Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Històries de Bétera: l’aixadeta i el muscle

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

«Ara, doncs, no em trobo tirant d’aixada ni arrancant verdolagues, sinó escrivint sobre el camp, una confessió de debilitat per la qual els llauraors més joves i vigorosos em poden plànyer o desdenyar amb raó. Escric sobre el camp perquè, com qualsevol altre llaurador que haja passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per tirar endavant la meva feina de manera eficaç.» Adaptació de Apologia d’un matemàtic de G. H. Hardy, per a una futura tesi sobre l’apologia del llauraor de bétera.

 

En aquella frase falsament visionària “tots els xiquets de Bétera arriben amb una aixadeta al muscle” hi ha continguda la filosofia d’una part important dels valencians, fins i tot d’una majoria del conformisme que tan mal fa a l’esperit i fins i tot corseca els drets humans mínims. Hi conté, sens dubte, una foto mural de valencianets somrients davant un quadre gros, tan gros que ocupa tota valència fins a ademús, d’un paisatge amb taronges, barraca i barqueta i tot de gent feliç somrient i agraïda als amos que són darrere el cartró del fons, robant-nos. Darrere mateix de tanta felicitat, els xiquets ja s’han fet grans, molts encara estudien, que pensen que els servirà per formar part d’una brigada municipal que agranarà els carrers, tallarà les herbes de les redones d’entrada al poble o pujarà els rosers del poliesportiu municipal, en canvi de camps abandonats, camins plens de clots de ruïna i els pares desocupats perquè no troben la manera de tirar endavant amb el robatori que cada dia els passa factura: els espanyols s’emporten els impostos, ens fan pagar els interessos d’allò que ens roben i encara ens demanen que els tinguem preparades les platges per quan l’estiu els aprete el viure de la meseta malparida on han plantat la seua falla capital. Fins i tot d’aqueixa metàfora, ves si la imatge de l’aixadeta farà mal anys i panys, Àpunt en farà notícia i els riurà les gràcies, de lladres i borbons. Lladres i borbons, per cert, podrien ser també en el quadre mural, en un retrat familiar somrient, si són els que s’omplin la panxa i els bancs suïssos amb el botí més gros.

 

La parella d’estris, la femelleta sota el braç i l’aixadeta al muscle, bé que combina per romàntica la feina i la festa. Sens dubte, que no volem esgarrar la imatge d’un nou sorolla del segle XXI, malgrat que d’una estètica més dubtosa i menys crítica. La feina i la festa que cantava el poeta Miquel Duran de València, de la qual en parla el mestre Ferran Zurriaga en el seu magnífic llibre La vall d’Olocau Marines i Gàtova, un testimoni històric que és, aquest sí per honestedat i decència, un cant seré i sincer contra la imatge tòpica dels valencians i la burla que amaga al darrere, l’aixadeta al muscle, de vegades inconscient en algunes ànimes tan càndides. Però, a aquestes alçades de l’invent humà del big bang, de Nosaltres els valencians, del Mural d’Estellés, o del governs talibans d’arreu, ja no confiem en la candidesa humana, sinó en la mala llet de fer-nos passar aigua per cassalla, i ves si la inconsciència dels valencians ens ha fet mal que encara ens dura la ferida. I tant.

Els valencians encara conservem el ganivet ben clavat a la panxa. I d’aquest patir del segle XX, com diria Anna Akhmàtova, ja n’hi ha massa morts i mutilats, tot de víctimes anònimes i amb nom propi, per continuar jugant amb versos amables, que els perdonavides són els primers a renegar i a demanar-nos què volem ara, tant bé com viuen ells.

Al muscle caldrà posar un pegat d’oli per asuavir tan de dolor com causa el viatge iniciàtic amb l’aixadeta, caldrà avisar les mares perquè descarreguen de tanta responsabilitat els fills, no acaben fent-se mal amb l’eina del camp, hom podria visitar la cooperativa i uns altres bars igualment nobles per destriar les converses dels últims mohicans del camp valencià, inclosos els de bétera: voldríem enganyar-nos que l’últim dels pisos de l’infern de Dante no fos ací mateix, a bétera, i a tot el camp valencià del nostre país, no fóra que deslluïm la foto, la postal del visionari, l’idil·li pastoril pur verge net d’un xiquet amb la seua joguina més estimada.

—Però, i si l’aixadeta, a més de tallar blets i cànems, valgués per tallar colls dels lladres que ens roben la terra i l’esperit de ser valencians de veritat?

[continuarà]

 

Històries de Bétera: final de festa

0
Publicat el 21 d'agost de 2021

Demà serà la vuitava i la festa dirà prou, en realitat ho dirà la no-festa, o potser que no dirà res, perquè hem deixat passar els dies. l’un darrere l’altre, sense poder celebrar gairebé res, res de res, de la festa ni dels majorals de Sant Roc. Així que enguany, com l’any passat, el tràngol final serà menys tràngol, que no haurem d’acomiadar res. Qui no s’aconformarà és perquè no ho voldrà fer. Al remat, la depressió post festa major serà sens dubte mès dòcil, ben allunyada d’aquella eufòria dels primers dies, quan fins i tot la televisió va voler explicar la festa de bétera sense la festa. L’ésser humà és capaç d’animar-se davant un esdeveniment nou o extraordinari només per elevar l’ànim i trencar amb la rutina.

Amb la pujada de l’ànim, hom va dir davant la càmera que els xiquets vénen aparellats amb dos objectes que defineixen com som a bétera, a més de ser bocamolls en allò d’explicar als forasters que som de bétera fins i tot abans de presentar-nos. Tan se val, això encara tindrà una pena menor, fins i tot una no-pena, però dir que tots els xiquets de bétera arriben amb un coet baix del braç (l’home va dir una femelleta), i una aixada al muscle és, no caldria consultar-ho amb un psicòleg gaire afinat, agosarat, fruit de l’esperit positiu en clembuterol: la segona dossi del vaccí ha provocat més canvis en els comportaments que no s’han anunciat per no espantar els jubilats.

El coet és més prompte un tòpic sense gaire efectes negatius, el foc és un indicador de la festa de molts pobles valencians, així que la imatge fins i tot podria ser divertida, una metàfora estiuenca molt valencianota: els xiquets ja venim de parís amb ganes de molta festa, sobretot, i de poca feina, per com va l’ocupació i l’interés dels governs a plegar els mitjons en canvi de pagar sous de misèria al jovent que es busca la vida de repartidor, encara per pagar-se els vicis mentre estudia i es forma i es prepara per arribar a fer la mateixa feina per la mateixa misèria, però ara amb el títol de grau superior.

Però l’aixadeta, l’aixà o la lligona al muscle ens ha agafat desprevinguts. Fóra com dir que el noranta per cent del jovent del poble és o voldrà ser llaurador, com a poc, malgrat que la realitat és tan oposada com decepcionant. Ni el 5% d’aquest jovent es dedicarà al camp, i d’aquest potser que l’1 tinga veritable desig per aquest treball. La resta és enganyar o pixar en un test badat. Potser que el pes de l’aixada al muscle fa desdestimar l’ofici en agafar edat i seny, o potser perquè no s’agafa mai, tant de seny, la decisió ja es pressa d’avantmà.

No sé quants llauradors de bétera, dels joves menors de cinquanta anys, o més grans de setanta, per posar dues faixes d’edat atzaroses, són convidats a parlar en les escoles del poble, o a l’institut, sobre la vida del camp, l’ofici i els avantatges de treballar la terra i tantes recompenses com regala aital vida. O quants dels joves de l’1% de l’estadística que han triat voluntàriament viure de la terra els ha demanat ningú per què ho han fet, de destinar el seu futur a portar tota la vida l’aixadeta al muscle, perquè la lliçó pogués servir a més joves que van desorientats o perduts o sense saber què faran els propers trenta anys, mentre viuen a casa dels pares sense més horitzó que la ruïna moral i anímica.

Jo imagine els xiquets, tots els nats els útlims cinc anys a bétera, que ja hauran pegat foc a la femelleta (un pare coeter voleu que no prove com és aquell coet que duia el fill!) o que potser l’hauran guardat en una vidriola del “monte de piedad” (la caixa d’estalvis dels valencians tenia els dies comptats amb aital nom) mentre  cada nit li trauran llustre a l’aixadeta amb un drapet i un xorret de sidol, esperant de tenir la força i la destresa suficient per anar al camp a fer cabets i cercols als camps dels iaios —els iaios indígenes sioux o resistents—, això si encara els camps no són abandonats o erms o deixats a la dula, la mare que va parir al visionari de la festa. Fins on no arribarà el mal que farà una càmera de televisió i un micro, abans que la festa, la no-festa en realitat, no tanque el cicle festiu al poble.

 

Històries de Bétera: talibans

0
Publicat el 16 d'agost de 2021

La no-festa a Bétera ha causat un estrall de desànim generalitzat. El goig de tancar un any de treball dur, enmig d”una pandèmia que molts volien dissimular o comptar com gairebé dominada; tancar-lo amb la festa, l’any,  no ha sigut possible per segona vegada. El desastre del desànim s’ha instal·lat arreu en la vida de poble, més fàcilment que no el confeti, que de vegades dura anys i anys, per molt que l’agranes. L’onada de calor d’aquests tres dies de festa major no ha ajudat a mantenir-nos vius de cap manera. Al gos pollós tot són puces i els colps li cauen gratuïtament i arbitrària: el preu de la llum, el  canvi climàtic, el foc a l’Espadà, la corrupció centenària espanyola, el cotó de les valls, la ruïna premeditada de madrit contra valència, sembla que res no vulga salvar-nos d’una situació que va convertint-se en la desil·lusió del viure d’estiu. Quines vacances, xa!, i encara ens en queden quinze dies.

La cirereta internacional l’esbombaven ahir tots els mitjans, fins i tot la majoria de l’extrema dreta, que durant anys van atiant a consciència la violència contra els demòcrates: els talibans tornaran a governar l’Afganistan. Ací i també en altres països que els fan suport i els envien recursos. Potser que siga la pitjor de les notícies de l’estiu i de l’any, al costat de la situació al mediterrani, a síria, a palestina, al marroc, al sàhara, a haití, a centenars de camps de refugiats, de desplaçats, de desgraciats del món. Però els talibans governen amb màximes que prohibeixen els drets humans per damunt de tot, on la vida, sobretot de les dones i de les xiquetes, no val un quinzet. On el terror és llei.

D’això, mostrar el desànim al poble perquè no tenim festa, la festa i les vacances que voldríem, i comparar-lo amb el dret a la vida que acaben de perdre totes les dones d’aquell país és d’un zel gairebé criminal, només de pensar-ho. Però justament perquè costa tant de mantenir-nos ferms en els principis, en els ideals, cal també en la festa, i en la no-festa, no oblidar-nos del patiment al món, perquè les conviccions també siguen davant l’acció lúdica o festiva. Perquè la festa és necessària sempre, com el treball, com un compromís social i polític ferm. Sempre

De talibans, a espanya n’hi ha a manta, que ens roben, que ens envien la repressió, que governen contra la llibertat, que abusen i es vanten d’abusar-ne, als mitjans, a tot el poder judicial sense excepció, al govern psoe+podemos, a l’església, als militars, i encara se’ns burlen dient-nos que cal més inversió en casernes, en armes i restriccions democràtiques. És veritat que no sembla, i només no ho sembla, tan descarat com aquella amenaça del prototip talibà afganés, que han consentit uns quants països amos del món, amos al segle XXI, russos, xinesos, cataresos, americans, saudís… A menor escala, de desgraciats que són, deixeu-me fer aquest incís: voleu dir que les empreses d’energia espanyola no són talibans purs contra un dret fonamental com és l’electricitat? I qui els ho ha permés, redell, uns altres talibans de corbata o de cabells despentinats?

En canvi de tot plegat, a bétera el disgust és a taula, a cada taula del dinar i del sopar, per una samarreta coenta com un all, per voler destacar més un tal “francis” que no Sant Roc, per la mort del coet, per amagar les alfàbegues  clandestinament, fins i tot per l’avorriment festiu que significa no dir prou, a tanta submissió. Ves on ha arribat el desficaci, que ni els forns no fan prou orelletes per apaivagar aquest desànim estiuenc.

Post: avui és Sant Roc, que segons la tradició és el dia més gran de la festa major a Bétera. No venen ni el pa, avui, que ahir el van donar doble. Sí, joves, els majorals són de Sant Roc, però recuperar la identitat ens costarà no sabem quants queixals nous. I molts anys de talibans.

 

Històries de Bétera: la coca del forn

1
Publicat el 4 d'agost de 2021

Els miratges de la certesa és un llibre que ha escrit Siri Hustvedt, un assaig personal sobre ciència, pensament, raó i metàfora, que fa un repàs de Descartes a l’actualitat d’un centenar de científics que hi posen cullerada sobre les preguntes fonamentals de la vida, filosofia i ciència. Siri Hustvedt és americana, assagista, novel·lista que va guanyar i acceptar el premi Astúries —el premi porta el nom d’un borbó feixista, però ella és una feminista, escriptora americana, per tant democràtica i liberal. No sembla que va tenir en compte la ideologia en acceptar el guardó espanyol i tancar els ulls abans de començar a escriure un altre llibre.

Avui ens hem menjat una ensaimada de Mallorca que no era de Mallorca, malgrat que podria tenir aquell ADN de les Illes, una coca delitosa, diria que millor que moltes de les coques de mallorca (exceptuant-hi aquell dos forns de nom propi) amb una crosta que no era ni seca ni dura, tova com alguns dels cervells dels quals parla l’escriptora americana quan fa referència a éssers capaços de resistir i sobreviure davant l’adversitat en canvi d’altres que acabaran eliminats o eliminat-se ells mateixos. La coca del forn d’Avià era ben exquisida  i tothom que n’ha menjada n’ha parlat amb excel·lència. Conclusió: aquesta coca perdurarà, s’hi farà resistent, sobreviurà a l’embat dels dolços industrials i les modes alimentàries plastificades.

En la primera part del llibre, els miratges…, Siri Hustvedt fa un recorregut de noms propis de primera línia, Descartes, Vico, Cavendish, Whitehead, Russell, Kuhn, Darwin, Galton, Mendel, Wastson i Crick (ací oblida Rosalind Franklin a qui li van pispar el nobel i la feina, aquests espavilats), encara no sé quina és la seua intenció, en aquest recorregut científic, si n’hi ha cap envit al qual voldria portar el lector, ella, malgrat que Damasio diu del llibre que és immensament agradós, o n’hi ha qui diu que és una altra porta a la llibertat (dels borbons?), encara no he desllorigat el sentit total de la lectura si no és per redescobrir un centenar de noms propis que han bastit la ciència dels últims 1.000 anys, per acabar-nos convencent que les preguntes són més importants que les respostes, que només els grans noms de ciència són capaços d’una recerca que ens lliurarà respostes convincents que romandran en el temps. Però no gaire, no us penseu viure sempre, perquè un altre científic vindrà a avançar que l’última de les respostes tampoc no era gaire convincent ni perdurable.

—per cert, vosaltres recordeu quina és la primera pregunta de Descartes? era sobre la matèria dels éssers humans?, sobre l’existència?, on anireu ara a cercar-ho?

Perdurable i immortal romandrà aquest coca exquisida del forn d’Avià, si la seua fórmula i les mans que l’adoben es mantenen ferms, de cervell dur, resistents a tots els atacs o peixets convertits en guardons per domesticar els intransigents i convertir-los en dòcils víctimes del sistema, un colp s’ha alimentat i embotit el seu ego liberal, americà o feministi.

A l’última pàgina de l’assaig, apareix una frase qte també és una oració o predica de Simon Weil: “el dubte és una virtud de la intel·ligència.” Acaba Siri Hustvedt dient-nos que cap idea, obra d’art o descobriment de ciència, s’ha creat sense el dubte. Per això ella el considera també una necessitat, de la pròpia intel·ligència.

En el terreny popular, portaré aquest dubte o reflexió a decidir si la coca d’Avià, malgrat que té tots els adn’s de mallorca, és més bona, o tant bona, o igualment delitosa, com la millor de les ensaimades d’aquells dos forns de Palma dels quals no he posat el nom. Aposta que ho faig.

Històries de Bétera: poetes

0
Publicat el 3 d'agost de 2021

Som ací dalt, al nord, davant un paisatge cereal tan ben segat que hom podria comparar el llaurador i l’ofici amb un matemàtic pur, de la geometria de la terra, del cor mateix, davant una línia de muntanyes que apunten, encara més al nord, nord enllà. Farratge per a les vaques ecològiques després de vedelles: s’hi ven tanta carn com vulgues comprar, al pedraforca en lots, al porxo de pinell, al soler de prexiana, però també trobaríeu formatges i brulls, de cabra, o carn de xai de farreres, i més vedella a ecortada, i encara si us fixeu trobareu pèsols negres, i nyàmeres, o creïlles ecològiques i tòfones… Dins un llibrot de famílies i productes classificats per comarques i bon gust. No sé si els valencians serem capaços d’ordir una cosa així, vull dir un llibre en valencià amb tot de productes que ja sabem fer però no sé si sabem vendre’ns, per estalviar-nos de passar per mercadona i avorrir què mengem i a qui ajudem a mantenir els petits negocis familiar que les grans cadenes saben fer malbé i arruinar amb tanta traça.

Davant d’aquest paisatge, doncs, els productes poètics també naixen de la terra, he començat a llegir El llapis amb què escric, una selecció de poemes d’Anna Swirszczynska,  editat per edicions96 amb traducció estudi i notes de Josep_A. Ysern. La propia poeta obri el llibre amb una declaració curta i d’interés, una declaració de perquè escriu o sent què escriu, i debat el sentit d’escriure poesia: “devia tenir uns catorze anys, quan vaig començar a escriure un himne a la misèria.” “Vaig veure la pobresa rural”, “El contacte amb la terra em cal, com a persona i com a escriptora, i es reflecteix en el que escric.”

Algunes de les lectures de vacances peguen en tan intenses, si la tria és d’un atzar que dius: què m’emportaré en la maleta dels llibres, si faré vacances durant una setmana en un mas del nord?, davant uns camps on les vaques van vénen i ens miren atónites, ens descobreixen turistes casuals, d’un camp en un altre, dels tarongers del nostre terme a bétera a aquests camps de pinso o forments o garbes de palla,  ja ho demanarem al pagés, si ens el trobem baixant al poble.

Però tornem a la poesia d’Anna S.

Proteste: Morir / és la feina més dura / de totes. / Els vells i els malalts /haurien de ser-ne eximits.

Jo afegiria, i els amics.

El relator d’aquest poemari que m’acompanyarà aquest dies, ja vaig descobrint-hi petites joies sense miraments ni finisses, diu així: Anna Swirszczynska o l’amarga joia d’escriure. Per cloure aquest primer apunt sobre poesia i vida i terra i camp, us deixe un últim poema del qual el mateix traductor assegura que només amb aquest poema, la poeta polonesa ja tindria dret a l’olimp o a la Casa Akhmàtova:

Rente una camisa

Rente per última volta la camisa

de mon pare, que ha mort.

La camisa fa olor de suor, recorde

aquesta suor des de la infantesa,

tants anys

li he rentat camises i calçotets,

li les eixugava

al costat de l’estufa del taller,

se les posava

sense planxar.

De tots el cossos del món,

animals, humans,

només un feia aquesta suor.

la respire

per última vegada. Rentant aquesta camisa

l’anihile

per sempre més.

Ara

d’ell en quedaran només els quadres,

que fan olor de pintura.40

 

He deixat el número de la nota perquè quan compreu el llibre, el llapis amb el que escric jo el vaig trobar a la llibreria Fan Set, a València, no us perdeu aquesta lliçó de vida en prosa, un dels grans poemes de comiat de la literatura universal del s XX, segons Isern. No us farà gana de llegir-la, ara? No?

“el poeta té grans ambicions. Somia […], creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit.” Anna Swir

 

 

 

 

Històries de Bétera: guies!

0
Publicat el 1 d'agost de 2021

Anit la notícia era la mort del pilotari més gran de tots els temps. Paco Cabanes és per a la pilota com la suma de Messi+Pelé+Cruiff, pel cap baix, perquè mai no havíem tingut ningú capaç d’aquell estil, intel·ligència i força combinades, compromís i identitat, en un home de la pilota que en un país normal, amb estat propi, hagués sigut una de les coses més grans que ens haguéssen passat als valencians. Ves si la cosa era grossa!

En una de les moltes partides jugades a Bétera, el trio de davant era boníssim, l’estil d’Eusebio al rebot no ha tingut gaires imitadors en en el segle XX: i Eusebio, que hom deia que no es gastava ni un quinzet en aigua, rebia unes pilotades d’una força que ell clamava, encara del rebot: però eixe què vol, avui! (en referència aquella vesprada a Bétera, al trinquet d’Alberto, abans de vendre’s l’anima al dimoni especulador de la construcció, per culpa d’un ajuntament incapaç i antivalencià.

Supose que Toni Moyà ja farà articles i reconeixements, com va fer aquell llibre extraordinari que hauria de ser a totes les cases honestes del valencians, així que jo parlaré d’un altre prohom valencià com n’hi ha hagut pocs al segle XX i XXI, a València: anit al panteó de l’ermita de Bétera una trobada de quaranta emmascarats va posar la primera pedra del que serà l’edifici republicà i valencianista en favor del consell de la república: el parallamps d’aquella cúpula blavenca dormitori dels marquesos de dosaigües, servia per enllaçar tecnològicamet amb Brussel·les, amb un giny tecnològic que no hauries pensat fa uns anys que fos possible.

-Bon dia, comnpanys, m’escolteu? —demanava en Toni Comín—. Bétera, ací brussel·les!

La delegació valenciana del consell de la república ha començat a dibuixar una altra realitat possible: no sabem encara com ens podem deixar robar la casa i l’esperit i no plantar cara contra espanya i tota la patuleia de lladres i polizous que la governen. Però n’hi ha que no es rendeixen mai. A l’ermita de Bétera, ves. No es rendeixen mai. Mai.

Oficiava la prèdica i la direcció de la cerimònia en Josep Guia, matemàtic, lingüista, polític, fundador de no sé quantes gestes en favor de la llengua, del país de la independència dels valencians: un home imprescindible si volem estudiar què ha sigut i és el país valencià els últims setanta-quatre anys. A l’ombra d’un noble valencià de Bétera, marqués i barroc, pep ens va explicar l’espill de barcelona i valència, la doble mirada d’una identitat germana i indivisible, malgrat els esforços espanyols i feixistes per trencar-nos el vidre i l’horitzó a curt termini.

Va fer-nos una oració divertida, laica i cultural per demostrar com som d’indivisibles els catalans i els valencians, malgrat els esforços i els diners i els recursos del pp+psoe. Corrupció. Corrupció contra els drets humans. Que no ens dobleguen que no, que mon pare ja ho deia, que les branquetes de lledoner es dobleguen i doblen i es dobleguen però que no es trenquen ni vinclen.

Josep Guia és un incombustible fora mida, d’oratòria lúdica, articulada, sòbria i barroca, com la pròpia presència del marquès, un home incansable al qual no agrairem prou l’aire net i l’ozó lliure de pols i anruna. No sé quantes hores vam xarrar, a cobert dels pins i els xipresos de benvinguda: en aquesta ermita, va dir en guia, he estat tres o quatre vegades a lo manco. Però sense mascareta, no com hem fet avui, per acomplir amb els requisits d’una república neta, honesta pulcra i culta.

—Quina bona família, quina cosa més divina, a fora a fora el dimoni! (diu una de les casetes)

Una dona jove que havia baixat de Lleida es va quedar aspatarrada i no es va estar de dir: quina força que ens trasmeteu els valencians, quan sou d’aquest calibre. Potser que ella es pensava que els valencians tenien tots aquell esperit de c0mbat del pep, que només amb la meitat i amb una vintena com ell, potser que el nostre envit fóra a curt termini un aconseguiment tan realista com necessari. No us espereu a escoltar o llegir què diran els espanyols de tot plegat. Fem camí, endavant, amunt a munt muixerangues, no perdem quin és el nostre objectiu, si la llibertat és l’únic horitzó comptable. Bàsic.

—Els jocs florals, les fonts, els miquelets, les televisions, Fuster o Pla…, però si els valencians hem tingut dos papes i un Ovidi!

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari