Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Bétera, la desfeta de 1707

0
Publicat el 29 d'abril de 2007
L?Institut d?Estudis Comarcals del Camp de Túria ha editat un opuscle en commemoració d?Almansa: el 25 d?abril al Camp de Túria (1707-2007) en record de la derrota, per afirmar que, 300 anys després, resistim. A partir de la documentació de l?època, el treball exquisit de Joan Bell-lloc aplega a més d’un repàs històric amagat, abusos, violacions i assassinats de l?exèrcit borbònic contra els habitants del Camp de Túria, partidaris dels maulets de Basset i l?Arxiduc d?Àustria. Ho pagaren car, homes, dones i xiquets, amb la mort i fins i tot, com explica aquest breu, amb la total manca d?escrúpol i respecte de res ni de ningú. Els frares de Portaceli, gens sospitosos de la fantasia o l’exageració, ho conten:

"Bétera, que también la saquearon rigurosamente con algunas desgracias que allí sucedieron, pues los del lugar, viendo la desvergüenza y desacato de los soldados, que quisieron hacer violencia a algunas mugeres que estaban returadas en la iglesia, a palos mataron a tres o quatro, por lo que quedo la iglesia poluta y entredicha, y assí fue necesario reconciliarla. El retor sumió el Santisimo sacramento; havían desnudado a dicho cura de todo de forma que sólo pudo cubrirse con un pedazo de manta, y de esta manera se fue del lugar a pie. A muchísimos después de haverles saqueado quanto tenian en sus casas también los desnudaron, dexándolos con la sola camisa y calzoncillos de lienzo y no sé si alguno desnudo; en fin, desampararon el lugar todos por algunos días hasta que amaynó la tormenta." Del llibre De Rebus Monasterii Porta-Coeli.

Com canta Al Tall, de la història l?opuscle fa recompte, si voleu seguir, en el llibret n?hi ha molt escrit. És el tracte espanyol sobre els valencians, després d?una guerra. Però amb la venjança cruel damunt els perdedors, i ací no acaba tot, que no en tenien prou, els llops de fam i de sang. Salvant una certa distància, solament faltaria, poc han canviat segons quines formes, quan es tracta d?atendre o entendre perquè no som de la seua pasta. Ni ganes tampoc.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Carrasqueta, més que no una antena

3
Publicat el 28 d'abril de 2007
A poc que ens hem lliurat del sogall gros, ens hem posat a parlar sense embuts, que no volem que ningú ens condicione la vida: manifestacions, aplecs als cims, manifestos, trobades escolars a les places dels pobles, actes comarcals unitaris, publicacions, i un mitjà de comunicació que sen dubte n?ha fet bandera de tot plegat, informant a l?ample del país d?allò que ha anat coent-se al sud, a València. D?una altra manera, pels mitjans convencionals, potser que la mateixa crida no hagués tingut tal resposta. Gràcies a periodistes i redactors de Vilaweb que han fet notícia del seu país, perquè hi ha una flama encesa ací baix, que va arrossegant emocions, actes, que allò que fa unes setmanes apuntava com un altre 25 d?abril rutinari, va convertint-se en un efecte dominó com més va més ample. El clam d?uns quants, avui, a la Carrasqueta és una altra fita, un guany moral de la llibertat, de la dignitat, impensable fa un mes. Acció Cultural i el seu màxim lider, Eliseu Climent, han estat clau de la resistència també. Aquesta setmana hem carregat ànims i hem redireccionat sinèrgies com feia temps no recordàvem, amb l?horitzó de veure?ns lliures, finalment desacomplexats.

I ves que avui la cosa pintava malament. Sobretot perquè sempre es trobarà un jutge a Alacant, a València, o a Espanya, que puga prohibir la llibertat, si a ells, als clients que hi posen les denúncies contra els valencians, els interessa de retallar-nos-la al·legant dret de conquesta, tres-cents anys després. Però amb això sol, la setmana i la projecció del Ja n?hi ha prou, per exemple, no els farem fora. Manca més força, més idees, un convenciment que atenga les majories que voten. Un llenguatge que faça arribar qui som més enllà dels turons, més enlà d’un documental de fets, o més alts que no la Carrasqueta, avui cim emblema de tots els valencians, d?Oriola a Perpinyà.

