Ulisses20

Avui sonarien bandes, pels carrers de València, pels carrers dels pobles valencians amb una dignitat mínima. Minimal. Toquen bandes que diria estellés, i les seguirien unes altres bandes folk, i colles de danses, balladors de polca, de fandango, de jotes que tocarien tres fan ball i uns altres milers de músics, de joves i de vells, totes les colles de dolçaines, i els tabals, i pujarien les muixerangues d’Algemesí i dels altres pobles que comencen a fer escola, xirimiters, bandúrries, llaüts, cantarien per la de l’ú, i farien un ú i un dotze també, el cant d’estil s’escamparia, serem un poble en dansa, el país sencer ballarà, per aquets homenot que tot ho feia bo i també sabia ser àcid, sobretot quan els polítics van arraconar-nos tota aquella efervescència que pujava, i psoe i pp van amagar-nos durant anys, amargar-nos, perquè un país que canta i balla, que recuperava la música tradicional, potser que podia recuperar unes altres coses, massa coses. Van arribar aquells inútils de la política que tot ho van arrabassar, i ell prou que ho explicava, com havien aterrat el país, com havien aterrat la tradició, i la llengua i l’escola…

Manolo Miralles era un homenot, l’és, de la música, de la cultura, del compromís ferm d’un país valencià agafat pels ous, atenallat. Fa uns dies que li escoltàvem la veu a Torrent, possiblement l’últim comiat públic, davant l’auditori Vicent Torrent, tots dos gegantots, ell i vicent i miquel, els tres. Cada colp que els valencians ens aplegàvem per reivindicar-nos, a valència, a castelló, a xàtiva, eren allà, ells, la cara d’Altall, aplegant-nos i fent-nos ballar, fent-nos creure que el país era possible, l’única passió noble, que explicava Joan Garí en aquell llibre tan bell. La llengua, la música, el país. Mentre hi haurà músics com Miralles, n’hi haurà esperança, i el país se salvarà, tard o prompte. És l’herència que hem rebut, de tants homenots, de tants homes bons que ho han fet possible, tornar-hi, ser-hi. Sense Miralles, la música d’aquest país no hagués sigut igual. Ni el país hagués sigut com és. Ni tanta esperança com encara tenim.

Passaran bandes pels carrers, sonaran dolçaines i llaüts per les places, els acompanyaran uns altres bandes joves i colles i grups de música tradicional, aleshores l’arrel del país tornarà a agafar-se amb força a la terra. Aleshores tallarem la cua de felip de borbó, definitivament, i tornarem a vèncer.

Gràcies per tant com ens has donat, homenot Manolo Miralles.

Diu Nadejda Mandelstan a «Contra tota esperança» que el bé és innat a la naturalesa humana, i els que l’infringeixen, aquest bé, acaben adonant-se’n, fins i tot en generacions posteriors, se n’adonen, els fills per exemple… No podia haver conegut el pp, ni el psoe, aquesta força de dona, ferro i lluita com pocs éssers. Quan l’odi a la cultura és consubstancial, l’odi a la llengua, a l’escola mateix, pel que puga representar de llibertat, de voler saber aprendre millorar, el bé els senta com una patacada a la panxa, com un colp sec: no els cal sinó vomitar l’odi i celebrar-ho en privat (de vegades ni se n’amaguen i se’ls escapa el riure, un gest burleta).

La banda psoe i la banda pp es pensen amb alguna diferència, però no n’hi ha sinó un paper fi, que els separa. Tots dos són del règim franquista, acomodats a les normes i les trampes feixistes de la dictadura, i se’n vanten, tots dos, que això és el millor que ens podia passar: casernes, retors, jutges, borbons, mitjans, el paquet complet d’una herència que els va apessebrar durant anys: els uns són franquistes pels gens, els altres s’hi han fet amb una facilitat impensable. No tenen remei, no n’hi ha un altre remei. Confrontació. Per ells el bé no es ni probable ni innat: en canvi, l’odi sí. L’odi a la diferència, a les llengües, als drets universals, a la cultura majúscula… Ni ho dissimulen, voten en contra de la llengua, ací i a europa, els uns la negarien sempre, els altres deixen unes molles, però no toqueu més els collons… en passar la primària, a cagar a la via la llengua dels valencians, el català, i sopen plegats i brinden. Són una banda que tant se val qui mana, cada quatre anys. Són conspiradors, quan els interessa fan pinya i carreguen: a través de jutges, de fiscals, de policia, de casernes, d’església…

I qui els podria parar els peus para la mà, per les molles. Sense remei.

Després de cada jorn d’eleccions, els valencians han de continuar remant, contracorrent. No pintem una fava, ni enllà ni ací, així que caldrà tenir paciència i començar per l’alfabet, les primeres lliçons: a mans de partits espanyols —tant se val de dreta o d’esquerra, si n’hi ha cap que tinga la barra de creure’s això— els valencians tindrem el camp abandonat, el finançament de ruïna, els joves repartint coques de sal, fent de cambrers i pidolant feina, la universitat sota el regne de madrit i la sanitat cul per amunt. Això per tocar uns quants exemples, perquè els espanyols, del pp al psoe, de vox a sumar, no faran un brot per nosaltres. Ni un ni mig ni cap. Cap inversió que digues, som iguals que ells en infrastructures o recursos. Una merda. Mentre els valencians els regalem els vots i la feina (en fan ben poca, en realitat), als partits espanyols, ells només que deixaran molles: encara gràcies, ens diuen, que a espanya n’hi ha moltes obligacions, si han de mantenir tants fillsdeputa vivint del cuento.

Damunt, entre els uns i els altres, quan no és una garrotada és un canyot. En governar el psoe, primer torn, hom podria pensar en la normalitat política. Fals. Home, si n’hi ha compromís que els vigila i els empeny… Fals. I en governar el pp, segon torn, la destrucció és més directa i d’amenaça. Aquesta cançó no ha canviat i ves si fa anys que dura. Ací aterren la llengua, l’escola, la indentitat i fins i tot els mínims de respecte democràtic. Gairebé de l’un torn a un altre només hi ha diferències en el maquillatge, perquè ja he avançat que en allò fonamental, els uns i els altres s’entenen a la perfecció. Què vol dir?, que els valencians no som ciutadans de primera i ens castiguen cada dia.

No us penseu que el psoe no volia, i vol encara, aterrar el paratge natural de Paterna, o no vol carregar-se Pinedo i el Saler, amb l’ampliació del port… O no desvien els diners del corredor mediterrani a inversions de la seua capital… Faves no som, ni ells angelets que treballen pel bé públic. Quins gànsters!

Sobre la llengua, sobre la música, sobre l’art, sobre la literatura, sobre el país, el pp ens viu com una gangrena: tallaria per lo que consideren sanot —espanya una i franquista— i ens tirarien a l’aigüera: ho tenen tan clar que actuen sense vergonya: el psoe també. D’un any «joan fuster» poden passar a un altre «nino bravo», nyas! Sense vergonya. Els uns i els altres, a duo, són responsables que l’ONU haja declarat que espanya és l’estat d’Europa que més incompleix la normativa internacional. Contra els drets, espanya de dretes o de pseudoesquerra, no falla mai. Ara, els uns i els altres, pp i psoe, s’enorgulleixen de tenir músics, o actors o joves incriminats per cantar o protestar per la seua corrupció. Sense vergonya.

Avui ens aplegarem a Torrent per dignitat. Comptaré quants del pp o del psoe del meu poble hi són, en favor d’un gegantot del patrimoni dels valencians. Particularment, això dels noms de lloc, si no és que són topònims majors o menors me la bufa. Però avui ens concentrem contra els atacs continuats dels polítics espanyols als valencians. Contra la burla i l’insult. El pp no tindrà mai un sol home d’aquella vàlua, Vicent Torrent, però el psoe tampoc. Ara, amb els anys, ens ompliran fins i tot les barraques de noms que grinyolen a ferro raspat: psoe i pp. Mentre siguem colònia, un país colonitzat, aquells partits espanyols no passaran d’atendre’ns de criats. De no tindre’ns cap respecte. Contra la descolonització, ens concentrem doncs. Per l’homenot Vicent Torrent. Per començar la nostra sobirania.

A Castelló els valencianistes fan poc de forat: hi ha una xàrxia política controlada a ferro per espanyols de dreta i d’extrema dreta que no deixa passar ni l’aire, que el vent fa girar de cul la democràcia, que fa cent anys va desaparèixer. Com és, que passa aquell cataclisme antivalencià, no ho sabem, si una majoria parlen, almenys entre els pobles petits, aquella llengua ufana i bella, no ho sabem. Potser perquè és una ciutat petita i molt de poble, Castelló, com una cirereta per a vells càcics, amb pobles d’interior o de mar, de marges secs, d’oliveres i ametllers, i de ports amb barques petites, de xarxes que s’han d’apedaçar cada dia, que les màfies i els capos es passegen amples i segurs i protegits: les ermites, els fars petits de l’aigua avall, de la mar propera, els rècords falangistes que fan i desfan encara, com si el franquisme s’hagués quedat arrapat a la pedra in eternum. Per sempre. Malgrat que van tancar el cap de totes les màfies uns quants dies, no així cap dels promotors que pagaven i rebien favors, i vivien d’amagat entre més empresaris de renom, per haver robat i robat i robat qui sap els milions, dels quals han tornat poca cosa, a les comarques, el nord valencià només que els regala vots i vots i vots, per cacics que passen o moren… Són de Tirig, o Benicarló, o Sant Mateu, com podrien ser de Calàbria o Palerm, xa, els cacics viuen a l’empara sans i estalvis, protegits. La Jana, Traiguera, Vinaròs…

En canvi, n’hi ha músics o actors que encara s’estaran anys tancats només per una cançó, mentre els lladres roben i roben i tornen i viuen per anys i anys, famílies senceres amagades darrere dels ulls foscos de totes les dictadures: no sabeu com els van bombardejar aquells veïns, que encara ho recorden atemorits, no els torne a passar: aquests capos tenen agafats pels ous les institucions suposadament democràtiques, són amos, fan i desfan a l’ombra i descaradament, i la gent continua adulant-los i reverenciant, com si viviren encara cagats sota el dimoni, no fóra que tornaren les pistoles feixistes i els perderen la confiança dels criats. I els jutges què, què decideixen i contra què, si són de l’escola franquista, defensors a ultrança de les teories feixistes de tot temps a espanya? Què se n’ha fet, doncs, de les ulleres fosques d’aquell capo de corral, de l’amenaça eterna del sé qui ets i què vas fer? A Castelló, si pintem un rave, els valencians!

Cinc de les nou o onze dones que són Adufeiras van ser anit a la plaça del Mercat. Acompanyen Xabier Díaz, toquen panderos i panderetes, toquen llaunes de pimentó o aixadetes. És un cant ritual, de percutir, en favor de la llengua, a l’empoderament de les llengües, que els espanyols voldrien minoritzades, és una música reivindicació de solidaritat i fermesa, contra el despoblament dels llogarets, en diuen aldees, els petits pobles que els polítics voldrien invisibles, o muts o silenciats: d’ací el nom de lúltim CD les «catedrals silenciades», tants llogarets oblidats si tota la publicitat i l’economia se l’emportà aquella cosa de l’obradoiro. Xabier Díaz és de discurs ferm, sobri, d’una crítica sorneguera i corrosiva, fa més de vint anys que recorre el seu país cercant informants de cançons, romanços i versets rurals, de ritmes amb casoles, culleres o llaunes, aixades fins i tot —ens recorda el nostre patrimoni gros, en Botifarra—, i entre cançons, fins i tot demana si xarra massa o poc i si voleu que continue cantant. «Voleu un concert llarg o curt», ens demana, tu ves fent, que li diem, i de curt ja sabràs si voldràs passar-lo a llarg. Les joves que canten i toquen i els dos músics amb violes de roda, gaites o acordions ja fan d’aquella música tradicional un concert especial: també hi ha massurques, jotes, balls, i complicitats corals amb el públic: als papers que enganxen al terra de l’escenari, per saber-ne el guió i l’ordre de les cançons, hi havia quinze cançons apuntades, no hi ha els discursos i les declaracions d’intencions, però hi trobareu el bis, el voa o aire,  voa o vento, també voa o pensamento, que lligava, com no, amb «ja ve l’aire» de Pep Gimeno, la complicitat de la investigació popular, de l’adaptació a nous corrents, del guiatge de bons músics, hom notava que Xabier es trobava amb goig a la plaça, que agraïa quan ballàvem, els comentaris, i la relació “amistosa” músics i polítics (recordeu que en el país colonitzat que votem, els polítics i els jutges empresonen músics i actors, i mestres, en defensa del franquisme: jutges que mai no empresonen en favor de les llibertats o els drets… No sap ni poc ni molt quanta gent passa per la plaça com si passés pel barranc, o per un desert de pedra, sense adonar-se’n de la música, del patrimoni, de la identitat, de la llengua, de la gent que atén en un concert, agraïda d’allò que ens regala un escenari durant tres dies, quin patrimoni de cultura popular tenim… La tria d’aquests galecs ha sigut un altre encert del programa d’enguany, i obrir fronteres (malgrat que no vam poder tancar per quèstions tècniques d’avions i preus aquells músics de calàbria…

Encara sembla que som a la plaça, ara…

*

La vesprada del tercer dia va obrir el meló de la plaça “Rodamons”, una companyia de teatre amb més de vint-i-cinc anys. Redolant, rodant, voltant el món, girant tants anys, ahir feien repàs i explicaven, a través e contes i cançons i jocs que animaven menuts i grans, el públic necessari, la història d’una vida ací i enllà. No recordava que eren tan bons. Això de Vicent a l’escena, explicant històries, mereix un monument. Quin personatge, mare! Només l’inici de l’espectacle, aquell tros de fusta en moviment que ells en diuen «mequetrefe», paraula d’origen portugués, no sé per què no en diu tarambana, o borinot, o tiroliro o monyicot, bé, doncs, només aquella petita història del ninot de fusta explicada per Vicent i les expressions i carasses de Teresa ja pagaven tot l’espectacle, allò conté una traça d’actors que se’n diu art: n’hi ha que té una traça, un tarannà i una expressió que naix de la senzillesa: no els cal impostar, ni fer el nyiquis, cal fer teatre de veritat, tenir-lo a dins, i anar filant una història, una altra, una més encara, per córrer places i carrers i ensenyar que el teatre popular, el mim, la música, són encara un ofici d’un valor incalculable, per damunt d’ocis idiotes i falsos, sobretot perquè aquest art de Rodamons, que ens va atrapar des de la primera frase, s’on ben difícils de tenir i de trobar.

No recordava que eren tan bons, Rodamons, i des de les primeres paraules ja ens havien atrapat, quin caliu, quina manera de guanyar-nos, quina sinceritat…

I ves que a Vicent i Teresa els coneixíem d’altres vegades a la plaça i al mateix Ateneu, fins i tot quan encara no era ateneu i ell feia màgia. No sabem quants anys farà d’això. També feia de mestre, o de llaurador —un dels primers llauradors ecològics del país, que va ordir la primera cooperativa experimental del camp des de l’agricultura regenerativa, quan ningú no sabia què collons era allò. Encara coordina un taller d’hort escolar al seu poble, a Alboraia. I Teresa, que venia d’Albacete i se li nota que encara fa viatges amb les obertes i tancades, té aquell tendre de la mirada i la veu que t’agafa en un altre viatge a la infantesa. Teniu fills?, o néts?, o nebots?, o sou mestres?, o voleu ser actors de carrer?, aleshores cerqueu on actuaran i apreneu-ne. Perquè són una autèntica escola. No recordava que eren tan bons, Rodamons.

Enmig del mateix espectable d’ahir, Vicent es quedà mirant la façana de l’Ateneu i explicà que no pot no pensar, quan la veu, amb un altre gegantot de l’escenari, un amic d’anys i aventures, Llorenç Giménez, i aleshores conta una història d’homenatge i ens guanya l’emoció i i el record d’amics que han fet de la paraula vida. Homenatge al teatre de carrer, a la paraula viva, a la sinceritat d’espectacles que tenen, ells mateix, una qualitat difícil d’aprendre, si hom no té l’ànima a la mirada, i un teatre d’alta qualitat per a xiquets i grans. A setembre seran a Montitxelvo, no sabem com és que els ajuntaments no els fan anar cada dia de plaça en plaça, durant l’estiu. És el nivell de programadors culturals de fireta. Els tarambanes o «mequetrefes» que es rifen qui actua i qui no. El país no el canviarem avui, amb unes eleccions d’ocupació, colonials. Ni els programadors. Per molts anys Rodamons.

Començarem pels volts de dos quarts de vuit, el tercer dia de festival: parada de llibres, aigua fresca, l’ambient de plaça popular i el teatre. Avui RodamonsTeatre  torna amb un altre espectacle de molt d’interés: són incombustibles i bons, dalt l’escenari, i mereixen un altre colp la nostra admiració. «25 voltes al món» farà un recorregut per la història de la companyia i els seus viatges arreu de pobles i ciutats, damunt dels escenaris, en valencià, tant de temps, ja són una acció d’herois i de convicció pel teatre i la música. La diversió de tothom està assegurada. No els falleu, va.

El teatre popular, la música de la xicalla, els jocs verbals, els balls, han sigut sempre, en la tradició una part important de la cultura popular, necessària sempre. El teatre popular que encara es violdria arracinar com una andròmina, en canvi d’ocis urbans més pudents i idiotes. A partir de dos quarts de vuit, si teniu amics, coneguts, fills, nebots, néts, o sou voslatres mateix que voleu gaudir, davant una onada d’idiotesa encomanada, veniu a la plaça.

El tercer dia i últim del festival Folkestiu, obri la plaça el teatre. Benvinguts.

Anit vam viure un nit especial a la plaça del Mercat, única. Ja ho hem dit altres vegades, ja ho sé que ho hem repetit, però anit quina festassa, amb «Ja ve l’aire» i un Pep sembrat, com gairebé sempre o més encara, uns músics espectaculars, extraordinaris, els balladors que s’afegien des del públic, ballaven les jotes, les polques, els fandagos, els boleros, el públic que retornava l’esforç, que a la plaça no cabia una agulla saquera, i malgrat que en la banda de baix de la plaça el so no era bo, tothom va saber respondre aquell regalàs de gegantot que és el Botifarra. Quina àura, quina llengua, quina fluïdesa, quin mestre que corre per places i auditoris en favor de la música, de la tradició, de la llengua i del país. Aquest home sí que el votàvem diumenge, sense dubtes.

Un repàs a la tradició de les cançons, amb guiatge de Miquel Pérez a la guitarra que és una altra lliçó, els acordions de Jordi Pastor i els llaüts o guitarrons de Rentero, hi han afegit un contrabaix i una veu d’Alcoi encara molt tendra, i la percusió d’un expert, en Robert, però el conjunt és un altre producte d’excepció, en favor de la música popular dels valencians, d’aquest patrimoni immens que ha construït pam a pam, pel país i per a la història Vicent Torrent. Sense, potser que no tindríem res de res.

Anit lluïa l’Ateneu de Bétera com mai, o com un llum per la cultura i pel país que podríem ser, malgrat alguns detalls d’uns quants veïns, que mostren poc de respecte per tot, per qualsevol cosa que els destorba, com és al cultura, o la llibertat, o saber qui som i per què hi som, però amb tot, el luxe d’anit era de lo alto, d’aquells moments que eleven la dignitat del poble, a  una categoria de normalitat, de convivència, de saber ser: ni el feixisme pudent no va poder anit esborrar aquell esclat d’emoció. Som folk aquests dies, i la tria del programa d’enguany, i el lluïment de cooperació de molta gent que col·labora per fer-ho possible, té aquest resultat. Ho va dir la batlle Èlia Verdevio, en el reconeixement als coeters, Rausell i el Mono Asensi, una altra de les grans ànims de la festa i de la tradició: «per anys i anys el folkestiu a la plaça.» I l’equip organitzador va agrair aquest ajut de l’ajuntament sense el qual el programa no seria possible. Per molts anys.

Anit vam viure un altre concert especial amb Andreu Belmonte quartet, amb una barreja de música mediterrània occidental de gran exquisitesa: el mateix Belmonte explicava com havia fusionat les arrels àrabs i valencianes, el cant de batre o l’oració musulmana, els instruments d’enllà i d’ací, i encara amb un ambient «en família», al poble, es va atrevir a cantar en àrab clàssic, a ballar, a convidar a Xavier de Bétera a l’escenari per fer-nos viure un altre moment especial a la plaça. La qualitat del primer dels concerts del festival apunta ben amunt la trobada d’enguany.

De vesprada, una còrrua de fanalets d’Alger acompanyats amb la dolçaina de Brauli va córrer pels carrers del barri vell amb les lletres del sereno, encara que l’hora no era tan fosca i de temperatura n’hi havia de sobres per encendre els melons de tot el terme.

Continuem avui amb un altre dels moments esperats, amb Pep Gimeno Botifarra i el nou producte «Ja ve l’aire», amb un acompanyamet de luxe, amb Miquel Pérez, Jordi Pastor i Tobal Rentero, entre més músics a l’escenari. Si anit la plaça era gairebé plena, avui potser que caldrà eixamplar els carrerons, i demanar que l’enllumenat públic no arribe tan tard, si no és que voldrem sopar a les fosques. Qui vulga sopar, l’haurà de portar de casa.

Al voltant de les vuit, mentre la banda del Botifarra farà la prova de so, es farà un reconeixement a la faena dels coeters, els Rausell i el Mono, del foc que fa la festa, almenys a bétera i més pobles, els coeters són primera línia, pel que fa a una feina de tradició ni fàcil ni agraïda. Avui la resposta del poble veurem quina serà, segons aquell rètol de l’entrada sud. Dos detalls més per al segon dia: avui comença la rifa i tindrem parada de llibres. No us ho voldreu perdre, malgrat que ho explicarem per les xarxes.

Avui comença el festival folk a la plaça del Mercat de Bétera. Netejar la plaça, condicionar-la, traure-li els cudols destorbadors, aclarir els arbres cocoters (qui seria el botànic malparit que decidiria de posar cocoters a la plaça del Mercat de Bétera? encara no l’han tancat?), pujar l’entaulat o cadafal, instal·lar la caixa de llums, enllestir  les graneres, les màquines netejadores, netejar les cadires… Si hom pensa que en obrir els llums ja comença el festival és que no n’ha organitzat mai, per petita que siga una activitat, com costa de preparar, si només depens de la voluntat de sis o set persones que ja porten tres dies netejant l’ateneu…

A partir de les set de la vesprada, ara sí, començarà el taller de fanalets, ja ho deveu saber, amb els melons d’Àlger, que enguany han costat de trobar tant. Passacarrer i música de dolçaina, el sereno, ja ve l’auelo, per anunciar que durant tres dies les nits de música seran llargues fins a la matinada. No patiu, els veïns, perquè la calor ja destarota més que cent festivals de música. Soparem a la plaça, si porteu el cabàs de les viandes de casa, nosaltres afegirem la beguda fresca, si en voleu, els cacaus del terme, meló, que haurem buidat de vesprada. Després, el primer dels concerts… Aquesta nit, a dos quarts d’onze, Tariq obrirà el meló dels concerts: una barreja de músiques mediterrànies, de referències àrabs, mediterrànies, de valència a el caire, de casablanca a istambul, de sanà a bétera, una exquisitesa si sou de barrejar cultures, tradicions i cavar per trobar l’arrel més pregona, més fonda, més intensa. Si som un poble de músics, potser que hui omplirem la plaça i ampliarem l’horitzó. Benvinguts al primer dia del festival.

Som a dos dies de començar el festival folk a Bétera, a la plaça del Mercat.

Avui pengem les lones, els cartells, preparem cadires, taules, endrecem l’Ateneu per a la festa major del nostre festival emblema, dirigit i coordinat per Antoni Marzo.

Són deu anys de música a la plaça, cercant grups, diversitats, veus i instruments d’arrel. Encara sense un equip de comunicació amb dedicació exclusiva, obrim la veda perquè escampeu la nova i convideu tothom a viure la música a la plaça, a Bétera.

De la tradició a la revolta, de l’arrel a la identitat, de la llengua al territori, el folkestiu reivindica la sobirania de la música dels valencians, entre més coses. la sobirania musical de la qual en parla al seu llibre Vicent Torrent, l’home de referència entre els valencians, si parlem de música folk.

Un programa que començarà dijous, amb tallers, i un concert d’un grup que ja deveu conèixer, Tarik, que presentarà el nou disc, Garbí. Divendres, un altre dels plats forts d’enguany «Ja ve l’aire», amb Pep Gimeno Botifarra, i abans un reconeiximent als coeters majors del poble, amb sopar a la plaça i una rifa sorpresa. Dissabte, Rodamons teatre per a la xicalla, Correfoc amb Foc seguit de Xeraco, i Xabier Diez i Adufeiras de Salitre… Tot plegat en favor de la cultura popular, la llengua, la música i la identitat dels valencians.

Anit en eixir de l’Ateneu de Bétera, uns joves a la plaça van insultar-nos per la ideologia democràtica i valencianista. L’atac a la catalanitat del país és un esport sempre de moda, malgrat que fa tant que dura. Un de nosaltres es va girar, i els va dir que si allò era l’estil del jovent, no ens estranyava la deriva feixista del futur. Aleshores, els vam fer una foto, perquè tingueren constància que sabíem qui eren (malgrat que aleshores no ho sabíem). Unes hores abans ens havien estripat un dels cartells que anuncia el Folkestiu del cap de setmana vinent. La sorpresa és que, quan ja mo n’anàvem, un dels joves va amenaçar-nos que calaria foc a l’ateneu. Ep, aleshores ens tornem a girar, i vam dir que si això era el motiu que estigueren allà un dissabte de matinada, a la plaça, no passava res, cridàvem la policia municipal i que ells els aclariren què significava l’insult i l’amenaça del foc. De primer, els joves se’n burlen, diuen que cridem aquell o o aquell policia que és amic seu i que ells són policia, que no els fa cap por. Aleshores, els responem que, si són policia, o representen algú de la policia, aquelles amenaces encara es complicaran més. Potser que aclarirem, fins i tot, si ells van trencar el vidre del veí, ja fa dies, dins aquesta festa política on tot li val; diuen que ells no van trencar el vidre, i un d’ells vol fer-se el graciós i el despistat: en agafar el mòbil i demanar per la policia ens respon un municipal al qual li expliquem què passa. Els joves aleshores ja peguen a fugir, naturalment, i el municipal, ens convida a visitar la caserna de la guàrda civil, perquè ells, la policia muncipal, no agafa denúncies. Cap tipus de denúncia. Ens demanem, aleshores, qui ens protegeix, d’un fet com el que ha passat, si hem de passar per aquella caserna de la pàtria d’ells, i l’home diu que ell farà constar l’incident, si ens identifiquem. Ja ho havíem fet, però ho tornem a fer, la gent de l’ateneu ja ens identifiquem sovint, malgrat que no sé si servirà de res tot plegat. Ara tenim la foto dels joves i la presentarem amb una denúncia formal a la policia municipal (!), malgrat que ells no agafen denúncies, cap tipus de denúncia.

Ep, el cap de setmana que vindrà serà de lo alto, de dijous a dissabte.

N’hi havia alts funcionaris, i banquers executius i gurús intocables que signaven fins i tot en els bitllets, deixaven el nom i la ratlla de la signatura: som els amos, no tenim vergonya de dir-ho. Però d’aquests en van caure uns quants pel forat de la usura, els van pispar agafant o decidint o pegant per accions criminals. Xiulaven més llarg que podia el seu pulmó i estiraven més el braç que la màniga. Tant se val que guanyaren el sou de cent mestres, o de cent infermers, o de cent llauradors de la cooperativa, ells estiraven el braç, ficaven la mà i es pagaven els luxes amb diners públics: no hi havia vergonya. Cap. Mai no en tenien prou. Mai.

Dirigien, aquests homos de banc, decidien, feien com que treballaven per això i per astó, mentre estiraven i ficaven la mà. Compraven empreses en ruïna, bancs en ruïna, negociots en ruïna, i de les transsaccions obrien les butxaques i cap endins. De tants forats com van fer al formatge, el formatge es va podrir i van acabar d’arruinar tots els clients. Tots excepte ells mateix, que sempre eren rics. Ells i les seues famílies, i els borbons. I els jutges, i els retors. Després, per fer paròdia, van fer-los passar un calvariet de res, els jutges eren amics: home, que ho heu fet tan descarat!, però els enviaven a casa després d’uns dies de bon comportament. El bon comportament no volia dir que hagueren tornat res. Cap dels lladregots no tornava res. No havien tornat res, res de res. Feien cara de poemes agres, premien el morro feien cara de tristos i compungits i milions al cantó, nyàs!, als paradisos celestials… Però d’aquell viure filldeputa també es moria, i n’hi ha que van pegar cap al país dels morts, a passar la penitència. Aleshores, déu va dir: no els vull vore ni en pintura, aquests lladregots feixistes. I els va enviar a l’infern, i deuen ser allà, dins les calderes de foc, bullint-los l’escrot mentre els fillots i els fillols tot s’ho passen per l’engonal, pel nas, pels rellotges d’or i els cotxes elèctrics. Se’n riuen, els cabrons, malgrat que els pares havien fet tant pels fills. Ah, si seran mala persona, els fills desagraïts.

I pp i psoe i podemos i tota la resta de frares btotifarrons de la política van convenir que els banquers i els bancs no havien de tornar res, dels diners públics que els havien deixat. Que ja ho tornarem moatros, la resta dels mortals, que som els que paguem de tenir una trama corrupta d’estat farcida de lladres. Però els banquers morts, doncs tampoc, aquest que no tornen res, si no saben enfilar el retorn de l’infern que ara passen, o havien deixat de passar, qui ho sabrà.

El programari mental espanyol és robar: per això cal ser d’una casta determinada, naturalment: borbó, polític, bisbe, jutge, alt funcionari, banquer… Aquests van destapar la caixa dels trons no fa gaire. Vull dir que fins fa ben poc, robaven el justetet que solien robar els banquers executius. Però, quan els polítics del pp i del psoe van alçar la veda, d’arruinar el sistema financer valencià, la festa va perdre vores i els marges es convertiren en il·limitats. La connivència dels polítics i els banquers va provocar una aliança de lladres que no coneixíem, almenys no tan escampada i eficaç: van deixar les caixes fortes de caixes i de bancs buides. Ni teranyines no van quedar. Voltors i rapinyaires es van desbocar i van començar a enviar diners als paradisos celestials: d’un colp els bancs no tenien res, res de res, i els venien pel preu d’un euro. Xa, si era barat que, amb un euro podies entrar a bancaixa i dir: vinc a comprar-los el banc, la caixa i la mare que vos ha parit a tots. És clar que l’euro dels pàries no era el mateix que l’euro d’uns altres lladres, que també eren banquers, quina causalitat. Els bancs a preu d’euro se’ls van quedar uns altres bancs. Quina jugada més perfecta. Però els jutges, que aleshores es follaven les panolles, no van veure res sospitós, ni xot que van dir. Res que no fora normal a espanyistan.

Davant l’alarma mundial, una crisi que riu-te’n de moisés quan trencà les taules de la llei, els polítics espanyols del pp i del psoe, van decidir que calia tornar a omplir les caixes fortes de bancs i de caixes (només si no eren valencianes, que aquestes les van tirar al mar, directament: moriu-vos en el fons, fillsdeputa!). Per omplir-les, agafarien els diners públics que guardaven per a les pensions, per a la sanitat, per a l’educació, per a la cultura (total pa lo que servia tot allò, es van dir) i van omplir uns quants sacs de tela d’arpillera que van lligar amb fil i agulla saquera. Centenars de milers de milions que no cabien en una vintena de tràilers de set eixos. Un exercici gratuït i ben rendible, però no espantava ni poc ni gaire. A més, van dir els polítics del pp i del psoe (vox encara vivia amagat a dins de tots dos) no cal que ens torneu els diners que us deixem. No sinyor, no cal que ens torneu res de res. Pa vosaltres, els banquers! Tot pa vosaltres, i podeu quedar-vos els sacs per a què juguen de per riure els vostres néts a la platja.

Els primers que van aplaudir són els banquers, naturalment, i els borbons, i els militars, i els retors, i els jutges, perquè d’això, d’aquest robatori a la llum del dia, els jutges del super suprem no van dir mai que fos malversació. Mai de la vida. No van moure ni un dit pels diners públics, aquests alts funcionaris públics que, segons la seua moral espanyola, són al servei de la gent. Una merdaaaaa!

Els banquers van eixir de vacances, es van comprar apartaments, van anar de creuer, es van comprar iots, fins i tot tenien servei de jet privat i sexe de luxe. Però això no ho van publicar els mitjans. Els mitjans van fer llistes dels homes rics, de les dones riques, dels fills que enviaven a estudiar a les millors escoles, que lluïen aquells cotxes, la bomba! quina festassa, els espanyols eren els més rics del món, si els bancs no havien de tornar-los res, com sí que passava al món civilitzat i democràtic, a europa per exemple: però els valencians, ai, aquests continuaven desgraciats com sempre, amb la motxilla matabi a l’esquena, el minador al camp, la mosca, l’aranya, el poll roig, els valencians amb els collons ensopegaven, en canvi els espanyols, els banquers sobretot, i els polítics, hala hala, a untar-se d’oli l’esquena i a fer volar els bitllets de cent! Anaven a gandia, a benidorm, i encara enviaven els criats amb les maletes als paradisos celestials (Cotino ja havia mort, pobre)

Caguenlosti, xa, si és que ens hem equivocat de nació, burros, que ja vos ho deia blasco, feu-vos espanyols, que vos eixirà a compte, que lligareu els gossos amb llonganisses i no caldrà que treballeu mai més en la vida, com els de madrit, que tots viuen del cuento de les platgers valencianes, de l’ave, de florentino, de la sexta, de gol, i no és cal per a res el corredor mediterrani, que no els cal!

Però sereu burros unamunos!

La dona va rebentar pel fetge, d’insuficiència hepàtica, o per excès, qui ho sabrà ja ho dirà, si ho vol explicar. A nosaltres tant mos fa so que arre, això del beure, que nosaltres també li peguem, però no tenim responsabilitats públiques, almenys no quan anem beguts fins al colze. Rita era cap de la banda a València, manava més que no volien uns altres caps de la mateixa banda, però menys que no volia ella, que també volia manar en el país dels morts, perquè dels vius de València ausades que era l’ama. No expliquen els seus com tenia tants diners públics tapant-li les campanyes, d’on anaven i venien els milions, qui els amagava al cotxe, als calaixos, al nas i als gots de ginebra, però les victòries no venen despullades ni són dels pobres de solemnitat: les comissions i les trampes i els subterfugis pagavan i apagaven durant anys i panys, campanyes, membres de la banda, dels mitjans, de les misses dites, dels múltiples casos de corrupció, però els jutges, ai, mai no van veure malversació, pobrets, ni davant les comissions que corrien com l’aigua per la séquia, ni quan ella corria amb ferrari amb aquell tarambana, ni pels diners destinats a tapar el papa, ni pels diners dels cotxes de rics, ni per res de res, els jutges no veien sinó una dona batlle que bevia com una boquera fins que el cos li va dir prou: la mort també la va salvar, abans que els jutges espanyols també la perdonaren, com han fet amb tanta corrupció franquista i espanyola: però ací hi havia xafarranxo de germanes, cunyats nebots regidors funcionaris oposició i fins i tot els ascolans de la seu: qui no bufava no mamava i filldeputa l’últim. Però, sabeu qui reomplia les ampolles de wis i gin quan s’acabaven?, en quin super les compraven?, qui era l’encarregat de la intendència alcohòlica?, com les entraven a l’ajuntament?, d’amagat?, pel balconet de falles?, per un forat al pany?, per l’escaleta de darrere?, pos no n’hi ha bufandins encara, maedéusinyor. Però malversació, ni una gota!