Ulisses20

Bétera, el camp de túria

De nit, totes les vaques

0
Publicat el 22 de maig de 2007
‘De nit, totes les vaques són grans vaques negres’. El proverbi africà em serveix per passar a l’acció. Hem ensopegat amb bandes rivals, pel que fa a escampar publicitat política, de campanya. Cadascú a la seua, deuen pensar. Als pobles encara ens coneguem gairebé tothom. Així que no deuen saber per on tirem, nosaltres, en aquesta foscor que ens confón, que escampem que n’hi ha prou, de corrupció, d’amiguisme, d’ineptitud, i de populisme que malmet un dia i un altre el subconscient dels valencians. Tant ignorants com ens fan. Fins i tot, anàvem disfressats amb bosses dels contraris, on amagàvem els nostres pamflets casolans, un camuflatge que despistava fins i tot l’esquerra. Dues colles han dit bona nit, altres dues han passat com si res. Els altres portaven escales grans, cotxes i furgons amb material de primera. Nosaltres anàvem xalant, parlant d’això i d’allò, tancant el dia per convenir que demà tornem a eixir. Fins divendres hem d’anar guanyant alguna consciència. Saber llegir, provar de comprendre què diem, què fem passada la mitjanit un dilluns feiner, ja és plantar-se davant la burrera. Però fa una temperatura tan agradosa, ara, que passejar els carrers s’agraeix com si l’estiu ja ens anunciés les vacances: xe, que siga pa bé.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El cent: sis per fer-los fora!

1
Publicat el 21 de maig de 2007
Cent. Aquesta és la reflexió, article, oració, breu número cent que faig al meu bloc. De vegades pense si no n’escric massa, sense reflexionar-los suficient, sense posar-hi la cura que mereixen, sense traure-li la son al temps, sense la puresa que la llengua ens demana. El cent ja mereix una certa nota, fins ací, que la feina és ara una altra.
Comencem una setmana decisiva, decisòria, fonamental per a la supervivència moral, anímica, però també territorial. Sense València, el país no ho serà plenament, així que caldrà decidir-nos: d’una banda animar l’esquerra i el nacionalisme a votar, a botar-los fora de qualsevol àmbit de decisió. D’una altra, caldrà decisions de pes. Per exemple, els independentistes tenim una responsabilitat cabdal, diumenge: què és el millor que podem fer per ajudar a fer-los fora? Doncs malgrat que alguns amics ens ho passaran per la cara, potser el compromís siga el que li cal a València, almenys aquesta vegada. Ja sabem que no hi ha l’aigua neta enlloc. Ni al PSPV, ni a EU, ni al Bloc, i tampoc a ER. Enlloc. I fa quatre anys, quan passà l’última desfeta, volíem un front comú contra la impunitat i la salvatgia. No ha pogut ser, o no han pogut-volgut ser-hi tots. Però aquesta vegada caldrà fer ús d’un vot útil, que ja tindrem temps d’anar fent la independència, a partir del vint-i-vuit. L’objectiu és tombar el pp, així que malgrat que les alternatives són les que són, ens hi juguem massa per a dubtar o passar quatre anys més d’infern, que segons el cap de l’església catòlica, torna a ser entre nosaltres [potser que el papa es referia a la vitalitat del pp, amb allò de l’infern, ves a saber]. El purgatori ja l’hem viscut suficient, que, com escriví Joan Francesc Mira en aquell premi Sant Jordi, el tenim ben a tocar a la serra Calderona, així que ja farem paper contra qui toque, després.
En aquests sis dies de treball, passem el millor auguri contra la caverna, la indecència i la immoralitat dels governants valencians. Convidem els escèptics, els amics, els joves, i l’esquerra independentista a anar a les urnes. Jo també hagués preferit que aquest post número cent fos especial, més literari, de pensament, fins i tot personal. Però la feina ens demana de no perdre temps. Sis dies, ara que hi ha estadístiques força optimistes, passen ràpidament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En directe, via Roma

1
Publicat el 19 de maig de 2007

M’ha demanat la meua neboda, Júlia, a través de l’skype. Des que va anar-se’n per segona vegada ?és d’Erasmus a Itàlia?, que no n’havíem parlat, així que la sorpresa ha sigut doblement especial. Ella estudia arquitectura; ara mateix, mentre conversàvem, m’ha ensenyat un autèntic volum sobre urbanisme del Lazio. N’hem parlat de la llengua, de la distància, de tantes visites com ha rebut últimament, que no la deixaven estudiar ni concentrar-se, dels bous de Bétera ?ella en passa totalment?, de l’escola, que demà celebrem la festa grossa, enguany sobre la imatge, i ves per on que aconseguim de veure’ns a través de l’ordinador, ella i jo, quan és mitjanit, i esplaiar-nos a plaer amb les paraules del pregon idioma. La tecnologia, i les pantalles, també són comunicació, ho són per damunt de moltes altres coses. I l’escola n’haurà d’aprendre, ràpidament, si no vol perdre el contacte amb la realitat del jovent, s’haurà d’alfabetitzar amb un llenguatge que els xiquets coneixen més que no els mestres. Amb el llenguatge convencional, l’escrit, potser que no els arribem al cor de les coses, per això que ens costa tan de connectar-hi.
Li explique a Júlia que hem adobat l’escola com cada any [avui podríem exposar-la sencera al MOMA de NY], i hem acabat morts, però ha pagat tant la pena, aquest últim sospir de veu i de sang, des de Roma. No podia haver tancat millor el jorn, el jorn de la batalla. A més, em confirmen que hi ha enquestes que desmenteixen altres enquestes, i que al si del pp el neguit comença a somoure cadires i cadafals. Ai, quina por! És veritat, avui hi havia gent amb il·lusió, que feinejava amb més goig. Físicament estem baldats, però conserve un sentiment joiós. Als meus, a Júlia sobretot, i a vosaltres, contra qualsevol distància, bona nit.

La confiança et toca a traïció

0
Publicat el 18 de maig de 2007
Van mirar a correcuita si hi quedava algú, davant el café. Però feia hores que havien tancat i els papers buits del sucre, que havien agranat i buidat al carrer, corrien amunt i avall, empesos per un remolí de vent sense solta. Van acostar-se en un dels angles de la plaça, perquè el fanal s’havia fos i la foscor ho reblania tot, a modo d’una falsa ombra oportuna. Havien acabat la feina del dia, de la nit ben bé, i la meitat dels cartells els havien llançat al contenidor del paper, naturalment. Quina barra, ell que era d’esquerres, a tocar de l’anarquisme, haver de pidolar una feina de campanya electoral per acabar fart cada nit, repartint tantes mentides. Era fins al punt d’explotar, de vomitar aquella merda de propaganda ataronjada del pp, farcida de disbarats. Ei, que demanen confiança; carallots, quina confiança, quina merda dieu, malpartits, quina confiança!
Acabaven d’enganxar els últims cartells de campanya que els havien lliurat aquella vesprada al local, després que n’havien tirat més de la meitat. Els dos es van acostar, neguitosos, i començaren a despullar-se. Es besaven, amb ràbia de no poder rebentar-se la samarreta; quanta calor, collons! No, espera, sentia que deia ell, prou que eren sols a la plaça, que qualsevol soroll se sentia tres o quatre carrers enllà. S’engrapaven el cos, l’un i l’altre, que el desig era tan brusc, mig robat, entre pensaments que anaven i venien; pensaments, no, flaixos: la confiança, merda, els cartells, pensava si no els hauria d’haver llançat al contenidor general, que potser el del paper trigarien més a buidar-lo, que mai no se sap qui arriba a regirar el fem, fins i tot el fem del paper. És prou que ho faces, perquè els malparits del pp et regiren tots els contenidors, quins cabrons; confiança en les seues butxaques i prou, haurien de dir. Pensen que la gent no ho sap, que venien a forrar-se i ja no saben on ficar-se’ls. Damunt ell semblava que vigilava, acosat per la nit, pels flaixos que no arribaven a pensaments. La mirada supèrflua, vana, mentre ella, sempre ella, s’abandonava al deliri. Ell no tenia massa dibuix a la cara, portava unes ulleres angleses i la mirada idiota. Ella el besava mentre, a despit, que el trobava desmanegat, que despistat ja ho era, va treure’s la navalla i li la va clavar a l’estòmac, encara quan ell la tenia completament dins. Va notar com li bullia el cos, els ulls hauria jurat que volien escapar-se-li. Els dits, que s’enfonsaven en un vaivé regular, gairebé mortal. Flaixos, va sentir que deia ell, mentre ella el deixava caure com un plom, i s’allunyava vorera avall. Va guardar-se la navalla a la butxaca del darrere, al texà, quan va sentir, en un carrer llunyà, el camió del fem arrossegant els sorolls contra la nit. La confiança devia ser això, pensava, saber que mai no es podia trair a canvi de res. I també que ella no era una ximple venedora de revistes del cor.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Davant la porta del cel

1
Publicat el 17 de maig de 2007
Som ben a prop d?unes muntanyes tan especials que, com diu la
toponímia, hi ha la porta del cel. És una serra
petita, molt humanitzada, que de vegades les plantes demanen
permís per respirar a la gent que hi tragina. Bétera, enllà Portaceli,
a la dreta Nàquera: veieu l?ermita?, aquella caseta al turó? Tant se
val; m?enderie amb el paisatge, parle de muntanyes, d?hortes que eren
secans, i pare parlant-ne de fantasmes, de portes i d?indrets bíblics.
L?excusa m?allunya de témer el pitjor. Avui encara
molts insisteixen que no hi ha res a fer. I tot això, com qui camina un
dia i un altre en aquest tros de mapa, sabent del cert que la dèria no
duu enlloc, encara que no voldríem enquimerar-nos.
Mon pare em cantava fa uns dies, un mes potser, algunes cançons de
joventut, cançons festives, de joc i d?entrentenir-se després del
treball. No sap, ell, que molts anys després de mort, hi haurà estudiosos que
provaran d?explicar-se la lletra, el per què, el sentit del ritme, quina
bestiesa, com si l’intent d’entendre pogués adobar res. A ells, iaios que
han sobreviscut a unes quimeres del segle XX tan superflues, els la bufa trenta-nou com quaranta, i canten. De vegades el veig més trist, que sobreviure la vellesa no és un acte voluntari, d?ara
vull ara no vull; més aviat és un plet, aferradís, com del temps dels
cavallers.
Vull creure que el poeta sí, que ell té llicència de poetitzar, però perquè és poeta. Hi ha il·lusions que naixen mancades,
sense fe, i la gent necessita l’ànim. Vull creure que més enllà del vint-i-set, encara hi haurà l’esperit i cançons per entretenir-nos enmig de tant de treball. Llevar-nos l’endemà, d’una altra manera, fóra tan dur.

En falten 12, en tenim prou

0
Publicat el 16 de maig de 2007
Quina tropa, la dreta del poble. Ara es presenta com a salvadora del caos i el colapse que ella mateixa ha provocat durant anys. La ineptitud dels populistes, que ens posa a la cua matí i vesprada per entrar i eixir del poble, continua pensant que arrossegarà el vot al seu cabàs. Ells, mestres de la falsedat, han de pensar que som ximples, o tocats del perol, els habitants del poble. Després que la Junta no autoritzés el frau d?una variant que pagarem tots els veïns, tornen a presentar-la en el programa, fent passar la virtualitat del projecte i de les imatges, com si el peix ja estigués venut i els ponts construïts. No diuen que allò verament real del projecte són els milions embutxacats per militants del partit amb carnet i categoria d?agents compradors de territori que tallen el bacallà. No ho diuen per si els reinútils de veïns que representem que som els de Bétera, ens mosseguem la llengua i comencem a cantar les terres que ells han pagat tan barates i han venut cent vegades més cares. Ho deia Sanchis Guarner, en aquells magnífics llibrets Els pobles valencians parlen els uns dels altres ‘Fer colla com els de Bétera’, per creure?s tants enganys i paranys.
Per acabar de rematar la publicitat, el pp avisa que ha obert una oficina per atendre víctimes, que solament n?hi ha trenta-tres a les tres províncies (sit), però no diu que es neguen a atendre sistemàticament les famílies i les víctimes de l?accident del metro de Bétera, on van morir més de quaranta persones. Per ells, que aquestes víctimes han de ser de segona, que per això no compten gens ni poc. I encara presenten el nou web de l?ajuntament que governen provisionalment, exclusivament en castellà, perquè asseguren així no fereixen la intel·ligència dels forasters que no ens entenen. Als valencians, com que els volen morts, tant se’ls en dóna, de ferir-los o no. Acaben el butlletí afirmant que l?aposta també és l?agricultura: que faran una bassa per a què les taronges, al preu que ixquen, no passen set. La bassa, no tenim dubte, és per regar les extensions els comerciants majoristes, als quals se’ls ha permés de plantar damunt pinedes centenàries o al parc natural de la Calderona, i els de Bétera que reguen amb gintònics si poden? Au, home, quin niu de pets i de llufes, la dreta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En la foscor?

0
Publicat el 15 de maig de 2007

In the dark
Si tanque els ulls se’m dibuixa un verí…

Als nostres pares no els calia saber de lletra per deixar-hi el nom escrit. Els iaios ens van deixar escrit molt més que ara enginyers, constructors, o polítics, malgrat que van tenir poca oportunitat d?anar a escola i aprendre. A ells no els va caldre tant d?estudi per ensenyar-nos una lliçó que mai no oblidem, si venim de cor net i ànima sincera. En els seu llibre de la vida no cabien textos que afebliren el territori o feren ús de la impunitat. Com podien desfer-se’n de tantes coses com van construir amb esforç i sentiment. Veieu que hem aprés alguns, després d?aqueixa lliçó. La ràbia corre solta contra qualsevol poesia. És en la foscor d?aquells nits sense llum, que ens van ensenyar més que no és escrit als llibres.
Hem aprés a porgar la terra, a cavar-la, fins i tot a canviar els arbres de lloc i a fer-ne foc, a deixar reposar la saviesa fins al punt de perdre-la. De vegades tibem tant que hem deixat rastres de per vida, forats negres, de tantes furgades. No podíem aconformar-nos, perquè no som pacients. Per regla general, no sabria si exceptuar-ne tres o quatre casos, l?home no sap ser pacient. Li fa por el soroll i encara més el silenci. És així, doncs, com van les coses, sense terme mig. El resultat és la vida i és la mort. Però, malgrat aquesta part de la història, escrita i imposada, o malgrat la moda urbana, i a despit d’un mal entés progrés, ens trobem enmig de records, d?angoixes i i no gaires festes de qui habitem al poble, encara els nostres pobles. Per això aquest homenatge a no sé què ni quina cosa. Ja sé que la poesia no guanya mai eleccions ni regidories. Però va, aquest luxe d?avui, que encara no són les dues i ja gairebé dorc. Bona nit.

En falten 14 i en tenim prou

1
Publicat el 13 de maig de 2007
Beniparrell, Trobada d?escoles de l?Horta Sud. Milers de persones, de famílies senceres que recorrien els carrers d?un poble petit, engolit pel polígon industrial i restaurants gegantins, de comunió, noces i plats de multitud. Una vesprada-nit d?activitat, de tallers, de música, de bandes, xarangues, de tabals i dolçaines, amb un programa dens fins ben tard. Mestres i xiquets, pares i mares que fan de l?escola una realitat a esquenes de la pròpia administració. Una realitat entusiasta, d?escola oberta, compromesa de la llengua, però també dels problemes amb el medi, contra la desocupació i l?urbanime depredador, contra la despesa gratuïta de recursos, una escola que festeja cada any arreu del territori valencià, que sobreviu malgrat els entrebancs, les torpeses i les falques que el govern valencià li para.
Les Trobades són també un goig perquè aquell dia hi som molts mestres amb objectius comuns, t?hi trobes persones que fa un any que no has vist; amics que després de les salutacions i els somriures enceten la conversa, i encara després de les primeres formalitats apareix el tema recurrent, inevitable: què passarà diumenge vint-i-set, amb l?estocada de la fòrmula, el malparit de l?Eclestone i una Junta Central que aprova les males arts, com abans havia desestimat de projectar el documental Ja n?hi ha prou. Juguem contra molts factors, apunta algú. Quan són al poder, ací a València és molt difícil de traure?ls, malgrat que sabem que ho han fet malament, malgrat les formes [al remat, l?educació no els ha preparat millor], però el lladrocini, la usurpació, l?amiguisme, la inculpació en molts dels pobles que governen, doncs tot això plegat ?continua argumentant algú de seny? no és prou. Ha de passar un cataclisme, o encara més difícil, la participació ha de fregar el vuitanta-cinc per cent. Ho diu el mestre Josep Asensi, un home que ha fet escola i té molts anys d?ofici: mireu les notícies de migdia, el vint-i-set, que segons la participació sabrem si hem perdut abans d?acabar de dinar. Ells ja compten amb el milió dos-cents mil vots, d?eixida, que van plegats, i saben que van a votar-los malgrat els desenganys, les estafes i les comissions? Si l?esquerra és incapaç de fer un front perquè la gent vaja a votar, ho tenim perdut.
Les trobades, amb els tallers, els crits, els xiquets?, és la joia d?un aplec multitudinari per l?escola i la llengua, però també és això: la conversa en diferents rogles, que vol apamar la realitat en uns minuts, breus, d?encontre dels amics.
Jo tinc tota l?esperança que els farem fora, estic convençut, perquè encara ens quede dignitat als valencians, afegesc. Per això aposte per continuar treballant demà, amb la il·lusió que hi ha milers de famílies que ens donen suport i força per continuar. L?escola, i la llibertat, i l?horitzó d?un país encara per fer, comença cada dia. En tenim prou, i catorze dies per convèncer la gent quina és la feina, el vint-i-set.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En falten 15 i en tenim prou

0
Publicat el 12 de maig de 2007
Vilaweb publica l?enquesta del CIS [quins uns, també], i ja tenim el desànim i el desconsol instal·lat en l?aviram de gran part del corral. Més encara, si el sogre major del pp, ara professor ianqui, de garsa llarga, es posa a dir que ell, el que és beure, ni que conduesca li ho prohibeix ningú, i el gendre [agraciat de mena], també és darrere l?invent del circuit de mafiosos, gànsters i bevedors? Significa que hem començat el matí a desgrat, amb un desfici de no parar. Tranquil·litat, que ens queda molt de ciri. Que ja sabíem que no serà fàcil, que caldrà mobilitzar tot el nacionalisme i l?esquerra, fins i tot els descreguts, els derrotistes i els sabuts que tornen del purgatori.
Hi ha altres indicis molt positius. Avui a l’escola era un no parar quiets: preparàvem i adobàvem caixes i pancartes per trobar-nos demà a Beniparrell, la gran festa de GUAIX, amb el Vicent Moreno i el Vicent Font, que aplegarà milers de persones a favor d?una escola i una llengua, sense vacil·lacions. Demà ho explique amb detall.
Encara a les dues, de matinada, acaba el primer concert de la Banda Primitiva de Llíria i Al Tall. En acabar, els músics de l?una i l?altra banda han tancat amb un aplaudiment sincer. I això que avui faltaven músics que no havien pogut assistir-hi. Aquest acte del 30 de juny, que ja ha començat a escampar-se comarca enllà, vol ser un aplec de molta gent, d?arreu del país, del nord i del sud, de les illes, amb representació d?àmbits diversos, de joves i de grans, perquè celebrem que 300 anys després del Decret de Nova Planta, que va afectar tota la Corona d?Aragó, continuem abrandant-nos pel país, per la llengua, per la gent que l?habita. Contra panxacontents, lladres i serps, hi ha arguments i un cami encetat que ja és imparable. De vui en quinze, els fem fora.

Quan torne amb el cotxe al poble, tot de carrers lluen cartells, pòsters, tires de cares i rostres de gent del poble que fan campanya. Ves, contra la caverna, la idiotesa, la mentida i l?abús, encara hi ha candidats a triar, per honrats i convençuts dels propis projectes. Quina pena que compromís pel país no haja pogut abastar una única llista local.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En falten 16 i en tenim prou

0
Publicat el 11 de maig de 2007
Mentre la mort es passeja gratuïta entre les vies del tren de València, la mort en majúscula, amb tot de passos a nivell que clamen justícia, els vividors i els borratxos anuncien que es gastaran el que calga per portar cotxes a tres-cents per hora als carrers de la ciutat.
Moren quaranta persones al metro, colgats davall terra, per no gastar-se cent mil euros en seguretat, però ens en gastarem 26 milions en un cap de setmana.
L?escola necessita mestres, espais nous, i infrastructures segures, de necessitat, de tants barracons prefabricats escampats pel territori, però ells, el pp, prefereixen pressumir-la de llarga, una ciutat de tres dies. I de sanitat no en parlem. O millor, parlem-ne a grapats del desastre que van deixant un dia i un altre, pel que fa a la mínima atenció mèdica, o social. Com que els rics, els del port i els dels cotxes, no s’estan mai a la cua dels nostres ambulatoris?
No sabem quant ens costa de tenir un circuit morint-se de riure a Xest, que encara el paguem, però ells volen fer volar elefants amb patí pel forat de la mar. Les barquetes, el papa, el metro i la mort no han sigut prou motius superflus; calia la fòrmula, i un consorci que és una veritable conxorxa de cràpules: el Roig, l’Aspar, El Corte Inglés i un parell de tapats [ja en parlarem], que el despropòsit és d?històries per a no dormir: no diu aquell ninot de cabell blanc, Berni Ecleston, de llinatge mafiós, que si el Camps repeteix hauran de treballar de valent els valencians, els enganyats i els encegats, perquè ell, la Rita i el Camps s?ho beuran a la salut dels que van morint als passos a nivell, o ja són morts i colgats davall l?estació de Jesús!
Si tornen a guanyar el vint-i-set, és que no hi ha déu o no n’hi ha vergonya. Què fóra millor!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

En falten 17 i en tenim prou

0
Publicat el 10 de maig de 2007
Avui he parlat amb dues mestres de molt de pes. Són persones compromeses, que s?estimen l?escola i l?ofici, i la vida que fan. Per separat, m?han transmés el neguit. Tenen por. Por que els de sempre continuen, que els de sempre ens deixen amb un pam de nas, que continue quatre anys més aquesta barbàrie sense solta, premeditada, que és sentir-se desgovernat, en una vida de caos, en l?oest de tot li val, aquest oest salvatge governat per colons i cowoys de got i ganivet, on l’aborigen continua tiranitzat i esclavitzat. No és que no tinguen un pèl de raó, les dues amigues que manifestaven lliurement la por, perquè hi ha indicis del pitjor, uns indicis que comencen per l?esquerra mateix: el psoe avantposa al diàleg l?atracament contra llistes, que solament que hi veu la palla a l?ull de bascos o de catalans. Les audiències nacionals, tribunals de pena i horror, són fets per tenir-nos amb l?ai i l?amenaça contra el pit, i nosaltres que no ens valem si no és a través d?aquests funcionaris guardians de lleis purament espanyoles ?trist i estricte dogma constitucional. Ens aconformem a base de penúria i almoïnes, senyors.

Un altre exemple. Avui la inspecció reunia a València i comarques tot de directors per explicar-los la nova normativa d?admissió d?alumnat al País Valencià. Un inspector valencià s?explicava davant trenta directors d?escola, alguns amb gairebé quaranta anys d?ofici. Els bonegava, els amenaçava amb pegar-los un carxot [literal], els faltava el respecte, els tractava d?idiotes i de criatures, si s?enganyaven a omplir els formularis d?admissió d?alumnes. No ha dit, l?inspector, que fem tard, que han publicat l?orde uns mesos tard, que tenien el cap en les barquetes del port, que les coses, si comencen malament ja es fan malament; que és l?Administració el millor model de burrera i el més barroer. Però aquell home, que s?ha presentat com a funcionari de carrera, inspector major, i no com tots nosaltres, que érem senzills directors a seques, ha dit que no estava per ximpleries, i molt de compte que ens enganyàrem, anava repetint-nos durant tres hores i mitja d’amenaça, que us trauré els colors. L?inspector de carrera se?ns adreçava amb aquest estil fatxenda propi de la dictadura, més del temps de prohibicions de polítics i de llistes que voldrien diàleg, però solament que saben oferir-los Audiències i Tribunals d?Orde públic. Massa temps de policia i amenaça, vet ací. Per això que la por no és infundada.

Entenc els amics, alguns amics que manifesten tenir por. El vint-i-set de maig de 2007, tres-cents anys després, ens juguem molta cosa. Dignitat contra usurpació, contra despotisme. Males arts contra les persones i el país. Comencem per reclamar a l?esquerra, a tota l?esquerra de veritat, i als nacionalistes, i als escèptics, que aquesta vegada els farem fora. Malgrat la pròpia esquerra. Que hem de convèncer i guanyar els indecisos, malgrat que no triaran fins a l?últim moment. Votem-los fora, redell, i comencem a agranar i a arruixar el país, que ja en tenim prou.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No tenen més llums!

0
Publicat el 9 de maig de 2007

Quan el sol es pon, la nit és la governanta.
A l?estiu, els carrers del poble eren tan despullats que la pols ja bregava contra la nuesa. Solament si les dones els arruixaven, amb aquelles flors i sanefes a dreta i esquerra, es feien suportables, no gaire més dolços. Els carros tornaven cap al tard, els uns carregats d?herba, els altres, buits, solament que traginaven la feina feta. A penes si saludaven, els vells que seien en cadira baixa de boga. Amb un peu a terra i l?altre mig enlaire, sobre la barra que junyia les potes del davant, l?esquena recolzada contra la façana de la casa, blanca. Observaven no res, cap enllà, tímidament. Què? No res, el terra, sempre el terra massa sovint. Més enllà tampoc no hi havia res, la mateixa pols, el silenci que havien deixat enrere els carros. El temps que passava, inútil, i convertia el present en inabastable. Un carrer de morts. El cementeri no era més lluny. Volien dir-ne alguna, els vells, però qui els escoltava?, els orfes de futur només si s’escolten ells mateixa. De tant sords com havien quedat, la pols per tot els penetrava, no deien res, fóra cas que hagueren de pagar cap mal. L’un s’ha quedat mig adormit, mira’l, que difícilment no caurà d’aquell equilibri. De quan en quan baixaven un peu, a tocar de terra el descansaven, la punta del dit gros fora de l’albarca, i canviaven el sentit dels ulls. La mirada era la mateixa, deserta i muda, perduda a dreta i esquerra del carrer. Algú obria una finestra, regirava aquell passeig de rostres ombrívols, secs. Es queixava de tanta calor, tornava a tancar per evitar que entrés la pols. Només un gos que pixava atzarós, a la dula, deixava ratres de vida als cantons.

post: això de la llei de partits és d’imbècils. Les democràcies segrestades, parcials, són la cominència preparada d’uns quants, i una excusa perfecta per no creure en política. En la seua, naturalment.

N?hi ha prou que València clame

0
Publicat el 8 de maig de 2007
Hem tornat a sentir de goig. Sant Agustí, Sant Vicent, País Valencià, Barques, Parterre [Jaume I], Colom, guanyar el carrer al começ i a la València més neoliberal. Hem tornat a sentir que manifestar-nos amb els xiquets, els amics i els milers que són al llarg del recorregut, ens torna una altra vegada joves, que tenim sentit de nou, que continuem i que caldrà fer-ho molts anys més. Perquè hi ha viures, o malviures, que són per sempre. Ens van parir en aquest territori que sentim nostre, que altres han patit amb més nafra però que van alentar per continuar. Som ací de nou, amb el clam d?una ciutat que caldrà guanyar amb el temps, sense defalliment.
Avui cante de goig, per com miraven els ulls més joves; la xicalla aguantant els colors i les banderes i el riure de qui sent goig per cantar plegats a favor d?un sentiment que fa dies passa avall i amunt del país. Des de l?encesa, de l?ací estem, des de la Carrasqueta, des de les Trobades, amb Al Tall, Obrint Pas, Miquel Gil, l?Ham de foc, Pep Gimeno i tants com van escampant la força d?unes veus que ja són imparables, inqüestionables, de qualitat.
Avui hem estat de festa, València era la festa, i nosaltres la mereixíem. Per tants d?altres que ens van obrir el camí i ens van deixar passar les primeres portes. Pels que dissabte eren xics i amb els anys eixiran a places i carrers de la ciutat per dir ‘nosaltres també érem en aquell carrer, amb els pares, defensant la ciutat i la bellesa de sentir-nos lliures, 300 anys després.’
Qualsevol realitat de valor s’ha forjat abans com un impossible. I allò que ara puga semblar una utopia, us puga semblar un impossible a escèptics o pesimistes, a poetes o abnegats de la sort, un dia serà també una realitat. Ni el pitjor dels enemics pot amb totes les batalles. Si tres-cents anys són una realitat dura, dissortada, és perquè encara resistim.
Dilluns continuem per les voreres, mirant aparadors, que solament ens deixen anar pel mig del carrer un colp l?any. Però dissabte era una festa i un clam contra un tros d?història que ja dura massa. Ja vindrà el moment que ningú no ens farà deixar els carrers de la nostra ciutat, que serà la ciutat de tothom i de tot un país. Hem tornat a sentir goig. N?hi ha prou que València clame.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El valor de l?escola: els mestres i els herois

0
Publicat el 5 de maig de 2007
Anit es va retre un homenatge als mestres que durant la dictadura i la Transició van saber guiar l?escola contracorrent, a favor de la modernitat i el respecte a les persones. Com explicaven breument els protagonistes, la cosa no va nàixer de la nit al matí. ?Venim dels mestres de la República, i encara en els cinquanta i seixanta vam connectar amb mestres i pedagògs claus a Europa. Freinet per exemple?. Al si de lo Rap Penat, a la secció de pedagogia, i sota el paraigua del que després seria el Moviment d?Escola Popular, es van generar experiències públiques i cooperatives que van arrelar amb força i entusiasme dins una dictadura que deixava poques escletxes. Però la creativitat dels mestres, l?esforç amb el mínim de recursos, i la dedicació gairebé exclusiva a portar l?escola endavant, va aconseguir allò que observat ara, fóra un impossible. Bastir un moviment educatiu amb cinc trets definits i ben vius avui. Calia mestres, mestres agosarats, disposats a treball, a formar-se, a aprendre amb els xiquets, mestres que s?estimaren els seus, sensibles a la terra i a l?escola, conscients del país i de la gent; homes i dones que amb il·lusió i el goig per treballar un model arrelat, propi, i nacionalista, conformaren una gavella de mestres que es desvivien per construir tot això que avui és, per exemple, l?escola valenciana. Ferran Zurriaga, al capdavant (mai no li retrem suficient homenatge, ell que no vol ni sentir-ne a parlar), l?Adela Costa, Maria Conca, Josep Iborra, Roser Santolària, Marifé Arroyo, Carme Miquel, Enric Alcorisa, Rosa Serrano, Pilar Calatayud?, el col·lectiu de la Safor-Valldigna i tantes persones, no gaires, que van ser el gèrmen d?un moviment que avui representa milers de valencians, famílies senceres arreu de les comarques de nord a sud, reivindicant-se a través de les trobades. Sens dubte que l?escola ha sigut una de les coses més importants que li ha passat a aquest país en els últims quaranta anys; vet ací el moviment més dinàmic, compromés i contragovern més important que hem viscut. Almenys, qui ha aconseguit més objectius i amb més eficàcia.
Després del reconeixement, en una sala del Centre Octubre de València que es va quedar petita, altres mestres van consolidant l?escola en majúscules; perquè cal continuar, com deia Santolària, sobretot perquè estem igual d?amenaçats que fa trenta anys: amb campanyes de prohibició, desfeta, abús i rebuig a músics, escriptors o escoles mateix. Per tot això, la feina de la Federació escola valenciana, amb Diego Gómez al capdvant, Vicent Moreno, Vicent Font, i tants d?altres noms propis continua essent imprescindible. Perquè gaudim d?un moviment encara imprescindible. El reconeixement a tots els mestres que es desviuen. Als primers mestres. A ells, que ens han ensenyat a viure l?escola amb passió.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’alcalde és al bar

0
Publicat el 4 de maig de 2007

De tant alcohol com havia begut, ensopegava a banda i banda del carrer, l’alcalde. S’esforçava a avançar, però era inútil. Tenia la mort al darrere, molt a prop. Massa. Si més no la mort política. De l’altra, de la mort de veritat, se’n fumava. Per això provava a posar-hi les mans, a les façanes de cada casa. Per no caure, per defensar-se amb les ungles, si calia. Això, pensava, l’ajudaria davant els seus. Però era impossible. Feia una estona que se n’havia adonat, que el seguien. Els seus també se’l volien fer. Esperaven, s’esperaven que caigués, de l’un moment a l’altre. ?Ostres, si no hagués begut tant!, es deia. Ara no es podia valdre, ni sabia quant de temps l’aguantarien dret les cames, amb aquella merda. Va girar-se enrere, lentament, com si fos l’últim moviment que assajaria en vida. En la vida política, naturalment. No va veure ningú. Però sabia que s’amagaven en la foscor de la plaça. Va provar a moure’s, d’avançar envers un lloc segur; si encara hi hagués el Baixet obert, o el Ramon, o el bar València. No, aquest no. Aquest feia temps que l’havien tancat per edificar-hi cases. Va caure no va caure, mentre ho pensava, i es va esperar. Sotmés a totes les dificultats que el cos li exigia, va esperar molt de temps. Una nit sencera, sense avançar-hi un pam. Li semblà una durada interminable, dissimular la seua impotència. ?Sóc l’alcalde, collons, sóc l’alcalde!, es pensava que deia. Però no podia obrir la boca, no podia obrir-la, del pedal que duia. No va sentir res, només el so estrident d’un tret, molt a prop. No res més.
El silenci ningú no el va escoltar, després, a la plaça. Aquell dia de vuitava continuava buida. Ni l’oposició no gosava destorbar l’últim dia de festa.

‘homenatge a tants alcaldes alcohòlics, redell’