Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Circorama tira a barraca!

0
firallibre_2016_5
firallibre_2016_5

Anit van estrenar-se a Bétera els joves de la Companyia Circorama, amb l’espectacle “Barraca Horror Show”, i van acomplir amb escreix, l’expectativa. Vam riure, ens van sorprendre i va sorprendre’ns la llengua acurada de tots tres, malgrat alguna oberta perduda per la llotgeta de dins, a l’Ateneu de Bétera. El programa de la fira de llibres de Nadal va oferir ahir teatre. Havíem triat una comèdia que ens va fer riure, calcular, endevinar, comparar i viure el teatre en viu: Circorama avisa que té tres reptes principals, l’un és fer teatre, un altre és fer teatre en valencià, acurat i amb respecte per la llengua, i un tercer objectiu és badar per espais petits, on l’espectador és proper, gairebé damunt l’escena, i encara afegirem un objectiu de reserva: gaudir de fer teatre. En l’espai reduït de la llotgeta de l’ateneu, arriben dos joves còmics perduts pel camp, busquen una casa de camp on els han contractat per divertir una festa, però la casa sembla una barraca, de fet és una barraca, un espai habitable d’identitat valenciana, i la sorpresa és que a la festa només hi ha un sol convidat, l’amo de la barraca, que no toca del tot, perquè simula un doctor Franckestein valencianot que pretén de posar el cap de son pare (mort no sé quan ni com) en el cos d’un dels còmics. L’altre còmic li valdrà d’ajudant en l’operació. Vet ací l’excusa dels tres actors per filar una obra de gags divertits, frescos, i àgils —malgrat l’espai mínim—, i encara amb l’afegit de les parts cantades (xa, ací valdria un apunt sencer, perquè vam xalar, fruir, i encara n’hi hagué que demanà de tenir-la enregistrada al mòbil, una de les cançons almenys). Per salvar la pell, els còmics canten, ballen, i fan el número del torero de saló —aspectacular!—, de barret, de traure’s el barret i saludar. Com acaben dient ells mateix, una obra que sembla sense peus ni cap, però que no l’és, si més no perquè va arredonir el programa de la fira, i ens va fer prendre un compromís per a futures programacions: el teatre no hauria de faltar en cada edició nova.

Lluc, Cesc, Joan i el director de l’obra, Paco Raga, es mostraven contents i agraïts per la resposta del públic. I demanaven de representar al corral de l’Ateneu l’obra “Tres en barca”. Però això serà a la primavera, que farà bo, i el maleït comptador de llum no ens farà saltar els ploms, si no és per canviar de companyia i a prendre pel sac els lladres de l’electricitat.

Didac Moreno, el director de Zorongo teatre, va dir: “És una obra fresca que connecta molt bé, que et fa entrar dins la barraca, dins dels personatges, et porta en un temps en què érem més joves, i les burrades ja podrien ploure, com en aquella tempesta que és dins l’obra enmig del públic.”

Josep Maria Jordan, el nostre catedràtic

0
firallibre_2016_3b
firallibre_2016_3b

Avui continua la fira del llibre a Bétera amb un altre dels plats forts del programa que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera. Josep Maria Jordan i Santiago Vicente presentaran “Una finestra oberta al món” un plec de cartes creuades entre dos autors, si l’un jove l’altre més, que repassen el món, l’economia, la cultura, a través d’articles breus que són una finestra de pensament entre una generació que comença a alçar el vol de la normalitat, i una altra que les ha vistes venir, passar, ensopegar, xocar, amb una agressivitat que, d’allà on veníem, ens esperàvem menys violenta i més honesta.

El professor Josep Maria Jordan Galduf serà avui a Bétera per parlar-nos de llibres, cinema, economia, universitat, cultura i poble. Qualsevol dels temes ben bé que valdrien una hora o dues de conversa, amb un home que ha sigut i l’és, un dels referents clau del Camp de Túria. Primer alcalde democràtic a Llíria, després del franquisme, primer president de l’Institut d’Estudis Comarcals, catedràtic d’economia a la Universitat de València, expert en les relacions amb els països del nord d’Àfrica, és, per damunt de tot, un home bo, honest, confiat que el món podria i pot anar millor, per això el seu treball, fins i tot ara que és retirat, en favor dels homes, de la dignitat, convençut que sempre n’hi ha esperança que les  coses poden millorar, si hi posem allò necessari.

Al llibre que avui presentem, n’hi ha mostres d’una bonhomia professional que no sempre ha obtingut els resultats desitjats, potser perquè el món és més cru i malpensat que no voldria el professor Jordan, potser perquè les idees d’uns quants homes no han sigut suficient per capgirar la corrupció que ens domina. Però conversar amb aquest home savi, d’una senzillesa extrema, és un valor i una oportunitat d’aprendre. Veurem si dels milers de mestres, professors, economistes, estudiosos, llauradors o alcaldes de la comarca, en tenim una representació intel·ligent.

