Ulisses20

L’home més decisiu ara mateix a Europa, és aquest refillet de Putin, que ha posat a l’alçada d’un cuc de què som capaços els homes. Encara al segle XXI, la guerra és l’única resposta d’un home amb prou poder davant un conflicte polític, una guerra i posar un país sencer contra les cordes: malgrat les protestes internes, la manifestacions en contra, la carta dels científics o dels intel·lectuals. Putin és el mascle, un home per damunt de tot, a cavall d’un tanc que apunta contra escoles, hospitals, asils, o ves a saber que més. Perquè els assassins, cada nit tornen a casa i expliquen als seus —a la dona, als fills, als pares si encara els conserven—, que aquell dia han mort uns quants milers d’homes i dones, i xiquets, qui siga que s’haja posat davant les seues bombes. Ell tot solet, ves si sóc fort i ben parit, es dirà, ha sigut capaç de matar milers de veïns només perquè li ha eixit dels ous del mascle que pega un colp damunt una taula llarga i fa tremolar un continent.

Els estats, una majoria, són això encara, malgrat Cezanne, Wiggenstein, Vivaldi, Joyce o el mateix Tolstoi: territoris governats per mascles capaços de decidir per damunt dels drets humans o la bellesa de la vida. Assassins com en Putin, hi ha al capdamunt de molts estats que ara mateix fan com que s’agafen el cap, per aquella cafrada del rus: però en realitat dissimulen, perquè molts farien gairebé el mateix: traure la força del mascle si la democràcia els apreta massa. Encara sort que no tots tenen el poder d’aquell boig rus, el mascle assassí Putin, però si fa no fa, només l’enveja amb què el miren no amaga de quina cosa serien capaços, tants inútils com governen mig món. Justament, perquè mig món i potser que l’altre mig també, és a mans dels més incapaços de cada estat. Una majoria, pobres, que es pensen per damunt dels valors universals, de la vida dels drets.

Putin és un assassí, sens dubte. Ho ha sigut sempre, i sap que molts dels morts del seu país, han sigut provocats pel deliri, de creure’s que ha de perpetuar-se per sempre i contra tot. No sap l’homenic, o potser perquè ho sap tan bé, com de petit és realment, als ulls de la intel·ligència i del coneixement, ell i tots els assassins del món.

Ahir per això, vaig dir als xiquets que llegiríem Akhmàtova, la poeta que va perdre la família també a mans dels polítics russos de torn durant el segle XX, mentre ella maldava per protestar i escriure, des de la tristesa i la impotència, contra tots els Putins que encara havien de venir.

LA TORNADA A TSÀRSKOIE SELÓ

Anna Akhmàtova

Totes les ànimes de la gent que estime

són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,

doncs, ningú més per perdre i puc plorar!

L’aire d’ací convida a repetir cançons.

Un desmai tot d’argent, a la ribera,

va acaronant les aigües resplendents de setembre.

Des del passat es dreça la meua ombra

silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengen tantes lires d’aquest brancam

hi ha lloc —sembla— també per a la meua,

i aquesta pluja dolça, assolellada,

ve curulla de bones noves, de conhort.

Vaig acabar demanant als xiquets, abans que celebràrem el Carnestoltes, quins versos  llegirien avui els xiquets de quart de primària a Kiev i a la resta de ciutats d’Ucraïna. Però era una pregunta retòrica, evidentment.

Anit, en una reunió amb famílies de l’escola explicava un dels envits més importants de l’escola, entre més objectius igualment importants, naturalment: la llibertat. Un envit que espanya ens voldria fer oblidar, tot arraconant-lo amb excuses, subterfugis i atacs directes a la democràcia i els drets humans, encara des dels propis programes curriculars que proposa —I ordena per dret militar i de repressió. No oblideu que l’escola dels valencians està envaïda pel sistema curricular espanyol, que dictamina què podem ensenyar o no, en un setanta per cent.

Anit vaig dir als pares que, l’educació humanista, el treball de l’escola en aquest sentit, no significa que després siguem o ens fem més humans. Que els pares han de ser vigilants dels fills i dels seus comportaments, a casa, al carrer, amb els amics, mentre sopen o quan van als extraescolars, o fan aniversaris…, amb els comentaris, amb els programes que miren, amb els jocs, amb la traça d’alguns d’aquests joves que ja apunten maneres feixistes en potència. En les expressions i en les accions.

Quina barbaritat, es dirà ningú, que no veu la palla a l’ull. Però no cal enganyar-nos, aquest són qui prefereixen de viure en un estat feixista, convençuts. Talment com l’actual o pitjor.

A tots els intituts tenim colles feixistes més o menys dissimulades, a tots sense excepció, si bé n’hi ha que marquen més paquet mascle, com ara l’exemple que ha passat a Bétera, n’hi ha que encara no es pensen suficients. Però això de Bétera no és un atzar, ni un cas aïllat. Al meu institut també n’hi ha que canten consignes feixistes, o xiulen, o tenen comportaments fatxendes. Més o menys dissimulats. Arreu que mires, si vols en trobes, d’aquest posat altiu profranquista.

Els pares ja els fan baixar del cotxe lluint banderets que representen corrupció i un lema que les casernes ens recorden sempre: nosaltres estem per damunt dels valors i la democràcia. I si cal… Ai, si els cal.

—De pares cantadors, fills balladors…

Això que ha passat a Bétera, amb uns quants joves que amenacen, se’n burlen o agredeixen la democràcia i alguna vegada els mestres més valents, ja ho van atiar els seus pares contra l’Ateneu de Bétera, en diverses ocasions, o contra aquell Aplec del Camp de Túria, celebrat a Bétera i denunciat per la violència i les amenaces, però els jutges espanyols ja se n’han encarregat de tapar-ho. En aquella violència contra els joves de l’Aplec, hi havia pares, polítics del pp i del psoe, cossos de seguretat, guàrdies civils de paisà…, i representants actuals de l’Ajuntament de Bétera, ves si serà gros, amb consignes franquistes i amenaces de matar-nos. I les denúncies continuen en un calaix. I els homes fatxa representen i cobren pels seus fets.

Aquests joves de Bétera, Nàquera o Serra, que han atacat l’escola i els mestres, són atiats de primer pels jutges del Suprem, del TC o de les JEC, quan aquests són els primers a inhabilitar polítics i ciutadans pel fet dels llaços grocs, inhabiliten persones triades democràticament, perquè els jutges espanyols, corruptes i criminals, són per damunt la democràcia. En canvi, els mateixos jutges impedeixen investigar l’assassinat i la violència terrorista, que n’hi ha centenars d’exemples: els atemptats contra l’Aplec de Bétera volien provocar terror entre el jovent, els xiquets i les famílies que hi participaven, els atemptats contra Joan Fuster o Sanchis Guarner, contra Guillem Agulló, contra les Rambles de Barcelona, no s’han investigat mai encara amb el consentiment de borbons, mitjans de comunicació i totes aquelles palles mentals de televisions alienes i pròpies que juguen a fer passar per acudits les agressions reals del feixisme.

Ací la lliçó, d’una banda, és mantenir-nos ferms en els valors i els drets humans contra l’amenaça de pinxos atiats pels pares, per les casernes, pel psoe o per qualsevol institució judicial espanyola, que no passen de banda de criminals que toleren i potencien allò que va florint irremediablement a casa nostra. De l’altra, és treballar per la llibertat, com ara reclama Escola valenciana, l’escola que ens fa lliures, en canvi també d’actuar amb contundència contra el jovent que fa de braç executor d’aquells jutges o polítics.

Les agressions són contínues, també contra la llengua (la cooperativade Bétera, en canviar les màquines del sortidor, va eliminar la llengua dels valencians sense despentinar-se), i ningú no sembla que es queixe de res, si una rere l’altra, ells, sempre ells, actuen amb aital impunitat contra els valencians i la nostra independència.

De l’altre costat, que més valencians puguen veure que la bandera d’ells representa l’agressió, la violència i l’atemptat contra els drets, situa cadascú en quin costat del camp vol viure-hi. Malgrat que mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble, com deia el poeta, passa per la impunitat d’uns quants espanyols que en pensar-se que són el melic el món, no passen d’una diversitat funcional tan esquifida com antidemocràtica.

El treball sobre l’educació humanística No significa que després siguem o ens fem més humans.

Primer dia de confinament a la classe, després que el virus ens ha pegat tan fort que hem sobrepassat l’estadística: més de deu casos, xa, i ara ja no podem ser a classe, ni aprendre presencialment. Així que ens hem passat el dia connectats, a través del meet.jit.si. Paciència. Per ser la primera vegada que treballem d’aqueixa manera, trobe que la resposta ha sigut molt positiva. Moltíssim. Els he demanat que facen una crònica de cada dia, crònica del confinament de casa estant, jo també en faré i ens n’enviaré una. Cada dia. Almenys que cadascú explique allò d’especial, de diferent, de més interessant.

Des d’aquell confinament tan auster, d’ací poc farà dos anys, quan va començar aquesta pandèmia alà per març de 2020, que no vivíem aquesta situació extraordinària, a més, cal afegir ara com pega de fort als alumnes més joves, malgrat que n’hi ha que els passa ràpid: mal de cap, temperatura altíssima, i un bloqueig general que no els deixava ni apropar-se a la pantalla.

Però hem fet dos grups de treball per al matí, sempre més profitós (!), i tres grups de lectura perquè la vesprada tinga el suc mereixedor de la poesia excelsa. A la vesprada, hem començat de llegir el llibre 66 Poemes imprescindibles per a joves, una tria de la professora Montserrat Ferrer que va publicar Tàndem en els anys noranta i ara ha reeditat Bromera. Si en aquell moment no me’n vaig adonar, ara mateix aquesta joieta és una mostra dels poetes del país i una breu selecció (dos poemes per cadascú) que abasta un temps ample i una tria de noms que farà apamar als joves la categoria del que som els valencians, com a poc, en el panorama europeu de la poesia. Valencians, catalans i illencs…

Avui hem llegit online, i m’he quedat bocabadat de com han llegit tots els xiquets que ho han pogut fer, Carles Salvador, Miquel Costa i Llobera i Vicent Andrés Estellés: Canyar, el Pi de Formentor i Assumiràs la veu d’un poble, una tria per començar que no és minsa ni gratuïta. Una tria per esbatanar l’esperit i l’estima del nostre “cor” per la bona literatura. I encara de regal, agafeu-vos al selló, hem llegit Llorente, què què, el poema decadent “Vora el barranc dels Algadins”, que jo pensava que seria més senzill, però que amb les formes arcaiques, no penseu que es fa fàcil de fer llegir a veus encara tendres que aprenen estàndars sucats i justos:

no té lo món millor, volguts records de ma infantesa, lo vent batent ales lleugeres, qui oir pogués sa xiscladissa, l’aigua corrent los camps anega, en sos espills lo sol llampega, caçadors destres, a joca van d’ànecs silvestres, jo no podré gojar ja d’elles, vora el barranc dels Algadins…

Demà afegirem a la lectura d’aquests quatre trumfos, la poeta Maria Mercè Marçal, un altre alè sens dubte per encoratjar els lectors joves a enamorar-se’n completament, de la lectura i de la poesia…

“Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.”