes coses com van construir amb esforç i sentiment. Veieu que hem aprés alguns, després d?aqueixa lliçó. La ràbia corre solta contra qualsevol poesia. És en la foscor d?aquells nits sense llum, que ens van ensenyar més que no és escrit als llibres.
Hem aprés a porgar la terra, a cavar-la, fins i tot a canviar els arbres de lloc i a fer-ne foc, a deixar reposar la saviesa fins al punt de perdre-la. De vegades tibem tant que hem deixat rastres de per vida, forats negres, de tantes furgades. No podíem aconformar-nos, perquè no som pacients. Per regla general, no sabria si exceptuar-ne tres o quatre casos, l?home no sap ser pacient. Li fa por el soroll i encara més el silenci. És així, doncs, com van les coses, sense terme mig. El resultat és la vida i és la mort. Però, malgrat aquesta part de la història, escrita i imposada, o malgrat la moda urbana, i a despit d’un mal entés progrés, ens trobem enmig de records, d?angoixes i i no gaires festes de qui habitem al poble, encara els nostres pobles. Per això aquest homenatge a no sé què ni quina cosa. Ja sé que la poesia no guanya mai eleccions ni regidories. Però va, aquest luxe d?avui, que encara no són les dues i ja gairebé dorc. Bona nit.
Quan torne amb el cotxe al poble, tot de carrers lluen cartells, pòsters, tires de cares i rostres de gent del poble que fan campanya. Ves, contra la caverna, la idiotesa, la mentida i l?abús, encara hi ha candidats a triar, per honrats i convençuts dels propis projectes. Quina pena que compromís pel país no haja pogut abastar una única llista local.
Un altre exemple. Avui la inspecció reunia a València i comarques tot de directors per explicar-los la nova normativa d?admissió d?alumnat al País Valencià. Un inspector valencià s?explicava davant trenta directors d?escola, alguns amb gairebé quaranta anys d?ofici. Els bonegava, els amenaçava amb pegar-los un carxot [literal], els faltava el respecte, els tractava d?idiotes i de criatures, si s?enganyaven a omplir els formularis d?admissió d?alumnes. No ha dit, l?inspector, que fem tard, que han publicat l?orde uns mesos tard, que tenien el cap en les barquetes del port, que les coses, si comencen malament ja es fan malament; que és l?Administració el millor model de burrera i el més barroer. Però aquell home, que s?ha presentat com a funcionari de carrera, inspector major, i no com tots nosaltres, que érem senzills directors a seques, ha dit que no estava per ximpleries, i molt de compte que ens enganyàrem, anava repetint-nos durant tres hores i mitja d’amenaça, que us trauré els colors. L?inspector de carrera se?ns adreçava amb aquest estil fatxenda propi de la dictadura, més del temps de prohibicions de polítics i de llistes que voldrien diàleg, però solament que saben oferir-los Audiències i Tribunals d?Orde públic. Massa temps de policia i amenaça, vet ací. Per això que la por no és infundada.
Entenc els amics, alguns amics que manifesten tenir por. El vint-i-set de maig de 2007, tres-cents anys després, ens juguem molta cosa. Dignitat contra usurpació, contra despotisme. Males arts contra les persones i el país. Comencem per reclamar a l?esquerra, a tota l?esquerra de veritat, i als nacionalistes, i als escèptics, que aquesta vegada els farem fora. Malgrat la pròpia esquerra. Que hem de convèncer i guanyar els indecisos, malgrat que no triaran fins a l?últim moment. Votem-los fora, redell, i comencem a agranar i a arruixar el país, que ja en tenim prou.
Quan el sol es pon, la nit és la governanta.
A l?estiu, els carrers del poble eren tan despullats que la pols ja bregava contra la nuesa. Solament si les dones els arruixaven, amb aquelles flors i sanefes a dreta i esquerra, es feien suportables, no gaire més dolços. Els carros tornaven cap al tard, els uns carregats d?herba, els altres, buits, solament que traginaven la feina feta. A penes si saludaven, els vells que seien en cadira baixa de boga. Amb un peu a terra i l?altre mig enlaire, sobre la barra que junyia les potes del davant, l?esquena recolzada contra la façana de la casa, blanca. Observaven no res, cap enllà, tímidament. Què? No res, el terra, sempre el terra massa sovint. Més enllà tampoc no hi havia res, la mateixa pols, el silenci que havien deixat enrere els carros. El temps que passava, inútil, i convertia el present en inabastable. Un carrer de morts. El cementeri no era més lluny. Volien dir-ne alguna, els vells, però qui els escoltava?, els orfes de futur només si s’escolten ells mateixa. De tant sords com havien quedat, la pols per tot els penetrava, no deien res, fóra cas que hagueren de pagar cap mal. L’un s’ha quedat mig adormit, mira’l, que difícilment no caurà d’aquell equilibri. De quan en quan baixaven un peu, a tocar de terra el descansaven, la punta del dit gros fora de l’albarca, i canviaven el sentit dels ulls. La mirada era la mateixa, deserta i muda, perduda a dreta i esquerra del carrer. Algú obria una finestra, regirava aquell passeig de rostres ombrívols, secs. Es queixava de tanta calor, tornava a tancar per evitar que entrés la pols. Només un gos que pixava atzarós, a la dula, deixava ratres de vida als cantons.
De tant alcohol com havia begut, ensopegava a banda i banda del carrer, l’alcalde. S’esforçava a avançar, però era inútil. Tenia la mort al darrere, molt a prop. Massa. Si més no la mort política. De l’altra, de la mort de veritat, se’n fumava. Per això provava a posar-hi les mans, a les façanes de cada casa. Per no caure, per defensar-se amb les ungles, si calia. Això, pensava, l’ajudaria davant els seus. Però era impossible. Feia una estona que se n’havia adonat, que el seguien. Els seus també se’l volien fer. Esperaven, s’esperaven que caigués, de l’un moment a l’altre. ?Ostres, si no hagués begut tant!, es deia. Ara no es podia valdre, ni sabia quant de temps l’aguantarien dret les cames, amb aquella merda. Va girar-se enrere, lentament, com si fos l’últim moviment que assajaria en vida. En la vida política, naturalment. No va veure ningú. Però sabia que s’amagaven en la foscor de la plaça. Va provar a moure’s, d’avançar envers un lloc segur; si encara hi hagués el Baixet obert, o el Ramon, o el bar València. No, aquest no. Aquest feia temps que l’havien tancat per edificar-hi cases. Va caure no va caure, mentre ho pensava, i es va esperar. Sotmés a totes les dificultats que el cos li exigia, va esperar molt de temps. Una nit sencera, sense avançar-hi un pam. Li semblà una durada interminable, dissimular la seua impotència. ?Sóc l’alcalde, collons, sóc l’alcalde!, es pensava que deia. Però no podia obrir la boca, no podia obrir-la, del pedal que duia. No va sentir res, només el so estrident d’un tret, molt a prop. No res més.
El silenci ningú no el va escoltar, després, a la plaça. Aquell dia de vuitava continuava buida. Ni l’oposició no gosava destorbar l’últim dia de festa.
‘homenatge a tants alcaldes alcohòlics, redell’