Els mamuts que ens governen, funcionaris i polítics provisionals davant eleccions, amenacen de tallar-nos l?expressió, la llibertat, el coratge d?expressar-nos o manifestar-nos. Potser que és el que busquen, que arribem a manifestar-nos de manera diferent, contra la falta de dignitat que ells demostren sovint. Però alerta, solament que tenim un mes, ens queda un mes per convèncer tots els altres que desvoten del pp. Al remat, caldrà desconvèncer de més coses, però comencem per ací, que tenim feina a pelar.

Ara fruim la setmana, que aquest principi de llum encés va obrint el dies més nets i l’horitzó més a tocar. Gràcies als que éreu físicament a la Carrasqueta, sota l’aiguat, mostrant-los de què som capaços la resistència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L?encesa: la llum del nostre país

3
Publicat el 25 d'abril de 2007
És per la llibertat que pugem als balcons, que pugem als cims, als turons, a les terrasses. És per la llibertat, la nostra i la dels altres pobles que encara tenen el llast, la llosa que els ofega. És per aqueixa llibertat que sentim goig. O plorem si cal, perquè fa uns minuts, abans de preparar aquest apunt, llegia amb el meu xic i em sentia ple d?il·lusió, d?estima pels meus, aquesta nit tan especial pels valencians, per tots els valencians, del nord i del sud, sens dubte, que en deia Llach. És per la gent que estime que ara, malgrat que sol, tinc tan aprop. És perquè m?he aborronat de sentir que hi ha gent a Sant Miquel de Llíria, amb el coratge del Vicent Galduf, a la Montiela de Benaguasil, a l?ermita de Nàquera guiats pel poeta Alexandre, a l?Alt del Pi, a la Conarda de Bétera, a la Penya d?Olocau i al Puntal dels Llops amb el mestre Ferran i els seus, al Gorgo, que imagine que hi ha el llum encés, el llum de l?esperit d?aquesta comarca? Per cadascú de nosaltres i pels que no ho saben, pel futur del país que mereixem. Perquè malgrat els tres-cents anys, res no ha corcat l?estima que sentim pel que som. És per aquesta mineta de la qual parla Vicent i els seus, que són els meus, i perquè després que penjaré aquesta nuesa d?apunt, que em despulla l?emoció, la vida pròpia, pujaré sigilosament al terrat on tinc preparat el llum, la senyera, i el país a l?abast d?un desig col·lectiu.
És la llibertat, i ser partíceps d?aquesta història, que va més enllà d?Almansa, de la qual formem part. D?ençà de Bernat i Floreta, familia de lleidatans que veniren amb Jaume I, i que representa que són damunt la porta romànica de la seu de València, nobles pares dels valencians d?ara. I pels joves del segle XXI, que tornaran a veure València lliure primer, i el país sencer després. Ara que és mitjanit, ja puge a l?encesa del país. Benvinguda aquesta quantitat de tres-cents anys carregats de nits, després d?Almansa. Demà que fóra el primer dia de llum.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El tema de la nostra vida

0
Publicat el 24 d'abril de 2007
Sobre un llibre de Catherine Rambert, que ens demana que triem allò que és prioritari en la nostra vida, faig aquest apunt que vaig començar a la Mata. Aquesta setmana especial, tan carregada d’esdeveniments, d’emocions, de fets que, als valencians del sud, ens demostren com resistim. Arreu que llegeixes els blocs, el que diuen els amics a la feina, avui al carrer mentre enganxàvem cartells sobre l’acte de dijous ‘Ja n’hi ha prou’, en l’encontre de dissabte a València per Salvar el territori, o diumenge a Puçol per festejar l’escola, tot són prioritats i gojos que fan difícil la tria.
Aquesta nit del 24 d’abril arreu del país hi haurà l’encesa de llums, símbòlica i física, des dels turons i els cims emblemàtics [com m’agradaria ser a Sant Miquel, per recordar els nostres pares que hi pujaven en carro], o des de la terrassa de casa. I el mateix 25 d’abril, dimecres, que celebrem 300 anys de resistència i personalitat, tot de lectures, presentacions, manifestos, cants que proven la il·lusió que renovella el nostre present, que de vegades definim tan tèrbol? No ens podem queixar d’avorriment.
I ves que la Catherine fa una tria genèrica: fer realitat un somni, perdre el temps, aprendre, ser feliços, defensar una causa, la família, la salut, els amics? Vol ensenyar-nos a prioritzar, la dona: «Cal donar prioritat a allò essencial, diu la Rambert, perquè les pedres grans de la vida, són les primeres a posar-se al cabàs». I vet ací que la coincidència no és casual: allò que hem aprés, allò que ens van deixar els pares és un munt de pedres i el coratge per apilar-les. De la pel·lícula Ça comence aujourd?hui. Quina pel·lícula, la vida. La vida de cadascú, naturalment. Així que aquesta nit la prioritat serà l’encesa: que vinga la llum!, perquè l’enemic ens reconega vius, resistents davant la nostra prioritat: com qui espera pacient i tranquil la independència que, tard o prompte, ha de venir.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Mata [4]: arbres i toponímia

