Ulisses20

El govern Camps ha enviat un requeriment a Acció Cultural perquè desconnecte el repetidor de la serra Perenxisa que permet de veure els diferents canals de la CCRTV a les comarques centrals. D’un sol colp, el govern de la Generalitat valenciana escapçarà quatre o cinc canals de TV en la llengua dels valencians. D’un sol tall, eliminarà un recurs que la societat valenciana fa anys que gaudeix sense escarafalls, sense gaires manies. Malgrat la pèrdua de qualitat dels últims anys, malgrat els malgrats, encara hi ha detalls en aqueixa corporació que no tenim a València, que no veiem des de València de cap manera. Tot això és el que esborrarà Camps, i el seu govern de corruptes, en prèmer el botó. Final. Anys i panys de relació, de comunicació –d’escàs intercanvi, és veritat, perquè TV3 i els seus, són durs, igualment blavers, que sembla que més ençà de Tortosa no els passe res, ni en vulguen aprendre res, i tot això altre que podríem continuar explicant. Però tant se val, perquè eliminar quatre o cinc canals de TV en la llengua dels valencians és, malgrat que ho puguen passar per legal, un atemptat a la democràcia i a la llibertat. Una deslleialtat democràtica ordida pel Govern del corrupte Camps, i defensada i aplaudida per la Justícia valenciana.
És la guerra de nou, contra València i els valencians. Atiada per la voluntat dels governants del PP, que aprofiten qualsvol escletxa per mostrar-nos l’odi, la venjança pels seus errors. La mentida dels seus raonaments sobre les llicències de TDT (no expliquen a qui van adjudicar les freqüències, els canals, i a qui els van negar les freqüències i els canals). I el PSOE se’n riu, de tot l’afer; al PSOE li la bufa, no li fa ni aire, la decisió, la censura, el tall, el rodament de caps. NI els altres rodaments (!)
N’hi ha tants motius per no sentir-se’n d’aqueixa estofa. Ni d’aquella pàtria d’ells, on encara és legal prohibir la comunicació, la pluralitat, la visceralitat contra uns mitjans particulars, i una societat particular. No, no podem ser ni sentir-nos com ells, perquè el nostre país que somiem, pel qual treballem cada dia, no és del seu món d’odi, d’assetjament, de manca de llibertat.
Encara tenen la majoria, sí, però el ciri, quan l’absurd i la corrupció és tan evident, va apagant-se. Tant se val el temps. Va apagant-se, perquè tard o d’hora tots els morts es colguen. O es cremen. O pitjor.

“Aqueixa la pague jo!”, que diu Xavi Castillo que diu el capità moro (si és de filà de pedigrí, naturalment), és una frase que no deixa de ser tòpica, perquè sempre acabem pagant els mateixos moniatos, els mateixos, els inútils arrematats, el veïnat i els cosins pobres.
Doncs no ha decidit el Consejo de ministrets espanyol que també paguem recàrrec si paguem amb targeta al comerç! Com que no s’atreveixen a denunciar els bancs, per l’abús de comissions, com que els comerços es queixaven de la sagnia, el Consell ha decidit de castigar els ciutadans, novament. Que n’hi ha crisi? Més impostos. Que no n’hi ha prou calvari, castiguem-los més. Qui paga sempre els plats trencats som el pilot de ximplots i de covards, també dits ciutadans o pobletans.
D’una crisi, per pregona i dura, sempre n’hi ha que tornen a enriquir-se, amb el consentiment i complicitat dels polítics i els assessors, no oblideu els assessors, com n’hi ha que no escarmentem mai. De tanta burla com consentim, acabarem per explotar i, llavors, pujarem de nou a les muntanyes, ens posarem el mocador de bandolers i els atacarem a bonyigades fins que los arribem. 
Tant de bo es muiren colgats de la seua pudor!

Vet ací…, a València i a Bétera. A Mallorca i a Barcelona, a Santa Coloma. A Vilamarxant, a Riba-roja, a Llíria… Allà on el jutge enviés la tropa, trobaríem sàrries de molt d’embalum. Amb negociets, contractes i tot de paperots.

Ara, si han condemnat l’Ajuntament per una obra que és un frau que va contra llei, ho hem de pagar els veïns? Vols dir que no han de pagar els inductors i els protagonsites del frau? No hauran de treure del sou de regidors, d’alcaldes, d’assessors i de secretaris que van decidir xafarranxo contra l’ordre que ells mateix estableixen i han de complir? Si no és així, si ho hem de pagar els veïns, quina llei és aquesta? A qui empara el lladrocini?

Per al càstig d’uns quants veïns, l’ajuntament de Bétera, en nom de la seua regidoria de cultura i el seu gestor cultural, ha negat l’ajut a l’exposició ‘Moriscos: 400 anys de l’expulsió.’ Com si diguerem, ens han dit que no, que no tenen diners ni per a comprar els catàlegs. Ni per dos-cents euros no s’hi han compromés. Si voleu pengeu l’exposició per la cara. Doncs, no, home, ja trobarem qui vulga participar de la cultura i del respecte mínim. Fins i tot, per dignitat.

Que no paguen doncs, l’exposició; però la multa, voleu dir que podran estalviar-se-la? N’hi ha cap poble, d’aquest malmés país, que tinga els comptes nets?, els contractes en regla?, la caixa lliure de guilopos?

N’hi ha tants diners públics a l’abast, tanta temptació, que de l’un costat a l’altre del país xafaríem moll, si haguéssem de passar comptes. Fins i tot ens sorprendríem, si haguéssem d’auditar-los la consciència. Encara sort que tants déus, fins a fa quatre dies lluïen aqueixa supèrbia, han baixat a la categoria de sants, que alguns ja han passat a bisbes terrenals, gairebé sense defugir de ser jutges, que la burla va per barris i no n’hi ha qui sope tranquil ni el bollidet.

-Aquesta nit, que no em tocarà a mi? –deu pensar l’alcalde de…

I en la professionalitat. Sobretot en la bonhomia. Perquè és un tret fonamental sense el qual tampoc no s’explica l’èxit de Pep Gimeno, en la seua complexitat.
Fa dos anys que em vaig fer una promoció intensa, des de l’escola. No calen més testimonis ni proves, que no vull apuntar-me al seu èxit immediat. Aleshores, ja corria pel pati amb els seus discos quan venien els pares, i els posava a les festes les seues primeres cançons… Vam arribar a vendre’n una grapat, el nostre best-seller particular, juntament amb els Obrint Pas. Aleshores vam provar de portar-lo a l’escola, però aquella data no la tenia lliure. Tant se val, hi haurà més oacsions, i el segon dic, segons els tast que anem fent d’ací d’allà, promet tant com mereix.
Hi ha dos blocs que en parlen i són de visita obligada.
– La Caseta del Plater, de Josep Vicent Frechina, president de la federació d’instituts d’estudis del país valencià, Pep a Xàtiva i Pep a Xàtiva (2)
– Galim, del pep Albinyana, ‘En la presentació…’
– Te’n cantaré més de mil, –que no teniu faena?

Post. Dissabte, sense tant de boato, Botifarra serà a Bétera, amb l’excusa de la ILP per reclamar una ‘Televisió sense Fronteres’. El concert l’organitza el Casal Jaume I del Camp de Túria (imparables aquest mes d’octubre) i a Bétera ja s’hi comenta l’esdeveniment com una bomba: al mercat, a la piscina, al forn, a la llar de jubilats, que n’hi haurà bofetades per aconseguir de seure.

El tio Eugeni Pertegaz i el seu germà Vicent van ser autèntics herois del poble i del país (realment, ells volien ser
antiherois), persones d’una integritat personal, moral i política inqüestionable. Dos autèntics gegants, la vida i la lluita dels quals
quedarà en la nostra memòria per a sempre. Mentre el tio Vicent triava
el camí de l’exili, el tio Eugeni es va quedar al poble. Era un
llaurador amb majúscules, impulsor de la Unió de Llauradors
del País Valencià, de la qual en va ser president durant anys. El
tio Eugeni sempre va saber on havia de ser, segur de quin era el seu
lloc i mai no va girar l’esquena. Per als joves, Eugeni Pertegaz era molt més que un model. Era l’esperança
que ens feia veure que la brutalitat no podia acabar amb un
home lliure.

Explicarem això als joves, quan presentem
aquest premi: l’home Eugeni Pertegaz va recorrer el segle vint sencer
des de Bétera, amb una solidesa i una rectitud excepcionals, amb
l’estatura d’un gegant noble i admirat com pocs. Perquè Eugeni Pertegaz
és una lliçó, que els joves del Camp de Túria haurien
d’estudiar a l’escola.

A la nostra comarca, el segle XX no
s’explica sense els Pertegaz, el Vicent i l’Eugeni, dos germans que van
saber destriar la grissor d’aquella fatalitat de guerra i els
cinquanta anys de dictadura militar: ells van triar la
llibertat. Vet ací el pecat que van cometre, dos gegants
inqüestionables, mantenir-se honestos, capaços d’aquesta gran maduresa
de comprendre com de difícil és guanyar la llibertat i encara més
difícil viure-la.

Gràcies al Casal Jaume I de Llíria per haver triat el nom del tio Eugeni per nombrar un dels seus premis.

[resultat de la combinació de dos apunts de Vicent Partal i Albert Dasí]

Són paraules de Joan Fuster, l’homenot per excel·lència dels valencians, almenys el nostre homenot del segle XX. Hi ha d’altres homenots i donotes, sens dubte, però va ser Fuster qui va triar Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, i aqueixa frase en el discurs del sopar que organitzava GUAIX el cap de setmana. GUAIX és Escola valenciana a l’Horta Sud, una altra associació d’incombustibles a favor dels valencians.

‘És el moment d’estimar el país, les comarques i els nostres pobles. La llengua i la cultura. Hem de continuar tenint il·lusió, per avançar plegats. Abandonem el victimisme, l’esforç i el treball del dia a dia ens carrega de raó. Continuem treballant i si cal eixir al carrer, ho direm clar: el valencià obri les portes a les llengües i al futur.

N’hi ha prou de falsos gestors, d’autoritarisme, de demagògia, de manca de sensibilitat, de desficacis. Hem d’alçar la cara, obrir els ulls i guaitar el present amb la dignitat que es mereix el poble. […]
Hem d’obrir les finestres i les portes del país. Volem i podem somiar el demà. Tots plegats tenim la clau. Farem saó! Farem saó que ofegue la sequera. Farem saó!
[resum del discurs de Diego Gómez a Albal]

Últimament, tope amb tot de discursos d’un goig i d’una emoció que paguen la pena. Us imagineu una societat normal, que vivís tot això cada dia, que no necessités de l’ennuig permanent, que desitgés veritablement de viure lliure i a favor dels seus ciutadans?
Ara, no sé si voldríem anar a treballar…, que potser no s’hi trobaríem, de tant feliços.

L’Aplec del Puig reuneix uns centenars de persones a la muntanyeta de la Patà. El 50é Aplec del PSAN ha convidat l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, que s’hi ha convertit en el protagonista indiscutible: poques vegades un discurs d’un dels oradors participants al Puig ha provocat tants aplaudiments; l’alcalde ha hagut de tornar a saludar dues vegades. Si algú ha enregistrat completament el discurs mereix de ser penjat en blocs i pàgines, o de ser publicat al Lluita, la revista dels incombustibles a la Patà també feia 40 anys. Segons Josep Guia, avui commemoràvem els 50 anys d’Aplecs, 40 anys de la revista Lluita, 25 anys de la mort de Toni Villaescusa, 70 anys de la victòria feixista a la guerra incivil…, 40 anys de les detencions en aquest mateix aplec, 150 anys de Francesc Macià…

Pel que fa a les paraules de Carles Mora, faig un refregit d’idees, perquè no he reaccionat suficientment ràpid per escriure’l:
‘De primer som els pobles. Abans els pobles que els imperis’, paraules de l’Evo Morales, que Carles Mora ha aprofitat per iniciar el parlament. Així que som els pobles que tenim dret a la independència, perquè un vot pot més que un tanc, però ho hem de tenir clar, què significa, i caminar amb passa ferma… També hem de saber caminar i canviar algunes formes: s’ha acabat l’independentisme llastimós, l’independentisme de trencar aparadors, de tombar tanques, de fer malbé el mobiliari urbà…, hem de demostar-nos que som, que podem fer les coses sense estridències, amb qualitat, amb estima, perquè sabrem guanyar la cultura, la llengua, l’economia, el dret, amb professionalitat i harmonia fins i tot, sense cap pas enrere. La independència no és cosa d’una obreta de teatre, l’hem de fer realitat amb el poder dels vost, dels escons, de les majories als parlaments, amb aliances amb algun país d’Europa, unint-nos, que tant bé vau saber cantar els valencians: per això hem de guanyar autoestima, per tornar a demostrar-nos que som un país modern, com vau demostrar els valencians fa tant… S’ha acabat que ens amaguen la història, que ens amaguen el poeta Estellés, Ausiàs March o Roís de Corella, no podem permetre que ens tanquen TV3, ni podem consentir la burla cada dia contra els llauradors i que no passe res; guanyar autoestima és convèncer-nos que podem, però hem de fer bés les coses, que ja no farem cap passa enrere.
Naturalment, mentre dic tot això, cada segon que he parlat, Catalunya paga l’expoli: segons dades del BBVA, cada dia que passa paguem la diferència de tenir  10 escoles menys. En un sol dia!

Contundent, Mora, de discurs fluïd i emotiu, de ritme que domina l’escena i l’auditori. Els aplaudiments no han sigut regalats, que se’ls ha guanyat amb escreix, així que, si en teniu oportunitat, proveu de cercar on és el text enregistrat i passeu-me l’avís.

Anit es van lliurar els premis Jaume I que organitza el Casal de Llíria. Anit el Casal va fer un salt qualitatiu que ja ve apuntant, any rere any, per feina, per saber fer, per voler aprendre cada dia. El Camp de Túria va agafant una embranzida com no pensàvem i, en canvi, alguns vells anuncien incansables, per experiència, perquè ells sí que van patir: xiquets, estem millor que mai. Potser que siga veritat, que no tenim gaire a envejar, ara mateix, a l’Alcoià o al Comtat, fins i tot als primmirats de la Safor, d’un nivell sempre inqüestionable.
L’acte d’anit a Consolat de Mar, a Benaguasil, el portem a València i guanyem els Octubre d’enguany. (Passeu-li-ho a Eliseu). Que no exagere gens ni miqueta. Bé, lo justetet.
La direcció del lliurament a càrrec de Pepa Alòs, els discursos de Ruben, Miquel, Carles, Alexandre,  Antoni, l’humor de Bakanal, el sentit homenatge a Eugeni Pertegaz, va destapar la caixeta de les essències i ens assenyala el camí de com podem organitzat la comarca, finalment, a través del camí de la cultura, dels productes acurats, de la professionalitat, de saber anar malgrat les obvietats: l’hostilitat d’alcaldes i regidors, i la negació d’ajuts.
Tant se val, anit festejàvem a Benaguasil de la mà del Casal Jaume I de vint-i-un botó, posada de llarg majestuosa, de calibre gros, exportable a la ciutat, a València, a Barcelona, a Mallorca, a Perpinyà o a NY.
A més, cal dir-ho sense embuts, el sopar era bo, i el preu popular, i encara l’espai que ens acollia, caram, sense amagar-nos de res, érem al ventre mateix d’aquella empresa que ens fa volar lluny, de propòsits i de somnis.
Per molts anys als organitzadors, a tanta gent com va treballant perquè dignifiquem la vida comarcal. Com expressaren Helena i Fredi, l’Eugeni Pertegaz se sentiria ufanós de veure que els joves continuen treballant, compromesos, per viure la llibertat. [més informació]

Que no la mos pac!” de la rondaia En Joanet i es set missatges, d’En Jordi Des Racó.

És el que han d’haver pensat l’alcalde i els seus regidors, del PP en la seua majoria, des de Bétera. Naturalment, abans que no els hagueren multat, amb cinquanta-tres milions llargs, de les antigues pessetes, el Consell de Ministres.
Fa uns mesos vaig trencar-me unes quantes frases en una discussió: aquests del PP, enguany tenen un equipàs, m’asseguraven, i encara no havien afegit els assesors i els sobresous. Amb els assessors, l’equipàs l’han convertit en equiparro, segons que diuen al bar de més talent (l’índex de bars a Bétera supera qualsevol proporció Guinnes). N’hi ha que trauen la cansalada grossa, la magra, amb el que cobren d’assessors i amb el que cobren de pensió. Als veïns ens costa la broma un sac de garrofes, per barba. Perquè això de Bétera, amb l’alcalde al capdamunt de tot, és d’àlbum maga: algú els hauria d’haver dit, a l’equiparro, que actuar contra el medi, que construir en barranc o fer passar una carretera per terrenys particulars és anar contra la llei.
-Que no n’hi ha assessors, ni tècnics, ni alcalde, a Bétera?
La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (quins gànguils, també) els ha espolsat la saviesa, la intel·ligència, als regidors del PP, als regidors d’Unió valenciana, i a aquell tòtil de can Nebot. Xe, ni el secretari no els ha sabut dir allò que és legal del que no ho és? Ni els tècnics en urbanisme? Ni els municipals? Ni les brigades?, Ni tants militants del PP, amb tot de savis que es reuneixen al bar de la cooperativa? Ni al bar del polisportiu, no n’hi havia sabuts? Que han caigut com una figa, damunt el fangar, els aucellots?
-N’hi ha que encara no saben que bufar no és mamar!

Però que no es preocupen, els veïns de Bétera (sobretot aquelles que els han votat, una colla tan llesta) perquè Nel i els seus, no cal traure encara els noms, se’n faran càrrec dels 321.00 euros de l’ala, per fer front a la multa… Llestos? Sabuts?, Home, com van a consentir que pague l’Ajuntament per una cosa il·legal que ells han decidit i promogut com qui la trau per pixar a la façana de l’Ajuntament. Això fóra prevaricació, corrupcionitis, frau, falsedat en l’acció, robatori de terrenys, usurpació!
A més, com que tenen molta honestedat, tota aquesta tropa de saberuts, ai!, pensen a dimitir plegats, tots junts, i posar a disposició dels veïns, càrrecs i prestacions, i sous, i cobraments a compte… Fins i tot, pensen tornar els escamarlancs que s’han fotut a can Civera, a compte d’aquella alfàbega ufana.

Serà per honor i per tenir-la llarga? Bons són, tots aquests cracs de l’equipàs… Sí, quin equiparro, a Bétera collons!

El jutge de la Rua s’havia lluït a favor d’un amic seu. Els mitjans li n’han dit de grosses. El jutge no aplica la llei, interpreta a favor d’un amic. La justícia, no caiguem d’una figuera, és interpretació en la seua majoria. Sobretot perquè la justícia és feta per homes, parcials i de tendència, tant se val quina. No n’hi ha honestedat pura, ni de cap tipus, sinó interpretació, cominència, convivència fins i tot. Amb amics, amb interessos, amb la família…

Els jutges amics del jutge escarnit, clamen venjança i clament a favor del seu cap, malgrat que saben on ha pixat, l’home en qüestió. Preparen una conxorxa, els jutges, però de nivell provincià, perquè a fora no puguen veure’ls despullats, un altre colp.
No és casual que el TSJV aplique ara mateix un fumet per destorbar l’atenció. Els han pillat de genolls, mamant-la, i ara volen convertir el seu escarni en càstig i venjança. A l’escola franquista van aprendre bons models de comportament de males arts similars. A qui podem aplicar el càstig?, es demanen, qui pot sentir-se ferit, ultrajat, dolgut per una acció de la nostra particular justícia?
-Justa la fusta.
-…

Tanquem-los el canalet, al remat TV3 també és una cosa regional, d’un temps cap ací… Allà s’hi parla més d’Espanya que de les Illes o València. Més de Madrid i del Madrid que de Girona, o de Castelló, o de Llíria. Quins collons, TV3!

Així que torna la censura en forma de tribunal, la llei a mida del poder, de la dreta, naturalment, de les maneres feixistes dels poders: l’església, la justícia, els militars els polítics en la seua majoria, no poden negar l’ascendent franquista, de tallar ales a la llibertat… Al cap i a la fi, de la Rua i companyia són hereus d’un estil, de protegir falangistes, protofeixistes, violents al carrer, contraris a l’excés de mitjans, de comunicació, d’informació… que no els convinga. Saben que s’han excedit protegint Camps. Ho han pagat a través d’alguns mitjans, que han tret a la llum els draps bruts. La màxima: la justícia, senyors, no és igual per a tothom. Vostés ho han confirmat.
Resultat? No creiem en la justícia, ni en la política, ni en gaires coses…
Així que ara ja ens poden ensenyar l’odi als valencians. Perquè l’odi als valencians, d’una part important de la justícia, no és cap broma i fa anys que dura, amb el franquisme, amb la Transició i amb el post-franquisme. Lamentablement, això de la justícia és l’insult permanent contra el respecte i contra la pluralitat… Entre les mentides de canal 9 i una mínima dignitat professional a TV3 (no gaire), els jutges valencians trien la connivència amb el poder. No diuen millor més canals per tenir més diversitat informativa. No. Perquè això fóra natural, de lògica, fins i tot just.

N’hi ha massa interessos pel mig, i massa vestits a planxar, amb a-Rues o sense.

Són paraules de la regidora del Bloc, Cristina Alemany, per referir-se als regidors que governen l’ajuntament de Bétera, de majoria popular. Tot plegat, pequè l’Ajuntament ha sigut multat pel Consell de ministres, per una actuació il·legal al barranc de Carraixet. Els homes van decidir d’urbanitzar el barranc sense demanar-hi permís. L’afer ens costarà 321.000 euros, que segur que pagaran de la butxaca regidors tan llestos i intel·ligents del nostre ajuntament, que ells no voldran que siga el poble que carregue les males pensades, la ineptitud, que diu Cristina.

Tampoc no han sabut dir, els mateixos regidors, què feia una alfàbega geganta de Bétera en una marisqueria famosa de la ciutat, ni a comptes de què els l’havien regalada. L’alcalde no va saber aclarir l’afer (el nostre Gürtel té a veure amb alfàbegues?), una altra regidora del grup va explicar que, la planta a la marisqueria, era per promocionar el poble i publicitar el turisme. Triats a buscar reclams, o indrets de molta afluència de gent, el Mercat central, l’estació del tren, fins i tot el cementari de València… Ara, potser que aqueixa idea no els convinga tant, que les sèpies i els calamars, entre els morts, no fan tant de pes.

El compromís vitalici d’uns quants homes (4)

Feia la broma, el Dani-Miquel, que havia provat de portar dos bons músics que l’acompanyaren, que havia estat impossible, i per això se’n resentia la música, amb aquell parell de músics, que l’acompanyaven per cloure el matí de l’Aplec a Llíria, diumenge.
Dani Miquel és una troballa, com un protagonista de l’Ocell de Foc, parella incansable del Cec de Cabrera, la joglaresa Matilde i en Roc Destraler,
confiat d’aquell Escarnidor d’ocells que semblava tan innocent i fràgil… Dani-Miquel explica romanços,
contalles, i històries de sa mare per arribar a la cançó de bressol i al registre popular, com aquell malaguanyat Xesco Boix que va obrir un camí que va deixar massa aviat. Dani-Miquel és d’aquells productes que confirmen com el patiment ens espavila. Els valencians peguem per aquest senderol increïble: si més ens castiga la cultura el polític de torn, sobretot del PP, millor sabem ordir productes de qualitat, professionals i amb traça. Polítics mediocres?, no oblideu tampoc els enemics, ni els coordinadors de programes oficials, ni els gerents culturals dels …, i encara així més boten músics contracorrent.

Què n’hi haurà al país, mil escoles? Dos mil o més encara? Comença per la primera, Dani, una a una, a compte de la Conselleria de Cultura, ensenyant romanços, explicant històries, acostant els xiquets i els joves a la tradició popular, ensenyeu els xiquets a cantar…, som un país que hauríem de cantar més, i Dani-Miquel és un mestre fantàstic per encaterinar la xicalla. Què valdria tot plegat, trenta, quaranta mil euros l’any? Cinquanta mil? Barat, molt barat comparat amb allò que ofereix el joglar, el trobador, el músic… Tirat de preu comparat amb els programes de la Conselleria i els productes i les campanyes de pena que ens arriben a l’escola. Però no tenim polítics, que tenim mediocres i cagamànecs d’horitzó pelat.

Quin jorn, a Llíria…, el joglar, el trobador, el
rondallaire, el romancer, el cec… La joia de diumenge anava plegant-se
a l’hora de dinar però prou que hauríem continuat escoltant la viola de
roda, la cançó de bres, el romanç de poble en poble… Per molts anys.

El compromís vitalici d’uns quants homes (3)

Amenaça aigua, però el miracle de Sant Vicent –som en un parc que encara fa més temps que tot això que festegem–, va ser que no va ploure, que ens va deixar acabar de dinar, i menjar-nos els dolços del forn de Susi, una altra institució a la comarca. Ens pensàvem que ja estava bé, el dia, el jorn de commemoració, però encara el concert de cloenda ens va descobrir un parell de músics que han baixat a la part meridional del país, segons que apunten al seu bloc, a passar els concerts entre valencians.

‘Faré dissabte’ diu Titot, que així de natural és la societat que pretenem… Lliure, independent, i amb ganes de treballar perquè, un colp això d’Arenys siga de veritat, començarà la feina de valent (en Titot dixit). Acompanyat per David Rosell a la guitarra i a la segona veu, extraordinari Rosell, Titot va tancar la cirereta del pastís d’aniversari a favor de la música, de la lletra compromesa, en aquell redós al parc de Sant Vicent, una àgora petita, per a dues-centes persones, feta a posta per a concerts acústics, per a recitals, per a tornar al poeta l’espai vital, i tornar-nos al poble la música i els nostres poetes, prohibits a València pels pocavergonyes que governen els valencians. En Titot té una força poc habitual i un discurs fluïd, tan contundent com el de Tàrrega, però fet a l’escenari, al ritme, al temps que demana la paraula, però sense concesions.
‘Lluitem per una llibertat que no coneixerem’, la llibertat que volem aconseguir, predicava Eliseu unes hores abans, ells, els joves de fa cinquanta anys, no la coneixerem els vells, però encara així paga la pena de continuar treballant-hi. Incombustibles, vitalicis. Segons en Titot, que he redescobert aquesta vesprada a Llíria, és molt fàcil de ser revolucionari i compromés quan s’és jove. Allò difícl és mantenir-se. Aquell rastre de cançons, de sentor a trobadors, a porxo vell, a corral que diríem a Bétera, a preguntes que cerquen respostes, tancava un jorn complet, que tenia més abast de país que no pensàvem i no vam saber explicar, que l’assistència, el país mateix, va ser absent en la seua majoria.

‘Us faré tallar una orella si us escolteu el trobador’, en Titot i en Rosell, plegats, van ser l’última de les descobertes d’un rerepaís de molt de nivell, que va emparant-se en el miracle, a Sant Vicent mateix, en el treball incansable d’aquells joves que fa cinquanta anys van començar a obrir els ulls amb uns quants grafitis “Valencians, unim-nos”, la veu de Raimon i un llibre de Fuster que encara cueja a contracorrent de modes i capellans. 

El compromís vitalici d’uns quants homes (2)
“En aquell moment, els nacionalistes valencians cabíem en un taxi“. Són paraules de l’incombustible Enric Tàrrega, referent inqüestionable del compromís cívic valencià. Un històric, l’home vitalici a favor dels valencians. Ahir a Llíria ens va fer un parell de lliçons en uns minuts, amb aquell entusiasme d’ell que sembla colpejar contra el vent i contra el micròfon, però brillant i contundent com el primer dia, si és que recordem el primer dia d’un home total: amb barret, cigarret penjat dels llavis, les mans sobre el bastó, conversant incansable amb ironia, entre joves que, malauradament, no l’escoltaran suficient. Per Enric, la falca contra els valencians, l’enemic que en diu ell, era i l’és en tres fronts: la ignorància de molts valencians, no la seua mala fe, la ignorància en la qual s’ofeguen. L’església, que a València sempre ha actuat contra els valencians, i contra la llengua amb una especial virulència i un odi d’aquella època d’Hipàtia, o haurem de dir Àgora?, quan l’església actuava amb got i ganivet. I el tercer enemic contundent dels valencians, el PSOEz, amb Alfonso Guerra al capdavant, i tota la tribu posterior d’acòlits que li van fer costat i li van continuar mètode i recursos contra València i els valencians, particularment.
Brillant, Tàrrega, inqüestionable, contundent, clar, malgrat el temps i els anys, amb aquella sornegueria que atempera i apunta saviesa. Com un bon vi de la terra, Enric.
-Salut, república i independència, us saluda Enric Tàrrega! -anuncia el seu responedor.
Per molts anys, el nostre homenatge.

Llíria, 18 d’octubre de 2009 (50 anys després)

De primer, l’agraïment. Un sentit agraïment a la coherència, a la força amb la qual us heu mantingut de manera vitalícia: agraïment de mantenir-vos, malgrat que vivim en un país tan dificíl, de ciutats que us han sigut tan hostils.
Avui venim a ser agraïts, que no venim a manifestar greuges, ni queixes, sinó a festejar que, cinquanta anys després, en el desert despunten oasis (fontetes, aljubs, basses, que ens diria el mestre Ferran), fins i tot en aquesta comarca despunten oasis. Perquè allà on hi havia secà, exclusivament, i abans que el reg per degoteig s’encarregués d’estacar-nos pel floricol, aquests homes del compromís vitalici van fer rajar un ullal.
No sé què havia passat d’important a la nostra comarca, fins aleshores, abans del vostre passeig sobre el desert: però ara mateix, ja podem comptar amb grans fets i assentaments tan importants d’ibers, de moriscos, de cristians vells (joves, no ho són, cinquanta anys després… ) que el país bé que us hauria de pagar una doble pensió…
Les coses no són a canvi de res. I la vostra feina prou que l’hem notada:
: Des del camp de túria un mestre ha bastit un model d’escola de nivell europeu, avanguardista, en temps ben difícils. Des d’ací hem bastit un model de periodisme com no podíem pensar. Tenim models d’empreses d’abast internacional lligades a la comarca i al nostre Consolat. Des d’ací hem guanyat un Sant Jordi amb una moto americana que eixia des de Portaceli, i encara entre més institucions, casals, associacions, tenim un institut d’estudis que, humilment, va posant la cultura a favor dels millors pronòstics. Aprofite per convidar-vos al Concert del 21 de novembre, amb la Banda Simfònica la Unió de Llíria, Miquel Gil, Pep Gimeno, l’orquestra àrab de Barcelona… tots plegats al Pla de l’Arc.
I tot aquest bastiment, malgrat els nostres Gürtels particulars de la comarca, que n’hi ha, no ha sigut casual, ha sigut per aquells petits detalls que van fer nàixer una gran passió.
Cal ser agraïts, per traure’ns del desert… Agraïts fins a un punt: perquè tenim clar que no us podem jubilar. A València, per als valencians, no hi ha jubilacions.
Com deia el mestre JF Mira, això de València és a cadena perpètua.

De les passions, com els equips de futbol del qual un se sent admirador, no podem renunciar: no s’hi pot canviar, ni dimitir, ni negar-s’hi.
Així que a tots vosaltres, des de Llíria, des de l’Institut, des del Casal, des de la coordinadora pel valencià, des de tantes nobles associacions, els joves, el 9 d’octubre, la colla de caminadors: Per molts anys més!, que us dure la passió.
La nostra sort ha sigut conèixer-vos-la, ara, per seguir-ne la dèria, a cadena perpètua, la passió mateix… Vosaltres ens heu ensenyat a no dimitir: ens ho heu ensenyat: d’aquesta passió no ens en podem jubilar, ni desdir, ni negar-s’hi.  València. Per molst anys.