Rebaixar l’angoixa dels infants, i de les famílies també
Vet ací un altre deure de l’escola, si és que encara li’n cabien més i de profit: rebaixar l’angoixa dels xiquets i de les famílies, sobretot de les famílies, quan se senten sobreprotectores, una majoria de vegades amb un excés de zel que encara n’afig un altre cabàs, d’angoixa i de preocupació a manta.
He fet escriure un text als xiquets a partir de dues preguntes i d’un llibre de la professora Carme Timoneda, educar amb totes les lletres, de la col·lecció Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia. Des que vam fer un màster plegats, uns quants mestres, que aprofite algunes lliçons per comentar-les amb els alumnes, per explicar-los com funciona el cervell, com són els processos que fa per aprendre, com ens afecta l’amígdala, quan ens sentim amenaçats o fins i tot, per què cal posar límits dins la convivència, dins l’educació dels fills, que en sobrepassar-los comportarà conseqüències. De tot plegat n’anem parlant a l’aula, perquè hi ha moments que una olla bull i tenim perill de cremar-nos, o la proximitat a un càctus no ens evitarà de punxar-nos, si no parem compte. Doncs el text, si voleu que ho conte, començava d’aquesta manera: —què espera un fill dels seus pares?, a boca de canó, i ara podeu escriure vosaltres, els he demanat, que n’espereu dels vostres pares. Si aquesta nit els ho pregunteu, a casa, mentre sopeu, que no tinguen el mos a la boca, no siga cosa que s’ennueguen, què esperen de vosaltres? Però de segur que és una pregunta interessant de fer, en comptes de perdre’ns en ximpleries o mamonaes. I dels fills, què n’esperem?
Després els he dit que el llibre de Carme, segons que explica a la introducció, servirà d’eina per rebaixar les angoixes dels pares, de segur, els oferirà recursos i vies per atendre la preocupació del dia a dia d’educar els fills. Hem cercat al diccionari què era angoixa, malgrat que entre els uns i els altres han aproximat amb criteri una definició suficient. Després els he demanat: i a vosaltres. que us angoixa?, n’hi ha res que us angoixe?, que us provoca l’angoixa? I després de deixar-los escriure hem fet una rotllana i i unde bat a partir del que afeia cadascú que l’angoixava. N’hi havia per caure de cul, per agafar-nos fort a les cadires, per treure’n punta i escriure i escriure i escriure…
Cada cas és un món, com cada fill. Ara bé, hi ha aspectes de l’angoixa que són comuns, això hem pogut portar a l’assemblea de la setmana.
No he pogut sinó felicitar els xiquets, un per un, per una aportació tan honesta com rica. Per molts anys.