1
Publicat el 19 d'abril de 2007
L?autovia ja enllaça el terme de Bétera i Sagunt, i després enfila d?Almenara a Betxí, fins a Borriol i la Pobla Tornesa. M?he saltat noms i toponímia, que viu de sobres més enllà d?aquest bloc; em pare solament en aquells indrets imprescindibles.
Mari parla de la Tinença, de Coratjar, de Castell de Cabres, lo Boixar?, la setmana passada va venir a agafar llavors ?apex, apunta Conxa?, gemmes d?un til·ler únic que hi ha al barranc de l?Avellaner. Van haver de baixar en cordes, perquè la pendent impedia d’arribar-hi, oh esforçats conservacionistes de les espècies autòctones, de qualsevol manera, qualsevol menys d?una manera còmoda, potser per això el til·ler és únic. Vet ací un arbre escàs al País Valencià. Com l?oma, l?om de muntanya poc comú, difícil, fins al punt que són arbres numerats i classificats.
La Pobla de Benifassà, el Bellestar, el pantà d?Ulldecona i la Sènia. Ací rau la diferència de frontera entre el sud i el nord del país, home de Vinaròs. No ha existit mai allò que alguns ens hem muntat i somiem?, caguenmi, el riu passa que se n?ix davant nostre, el Cantavella, i després el Calders, que moren al Bergantes: arrin, senyors, vers el Matarranya, com si el Delta ens xuclés la sang del nord valencià, entre revolts de paisatges germans, bells, que després moren a la mar. Com va dir Fuster, la frontera que separa aquestes serres, la toponímia, la vegetació, els pobles i els paisatges tampoc no són inventats ni fruit d?impossibles, és una frontera invisible, inventada. Ai, però com costa de parlar en la dimensió del respecte.
Finalment, Morella. Excelsa, damunt la penya, Morella monumental vigilant l?honor dels Ports, i més enllà el Forcall, fins a la Mata. Toponímia en estat pur, tresor, testimoni d?un temps d?un país.

La Mata [3]: il·lustrats

1
Publicat el 19 d'abril de 2007
Cada vegada que eixim de viatge, els uns i els altres, argonautes preocupats per la formació, carretegem lectures, un grapat de llibres, revistes, quaderns, textos, fins i tot manuals i exercicis per aprendre idiomes. Malgrat que siguem quatre dies fora, ens procurem tot de material, no fóra el cas que ens pegués per llegir. Com ens va proposar una vegada Ferran Z, en arribar i instal·lar-nos, organitzem una exposició de la biblioteca de campanya que duem tots plegats ?he trobat un estenedor que ens vindrà al pèl.

Què hi ha aquesta vegada?, doncs sis o set números endarrerits del diari El Punt de València, amb els especials de les palometes, i els zepelins; el número 27 de nat, la revista sobre foment de la lectura de Bromera, el quadern llibres punt cat, de Proa-espais, un parell de llibres del Micalet galàctic, de Bromera, Els millors professors universitaris, editat per Publicacions de la Universitat de València; dos quaderns de cultura de l?AVUI, i fins i tot l?Auca del 25 d?abril: 300 anys després d?Almansa. Conxa ha portat Si pogués tornar a viure de Catherine Rambert, una novel·la sobre l?aprenentatge de la vida, el temps i la saviesa: què és allò essencial de la nostra existència, vaja. Collons, per començar l?estada a La Mata no està malament. Encara més, tenim l?últim premi sant Jordi, Sayonara Barcelona del Pijoan; i un altre llibre encara amb precinte, Anna Édes, de Kosztolányi. Malauradament, ningú no ha portat El retorn de Volatire, de Martí Domínguez. Però Josep ha tret de la bossa Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri, publicat per l?Eixam, on encara hi ha Rafa Arnal, de Serra, que cada estiu es rebenta unes cireretes de colló de mico. El Josep acaba de llegir Fragmentos de mi vida, d?Augusten Burroughs, i en resum l?entrada: ‘cerca el ridícul que el trobaràs fàcilment’, o alguna cosa pareguda. Són les dues passades, i no estic per monsergues. Mari porta els sudokus, perquè és una experta en el càlcul. I encara sona la cançó ‘Volant’, de la Troba Kunt Fu.

