Ulisses20

Una part important del món artístic valencià diu adéu a Paco Bascuñan. Del món del disseny, sobretot, dels amics, naturalment. Això enraonava allà mateix, al cementeri de València. A València, avui el jorn és grissós, perquè l’absència de Paco és una gran pèrdua. En el món del disseny, que és una manera de veure les coses amb uns ulls determinats, és una de les figures cabdals, si no és la cabdal, per moltes raons. Potser que l’ortodòxia discutirà si mancava un compromís valencià més ferm, més sòlid, malgrat que n’ha treballat molt i professionalment pel món del compromís valencià. Fins i tot per això el dia es torna aspre, ingrat, d’una insolència antinatural. N’estic convençut de la falta, de la mancança, de tantes coses com l’artista encara havia d’oferir-nos a València, per l’art i pel compromís, per la manera de ser, per com ens atenia, amb aquella afabilitat i aquella estima pel treball, amb els clients, amb els amics, per les coses, aquesta vegada sí, ben fetes. Els valencians tenen fama de perdre’s pel disseny. Davant els treballs de Paco el pensament té més que raó i caprici, l’argument sòlid, suficient. Tants que n’hem quedat, ara mateix, orfes per un colp sobtat, dels homes necessaris.

Tocant al vent. Toquen d’oïda. Toquen a mort. Voltegen. Si més no, voltegen tantes campanes, després de la publicació de l’informe policial (ningú no sap què fer-ne, certament, ni si acabarà tenint cap valor, cap força legal contra la il·legalitat del pp), però voltegen tan fort que no poden amagar el siroll.
Ara, sí, podeu il·legalitzar-los, i carregar-los tots plegats en un camió i cap a l’abocador, de brigada selectiva de residus tòxics, perquè no som uns pocs desgrenyats, ni uns descreguts, ni els heretges de sempre, qui ho diem; ara són els papers, els documents de ses senyories, les converses enregistrades, és l’estil pocapena que finalment han imposat a València, tu, ells mateix.

Ves que venim dient-ho fa mesos, els blocaires, els periodistes, els amics, els mitjans, els veïns, els mestres, els collidors, els mecànics, els forners, les mestreses de casa, excepte els visionaris de Canal 9, que són rucs i faves, una quantitat gens menyspreable de mamifers racionals anunciàvem la desfeta i la mentida sobre la qual s’orquestrava el govern valencià. Vaja, que el finançament d’aquest partit l’hem pagat tothom, amb diners públics, amb trampes, amb diners il·legals, amb contractes i misèries humanes que ara un parell de mitjans van ventilant per donar-los aire.

El primer a caure? El segon?, El tercer? Que en caurà cap? Sembla que tot de pizzes van entrant d’estrangis, amb nocturnitat, en aquella reunió de senyorets del forat estret, que no els cap la pereta ni la goma ni el potet, i demà sabrem si n’hi ha cap nova sobre el cas Gürtel, com qui diu ‘la Gomorra valenciana’: el desficaci de la decisió pot ser tan gros que, no ens estranyaria, que formaren un govern provisional, republicà i feminista, amb Huracan Rita al capdavant de totes les misèries. 

Voltegen, toquen retirada… Que no, que toquen a mort. Tocats, no, untats, que també. Toc-toc, què volen aqueixa gent? Sóc el llop. Qui? L’enterrador…
-Ah!

Camps ja no serà mai el mateix. Jo era dels que apostava, durant l’estiu, que la seua cara ja no podia amagar més temps el merder on havia ficat el partit, ell i els seus, tan ben vestidets. L’assumpte que va destapant la premsa, a través de filtracions interessades, va més enllà d’una qüestió de regals personals als màxims responsables polítics valencians. L’afer té una volada que encara no ha tocat fons ni sostre, ni l’infern ni el cel, malgrat que res del que puga destapar-se ens sorprendrà, ja no venint de qui ve.

La manera de fer del PP valencià, aquest ús de la fatxenderia i d’estil tan poca classe (anar ben vestit no et situa més enllà del que ets) va mostrant-se amb cara i ulls. Jugaven a ser estilosos, gerents, amos del món, fins i tot jugaven a fer de polítics, però no arriben a cagamandurris. Uns lladregots pocapenes. Vet ací el gran estil d’aquest figurins valencians: Costa, Rambla, Camps i la resta del sèquit…

I el jutge, aquest que representa és l’home de confiança de la llei, el màxim defensor de la justícia i la imparcialitat, què ha de jutjar? Qui l’ha de creure a partir d’ara, un home que ha sigut capaç d’amagar informes policials, que són proves, i informació a l’hora de decidir sobre un cas? Qui el jutjarà, doncs, el jutge corrupte? O potser no en queden, d’homes honestos, nets, ni els que són ficats en justícia?, o no n’hi ha res que siga net, a València?
De tot plegat, i el que és pitjor: la cosa ja no ens sorprén, de cap manera, perquè la fatxenderia amb la qual governen des de fa anys, aquests beatos del PP, ja apuntava en el pitjor dels sentits. Els valencians som en mans de pocavergonyes, d’irresponsables amagats entre sotanes, protegits per jutges, pagats amb diner il·legal, emparats per mitjans i amigots, defensats per una majoria de la societat civil, emparats per la gran família valenciana que ells alimenten amb paternalisme i burla… Resultat? Som Gomorra, València també és la màfia. 

Casal de la Joventut, 19.00h. Benaguasil, Camp de Túria. INAUGURACIÓ.

[Destinat sobretot a No-valencians]

La còpula del pp agafada en una operació il·legal segons informes de la policia i de El País: peperepe!

Conxorxa o conspiració: Camps obliga el jutge amic a traure la denúncia polícial contra el seu partit.

Un informe policial sobre el blanqueig de parets a la Generalitat valenciana: calç per soterrar qualsevol prova incriminatòria dels quatre apocalíptics.

Generalitat o bordell: a follar en barraca. Fins i tot Rambla, que semblava pur, acaba esquitxat pels escàndols del finançament il·legal. 

Canalet o mentida: TVcodificada contra la veritat. Canal 9 es querellarà contra periodistes o mitjans que proven de fer periodisme.

Els amics són per damunt dels jutges: o per darrere, a l’hora de riure-se’n dels valencians.

Quan la Justícia és un sainet: el tribunal superior de justícia valencià assaja els miracles de Sant Vicent, però s’estaquen el ditet pel forat del pany.

Si aqueixa notícia del diari de Madrid és certa, els valencians no tenim remei, si demà no agafem les corbelles, les forques, la falç, el xerrac, el martell, i la resta d’eines de la caixa de les obres bones i ens arribem fins a la GV, matinet abans que no trenque el sol. Allà traurem la verga de bou llarga i començarem a pegar-los fins que los arribem, a tota aquella colla de carlàmpios, polítics més falsos que Judes, fins que acaben espellats, malferits, i demanen clemència per la seua família, que les sangoneres prou que acabaran aixafades… I el jutge, que representa que és l’home més imparcial de la ciutat fins a l’albufera, que el passen pel tast morisc: expulseu-lo de sa terra, que trie vaixell i es pague el viatge amb aquell saquet de trenta monedes, i que tinguem sort que algú traga el tap perquè la barca faça aigua i la mar se l’engulga… 

-Més fàcil, xe moriu-vos aquest dissabte!

Els mestres no explicarem a l’escola que tot això és un malson, que a València la gent és neta, culta, noble, que sabem fer les pel·lícules sofisticades i amb més efectes que la ficció… 
-Que Sant Miquel els talle el nap!

-Xe, no sigues burro! 

Bon dia des d’Amèrica. O bona nit…

Hem estat a Harlem. Hem agafat el metro, però ens hem passat d’estació; de fet, era un metro que no parava a totes les estacions, almenys allà on volíem anar-hi, no ha parat. Ens ha tocat baixar i agafar un altre metro en direcció contrària, ens hem trobat una ratota en el transbordament de metros que era enorme; passejava ben tranquil·lament pels corredors del metro com si fóra l’ama de les rates. 

Arribem finalment a Central Park, que és ple de gent corrent, de gent anant amb bicicleta, de gent passejant, de gent llegint, de gent patinant. Central Park és molt gran i allà hi ha una gernació que fa això i allò. Els patinadors, per exemple, feien una demostració d’acrobàcies al compàs d’una música. Un d’ells semblava Tupac. Uns altres tocaven una batucada… Nosaltres estem molt cansades, perquè hem caminat una barbaritat. Potser hem fet cinquanta quilòmetres, o cent. De veritat que la rata era enorme i no puc deixar de pensar-hi. Central Park paga la pena.

Us estime.
[by Empar M.] 

Ahir, que era 22 de setembre, va fer exactament quatre-cents anys del pregó que obligava els moriscos a abandonar la seua terra. M’ho va dir Ferran Zurriaga, que és mestre i coordinador de l’exposició que l’IDECO del Camp de Túria inaugurarà divendres a Benaguasil, malgrat la negativa dels ajuntaments a col·laborar mínimament.
Ja sabeu que jo sóc partidari de no inaugurar, si és perquè els ajuntaments s’apunten la condecoració, la presència, quan en realitat ens neguen l’ajut.
Més o menys, molts responsables polítics són ara mateix partidaris d’aquell pregó, que fa anys que intenten la substitució dels valencians en molts sentits…

EL PREGÓ D’EXPULSIÓ
El 22 de setembre de 1609 el marquès de Caracena i virrei de València, ordenà la publicació del pregó que complementava l’ordre del rei del 4 d’agost. 

Els moriscos disposen de tres dies per anar als ports designats: Vinaròs, Moncofa, el Grau de València, Dénia, Xàbia i Alacant. Solament els deixaren agafar els béns que pogueren portar personalment. El primer embarcament és el 2 d’octubre, a València, en unes naus llogades directament pels moriscos.

[part del text d’un dels pannells que apareix al catàleg de l’exposició]

Divendres inaugurem l’exposició sobre els moriscos al Camp de Túria, un treball que ha coordinat el mestre Ferran Zurriaga que ha comptat amb un equip de vint persones, dalt o baix, entre col·laboradors i ajudants. El cost final del treball passarà els milers d’euros, malgrat l’austeritat de la col·laboració i del treball principal, però els ajuntaments amb els quals parlem per presentar-los l’exposició la volen de franc, no volen contribuir-hi gens ni miqueta, en favor d’una inversió que, per a l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, li suposa el pressupost d’un any, sense comptabilitzar les despeses de tot tipus que hi ha en un treball de llarg recorregut com aquest. 
-Nosaltres ja posem la picadeta i el local -argumeten els resposables culturals, gestors en diuen, dels ajuntaments amb els quals hem parlat.
-No, nosaltres no volem picadeta, i el local, perdonen, és del poble, és municipal, que el paguem tots els veïns. Que nosaltres no venim a vendre obra, ni a vendre’ns. Venim a explicar la història, la dels moriscos del Camp de Túria, concretament. Potser el primer gran intent de neteja ètnica a la nostra comarca, però això és una altra història…

La meua proposta fóra no inaugurar, malgrat que ells és el que voldrien, no inaugurar en cap local de titularitat municipal, si els ha d’eixir de franc. Busquem-ne de locals privats, que no depenguen de fariseus, de xantatgistes, de professionals del lladrocini… Aquesta fóra la meua opinió particular, contra els gestors culturals, o els polítics de tercera, que ells prou que no treballen de franc ni fan res gratuïtament. 

Vuit dies han trigat a enviar-me un llibre, Multi-Pitch Rhythm Studies for Drums de Ron Delp, una cosa editada l’any 1973, que ha d’ésser l’ou per aprendre percussió: el llibre és  un encàrrec de l’escola de música del poble, però no hi ha manera de trobar-lo enlloc. Així que faig ús de la xarxa i de la màgia google, que m’envia virtualment a la llibreria Big Star Books, de Santa Fe, NM, US. Em fan saber que n’hi ha un exemplar en aquella llibreria, un de sol, de segona mà però ben conservat. El preu no arriba a dos dòlars, però el cost de l’enviament és de gairebé quinze. Finalment faig la comanda per veure què passa. A casa hi ha apostes perquè he tirat els diners, perquè m’ensarronaran, perquè trigaran mig any a respondre’m…  I sí, vuit dies després, com els americans m’havien dit i compromés,  el llibre ha saltat l’Atlàntic i ha arribat a casa, en un estat perfecte de conservació, en menys temps que no m’arriben moltes coses de València o de Barcelona, per posar dos exemples més propers. Vuit dies i 13 euros: tinc el llibre a casa i el xic podrà estudiar el seu tercer any de bateria. Encara estic sorprés, i pagat, i orgullós que, de vegades, el món gire amb tanta eficàcia. Una part del món, naturalment.

SOLS PER VEURE ARETHA JA PAGAVA LA PENA VENIR A N.Y. 
ÉS MÉS QUE IMPRESSIONANT. EL RADIO CITY MUSIC HALL ERA DE GOM A GOM. 
QUINA ENERGIA I QUIN DINAMISME TÉ AQUESTA DONA, 
COM T'ESGARRIFA AQUELLA VEU… TOT ÉS UN SOMNI. BONA NIT.

(3) BONA NIT DES DE NY. 
El dia ha eixit rodó. L'edstació Central és com l'hem vista a les pel·lícules, solament 
faltava que aparegués l'Eliot Ness. Al barri italià és la festa de Sant Genaro, era de gom 
a gom, gairebé que no hi cabíem. A Xina Town trobem de tot, Rolex, Tous, Prada, 
Lacoste i un munt infinit de coses curioses. Ací no roden els pollastres a l'ast, ací tenen 
els ànecs ja rostits als aparadors, però són ànecs mandarins. El Soho és un altre nivell, 
és el nivell alt, altíssim. D'estanding. El Blue Note ha sigut molt interessant, però em 
quede amb Aretha, per a mi molt millor. Ho passem molt bé. Anit m'entrà una mica 
de nostàlgia, però em va passar de seguida. No tinc més temps per a escriure. 
Bona nit, besos a tothom. 
(by Empar)

Hola amigues i amics, ja duem algunes hores de novaiorquines convençudes, estem 
encantades. La ciutat és plena, bella, viva… Al·lucinant. Els gratacels de debò  
arriben fins al cel, aci sí. Tot el dia anem mirant cap amunt, Empar ja té mal de coll,
admirant la majestuositat d'aquestes construccions. La gent brolla per tot arreu, 
sense aturar-se, a tot hora, la ciutat no dorm, viu. Vam tenir la gran sort de poder 
assistir, anit, a un espectacle indescriptible. La reina actual del soul-jazz, Aretha Franklin,  
ens va regalar un recital sublim. Més de tres o quatre mil espectadors, drets, ballant, 
cantant i cridant com embogits d'alegria i d'emoció al teatre Radio City, que és 
una meravella. Intentarem continuar transmetent-vos, via mail, tot el que vivim. 
Vos estimem molt, i ens agradaria tenir-vos ací. Besos a tots i totes.
 
PS. Aquest teclat no te accents ni c trencades, ho sentim.
(enviat per Roser T.)

