Espana ens amenaça!!
Segons que explica en una notícia Vilaweb, espana amenaça l’ajuntament de València, per retolar els senyals de trànsit en valencià. Això sí que no, diu espana, ni pensar-ho. I el delegat del govern (un reietó o virrei o gra en el cul) ha enviat l’artilleria i l’amenaça. Veus, i nosaltres, que peguem en ximples i molls, que som molls com la merenga i la nata, no sabem què farem, encara. Vull dir, que no sabem que no. I ves que fa anys que ens han prohibit tots els mitjans, tots, en valencià; i els tenim només en espanol. Doncs ni així no els hem amenaçat.
Jo de l’alcalde Ribó li hagués enviat els guàrdies a ca el delegat del govern, i li hagués demanat:
—Vosté és el delegat, el de la classe o el d’espana? Perquè no voldríem pifiar-la. Un guàrdia sempre és un guàrdia, encara que aparegua en els llibres de Gianni Rodari. Que no voldríem enganyar-nos. Doncs, au, a passar la nit a la serena, al riu a córrer, a fer l’haca o running o bici, home de déu…
I després em faria una orxata en el Siglo, en la tauleta de la reina vella, i em torcaria els morros amb el paperet de l’amenaça del delagat, perquè si no ho entén, que allà al mercat no han de transitar o no poden aparcar i ens volen amenaçar, els d’espana, per això solament, ja tenen el bonyigo al cap. I moatros el burro en l’herba. Amb la feina que tenen, tant com ens han furtat, als valencians, els refillets, i els torba la placa que diu, no passeu!, no gireu!, no pugeu el carro a la Llotja!
Per cert, que el delegat podria llegir Heinrich Von Kleist, Michael kohlhaas, el tractant de cavalls. Li deixe en penyora un tros de l’inici.
«Vora les riberes del Havel vivia, cap a mitjan segle XVI, un marxant de cavalls anomenat Michael Kohlhaas, fill d’un mestre d’escola i un dels homes més honrats i alhora més terribles del seu temps. Aquest home extraordinari va ser fins als trenta anys model de bon ciutadà. Tenia una granja en un poble que encara avui porta el seu nom; hi vivia tranquil·lament, educant en l’amor al treball i a la lleialtat els fills que la dona li havia donat. No hi havia cap dels seus veïns que no s’hagués aprofitat alguna vegada de la seua generositat i de la seua justa imparcialitat; en fi, el món beneiria encara el seu nom si no s’hagués excedit en una virtut: el seu sentiment de la justícia el va convertir, amb el temps, en lladre i assassí.»
Què, que no ho entens, mante?