
Doneu la conselleria al cavall.
El cavall, que no Calígula, farà propostes més assenyades. Enraonades, no, perquè els cavalls no enraonen, tret que els parles a l’orella, però solament a les pel·lícules. Els cavalls, en general, es domestiquen. I el nostre calígula particular, el conseller d’educació valencià Font de Mora, el forense,
ha determinat de matar la llengua. És la seua resposta final, després de tornar a véncer políticament per majoria, després que ha anunciat que no vol continuar liderant una política educativa que ens ha portat al fracàs més estrepitós (som a la cua europea en els indicadors de resultats, en les polítiques d’ajut, que fins i tot tenim prohibit de presentar-nos a les proves PISA, per por del ridícul)…, vol anar-se’n matant, panxa per amunt, movent les cametes i els bracets, l’homenic: matar la llengua.
Cal molt d’odi intern, paït pacientment, per atacar l’escola d’aqueixa manera. Per autodefensa, en defensa pròpia, els valencians en
general i l’escola en particular haurà de preparar una resposta adequada, que
no serà senzilla, ni fàcil, ni pacífica. Perquè el conseller pretén la guerra a
les aules. Pretén de desbocar el moviment més vertebrador del país, escolavalenciana, fent-nos desviar sinèrgies, recursos, i la mirada dels nostres esforços fóra de l’àmbit escolar i educatiu. Vol portar la seua guerra particular, el forense, al terreny de tots els valencians, l’escola. Desviar la veritable atenció que mereix i necessita
l’escola, el moviment més actiu, i preocupat per viure dignament el coneixement, l’obertura a Europa, l’acollida, l’aprenentatge de llengües a partir d’aquella proposta que escolavalenciana va presentar fa escassament un parell de mesos.
D’aquest conseller podíem esperar el major desficaci. Proves n’ha donades a manta. Amb aquella bretolada de l’anglés i al ciutadania, amb experiments que atempten directament contra la raó, i contra la ciència. De nou, aquesta és una eixida contra l’escola, i contra l’educació. Que ajuda aquell Tribunal sancionador, que també amenaça la política lingüística no solament catalana, sinó finesa, nòrdica o danesa: la immersió és el camí a Europa, és el camí que han triat les societats avançades d’Europa, que ara voldria tallar de colp el metge, com qui obri un cadàver i fa i desfà a l’entoix.
L’objectiu no és saber més llengües, ni tenir un ensenyament
multilingüe, ni preparar l’alumnat amb el màxim de garanties. No. La seua aposta ataca directament la llengua, escola valenciana,
i el país sencer. Perquè l’educació, i l’escola, són els eixos sobre els quals caldria bastir la societat moderna, formada, lliure, contra aquesta i qualsevol altra crisi. A Finlàndia fa anys que ho van entendre. En canvi, a València, aquests polítics de la mediocritat sembla que prefereixen el contrari.
És el primer senyal de guerra, però en vindran d’altres, malauradament. Com ho patirà l’escola, mare!
– Passats certs umbrals, la solució al fracàs escolar no passa per
l’economia ( i això no vol dir reduir pressupostos), passa per
l’actitud, les polítiques i la coherència d’acció al si de cada centre.
L’anàlisi de Francesc R. em sembla de molt d’interés. Afegiria a la
seua reflexió un tercer element en favor de tant de fracàs: la cultura, i
més concretament una mancança important en formació cultural de la
societat en general, i una història que arrosseguem des de la dictadura
feixista imposada per Franco, l’exèrcit i l’església espanyola. El
trencament que va suposar la guerra civil, contra el que havia d’ésser
el model d’avantguarda de l’escola a Europa, portà una de les etapes més
fosques en educació. Un model en el qual, molts polítics i mitjans,
encara se senten ben còmodes (solament cal veure algunes portades,
articles i referències en blocs i diaris respecte d’allò que passa en
algunes places). I pitjor, tot allò va sembrar durant molts anys una
manera de fer contra l’educació mateix, que va donant encara avui tants
fruits i tantes dissorts, contra l’escola. Vivim aquell passat encara
en un present continu, que sobretot lastra l’escola i la seua eficàcia
en formar a una generació de joves més preparats, no solament en
coneixements, sinó en actituds i en valors. Que la culpa no és en els joves, a quin sant!
Pel que fa a la referència geogràfica de l’estudi, el marc espanol,
n’hi ha més raons a considerar. Per exemple, Euskadi és un plat a banda, en fracàs
escolar, políticament i també en els resultats reals dels estudis PISA. I
fóra bo de tenir-ho en compte. UN altre exemple: la referència `Llevant’ té a
veure amb un altre estrèpit, en favor del nostre fracàs. La referència
geogràfica colonial ‘Levante o Levante espanyol’, imposada per la
dictadura, la monarquia i la caverna mediàtica, no amaga quina escola
n’és deutora, quina és la concepció i el model d’escola que voldria,
aital pensament. Per exemple, la desaparició de TV3 a València fóra una
herència, o l’atac del TC espanol al model lingüístic, o l’afer ciutadania de la Conselleria d’educació valenciana…,
són exemples de la limitació de pensament, dels horitzons tant curts com voldrien tantes persones amb responsabilitat. La imposició geogràfica provoca sens dubte incoherències conceptuals gens gratuïtes, en
geografia física, però també en coneixements, en llibertat de
pensament, en reflexió filosòfica. Amb aqueixa estretor, no podem sinó
esperar aquells resultats dels informes europeus, de molts estudis de la realitat peninsular.
És cert també que, els països catalans han desmarcat també aspectes
singulars en favor de l’escola: durant uns anys, amb aquella marca
pedagògica de Catalunya i la seua renovació pedagògica d’avantguarda. I
ara mateix, de fa uns anys, Escolavalenciana al País Valencià, a tenir
en compte com un dels moviments que asseguren que l’actitud, més que no
les inversions, són més productives i eficaces que no ens pensem, fins
i tot en un mateix centre, amb resultats ben diversos segons els
protagonistes de qui obri i com diem bon dia, cada matí.