Era una exclamació que la tia Vives, una institució al carrer Caruana de Bétera, utilitzava per exclamar-se davant alguna cosa que la sorprenia o la meravellava. Ahir jo vaig ser a l’hospital ‘La Fe’ de València, en una revisió rutinària, per dir-ho senzill i curt, a l’edifici central, a Cardiologia. Em van atendre exquisidament, perquè els recursos humans, als hospitals valencians, sort que no depenen exclusivament dels responsables politics, que en depenen en gran part de les persones, de l’atenció que hi volen posar els professionals, que en la seua majoria són bons. Ara, a les dues sales on em van portar, fins i tot al despatx del metge que em va atendre, vam arribar sortejant tot de laberints, de passadissos estrets, indrets il·legals (?) reutilitzats, redestinats, a usos múltiples, que no dubte són necessaris però que, caram, ja costa d’arribar-hi sense ajut. El mobiliari del metge semblava arreplegat d’un ecoparc, o de llocs pitjors, i ell duatava que no el passaren com a nou a les noves instal·lacions que, diuen, van construint-se per a l’atenció futura de molts valencians. Les sales de tecnologia, allà on fan les ecografies, els electros i tota la pesca d’aqueixes coses que fan habitualemnt els cardiòlegs, què voleu, semblaven d’una segona divisió regional. Faltaven peces de la talla, s’hi veia tot de runa al sostre, i encara la imatge final era que érem en un país llunyà propi del tercer i el quart món, allà on les curses de fórmula 1, els esdeveniments de luxe o les grans inversions en il·lusió i demagògia, eviten que les infrastructures mínimes, bàsiques en un país modern, puguen tenir el mínim per aparentar que els serveis no passen gana, de tan deficitaris.
-Hospital! Quanta irresponsabilitat i quanta indecència política.

Nosaltres hem començat el curs amb l’alumnat de secundària d’una manera especial. Bé que havíem de cercar maneres diferents, si volem aconseguir objectius diferents. Com va dir aquell pedagog, si volem resultats diferents, hem de fer propostes diferents, que no podem repetir sempre el mateix. L’escola també va d’aqueixa manera. Enrocar-se a repetir esquemes, a fer la classe sempre igual, a utilitzar els mateixos recursos un any i un altre, no pot encaretinar l’alumnat, ni tenir-lo atent, ni interessat. Fins i tot, ni tenir-lo adotzenat, amb aquella repetició de repeticions. Els petits gestos, la mínima acció envers alguna cosa diferent ja pot somoure l’aire, i fins i tot provocar un sidral. Això mateix ha passat avui amb Xavi Castillo, a l’escola. Vam convidar-lo a inaugurar el curs, a triar quina representació fóra més adient, a partir de l’humor, la ironia, el llenguatge fluïd, ràpid, que domina tan a la perfecció (deixeu-vos d’addictius tipus Buenafuente), a partir d’un motiu senzill, d’un gest… amb el Xavi tens l’èxit assegurat, i el bon humor, i un llenguatge que al jovent, i als mestres, els arriba directe i efectiu, sense trampa, sense embuts: ni monyes ni grenyes… Xavi Castillo cent per cent, o gairebé al cent per cent. 
El riure com a teràpia, com un convit a pensar l’escola, per convertir l’educació en coneixement, en estudi, sí, en participació, però sense perdre el sentit de l’humor ni el pessic d’ironia, i de joia, que ha de viure l’escola cada dia.

Solament que millorem l’eficacia, l’atenció, per atendre aquell indicador fatídic de tant de fracàs escolar… Som al capdavant en això, justament. La nostra despesa en grans esdeveniments és de pocavergona, però en educació, ves, peguem en ferro. Massa polítics d’esperit gris, d’ànima rovellada. Com en tantes altres coses, la feina és per a la societat civil, i els mestres, almenys a València, una majoria d’ells ja agafen el bou per les banyes, la feina de cara, amb tant d’ànim com caldrà un curs més. Si millorem aquest maleït índex, reduir el fracàs escolar, ja farem molt de paper. Benvingut l’alumnat de secundària, benvinguts els seus mestres. Un altre any. Comencem.