Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Diari de l’escola

0

N’havia parlat altres vegades, del Diari de
l’escola
. Però m’han demanat quatre línies, així que mentre em debat entre el
noctambulisme i la setmana que comença, faig els deures:

Els mestres, i l’escola particularment, tenim
un rebost sencer de materials a l’abast, per no haver de passar pels llibres de
text o coses pitjors . Per no passar-hi necessàriament. El llibre de text, ara
mateix, és un anacronisme, escolar i mental. I el Diari de l’escola és un
exemple viu del paper que fan altres i altres materials per l’escola mateix.
Potser que els mestres encara aprofitem poc el món digital, escassament
m’atrevesc a dir, la qual cosa significa una oportunitat perduda més. Però vet
ací cada setmana tres notícies actuals, preparades per al jovent, amb tot
d’enllaços que van obrint-se i destapant-se al món, contra el coneixement
estancat, estàtic, immòbil. Caram!, podia demanar-se un mestre de bon matí,
cada dilluns: no tinc res preparat. Ves què diuen al diari de l’escola!

Aqueixa primera notícia, Canigó, ja val el
jorn sencer: mostrar-los la primera de les lectures amb aquella veu del Lluís
Soler ja hauria de destapar els sentits pel coneixement vint-i-quatre
hores.  En favor de la lectura, de
la poesia, del romanç o la identitat. Pel paisatge, pel país, per aquell
joglarot de Verdaguer.

Potser que no trigue a aparèixer què passa a
l’Àfrica ara mateix, que és la història present del que passarà al món els
propers vint anys, si no em quede curt (ja es veurà). Llavors ja ens excusarem per explicar
Egipte més enllà de les piràmides o per terra de faraons. I tot això, en aquest
Diari pels joves, i per l’escola majúscula.
Per molts anys. 

Artaica

1

‘Redéu quina aigua cau!’
Hi ha coses que són grosses, i grans, vet ací una de les coses grosses que ens han passat: Artaica. La música tradicional, popular portada a l’exquisitesa. Aquesta nit, Consolat de Mar, a Benaguasil, dins els concerts que organitza el Casal Jaume I de Llíria, el grup presetava ‘Nits Cosides’, una meravella per la música, que l públic ha agraït amb deler. A penes trenta dies després, Mara Aranda ha tornat al Camp de Túria amb aquesta nova formació, Artaica, de veles i rumbs d’horitzó llunyà, de volada alta, que sap portar allò popular al punt més culte, despullat, però tan carregat de passió i tendresa, a la vegada. Ves que n’entenc poc, jo, de música, però aqueix regal esperona a continuar la resta: si aquest país, malgrat els entrebancs i tanta estupidesa, és capaç de crear aquests quatre (Xavier Folch, Sergi Vidal, Mara Aranda i Sergi Rajadell), i aplegar-los en un projecte comú, és que tenim més esperança que no pensem. Un cant a la bellesa per la de l’ú, Nits Cosides, que hem comprat com molta gent que hi érem, i ràpidament ja m’he passat a l’ipod. Per la de l’ú, pels músics i les seues produccions estem amb grans horitzons, i Artaica és un dels exemples per escampar arreu, per aprendre’n professionalment en qualsevol dels àmbits. Avui, Mara Aranda, estava especialment comunicativa, i volia explicar-nos un secret: no vinc sinó a cantar pels vostres fills, que jo ja tinc l’aixovar fet. És per ells que el país mereix de continuar viu. 
Consolat de Mar ha acollit sens dubte un moment per emmarcar-nos, per la veu d’ella, pels músics, per les paraules del Xavi Folch, contrabaix mestre, quin favor a l’oïda, per aquell clarinet i violí del Sergi, pel piano, perquè malgrat tanta cosa que passa ací i enllà, la bellesa es conserva en aquest goig compartit amb els nostres. Quin regal en favor del nostre esperit, i el dels nostres fills. 
Per molts anys Artaica, vítol.

Publicitat pel goig: Artaica, Nits Cosides, cd amb llibret i pròleg del mestre Josep Vicent Frechina. Temps record 2011. Imprescindible.

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

Caixabanc versus Cajabanco

1

Avui mateix els telenotícies ensenyaven com s’adreça el president de la Caixa als seus, als directius, supose que vol dir, perquè la majoria de clients no acabàvem d’entendre per què ho feia en espanyol, exclusivament. El nom serà aquell, la Caixa, i ara mateix Caixabanc, però l’home renega de la llengua, i quan fa manifestacions que considera importants, ho fa contra la llengua del país. Vet ací la Caixa i la seua ideologia. No ha de ser suficient la llengua, ni a Barcelona, per l’Isidre ni per l’altre que tenia al costat que ara no recorde, però que feia broma d’uns comentaris que, ell, considerava pertinents per dir que el nom no canviava res: el caixer no canviarà, el director tampoc, ni la finestreta, no canviarà res, els clients no notaran cap canvi.», venia a dir. Home, sí, sí que canviaran moltes coses. Per exemple, que la llengua dels catalans no els és suficient ni necessària per explicar-nos tot això que ens volen explicar. Així que ja comencem a pensar-nos cap a on pegarem. Amb els nostres diners, naturalment. Amb ells, no. Segurament que no. 

Ja ho deia Pep Guia, que a València, la Caixa es deia Levante i Múrcia, que tot ho retolava en espanyol. Vet ací, els malparits, quin respecte i quina honestedat. I si són on són, i si han arribat on han arribat, aquests malparits de burgesos que reneguen de la llengua dels seus clients, bo i repetint què li va passar al tio Canya d’Al Tall, és perquè algú els ha portat durant molts anys fins ací.
Bancaixa va passar a dir-se Bancaja, no fa gaires anys. Caixabanc, potser que no trigue gaire. Malgrat que en el fons, en el moll de l’os, ells ja l’han fet, amb els nostres diners, un canvi de vergonya.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Se m’ha fet tard.

1

M’havia fet el pròposit d’escriure més prompte, sobretot per llegir què escric, i no amollar tot de burrades sense haver-les passat pel colador de la llet. La setmana política és moguda, els psocialistes d’espana han tocat xafarranxo: ‘pel que es queda de manar, ja s’hi volen cagar’. Així que han provocat que caixes que sempre havien fet de bancs, vulguen jugar a ser caixes, i polítics que havien engreixat d’espanols ara vulguen ser independents. El rebolic polític i econòmic és de ca l’ample, malgrat que n’hi ha coses que no han canviat gens, no han fet ni un pas endavant. L’agricultura és d’aital desastre, fa tant i tant, que gairebé ningú no ha dit res del desastre valencià d’aquests dies. El forat negre de l’economia sembla que s’ha emportat la corrupció, com va fer amb la indústria, l’ocupació i, fins i tot, el turisme valencià tan amanit. El resultat del desgovern provoca que ningú no es queixe, ni piule, ni renegue. Per què? Per a què? Amb quin propòsit? Per quin efecte? La ruïna. Som una inèrcia. 
O pitjor. O millor. 

Em sembla que se m’han acabat els pensaments, avui. Que he perdut dos trens. Que m’he deixat alguna cosa oblidada. Que no me’n puc anar a dormir encara. Que se m’ha fet massa tard. Que tot aquest batibull polític, econòmic, cultural, contra aquest territori és aposta per a no deixar-nos dormir. Perquè no puguem dormir tranquils. 
(demà continue) 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Peus de fang.

0

«M’heu fotut fora el partit dels socialistes? Pagueu-ho. Vet ací la revenja dels psocialistes espanyols contra catalunya, i contra el seu sistema financer, que tampoc no es gaire seu, perquè potser que la Caixa, que és el vaixell sens dubte, preferiria de tenir la seu allà, i participar d’una altra política, encara de més enllà. La Caixa paga molt a espanya, però molt, i paga excel·lentment per seleccions espanyoles, a manta paga, en favor de tot allò. El problema són també les altres caixes, i els psocialistes, que saben que els queden quatre dies, volen eixir matant mosques a canonades, malgrat que ja saben on fan més mal. No solament la ministra d’economia, és el mentider d’en ZP que se n’ha burlat, malgrat la mediocritat, i l’altra, i l’altre, no n’hi ha que no n’haja pelat d’allà on podia, contra la perifèria.

Saben que el president de Catalunya, ara mateix, és nou, que en tenia tantes ganes, que no arriscarà res. És un peus de fang, i també saben que pactarà quan calga, que afluixarà quan calga. En Duran, en Mas, la idea d’espana no els destorba gaire, si en canvi conserven el poder. Pobre, Mas, acabat d’arribar i ja li peguen per tots costats. Voleu dir que ha dit prou, que ha dit ací estic jo, que ha dic ‘toqueu-nos la castanya i veureu del que sóc capaç…». No tenim remei, per aquest cantó no. 
-Vols dir que si en Pujol, que és el polític més vell i gat i savi que hi ha ací dalt, que vol dir també fals i tota la pesca de lliçons que dominen els polítics, vols dir que si en Pujol diu independència i toca campana i botzina, no farà tremolar res?

– La fluixera del nou govern català ha atiat les grolleries del Govern espanyol i els seus ministrets contra catalunya. Perquè no s’explica tanta pocavergonya. No s’explica?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Guerra d’estats

0

L’estat espanyol ha declarat la guerra a la resta d’estats de la península ibèrica. Per salvar els mobles, els ecònomics i els de l’orgull. És una guerra sense trets, ara mateix, que dispara contra la llengua dels altres estats, contra l’economia dels altres estats, contra l’escola dels altres estats, contra les comunicacions dels altres estats. 

Per fer la guerra fa ús de tribunals, de constitucionals, d’audiència, de comptes, de fiscals, de l’esport, però també fa ús d’altres armes polítiques: fins i tot té l’oposició com un còmplice perfecte contra els altres: fa ús de l’amenaça, del lladruc, de l’insult, de la intimidació, fins i tot de les males arts de la mentida: allò que ells en diuen democràcia, és políticament un bunyol del que mamen i trauen molt de rendiment. ‘La seua suma sempre és més gran, també és veritat.’

L’estat espanyol és una prova de la incompetència europea (en fomen part o no?), un model fracassat de modernitat i progrés. És la prova que una dictadura no pot donar fruita senzilla i democràtica, sense trencaments i espasmes. Trenta-cinc anys després de l’assassí Franco, no n’han sabut desprendre’s, malgrats els múltiples i milionaris ajuts europeus. Aquest bonyigo radial, autàrquic, patètic, egocèntric, solament que té múscul, i escassament, perquè quan les proves de dòpping són quan són, el castell del múscul també s’ensorra. Som el gran model de corrupció europea, juntament amb Itàlia, noble cavaliere, de l’esquerra a la dreta, tenim reis de l’ampa i la corrupció passada i present, polítics, banquers, empresaris, jutges, n’hi ha a manta i a cabassos.

És la guerra declarada, el dret de cuixa, el model medieval dels seus valors, contra la resta. I ves que la resta encara no tenen estat, encara no són, ni respiren, ni viuen el mínim d’una societat lliure. Encara en el XXI.

Potser que siga desigual, la guerra, injusta, però això tant els fa. Els la bufa, el cavall i el picador. Els valors o l’ètica, l’honor i ves a saber… Ells fa tres-cents anys que van a la seua. A mort.

-Nosaltres, què voleu, no hem conegut res més, no sabem si n’hi ha res de millor, la dignitat?, la llibertat?, però ells saben que podrien perdre massa. I fa molt que han decidit que per ací no passen. Voluntàriament i pacífica, no.

-La guerra, xe.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fugir del fang per caure al tarquim.

2

El polític Arenas de cap al Tarquim, home. L’odi contra la llengua continua ací i enllà. Darrere la convenció política del PP també hi ha odi, i les primeres espases han començat a disparar el trabuc. Els del PP ens volen burros, bo i pensant que, si ells ho són, la resta els hem d’anar darrere. 
El senyor Arenas diu que no consentirà que cap andalús siga discriminat per qüestions de llengua a l’ensenyament. Ell es refereix al nostre país i a la immersió. Serà ruc i creminal!, que diu Botifarra. Lo de creminal, lo de ruc ho dic jo mateix.
El que vol dir Arenas, en realitat, és que no consent que els andalusos que viuen al nostre país puguen estudiar tres llengües a la vegada, que és el que els proposem, des de la immersió. Tampoc no diu que hi ha molts estudis de rigor que demostren que la immersió aconsegueix que els alumnes dominen millor les tres llengües al final de l’escolaritat obligatòria que no aquells que fan aprenentatge monolingüe, exclusivament en castella. Fins i tot, els estudis argumenten i demostren que la immersió ens prepara millor en les altres llengües, per ser a Europa i al món. 
Però Arenas prefereix que els andalusos del nostre país siguen rucs, que continuen essent rucs, ho prefereix de totes totes, per això argumenta l’espasa de l’odi, contra la llengua i contra l’escola catalana.

Però, home, quin pecat hem comés per haver d’aguanta-los tant de temps, aquests ignorants de la comèdia més barata? Com podem caure tan baix, de tenir-los sucant del pot (Arenas ha fet res més a la vida, que viure del pot?), i argumentar com si visquérem en la caverna més rància de la postguerra?

Al tarquim, home, per mentider, per fals, per posar justament en qüestió una de les institucions més serioses i esforçades d’aquest país nostre, l’escola, que no sembla, i en això ja guanyem, el seu. 

Pitjor: quan acabe la sucada del pot, ell ja decidirà quan, li trobaran un assessorament en una empreseta de no-res, perquè continue mamant a compte de la llum, del gas, de l’aigua o de la cansalà de pollastre.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Camps d’odi a la llengua

1

Canal 9 és en mans de la presidència valenciana, que malgrat els continus de corrupció i les mostres d’imputació, encara recau en Francesc Camps i en els mediocres polítics del PP. Anit vam comprovar una altra lliçó d’odi a la llengua: Canal 9 no podia retrasmetre el partit de futbol que jugava el València, perquè fa temps que no pot pagar els deutes i els drets de retransmetre. Li han tallat l’aixeta. Això, Canal 9, ho excusa dient mentides als seus, que la cosa ho adobaran en un no-res, però fa mesos que no poden pagar i aquells que dominen el cotarro no afluixen: no pagues, no retransmets.

En comptes de futbol, Canal 9 va passar una pel·lícula i en pau. Ara, com que hi havia aquell acord intern amb TV3 que, mentre hi hagués retransmissions esportives idèntiques, la Corporació desconnectaria per al País Valencià, ahir suposàvem que si no es complia una part de l’acord (a Canal 9 ja no hi ha crèdit), podríem veure el partit i els comentaris del Pitxi per TV3, com que jugava el València. Res més lluny. Ací impera l’odi i Canal 9 i el seu màxim president, Francisco Camps, van decidir que per als valencians, solament que podien retransmetre els espanyols de la Sexta, però mai els valencians de Catalunya.

Així que ja tornem a tenir l’odi contra la llengua damunt la taula. La decisió és que abans espanyols que valencians, i abans moros que catalans. Vet ací les grans idees d’aquest inútil de presidentot que ens governa.

La lectura no és el futbol, solament. La lectura és que Francesc Camps i el PP de Rita, Blasco, Bancaixa i la CAM, ens han portat a la ruïna absoluta. No podem pagar, mentre altres canalets autonomics sí que ho poden fer. Naturalment, ací han estirat tant la mànega que s’han quedat amb un jupetí ruïnós, ací volien jugar a cotxes, a barcos, més que no els altres, però ja no poden jugar ni a indis, sobretot pels despropòsits de corrupció descoberta i consentida per la justícia. Per això que han de fer l’indio, i tornar a l’odi, per continuar conservant la caverna, la més salvatge, la més feixista, la més populista. 

Quin paquet de polítics i de cagarrites, que ens ha deixat el pas d’aqueix ramat d’ovelles boves del pp. Redéu, quin cagarramen.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Telèfon (ica) de merda

1

és la segona vegada que em pose en contacte amb Telefònica per donar de baixa alguns dels serveis no imprescindibles, com ara el bunyol ‘Imagenio’. Un grapat de canals de TV de poca volada, la majoria de llengua espanyola, exclusivament. Qan me’l van vendre, ja els vaig repetir sis vegades que no el volia per res, i llavors, amb la insistència d’ells, penosa, picapedrera, matamartell, se m’ocorre de preguntar-los si veuré els canals de la corporació catalana. Em diuen que sí rotundament, i que tot plegat el pollastre i el galliner serà completament gratuït el primer any. N’està segura del que diu, senyoreta, que no caiguem d’una figuera i no és la primera vegada que pixem fora la tassa: sí, sí, com li ho dic.
Venen, instal·len i en pau. Al remat, un sol canal de la Tv3, i la resta de nyaps ja els coneixem. Hi havia alguna cosa nova, canals de cinema clàssic que, quina casualitat, van anar desconnectant no sé per què. Els envie un correu en comprovar que, a la primera de les factures, m’han carregat vint euros de més. Ostres, la gratuïtat d’aquells pinyols, els fill de puta, quan volen enfosqueixen el cel. Els envie un correu perquè em donen de baixa, però no em fan cas, i continuen cobrant-me els mesos a vint euros de càrrec, els carlàmpios no són idiotes. Bons tampoc no ho són.
Avui telefone i els dic poquet, ordenadament, sense enfadar-nos, claret, respirant, com si fes aquell exercici de taixí, amb el telèfon. Em parla un tal Lluc, que ell diu Lucas, que és el quart home que m’atén, aquest en català: molt bé, senyor Albert, en quinze dies li farem la baixa, i el penalitzarem amb un càrrec de quinze euros. Com? Un altre càrrec? Una penalització? Sí, diu ell, lluc, vosté s’havia compromés a… Perdone, jo no volia el servei, vostés me’l van encabir pel serengue, obligadament, perquè era gratuït, com si els pesés la caixa, i jo vaig afluixar per no sentir aquella dona.
-Ho sent, haurà de pagar quinze euros de penalització.
-En tot cas, sóc jo qui els hauria de penalitzar, per mentiders, i per poc professionals. 
-Vosté faça el que vulga, nosaltres li carregarem quinze euros de penalització.
-Mira, lluc (ell diu Lucas on jo veig lluc, i on no voldria acabant de veure un lluç) sóc jo qui enviarà un correu a l’oficina del consumidor, per deslleialtat amb els clients, per poc seriosos, per desgraciats. 
-Senyor Albert!
-Digues, Lucas!
-D’ací un moment rebrà una telefonada per preguntar-li si està content del nostre servei, volem coneixer el nivell de satisfacció dels nostres clients.
-…
-… 
-Lluc?, vull dir, Lucas, ets una màquina o us han pegat aquell virus valencià tan zombi?
-Bon dia, senyor Albert.

Collons, no hi ha temor de déu, ni vergonya, ni prou merda en el món, que ens calia telefònica, telefònica d’espanya, concretament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Crida en favor de la intel·ligència.

1

Com que encara queden unes hores d’institut, abans de tancar-los de cap de setmana (com si la intel·ligència i el bon funcionament del cervell, es pogués posar a dormir), encara podeu alliçonar els joves i els mestres (perdó, professors), per convidar-los a passar pel Poliorama de Barcelona. Allà representen ‘Poseu-me les ulleres’, un cant en favor del poeta Estellés, una lliçó de vida, d’un dels valencians universals, sens dubte, el millor poeta o dels millors de la literatura catalana dels últims tres segles. Segons que explicava, d’una altra manera i molt millor, Joan Fuster. Qui? Això mateix, no us perdeu aquesta joieta, amb cançó en directe de Miquel Gil, un altre monstre indiscutible de tall europeu ( no us perdeu tampoc el programa de Vilaweb TV, amb el seu repàs de la música i de la cultura).
Actors valencians, músics valencians, direcció des de València. La invasió!
Venim a emportar-nos la torre, la llengua, el cava… Què ens podríem emportar de Barcelona, els valencians? Almenys, per la broma, feu-me el favor de visitar l’obra, perquè no us penedireu d’aquesta gran escola de teatre. 

La segona proposta, ‘la cultura popular vista per Miquel Gil, paga per tres anys de conservatori, d’història, de saviesa popular. Tot això és tan senzill, i de tanta envergadura, que vosaltres mateix no ho creure-ho. Vull dir, els habitants de Barcelona, autòctons, indígenes i immigrats. Au, animeu-vos-hi.

De vegades, els valencians tenim tresors que no sé si ens mereixem. Aquestes dues propostes, el teatre i la conversa i la música del Miquel, en formen part. Per molts anys.

Post-publicació: quina memòria, si Pep GImeno serà també en directe, des de Barcelona. al petit palau, que com que allà són més fins, potser que tanta brillantor els pegue malament. Pep Gimeno i Miquel Gil en directe, serà bonico això, mare!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Viure amb més corrupció (2)

0

Semblava impossible, però ho han aconseguit. Amb unes hores, solament, la corrupció s’ha fet més gran, més extensa, més estesa. És increïble que puga passar, però és cert. Com més va, més rucs som. Cap i tot.

Aquell banquer suís, l’Elmer, denuncia milers de corruptes que evadeixen impostos, cometen fraus, s’escapen de la hisenda i de més obligacions. Però la polícia deté el banquer, amb l’aplaudiment de governs i justícia europea. Collonut.

Cospedal denuncia el despropòsit de gastar-se dotze mil euros en la traducció simultània al senat de madrid, que és un parlament espanyol de segona divisió. Però no denuncia el seu fillol Camps, corrupte i inútil, perquè paga cada any deu milions d’euros al putiferi de l’Ecleston i la seua mafiosa organització de cotxes amb pedigrí.

Cospedal no es queixa de la despesa que costarà als contribuents de la llum espanyola, els dos-cents mil euros de l’ala que regalaran al seu cap, aquell nanofrau de polític, cada any, per fer de mentider, un homenic que encara argumenta que a l’Irac hi ha tantes armes de destrucció. Ni denuncia els milers d’euros que els va costar una medalla americana per al mateix pitolou de macarra. 

Al web de la GV (generalitat valenciana del sud), Camps és a manta fotografies* sobre els grans èxits polítics aconseguits per la seua marca: treball, inversió, escoles… NO diu que som el país més endeutat, de major desocupació, de més fracàs, de pitjors resultats en qualsevol dels àmbits laboral, social i cultural. La mesura solament que li la feien prendre en els vestits que li hem pagat.

La Conselleria d’educació de la GV (generalitat valenciana del sud) ha desconnectat el telefon d’atenció econòmica a l’escola, tant de la pública com de la concertada. No els que els han tallat el telefon per impagament, que no trigaran, és que ja no volen ni poden atendre res. Ni poden, ni saben, ni volen. Les coses solament que han començat a complicar-se. Ni ells mateix no saben com acabaran. Nosaltres tampoc, però ens temem el pitjor.

Ara, de votants, no els en faltaran cap ni un. La dreta, segons que m’explicava ahir un vell amic, no falla mai. Com va dir VP una vegada, tenim instal·lat el Tea Party a València per a molts anys. L’extrema dreta institucionalitzada. 

N’hi ha més, però n’hi ha prou. Bona nit i bona sort.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Viure en corrupció

0

El fatxenda Berlusconi és increïble, però és cert. Irrepetible, si no tinguérem un cas semblant, salvant algunes diferències. Més o menys com explica Xavi Castillo a València Zombi: a València és increïble el que passa, però és cert. El govern Berlusconi i el govern Camps tenen paral·lelismes tan kafkians com casuals; o potser que no ho siguen tant de casuals. Els modos fatxendes, la corrupció, la burla a jutges, a la justícia, a la hisenda, a l’ètica, és un model sublim d’exhibició i de baixesa política a la qual poden arribar alguns homes. Per caure de tos. Potser que siga el clima mediterrani, ves, i l’aigueta pudenta d’algunes platges. Tots dos models, en Camps i en Berlusconi, Silvio i Paco, malgrat les altres diferències, coincideixen en un altra cosa tan lamentable com patètica: els seus electorats són gairebé adormits, però fidels i aconformats, en aquella bassa de corrupció, de puterio, d’anar passant contra denúncies i mostres del pitjor que són capaços, però sabent que el populisme els alimenta l’ego, els fa creure’s intocables, déus al límit, més enllà del bé i del mal. Solament que els cal un cavall i una haca, un parell de haques de cul partit per imitar una parell de Calígules del segle XXI.

– Aço i allò, Europa, tantes coses com controla, no ho podrà aturar?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Homos covardos

0

Si tinguérem coratge, ara mateix declararien els nostres polítics contra les amenaces d’espana, del ruc asnar i de l’ase ZP, que ens posen contra les cordes, damunt. Ells diuen que la culpa de la crisi és nostra. Vull dir, que tenen una part de raó, perquè qui governava aquests pocs diners eren tan ases o més que no ells. Dels seus propis partits i corrals, i de la seua franja ideològica, estatal i espiritual. Almenys a València, hem balafiat els diners a cabassos contra mentides, contra les butxaques pròpies d’amigots i familiars, contra despropòsits i contra més faleres. Legalment i impunament. Impurament també, amb l’afegitó papal.

Ara, culpar la perifèria del màxim despropòsit, l’Estat mateix i el seu forat, amb els seus inacabables ministeris, amb els virreinats dels governs civils, amb les diputacions i províncies, per mantenir l’estatus funcionarial de milers i milers de toca-nassos, és desviar la mirada a posta, en favor del pitjor dels sons.
No cal estendre’ns gaire. Davant la teua amença, en ZP maldestre i covard, nosaltres et declararem la independència, perquè no tingues més despesa supèrflua com tu dius. Signatura, i segell i a una altra cosa. Sense més explicacions.

Això si els nostres polítics tingueren coratge, i seny. I un pessic de vergonya per defensar-nos d’aquells insults. Però em tem que d’homos covardos
no se’n canten romanços
. (que deia Martí Tacó)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pa mi la llum, pa tu el gas

2

Quins dos pinyols, que s’han adobat el saquet amb els amigots de l’empresa privada, l’Endesa i el gas natural, que supose que ara els tornen els favors, a canvi d’assessories de molt de caché. Perquè d’instal·lar el gas, o d’adobar els ploms, supose que en saben lo justetet, aquell parell de malparits. L’Asnar i el Gonzales ja poden lluir-se, i aconsellar contra això i allò de la llum i el gas, mentre els paguem les putes, el beure, i el resopó amb diners públics, uns cent mil euros de no res… Sembla que va inclós en el càrrec, ara, el pernil, el rellotge, les dietes, i tota la mandanga dels dos-cents mil euros per barba, dalt o baix. Si tot plegat no és prevaricació, abús de càrrec, egoïsme, i usurpació de diners públics i privats, què ho és?

Com els ha etzibat Maragall, afany de lucre, perquè de reduir dèficit o de ser model dels desgraciats que sí pateixen la crisi provocada per bancs i polítics, res de res. Ara també entenem perquè el ZP reclama de baixar sous, reduir pensions, augmentar l’edat laboral, i de treballar més per molt menys: ell de segur que ja es veu amb el saquet arreglat, un colp acabe el seu desastre polític. N’hi ha suficients empreses privatitzades, a punt de fer-ho, per donar de menjar a desenes de polítics del PP i del PSOE. Ells ho adoben i ells s’ho reparteixen. Quins pocavergonyes. Quina tropa. Quins canalles…

Tota aquesta patuleia de monicacos parlen d’equitat, d’ètica, de valors, d’església, de dreta i d’esquerra, de millores socials, de… N’hi ha refillsdeputa sense perdó, i Clint Eastwood ja faria bé de venir a tallar-los el crostó, i de pas entaforar-los la retallada de dos canons pel serengue-(tti).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Camp de Túria: no hi ha bitllets.

3

Lluís Miquel serà avui a l’Eliana dins la setmana d’actes en favor de la música i els grans mites del país. Raimon ha sigut el personatge triat pel Centre d’Estudis Locals (CEL) per organitzar diversos actes de pes, conferències, exposicions i el gran concert de demà, que ha exigit de penjar el cartell ‘No hi ha bitllets’. Lluís Miquel és un corredor de fons de la música, un rinoceront dels seixanta, divertit, socarró, que va saber combinar la serietat amb la patxanga, en un país que tenien de cul, contrari, perquè ni el PSOE ni el PP no han volgut mai de tenir res de seriós i valencià. Aquest home històric i carregat d’històries farà un repàs de la cançó, densa, sòlida i dràmatica història de la música en valencià dels últims cinquanta anys. Veu dels 4Z, de la Patxinguer, d’atiar en favor d’altres grups més joves, d’aonseguir un estudi de gravació per preparar materials: «els mitjans ja han maltractat suficientment els músics d’aquest país. No han fet res de res, per nosaltres.»
En aquest tall-entrevista, explica en mitja hora una vida sencera amb noms propis, des de la dictadura a la nova dictadura del present, sempre contra la música i els músics en valencià.

Demà, Raimon oferirà el contingut del nou disc, a l’auditori de l’Eliana, que ha hagut de dir, cinc dies abans, que és impossible de trobar entrades. Un concert de format reduït, per un músic que és un símbol, sens dubte, després de tants anys. L’Institut d’Estudis del Camp de Túria va oferir-li de fer un concert amb les bandes de Llíria, li va oferir les partitures adaptades, preparades, però ell no s’hi va veure amb cor, d’un experiment d’aital envergadura. El concert de demà, és un altre acte de primera línia en favor dels grans músics, que va començar l’Institut, que avui organitza el CEL de l’Eliana, i dinamitza de continu el casal Jaume I, pels músics joves i de qualitat. 

[La conversa de Lluís Miquel, dins un bloc preparat per estudiants, fa un repàs de noms i de dates del drama musical valencià dels seixanta ençà, paga molt la pena per conèixer una realitat passada i present.]