 

Endins de la bona literatura, amb Martí Domínguez

0
MartiDominguez
MartiDominguez

Anit, Martí Domínguez va obrir la fira de l’Ateneu amb un homenatge als protagonistes de La sega, que és un reconeixement a la vida del mas, centrada en els masovers de les comarques de Castelló. Explica Martí que, de primer, havia de viure-hi, arrelar en aquella comarca de l’Alcalatén, al peu de la pica o cim del Penyagolosa: però que va trigar molt de temps a ser considerat un veí dels seus, un habitador d’un petit maset reconstruït per a un habitador que havia arribat amb el ‘goretex’ i l’equipament complet d’un decatlon del polígon. En uns minuts, l’escriptor ens va tenir corpresos, tan agafats al relat de com ell va anar trobant-se amb el viure encara esquerp, sobri, d’homes i dones que van ser sinyors pobres d’una terra desagraïda, eixuta, però que respectava el viure i, possiblement, una manera feliç d’anar fent. Després, la guerra ho canviaria tot. La guerra i una postguerra que va instal·lar la por, la misèria, i la mort. Vam apagar l’aire condicionat perquè res no ens destorbés el relat de comunicador que sap aguantar-mos l’alè mentre explicava com filava “La sega” a partir d’un màuser. Quanta guerra i quanta misèria! Què sabem del que va passar, realment en aquells anys a l’interior del país? I com seria de cruenta l’experiència, que encara avui no en volen parlar, ni els uns ni els altres. Els van obligar a abandonar, a abandonar la terra, el mas, els seus, la història que encara no poden explicar, n’hi ha que no van poder abandonar sinó la vida, que n’hi ha encara de colgats, com s’hi ha colgat fonda tanta història dels valencians, de gent i terra anònima, extremadament pobra. La lliçó d’anit quedarà com una petita novel·la oral, excelsa, dins la història de l’Ateneu que, durant un hora, va reviure el paisatge de Castelló, la muntanya, la gent, l’acarnissament franquista contra els masovers: eren ací anit els vius i els morts d’un passat recent, a partir d’un testimoni colpidor. Gràcies, mestre, per portar-mos camí endins de la bona literatura. Per molts anys.

 

—si voleu llegir La sega, o uns altres llibres, la tenim ací a la fira de Bétera: avui és 24 de desembre i obrim de 18.30h a 20.00.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb el feixisme, seríeu morts!

1

Diu un representant d’Espana que, segons quins demòcrates, amb el feixisme seríem morts. I encara no li ha passat res, al boques. No li passarà res a l’home, dins espana, per amenaçar-nos d’aquesta manera. Ell creu que amb aqueixa amenaça sense efectes ni cap causalitat, la democràcia és plena. Vet ací, fóra com dir: sinyora Merkel, amb el nazisme, vosté ja seria morta. O encara es podria dir, amb la mateixa argumentació dels representants actuals del govern d’espana: amb el feixisme imperant, sinyor Eisntein, vosté seria mort. Naturalment que Einstein ja és mort, però no sé si vostés m’entenen, la barbaritat que poden arribar a dir, els representants del partit que governa en minoria, o majoria, tant se val, a dins d’una Europa que pensàvem més democràtica, o senzillament democràtica. Perquè a espana n’hi ha diversos nivells i diferències significatives. No som de gaire cultura democràtica, ni ho serem mai, a dins d’espana. Ells trauen l’amenaça, el franquisme, els sunyer, l’altre, tant se val quin cristo gros trauen davant l’amenaça, com quan anaven a amèrica amb la creu per endavant, amenaçant que el seu evangeli o la mort… I encara no li ha passat res. Vull dir que ningú dels qui mana, governa, o fa justícia no ha dit:

—Vosté a la pressó, de cap i de cul, mentre ens pensem si això que diu és enardiment de terrorisme, de feixisme, o només pura amenaça mental de la mediocritat en la qual es van instal·lar a la meseta d’ençà del trenta-nou del segle passat.

Perquè mentrestant, ells justifiquen els afusellats de Paterna, la mort de Miguel Hernández, o de Garcia Lorca, o de tants milers, o de tants mestres, ho justifiquen perquè, amb franco, tots aquests, setanta anys després, encara continuen ben assassinats.

Ai, amb el permís del psoe, que considera que tot això no cal burxar-ho, no sinyor. Ai, ai, ai…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’estigma feixista encara

0

El feixisme no torna, no se n’ha anat mai! I hem viscut una setmana d’exemples vius, fortíssims. Descarat. Setanta anys ençà del colp militar, de l’atac a la democràcia de la República, el feixisme viu emparat per la constitució espanola. Els exemples de la setmana, de cada setmana, no són minsos: el psoe votà en contra d’investigar els crims del franquisme (constitucional). Absolen assassins ultres d’una colla futbolera (constitucional). Absolen un altre feixista que amenaça de mort amb impunitat, descaradament, un ex-parlamentari català (constitucional); absolen, sempre absolen els mateixos i del mateix costat: els feixistes: ho fan jutges i polítics, que consideren que absoldre el feixisme és constitucional. I encara permeten a una TV, en realitat a qualsevol televisió, de capgirar la història i presentar assassins feixistes com a homes del bé, com si foren representants d’un humanisme. Tot plegat, un clam descarat de quina idea té espana, des de la política i la justícia, sobre la democràcia.

I com que no hi ha remei, que espana no en té, els valencians hem de començar a preparar la nostra independència. No només perquè ens roben i ens castiguen financerament. No només perquè se’n burlen de nosaltres, sinó per no compartir una filosofia política, i judicial, que criminalitza la democràcia, en canvi de de defensar el tuf franquista. L’únic horitzó valencià possible, respirable, és la independència. A curt o a llarg termini.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Martí Domínguez obrirà la fira de llibres a Bétera

1

firallibre_2016_1Com cada any, l’Ateneu de Bétera ha organitzat una fira de llibres i música per a les vacances de Nadal. L’objectiu és promocionar la lectura, i fer arribar llibres en valencià que, d’una altra manera, no tenen encara els canals normals de distribució o difusió que voldríem. Ni les famílies valencianes ni les grans superfícies consideren el llibre un regal especial o extraordinari, menys encara el llibre en valencià. Així que l’Ateneu facilita que el llibre arribe o, almenys, convida a l’encontre entre el lector i el llibre. La fira també va acompanyada d’un programa d’activitats culturals. Martí Domínguez, director de la revista de divulgació científica Mètode, serà el primer convidat i obrirà la fira divendres 23 de desembre, amb la presentació de ‘La sega’, una novel·la que ha tingut una boníssima acollida de públic i de crítica. El mateix dia, el professor Manolo Roldan presentarà l’exposició “Natura sobre paper”.

A partir del 23 i fins el 5 de gener de 2017, la fira serà oberta cada dia de set a nou de la nit. Per saber què trobareu al programa, poder visitar la pàgina de l’Ateneu.

La fira també és una oportunitat per trobar les últimes produccions dels autors de la comarca: ara mateix tenim l’últim disc de Vicent Morelló, o les obres de l’escriptora Raquel Ricart.

El jorn joycià (i4)

0

Al bar del Centre Cultural de Picanya ja s’espera un grapat de gent que obrin les portes de la sala. Salude Pep Almenar, l’alcalde de Picanya, i Núria Sendra, l’editora de Bullent; tots dos són els caps visibles de l’organització dels premis de narrativa juvenil Enric Valor. Ja arriben també Sandra i Empar, que avui ja representen l’escola, seran les futures directores en uns mesos. Hi ha també, Vicent Moreno, president d’escola valenciana, i Vicent Font president de Guaix, Amàlia, Xelo, Llorenç Giménez i Carles Cano, Sequi Castellano que diu que està afònic i que no farà la presentació, hi ha Víctor Fuentes, amb el qual parlaré més tard de política: jo li demanaré si el psoe de Picanya farà un pas endavant, com ja va fer en demanar l’autonomia per l’article 151, quan ho van fer les nacionalitats històriques i Albinyana era president dels valencians, quin pas?, em diu ell, demanar la independència d’espana, li dic, ves si faríeu un salt qualitatiu gran i endavant, Víctor em fa una cara que ell no veu, però jo sí, així que li ho dic, els valencians mai no serem ningú amb espana, penseu-ho! Parlar amb Víctor sempre és aprendre, però sobretot escoltar-lo, així que jo dispare… Passem endavant, salude vells pares de l’escola, de vells i de nous, i dues mestres germanes ja retirades que són de Soria i amb les quals vaig compatir els inicis de l’escola a Mislata, al Mestre Serrano, hi ha Paco Navarro, i el poeta Paco Rodrigo, amic i mestre, Juli Avinent, i una mestra de cerimònia nova, com que avui venim amb representació de l’escola ens posen a tercera fila, coincidirà que som a la vora de l’autor guanyador d’enguany, però encara no podem dir el nom, fins que la secretària del jurat no llegesca l’acta, comença la presentadora per dir bona nit i benvinguts i convida a l’escenari Llorenç i Carles perquè ens conten succeïts, facècies, acudits, de riure sense parar, tots dos tenen molts llibres escrits i publicats i ara actuen plegats, per a xiquets i per a adults: Carles Cano explica com, en un dels primers llibres que va escriure “les aventures de Potaconill” va quedar finalista de la primera edició del premi Enric Valor, el mateix Valor era al jurat i diu que li ho va dir així: vosté, Cano, serà escriptor. Llorenç també n’explica una sobre Valor: senyor Giménez, vosté no conta les meues rondalles com jo les he escrites, però veig que la gent riu molt. Acabem agafant-nos la panxa, però pels altaveus els diuen prou i passem a la part més sòbria del lliurament: finalment el guanyador és Vicent Sanhermelando, d’Alboraia, psicòleg, guanyador de més reconeixements també importants. El llibre guanyador és ‘Pell de seda’. Enguany, els discursos no els he trobat tan lluïts com altres vegades, potser que el cansament acumulat no m’ha deixat veure el fil de l’argument, no ho sé, però m’ha mancat un xic de solidesa, una sola idea, sort que passem a la sala d’exposicions a sopar drets, com que n’hi ha menys gent que no esperaven, soparem per quedar farts davant l’exposició dels 40 anys d’Al Tall; torne a la conversa amb Víctor Fuentes, ara parle de Josep Maria Jordan, que vindrà  a l’Ateneu de Bétera a presentar ‘Una finestra oberta al món’ coautor amb Santiago Vicente de l’últim llibre editat per l’institut del Camp de Túria; sobre Jordan, Víctor diu que era un sherpa en el guiatge dels treballs més complexos de la Universitat, i els joves estudiants el faran de menys, no trobar-lo ara que és jubilat.

Hi ha converses d’això i d’allò, a la saleta d’exposicions, de mestres, dels inicis de l’escola, de Soria un altre colp amb Justi i Xelo, les mestres germanes, parlem de fills, de fills no lectors i de quina cosa podem fer, i anem sopant sense parar, salat, dolç, vi, tot és molt bo, i res no ajudarà a aprimar-mos; encara plou, poc, però plou. N’hi ha que van retirant-se, i la sala va buidant-se, ens acomiadem, acompanye Paco Navarro fins al cotxe, li explique el programa de la fira del llibre, que començarà divendres 23 a l’Ateneu, amb Martí Domínguez, i encara abans d’arribar al cotxe recorde un dels acudits del Llorenç: el dia havia començat feia més de quinze hores, amb els preparatius d’aquell concert escolar. Encara no s’ha acabat, continua plovent. Tanta aigua com caurà arreu del país, sobretot diumenge i dilluns, però això ja seran uns altres jorns, infinitament més curts, o menys intensos.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El jorn joycià (3)

0

Elisa arriba per la porta del poliesportiu amb els fills, m’agafa amb katiuskes al pati, enganxant una canonada de goma per on desaiguarem el semisoterrani de la cuina. El seu fill gran va acabar l’any passat però avui serà amb nosaltres davant el piano. Dani és farà un pianista de primera, extraordinari, si no l’és ja; amb Elisa parlem del trimestre breument “podria haver treballat molt més, ja el coneixes”, ell riu, diu que no ha estat malament, però de segur que podria haver estudiat una miqueta més. El Dani es farà gran i serà un intèrpret de primera; com ell, n’han tornat molts, d’ex-alumnes a l’escola. Moltíssims. Una majoria vindran a comprovar si l’obra del Taller mereix, si serà tan bona com quan ells eren els actors, si el taller es manté a l’alçada de l’escola, d’allò que representa. Sí, són els ex-alumnes el públic més expectant, més agraït, i això és un altre guany del mestre Paco Raga, el director. En un moment que vinc a la parada de llibres em trobe la mestra Sònia, la mare, ens abracem, ens abracem intensament, des que ha parit la bessonada que no ens havíem vist. Està contentíssima “Francesc s’ha quedat amb les filles, diu que si trigue, tindrem un afer”. Ah, ací tenim una mestra feliç, radiant, tothom vol saludar-la. També hi ha Joan, el teacher que la substitueix: “Sònia, espavila’t, aquest ho fa molt bé, però molt!” Riem. Marisa, Creu i Maria Josep dinen a la parada de llibres, s’han acabat els entrepans, no queda pa i Rafa descongela tres o quatre pans, n’agafe un tros i menge alguna cosa: “Agafa una botifarra i posa’t esgarradet”. Boníssim. En una banda de la cuina els joves riuen i festegen el concert, l’ajut a la cuina; els alumnes de secundària continuen servint café i tallats, i les coques van desapareixent, en una altra banda de la cuina, a peu dret, també dinen Ferran i Emi, tothom està molt content. El cor de pares també se n’ha eixit de vores, a més de cor ja tenen banda: guitarra, bateria, violí, tamborets, uiii, van agafant cos i això es nota a les seues cares. Han estrenat samarreta i lluïen l’esforç d’haver assajat cada dilluns, novembre i desembre, fins i tot han fet unes paraules per al Ferran. Tant Ferran com Jaume, com Núria, han treballat de valent. Molta gent s’hi ha dedicat. El temps no sembla que passe, però ho fa, molta gent ens ha ajudat a recollir-ho tot. Són quarts de set de la vesprada, tothom s’ha retirat, com si no hagués passat res. Ara vindrà la baixada, el colp de buit després de tanta intensitat, la tensió, els dies d’assajos, sobretot els mestres de música: ho torne a repetir, aquell concert en una escola és una cosa gran. Torne al despatx, he de corregir una carta que cal enviar als pares. Prepare un article per a la web i comence a pensar en el segon plat fort, el 36 premi Enric Valor. Avui amb l’actuació de Llorenç Giménez i Carles Cano. La carta als pares és sobre els deures de Nadal, uns deures ben especials que la mestra Creu Planells enviarà a les famílies de primer de primària, però que bé podria enviar-se a tothom, un deure perquè parlem amb els fills, els observem, els atenguem quan ens diuen alguna cosa, els corregim si cal, quan fan un comentari desafortunat. Un deure de seure al costat, més que no de seure davant. Que observem com actuen, com parlen d’això i d’allò, com parlen dels amics de l’escola, com parlen dels que no consideren amics… Ací n’hi ha de lo alto.

Ara sí, peguem cap al Centre Cultural de Picanya. Són les vuit, és dissabte, ja fa dotze hores que som ben vius, per l’escola i per la cultura. I el jorn continua.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El jorn joycià (2)

0

Aquell concert encara no s’havia acabat que ja produïa comentaris i elogis: hi participaven més de quatre-centes persones, xiquets des dels 3 anys endavant, i la coordinació us podrà semblar fàcil, o lleugera, o ja vista. Pugen, baixen de l’escenari l’escola infantil, el cor, el primer cicle, el cor, el segon cicle, l’orquestra, la xaranga, de nou el cor, secundària, també fa l’estrena el cor de secundària, que canten baixet baixet com si tingueren por —en els assajos eixia millor, asseguren—, puja el cor de pares, no s’acaba mai, mai, lletres, cançó popular, ball de bastons, en conjunt és espectacular, llarguíssim, però espectacular, el treball dels músics, dels xiquets, la paciència de molta gent, mentre continuem traient aigua del soterrani, Pasqual i jo, i comentem les jugades, què hagués pogut passar, tanta aigua, la improvisació del pàrquing a dins de la mateixa escola, revisem més espais, m’avisen que hi ha goteres en una part de l’edifici nou, però l’aula nova que hem construït a secundària ha aguantat intacta, Pasqual desaigua una part del pati, la segona o tercera vegada que ho fa, ens preparem per tornar al pavelló, en uns minuts continuarà la festa, la presentació de la nova obra del Taller de Teatre: Ramon Llull, l’home que pogué canviar el món. Direcció de Paco Raga, un crac a l’hora de dirigir adolescents a l’escenari. El veig entusiasmat, amb aquella tensió abans de l’estrena, els joves excitats, vestint-se, pintant-se, òbric el vestidor gran de la dreta, tothom es gira. Els actors fan rogle davant el director, que els amolla els últims consells. Ens mirem. Li demana quant de temps necessita per començar, quant de discurs he d’improvisar: cinc minuts! No m’he canviat les sabates, perquè haurem de tornar al soterrani després del teatre i m’he decidit a mostrar-me així com vaig. Porte les katiuskes i el capell. Diré bon dia, de nou, i presentaré el Taller. També agrairé tanta gentada, ens pensàvem que no es quedaria gaire gent, després del xafarranxo, però és ple. Parle de Ramon Llull, del concert del matí, i d’una tria especial d’un dels gegantots del coneixement de tots els temps. Ramon Llull.

El mestre Paco em va enviar fa uns dies un text de presentació: …També va alçar la bastida per construir l’edifici de la llengua catalana moderna. Ell sol, tot sol, creà els mots que necessitava per a expressar-se: probablement i sense saber-ho tu, amic o amiga que llegeixes açò, utilitzes amb freqüència alguns neologismes eixits de la seua ment d’al·lucinat. Va construir una sintaxi, una gramàtica completa per a què aquella llengua vulgar, oral, anara fixant-se en forma escrita; tornant-se comparable al llatí o a d’altres grans llengües del món. No únicament s’avançà al seu temps amb l’ús de la llengua. Entre més coses, Llull va construir el primer sistema operatiu (ho heu llegit bé): el primer de la història del Món. Per això el beat Llull és considerat el patró dels informàtics! Entre les seues mil ideacions i maquinacions, hi ha el nocturlabi o la rosa dels vents. Heu de saber que eixa estrela amb els punts cardinals que ens indica on és el Nord no existia fins que ell no la va dibuixar. Però, la més sorprenent de totes les seues cabòries, potser, fou la idea d’evangelitzar els infidels (musulmans i jueus) en les seues pròpies llengües, fent servir el diàleg i la raó com a eines per al debat. Ací podeu llegir l’article complet: http://escolagavina.cat/ramon-llull-en-versio-del-taller-de-teatre-de-secundaria/

L’obra és extraordinària. Els joves han sabut explicar la història d’un home en una hora i mitja divertida, dinàmica, sòbria, són alumnes de catorze i quinze anys i recordaran durant molts anys la història d’aquest home principal de la nostra cultura. Hi ha algunes de les escenes que són excelses, i encara millor, hem descobert tres o quatre joves que seran actors de primera. Com n’hi ha que els servirà per aconseguir més reptes. Tornem a l’edifici central, repleguem els llibres de la parada, preparem de nou el menjador, com si no hagués passat res, parlem de l’èxit de les estufes d’exterior i del canó de calor, obrim una ampolla de cava per celebrar-ho, per agrair tant d’esforç. Sembla que no ha passat res. I encara no fa vuit hores un parell de xiquetes de l’escola infantil presentaven a l’escenari el concert, Conxín les portava de la mà, perquè tingueren la seguretat necessària que hi havia algú (davant tenien una autèntica gernació). Sembla que ja ha passat tot i que no ha passat res, però han calgut molts dies de treball per organitzar aquest jorn de música i teatre. A “l’entreacte”, Pasqual ha baixat al centre comercial a comprar una bomba d’aigua, el terra no pot beure’n més i ens temem que demà diumenge també serà complicat. En una hora i mitja pegarem cap al Centre Cultural de Picanya. L’Ajuntament i l’editorial Bullent lliuren el 36é premi de narrativa juvenil Enric Valor.  Serà la segona part del jorn, o la tercera.

(continuarà)

Un jorn joycià

0

M’he llevat enjorn, malgrat que ja plovia. Encara era molt fosc. Em dutxe, agafe l’ordinador i els carregadors i pegue cap a l’escola més cansat que no pensava. Ha plogut durant tota la nit, a Bétera. Segons Avamet, l’observatori del Castell i el de la Cornada coincideixen, han caigut uns 24 litres i continua plovent. Ho farà durant tot el matí, almenys. Les previsions són de cataclisme atmosfèric, però al final, ho avance, no serà tan gros com havien predit. Ara, hi havia moments que plovia a cànters, sort que no tan continuadament com esperàvem. En arribar a l’escola cau viveta, Sandra ja m’espera amb paraigua, impermeable i botes d’aigua. M’indica on puc aparcar. Avui fem el concert de Nadal i l’obra de teatre del taller, homenatge a Ramon Llull. Passe pel despatx, vaig saludant a uns i a altres, descarregue i passe per la cuina, continue saludant. El taulell ja és una exposició de coques dolces i salades, espectacular. Les mares em diuen que arruixe a la gent cap al menjador, que n’hi ha molt. Tenen por que la pluja espante les famílies, que les coques es queden per vendre. Hi ha la parada de llibres, especial, potser no tan espectacular com altres vegades, però ben farcida de llibres en valencià. Entre a la cuina, salude el cuiner i les cuineres, em pose el primer café del dia. Crema, però jo sempre el trobe bo, malgrat que sé que no l’és, perquè és un café fluix de cafetera oroley. Baixe al soterrani, ja m’ho temia, tenim tres dits d’aigua: Pasqual va enfeinat a ordenar el pàrquing, l’arribada dels pares, a desembossar una zona del pati de fulles seques que taponen l’eixida d’aigua a la séquia. A Picanya potser que n’hagen caigut quaranta o cinquanta litres, aquesta nit. El terra ja no engul més aigua, perquè les pluges de novembre i desembre l’han ofegat completament. Patirem. Em pose les katiuskes, em canvie la roba i comence a omplir dos contenidors: m’ajude de poals i pitxers per anar omplint-los. Baixa Pasqual, em diu que ja suposava que seria per ací, prepara la bomba d’aigua per buidar els contenidors al pati. En el primer exercici traiem uns cinc-cents litres, dalt o baix. M’avisen que el concert començarà en breu. Em trec les katiuskes, em canvie la roba, em pose un barret de feltre negre que m’ha deixat el meu fill i em plante davant el micro. L’escola fa molt de goig. El pavelló és ple, hi ha més de sis-centes persones, no fa fred. Hem llogat un canó d’aire calent i quatre estufes de gas-butà, aquests artilugis d’exterior que escalfen tant. Un encert. No fa fred, dins no en fa gens. En canvi ,a l’exterior fa gelor, cau una aigua que encara no serà el diluvi, però s’hi aproxima. Faig el discurs de benvinguda, veig asseguda a la tercera fila la mestra Isabel Mingo i el Josep, el seu home. Faig un discurs breu, apassionat, per la música, per una escola que canta, demane excuses per no haver ajornat tot allò, per la inclemència, perquè sé que alguns pares feien cara d’espantats, però també els dic que tanta gent com havia treballat per aquell concert mereixia fer-nos passar aquest petit risc. Dic bon dia i gràcies i comencem. Dues hores i mitja. El concert ha anat bastant redó, llarg, com sempre, però redó, hi ha coses més reeixides, d’altres d’excel·lents, cadascú ho viu segons la intensitat de protagonisme que hi posa. L’escola infantil, primària, secundària, l’orquestra, la xaranga, els balls de bastons, el cor de pares, Ferran i Alexandre havien organitzat un programa divers, intens, que ha sorprés tothom. Bé, els xiquets no, els xiquets han estat assajant tota la setmana, sense parar. Un treball i una disciplina intensa. Les lletres de presentació de cada cançó explicaven l’objectiu del concert, les lletres del cor de pares eren extraordinàries, d’un compromís excels. Els xiquets i els pares han llegit molt bé aquells missatges.

En general, els pares estaven ben contents, entusiasmats. Quan he tornat a l’edifici central l’escola era un bull, el menjador, la zona dels llibres, el taulell on repartien els entrepans, les begudes, les coques. Us he de dir que s’ha acabat tot. Els entrepans, el pa, les coques, tot. I tothom estava content. Perquè una festa d’aquesta envergadura rode, cal la col·laboració de molta gent. És un jorn llarg i pesat i n’hi ha qui treballa molt. Moltíssim. Una majoria treballa moltíssim. N’hi havia molts exalumnes, famílies que ens felicitaven, els mestres de música feien cara de molt cansats. Però hem dinat drets, a peu dret. I hem tornat al soterrani a traure aigua.

(continuarà)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Audiència nacional, suprem, constitucional: els clubs dels jutges grans

0

Ja deveu saber de quina cosa parlarem avui, si és que podem estar-nos de parlar-ne cap dia. La vara de mesurar de la justícia a espana. Acaben d’arxivar el cas de la conspiració d’un menistre espanol d’interior, el fiscal i la policia que hi passava per allà, sobre l’atac contra catalunya des dels fons reservats: el clavegueram de sempre, des de l’etapa franquista no ha deixat de funcionar mai. Atacs, greuges, menyspreus a Catalunya i a qualsevol demòcrata, parlament o institució que no combregue sinó amb la democràcia o amb un horitzó de major llibertat. No us penseu que se’ls escapa tot. N’hi ha més tarquim i més enruna que no pensem.

Quan aquests clubs han de decidir sobre independentistes o sobre gent antisistema, o només gent d’esquerra que se la juga, perquè l’han desnonada, o l’han posada contra la vida, en el límit de la dignitat, ja saben què faran. Nosaltres també ho sabem: presó, multes, persecució, càstigs, pena, etc.

Quan els mateixos han de decidir sobre atacs feixistes, amenaces de mort, pintades, agressions, vulneració de les llibertats mínimes, també sabem com i de quina manera decideixen, els homenots. Sempre acaben desestimant, minimitzant, relativitzant, optimitzant (fins i tot les penes de gravetat es redueixen al no-res). La justícia política no empara igual el clam en favor de la llibertat (democràtic i emparat per tots els països democràtics) i el clam en favor del feixisme (emparat per les dictadures, els cossos policials que viuen del fons d’armari de les dictadures, i en el cas espanol, del fons d’armari de cossos que ja es van crear per justificar el fons d’armari).

És el mateix club de justos que no decidirà mai igual, si tanquen un canal de televisió valencià o un d’espanol. És el mateix club de justos que permet atacs repetits de mitjans d’extrema dreta (l’església en té d’exemples vius), sobre els quals mai no aplicaran cap llei mordassa. Però no en permet contra l’altre costat. Ni quan l’atac és sobre simbologia (retrats, banderes, himnes…) n’hi ha equitat ni justícia. Només la “seua” justícia.

No parlem ja de la celeritat velocitat, en la decisió de segons quins temes, segons que afecte a l’un costat o a l’altre. D’una altra manera: una decisió democràtica d’un parlament democràtic (català, valencià o illenc), pot ser derogada pel club en qüestió de dies. Una situació de robatori continuat, organitzat, ordit, amb nocturnitat i traïdoria (llegiu tots els casos oberts fa anys i panys), no només no els mou a actuar, sinó que es representa teatralment que s’hi actua.

Els clubs —esportius, de carretera, de justícia, d’amics, de música…— no pesen igual. Aquella frase clau “Què pesa més, un quilo de ferro o un quilo de palla?”, podríem girar-la per aquesta altra “Què pesa més per a la justícia espanola, un quilo de democràcia o un quilo de dictadura”… Sí, ja sé que pensareu que faig trampes, però, i ells, que no continuen fent-ne, des que van inventar qui podia i qui no podia actuar des d’aquells clubs i de quina herència havia de venir cada perpal? El problema no és que espana no vulga aprendre. És que espana no pot aprendre. Ací hi ha el veritable problema. I l’exemple d’uns clubs de jutges que poden posar en escac la democràcia, és la prova de com han gangrenat la vida de tots plegats, d’uns tres segles ençà.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Albardeu el TC

0

Albardar és posar albardes a la bístia. Les albardes, ja ho sabeu, pengen a banda i banda del llom de l’ase; ‘burro’ només ho podem usar en sentit despectiu, quan parlem d’algú que obra irracionalment, sense raó, com ara el TC (en sentit figurat, naturalment).

El TC actua contra la democràcia; un exercici d’entrenament heretat del franquisme. Ací el franquisme ha perviscut durant anys, amb privilegis, subvencions, riqueses i patrimoni. Allò que va robar pel dret del colp militar, ho ha conservat i multiplicat, materialment i psicològica. Malgrat alguns canvis, pel que fa a la justícia les coses no han variat gaire: els jutges fan intervencions d’interpretació plenament franquista. Per una majoria de jutges i fiscals, el franquisme preval per damunt la democràcia. Preval la injustícia, si qui la practica és de la mateixa herència filofranquista. Els bancs, o les empreses d’energia, o les constructores grans, poden robar lliurement a discreció. No els passarà res. Poden robar davant el seu nas, el TC no actuarà. Ara, deixa de pagar uns quants mesos la hipoteca… Els bancs van robar-nos el que van voler durant la crisi. Els van salvar amb diners públics. Diners a fons perdut. Ves tu a demanar-los res a fons perdut… D’una altra manera no s’entén que la justícia no actue contra els corruptes del parlament que permeten segons quines lleis injustes. Que legislen injustament. Un partit que ha robat i roba a mans plenes, segons que expliquen els seues tresorers, com és que pot governar amb impunitat? Com és que no són tancats? A Europa fóra un impossible. Perquè ací, en una teòrica democràcia tan prima, perviu el franquisme. Cada colp més descarat.

Han fet una llei perquè no els puguem insultar, perquè no els pugues dir fillsdeputa o coses així. I en trauran una altra perquè no els puguem dir que els volem insultar. I encara una altra perquè no puguem pensar que els volem insultar. I una altra que evite que volem res. Però sobretot, els voldríem insultar.

Supose que no podrem ni dir que l’hauríem d’albardar, el TC, a tots i cadascun dels seus membres sense excepció.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El govern de madrit continua robant-nos

0

AVÍS: en aquest apunt parle de vomitar, de merda, d’orinals del pp i del govern creminal de madrit: si teniu aprensió, no continueu llegint…

 

El govern de madrit és en no poques situacions de sospita. Els jutjats estudien nombrosos casos de corrupció. Tots els tresorers d’aqueix mateix partit que governa són imputats, o pitjor: han confessat com es fumaven els diners públics. Son els mateixos del pp que governaven València i Castelló: el pp que a l’hospital de Castelló ha furtat 90.000 euros per muntar el pessebre. Hi van passar cinc consellers de sanitat i dos presidents de diputació. Només d’aquell hospital ens han robat milers de milions: què no miraven? Què no paraven la mà? Afegiu ajuntaments, diputacions, escoles, museus, centres de salut, tot allò que ells governaven era motiu de robatori. Ells els primer, els polítics del pp.

Sí, la prostitució del govern de madrit ja és pública. El mateix menistre informa que regalaran 5.000 milions d’euros a uns banquers o empresaris de la construcció, per construir-nos la ruïna. La ruïna pepera és franquista, va començar amb fraga, va continuar amb aznar (un inútil que es pensava llest o intel·ligent), amb rato, rajoy, camps, rita, fabra… No se salven ni els morts ni els vius, al pp. De tan lladres com han arribat a ser. En el regal també hi ha florentino, un trampós que organitza paradisos fiscals per als seus jugadors i per a les seues empreses. I encara n’hi ha jutges que no volen investigar el frau, l’estil de robar-nos, el lladrocini organitzat fa quaranta anys, des què van dir que farien una Transició modèlica.

—Xa, doneu-me l’orinal que arroje! (que vol dir que vomite, que els vomite damunt)

Ves que hem patit aquests anys: milers de ciutadans ho han passat molt malament, mentre ells ens robaven i continuen robant-nos. Ho esbomben com si res, com si robar-nos fora inofensiu, una gràcia d’ells, un filldeputisme perdonat, com si els pecats no passaren per una església que també ens roba (no paguen impostos, ni declaren patrimoni i, sobretot, perdonen els mateixos lladres, sempre perdonen els seus lladres catòlics).

—L’orinal que vomiteeee!

I els fillsdeputa de l’FMI consideren que encara ens passa poc, que podrien robar-nos més, molts més, amb l’IVA o amb més impostos. Perquè així ells podran continuar fotent-nos, rient-se com si no passés res. Com si tota la pena negra els isqués del cul i ens l’haguérem de menjar sencera, nosaltres. Una merda molt líquida de milions d’euros.

Xa, eixos que es manifestaven de podemos, quan trigaran a eixir al carrer amb les corbelles i els falçonets a pelar-los l’eixarment als pocavergonya malparits?

Què més ens han de robar, els franquistes del govern del pp de madrit, perquè reaccionem i els taponem el cul per evitar que ens deixen més merda?

El menistre diu que robar és legal, perquè hi ha una clàusula en el contracte de les autopistes que diu: si va malament, mos regalaran els diners en canvi de la ruïna. Si mos va bé, ens quedarem els diners i els interessos i continuarem robant. Total que pagaran els idiotes de sempre.
—Voleu dir que no ens conviden a demanar la independència? O preferiu continuar menjant merda?

Això és un Estat de creminals! (proper capítol)

l’Aljama de Bétera: un bolero excels

0

bolero: 1. Dansa popular que d’Andalusia s’ha importat i aclimatat a Catalunya, València i les Balears; es mena en compàs ternari i requereix molta de gràcia en els moviments dels balladors…

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

Vicent Andrés Estellés

IMG_7440

Vicent Montesinos va dir que l’adjectiu “brillant” havia fet curt amb l’Aljama, després de l’espectacle “VersiBall”. Que no els feia suficient justícia. Tenia raó: el conjunt va ser extraordinari, digne dels millors teatres valencians (Raquel Ricart proposa de portar-lo itinerant si n’hi ha programadors culturals que no són gasius ni estrets). Particularment el bolero d’entrada i, sobretot, el bolero final, amb dues versions escenogràfiques ben diferents, amb coreografies també diferents, mereixien el nostre adjectiu d’excelsos. Per cert, l’un ja el teniu penjat ací en youtube, i la bellesa atrapada de tant de moviment, només és una part d’allò que vam viure en directe. Però el temps, el ritme, els passos d’aquesta versió tan especial de l’Aljama, que supose ha dirigit la mestra Imma, valdria de ser enregistrada i enviada a Brussel·les o a Berlín, hauria d’estudiar-se a l’escola, en els salons de ball modern, al Moma de NY, a Londres, i cada colp que una delegació estrangera ens vingués de visita, caldria ballar-los l’honor de benvinguda d’aqueixa manera i amb aqueixa estètica. N’esperem el dvd per a aquest Nadal, potser.

Per cert, la bellesa de la qual parle no té res a veure amb la coentor ensenyada diumenge a la ciutat, per festejar que les falles són patrimoni de la Unesco. No discutiré ací el premi, però si Pere Balaguer baixés del cel i veiés aquella porta magnífica de la ciutat, les Torres de Serrans, malvestides amb aquells llums i excessos, pegaria camí de l’infern de cap a trobar quin dimoni boter ens ha buidat el cervell i ens l’ha omplert de confeti. No sembla que n’aprenem gaire, malgrat tot. I ves que l’Aljama fa escola, i obri via de com podem convertir el patrimoni valencià en un joiell esplèndid.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una Aljama brillant

1

aljama2016Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues

damunt la màrfega, Batiste dorm

quan un perfum subtil, olor d’alfàbega

el reviscola i li furta el son.

 

Boira blanquíssima, lleugera i plàcida

ecos de música, llum espectral

dona bellíssima, de faç translúcida

figura mística, cos de vestal

 

Cagat de por davant la bella sílfide

amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?

l’aparició respon jo fóra Úrsula

la filla morta del senyor marqués

 

Conta la crònica, i és cosa còmica

que el jove va fugir, esperitat

plora en la làpida, la bella Úrsula

Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!

[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]

 

L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.

L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.

L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.

 

 

Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats.