Ulisses20

Hem viscut una setmana de reconeixement al mestre Ferran Zurriaga, el mestre que ens va fer estimar la feina i va elevar l’escola dels valencians a la categoria europea que mereixia, que ens va acompanyar fins a l’últim dia convidant-nos a l’admiració, l’entusiasme d’ensenyar. Dels dos grans reconeixements, allò viscut al Centre Octubre va ser d’un goig com no havia vist, per com els mestres que van intervenir-hi, els mestres freinetistes retirats, van descriure el mestre Ferran, veritable eix vertebrador de l’escola del país, considerant-lo un dels pedagogs europeus més importants, sens dubte, d’una dimensió que, copiant Vicent Partal, han fet millor el país que vivim. Em va agradar moltíssim Mercè Viana, en explicar la categoria d’aquells llibrets del mestre, “veles e vents”, “la plana, terra de llebeig” i aquell quadernet bp “Cants de treball” una joia, tots tres llibres quan encara els llibres per aprendre a l’escola en català, els materials bàsics ni eren suficients ni a penes si existien: érem un desert també, aleshores, en materials i llibres. Em va emocionar Pep Pitarch, de la Pobla, i aquell discurs premonitori tan modern que va llegir Ismael…, però el discurs i la intervenció de Roser Santolària era d’una dimensió colossal, perquè la mestra Roser és fora de categoria, un esperit elevat per l’escola, per la infància, per Freinet, per la Serra Calderona mateix, d’Altura al Picaio, per exemple. Aleshores, la mestra Roser va llegir un discurs que el mestre Ferran havia fet en un encontre de mestres a Banyuelos de Bureva, on es transpuava la talla de l’home, mestre pensador, lector i infatigable ensenyant. El compomís social, polític, humanístic, nacional, rural i educatiu, s’escampava fora de l’escola i atenyia cada dia de la vida. Amb aquella manera de llegir i enraonar de la mestra Roser hom sentia l’home per tot, sentíem Montaigne, Fuster, Steiner, Curie, Boix i Mozart, o Vivaldi, i Montessori, Margalef i encara Lucreci… Divendres mateix, en el segon reconeixement, ara al poble del mestre, a Olocau, ella va explicar-nos els primers anys de mestra a Llíria, on es van conèixer tots dos, i com eren capaços d’ordir una altra escola encara enmig d’una dictadura que havia afusellat mestres a cabassos. Aprendre i ensenyar, i aquella esperança en la llengua i en el poble, en una infància que, a partir d’aleshores, havien de ser el país, el futur país que volíem, que desitjàvem, en una constant utopia que l’escola amb aquests mestres bastia, sense renúncies ni covardies, malgrat que tot era tan lluny, gairebé com ara… Ens haguéssem estat escoltant la mestra Roser en aquella almàssera sense oli ni ni morques ni pedres rodeno. Per anys i anys.