Si aquesta vegada no eixim instruïts, de la nostra estada vacacional en honor de Sant Vicent, no serà per recursos i per manca de mitjans: propostes n’hi ha de bones, i això d’intercanviar-se què llegim entre els amics, encara que només siga per l’interés de veure les portades, il·lustra un ou. Hem de ser realistes, malgrat tot: quatre dies no en són gaires, que passaran volant, així que no sabem segur quanta lectura farem. No som tan tòtils de pensar que ho tornarem tot enllestit, que el període és curt i l’amistat i la contemplació val totes les lectures. O gairebé.

La Mata [2]: abrandament

1
Publicat el 17 d'abril de 2007
Discutim de València-ciutat, del lloguer del Mercat Central per la casa Prada, de Brad Pitt i tota la colla de personatges que ens els propers mesos ompliran el port i el pap (gent que no saps mai a què s’hi dedica, però els paguem el beure, els cotxes, les farres, la TV i lluir el coeficient intel·lectual de monarquia bananera. Així que fem repassada de la copa de l?Amèrica, de les botiguetes que volen establir parany a canvi de famosos i regals als polítics, també parlem de cicles formatius (als governants els en caldria un d’honestedat), de la raó de discutir, ara que som plegats i tenim el temps necessari per amuntegar idees: som de vacances i res no ens obliga a abandonar la conversa: ni els deures, ni la pressa, res de res. Amb temps, les paraules flueixen que és un goig. N?hi ha qui prenem café, n?hi ha qui ja ha passat al combinat de rom Brugal.
Dels presents, Josep Aparisi és el més sensibilitzat de tots per defensar assalariats, cenetistes i brigadistes última època: em demana si m?interessa llegir el document ?de l?ocupació a la precarietat total?. Ell és dels que considera que la classe obrera és ara més explotada que mai. Collons, i ZP que es pensa que viu en un estat Olímpic? Sort que el Roto ja l?avisa a base d’acudits: ?volem governs de tres mesos, com els contractes que ofereixen els socialistes.?
Tres mesos i al carrer, si no ho fan bé.
?Ei, en tres mesos no es pot demostrar gairebé res!
?Doncs no t?hi poses. Si no en saps, no t?hi poses.

Diu Josep que el viejo Topo, en algun número endarrerit, parla de l?ocupació, d?un món que ha anat canviant a mesura que pensem que avancem, però a l?inrevés, com els carrancs. Que els guanys socials aconseguits en la Transició, els vam perdre en democràcia, a base de primar els empresaris. No me n’acabe de refiar, però ens ha agafat pel tema social, caguendeuma! I aqueixa referència al Topo em recorda quan, encara en la dictadura, el meu germà gran col·leccionava Triumfo, i jo li deia que era avorridot que no es podia llegir, i ell ?i tu què saps, si ets un ignorant i un xiquet. No sé quina de les dues coses era pitjor insult.

Una altra nit que no ens podem queixar de res. Ahir, la mort a Algèria, avui al Marroc, Bagdat cada dia. Arreu que mires, fora del nostre melic, hi ha una cara poc agradosa amb la vida. El goig de viure no s?hi veu enlloc i la mort tot ho emplena de dol. Res més a dir, llavors: ràbia i silenci. Això si no ets dels morts estesos a terra, en les últimes vint-i-quatre hores de món.

Quan penge aquest comentari, a Virgínia hi ha un altre dol cruent. Terrible. Inexplicable, la mort gratuïta. Però n?hi ha que no afluixaran la dèria de tenir pistola a la butxaca. El seu president ja ho diu, que negar el dret de portar armes atempta contra la llibertat de les persones. Ara mateix que ho pregunten als trenta-dos joves morts, on rau la llibertat de dur pistola o no, i qui atempta cada dia contra la dignitat. Més ràbia i silenci.

La Mata [1]: l?arribada

1
Publicat el 16 d'abril de 2007
He estat quatre dies de vacances als Ports, a tocar de l?Aragó ?a penes a uns centenars de metres. Som gairebé incomunicats [hi ha televisió, però no tenim connexió a la xarxa], carregant conversa, fent exercici físic per acompanyar els xics [solament el que m?ha deixat fer l?esquena]. He escrit uns quants apunts per al bloc, durant aquests quatre dies: reflexions, aportacions col·lectives per al debat, sobre política municipal, sobre mitjans i televisió, sobre lectures i modes, i encara sobre l?alimentació i un futur masters de cuina que, no m?ha quedat gaire clar, si volem organitzar o ens hi volem apuntar. Sempre n?aprendrem, però hem menjat i begut bé, per a descular-se, malgrat que l?expressió no siga genuïna. Quatre dies en un mas de l?interior, un molí vell del XVIII, retaurat amb les comoditats més exigents, són una mina. Damunt, si tres quartes parts del temps plou, la taula encara acompanya més.

Són quarts de vuit del dijous 13 d?abril quan arribem al Molí de Roio [ o Molí Roig], al terme de la Mata. El topònim ve de l?Aragó, així que m?he atrevit a valencianitzar-lo, amb el permís dels amics residents, que en saben l?ou i m?autoritzen la pífia.
De primer pregunte a les altres famílies -venim en cotxes diferents-, si han vist el paisatge tan ufanós, de verds tan variats com cridaners. Aquests dies de pluja escampada, ploguda amb tan de seny ?tot siga per contradir Raimon?, va traient del paisatge allò que feia anys no vèiem: bellesa.
Pau, amb set anys, diu: ‘com treballen ací la terra, mare?, talment veu el xiquet com és el nostre paisatge interior. Son pare afig ?un paisage reblit de tots els verds’. Vet ací la benvinguda que ens ha fet els Ports, aquesta comarca excelsa de l?interior valencià.

Perquè no ens quedem erts, i el foc espante la humitat, ens arriba Delfí, pastor i amo de la casa que ens hostatja. Delfí és un home d?ací dels Ports, que ha restaurat el molí que fa goig, que en sap de l?ofici, que té cura de porcs, vaques i un parell de cavalls i un ruc. De fonètica extraordinària, va deixant anar l?encenall, i encara algun renec per com ha costat d?encendre la llar (la llenya és tan humida que no s?agafa de cap manera). Finalment l?ajude, no sense rebre els bons ànims d?un home que es desviu per atendre?ns.
S?ha fet de nit, plou, i ens repartim les cambres. Sense gaires problemes, anem escampant les pertinences, els nous colons residents d?un casalot amb història.

Preparem el sopar, pit de pollastre, amanides, cuixot i vi de la terra, un Requena-Utiel dels cellers Gandia que ens ha eixit millor que no pensàvem, pel preu sobretot.

Abans de tot això, i encara sense una hora fixa que ens obligue a llevar-nos demà, apareix a la conversa la quantitat de gent que al nostre poble treballa sota mínims del salari mínim interprofessional. Dic que no, que no pot ser, que no fóra legal, avui, tanta injústicia, Però insisteixen, que hi ha que vivim en els núvols, i que ho poden comprovar, tantes vegades com vulga, si els ho demane. Ep, ací entrem en un tema que ens portarà temps i no vull destorbar més. És el primer dels dies que serem a la Mata, als Ports de Morella, i n?hi ha prou. Som enmig d’un prat gran, amb quatre xops centenaris però malalts, amb el rondineig del riu Cantavella; hi passem el cap de setmana de Sant Vicent, que a València és festa, quart i cinqué dia de Pasqua.

La mirada dels meus

0
Publicat el 12 d'abril de 2007
Fa uns dies que regire el passat i el present dels meus, ja ho he dit. Entre fantasmes, pense el futur que ells no pogueren ordir. Tot això perquè veig fugir la vida de poble, i no ho podem impedir. Llavors apareixen tot de vells, els meus iaios per exemple, que no feien versos, però cantaven més que no cantem nosaltres. Supose que també somiaven que, els seus joves néts, molts anys després de la seua mort, en conservarien un record. És això que de vegades torna com una ombra, un fantasma, que de sobte ja se?n va. Què vols conservar, ara? Ja no pots salvar-los res, però rente una part de la consciència, la mala consciència d’estar en deute. Pel que no vaig fer, per tot allò que no vaig gosar contar-los, llavors; sé que una part de la història els la dec. Angoixa i goig, i tants records, fins i tot malentesos, i vanitat, pura vanitat. Avui que es fa més evident el declivi de comunicació entre iguals. Amb ells presents, com ho podia entendre. Com de difícil és entendre?s entre generacions, entre fantasmes vells i vells fantasmes.

Àlbum familiar [cromo5]: resurrecció

1
Publicat el 10 d'abril de 2007
Finalment no em vaig llevar d?hora. L?encontre de mare i fill el vaig sentir des del llit, que els trons i les traques despertaven els morts. Ens havíem gitat tard, així que m?havia deixat anar sense contemplació. Els diumenges els aprofite o els desaprofite, segons com es compte, per això. A la vesprada hem fet el tradicional berenar de Pasqua amb els amics d?Olocau, al cor de la serra Calderona. Hem arribat els últims, perquè encara remugàvem l?arròs de paella i no volíem començar una altra vegada sense haver deixat anar una mica de temps. Marga ha vingut a trobar-nos i ens ha pujat fins a la bassa de l?Amara, excels topònim, entre garroferes, sequiols d?aigua que, amb la pluja d?aquests dies, desaigüen amb joia al Carraixet, entre marges i ribassos centenaris. Les garroferes formen ací les macollades; segons el mestre Ferran Zurriaga, autèntiques obres d?art de la natura i el paisatge. Des de l?era contemplem el poble, a baix, i riem i ens parlem d?anècdotes de fa un any. Fa justament aquest temps que érem ací, en aquesta era i amb el mateix berenar: els xiquets, mona, jocs de corda i a córrer l?aventura (ep, la bassa de l?Amara és tancada amb una reixa de protecció). Un colp els menuts han sigut servits i van a la dula del camp, Marga i Pepa estenen les estovalles i comencen a exposar les coques i les viandes ?els panous d?Olocau s?han de tastar [si mai veniu, de penitència per no respondre alguns comentaris, us promet de portar-vos la berena], marinetes de sobrassada, llonganissa de pasqua, sardina de bota i pa torrat, que la mare de Montse ha preparat especialment, vi, coca d?anous i panses, i café? Caram, la intendència dels amics d?Olocau és un àpat de déus, que mereix allò que celebrem: festejar la vesprada de diumenge de Pasqua amb els amics i els xiquets, davant la immensa penya d?Olocau, davant Ca la Senyoria i la torre de Pardines, al peu del Puntal dels Llops.
La toponímia sàvia, intel·ligent, això commemorem cada any, com un regal dels habitants d’aquestes muntanyes. Amb la litúrgia que mereixen els rituals i bon profit.

TV3, si és ben fàcil!

6
Publicat el 9 d'abril de 2007
Mel exagerat! Ara, TV3 ho té magnífic, per convertir-se en l?autèntica televisió de referència, no solament al país, sinó a Europa. Però ha d?aprofitar aquest entrebanc del pp valencià, fins i tot la incertesa que viu la pròpia cadena, enmig de l’era global, per convertir qualsevol falca en un repte. Ara té l?autèntica oportunitat que encara no ha aprofitat. I ves que, el país, ací al sud, mereix tant o més que no es pensen afeccionats o contraris. Pel paisatge valencià: les serres, l?interior, el litoral; per personatges del món de la cultura, de la ciència, de l?art; per la mateixa universitat, força més compromesa que no moltes universitats exclusivament barcelonines; per la societat civil, de vegades més formada, més compromesa, menys fallera, i més proadicta al senyal que no volen fer-nos creure des dels partits o des de la mateixa televisió.
Tot plegat enriquiria una graella de continguts força mancada, d?horitzó curt, contrària a considerar les perifèries més enllà de l?almoina, i les perífèries, senyors de Sant Joan Despí, manta vegades són més riques en matisos que no es pensa el vostre centralisme o el mateix parlament català. És curiós com de provincians som els mateixos catalans més amunt de Vinaròs.

Altres prohoms ho van entendre fa molts anys, i encara amb molts menys recursos, i van fer del seu treball un signe inequívoc de la qualitat amb la qual enfocaven l’horitzó professional de les seues vides: Coromines, Alcover, Moll, Valor, Pla, Fuster, Raimon, Ovidi, Llach, Fabra, Espriu, Mar, Simó, fins i tot periodistes de la mateixa Corporació de dalt, de la primera època, naturalment.

El salt, ara, ha d?ésser de debò, sense escatimar qualitat, ni cap indret de la nostra geografia, per poc significatiu que us semble: el racó més amagat, amb tot de fonètiques i parlars, amb un aplec de periodistes d?arreu, que n?hi ha i de bons, amb actors de baix i de dalt i illencs per a les sèries de producció pròpia, de l?interior i del litoral, amb tot d?empreses que voldrien aquest producte per anunciar-s’hi, invertint-hi, convertint el mitjà televisiu català en un model de referència, ho torne a dir, europeu, enveja dels mitjans de ponent espanyols, i encara fotent-los allà on més mal els fa: en la qualitat d?allò que fem, amb el senderi del que som capaços i la força de l’enginy, que és la de les idees.

Potser la història, i la pressió a la qual hem estat sotmesos tant anys, ha fet dels nostres productes una marca, i la TV dels primers anys bé que apuntava en aquest sentit. Ser valencians, o illencs, o nordcatalans, és la nostra manera de ser catalans (no ho dic jo), i només que caldria una mica de coratge per convertir TV3 en una referència indiscutible més enllà fins i tot del mateix mitjà, ara que les comunicacions són en un període de canvi brutal: veieu sinó el model d?appleTV, el joc que aporten els postcats, i on apunta el futur.

Els recursos els tenim, de materials i d?humans, tenim les idees, tenim els continguts, tan sòlids com us pugueu pensar, tenim el territori i deu-dotze milions de potencials clients amb ganes de rebre allò que mereixen, més enllà fins i tot de les audiències, que en tot cas ja vindrien soles. Només ens cal la voluntat d?anar-hi més lluny del nostre nas, tots plegats.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Àlbum familiar [cromo4]: sort del dissabte

1
Publicat el 7 d'abril de 2007
Ha passat el divendres. He estat temptat d?escriure-hi, però m?he aguantat per prudència, perquè els amics no s?espanten de la meua irreverència. Finalment, i malgrat que estic ben enganxat de l?esquena, he baixat amb el xic a veure la processó de l?enterro que, últimament, sembla que volen revifar-la. Bé, hi ha una moda d?instaurar novetats i fer-les passar per costums de tota la vida ?ja sabem com les gasten alguns valencians. Almenys al meu poble, no l?ha haguda mai, la dèria de confrares i apassionats del martiri. Allò que no ha canviat, amb el pas del temps, és qui va empenyent els carros i les imatges: collons, n?hi ha que tenen barra d?anar lluint de bones ànimes quan han sigut i són malparits de mena. I encara no ha canviat veure els militars, l?església, l?ajuntament, de dreta o d?esquerra, llepant l?anda davant el poble que, ara, ja no s?agenolla ni passa vergonya de ser espectador de la rifa.
A València i a alguns pobles del voltant se?n fa un gra massa, i el C9 ho retransmet en directe, hores i hores de processons, per fer creure que els valencians, després de tanta falla, bé que sabem complir la penitència. Ni en els dies més tristos, de dictadura, església i guàrdia civil al canto (ahir m?hi vaig referir com a gendarmes), no ens havíem atrevit a tant. Però allà on mire m?hi trobe exemples. A cals sogres, mentre dinàvem, m?han contat que un sant Crist dels grossos s?havia fet estelles, en caure?ls la imatge a terra, i que tot de dolor i drames ha generat no sé quantes pregàries demanant el perdó i l?absolució de faltes, no fos cas que, amb el pecat, es complís la pitjor de les premonicions sobre aquell poble. Aprofite la conversa amb els sogres per fer una repassada per alguns canals de TV: n?hi ha pocs que s?escapen d?esbombar com són les multituds, a l?hora de dibuixar-se el propi martiri. Total, que la cosa veig que és com a les falles de València: la passió és un ritual, litúrgic, festiu, de boato, tan irreverent com alcohòlic. Com la falla, vaja, d?una altra manera no s?entén tanta representació, tanta comèdia, tant de plor i tanta sang davant la càmera? Això de les càmeres i d?eixir en televisió, ja ho va dir Fellini i ho corroborà Umberto Eco, és la decadència d?occident i el límit d?on hem caigut, la majoria dels pecadors. Sort que ja som a dissabte, i a la setmana se li va acabant el ciri. Diumenge, no m?ho perdré, l?encontre de mare i fill.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Àlbum familiar [cromo 3]: passió

0
Publicat el 5 d'abril de 2007
Dijous sant. Plou, que ja va essent un costum a València ben agradós. No podem queixar-nos d?aquest principi de primavera, al poble almenys. Vicent explicava com ha canviat al poble la setmana santa. Fa només uns anys, com qui diu en girar la cantonada, la setmana santa era fosca, austera, d’una tristesa voluntària que espantava, que atemoria la xicalla. Desitjàvem que arribés dissabte, que dissabte ja es podia respirar: la gent treballava, els comerços eren oberts i, més que menys, es gaudia d?una certa normalitat, que la pressió minvava. Fotre, dijous i divendres sant l’església i els seus gendarmes ens tenien aterrits.
Ho repasse, això, perquè el xic m’encomana que l’ajude a buscar fotografies dels iaios, que ha de presentar un treball escolar de com era la vida dels seus avantpassats. La seua mare i jo regirem un parell d’àlbums familiars. De primer amb exclamacions d?això i d?allò, i mira aquell, i qui és aquest, pregunta el petit. Després ens anem fent a la idea d?un no retorn de molta gent, i llavors el silenci, però sense el neguit de la culpa o l?ai al cor. La mort i la pèrdua són llei de vida. Això del repàs dels àlbums és llegir també la vida del poble: els carros, els carrers de terra, els vestits, la festa i el treball. Són fotos humils, que mostren la senzillesa d’homes i dones que, altrament, gaudien de plenitud, que no els calia lluir el que no eren. No he pogut estalviar-me l’emoció, de veure els pares, els iaios, i tant com es van esforçar a transmetre’ns per tenir coratge. Avui m’ha tocat, aixó, l’emoció del record. La mirada dels meus. Dijous sant.

Justament a la casa on vivim tenim el calvari a tocar; avui la gent gran del poble hi farà una processó viscuda, de nit, si la pluja no ho impedís. El cants, les pregàries col·lectives, la foscor, els peus arrossegats a la terra? Seran a uns metres de casa, al segle XXI, lluny de la càrrega d’aquell temps, és cert, però el paper d’aquell rector, don Luís, bé que ha calat i ens ha estitmatitzat els que depassem una edat. Tanquem els àlbums i anem a dinar a ca?ls iaios.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El camp? No, gràcies (i3)

1
Publicat el 4 d'abril de 2007
Recorde la infantesa al carrer, mentre l?home de la tia Fina, amb la forca, separava el fesol de la palla, ja completament seca; el soroll de colpejar contra el munt, i l?alçada a la qual llançava el gra, la pols que per tot penetrava, el sol que colpia l?home que ens somreia, suat, concentrat a la feina. El taronger no havia aguaitat encara més amunt de l?horta, en una extensió encara minsa, poc significativa. Quaranta anys després, el resum: invasió, planificació zero, reg per degoteig, cap estudi previ, ni de present ni de futur, actitud caos, campe qui puga, i el taronger fins al capdamunt de la muntanya, devorant-se el paisatge tradicional, el secà, les pinedes i l?enteniment de segles. La suma és un desastre, un altre més; el desastre absolut.
Les polítiques errònies no han ajudat gaire. Les cooperatives no han sabut aturar la desfeta. I el temps i la necessitat n?ha fet la resta. Reviure el conte del canteret. N?hi ha que se n?han beneficiat, sí, però aquests són intermediaris d?una cadena que, llei de vida, mai no afavoreix el ximple. Mai. La ruïna ja l?han volguda molts, fins i tot el mateix govern, que no ha fet res per impedir el fracàs de viure de la terra, que era el viure de generacions de valencians, abans cresqueren tot d?oportunistes de viure fàcil.

Però els valencians tenim la copa de l?Amèrica. Som els millors a fer festes i focs que duren dies i setmanes senceres. Som molt moderns, amb tot de milions invertits perquè els senyorets tinguen AVE, parc temàtic i camp de golf. I tenim la marededéu que ens protegeix. Per bé que aquell dia de la línia 1 del Metro ?ella? pesava taronja, i el primer que estiga lliure de pena que cante foc al pp.
No us queixeu, els valencians, malgrat que els set cèntims per quilo no són un excés, que menys se?n trau d?una pedra, afirma el president de l?AVA (associació valenciana d?agricultors de dretes). La culpa és de Madrid que no ens deixa regar! La culpa és de l?Ebre, que no es va deviar quan tocava fa milions d?anys! La culpa és de Joan Fuster, per català.

?Llauradors, més rucs i ens albarden! No podem, que no podem queixar-nos: hi ha la fallera major que plora, el casal ple, el tendal al carrer, les taronges que vénen soles amb vaixell, tenim el sant Crist de Fontestat i un estol de barquetes trescant l?horitzó mediterrani, el port ple de taronges del Marroc, i na Rita amb un got de MinutMaid? Què més volem, els llauradors?

Orange!, Orange! publiciten ara a TV, i l?últim mohicà, irreverent i segur que de Llíria, es pensa que ha arribat un profeta per comprar-los les misèries.
Som llauradors, som estranys a casa, forasters de la terra, estrangers a la ciutat, extraterrestres, si molt ens apureu, del camp de Mart. No debades ens emborratxem a la salut de ?com la terreta valenciana no n?hi cap al món.? Final de l?oració.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari