Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Els mestres si han de ser honestos

0

“Els mestres han de ser del ferro més ferm, però sobretot honestos, perquè han d’aguantar tot l’edifici de la nació sencera.”

Com que ja n’he parlat sovint, dels mestres, avui m’ha pegat per defensar-ne l’honestedat, de l’ofici d’ensenyar i de com s’han d’esforçar, com ens hem d’esforçar encara, cada dia que fem escola, per l’honestedat.

Aquesta maldat contra els mestres falsos, o contra els mestres prims o funcionaris, m’ha agafat en llegir la jove escriptora russa  Xènia Dyakonova, que ensenya, en el nou llibre El conte de l’alfabet, les lletres de la seua llengua. Cada lletra és l’excusa per una o més històries, d’una cultura i d’un món que fa temps que em té seduït —diumenge vaig gaudir d’un altre llibre de memòries de Màxim Gorki, però avui m’ha impactat com un colp dur la presentació de la lletra “i”, que ella diu que fa no fa el mateix paper que la “i” catalana. Ací la història li servirà a l’escriptora per parlar de la intel·ligènsia, com una elit que predicava en un desert o en un cementeri: si fa no fa, com ens passa als valencians, aqueixa intel·ligènsia de mestres o professors o universitaris, que podrien predicar en el desert i en cada cementeri dels nostres pobles, mentre la majoria de valencians xiulen o es giten cul per amunt o ves a saber on voldrien mirar, lluny de qualsevol coneixement.

Avui a l’escola féiem balanç del curs, del passat i del curs que comencem, un balanç de vida al remat. Un debat d’un elevat interés per les aportacions d’uns quants mestres amb ofici que m’ha agradat d’escoltar, perquè era seré, tranquil i tan productiu que després m’ha disgustat que no s’hagués enregistrat. Potser això ha fet que, de colp, l’honestedat m’agafés com una tenalla, i m’obligués a escriure què faig, ací i ara amb gairebé seixanta-tres anys, gairebé quaranta d’ofici de mestre, obstinant-me a ensenyar a llegir encara, als xiquets de nou anys.

Torne al llibre una altra vegada, perquè en llegir la lletra “i” de l’alfabet rus que explica la Xènia, aquesta quantitat d’anys de la qual parle, m’ha semblat tan irrellevant: sobretot perquè la seua besàvia, segons que ella diu, que va viure 99 anys, en  va fer 75 de mestra. Oh, ho heu llegit bé. Aquesta dona de vida tan llarga, i d’ofici no menys llarg, deia que els mestres, si són de la intel·ligènsia, haurien de renunciar a l’egocentrisme i compartir amb els altres, mestres o xiquets, les coses que saben. Caram, fer de mestra durant 75 anys i tenir aquests ideals pot deixar de pedra la nostra vanitat, que pensar abans de res en la jubilació, per exemple, més que no amb els infants que cada dia em trobe a la classe, és ximple i idiota.

Encara en el mateix apunt, i en parlar d’aqueixa intel·ligènsia que segons ella van batejar els russos al XIX —no penseu en el refillet Putin, sinó amb tants de russos que van morir per ideals de llibertat i de cultura, a mans de dictadors—, el besavi que no va viure tant de temps, va deixar escrit que justament aqueixa intel·ligènsia, aquesta honestedat pel coneixement, és la part pensant de la humanitat.

Ací molts dels valencians que viuen de bar en bar, malgrat que es pensen que no beuen tant com els russos, o els valencians que són a la cooperativa, fugen corrent de pensar, i de la mateixa humanitat si són els mestres que han de dir-los res. Ho diu Dyakonova: mestres, si us adreceu als valencians, a una majoria de valencians que us han girat l’esquena tant de temps, com li la van girar al nostre més gran pensador, és perquè el coneixement en aquesta majoria de valencians, no té poder de persuasió ni pot fer res contra la barbàrie.

Entre més coses que hauríem de fer els mestres, enlloc de queixar-nos i pensar-nos pobres d’ànima, per honestedat, és acceptar quants coses no sabem i quantes ens en queden encara per estudiar, si és que volem ensenyar res de profit als infants. Saber quantes coses no sabem per començar un curs de cap i de nou, amb la claredat d’un visionari, d’un científic, d’un matemàtic, d’un poeta, d’un músic.

En aquest mateix capítol de la lletra “i”, la lletra russa que fa el paper de la “i” més valenciana, Xènia explica una altra història extraordinària tan corprenedora avui, ara que els pares han renunciat de colp a fer de pares, per passar a ser, en alguns casos enganyats per aquest espireig de creure que fan favors als fills, de deixar-se arrossegar a perdre els fills i la seua educació com més prompte pitjor. Una nova comoditat d’una societat que s’emmiralla contra la intel·ligènsia i de retop contra qualsevol coneixement que no haja eixit d’un gimnàs on fer múscul és més sobirà que qualsevol escola, i tu mestre que m’hauràs de dir si només has arribat a treballar amb xiquets de primària.

Sobre el poeta Borís Grigorin, i el seu posicionament contra un grapat de mares que volien enderrocar els principis d’una escola que havia suspés els fills per ganduls, hi ha una altra lliçó de vida tan actual com contundent: pares, us preocupa més la sobreprotecció dels vostres fills o els principis morals d’un home convençut dels drets humans? Pares, sin deixeu de fer de pares, el món serà habitat només per orfes, i la burla s’escamparà ràpida com una nova covid per a idiotes.

Doncs allà, a Rússia, segons que vaig llegint de la lletra “i” tan semblant a la “i” catalano-valenciana, també els llauradors, els obrers, els pintors de paret, els ferrers es miraven amb recel els mestres, per bé que no tots els mestres, que n’hi ha de pa sucat en aigua, i de vegades l’odi els podia més que la fel i eren capaços de llançar-los als peus del feixisme policial i autoritari; no sé si us sonarà de res, la metàfora i la comparació.

Nosaltres ja sabem quina és la resposta de la “nostra” intel·ligènsia tan valenciana a aquesta mirada rancuniosa i corrupta, involuntària però atiada de tots els mitjans de què disposa el poder d’un estat corrupte, però si voleu saber quina era la resposta d’aquella gentola russa tan sabuda, haureu de venir a llegir aquest capítol de la Xènia, que no us en penedireu gens ni miqueta.

Acabe aquest repàs sobre l’honestedat dels mestres amb una cirereta, o millor encara amb el tast de tres figues napolitanes per endolcir-vos la lectura i la reacció que us provocarà el final: els mestres encara haurem de continuar llegint molt, però molt, si volem anar preparats cada dia a l’escola per assegurar que els xiquets acabaran la primària essent els millors lectors: per això avui us recomane de cercar un volum de memòries de Nadejda Mandelstan, dona d’un altre gran poeta rus, on trobareu perquè és tan important la feina dels mestres, malgrat la repressió, la rutina o el deliri de voler-nos jubilar amb només quaranta anys d’ofici.

Recomanació 1. Contra tota esperança, N. Mandelstan. Quaderns Crema

Recomanació 2. El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova. L’avenç

 

Un jorn tot el país llegirà Estellés

0

Arribarà un jorn que tot el país llegirà Estellés, aquell moment arribarà, aleshores ja serem lliures, amos del nostre destí, ningú ni res no ens lligarà a esclavitud, a submissió, ja no viurem més de genolls. Només aleshores ens haurem deslliurat  del país més corrupte, més incapaç, d’aquella sangonera espanya. A cagar. Només aleshores, a mans dels poetes recuperarem la dignitat.

Anit a l’Ateneu vam viure una altra nit especial, única, en el recital que van oferir espontàniament, després de sopar amb calma tot esperant l’aigua que no venia, que no vingué, uns quants lectors que van fer una lliçó de lectura, d’ànim, de compromís ferm pel poeta i la terra… Unes quantes veus, una majoria madures i de molt madures, van regalar-nos la nit excelsa per Estellés, amb el Mural com a excusa per dir qui som els valencians, si deixem de fer el ximple, de viure atemorits, agafats dels ous de la corrupció ibèrica.

Mancaven les veus tendres, els primers lectors de primària, xiquets que amb nou deu anys ja saben llegir si algú els ha ensenyat a fer-ho, si els hagués guiat en la lectura dels poetes. Potser que eren a l’albereda, en aquella hora, pobres, que llegir tan tard potser els esguelle el futur; allà a l’albereda poden pegar darrere un baló, pegar pel sac, en canvi de no entrenar-los en els llibres, de deixar-los a la dula d’un esperit que començarà a caure fondo, amb nou anys, quans els finlandesos ja són grans lectors; faltaven també els estudiants secundaris, pobres, que es pensen que això no anirà amb ells, si són tan joves, llegir el poeta de Burjassot, perdre un minut de mòbil, com si fer el ximple i el mico dalt o baix dels arbres fos l’únic exercici per al qual els han preparat; mancaven els batxillers, els no-estudiants, fins i tot els universitaris, ves si n’hi ha,també de llicenciats, i els mestres eren absents, els professors d’institut, de llengües i de literatura, quin cabàs de melindres i a mans de qui hem deixat aquells joves, una educació que és plena de forats negres, pobres llicenciats, i mestres, que han de llegir-se tantes lleis i normatives que no tenen temps a perdre en lectures ni en poesia, clar país que canta el poeta, clar país, de coves, d’ermites, de camins, camins de clots per on s’hi veu l’infern valencià, el país no lector, si són fondos que cabria una roda de carro sencera, com han de tenir temps de llegir, tots plegats, els polítics, els responsables d’aquest abandonament miserable del poble, uns polítics que peguen darrere una imatge del cristo gros que riuen, riuen que es desculen, mentre el poble s’enruna de vergonya, vist de misèria el camp, els marges, els carrers, pobres, llicenciats de duro i pobres llauradors, collidors, esporgadors, que es creuen aliens a la cultura i als poetes en canvi de perdre’s en el temps i en els cafés davant de cent cerveses a lo manco, que ploren i ploren, ploren uns desgraciats que no volen ser amos del destí malgrat que jan han passat quaranta anys, cinquanta, i prefereixen malviure com uns brivalls, ja els van dibuixar el futur aquells fillsdeputa de polítics… Oh si la vida serà miserable!

[Parèntesi]

Anit les veus de Màrius, especialment, de Dídac, gran mestre lector, de Fredi i les dues Roses, de Pau que explicà el romanç del sinyor de Nàquera, d’Antònia, i la cirereta de cloenda amb la granadina i el bolero de l’Alcúdia tan estellesià, ells ens retornen l’esperança, el delit de trobar-nos cada any amb el poeta i la literatura de lo alto. A més, l’acompanyament músical i la sopresa de tenir un altre músic, gairebé de manera espontània que era Miquel Pérez, van completar un regal merescut a l’Ateneu. Per anys i anys. Fins que la llibertat ens torne el país i els poetes al poble. La llibertat i la democràcia robada.

Un jorn tot el país llegirà Estellés.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nit d’Estellés i d’independència

0

Avui torna el Mural del País al corral de l’ateneu de Bétera.

“quan davallen les aigües, tèrboles…”

 

“Em trobaran al servei del país

pet sempre més al servei de la gent

del meu país, siga l’hora que siga.”

 

No gaires països tenen aquest cant al carrer i a les places, durant el mes de setembre, d’un poeta major. Els valencians ves que fa uns anys que ens hem llançat a recitar, públicament, malgrat la submissió general, el desencís de viure de genolls, robats per aquella màquina de corrupció que és espanya…

 

“Veig la serra de l’oli,

de l’oliva trencada,

canta l’oli, rebota

pels graons de la història…”

 

N’hi ha que no voldrien que tinguérem història, ni records, només submissió, un silenci permanent, sense explicar qui som, ni dir què volem… ens voldrien muts, ofegats en aquella merda que ells representen…

“Aquesta és la cantata, una cantata fecunda,

és la cantata o la rella., el solc profund

la brandada corbella.”

 

I ells encara ens diuen: si viviu de genolls, si viviu atemorits, si viviu robats, sense esme, ni sang, ni memòria…

 

“Cànter o gerra, recobrarem responsabilitats.

Restaurarem l’actic ordre perdut.

Fonamental la llengua

que ens fa germans i ens empeny a la lluita.”

 

De primer el concert de Pau Alabajos, el sopar, i el recital de versos del gran poeta Estellés, després.

 

“És el país

que parla amb la veu clara.”

 

MURAL DEL PAÍS VALENCIÀ, Vicent Andrés Estellés

 

 

 

L’ateneu que encara fa estiu, collidors!

0

Avui presentem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Francesc Viadel, l’estiu dels brivalls. A partir de les set de la vesprada, si encara no és prompte per a l’horari d’estiu, la literatura torna al corral més noble de Bétera, pel que fa a formació, lectures, drets, i una intensitat cultural que també és identitat. Cadascú ja sabrà triar la seua orientació.

Avui, especialment, voldríem trobar molts llauradors, llauradors a temps parcial i a temps complet, que el protagonista del llibre que presentem ha sigut molts anys collidor de taronja, a la Ribera, a l’Horta, a la Safor, al Camp de Túria, tant se val. Un jove que ha de treballar al camp i relacionar-se amb tot d’homes, sobretot homes forasters que van saber integrar-se en aquell moment entre els valencians: la llengua, l’ofici, el camp i una crisi que ja s’endevinava intensa… Com la corrupció valenciana de tottemps.  La corrupció en general, que us hem de dir, que l’herència espanyola encara ens penja dels collons de les vaques polítiques.

Potser si regalàrem unes “alicates” de collir, o un cabàs —a bétera n’hi ha per menys de dos euros—, potser aleshores, només així, vindrien també els socis de la cooperativa, a llegir i a escoltar com va el món dels llibres. Ep, Francesc Viadel és periodista i vos en pot contar de bones i de molt bones, de llibres, de política, de realitats, de ficció… abans que no s’acabe l’estiu dels perdedors.

La pudor a Barcelona no amagà el clam per la independència

0

Barcelona fa pudor. Potser que fa més coses, aquella ciutat, o la gent que l’habita. Però de pudor, ausaes. El “perfum” a clavegueram era per tot, arreu, a plaça catalunya, a urquinaona, a Laietana, davant la seu, al barri gòtic, al born, al fossar, al mercat de santa caterina… Collons, que no teniu sabó, allà?, ni lleigiu?, ni tractors que us puguen pulveritzar l’ambient amb una mica de colònia? lamarequeva!

I brutor, ai, els carrers i les places en van plens, de contenidors i papereres atapeïdes, com si no tingueren brigades municipals, i si n’hi havia, que n’hi havia escampades unes poques màquines i homes agranadors, l’ofici no el coneixien prou. En passar, allò quedava igualment brut. Aquella ciutat és ara mateix un aparador d’allò que és un femer urbà. Un clot ronyós, de pixum i fortors que no s’aguanta, que no s’hi pot respirar.

La imatge internacional d’aquella ciutat és d’un tercer món de rates o de malparits que no s’haguessen dutxat mai. De de la colonització de 1714. Aigua i sabó, xa!

I amb aquell ambient perfumat (!), vam aplegar-nos milers i milers i milers, i més milers encara, d’homes i dones, i uns quants joves, que demanàvem la llibertat que mereix qualsevol país. Un dret fonamental. Un dret bàsic, la llibertat dels pobles.

Però espanya és violència, és corrupció i és una cofurna de lladres, dels borbons als retors, dels periodistes als polítics, dels empresaris als amos del corral, jutges i desviats de l’ofici de ser, de l’humanisme necessari per dir-nos democràcia. N’hi havia un clam a Barcelona, diumenge, que es manté viu, intens, ferm, malgrat espanya i tants d’inútils del govern català i valencià, que es deixen robar, perquè els diners no són d’ells. A ells els en donen prous. Els diners són de catalans i valencians, però els espanyols ens els roben, en canvi d’una pudor de ferum impossible d’aguantar. Aquella ferum que naix del clavegueram, que s’escampa arreu contra nosaltres.

El clam per la independència hi és. Però hi ha tot d’inútils als governs respectius. I molta ferum.

Sort que nosaltres Som Mural, som país valencià. Ho serem fins que arribe el dia de la feina major i més bella: per aquell moment, per aquella llibertat. Som.

La barra dels polítics no és de pa, però justament a ells no els en manca

0

He peixat per dins de la xarxa cagarnera i he llegit dues coses tan sorprenents que m’he inflat de valor i he pegat cap al camp, a ruixar plantons amb una motxilla matabi carregada d’abamantina i aminoàcids: si enlloc de matar polls i pulgons pegàrem contra uns quants dels polítics pocavergonya, potser l’efecte de les nostres armes serien de major profit i rendiment agrari.

El MHP Ximo Puig anunciava a la xarxa a través del seu piulador oficial (no us penseu que l’home escriu res d’allò, si la llengua que usen és l’espanyola per burlar-se’n doblement, dels valencians i de la fava que ens cou de tant mentir-nos. El mentidor oficial del MHP deia que mouria mans i mànegues per millorar empreses o institucions o teixits econòmics que ell troba ara mateix deficients, però dels diners que ens roba el seu mateix partit de la banda d’espanya no ha dit ni piu, en el seu compte oficial de piular. El seu partit ens roba tants milers de milions que servirien per adobar i millorar els valencians, que li fa vergonya de dir, on arriba de fondo el forat que ens fan, cada any, els malparits del psoe d’espanya, amb els vots del psoe de València, naturalment.

I tot plegat, amb el govern que ells en diuen progressita, que jo dic tocacollons i invasor, això vol dir que vénen a robar-nos i prou. Els d’aquella banda del psoe espanyol que es passen també les vacances a gandia i a dénia o a benicàssim, tant se val, es queixen de la sanitat dels valencians, és clar, perquè durant l’estiu han de fer cua davant l’escassetat de metges o infermers, als centres de salut i als hospitals valencians, no compten que els diners que servirien per millorar-la, aqueixa sanitat valenciana de tercera (de tanta manca de recursos) ja els han destinat ells a la corrupció espanyola de madrit, a jutges, a borbons, a policia, a empreses del quinto levanta, i tota la parafernàlia ministerial i terrorista que aquells s’empesquen a través de mitjans de duro barat.

Un acord del parlament obligava els governs a fer pública la quantitat que ens roba espanya cada any, als valencians. però el govern del psoe se salta això com se salta la democràcia, en canvi d’amenaçar-nos de terroristes, perquè voplem independitzar-nos de la corrupció, dels criminals, dels lladres, dels polítics sense moral ni ètica ni vida feliç. Els malparits ens robaran, se’ns burlaran a la cara, però  no són feliços. Perquè no n’hi ha cap filldeputa que ho puga ser i avant.

I malgrat tot, els valencians també començarem l’escola dilluns, amb els xiquets, amb els mínims garantits, els mínims per obrir les portes de l’escola. Res més. Res de res. No podem tirar coets, ni regalar benestar ni pouar del coneixement, si els espanyols s’han quedat els milions per pagar més mestres, especialistes, logopedes, psicòlegs i professionals de primera que puguen atendre una escola valenciana tan complexa com acomplexada (això potser que ho explique un altre dia). Com que ara ja no som en pandèmia, segons que diuen, i s’han acabat els esforços per millorar l’educació dels xiquets valencians, els diners de les carassetes també han desapargut per madrit. Així que nosaltres, com tothom al bunyol d’espanya, viurem de les sobralles, de les molles, de l’esforç dels pocs mestres que es creuran que encara poden fer res, amb les normatives que es decideixen en un clavegueram de madrit on viuen més rates que a ca l’Stilton: el 70% del curriculum que decideix espanya és perquè els valencians continuem a la cua lectora del món, ves si la cansalà que ens envia el ministerio falangista és rància i casposa.

Però igualment farem nosa. I explicarem als xiquets que en voler aprendre, de primer, caldrà dir-los com els polítics espanyols atempten contra els seus drets, entre més, el de tenir recursos per garantir-los una educació europea de primera.

 

Profund Estellés, en el seu nou natalici

0

“Puge l’altar pedregós de la pàtria.”

 

És 4 de setembre, que els valencians commemorem com el dia del natalici del poeta major Vicent Andrés Estellés. Enguany encara més especial perquè el psoe, el partit espanyol que governa espanya i València, havia decidit feia uns mesos de liquidar la fundació Estellés de Burjassot, el poble del poeta, en canvi de robar-nos als valencians 15.000 milions d’euros cada any. Sembla que amb aqueixa quantitat aproximada que s’embutxaquen, no n’hi havia res ni prou per destinar a la fundació del poeta valencià uns cèntims o una misèria: liquideu-ho!, havia ordenat espanya, en canvi de regalar milionades a corruptes i a empreses corruptes, entre més elèctriques, espies, constructores, borbones, fundacions feixistes i violentes, entre més premsa espanyola de tot tipus i condició, televisions, clavegueram i podrides esglésies que viuen de franc i d’amagat davall els confessionaris.

 

“mire el país valencià on vaig nàixer

un Burjassot de colomers i pins

i aquella olor de la llenya als forns

Ací han nascut els meus pares i els pares

seus i els dels seus des de segles i segles.”

 

El col·lectiu Bassot, ací al poble de l’Horta del poeta, ha obert una subscripció per recuperar la fundació del poeta Estellés, al marge dels partits polítics i els governs antivalencians de torn. Enguany el comodí #ProfundEstellés ha servit per visibilitzar el poeta i els versos a les xarxes. Per visibilitzar la dignitat de molts valencians que ens resistim a fer de criats dels inútils de la política, entre més detalls a què dediquen la vida tants inútils com ens envolten els pobles i la ciutat, i tants de forasters com ens perllonguen la colònia.

“tota la glòria múltiple de l’horta.”

 

D’avui en vuit o més dies, arreu del país celebrarem amb goig els versos del poeta, que vol dir que el llegirem, el cantarem, el recitarem, fins i tot de memòria en direm un a un cada llibre, mentre els mestres es dediquen a estudiar què collons és el llongo de lleis espanyoles que ens aterra l’escola. Més profit us faria, mestres, que en comptes de perdre el temps amb les lleis espanyoles, llegíreu el poeta fins que la poesia arribés arreu: més profit i més escola, sens dubte, enlloc de passar hores i hores patètiques a vore què diuen a espanya què ha de fer l’escola dels valencians, mentre ens roben.

 

“el naiximent forestal del carbó,

encendré rams de foc entre les síl·labes,

El meu país, aquest país que cante.”

 

Foc als antivalencians, per decència i per dignitat, que amaguen el robatori anual, en canvi d’una educació precària, una sanitat precària, uns serveis precaris, un camp precari, un teixit industrial precari, una cultura precària i, sobretot, una intel·ligència política precària. En enviar-los a cagar a la via ens quedem curts, caldrien forques, corbelles, caps que redolaren cada colp que espanya atempta contra València, com és i fa cada dia.

“Aquesta és la cantata que avança

car tot, amics, no es va perdre a Almansa.”

 

A l’ateneu de Bétera també llegirem els versos del poeta Estellés, com cada any, i per això la invitació és general i solidària, i cada lector serà benvingut a recitar versos del Mural, en aquell espai reduït de llibertat, rural i urbana. Per anys i anys.

 

“Així vindran, com rius llarguíssims,

jorns de llibertat cristal·lina.

Empenyeran vents favorables

i altes banderes.”

 

*tots els versos han sigut destriats de Mural del País Valencià, volum 1, V.A.Estellés