Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La mestra de religió catòlica assegura el 9

0

Ahir vaig ser de visita en un institut amic. Entre més temes va aparèixer com era que encara s’oferta religió. Uii, va amollar el director, és allò que més èxit té als batxillers. Heem hagut de limitar l’accés, perquè no hi cabien. Com?, tants alumnes beats teniu? No, no són beats, són llestos i fan càlculs.Una cosa és si són intel·ligents, o conseqüents. Però són llestos.

Ho explique: entre les ofertes d’optatives a primer de batxiller, hi ha un paquet que va junt, religió catòlica, cultura científica i anatomia humana aplicada. De totes tres àrees, la mestra de religió que depén de l’arquebisbat (aquell gànguil) ja té la consigna sabuda: els alumnes comencen amb un nou el primer dia, i si no fan cap cafrà, poden arribar al deu. Aquest és el límit entre les dues notes que ofereix la titular de l’àrea. Naturalment els joves fan càlculs, saben que en la nova organització d’estudis, la nota d’aqueixa optativa de primer compta en el còmput final per triar després què volen estudiar. Així que entre arriscar-se a aprendre cultura científica o anatomia, i tenir de partença un nou sense fer res, un nou garantit, ells no se la juguen. Aquest és el sistema d’estudi organitzat ací a València, en el segle XXI, en favor dels futurs estudiants universitaris. El sistema, la voluntat dels joves, el consentiment dels pares, i la burla de tot plegat. Com a Finlàndia, xa!

No és d’estranyar que el coneixement no puntue a l’hora de triar l’itinerari universitari. Ni el treball organitzatiu, ni el seny. La màxima “foc al clero i plantem vinya” no servirà, mentre la fe puntue per damunt del nou, i l’església convide a cassalla. Sort que Canal 9 encara no emet i no caldrà explicar-ho per passar vergonya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A la merda els mitjans

0

Per compensar els valencians, aquest despropòsit de tenir-nos tres anys sense mitjans amb llengua pròpia, només amb llengües imposades, caldria apagar-los tots. Tots els mitjans que no són en llengua pròpia. Això és, caldria apagar els mitjans espanols, durant tres anys. Així tothom jugarem amb les mateixes condicions. Almenys, ho semblaria, que això són les mateixes condicions. Apagar els mitjans públics i els privats, sense excepció. Així d’aqueixa manera, a l’estil brusc i barroer com ells van fer, en unes hores, a prendre pel sac, els mitjans. Els recursos, els contractes, els treballadors, la publicitat, els programes, els guionistes, els actors, els càmeres, a prendre pel sac tothom. A casa, a sa casa. Aquells malapata del TC haurien de començar a comprar una balança nova per mesurar què és la justícia, una justícia igual per tothom, si és que en saben, d’això, i començar de cap i de nou a estudiar, l’abecedari de la justícia i l’equitat. Almenys perquè tothom apame què significa aquest calvari que han passat, que passem milers de valencians per una política franquista que no té remei. Tres anys de no res, passen en un bufit. A la merda!

Ep, potser no caldrà anar a IKEA a fer els deures! Mira si ens en sobrarà de temps.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El colom roda la torre

0

MiquelPerezLa tempesta del cap de setmana deixà una cinquantena de litres a Bétera. Caiguts amb mesura i equilibri, com a terminis… Trons i llamps anaven i venien voltant el terme, lluny, prop, lluny prop, però sense fer realitat allò que les previsions amenaçaven. A Bétera, almenys, no. Malgrat que de mal, ja n’ha fet a muntó, la pluja dels cinquanta litres contra les mandarines: un desastre un any més. Però el camp, ja ho sabem, és com si no tingués conselleria, ni direcció, ni voluntat política de posar remei. Si em deixeu dir-ho, la propera consellera, feu-mos el favor, que vinga al món en un cabàs de taronja i amb unes tisores de collir penjades del nas, a veure si així avancem en favor del camp. Per cert, no fa gaire va passar que, en saber que el crític de vins Joan Martín era a menys de cent metres de la consellera, ella va ordenar als seus directors pegar a fugir d’aquella fúria… Així va el camp i el territori.

Sort que vam viure un altre concert delitós a l’Ateneu de Bétera, de la veu i la guitarra de Miquel Pérez Perelló, amb una tria de poetes valencians exquisida: March, Estellés, Piera, Llopis, Escrivà…, aqueixa poesia que ja anuncia una finestra oberta a la fira de Nadal, de literatura majúscula. El músic Miquel Pérez és de Dénia, i va portar-mos panses de Gata, i encara ens va explicar la col·laboració amb Tomàs Llopis, escriptor de Pego, en una versió de l’Odissea que paga molt la pena. Els enllaços càndids entre cançons ens van fer riure de la pluja, dels llamps, de la por de quedar-nos a les fosques. Malgrat el xafarranxo del cap de setmana, la llum no se n’anà en cap moment, una cosa que hem guanyat, sense governar-nos el pp. De colp, Miquel feu pujar a l’escenari Xavier de Bétera i van cantar la malaguenya. Vam tombar l’ampolla de licor d’arròs i, oh sorpresa, ja vam començar a tastar el nou CD de Vicent Morelló. Tot plegat apunta una tardor humida, malgrat la llar de foc i la bona música a l’Ateneu. Per cert, el barranc de Bétera, sabeu si ja passava l’aigua de banda a banda?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dani Miquel, arruix!

0
DaniMiquel2
DaniMiquel ÀlvarCarpi i JosepAlcover

Concert en directe de Dani Miquel, Àlvar Carpi i Josep Alcover a Bétera. D’impacte.

L’auditori del palauet s’ha omplert de xicalla, de pares que també feien de xicalla, d’una vivesa que pocs músics són capaços de produir, ara mateix, en els directes amb el públic infantil. Contra la inclemència del temps, dels mitjans que ja fa tres anys que són muts i cecs, contra una infrastructura valenciana més professional que ajude les produccions pròpies, contra la pobresa d’horitzó que ens han barrat a ponent, estrangers i colons, i tost els adjectius i agulles de fer mal que vulgueu afegir, apareixen els miracles. Dani Miquel és un miracle, pels productes acurats que fa, i pels directes: feia molts anys que no teníem un referent en els escenaris que fes viure tant de goig als xiquets (i als pares amb xiquets menuts), que els propis xiquets cantaren aquelles lletres com si foren seues (en realitat ja són seues), que la cultura popular de la qual beu aquest home extraordinari pugés tants graus, que tothom visqués aquella hora com si no hi hagués món, ni penes ni putaes a manta, carrer enllà. Sí, DaniMiquel trio és una de les coses més grans dels últims anys, a València, en aquest país que, malgrat tot, sap traure pit, alenar i oferir productes de primera.
Després, la dona i els fills, i ell mateix treballen per vendre els musiqueries, els contes, els cd’s, d’edició pròpia o d’Andana, llibres i discs acurats, excelsos, i moltes famílies que no ho pensaries mai, s’emporten a casa una llengua popular, acurada, tan rica… Amb una indústria al darrere, organització i voluntat, no caldria passar per segons què. Però n’hi ha que van espavilant-se sense esperar que algú del cel ens envie l’arca o el velló d’or.

Per molts anys, DaniMiquel!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rita, com podia saber res!

0

S’ha mort Rita, l’ex de València. Una figura política d’extrema intolerància, ambiciosa i populista. Entrenada a maltractar milers de valencians, en canvi de tenir-ne aviciats uns altres milers. Aquests dies tot seran lloes i clams, fins i tot dies de dol regalats, un dol que no han tingut homes i dones de la cultura, la ciència, l’art o la universitat… Perquè ella i els seus ho van impedir expressament, fins i tot burlant-se’n!

Sembla que no recordem qui ens va obligar a tres anys sense mitjans en valencià —Joan Ribó no ha dit que això també mereixia dol. Fa anys que els xiquets valencians tenen prohibida la llengua als mitjans, per gràcia de Rita i els seus, però això no sembla que pese en la balança. Fa anys que als valencians ens van prohibir de veure i escoltar uns altres mitjans, un atac a la llibertat sense precedents en democràcia, excepte si la democràcia és com és, de magra i prima, però això tampoc no pesa. Ni compta. Rita va prohibir personalment que pogueren actuar músics, cantants, actors en els teatres de València, perquè ho feien en valencià. Va prohibir que les companyies de Catalunya actuaren en català. La mateixa Rita que ara ploren i plora la caverna, va xuplar-se milions d’euros per passejar-se en cotxe amb un altre calavera, un passeig ‘ferrari’ a compte de milions d’euros que els valencians haurem de pagar durant anys, mentre milers de valencians es morien de pobres, sense feina, sense casa, mentre milers de joves malvivien sense futur, ella vivia de luxes, de lloes, de falles, de regals… Sí, la mateixa Rita que ara ploren, va consentir el lladrocini d’empreses públiques, ordit des de l’ajuntament que tenia en propietat en canvi de campanyes de corrupció, però que ella no sabia res, que només era alcaldessa, que no podia saber res…

La mateixa dona que es burlava i insultava la llengua dels valencians, que es rifava dels morts en l’accident del metro, que ens denigrava cada dia amb aquell estil, enriquia amics i amigots sense mirar-ho. Però ella no sabia res. Com podia saber res! Per no mirar, que va consentir el saqueig continu: el papal, el de la fórmula, el dels vaixells, el de la fira de València, el de l’aigua, el dels morts, els que no sabem, els que no diran… Però ella no sabia res, perquè només era alcaldessa, pobra.

Ella, Rita, que va disparar contra el Cabanyal i els seus veïns, contra els barris, contra la decència, aqueixa dona no sabia, no podia saber, si només era alcaldessa…

Voldrien que li plorés l’escapulari? Que ens fes pena, o llàstima?, oh pobra, com podia saber res, si només era alcaldessa… Senzilla, tímida, innocent…Oh, oh.

Ja llegireu Dant i sabreu destinar a quina planta del soterrani infernal cal enviar la penyora. Bona cosa de dies i anys per endavant i a l’agost figues i most.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Torna l’Enric Queralt, mestres!

0

cartell_deuresSi els pares i els mestres (despistats o no) voleu curar-vos el mal de deures, veniu a escoltar el Queralt al Conservatori Superior de València. No en farà, de música, l’Enric, però us en podria parlar també. Perquè en sap molt i de molta cosa, relacionada amb l’escola i el coneixement. Demà dissabte ens en parlarà, amb fluïdesa i sobrietat, de deures, d’escola, d’obligacions, de sentit comú, de rutines estúpides, de treballs gratuïts i de la gratuïtat del treball, d’excuses, de neguits superflus, de responsabilitat, i del repte comú mestres-famílies per abordar l’educació.

De tot plegat i encara de més coses, en parlarà si li ho demaneu. Enric Queralt és formador de mestres, d’escoles, d’equips, durant molts anys ha sigut professor, inspector d’educació, gran lector i, sobretot, un home compromés per l’educació.

En tot cas, sempre podeu portar els fills a IKEA a fer deures, perquè segons que anuncien, ells se n’encarreguen d’atendre’ls, mentre vosaltres us deixeu els diners en detalls que de segur que no necessiteu, però, i anar-se’n a casa amb els deures fets què, no li val diners? Per cert, no us deixeu els xiquets allà.

“Els deures escolars a debat” és un matí organitzat per la Conselleria d’Educació, s’hi presentaran experiències d’uns quants centres, n’hi haurà debat entre representació d’AMPES, i temps per al café i la conversa. Ves, que si aprofiteu avui per comprar allò necessari, demà matí ja podreu treure-li suc al dissabte.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Anton Aubanell, matemàtic i mestre

0

aubanell1Allò que semblava una broma, una innovació de no-res, un volantí entre mestres o entre cooperatives, va agafant un pes didàctic de primera. AKOEeducació és una organització de mestres sòbria, que entre més experiències obrí fa uns anys la via per compartir metodologia entre escoles. Aquesta vegada la clau eren els claustres, els claustres de mestres, una peça cabdal en la direcció pedagògica d’una escola. Els claustres de mestres tenen una potencialitat brutal, perquè tenen l’autoritat, i la llibertat, d’organitzar el com, com volen treballar. Com ahir mateix deia el mestre Aubanell: hi ha la llei, la normativa, però ningú no ens podrà traure als mestres com fer, com treballar, com organitzar el temps d’aprenentatge. Fixeu-vos si són importants, i potents, els claustres. Tenir tanta llibertat, malgrat la llei i les normatives. I no ho diem per anar contra sense sentit, sinó perquè en els últims vint-trenta any, voleu dir que hem gaudit de lleis suficientment positives en favor de l’educació? Doncs, gràcies als mestres hem salvat un munt de mobles i hem superat no poques situacions de crisi. Sense comptar el forat fosc d’on veníem, d’una dictadura que va criminalitzar l’escola.

Ahir érem dos-cents mestres treballant en tres espais diferents, en tres claustres que atenien tres temes clau: la matemàtica, les invariants de Freinet i l’avaluació del treball cooperatiu. Mestres d’infantil, primària i secundària debatien, sobretot, metodologia. La iniciativa, no direu que no mostra coratge per l’escola! Si un claustre té tanta força, molts claustres a la vegada d’escoles diferents, treballant plegats, és un impacte. En favor de l’escola, naturalment. I dels mestres.

El nostre claustre va acabar pels volts de les vuit de la nit (el fred ja pelava les puntes dels dits), i va ser dirigit pel mestre i matemàtic Anton Aubanell. Els mestres de primària volem millorar la nostra pràctica de la matemàtica a l’aula, per això vam convidar l’Anton, per a guiar-nos. De matí, Anton va treballar amb els mestres de secundària. De vesprada, amb els mestres de primària. Anton Aubanell ja s’ha jubilat de la docència reglada, però continua un ‘no parar’ ensenyant, xarrades, jornades, congressos, seminaris… En les dues sessions, Aubanell va fer una escampada de material didàctic, molt d’aquest material, fet per ell mateix. Una de les claus és comprovar com de fàcil podem aprofitar-nos de coses que semblen ‘cutres’, o lletges, o de poca vàlua, però que tenen una dimensió ben diferent quan els hi afegim activitat i didàctica. Quan els vestim de sentit pedagògic. Aleshores, aquell ‘hule’ o ‘embut’ o ‘palleta’ o ‘fusta’ es converteix en una excusa per comptar, organitzar, construir i comunicar matemàtica. Perquè comunicar i construir són verbs claus en qualsevol mestre. Des d’entendre els conceptes de denominador (el que denomina) i numerador (el que dóna número o numera), fins a les coordenades en un pla, o les coordenades polars, o els triangles (que tindran els triangles que tenen arrebatat el cor dels matemàtics!), l’Anton va anar ordint una conferència-taller per convidar-nos a organitzar la matemàtica des de la manipulació d’artefactes, estris, materials que han de ser ben preparats i carregats de didàctica, per convertir-los en recursos capaços d’elevar la pràctica matemàtica, la conceptualització, el debat, i la teoria, a partir també d’un altre ingredient bàsic: l’oli. L’oli?, us demanareu, què caram pinta l’oli ací? L’oli és una metàfora, que és l’emoció necessària que ha de posar el mestre en cada cosa que fa, cada dia, si vol contagiar els alumnes d’aquell esperit necessari per aprendre. Amb un altre repte màxim, mestres: cada xiquet sense excepció mereix de tenir èxit en la seua experiència escolar matemàtica.

Res de tot això, però, no és comparable a veure en directe l’Anton. Una mostra més, i una demostració, que l’escola té solució, matemàtica i de l’altra.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Espana s’aprima

0

(títol) Castella i una ombra

(situació) En unes hores la tensió d’espana contra catalunya ha pujat.

Personatge 1: —Sembla que som en els últims assalts, del primer combat.

Personatge 2: —Espana ha elevat el nivell de xafarranxo contra catalunya,

Personatge 3: —Però també contra el finançament català-valencià-balear (com el diccionari), contra la sanitat, l’escola, la intel·ligència… Però, sobretot, contra la democràcia.

Personatge 1: —Catalunya és l’excusa, de la manca d’arguments, de tanta pobresa d’esperit.

Personatge 2: —Xa, roba bruta.

Personatge 3: —L’ús de la violència judicial despulla una pell prima, magra. No sabem si n’hi ha democràcies tan baixes, gairebé nul·les.

Personatge 4: —La pell tolera manifestacions feixistes d’una impunitat pocavergonya.

Personatge 1: —Tolera el crim organitzat dins la política, la mentida, l’estupidesa, la ràbia…

Personatge 2: —La torpesa els serveix de filosofia.

(final)

Narrador 1: Resultat: a poc que aprenguem a llegir, l’horitzó ja apunta a reduir el territori espanol al seu origen, castella i poca cosa més.

Narrador 2: Voluntaris a apuntar-se potser que no li’n faltaran, però allò va reduint-se sense remei.

Fi. Apaguen el llum

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balzac i el coronel Chabert

0

Diu Josep Pla a El Quadern Gris que Balzac és avorridíssim, pesat. Que no hi ha manera de trobar en les seues novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que responga a la veritat.

En canvi a mi m’ha agradat aquesta novel·leta breu, El coronel Chabert; l’he tornada a repassar i n’he subratllat unes quantes frases, poques, és veritat. Allò que m’ha agradat, a més del personatge del coronel i el seu advocat, Derville, és el caos d’una granja als ravals de París, on s’hi ha refugiat el protagonista d’una història de retorns. I sobretot m’ha agradat aquesta brevetat: dos mesos de 1832 i un text de vuitanta pàgines:

“Al fons d’una cort bastant espaiosa, s’alçava, davant la porta, una casa, si és que aquest nom s’adiu a un d’aquells casalots construïts als ravals de París, i que no són comparables a res, ni tan sols a les més esquifides habitacions del camp, de les quals tenen la misèria sense tenir-ne la poesia. En efecte, enmig dels camps, les cabanes encara tenen una gràcia que els donen la puresa de l’aire, la verdor, l’aspecte del prat, un turó, un camí tortuós, una vinya, una bardissa, la molsa dels sostres de palla, i els utensilis campestres; però a París la misèria no és sinó augmentada per l’horror. Aquella casa semblava a punt d’enrunar-se. Cap dels materials no hi havia tingut la seua autèntica destinació, provenien tots de demolicions que es fan cada dia a París. Les finestres no s’assemblaven gens entre elles i estaven col·locades de manera estrafolària. La planta baixa semblava ser la part habitable, estava aixecada per un costat mentre de l’altre les habitacions estaven enterrades per una eminència. Entre la porta i la casa s’estenia un clot ple de fems on s’escolaven les aigües pluvials i domèstiques.”

“L’home que va decidir la batalla d’Eylau viu ací”

Quan l’home torna de matar russos, o polonesos o alemanys (prussians?) per tota Europa, ja sembla que no havia de tornar, que ningú no l’esperava ni dibuixat: “Els morts, fan malament de tornar?”, sembla que es demana el mateix coronel, perquè el creuen mort de fa anys, de fet certifiquen que és mort i la dona ja s’ha tornat a casar i té dos fills del nou matrimoni, malgrat que ella rep un parell de cartes, però això a cosa feta… I de ric, el coronel torna d’entre els morts per convertir-se en un pobre desgraciat sense res, ni nom, ni casa, ni diners, ni història, ni joventut… Ara, sap explicar què li ha passat, sap contar una bella història, i això encara semblaria que el salva del no-res, durant uns anys… malgrat que tinc alguns dubtes de la traducció, jo també en recomane la lectura… Enric Iborra l’ha triada per comparar-la a un altre retorn a casa, “La dona d’en Martin Guere“, i encara amb el retorn principal de la literatura, l’Odissea.

Quan Pla va dir això de Balzac tenia vint-i-un anys, i Balzac feia cent anys que era mort, considerat, malgrat allò dels adjectius, un dels millors novel·listes del segle XIX.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un gran regal d’aniversari

0

Empar_Sandra«Empar Martínez i Sandra Cuevas seran les encarregades de dirigir l’escola a partir de l’1 de setembre de 2017.»

Una setmana intensa, ja ho havia anunciat. El natalici, les taronges, el sant del meu fill, i dues reunions de pes, per a l’escola. Dimecres, l’assemblea de socis de la Cooperativa aprovà el relleu de la direcció de l’escola, que durant 16 anys he compartit amb uns equips increïbles. A partir del curs 17/18 Empar Martínez i Sandra Cuevas seran les encarregades de dirigir l’Escola Gavina. Empar, la vessant pedagògica. Sandra, l’empresarial. L’assemblea va acabar amb un aplaudiment d’aprovació i tres discursos breus i emotius. Ep, jo vaig aguantar bastant bé! Ahir vam comunicar al Consell Escolar la decisió. Per molts anys i feina per envant a totes dues.

De segur que passaré el dol, perquè dirigir l’escola ha sigut una feina que m’ha agradat molt, moltíssim (encara recorde una nit a casa, seguts al sofà els dos, Vicent i jo, i ell que em pregunta a traïció: l’escolagavina és el teu projecte de vida?, doncs, sí, li vaig dir sense dubtar. Ho dubtant-ho, no ho sé). És una decisió que calia, per relleu natural, generacional, perquè altres més joves, més entusiastes, puguen obrir via i pensar noves coses a l’escola. Avui ja ho hem fet públic a través de les xarxes de l’escola, per comunicar-ho a les famílies, i no pocs xiquets em demanaven si era veritat, que ho deixava, que què faria a partir de l’any que ve, que si em jubilava… Ep, que encara em queden uns dies de faena i unes hores per decidir que faré, a partir de setembre.

Ves que si decidís de quedar-me al camp, a veure si arreglem d’una vegada això de la taronja dels valencians? (no, que és broma… Broma?)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cinquanta-set

0

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.

Per un sopar carabassenc

0

elpa“Sobre la llar flamejava un gran foc; i se sentia l’aroma del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven… (en realitat, llenya de taronger) I hi prosperava també, sobre el pati d’un corral blanc una parra novella, amb els raïms pansits; morts gairebé tots els pàmpols, i dues llums enllumenaven de rengle, amb una claror molt blanca, l’una enfront de l’altra, la xicalla que hi jugava distreta, embadalida, i a l’entorn hi havia alfàbega salvatge, morades violes i espígols, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim”

Sobre una versió de l’Odissea, de Carles Riba, adaptada a la nit carabassenca de l’Ateneu.

Anit vam sopar-ne més de quaranta a l’Ateneu de Bétera; sopar seria una metàfora, n’hi ha que van repetir, fins a tres vegades, d’aquelles fonts o plàteres homenatge a una carabassa i a cent maneres de cuinar-la. Un sopar homenatge a la carabassa, voldria dir reconèixer un producte agraït, vingut d’Amèrica qui sap lo, i trobar-nos un grapat d’amics per festejar la cuina, la bona taula, el vi (no podia faltar el vi damunt la taula) i el pa. Perquè el pa de carabassa que va fer Pili va guanyar tots els altres plats, bons, excelsos, endolcits que semblava que era un sopar de postres, amb les coques, les cremes, les mandonguilles, les pastes, els patés, les amanides, i els dolços moniatos farcits amb formatge, la botifarra de ceba. I encara en va sobrar per tornar a convidar quaranta lladres més, o fartaolles, o bons vivants… Una festa que hauríem de repetir homenatge a la taronja. A veure si em fan cas, doncs, homes i dones de bon judici de l’ateneu de Bétera. Una festota per la cuina, per la conversa, pel foc, per l’Ateneu…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ja podeu matar-vos… pel camp

0

“El camp no té arreglo”.

—Ja podeu matar-vos a pensar, a treballar…, el camp no té arreglo. Que no en té!

La filosofia rural valenciana serà de poc estudi, però és directa. I el consens que el camp té les hores comptades és total. Unànim. Sobretot entre el llaurador gran, el jubilat i el mort. El mort i colgat, i el mort que ha abandonat la terra. Aleshores els demane si saben que tenim un menisteri d’agricultura allà a Espana… Quèèè? Se’n burlen tots, els que han votat tota la vida la dreta, l’extrema dreta, i la recontradreta abstencionista, se’n riuen. Allà no és que no mos volen veure ni en pintura, és que no existim. Els valencians no existim sinó pa pagar.

La filosofia rural no direu que no és directa, encara que està feta a votar el pp. Els altres feien igual, diuen, quan han tingut en compte el camp?, la taronja?, els preus?, les ajudes?, els joves?, quan?

Però vosaltres sabeu que també hi ha una conselleria d’agricultura, no? I què fa?, em demanen, asmola les tisores de collir? Fa cabassos d’aspart? Què fan a la conselleria eixa? Pos jo tampoc no he sabut què dir-los. Els homes esperaven que els digués, no ho sé, per exemple que els digués… Estudien com ajudar-mos, miren que no passen les coses que passen, no ho sé, potser volen que la Universitat de València trobe solucions, volen controlar els preus dels quatre comerços gànsters, volen aconseguir una denominació d’origen pa les taronges, o dos, o cinc, i evitar que els pirates de sempre controlen el mercat, o volen evitar com etiqueten taronja estrangera com a valenciana… No he sabut dir-los res, res de tot això, perquè trobe que res de tot això no faran, a la conselleria d’agricultura… I ja són gairebé dos anys… Malgrat que l’agricultura hauria de suposar un concepte major del territori valencià. Un orgull, de tenir a les mans la gestió de la terra, del camp, dels productes…

—Ja té “alicates” el conseller?

—Que és consellera, xa!

—Pos ja té alicates i cabàs i guants per venir a ajudar-mos a carregar el camió, la consellera?

—Però sabeu com es diu?

Que fan els menistres i consellers francesos i occitans? Com ajuden el camp francés? Sabeu com tenen aquell paisatge? Com s’estimen els seus productes, els francesos? Us imagineu una màfia que etiquetés xampany francés comprat lluny del seu territori? Us imagineu que tractaren un producte singular seu, per exemple la taronja, com una merda seca? No, eh…

—Per cert, Albert, ja saps què ha fet aquesta setmana la consellera d’agricultura? I ella, ho sap què ha fet pel camp, per la vinya, pel vi, per les ametlles, per les taronges, o encara ho deixa en mans dels valsangiacomo, els fontestat i els quatre pirates de la rodà?

Haurien de telefonar a Joan Martín…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Orgullosos de fer taronges, i vendre-les!

0

TARONGES2El savi Pepe Casaban és llaurador; baix de casa ha alçat la porta del corral i s’ha posat a vendre taronges en canvi de filosofia. Pel que fa al camp i a la vida, és com un Joan Fuster dedicat a l’aforisme de la taronja: —No et capfiques pel preu —li diu a una dona compradora davant meu—, comprar-les és més barat que criar-les!

Avui he passat per davant de sa casa, camí de l’Ajuntament de Picanya. Tenia el corral ple de gent agafant bosses de taronja. És bo, sorneguer i culte, difícil de trobar paral·lel entre llauradors. Volia acostar-me a xalar, però hi havia tant de negoci, o ho semblava, que no he volgut destorbar. Un altre dia, la lliçó.

Jo he pensat un altre truc, per començar la campanya des de casa. Després que m’han passat un parell de sentències que, apunten, que passarem una altra campanya d’horror, pel que fa a la venda de la mandarina, en totes les seues varietats. L’una sentència ha arribat a través del telèfon: volien que els venés un camp però l’altre de més petit no, perquè en aquest segon tros calia un camió més petit, que no els condiria tant i el negoci no els seria redó. A ells, per a ells, que ho volen tot. I quan dic tot és tot. La segona sentència m’arriba per wassap: albert, si pots desfes-te’n com siga de la mandarina, no en volen, la que volen ja la tenen, i aquells que no l’han venuda ja, acabaran regalant-la o una cosa pareguda…

Un regal de missatges, xa. Així que jo he plantat un cartell expréss a la porta de casa i he decidit de regalar el 10% dels beneficis a Escola Valenciana. Cada deu euros de mandarines, un el destinaré a l’escola, a veure si ensenyem a estimar-nos el patrimoni, allò que fem, i a parar els peus de gànsters i comercials que no ens ajuden ni gaire ni poc. Per aprendre a sentir-nos orgullosos d’allò que fem, de tenir cura del camp, del paisatge, de vendre la taronja i de no patir perquè n’hi haurà qui la pensarà sempre, per fotre’ns i viure’n de regal.

Mentrestant, els convenis europeus, ja sabeu qui beneficien, quan parlem del camp, no? Ni la política ni els valencians no mos salvaran mai?

Pepe Casaban, la filosofia, el camp, l’escola, potser que res no ens traurà de pobres o de treballadors, o d’ingenus… Vosaltres, a com ara, quants centenars de quilos de mandarina voleu?

 

Post: a vore com li explique a mon pare això de l’euro pa l’escolavalenciana…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nit d’escola valenciana (14)

0

Ontinyent acull 14NiTaquesta nit la 14a Nit d’escola valenciana. Entre mestres, escoles, premiats, projectes, compromisos, i un camí planer (!)… Escola Valenciana fa molts que és un dels moviments vius, socials, de major esperança del nostre país. Representa l’escola, la part de l’escola més entusiasta i reivindicativa dels valencians i del sud d’Europa. Si n’hi ha cap paral·lelisme, o acció similar, és l’escola finlandesa, però Finlàndia és un cas apart, perquè allà l’escola té el suport del govern i de la societat. I el reconeixement mundial. Ací a València encara som lluny de tant de suport, malgrat que l’entusiasme i el coratge dels seus mestres, puga competir amb garantia amb aquella torxa finlandesa tan eficaç. A més, si durant uns anys Escola valenciana va haver de sobreviure a contracorrent per l’assetjament del govern del pp, amb el govern de compromís i el psoe no us penseu que el camí fa baixada. Cada dia, Escola valenciana ha de continuar al cap de carrer, a cada escola, dins l’aula, en cada batalla, en favor de l’escola i de la llengua. Reivindicant i reivindicant-nos. Perquè amb el govern guanyat, les coses han canviat però no tant com voldrien, ni han canviat totalment. I la negociació del Plurilingüisme, del requisit lingüístic, de l’ús social, dels mitjans propis…, són camins encara a recórrer de llarga durada. En el cas valencià, són uns camins que no sé si s’acabaran mai, perquè la distància no només és llarga, és farcida de tants obstacles, i tants destorbs, que la feina per endavant sembla il·limitada. Però si alguna cosa no té límits és el coratge d’aquesta gent d’Escola, per això cada any expliquen al món què fan,  en quantes coses es comprometen, quanta feinada faran, en una Nit especial i extraordinària. Aquesta n’és una, de nit especial per a l’escola. Per molts anys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari